dimarts, 31 de gener de 2017

Tristano es mor - Antonio Tabucchi




" Queden les paraules.... les meves... les teves, sobretot.... les paraules que donen testimoni. El verb no fou pas al principi, és al final, escriptor."





Tabucchi, Antonio. Tristano es mor.
Barcelona: Edicions 62, 2004


Tristano muore. Traducció de Pau Vidal.
Col·lecció El balancí, 497


 Què en diu la contraportada...
Què és l’heroisme? Què és la covardia? I el coratge? I la traïció? Una casa de camp en algun lloc de la Toscana. Un mes d’agost canicular dels últims anys del segle XX. En el seu llit de mort, sota els efectes de la morfina, Tristano, un home que ha lluitat per la llibertat amb aquest nom manllevat a Leopardi, ressegueix els esdeveniments que han marcat la seva vida. Una vida que avança en paral·lel a seixanta anys d’història d’Itàlia. Records, falsos o suposats, conflictes fins ara inconfessables, antics amors i, finalment, la guerra, la lluita de Tristano al bàndol feixista fins que decideix unir-se als partisans. I mentre agonitza, al capçal, un amic escriptor que l’escolta. I que escriu.

Però, és possible inscriure en l’estricte marc d’un relat l’ambigua geometria d’una vida, feta de contradiccions, dubtes, omissions, desitjos insatisfets? I, qui dóna testimoni pel testimoni? Suggeridor, fantasiós i poètic, Tristano es mor evoca un destí personal, però també el destí col·lectiu de tot un poble amb les seves tragèdies i simulacres inclosa la darrera bogeria televisiva.

 Com comença...
...Rosamunda Rosamunda che magnifica serata sembra proprio preparata da una fata delicata mille licu mille voci mille cuori strafelici, sono tutti in alegria oh ma che felicità Rosaminda si em mires així Rosamunda no ho puc resistir... ¿T’agrada?

 Moments...
(Pàg. 10)
¿Saps què?, comptat i debatut, al final de la vida hi ha més coses que no recordes que no pas que sí...

(Pàg.40)
(...) Els homes no es mouen, es queden encantats en tot de moments fixos, el que passa és que no ho saben, ens pensem que tot plegat és un fluir continu que es va evaporant progressivament però no, en algun racó de l’espai roman aquell instant fix amb el seu gest i tot, com en un encanteri, una fotografia sense placa. Cal saber-la veure, però hi és, ja em pots ben creure.

(Pàg. 52)
La vida no va per ordre alfabètic com us penseu vosaltres. Sorgeix... ara aquí ara allà, com li sembla, són engrunes, el problema és recollir-les després, és un pilonet de sorra, i ¿quin és el granet que en sosté un altre?

(Pàg. 59) 
... no et refiïs mai dels miralls, al primer moment sembla que et retornin la teva imatge, però el cert és que la capgiren, o encara pitjor, l’absorbeixen, s’ho beuen tot, et xuclen a tu i tot... Els miralls són porosos, escriptor, i tu no ho sabies.

(Pàg. 65)
(...) tens ganes de desitjar, no oblidis que el temps d ela vida no va al mateix pas que el del desig, en un dia poden passar cent anys (...).

(Pàg. 68) 
(...) la culpa no pesava tant si ens en quedàvem la meitat cada un.

(Pàg. 87) 
... mira, escriptor, no saps com m’agradaria tenir un úter, ara, voldria ser una dona, una dona jove, bonica, fecunda, amb la limfa que li circula pel cos, seria preciós... i que és alçada per la lluna com les marees, una dona que fos l’origen del món, i en canvi el que tinc són dos collons eixuts rosegats per la gangrena, i estic aquí explicant-te sopars de duro.

(Pàg. 92)
(...) saps, la natura ens ha avesat al binari, i nosaltres ens hem deixat convèncer com uns carallots, blanc i negre, fred i calent, mascle i femella. En resum, o així o aixà. Però per què diantre hem de creure que la vida és o així o aixà, ¿t’ho has plantejat mai, escriptor?

(Pàg. 109)
(...) ¿com pot ser que tu pensis veritablement que la vida es pot recloure en una biografia? És una idea que no fa per tu, és el principi del registre civil...

(Pàg. 115)
(...) tenim que el bé ha derrotat al mal, el que passa és que hi ha una mica més mal del compte en aquell bé, i una mica massa d’imperfecció en aquella veritat... La veritat és imperfecta...

(Pàg. 116)
(...) la mà només ens arriba allà on s’acaba el braç, però el somni va molt més enllà... és una pròtesi, supera la presó de l’existència.

(Pàg. 124)
Si té ganes de sospirar, murmurava el doctor Ziegler, sospiri... no respiri, sospiri, el sospir és un estratagema que el nostre cos s’ha empescat per expel·lir en forma de pneuma aquella espècie d’angoixa difusa i farisea que els anglesos anomenen spleen...

(Pàg. 136)
En Ferruccio deia que si fiques el nas als replecs més amagats de la societat, sigui la que sigui, descobreixes la follia. Però els que han tingut la gosadia de fer-ho eren tots folls...

(Pàg. 152)
Finestres, això és el que necessitem, em va dir una vegada un vell savi en un país llunyà, la vastitud d’allò real és incomprensible, per capir-lo cal recloure’l en un rectangle, la geometria s’oposa al caos, per això els homes han inventat les finestres, que són geomètriques, i cada geometria pressuposa els angles rectes. ¿Deu ser que la nostra vida també està subordinada als angles rectes? Saps, aquells itineraris tan complicats, fets de segments, que tots plegats hem de recórrer simplement per atènyer la nostra fi.

(Pàg. 166) 
...Però resulta que el món és fet d’actes, accions... coses concretes però que després passen, perquè l’acció, escriptor, es verifica, ocorre... i ocorre només en aquell instant concret, i després s’esvaeix, ja no hi és, fou. I per romandre calen les paraules, que continuïn fent-la ser, que en donin testimoni. Verba manent les paraules queden. De tot allò que som, de tot allò que fórem, en queden les paraules que hem dit, les paraules que ara tu escrius, escriptor, i no pas allò que jo vaig fer en aquell lloc determinat i en aquell moment precís del temps. Queden les paraules.... les meves... les teves, sobretot.... les paraules que donen testimoni. El verb no fou pas al principi, és al final, escriptor.

(Pàg. 166)
(...) l’escritura és sorda... aquests sons que ara sents a l’aire a la teva pàgina es moriran, l’escriptura els fixa i els mata, com un fòssil incrustat en el quars...l’escriptura és una veu fòssil, sense vida, l’esperit que tenia amb aquells ones que vibraven a l’espai s’ha esvaït...

(Pàg. 167)
...la vida no s’explica, ja t’ho vaig dir, la vida es viu i mentre la vius ja s’ha perdut, se t’ha escapat...

(Pàg. 172)
Vostè va escriure una vegada que en Tristano va conèixer la por, i jo l’hi he confirmat. Però la por de debò és diferent, allò era una por d’estar per casa, perquè tenia el privilegi del que és aleatori, li podia sortir malament, però també se’n podia sortir... la por de debò és quan l’hora està fixada i saps que no hi ha res a fer... és una por estranya, insòlita, només s’experimenta una vegada a la vida i ja no la sentiràs mai més, és com un vertigen, com si obrissis una finestra l nores, i aquí el pensament sí que s’ofega de veres, com si quedés anul•lat. Això sí que és por de debò...

 Altres n'han dit...
LiteraduraAl calor de los libros, Leolo, Sin tiempo para nada.

 Enllaços:
Antonio Tabucchi, el temps i la mortpunts de vista, novel·la (monòleg) de preguntes, revisionisme històric, round 1: oralitat vs escriptura.

dissabte, 28 de gener de 2017

Tic-Tac - Suso De Toro



"A lo mejor la llamo Tic-Tac, que ésa sí que es cabronada, el pasar del tiempo. Ésa es la madre de todas las cabronadas (...)"





De Toro, Suso. Tic-Tac
Barcelona: Ediciones B, 1994


Tic-tac. Traducció de Basilio Losada.
Col·lecció Tiempos Modernos




⇲ Què en diu la contraportada…
Una voz: La de un hombre que habla y habla sin descanso, y en su cháchara, en apariencia fútil como el delirio de un idiota, pero osada e implacable como la maldición de un condenado, resume todo el dolor y la rabia de quien se sabe victima de un dios indiferente y ajeno a lo humano.
Una novela: Con sus múltiples historias, personajes, lenguajes y registros literarios. Tic-Tac logra darnos el compendio de un mundo fragmentado y caótico pero con una urdimbre subterránea tan cerrada y fatal como la de una tragedia.
Un autor: Suso del Toro, que con Land Rover ya se manifestó como una de las voces mas importantes de la nueva literatura gallega, nos sorprende ahora con esta excelente muestra de su talento fabulador, que le a valido el premio a la critica 1994

 Com comença...
Vaya tiempo, eh. Empieza bien el día. No para; en cuanto se pone a llover no para. Antes todos llamábamos por la lluvia, que si había sequía, que si se secaba la verdura, que si en el invierno iba a arder el monte, qué sé yo. Y ahora ahí tenéis lluvia. Toma lluvia.

 Moments...
(Pàg. 28)
Si en la vida has querido hacer y ser algo, no es fácil llegar a viejo. No es fácil ver que el tiempo se ha ido y que tú sigues siendo el mismo. Todos estos años has estado siendo el mismo, timorato, débil y, en el fondo, patéticamente ridículo. Verte desnudo en toda tu estupidez. ¿Por qué no tuviste la humildad de no pretender nada?
Isidro Viejo

(Pàg. 62)
Atravesar ciudades despiertas o dormidas, bad cities, unas veces de día y otras veces de noche, all day and all of the night, cansar carreteras llenas de sol y automóviles, running, always running, cruzar gent, too many people, y más gente, pero nada, no parar ni here ni there ni everywhere, ni tampoco nowhere, porque eres un pájaro solitario, black bird, no encuentras, sólo buscas, qué carajo buscas, what do you carajo search? Y tienes la mirada ancha y ninguna persona, no people, y quieres que alguien te escriba, tú no tienes tiempo de parar y yo escribo esa película.
Conductor

(Pàg.67)
La infancia es una vida muy puta, los niños siempre acaban por morir. La infancia tendría que estar prohibida (...).


(Pàg. 70) 
El tiempo no pasa en balde. El tiempo lo mata todo. Nos mata a todos.

(Pàg. 91)
Un hombre va enloqueciendo poco a poco y, sni no dice nada, los demás puede que ni lo noten.
Esas cosas mejor no hablarlas.

(Pàg. 124)


(Pàg. 174)
Primero había empezado a sentir como un picorcillo, casi nada. Pero luego le dolía ya. Cuando se quitó la mano de goma, viuo que les estaban naciendo otra vez unos dedos. Asomaban un poco del muñón del brazo.
Se le ocurrió decírsoelo al propietario de la tienda de ortopedia donde había comprado la mano. “¡Ah, eso pasa a veces! No se preopcupe, que ahora lo arreglo.” Sacó de debajo del  mostrador una tabla de madera, le cogió la mano y se la puso encima. Luego sacó, también de debajo, un gran cichillo  le cortó los brotes de  los dedos. “Ya está. Ahora, hay que vendarla. Dentro de una semana puede ya ponerse otra vez la mano ortopédica. Y si hiciera falta otra vez, no dude en venir. Ya sabe, con toda confianza.”
Hacía ya dos meses de eso. El picorcillo volvía a sentirlo desde hacía dos días. Pero no tenía gans de volver a la tienda.
(De la libreta de NANO, Sueños y ocurrencias)
Mano muerta

(Pàg. 178)
(…)¿Por qué me dejaste por otro más gyuapo, más simpático, más cariñoso y más inteligentes? No lo entiendo. ¿Por qué? (...)
Ars Cisoria

(Pàg.189) 
Ser hombre es como una enfermedad. Eso es lo más triste. A veces se pregunta uno en la vida, ¿para qué carajo hemos venido al mundo? Que es duro, eh. Que es duro llegar a preguntarse eso. Tanto más si sabes que estás aquí por culpa de un cabrón que le hizo una cabronada a tu madre. Porque una cosa es ir con el hombre que tú quieres y otra cosa es abusar, eh, y otra cosa es abusar. Así que yo soy una cabronada que le hizo aquel cabrón a mi madre. Si lo piensas es duro pensar que eres una cabronada. La vida es una cabronada, te lo digo yo que ya tengo unos años. La vida es una lucha. Y quien no bebe sangre muere de hambre (...).

(Pàg. 190)
(…) pasan los años y ya se sabe, nadie es inmune a los años. O sea, inmune, que no te hace daño. Ya sabes cómo es con los años y con el paso del tiempo, que lo va desgatando a uno. El tiempo mata. El sexo y el tiempo son enfermedades, pero el tiempo es la peor. Peor aún que el sexo. Hay quien dice que le gusta atar el tiempo, pero yo me río, el tiempo no hay quisque que lo mate, es el tiempo quien te mata a ti.

(Pàg. 214) 
Qué odioso era existir. Por qué no podríamos ser como hubiéramos querido. Por qué los cuerpos y sus instintos tenían que interponerse para hacer imposible la pureza, la perfección. Había que trabajar todos los días para intentarlo, para simularlo, pero a llegar la noche todo se venía abajo. Y así día tras día. Y así siempre. Trabajando.
Por qué.

(Pág. 242)
(...) La vida tal como es. Pero tal tal, eh. Un montón de voces y cosas sin sentido, y aprovecharía para meter todo lo que tengo escrito en el libro. Y también todo lo que tengo recortado, porque en cuanto veo un cuento que me gusta en un libro o en un artículo o algo, pues voy y lo recorto y lo guardo. Y en el libro metería también estas cosas. Hasta fotos. A mí me gusta pintar, pero como me faltó la mano, pues, a veces, voy a ver a un amigo mío que es fotógrafo y hacemos fotos. A lo mejor la llamo Tic-tac, que ésa sí que es cabronada, el pasar del tiempo. Ésa es la madre de todas las cabronadas (...).

(Pàg. 250)
Uno piensa que la vida es mala porque no cae en que puede ser peor.

(Pàg. 251)


(Pàg. 279)
Contra la idea superficial y voluntarista de que la plenitud del ser humano se alcanza en la juventud, declina en la madurez y se degrada en la vejez, propongo la contraria, más realista.
Lactancia, infancia, adolescencia, juventud, madurez y vejez son un continuo de perfeccionamiento para acabar la obra rematada, es decir: perfecta. Acabada. El viejo en el instante de la muerte.
La fertilidad de la muerte.

(Pàg. 284)
Querido ángel de la guarda. Te he descubierto. Así que era cierto, era cierto que estabas ahí haciéndome compañía. Protegiéndome. De qué. ¿De qué carajo me has estado protegiendo? De nada, de nadie. Vigilándome, lo único. No hiciste nada más que acercarme, espiarme. Nada más. ¿Cuándo me ayudaste en algo? De pequeño me podías haber ayudado cuando algún grandullón abusaba de mí. Me podías haber ayudado de cualquier manera, avisándome para que me fuese, o ayudándome a vencerlo, yo qué sé. Pero no, cuando alguien me zurraba tú estabas ahí mirando. Mira que mira, mientras papá me pegaba por cualquier cosa. Ah, cabrón, qué mal te quiero. Te he de coger y te he de matar. Y detrás ha de ir quien te envió. A ése no pienso perdonarle. Lo juro por Dios.
Estaba ahí.

(Pàg. 287)
Cronos mata, pero no nos permite morir con dignidad, no nos permite retener los odios a que tenemos derecho.
Mi hermano.

 Altres n'han dit...
Pescando entre libros.

 Enllaços::
Suso De Toro, a tenir en compte, pedra de toc de la literatura galegatrencaclosques.

dissabte, 21 de gener de 2017

El Regne - Emmanuel Carrère



"El Regne és per als bons samaritans, per a les putes afectuoses i per als fills pròdigs, no pas per als guies espirituals ni per als homes que es pensen que estan per damunt de tothom (...)".



Carrère, Emmanuel. El Regne. 
Barcelona: Anagrama, 2015


Le Royaume. Traducció de Jordi Martín.
Col·lecció Llibres Anagrama, 13


 Què en diu la contraportada...
Emmanuel Carrère ha acostumat els lectors a esperar-ne l’inesperat, i en aquesta obra monumental, gairebé èpica i sens dubte radical, aborda la fe i els orígens del cristianisme, ni més ni menys.

A El Regne s’entrecreuen la vivència de l’autor, que abraça la fe en un moment de crisi personal, i les històries de Pau i de Lluc. Pau, que cau del cavall, té una il·luminació mística i passa de lapidar cristians a propagar la nova fe que transmuta els valors. I Lluc, que escriu la vida de Jesús i a partir del qual ens endinsem en els Evangelis. Enmig d’aquestes històries entrellaçades apareixen la sèrie sobre zombis en què Carrère fa de guionista, una cangur exhippie i amiga de Philip K. Dick, els bolxevics comparats amb els primers cristians, webs porno, visions erudites sobre les fonts del cristianisme, la desaparició –resurrecció?– del cadàver de Jesús… A Carrère li interessa el missatge transgressor del cristianisme i la desmesura de la fe. I aquest llibre provocador és una indagació rabiosament contemporània que ens parla de la perplexitat, el dogma, el dubte, la redempció i la construcció d’una creença amb tesis rupturistes i rituals estranys.

 Com comença...
Aquella primavera vaig participar en el guió d’una sèrie de televisió. L’argument era el següent: una nit, en una petita ciutat de muntanya, uns morts tornen a la vida. No se sap per què, ni per què aquells morts i no pas uns altres. Ells ni tan sols ho saben, que són morts. Ho descobreixen en la mirada terroritzada dels qui estimen (...)

 Moments...
(Pàg. 39)
(...) què faig jo aquí? I què és “jo”? I què és “aquí”?
Molta gent pot viure tota la vida sense ni plantejar-se aquestes preguntes, o si se les plantegen, ho fan molt fugaçment, no els costa gens canviar de tema. Fabriquen i condueixen cotxes, fan l’amor, xerren al costat de la màquina de cafè, s’alteren perquè a França hi ha massa estrangers o massa gent que pensa que a França hi ha massa estrangers, es planifiquen les vacances, s’amoïnen pels fills, volen canviar el món, tenir èxit, i quan en tenen, tenen por de perdre’l, van a la guerra, saben que es moriran però procuren no pensar-hi gens, i és ben cert que amb tot això n’hi ha prou per omplir una vida. Pe`ro hi ha una altra mena de persones que troben que això no és suficient. O no gaire. Sigui com sigui, no hi estan conformes. Podríem discutir si aquests segons són més o menys assenyats que els primers i no acabaríem mai, el cas és que mai no s’han refet d’una mena d’estupor que els impedeix de viure sense preguntar-se per què viuen, quin sentit té tot això, si és que en té cap. Per a ells l’existència és un interrogant (...)

(Pàg.60)
(...) m’hauria venut de bona gana l’ànima al diable, però el diable no la va voler i no em queda cap més remei que oferir-la gratuïtament al Senyor.

(Pàg. 148)
(...) [Ernest Renan] pensava que per escriure la història d’una religió el millor és haver-hi cregut i haver-hi deixat de creure.

(Pàg. 157) 
El que els romans en deien religio no tenia gaire a veure amb el que nosaltres anomenem religió, i no implicava ni creença a professar ni efusió de l’ànima, sinó una actitud de respecte, manifesta a través dels ritus, per les institucions de la ciutat. De la religió en el sentit en què l’entenem nosaltres, amb les seves pràctiques estranyes i els seus fervors fora de lloc, ells en deien desdenyosament superstitio.

(Pàg. 165)
Pau puntualitza: “D’ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin; els qui ploren, com si no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res; els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin res. Sapigueu que aquest món passa. Jo voldria que visquéssiu sense neguit.”

(Pàg. 174) 
(...) estic convençut que la força de persuasió de la secta cristiana depenia en bona part de la seva capacitat d’inspirar gestos esbalaïdors, gestos –i no tan sols paraules- que anaven a la inversa del comportament humà normal.

(Pàg. 188) 
(...) Els pagans encara, perquè són pagans. És amb els jueus, amb qui té més feina. No volen sentir res del missatge del qual ells són els principals destinataris. No paren de causar-li maldecaps, d’arrossegar-lo davant dels tribunals romans, d’amenaçar-lo de lapidació. Els jueus van provocar la mort del Senyor Jesús i, abans, la dels profetes. Són enemics de tots els homes. No agraden a Déu, que els fulminarà amb la seva ira.
Potser Timoteu no ho va dir això, però Pau sí, en un passatge de la seva primera carta als tessalonicencs que incomoda molt els exegetes cristians. Als menjacapellans els encanta. L’utilitzen per remuntar fins a Pau la llarga i aclaparadora tradició d’antisemitisme en l’Església (...)

(Pàg. 195)
Els grecs i els romans creien que els déus eren immortals, no els homes. “No existia. He existit. Ja no existeixo. Tant és”

(Pàg. 202)
“Jo, Pau, apòstol, enviat no per homes ni per un home en concret, sinó pel mateix Jesucrist, estic estupefacte de veure que us aparteu d’aquell que us va cridar per anar cap a un altre evangeli. Però no n’hi ha cap altre, d’evangeli. Només hi ha gent que us atabala. Només hi ha gent que vol destruir en vosaltres l’evangeli de Crist.
Escolteu-me bé. Encara que un àngel baixat del cel vingués a dir-vos una altra cosa diferent del que jo us he dit, no l’hauríeu de creure. Encara que jo vingués a dir-vos una altra cosa diferent del que us he dit, no m’hauríeu de creure. Hauríeu de maleir l’àngel, m’hauríeu de maleir a mi. Perquè el que us he dit no ho he tret d’un home, sinó directament de Jesucrist.”

(Pàg. 208)
(...) a aquells que venien del judaisme, Pau els deia simplement: Feu el que us sembli. Digui el que digui la Llei, aquestes històries alimentàries no tenen cap importància. Els ídols no són res més que ídols, el que importa no és pas el que entra per la boca, si és o no és caixer, sinó tan sols el que en surt, si les paraules són bones o dolentes. La veritat, deia Pau tant als jueus com als grecs, és que tot és permès. Tot és permès però, hi afegia, no tot és oportú.

(Pàg. 221)
(...) la saviesa és el que busca tothom. Fins i tot els vividors, els voluptuosos, els esclaus del seus plaers sospiren per la saviesa. Diuen que no hi ha res millor, que si en fossin capaços serien filòsofs., Pau no hi està d’acord. Ell diu que la saviesa és un objectiu miserable, i que a Déu no li agrada. Ni la saviesa ni la raó, ni la pretensió de ser l’amo de la pròpia vida. Si es vol conèixer l’opinió de Déu sobre la qüestió, només cal llegir el llibre d’Isaïes. Això és el que Ell diu amb totes les lletres: “Confondré la saviesa dels savis. I la intel·ligència dels intel·ligents, la llençaré a les escombraries.”
Pau va encara més enllà. Diu que Déu va escollir salvar els homes que escoltin no pas paraules sàvies, sinó paraules boges. Diu que els grecs s’equivoquen perseguint la saviesa, i que les jueus també s’equivoquen reclamant miracles, i que l’única veritat és la que anuncia ell, aquest Messies crucificat que per als jueus és un escàndol  i per als pagans una bogeria.

(Pàg. 230)
(...) la resurrecció és impossible, però hi ha un home que va ressuscitar. En un punt concret de l’espai i del temps es va produir aquest fet impossible, que marca un abans i un després en la història del món, i també divideix la humanitat entre els qui no s’ho creuen i els que sí, i per als qui sí que s’ho creuen, per als qui han rebut la gràcia increïble de creure’s aquesta cosa increïble, ja no té cap sentit res del que es creien abans.

(Pàg. 232)
(...) Pau acaba amollant el que volia dir de debò, que es resumeix molt simplement: la Llei s’ha acabat. Des que Jesús ha vingut, ja no serveix per a res. Els jueus que s’hi agafen com al privilegi de la seva tria mostren, en el millor dels casos, sordesa, i en el pitjor, mala voluntat.

(Pàg. 242)
Ulisses diu que la saviesa consisteix a mirar sempre cap aquí baix i cap a la condició d’home, i Pau diu que consisteix a allunyar-se’n. Ulisses diu que el paradís és una ficció, i que per tant no importa gaire que sigui bonica; Pau diu que és l’única realitat. Pau, endut per l’emoció, arriba a felicitar Déu per haver triat el que no és per desfer el que és. És això el que va triar Lluc, és aquí on es va embarcar, ben literalment, i jo em pregunto si un cop a bord no li deu passar pel cap la sospita que està fent una bestiesa enorme. Que està dedicant tota la vida a una cosa que senzillament no existeix i girant l’esquena al que sí que existeix: la calor dels cossos, el gust agredolç de la vida, la imperfecció meravellosa de la realitat.

(Pàg. 298) 
(...) El que passa és que el Nou Testament, segons diu ell [Hyam Maccoby], no és mai res més que la història escrita pel bàndol dels vencedors, el resultat d’una vasta falsificació que pretén fer creure que Pau i la seva religió nova són els hereus del judaisme i no els seus negadors; que malgrat les divergències menors, Pau era acceptat, apreciat i legitimat per l’església de Jerusalem; que a Jesús no li agradaven els fariseus però que, com Pau, respectava els romans; que no feia política, que el seu regne no era pas d’aquest món, que com Pau ensenyava el respecte per l’autoritat i la vanitat de qualsevol revolta; que autoproclamant-se Messies no parlava d’una reialesa terrenal, sinó d’una identificació nebulosa amb Déu, fins i tot amb el Logos; que els únics jueus bons són els qui es consideren deslligats de la Llei, és a dir, més jueus; en fi, que Pau és l’únic que coneix el fons del pensament de l’autèntic Jesús, precisament perquè no el va conèixer en la seva encarnació terrenal, imperfecta i confusa, sinó com a Fill de Déu, i que qualsevol veritat històrica que pugui comprometre aquest dogma no tan sols s’ha de declarar falsa, sinó que també s’ha d’esborrar, que és més segur.
Vet aquí la mentida que es va imposar fa dos mil anys (...)

(Pàg. 354)
(...) el que jo entenc per ser cristià, el que me va fer respondre-li que sí, que jo era cristià, consisteix simplement, davant d’un dubte abismal com el seu, a dir: ves a saber. Consisteix en ser agnòstic en sentit estricte.

(Pàg. 367)
En aquest llibre intento explicar com es va poder escriure un Evangeli. Com es va constituir el cànon ja és una altra historia, i també té prou de misteri.

(Pàg. 371)
Em pregunto què devia pensar Lluc d’aquests vaticinis de l’últim Pau. Quan el sentia, al seu petit apartament dictar a Timoteu amb la seva veu ronca aquelles cartes en què el món sencer, passat, present i futur, no era suficient per contenir la grandesa del Crist Jesús, ¿com relacionava ell aquell Crist Jesús amb l’home sobre el qual havia investigat a Judea i a Galilea, aquell home que havia menjat, begut, cagat i caminat per uns camins pedregosos en companyia de paios illetrats i ingenus als quals explicava històries de veïns cerca-raons i recaptadors penedits?

(Pàg. 378)
L’essencial, no es cansava de repetir Pau, és creure en la resurrecció de Crist: la resta ve donada de més a més. No, respon Jaume –o Lluc, quan fa parlar Jaume-: l’essencial és ser compassiu, socórrer els pobres, no tenir ínfules, i algú que compleixi tot això sense creure en la resurrecció de Crist serà mil cops més a prop seu que algú que hi cregui i que es quedi amb els braços plegats i adelitant-se amb l’amplada, l’alçada, la llargada i la profunditat. El Regne és per als bons samaritans, per a les putes afectuoses i per als fills pròdigs, no pas per als guies espirituals ni per als homes que es pensen que estan per damunt de tothom (...)

(Pàg. 386)
Pensem en nosaltres, occidentals del segle XXI. La democràcia laica és la nostra religio. No li demanem que sigui exaltant ni que compleix les nostres aspiracions més íntimes, només que ens proporcioni un marc en què es pugui desplegar la llibertat de cadascú. Instruïts per l’experiència, desconfiem per damunt de tot d’aquells qui asseguren que coneixen la fórmula de la felicitat, o de la justícia, o de la realització de l’home, i que pretenen imposar-la-hi. La superstitio que vol la nostra mort  ha estat el comunisme, i avui dia és l’islamisme.

(Pàg. 395)
(...) si jo sóc lliure d’inventar és amb la condició de dir que invento, marcant tan escrupolosament com Renan els graus del cert, del probable, del possible i, just abans del queda clarament exclòs, del no impossible, territori on es desplega bona part d’aquest llibre.

(Pàg. 396)
Pau era un geni, que planava molt lluny per damunt del més comú dels mortals, i Lluc, un simple cronista que mai no va voler escapolir-se del seu destí.

(Pàg. 430)
Tota la història d’Israel és un seguit d’advertiments de Déu al seu poble. D’amenaces, d’avisos, de condemnes que sempre acaba aixecant, com a pare afectuós que és. A l’últim moment, atura el ganivet d’Abraham i salva Isaac. Més tard, deixa als babilonis prendre Jerusalem i destruir el Temple, però permet que els jueus tornin de l’exili i que es construeixi un segon Temple. Aquest cop, no: és l’última condemna, i és inapel·lable.
No hi haurà un tercer Temple.

(Pàg. 453)
Resumim: és la història d’un curandero rural que practica exorcismes i que prenen per un bruixot. Parla amb el diable, al desert. La seva família el voldria fer tancar. S’envolta d’una colla de ganduls que terroritza amb unes prediccions tan sinistres com enigmàtiques i que surten corrent quan el detenen.  La seva aventura, que va durar menys de tres anys, s’acaba amb un judici a corre-cuita i amb una execució sòrdida, enmig del desànim, l’abandó i l’esglai. En el relat que n’ofereix Marc no es fa res per embellir-lo ni donar als personatges una cara més amable. Llegint aquest succés brutal, es té la sensació de ser més a prop que mai d’aquest horitzó per sempre inabastable: el que va passar de debò.


(Pàg. 479)
Ni Lluc ni el mateix Jesús qüestionen l’opinió generalitzada que val més ser amunt que avall. Només diuen que situar-se a baix és la millor manera d’acabar a dalt, és a dir, que la humilitat és una bona estratègia de vida. ¿Hi ha cap cas en què això no sigui una estratègia?

 Altres n'han dit...
A vista d'ocell, Pere Calonge ex-libris, Ofici de lector, Un libro al día, Regina Irae, El hogar de las palabras, Signos vagabundos, El placer de la lectura, Las lecturas de GuillermoEl Cultural, Librújula, Estado crítico, Revista de letras, Revista crítica, Revista de libros.

 Enllaços:
Emmanuel Carrèrel'autor sobre l'obra i la temàticaorigens, fons i formamestissatge literari, literatura ficcionada, analogia boltxevic, Philp K Dick, Hyam Maccoby, Pau (apòstol).

dissabte, 14 de gener de 2017

Contra un ignorant que comprava molts llibres - Llucià de Samòsata




"(...) ¿tu et penses que et camuflaràs cobrint-te amb un llibre?"



De Samòsata, Llucià. Contra un ignorant que comprava molts llibres.
Barcelona: Adesiara, 2013
 

Πρς τν παδευτον κα πολλ βιβλα νομενονTraducció de Sergi Grau.
Col·lecció Aetas, 18

 Què en diu la contraportada...
Com una malaltia inguarible que a casa nostra hom sol associar cada vegada més a un dia determinat del calendari, a l’antiga Grècia ja hi havia ignorants i aprenents d’intel·lectual que compraven llibres sense saber què adquirien i sense entendre res del que s’hi deia. Això sí, tal com ha passat en gairebé totes les èpoques, ells, ben cofois i orgullosos, presumien de savis. Llucià, home cultivat i excel·lent coneixedor del grec, arremet de manera despietada contra el funest «exhibicionisme» cultural de què fan gala els destinataris d’aquests opuscles, delerosos, ves per on, de practicar altres activitats no tan literàries.

 Com comença...
[1] Ben bé el contrari del que desitges és això que fas ara. Et penses que et prendran per una persona de cultura perquè t’afanyes a comprar els millors llibres, i, en canvi, et va el carro pel pedregar: és precisament així que delates la teva incultura. I , a més,ni tan sols són els millors, els que compres, sinó que et refies de qualsevol que te’ls lloï i ets una ganga per als estafadors en matèria de llibres (...).
Contra un ignorant que comprava molts llibres

 Moments...
(Pàg. 77)
[4] Però, en canvi, ara esperes que tot s’arreglàrà simplement així: comprant molts llibres. Ja pots anar col.leccionant els de Demòstenes, tots els que va escriure el rètor de pròpia mà, i els de Tucídides, aquells que s’han trobat copiats vuit vegades pel mateix Demòstenes, i, en fi, els que Sul·la va fer enviar a Itàlia des d’Atenes: ¿què en trauries, de tot això, per adquirir més cultura, encara que hi dormissis ajagut al damunt o te’ls encolessis al voltant del cos com un vestit? Una mona és una mona, ja ho diu la dita, per més que dugui insígnies daurades
Contra un ignorant que comprava molts llibres

(Pàg. 79)
També tu tens sempre un llibre a les mans i llegeixes tothora, però de tot el que llegeixes no hi entens un borrall: ets ben bé com un ase que mou les orelles mentre toquen la lira.
Contra un ignorant que comprava molts llibres

(Pàg.93)
[16] Però ¿què n’esperes, dels llibres, que tothora els desenrotlles, els encoles, els retalles, els ungeixes amb safrà i amb oli de cedre, els emboliques en pergamí i els col·loques els melics, com si n’haguessis d’obtenir cap profit, de tot plegat? Realment, t’has fet molt millor gràcies a aquesta compra, proclames unes coses... Vaja, que ets més mut que els peixos i vius d’una manera que no és decent ni tan sols d’explicar.
Contra un ignorant que comprava molts llibres

(Pàg. 95)
[18] I com no et cauria la cara de vergonya si algú, veient que dus un llibre a la mà –de fet, sempre en dus un o altre-, et preguntés si és l’obra d’un orador, d’un historiador o bé d’un poeta, i tu, que només en saps el títol, responguessis tranquil·lament: “És aquest”! Després, però, com sol passar en  aquests casos quan s’aplega un grup de gent, és a dir, que la cosa s’allarga i una paraula n’estira una altra, i n’hi ha un que lloa un passatge de l’obra, un altre que el blasma, tu estaries ben perdut i no sabries pas què dir. ¿No pregaries, llavors, que se t’empassés la terra, perquès vas passejant, com Bel·lerofontes, el llibre que t’acusa?
Contra un ignorant que comprava molts llibres
.
(Pàg. 97)
(...) Qualsevol que et conegui, per poc que sigui, no creurà mai que en treguis cap profit ni gens d’utilitat; no pas més, en tot cas, que un calb que comprés pintes, un cec miralls, un sord flautistes, un eunuc concubines, rems un pagès, o un timoner, arades. ¿No deu ser una simple ostentació de riquesa, i el que vols és demostrar a tothom que disposes d’un immens patrimoni per a gastar-te’l fins i tot en coses que et resulten perfectament inútils?
Contra un ignorant que comprava molts llibres

(Pàg. 101)
(...) Si l’emperador, que és un home savi i que venera la cultura per damunt de tot, se n’assabentés, si li arribés a les orelles això sobre tu, que compres llibres i n’aplegues un munt, ja t’imagines que ben aviat ho podràs obtenir tot d’ell. Però, mariconàs, ¿que et penses que va tan drogat que escoltarà aquestes coses i no estarà igualment al cas de les altres, això és, quina mena de vida dus durant el dia, com són els teus banquets i les teves nits, i amb qui –i de quina edat!- te’n  vas al llit? ¿Que no saps que un emperador té moltes orelles i molts ulls?
Contra un ignorant que comprava molts llibres

(Pàg. 103) 
(...) Milers de senyals en delaten la figura: el caminar, la mirada, la veu, el coll decantat, el tint, la brillantina, el coloret amb què us soleu posar guapos... Vaja, ben bé com diu el refrany: “És més fàcil amagar cinc elefants sota l’aixella que no pas un sol marieta.” Per tant, si una pell de lleó no pot amagar-ne un d’aquesta mena, ¿tu et penses que et camuflaràs cobrint-te amb un llibre?
Contra un ignorant que comprava molts llibres

(Pàg. 103)
[24]  En resum: em sembla que ignores que les bones expectatives no les has de cercar pas en els llibreters, sinó en tu mateix i en la mena de vida que esculls cada dia.
Contra un ignorant que comprava molts llibres

(Pàg. 109)
(...) si estàs decidit a persistir com sigui en una malaltia com aquesta, vés, compra llibres, tingues-los tancats a casa i frueix de la glòria de posseir-los. Però n’has de tenir prou amb això: no els toquis mai de la vida, no els llegeixis ni sotmetis a la teva llengua la prosa i la poesia dels homes de l’antigor, que no t’han fet cap mal!
Contra un ignorant que comprava molts llibres

(Pàg. 117)
(...) no cal que et despullin de la pell de lleó perquè es vegi ben clar que ets un ase, llevat que algú acabi d’arribar entre nosaltres provinent del país dels hiperboris, o que sigui tant de Cumes que no s’adoni de seguida que ets el més insolent de tots els rucs, sense haver-se d’esperar a sentir-te bramar.
Un intel·lectual sense cultura

(Pàg. 131)
(...) Els antics, abans que jo, ja van aporrinar moltes vegades de la mateixa manera la gent de la teva mena, cadascun als del seu temps –llavors ja n’hi havia, és clar, de gent perversa pels seus costums i odiosa i execrable pel seu capteniment-, i li deien a un Coturn, perquè comparaven la seva vida ambigua amb aquella mena de calçat; a un altre, Calamitat, perquè era un rètor sorollós que provocava terrabastalls en les assemblees; i a un altre, encara, Setè, perquè, tal com fan els nens el setè dia de la setmana, jugava a les assemblees, i se’n reia, i convertia en un acudit la seriositat dels assumptes públics.
Un intel·lectual sense cultura

(Pàg. 133)
(...) si algú veu un marica que es dedica a fotre i a rebre, de manera inefable, a qui titllen per aquest motiu de dissolut, que no anomenen per cap altre nom que no sigui el dels seus actes, és a dir, trafolla, entabanador, perjur, perdut, bandarra i taül, ¿no en fugirà i el compararà a un dia nefast?
[18] ¿Que no ho ets tu, un d’aquests?
Un intel·lectual sense cultura

(Pàg. 139)
(...) Això que fas sí que és una grandíssima insolència! I encara ho és més per als qui menys ho hauries de fer, els qui t’escolten, que ja en tenen prou només amb el que surt de la teva boca: els barbarismes, una veu rude, la manca de criteri, els garbulls, l’absència total d’encant i altres coses d’aquesta mena. 
Un intel·lectual sense cultura

(Pàg 151)
[32] ¿Veus com t’hauria sortit més a compte deixar sense remoure aquesta Camarina i no riure’t de la paraula nefast, que et farà nefasta tota la vida?
Un intel·lectual sense cultura

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 

 Llegeix-lo: Grec (html (comentat), html)
Grec-Francès (html)
Francès (pdf escaneig Google - Obres Completes Hacchette, 1856)
Anglès (html)
Angles (html escaneig Internet Archive - Obres Completes Oxford, 1905)

dijous, 5 de gener de 2017

Milton - William Blake




"(...) el Temps és la misericòrdia de l’Eternitat; sense la rapidesa del Temps que és la més ràpida de totes les coses; tot seria turment etern (...)"




Blake, William. Milton

Barcelona: Quaderns Crema, 2014

Traducció d’Enric Casasses
Col·lecció In amicorum numero, 20




 Com comença...
Filles de Biüla! Muses que inspireu la cançó del [Poeta
deixeu dit el viatge de Milton immortal pels   [vostres Regnes
de por i de mitja llum lunar; en suaus errors   [sexuals
de vària bellesa, per a delitar el caminant i     [calmar-li
la set ardent i la gana gèlida!
Daughters of Beulah! Muses who inspire the [Poets Song
Record the journey of immortal Milton thro’   [your Realsm
Of  terror & mild moony lustre, in soft   sexual [delusions
Of varied beaty, to delight the wanderer
[and repose
His burning thirst & freezing hunger!














 Moments...
(Pàg. 25)
Fort sona el Martell de Llos, fort giren les [Rodes d’Enitàrmon
els seus Telers vibren amb dolços afectes, [teixint la Tela de la Vida
amb la cendra dels Morts; Llos aixeca els [Cullerots de ferro
plens de mineral fos: arrossega els espadats del [ferro amb cruixir de cadenes
del Parc de Hyde als Hospicis de Cap de Milla i [a l’Arc Vell
aquí les Tres Classes d’Homes mortals prenen [llurs destins marcats
i d’aquí s’escampen per les Nacions de tota la [Terra i d’aquí
surt teixida la Tela de la Vida (...).
Loud sounds the Hammer of Los, loud turn the [Wheels of Enitharmon
Her Looms vibrete with soft affections, [weaving the Web of Life
Out from the ashes of the Dead; Los lifts his [iron Ladles
With molten ore: he heaves the iron cliffs in his [rattling chains
From Hyde Park to the Alms-houses of Mile-end [& old Bow
Here the Three Classes of Mortal Men taje their [fixd destinations
And hence they overspread the Nations of the [whole Earth & hence
The Web of Life is woven (...).

















(Pàg. 39)
I tot l’Edèn baixà a la tenda de Palamàbron
entre els Bards i els Druïdes d’Albió, a les coves [sota el Llit
de Mort d’Albió, a les cavernes de la mort, al [racó de l’Atlàntic.
i al mig de la Gran Assamblea Palamàbron [pregà:
Oh Déu protegeix-me dels amics, que no [tinguin poder damunt meu
tu m’has donat poder per a protegir-me dels [pitjors enemics.
And all Eden descended into Palamabrons tent
Among Albions Druids & Bards, in the caves [beneath Albions
Death Couch, in the caverns of death, in the [corner of the Atlantic.
And in the mist of the Great Assembly [Palamabron pray’d:
O God protect me from my friends, that they [have not power over me
Thou hast giv’n me power to protect myself [from my bitterest enemies.













(Pàg.41) 
(...) Jo sol sóc Déu
No n’hi ha d’altre! que tots obeeixin els meus [principis d’individualitat moral
els he tret dels recessos més alts i més íntims
de la meva Ment Eterna, els transgressors els [bandejaré per sempre
tal com ara bandejo del meu redós aquesta [Família maleïda.

Així bramava Satanàs a l’Assemblea! i el seu pit [es va tornar
opac a la Visió Divina; les terrasses [empedrades del
seu pit per dins brillaven amb focs, però les [pedres en tornar-se opaques!
l’ocultaven de la vista. en una extrema negror i [tenebror,
i allà un Món de més profund Ulró es va obrir, al [mig
de l’Assemblea. Al pit de Satanàs un vast [abisme insondable.
(...) I amb God alone
There is no other! let all obey my prnciples of [moral individuality
I have borught them form the uppermost [innermost recesses
Of my Eternal Mind, transgressors I will rend [off for ever,
As now I rend this accursed Family from my [covering.

Thus Satan rag’d amidst the Assembly! and his [bosom grew
Opake against the Divine Vision; the pved [terraces of
His bosom inwards shone with fires, but the [sotnes becoming opake!
Hid him form sight. in an extreme blacknss and [darkness,
And there a World of deeper Ulro was open’d, [in the midst
Of the Assembly. In Satans bosom a vas [unfathoomable Abyss.
























(Pàg. 47)
(...) en l’Eternitat tot lluu amb sa pròpia llum [interior: però tu
enfosqueixes tota llum Interior amb les fletxes [del teu estremir-te
lligat en les banyes de la Gelosia a una Lluna [que es panseix malaltissa
i Ocalítron lliga el Sol fent-ne un Globus Gelós
per tal que tot sigui fix Opac sense llum interior.

Així es lamentà Llos de Satanàs, que triomfant [dividí les Nacions.
(...) Every thing in Eternity shines by its own [Internal light: but thou
Darkenest every Internal l ight with the arrows [of thy quiver
Bound up in the horns of Jealousy to a deadly [fading Moon
And Ocalythron binds the Sun into a Jealous [Globe
That every thing is fix’d Opake without [Internal light

So Los lamented over Satan, who triumphant
[divided the Nations















(Pàg. 69)
(...) sorpreses les tenebres
de l’Infern el van veure en un rastre de llum [com d’un cometa
volant cap al Caos: així Milton va entrar [protegit a dins.

La natura de la infinitat és així! Que tota cosa, [té el seu
propi Remolí; i quan una volta un viatjant de [l’Eternitat
ha passat aquest Remolí, el veu rodolant enrere [al darrere
del seu camí, replegant-se en un globus: com [un sol:
o com una lluna, o com un univers d’estelada [majestat.
mentre ell continua endavant en el seu [meravellós viatge (...)
(...) startled the shades
Of Hell beheld him in a trail of light as of a [comet
That travels into Chaos: so Milton went guarded [within.

The nature of infinity is this! That every thing, [has its
Own Vortex; and when once a traveller thro [Eternity,
Has passed that Vortex, he percieves it roll [backward behind
His path, into a globe itself infolding: like a [sun:
Or like a moon, or like a universe of starry [majesty.
Whyle he keeps onwards in his wondrous [journey (...)




















(Pàg. 81)
(...) em posaré la Forma Humana i prendré la [Imatge de Déu
amb Llàstima i Humanitat i tot però el meu [vestit serà la Crueltat
i em posaré la Santedat de cuirassa i de casc
i tots els meus ornaments seran de l’or de cors [trencats
i de les pedres precioses de l’angúnia i l’ànsia i [la desesperació i la mort (...)
(...) I will put on the Human Form & take the [Image of God
Even Pity & Humanity but my Clothing shall be Cruelty
And I will put on Holimess as a breastplate & as [a helmet
And all my ornaments shall be of the gold of [broken hearts
And the precious stones of anxiety & care & [desperation & death  (...)
















(Pàg. 89)
L’Home i el Dimoni bregaren molts períodes, [Racab s’ho mirà
dreta al Carmel; Racab i Tirzà tremolaren de [veure
l’enorme brega, l’un donant vida, l’altre [donant mort
al seu adversari. i enviaren tots els seus fills i [filles
en tota llur bellesa a atraure Milton a l’altra [banda del riu, (...)
The Man and Demon strove many periods, [Rahab beheld
Standing  on Carmel; Rahab and Tirzah [trembled to behold
The enormous strife, one giving life, the othr [giving death
To his adversary. and they sent forth all their [sons & daughters
In all their beauty to entice Milton across the [river, (...)












(Pàg. 105)
(...) em vaig cordar les sandàlies
bé; per a avançar per l’Eternitat, Llos baixà a [mi;
i Llos es posà darrere meu; un terrible Sol [flamejant: molt a prop
a la meva esquena; em vaig girar espaordit, i [vaig mirar.
Llos estava en aquell ardent foc brillant; i ell [també es va ajupir
i em cordà  les sandàlies a Udan-Adan; [tremolant em posí dret
amb grandíssima por i terror, dret a la Vall
de Làmbet: però em besà i em desitjà salut.
i em vaig convertir en un sol Home amb ell [alçant-me ple de força:
ja era massa tard per a retrocedir. Llos m’havia [entrat a l’ànima:
els seus terror ara em posseïen del tot! em vaig [alçar ple de fúria i de força.
(...) I bound my snadal
On; to walk forward thro’ Eternity, Los [descended to me:
And Los behind me stood; a terrible flaming [Sun: just close
Behind my back; I turned round in terror, and [behold.
Los stood in thar fierce glowing fire; & he also [stoop’d down
And bound my sandals on in Idan-Adan; [trembling I stood
Exceedingly with fear & terror, standing in the [Vale
Of Lambeth: but he lissed me and wishd me [health.
And I became one Man with him arising in [strenght:
Twas too late now to recede. Los had enterd [into my soul:
His terrors now posses’d me whole! I arose in fury & strength.






















(Pàg.111)
Com la tempestat negra, que ve del Caos, enllà [dels estels:
ix per les coves intricades i fosques de la Clova [Mundana
travessant les visions planetàries, i el ben [adornat Firmament
el Sol va rodolant cap al Caos i els Estels cap [als Deserts;
i les tempestats aleshores es fan visibles, [audibles i terribles,
tapant la llum del dia, i rodolant per les [muntanyes
inunden tota la contrada. Així és una visió de [Llos;
quan Rintrà i Palamàbron parlaren: i així la [seva cara tempestuosa
aparegué, com ho fa la faç del cel, quan la [tapen atapeïdes tempestats
acompadint-se i estimant encara que ferreny per la pertorbació terrible
Like the black storm, coming out of Chaos, [beyond the stars:
It issues thro the dark & intricate caves of the [Mundane Shell
Passing the planetary visions, & the well [adorned Firmament
The Sun rolls into Chaos & the Stars into the [Desarts:
And then the sorrms become visible, audible [& terrible,
Covering the ligh of day, & rolling down upon [the mountains,
Deluge all the country round. Such is a vision of [Los;
When Rintrah & Palamabron spoke: and such [his stormy face
Appeard, as does the face of heaven, when [coverd with thick storms
Pitying and loving tho in frowns of terrible [perturbation.






















(Pàg. 117)
(...) quan Jesús aixecà Llàtzer de la Tomba jo [hi era i vaig veure
Llàtzer que és el Cos Vehicular d’Albió el [Redimit
alçant-se fins al Querubí Cobridor que és [l’Espectre d’Albió
per martiris a sofrir: el vigilar el Cos [Adormit.
damunt la Roca sota la seva Tomba, vaig [veure el Querubí Cobridor
dividint-se Quàdruple en Quatre Esglésies quan [Llàtzer s’alçà
Pau, Constantí, Carlemany, Luter; mireu els [tenim aquí davant
estesos per Europa i Àsia. (...)
(...) When Jesus raisd Lazarus from the Grave I [stood & saw
Lazarus who is the Vehicular Body of Albion [the Redeemd
Arise into the Covering Cherub who is the [Spectre of Albion
By marturdoms to suffer: to watch over the [Sleeping Body.
Upon his Rock beneath his Tomb. I saw the [Covering Cherub
Divide Four-fold into Four Churches when [Lazarus arose
Paul, Constantine, Charlemaine, Luther; behold [they stand before us
Stretchd over Europe & Asia (...)

















(Pàg. 121) 
De Llos les mortals en diuen Temps [d’Enitàrmon en diuen Espai
però el representen calb i envellit ell que té [eterna joventut
tot potent i amb rínxols ufanosos com els [cingles del matí
és l’Esperit de la Profecia l’Elies sempre visible
el Temps és la misericòrdia de l’Eternitat; [sense la rapidesa del Temps
que és la més ràpida de totes les coses; tot [seria turment etern (...)
Los is by mortals nam’d Time Enitharmon is [nam’d Space
But they depict him bald aged who is in eternal [youth
All powerful and his locks flourish like the [brows of morning
He is the Spirit of Prophecy the ever apparent [Elias
Time is the mercy of Eternity; without Times [swiftness
Wich is the swiftest of all things; all were [eternal torment (...)














(Pág. 131)
(...) les diverses Classes d’Homes es trien i es [determinen
a Baulacula; i com els Espectres trien les seves [afinitats
així neixen ells a la Terra, i cada Classe és [determinada
però no per poder Natural sinó sols per [l’Espiritual. Perquè
el poder Natural contínuament va i tendeix a la [Destrucció
que acaba en Mort: que de si mateixa seria la [Mort Eterna
i tots són Classificats pel poder Espiritual, i no [pel Natural.
(...) for the various Classes of Mena re all [markd out determinate
In Bowlahoola; & as the Spectres choose their [affinities
So they are born on Earth, & every Class is [determinate
But not by Natural by Spiritual power alone. [Because
The natural power continually seeks & tends to [Destruction
Ending in Death: which would of itself be [Eternal Death
And all are Class’d by Spiritual, & not by [Natural power.
















(Pàg. 145)
El Cel és una Tenda immortal construïda pels [Fills de Llos
i tot l’Espai que un Home veu al voltant de casa [seva.
dret a la teulada, o a l’hort o en un pujol
alt de vint-i-cinc colzes. aquest espai és el seu [Univers;
i just al seu caire el Sol surt i es pon. els Núvols [s’inclinen
cap a la Terra plana i a la Mar en aquest Espai [així ordenat:
els cels Estelats no arriben pas més lluny ans [aquí es pleguen i es ponen
a banda i banda i els dos Pols giren als seus [batents d’or:
i si es trasllada de lloc de viure. els seus cels [també es traslladen.
vagi on vaig i tot el seu veïnat lamenta el [perdre’l:
aquests  són els Espais anomenats Terra i [aquesta llur dimensió:
pel que fa a aquella falsa aparença que apareix [al raonador.
de com un Globus rodolant per la Buidor, és un [engany de l’Ulró
el Microscopi no sap d’això ni el Telescopi, [alteren
la proporcionalitat dels Òrgans de l’Espectador [però els objectes ni els toquen
que cada Espai més gran que un Glòbul roig de [la sang de l’Home
és visionari: i és creat pel Martell de Llos
i cada Espai més petit que un Glòbul de la sang [de l’Home. s’obre
a l’Eternitat de la qual aquesta Terra vegetal és [sols una ombra;
el Glòbul roig és el Sol incansable que Llos creà
per a mesurar el Temps i l’Espai als Homes [mortals, cada matí.
The Sky is an immortal Tent built by the Sons [of Los
And every Space that a Man views around
his [dwelling-place.
Standing on his own roof, or in his garden on a [mount
Of twenty-five cubits in height. such space is [his Universe;
And on its verge the Sun rises & sets. the Clouds [bow
To meet the flat Earth & the Sea in suc han [orderd Space:
The Starry heavens reach no further but here [bend an set
On all sides & the two Poles turn on their valves [of gold:
And if he move his dwelling-place. his heavens [also move.
Wher’eer he goes & all his neighbourhood [bewail his loss:
Such aret he Spaces caller Earth & such its [dimensions:
As to haht false appearance wihich apperars to [the reasonber.
As of a Globe rolling thro Voidness, it is a [deslusion of Ulro
The Microscope knows not of this nor the [Telescope, they alter
The ratio of the Spectators Organs but leave [Objects untouchd
For every Space larger than a red Globule of [Mans blood,
Is visionary: and  is created by the Hammer of [Los
And every Space smaller than a Globule of Mans [blood, opens
Into Eternity of wich this vegetable Earth is but [a shadow;
The red Globule is the unwearied Sun by Los [created
To mesure Time ans Space to mortal Men, every [morning.












































(Pàg. 169)
(...) els Estats Canvien: però les Identitats [Individuals mai no canvien ni acaben:
no pots anar a la Mort Eterna en allò que no pot [Morir mai.
Satanàs i Adam són Estats Creats en Vint-i-set [Esglésies,
i tu Oh Milton ets un Estat a punt de ser Creat
que es diu Anihilació Eterna en el qual fora dels [Vivents ningú
no gosarà entrar: i hi entraran triomfant de la [Mort
i de l’Infern i de la Tomba! Estats que no són. [però ah! Sembla que siguin.
(...)States Change: but ndividual Identities [never chage nor cease:
You cannot go to Eternal Death in that which [can never Die.
Satan & Adam are States Created into [Twenty-seven Churches,
And thou O Milton art a State about to be [Created
Called Eternal Annihilation that none but the [Living shall
Dare to enter: & they shall enter triumphant [over Death
And Hell & the Grave! States that are not, [but ah! Seems to be.
















(Pàg. 189)
A Tir i Sidó vaig veure Baal i Astarot. A Moab [Quemoix
a Ammon, Moloc: fort les seves Fornals [rugeixen entre les Rodes
d’Oc, i en tumult fort criden les Víctimes del [Foc:
i pàl·lides les seves Sacerdotesses tapades amb [Vels de Pesta. enrivetades
de Guerra: tot Teixit en Telers de Tir i de Sidó [per la bella Astarot.
a Palestina Dagó, Monstre de la Mar! Adorat per [tota la Mar.
Tammuz al Líban i Remmon a Damasc [encortinat
Osiris: Isis: Orus: a Egipte: foscos llurs [Tabernacles al Nil
surant amb cant solemnes, i als Llacs [d’Egipte de nits
amb pompa, ben bé fins que trenqui el matí i [Osiris aparegui al cel
però Belial de Sodoma i Gomorra, Dimoni [obscur dels Suborns
i dels Assassinats secrets, no reverit ni adorat; [si no és
amb el dit als llavis i donant l’esquena a la [llum
i Saturn Júpiter i Rea de les Illes de la Mar [remota
aquests Dotze Déus, són els Dotze Fills [Espectres del Druida Albió
In Tyre & Sidon U saw Baal & Ashtaroth. In [Moab Chemosh
In Ammon, Molech: loud his Furnaces rage [among the Wheels
Of Og, & pealing loud the cries of the Victims [of Fire:
And pale his Priestesses infolded in Veils of [Pestilence. border’d
With War: Woven in Looms of Tyre & Sidon by [beautiful Ashtaroth.
In Palestine Dagon, Sea Monster! Worshipd o’er [the Sea.
Thammuz in Lebanon & Rimmon in Damascus [curtaind
Osiris: Isis: Orus: in Egypt: dark their [Tabernacles on Nile
Floating  with solemn songs, & on the Lakes of [Egypt nightly
With pomp, even till morning break & Osiris [appear in the sky
But Belial of Sodom & Gomorrha, obscure [Demon of Bribes
And secret Assassinations, not worshipd nor [adord; but
With th finger on the lips & the back turnd to [the light
And Saturn Jove & Rhea of the Isles of the Sea [remote
These Twelve Gods, are the Twelve Spectre [Sons of the Druid Albion
































(Pàg. 191)
Perquè els Buits Caòtics de fora dels Estels es [mesuren amb
els Estels, que són les fronteres de Regnes, [Províncies
i Imperis del Caos invisibles a l’Home Vegetal (...)
For the Chaotic Voids outside of the Stars are [measured by
The Stars, which aret he boundaries of [Kingdoms, Provinces
And Empires of Chaos invisible to the Vegetable [Man (...)













(Pàg. 221)
I vaig veure les Vint-i-quatre Ciutats d’Albió
alçant-se als seus Trons a Jutjar les Nacions de [la Terra
i els Quatre Immortals en qui les Vint-i-quatre [apareixen Quàdruples
s’alçaren als costats del cos d’Albió: Jesús [plorà i avançà
des de la Vall de Fèlpam vestit de Núvols de [sang, per a entrar al
Si d’Albió, al si de la mort i els Quatre [l’envoltaven
en la Columna de Foc a la Vall de Fèlpam; [aleshores a llurs boques tots Quatre
aplicaren llurs Quatre Trompetes i aleshores [sonaren als Quatre vents

El terror colpejà la Vall jo escoltava aquell so [immortal
els ossos em tremolaven. vaig caure estè al [camí
un moment, i la meva Ànima tornà  a l’estat [mortal
a la Resurrecció i al Judici en el Cos Vegetal
i la meva dolça Ombra de Plaer tremolava al [costat meu
And I beheld the Twenty-four Cities of Albion
Arise upon their Thrones to Judge the Nations [of the Earth
And the Immortal Four in whom the Twenty-[four appear Four-fold
Arose around Albions body: Jesus wept & [walked forth
From Felphams Bale clothed in Clouds of blood, [to enter into
Albions Bosom, the bosom of death & the Four [surrounded him
In the Column of Fire in Felphams Vale; then to [their mouths the Four
Applied their Four Trumpets & then sounded to [the Four winds

Terror struck in the Vale I stood at that [immortal sound
My bones trembled. I fell outstretchd upon the [path
A moment, & my Soul returnd into its mortal state
Tot Resurrection & Judgment in the Vegetable [Body
And my sweet Shadoww of Delight stood [trembling by my side




























(Pàg. 223)
Rintrà i Palamàbron miren a baix la Collita [Humana
tenen les Premses del Vi i els Graners oberts; [els Forns preparats
els Carros a punt: terribles Lleons i Tigres [juguen i es diverteixen
tots els Animals de la Terra, estant preparats [amb tota llur força

per anar a la Gran Collita i Verema
de les Nacions
Rintrah & Palamabron  view the Human Harvest [beneath
Their Wine-presses & Barns stand open; the [Ovens are prepard
The Waggons ready: terrific Lions & Tigers [sport & play
All Animals upon the Earth, are prepared in all [their strength

To go forht to the Great Harvest &
Vintage of the Nations














 Enllaços...
William Blake, l'autor en context, geni o boig?claus d'interpretació, context del poema, artista total, escriptura visionaria, cosmogonia particular..., ... o esoterisme?símbols, el paper de Swedenborg, la imatge textual, el llegat de Blake arriba als nostres dies. Borges dicta.

 Llegeix-lo...
Anglès (facsímil 1907 i multiformat)