dilluns, 1 de setembre de 2008

Un petit inconvenient - Mark Haddon



Haddon, Mark. Un petit inconvenient (A Spot of Bother)
Barcelona: La Magrana, 2007


Traducció: Montse Pratsobrerroca
Col·lecció: Ales esteses, 221




>> Què en diu la contraportada...
Amb 57 anys, en George s’està adaptant a una jubilació confortable, escolta jazz i s’entreté construint una caseta al seu jardí. Un bon dia, la seva filla Katie, una dona tempestuosa, anuncia que es casa amb en Ray. A la família no li agrada la idea. "En Ray té mans d’estrangulador", observa el seu germà Jamie. La Katie no acaba e decidir si se l’estima o en realitat només li agrada la manera com en Ray tracta el seu fill Jacob. La seva mare, la Jean, està fins al capdamunt de tots els preparatius i les discussions que provoca el casori, i que s’interposen en l’afer que manté en secret amb una antic col·lega del seu marit. Per la seva banda, la vida tranquil·la i ordenada que s’ha creat en Jamie se’n va en orris en el moment que convida en Tony, el seu nòvio, a la temuda cerimònia.
Enmig de tantes convulsions, en George descobreix que té una lesió sinistra al maluc i comença a obsessionar-s’hi.
Retrat pertorbador i ple d’humor d’un home que intenta tornar-se boig educadament, aquesta novel·la gira entorn dels membres d’una família que, ferits per les circumstàncies, es veuen abocats a una desunió que finalment no quallarà i els farà tornar a la seva anhelada rutina.



>> Com comença...
Va començar quan en George s’emprovava un vestit negre a Allders la setmana abans del funeral d'en Bob Green.
No era la perspectiva del funeral el que el pertorbava. Ni la mort d'en Bob. Sincerament, sempre havia trobat que la cordialitat d'en Bob als vestidors el cansava una mica i secretament se sentia alleugerit de no haver de tornar a jugar més a a esquaix. A més a més, la manera com havi mort en Bob (un atac de cor mentre mirava la carrera de vaixells per la tele) era estranyament tranquil·litzadora. La Susan va torna de casa de la seva germana i se'l va trobar estirat d’esquena al mig de l’habitació amb una mà sobre els ulls, se'l veia tan tranquil que al principi es va pensar que feia una becaina.



>> Moments...
(Pàg. 25)
I potser un parell d'anys enrere s’hauria sentit incòmoda i hauria volgut torna a Londres com més aviat millor, però moltes de les seves amigues de Londres sense fills li començaven a semblar cràpules, i estava bé passar una estona amb gent que havien pujat els seus propis fills, i escoltar-los amb atenció, i creure que tenir cura del jardí era més important que anar-se a tallar els cabells.


(Pàg. 60)
Però o tenies fe o no en tenies. No es podia tornar a entrar, no et tornaven els diners. Com quan el pare li havia explicat com s'ho fan els mags per serrar les senyoretes per la meitat. No podies fer veure que no ho sabies per molt que ho intentessis.
Va mirar al seu voltant, als xaiets de vidre de colors i a la figura a escala de Crist crucificat i va pensar en com n'era de ridícul tot plegat, aquesta religió de desert transportada sencera als comptats anglesos. Directors de banc i mestres d'escola que escoltaven històries de cítares i càstigs i pans de civada com si fossin la cosa més natural del món.


(Pàg. 73)
No havien tingut mai una gran relació de pare i fill. Un parell de dissabtes a la tarda al circuït de Silverstone. Construir el cobert el jardí. I poca cosa més.
D'altra banda, veia amics que tenien una relació de pare i fill i pel que veia es limitava a seure de costat als partits de rugbi i compartir bromes de mal gust. Les mares i les filles, això sí que tenia sentit. Vestits. Xafarderies. Ben mirat, no tenir una relació de pare i fill era una bona cosa.

(Pàg. 89)
L'escola podia ser una merda, però almenys era fàcil. Si eres capaç de recordar la taula del nou, evitar topar-te amb en Greg Pattershall i dibuixar caricatures de la senyoreta Cox amb ullals i ales de ratpenat te n'acabaves sortint.
Cap d'aquestes coses t'ajudava gaire als trenta-tres anys.
El que no et van ensenyar a l'escola era que tot això de ser humà es complicava cada vegada més quant t'anaves fent grant.
Podies dir la veritat, ser educat, tenir en compte els sentiments de tothom i encara t'havies d'enfrontar amb la merda dels altres. Als nou anys o als trenta.


(Pàg. 243)
A les festes d'adolescents sempre donava voltes pel jardí, assegut en un banc a les fosques, fumant cigarrets Camel, amb les finestres il·luminades al darrere i la melodia apagada de "Hi,ho, Silver Lining" a tota pastilla, mirant les constel·lacions i fent-se totes aquelles grans preguntes sobre l'existència de Déu i la naturalesa del mal i el misteri de la mort, preguntes que semblaven el més important del món fins que van passar uns quants anys i et trobaves amb algunes preguntes de debó, com ara com guanyar-se la vida, i per què la gent s'enamora i es desenamora, i quant de temps podies fumar i deixar-ho sense agafar càncer de pulmó.

(Pàg. 349)
La Katie li va agafar la mà. No sabia si riure o plorar.
- Déu meu. Avui és el dia del nostre casament.
Aleshores en Ray va dir una cosa ben certa. Que la va agafar per sorpresa:
- Només som els ninotets de sobre del pastís. Els casaments són per a les famílies. A tu i a mi ens queda una vida junts.
I aleshores la Katie va plorar una mica.


>> Altres han dit...
XELU.net


>> Enllaços
Mark Haddon, Hi,ho, Silver Lining, homosexualitat, envelliment, taques a la pell


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada