diumenge, 26 d’abril de 2009

La petita ciutat on es va aturar el temps - Bohumil Hrabal


Hrabal, Bohumil. La petita ciutat on es va atura el tempsBarcelona: Cercle de Lectors, 1996

Městečko, kde se zastavil čas
Traducció Monika Zgustová








>> Què en diu la contraportada...
El narrador d’aquesta deliciosa novel·la és un infant que de petit queda fascinat pel treball dels descarregadors del port, fins al punt que es farà tatuar com ells.
En el seu relat, s’esborra a ell mateix, però no pas la seva mirada ingènua i selectiva, capaç de captar aquells episodis a primer cop d’ull banals, però totalment descriptius, d’una família on l’oncle Pepin, entre cervesa i cervesa, esdevé l’heroi de gestes gairebé èpiques de tan ximples com poden arribar a ser, sempre acollit a casa els pares, malgrat que la mare rondini i que el pare estigui més capficat pels motors que per qualsevol altra cosa.
>> Com comença...
Amb un estil ple de gràcia i de profunditat, Hrabal ens fa entrar en el petit món d’aquell racó de Txecoslovàquia que fou i ja no és; en una història minúscula que amaga la Història amb majúscula.A la tornada de l'escola m'agradava baixar al desembarcador on hi havia ancorades les barcasses de sorra i les barques de les quals els descarregadors s'emportaven la sorra humida i la transportaven, carretó rera carretó, per uns taulons que feien de pont. Agafaven la sorra de piles enormes amb pales, i ho feien amb tanta gràcia i tanta lleugeresa que semblava com si agafessin núvols fluids i vaporosos que brillaven al sol, i és que cadascun d'aquells granets minúsculs reflectia tots els colors de l'arc iris.

>> Moments...
(Pàg. 27)
La meva mare era per mi inagafable, incopsable, em lliscava entre les mans , de manera que no m’atrevia a abraçar-la amb tendresa, m’hauria hagut de forçar massa; davant de la meva mare jo sempre m’enrojolava, com quan m’imaginava assegut amb Liduska Kprivová al costat dels matolls de llessamí, al vespre, olorant els seus cabells plens de rínxols.

(Pàg.43)
Ni al meu pare ni a la meva mare, a ningú de la nostra família, incloent-hi l'oncle Pepin, no li acabava de fer el pes quedar-se a casa. Ens posàvem nerviosos els uns als altres, ens fèiem mal mútuament de tant d'estimar-nos, de manera que ens enviàvem a pastar fang i cadascú preferia relacionar-se amb coses més que amb persones.
(Pàg. 80)(...) no havia vist una cosa tan bella a casa, frisava de desig d’entrar i ajudar-los, però vaig recordar l’oncle Pepin, embolicat amb bufandes i flassades i les seves botes xopes ficades en sacs i cordills, vaig pensar en tots els altres participants en l’acció de portar gel, i el somriure se’m va quedar glaçat als llavis, en aquell moment vaig començar a intuir algun món diferent del meu, i aquell món em va fer tremolar, i vaig començar a comprendre que el món tenia dues meitats, que estava trencat en dues meitats com la roba de sant Martí per l’espasa, i tanmateix les dues meitats convivien l’una al costat de l’altra (...)

(Pàg. 146)Però al pati de la fàbrica de cervesa ja ningú no li feia cas, ja no li demanaven feina, humilment, amb la gorra suada i arrugada a la mà; ara els obrers eren els amos, i ell, el capatàs, havia deixat d'existir per ells, era transparent, inexistent pels obrers que s'havien fet senyors.

(Pàg. 163)I en aquell moment gloriós el meu pare sentia que havia viscut tota la vida per a aquell instant precís, que haver estat comptable, després gerent i al final director general de la cerveseria havia estat un error, des del començament devia haver-se fet xòfer, el seu entusiame pels motors prenia ara una dimensió professiona, com algú que durant trenta anys escriu poemes i novel·les només per guardar-les en un calaix, un escriptor de diumenge a la tarda, que decidís plegar de sobte de la seva feina per dedicar-se de ple a la seva vocació.
(Pàg. 174)
(...) i és que l’antiga societat ja no tenia ni les forces ni el coratge de ressuscitar, de manera que deixava via lliure a l’època de grans cartells d’agitació política, al temps de grans reunions del partit, on s’aixecava el puny contra tot el que era antic; i els que vivien dels temps d’abans s’estaven a casa amb el seus records, muts i a la gàbia...
(Pàg. 184)
De manera que el meu pare va entrar al departament de paralítics, submergit en una profunda penombra que feia ressaltar encara més el dia radiant que es veia per la finestra; el meu pare s’agafava a la seva bossa, com tots els visitants s’agafaven a allò que portaven, com ara al barret, com si fos un cinturó salvavides.
(Pàg. 190)
I el meu pare s’alegrava quan veia que les làpides i els sepulcres es resistien, que calia fer servir cadenes, però fins i tot les cadenes es trencaven, però amb penes i treballs al final es va poder arrencar, desarrelar aquells passat, aquells temps antics, i el meu pare caminava i s’adonava que el seu temps també s’havia mort, no amb l’oncle Pepin, sinó amb aquells cementiri, i va sentir una mena de satisfacció davant del que veia.
>> Altres han dit...Mercenades



dissabte, 18 d’abril de 2009

La mirada del observador - Marc Behm


Marc Behm. La mirada del observador.
Barcelona: RBA Libros, 2008




The eye of the beholder
Traducció: Beatriz Pottecher


>> Què en diu la contraportada...
Un detective fracasado recorre Estados Unidos tras la pista de una asesina, una mujer que liquida maridos tan pronto le llenan la cuenta bancaria y que podría ser su hija. Tal vez para expiar sus propias culpas, el hombre se dedica a borrar cualquier huella que pueda inculparla. La historia transcurre ágilmente a lo largo de tres décadas y narra en detalle más de cien asesinatos, que dan sustancia a una de las novelas policiales más perturbadoras que se hayan escrito jamás. Y sin duda una de las más originales, considerada por Le Monde en 1983 como la mejor novela del género publicada en Francia en una década.

>> Com comença...
La mesa del Ojo estaba situada en una esquina junto a la ventana. Su único cajón contenía sus útiles de coser, su maquinilla de afeitar, sus plumas y lápices, su 45, dos cargadores, una revista de crucigramas, su pasaporte, un tubo de pegamento, una botellita sin abrir de Old Smuggler, y una fotografía de su hija.
La ventana daba a un aparcamiento situado dos plantas más abajo. En la oficina había otras once mesas. Eran las nueve y media.

>> Moments...
(Pàg. 22)
Le hizo una foto a una niña con una pelota. ¡Cristo! ¿Cómo urdía Dios los destinos de todos estos críos? ¡Tú! ¡Tú allí...! Tú compondrás nueve sinfonías. Tú serás taxista y tú cartero y tú detective privado. Tú una mecanógrafa, tú secretario de Estado, tú marica, tú timador. Tú escribirás Coliorano y tú morirás en la silla eléctrica. En el sótano de la calle Fair Oaks había un mapa de la ciudad, tan grande como una pista de baile, recubierto de luces brillantes. Verde para las violaciones, rojo para los homicidios, azul para los atracos a mano armada, amarillo para los accidentes. A lo mejor también había un mapa en el Cielo, un inmenso tablero cuadriculado en el que se seguía la pista de cada uno.

(Pàg. 41)
¡Dios Todopoderoso! Era indeciblemente encantadora. Su belleza lo golpeó. Se quedó allí sentado, su caricia escorpina lo paralizaba con arrobo, su veneno le calentaba la sangre. ¿Quién demonios era aquella chica? Tenía los ojos verdes, grisazulados. Llevaba una cabra colgada de una cadena alrededor del cuello. A menudo posaba con las manos en las caderas. Comía peras. Fumaba Gitanes. Creía en las estrellas. Y había nacido el veinticuatro de diciembre.
Capricornio, el símbolo del invierno.
La noche anterior había matado a un hombre y le había robado dieciocho mil dólares. Esta noche iba a matar de nuevo por veinte mil.

(Pàg. 83)
- (...) ¿Y por qué estás leyendo Hamlet?
- Hay una frase que me fascina –se rió-. Es como escuchar una y otra vez tu canción favorita. Siempre te coge de sorpresa.
- ¿Qué frase?-preguntó
Ella volvió las páginas al segundo acto, la escena segunda y leyó:
“Porqué aunque el homicidio no tenga lengua, puede hablar por los medios más prodigiosos.”

(Pàg. 112)
-¿Se puede considerar el suicidio como una forma de locura, doctora? ¿Y las alulu-tartamudeó-, las alucinaciones y todo lo demás? –Como Grunder en el callejón, quiso añadir, disfrazado de Mefistófeles.
Ella volvió a llenar su vaso.
-La locura es mera infelicidad –contestó ella-. La mente es como cualquier órgano, se contamina con la polución. Y el suicidio no es más que otra variante de dosis de thiopental.

(Pàg. 189)
-(...) ¿Cuánto tiempo puedo descansar? El tiempo pasa muy rápido. Y es tan caro. Cuesta una fortuna comprar un día o un año de vida. Tenemos que pagar un alquiler para vivir en el mundo. Cada vez que el mundo se mueve, el propietario quiere su dinero. Y mi monedero siempre está vacío, me gasto todo mi tiempo y todo mi dinero, y no tengo nada que dar a cambio. Absolutamente nada. Todo lo que poseo es un sentimiento de pérdida. Lo he perdido todo.

(Pàg. 195)
-Voy a tomar un tren –le comentó.
-Yo también.
-¿Adónde va usted?
-A Baltimore.
-Yo también me dirijo en esa dirección. ¡Sea mi huésped!
Su nombre era Henry Innis. Era un marchante de antigüedades de Alejandría, de 31 años de edad, soltero, y en el momento de su muerte llevaba consigo aproximadamente veintinueve mil dólares en su maletín, la comisión libre de impuestos de una subasta de muebles que esa tarde había negociado en Filadelfia.
Matarlo no era ningún problema. A las 11:45 se dirigieron a la estación Penn, y tomaron un tren de cercanías para Washington. Casi no habían subido otros pasajeros. Se bebieron una botella de Bourbon, y murió envenenado por arsénico en algún lugar después de Wilmintong.

(Pàg. 210)
-¿Alguna vez te ocurrió algo agradable? –preguntó Joanna.
-Sólo tú –Becky sonrió melancólicamente-. Todo lo demás que me ha ocurrido es pura mierda. Pero la cuestión es que...-echó una ojeada a su alrededor frunciendo el entrecejo-. La cuestión es que aquí también hay agujeros en la pared. Alguien nos está observando.
-No, no los hay.
-Oh, claro que sí. Y también en Nueva Orleans. Y todo el viaje mientras conducíamos hacia aquí. Y hace tiempo, en Nashville, también. Alguien nos está observando.
-Yo solía pensarlo también todo el tiempo. Pero no es más que un efecto.
-¿Un qué? ¿qué es eso?
-Una fantasía –cerró el libro y encendió un Gitanes-. Nosotros creemos cosas, ¿lo entiendes? Del aire, del viento y de la gente que nos rodea, de las impresiones, las sensaciones y todo eso. Y de nosotros mismos también, de nuestros pensamientos, nuestros miedos y nuestros remordimientos. Y de nuestras oraciones. Y todas esas cosas adquieren forma y viven a nuestro alrededor, nos miran fijamente, e incluso a veces nos hablan.

(Pàg. 217)
-(...) Los Angeles: no, gracias. Nueva York es mi ciudad. ¡Ése sí que es un lugar de primera! ¡Cualquiera cosa, a cualquier hora, en cualquier lugar! “Nueva York y Los Angeles”, solía decir mi padre. “Dos apoya libros para el vacío”.

(Pàg. 218)
Viajó por Louisiana, Mississippi, Alabama, Georgia y Carolina del Norte, soltando un par de miles en cada parada en clubes de juego y mesas de póquer entre bastidores y, de vez en cuando, en hipódromos. ¿Cuánto dinero le quedaba? El Ojo no estaba seguro. ¿Cuánto le quedaba de cualquier cosa? ¿Cuánto ánimo y energía? ¿Cuánto aguante? Él observaba espantado mientras el abismo se abría ante ella.

(Pàg. 258)
-¿Padre, qué es lo que Dios ve cuando nos mira?
La pregunta no le pilló por sorpresa al cura. Era un hombre viejo y sabio que había servido en varias parroquias, y nada le sorprendía.
-Si lo supiera, amigo –contestó riéndose-, yo mismo sería Dios. Sea lo que sea lo que mire, es sólo para sus ojos.

>> Altres han dit...

Un cadáver en mi blog, Zeno's London, Jesús Lens (Blue&Noir)

>> Enllaços
Marc Behm, El Ojo, Horòscop, Mots encreuats, Novel·la negra americana, Hamlet, Joanna Eris (Nº643291), Retrato Robot, Anem al cine, com seguir persones, La Paloma, vouyerisme, Àngel de la guarda




dilluns, 13 d’abril de 2009

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows


Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. La societat literària i de pastis de pela de patata de Guernsey
Barcelona: Amsterdam, 2009







The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society
Traducció Marta Vilella Llamas



>> Què en diu la contraportada...
Una novel·la divertida i profundament humana. Un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d’aixecar els ànims fins i tot dels més cínics. Irresistible.
1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus singulars habitants i les seves vivències durant la guerra. Una història commovedora.

>> Com comença...
8 de gener
Sr. Sidney Stark, editor
21 St. Jame’s Place
Anglaterra

Estimat Sidney,
La Susan Scott és una maravella. Vam vendre més de quaranta còpies del llibre, la qual cosa va ser molt agradable, però dels del meu punt de vista l’àpat encara va ser més emocionant. La Susan va aconseguir cupons de racionament per a sucre glacé i ous de veritat per a la merenga. Si tots els seus refrigeris assoleixen aquests nivells, no em farà res recórrer el país. Et sembla que una bona sobrepaga la incitarà a aconseguir mantega?. Provem-ho –ho pots descomptar els meus drets d’autor. I ara les males notícies. Em preguntes com progressa el meu nou llibre. Sidney, no progressa.

>> Moments...
(Pàg. 17)
La meva amiga, la Sra Maugery, va comprar un pamflet que abans li havia pertangut, també. S’anomena Hi havia un esbarzer ardent? Una defensa de Moisès i els Deu Manaments. Li va agradar la seva nota al marge, “Paraula de Déu o control de masses?” Es va decidir mai per un dels dos?

(Pàg. 18)
Això és el que m’agrada de llegir: una petita cosa t’interessarà d’un llibre i aquella petita cosa et portarà a un altre llibre i una alta cosa d’aquest altre llibre et portarà a un tercer. És geomètricament progressiu, i tot sense un final a la vista, i per cap altra raó que el pur plaer.

(Pàg. 61)
T’has adonat que hi ha gent –especialment americans- que sembla que la guerra no els hagi tocat o, si més no, que no els hagi destrossat? No vull pas insinuar que en Mark fos un gandul –va ser a les forces aèries- però senzillament no se’l veu enfonsat. I quan sóc amb ell, també em sento com si la guerra no m’hagués tocat. És una il·lusió, ja sé que ho és, i sincerament, m’avergonyiria de mi mateixa si la guerra no m’hagués afectat. Però és perdonable que vulgui gaudir una miqueta, no?

(Pàg. 69)
Havia explicat i viscut guerra durant sis anys, i desitjava prestar atenció a alguna cosa –el que fos- diferent. Però això és com desitjar ser en una altra banda. La guerra és ara la història de les nostres vides, i no ens la podem treure del damunt.

(Pàg. 94)
La primavera gairebé és aquí. Quasi s’està calentó en el meu bassal de sol. I carrer avall –ara no n’aparto els ulls- un home amb el jersei apedaçat pinta la porta de casa seva de color blau cel. Dos nens petits, que han estat galopant l’un al damunt de l’altre amb pals, li demanen que els deixi ajudar-lo. Els dóna un pinzellet a cadascun. Doncs... potser hi ha un final de la guerra.

(Pàg. 97)
Què li sembla, saber que té anima perquè ho ha sentit dir, en lloc de saber-ho perquè ens en dóna notícia? Per què hauria de deixar que un predicador em digués si en tinc o no? Si pogués creure que tinc una ànima, jo tot sol, llavors podria sentir-la jo mateix.

(Pàg. 99)
Quan el meu fill, l’Ian, va morir a El-Alamein –al costat del pare de l’Eli, en John- els qui em van venir a donar el condol, creient que em reconfortaven, deien: “La vida continua.” Quina ximpleria, pensava, és clar que no continua. És la mort el que continua; l’Ian ara és mort i serà mort demà i l’any vinent i per sempre. No hi ha un final.

(Pàg. 99)
El canal ja no està delimitat per rotlles de filferro espinós, ja no s’interromp la vista amb immensos senyals de VERBOTEN. Ja no hi ha mines a les nostres platges i puc caminar quan, per on i durant l’estona que vulgui. Si m’estic dreta a dalt del penya-segat i em giro de cara al mar, no veig els horribles búnquers de ciment darrere meu o el terra nu sense arbres. Ni tan sols els alemanys van poder fer malbé el mar.

(Pàg. 105)
De fet, tothom és elegit, no nomenat pel rei. Ai Senyor, i per a què serveix un monarca, si NO ÉS PER NOMENAR LA GENT PERQUÈ FACI COSES?

(Pàg. 129)
Després una tropa de soldats que caminaven com oques va girar cap al carrer on érem; tot els resplendia: botons, botes, aquells cascos en forma de galledeta metàl·lica. No miraven enlloc ni a ningú, miraven fixament endavant. Això feia més por que els rifles penjats a l’espatlla, o els ganivets i les granades col·locats al final de la bota.

(Pàg. 187)
(...) val més que s’assabenti de la veritat sobre certs temes abans d’intentar escriure cap llibre sobre l’ocupació. Jo també odiava l’ocupació. Pensar-hi em turmenta. Alguns d’aquells pocavergonyes eren uns miserables: t’entraven a casa sense trucar, et tractaven a empentes. Eren la mena de persones a qui els agrada estar al capdavant, ja que mai abans no hi havia estat. Però no tots eren així: no tots, en absolut.

(Pàg. 219)
Finalment, la Remy es va aixecar per parlar; mai abans no ho havia fet, i tota la sala va quedar en silenci. Va dir suament: “Doncs si existeix la predestinació, Déu és el mal”. Ningú no podia discutir-li-ho: quina mena de Déu dissenyaria Ravensbrück deliberadament?

>> Altres han dit...

divendres, 3 d’abril de 2009

L'analfabeta - Agota Kristof


Agota Kristof. L'analfabeta. Narració autobiogràfica
Barcelona: Laertes, 2005










L'ánalfabète. Récit autobiographique
Traducció de Montserrat Solé Serra

>> Què en diu la contraportada...
Onze capítols per onze moments de la vida d'Agota Kristof; de la nena que devora els llibres a Hongria, a l'escriptura de les primeres novel.les en francès. La infància feliç, la pobresa arran de la guerra, els anys de solitud a l'internat, la mort de Stalin, la llengua materna i les llengües enemigues -imposades- que són l'alemany i el rus, la fugida cap a Àustria i l'arribada a Lausanne, amb la seva criatura. No es tracta d'històries tristes, sinó més aviat colpidores. Una dona que supera amb esforç l'escull fet d'exili i de llengues estranyes, amb les quals ha de conviure. Les frases curtes, la paraula justa, una lucidesa constant, l'humor... El món d'Agota Kristof és ben present en aquesta narració autobiogràfica, així com en totes les seves altres novel·les.

>> Com comença...

Llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa. Tinc quatre anys. La guerra acaba de començar.

>> Moments...

(Pàg.16)
Les ganes d'escriure comencen més tard, quan els núvols de cotó fluix de la infància s'esquincen, quan arribaran els mals dies i arribaran els anys dels quals jo diria: "No m'agraden".
Quan, separada dels pares i dels germans, ingressaria a l'internat en una ciutat desconeguda, en què, per suportar el dolor de la separació, només em quedava una solució: escriure.

(Pàg. 21)
Anys cinquanta. A banda d'alguns privilegiats, tothom és pobre al nostre país. I alguns són encara més pobres que els altres.

(Pàg. 25)
Al principi, només hi havia una llengua. I els objectes, les coses, els sentiments, els colors, els somnis, les cartes, els llibres i els diaris... eren en aquesta llengua. Jo ni tan sols m'imaginava que pogués existir una altra llengua, que una persona pogués pronunciar una paraula que jo no entendria.

(Pàg. 29)
Març de 1953. Stalin ha mort. Ho sabem des d'ahir al vespre. La tristesa és obligatòria a l'internat.

(Pàg. 40)
Com hauria estat la meva vida si no me n'hagués anat del meu país? Més dura, més pobra, em penso, però també menys solitària, menys esquinçada, i feliç, potser. L'únic que tinc clar és que jo hauria escrit igual, tan se val on i tan se val en quina llengua.

(Pàg. 43)
Com li podria explicar, sense ofendre'l, i amb les poques paraules que sé en francès, que el seu bonic país no és altra cosa que un desert per a nosaltres, els refugiats, un desert que hem de travessar per arribar al que anomenen "la integració", "l'assimilació?".

(Pàg. 45)
Com es torna algú escriptor?
D'entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint, Fins i tot quan el que s'escriu no interessa a ningú. Fins i tot quen es té la impressió que el que s'escriu no interessarà mai a ningú. Fins i tot quan els manscrits s'amunteguen als calaixos i els deixes oblidats per escriure'n d'altres.

>> Altres han dit...
La Segona Perifèira, Xavier Montanyà (Vilaweb)

>> Enllaços
Agota Kristof, novel·a breu, el llibre no val res, motiu d'amistat, petites meravelles, Stalin, estafa comunista?, què és un escriptor?(1), què és un escriptor?(2), hongria 1956, els motius de la rebel·lió, el racó de la memòria, politiques d'immigracio




dijous, 2 d’abril de 2009

Ensayo sobre la ceguera - José Saramago


José Saramago. Ensayo sobre la ceguera
Madrid: Alfaguara, 1998

Ensaio sobre a Cegueira
Traducció Basilio Losasa

>> Què en diu la contraportada...
Un hombre parado ante un semáforo en rojo se queda ciego súbitamente. Es el primer caso de una “ceguera blanca” que se expande de manera fulminante.
Internados en cuarentena o perdidos en la ciudad, los ciegos tendrán que enfrentarse con lo que existe de más primitivo en la naturaleza humana: la voluntad de sobrevivir a cualquier precio.
Ensayo sobre la ceguera es la ficción de un autor que nos alerta sobre “la responsabilidad de tener ojos cuando otros los perdieron”. José Saramago traza en este libro una imagen aterradora –y conmovedora- de los tiempos sombríos que estamos viviendo, a la vera de un nuevo milenio. En un mundo así, ¿cabrá alguna esperanza?
El lector conocerá una experiencia imaginativa única. En un punto donde se cruzan literatura y sabiduría, José Saramago nos obliga a parar, cerrar los ojos y ver.
Recuperar la lucidez y rescatar el afecto son dos propuestas fundamentales de una novela que es, también, una reflexión sobre la ética del amor y la solidaridad.

“Hay en nosotros una cosa que no tiene nombre, esa cosa es lo que somos”, declara uno de los personajes. Dicho con otras palabras: tal vez el deseo más profundo del ser humano sea poder darse a sí mismo, un día, el nombre que le falta.

>> Com comença...
Se iluminó el disco amarillo. De los coches que se acercaban, dos aceleraron antes de que se encendiera la señal roja. En el indicador del paso de peatones apareció la silueta del hombre verde. La gente empezó a cruzar la calle pisando las franjas blancas pintadas en la capa negra del asfalto, nada hay que se parezca menos a la cebra, pero así llaman a este paso. Los conductores, impacientes, con el pie en el pedal del embrague, mantenían los coches en tensión, avanzando, retrocediendo, como caballos nerviosos que vieran la fusta alzada en el aire. Habían terminado ya de pasar los peatones, pero la luz verde que daba paso libre a los automóviles tardó aún unos segundos en alumbrarse.

>> Moments...
(Pàg. 27)
Con la marcha de los tiempos, más las actividades derivadas de la convivencia y los intercambios genéticos, acabamos metiendo la consciencia en el color de la sangre y en la sal de las lágrimas, y, como si tanto fuera aún poco, hicimos de los ojos una especie de espejos vueltos hacia dentro, con el resultado, muchas veces, de que acaban mostrando sin reserva lo que estábamos tratando de negar con la boca.

(Pàg. 36)
(...) llamó discretamente a la puerta, diez minutos después estaba ya desnuda, a los quince gemía, a los dieciocho susurraba palabras de amor que ya no tenía necesidad de fingir, a los veinte empezaba a perder la cabeza, a los veintiuno sintió que su cuerpo se desquiciaba de placer, a los veintidós gritó, Ahora, ahora, y cuando recuperó la consciencia, dijo, agotada y feliz, Aún lo veo todo blanco.

(Pàg. 44)
De esa masa estamos hechos, mitad indiferencia, mitad ruindad.

(Pàg.95)
Los buenos y los malos resultados de nuestros dichos y obras se van distribuyendo, se supone que de forma bastante equilibrada y uniforme, por todos los días del futuro, incluyendo aquellos, infinitos, en los que ya no estaremos aquí para poder comprobarlo, para congratularnos o para pedir perdón, hay quien dice que eso es la inmortalidad de la que tanto se habla.

(Pàg. 122)
Es que te vas a quedar ahí, cegato de mierda, preguntó el sargento, pero en su voz había cierto nerviosismo, la verdad es que no compartía la opinión de su comandante, Quién me dice que mañana no me toca a mí, que a los soldados, ya se sabe, se les da una orden y matan, se les da otra y mueren.

(Pàg. 152)
El miedo ciega, dijo la chica de las gafas oscurar, Son palabras ciertas, ya éramos ciegos en el momento en que perdimos la vista, el miedo nos cegó, el miedo nos mantendrá ciegos.

(Pàg. 231)
Quien va a morir está ya muerto y no lo sabe, Que hemos de morir es algo que sabemos desde que nacemos, Por eso, en cierto modo, es como si ya hubiéramos nacido muertos,

(Pàg. 238)
En pocos minutos llegaron los socorristas a su destino, lo supieron cuando aún no habían tocado los cuerpos, la sangre sobre la que se iban arrastrando era como un mensajero que les decía, Yo era la vida, tras de mí ya no hay nada,

(Pàg. 250)
a fin de cuentas, lo que está claro es que todas las vidas acaban antes de tiempo.

(Pàg. 268)
Los perros la rodearon, olfatean las bolsas, pero sin convicción, como si ya se les hubiera pasado la hora de comer, uno de ellos le lame la cara, tal vez desde pequeño esté habituado a enjugar llantos.

(Pàg. 291)
Habrá un Gobierno, dijo el primer ciego, No lo creo, pero, en caso de que lo haya, será un gobierno de ciegos gobernando a ciegos, es decir, la nada pretendiendo organizar la nada, Entonces, no hay futuro, dijo el viejo de la venda negra, No sé si habrá futuro, de lo que ahora se trata es de cómo vamos a vivir este presente, Sin futuro, el presente no sirve para nada, es como si no existiese, Puede que la humanidad acabe consiguiendo vivir sin ojos, pero entonces dejará de ser la humanidad, el resultado, a la vista está, quién de nosotros sigue considerándose tan humano como creía ser antes, yo, por ejemplo, he matado a un hombre.

(Pàg. 363)
Si fue el cura quien cubrió los ojos de las imágenes, Eso es sólo idea mía, Es la única posibilidad que tiene verdadero sentido, es la única que puede dar alguna grandeza a esta miseria nuestra, imagino a ese hombre entrando aquí, desde el mundo de los ciegos, al que luego tendría que regresar para quedarse ciego también, imagino las puertas cerradas, la iglesia desierta, el silencio, imagino las estatuas, las pinturas, lo veo yendo de un lado a otro, subiendo a los alteres y anudando los paños sobre los ojos, dos nudos, para que no se caigan, y dando dos brochazos de pintura blanca en los cuadros para hacer más espesa la noche en que entraron, ese cura tiene que haber sido el mayor sacrílego de todos los tiempos y de todas las religiones, el más justo, el más radicalmente humano, el que vino aquí para decir al fin que Dios no merece ver.

(Pàg. 363)
Nunca se puede saber de antemano de qué son capaces las personas, hay que esperar, dar tiempo al tiempo, el tiempo es el que manda, el tiempo es quien está jugando al otro lado de la mesa y tiene en su mano todas las cartas de la baraja, a nosotros nos corresponde inventar los encartes con la vida,

(Pàg. 373)
Por qué nos hemos quedado ciegos, No lo sé, quizás un día lleguemos a saber la razón, Quieres que te diga lo que estoy pensando, Dime, Creo que no nos quedamos ciegos, creo que estamos ciegos, Ciegos que ven, Ciegos que, viendo, no ven.

>> Altres han dit...
La Biblioteca del Kraken, Lo Bloc, Món de Llibres

>> Enllaços