divendres, 20 de novembre de 2009

Ulisses from Bagdad - Eric E. Schmitt

.
Schmitt, Eric-Emmanuel. Ulisses from Bagdad
Barcelona: Proa, 2009











Ulysse from Bagdad
Traducció de Glòria Farrés Famadas

Col·lecció A tot vent, 518


>> Que en diu la contraportada...
Ulisses from Bagdad és una novel·la d’aventures. El protagonista d’aquesta esplèndida narració, Saad Saad, vol fugir del caos de la ciutat de Bagdad, immersa en la guerra, i aconseguir la llibertat a Europa, on pensa començar de nou. No viatjarà sol. El seu pare, mort no fa gaire, se li apareixerà al llarg del viatge i el guiarà amb les seves converses. En el decurs d’aquest relat violent, còmic i tràgic, Saad Saad passarà tota mena de tribulacions en un viatge que no tindrà retorn. Eric-Emmanuel Schmitt reelabora en direcció inversa el viatge d’Ulisses, donant forma contemporània als grans mites de l’Odissea per crear una faula actual (aquí les sirenes són membres d’un grup de rock, Calipso és una dona siciliana…). Testimoni captivador i fraternal, Schmitt ens sedueix amb una epopeia picaresca i alhora ens interpel·la amb una pregunta inquietant: Són les fronteres el darrer bastió de la nostra identitat o més aviat l’última muralla de les nostres il·lusions?

>> Com comença...
Em dic Saad Saad, que en àrab significa “Esperança Esperança” i en angles “Trist Trist”. Al llarg de les setmanes, de vegades d’una hora a una altra o fins i tot en l’explosió d’un segon, la meva veritat llisca de l’àrab a l’anglès. Si em sento optimista, em converteixo en Saad l’Esperança, i si em sento miserable, en Saad el Trist.
A la rifa del naixement, pots treure números bons o dolents. Quan aterres a Amèrica, a Europa o al Japó, toques terra i ja està: neixes una vegada i prou, no cal tornar a començar. Mentre que quan veus la llum a l’África o a l’Orient Mitjà...
Sovint somio que he estat viu abans de néixer, somio que assisteixo als minuts que precedeixen la meva concepció: aleshores rectifico, condueixo la roda que remena les cèl·lules, les molècules i els gens i la desvio per modificar-ne els resultats. No per fer-me diferent, no Només per sortir a la llum en un altre lloc. Una altra ciutat, un país diferent.

>> Moments...
(Pàg. 35)
Vam esclafir a riuere, perquè es riu molt sota una dictadura, el riure pertany al material de supervivència.

(Pàg. 38)
(...) Espurnes. Espetecs. Fins i tot el paper gemegava de joia. De seguida, la Leila es posava la cigarreta a la boca, aspirava amb la rigorositat d’un músic, cloïa les parpelles, tirava la nuca enrere i feia la impressió que la cigarreta la penetrava; a causa d’una contracció, d’alguns espasmes –el pit s’enlairava, les espatlles es lliuraven al sofà, els genolls se separaven-, es notava que el seu cos sencer cridava el fum, l’acollia, el bevia i consentia que l’envaís. Quan tornava a obrir els ulls, amb les pestanyes papallonejant i l’iris imprecís, feia pensar en una favorita que surt, tremolosa, sorpresa, amb porpra a les galtes, d’una nit d’amor amb el sultà; s’hauria dit que per un segon ella temia no haver-se tornat a vestir. Després, la mà que aguantava la cigarreta passava davant la boca, els seus llavis atreien l’objecte, l’agafaven, i el fum li emanava de la gola, dels narius, complaent, gemegós, mandrós, d’un blanc magnífic que contrastava amb la carn fosca d’on s’escapava.

(Pàg. 45)
Qui era jo mateix? Un iraquià? Un àrab? Un musulmà? Un demòcrata? Un fill? Un futur pare? Un apassionat de la justícia i de la llibertat? Un autònom? Un enamorat? Tot això junt, tanmateix, no es conjuminava bé. Un home pot emetre molts sons segons deixi parlar una veu o una altra dins d’ell. Quina devia privilegiar?

(Pàg. 81)
Aquell matí els núvols, com que no podien impedir que el sol s’enlairés, els rebutjaven de mal humor, oposant-hi la seva inèrcia de plom, deixant traspuar una resplendor bruta, grisa, tan pobra de llum com d’ombra.

(Pàg. 82)
- En resum, la diferència entre nosaltres dos, fill, és que jo sóc un optimista que diu “demà” i tu ets un optimista que diu “en un altre lloc”. El teu optimisme el desplegues dins l’espai mentre que el meu l’he plantat en el temps.
- No minimitzis la distància entre la teva actitud i la meva. El teu optimisme sedentari és el fatalisme.- I el teu optimisme nòmada és la covardia de la fugida.

(Pàg. 96)
- (...) coneixes els manaments del perfecte terrorista?- No.- N’hi ha set. Ets capaç d’adoptar-los?- Continua.- 1) Tenir només una idea. A partir de dues idees, es comença a pensar; ara bé, el fanàtic sap, no pensa. 2) Destruir allò que s’oposa a aquesta idea. No admetre mai punts de vista diferents i, encara menys, divergents. 3) Abatre els qui s’erigeixen contra aquesta idea. Els opositors no mereixen existir perquè representen un perill per a la idea, per a la seguretat de la idea. 4) Considerar que la idea val més que una vida, compresa la teva. Ser fanàtic és haver trobat un valor que compta més que les individus. 5) No penedir-se d’usar la violència perquè constitueix la força actuant de la idea. La violència sempre té les mans netes, fins i tot si regalimen de sang. 6) Considerar que tots els objectius que has abatut amb la teva justa violència eren culpables. Si un d’ells, per atzar, estava d’acord amb tu, com el terrorista que s’immola, aleshores no és una víctima innocent, sinó un segon màrtir. 7) No deixar entrar el dubte en tu. Des del moment en què sents que s’infiltra un escrúpol, dispara: mataràs alhora el dubte i la qüestió. Fora l’esperit crític! (...)

(Pàg. 108)
- (...) No pots parlar com tothom?- No, ho evito.- I no et preocupa no ser comprès a la primera?- M’encanta. Localitzar l’imbècil, detectar l’ignorant i acorralar el mediocre ha esta sempre per a mi un dels meus plaers exquisits.- Tanmateix, pare, els mots s’han inventat perquè els homes s’entenguin.- Bestieses, els mots s’han inventat perquè els homes es distingeixin i es reconeguin entre els escollits.

(Pàg. 110)
- (...) Trobes que el meu comportament és indigne?- No, però pensava en el meu país...- Estàs equivocat. Què és un país? Un atzar al qual no dec res.

(Pàg. 154)
- (...) Saps una cosa Saad? La dictadura almenys és clara, juga net: la gent sap que hi ha un poder central, total, que exerceix arbitràriament i amb tota impunitat. A Occident això és més viciós: no hi ha dèspota, però hi ha unes administracions bloquejades, uns reglaments més llargs que totes les llistes telefòniques, unes lleis elaborades minuciosament per éssers benintencionats (...).

(Pàg. 176)
El crepuscle em semblà inacabable. El sol s’havia submergit al mar, però el paisatge tardava un temps infinit a refredar-se, a perdre els seus colors, a esborrar els seus relleus.

(Pàg. 195)
- Pare, creus que els somnis tenen un sentit?- És clar, fill. Els somnis no ens ensenyen el que passarà, sinó el que passa. Lluny de mostrar-nos el futur, ens revelen el present, amb una exactitud que no posseeix cap pensament. Els somnis et prevenen del que ets, sobretot després d’una jornada que t’ha trasbalsat, sacsejat i trossejat, que t’ha imposat unes regles o uns deures. La vida desperta ens sepulta perquè ens dispersa i ens socialitza; només el somni ens revela el que som.- Ets meravellós, tens una teoria per a cada cosa.- És el que és propi dels intel·lectuals. Encara que no sempre diguin la veritat, sempre disposen d’una ficció. Aleshores, fill, has somiat?.

(Pàg. 207)
Esvelta, amb un pit estret on unes petites indicacions mostraven unes sines més que no pas unes mamelles, aquella bellesa esclatant tenia alguna cosa d’adolescent, d’andrògina, en el llindar dels sexes, i només la gràcia exquisida dels seus gestos em convencia que no tractava amb un àngel ros, daurat i evanescent, sinó amb una dona, és a dir, amb un àngel inacabat.

(Pàg. 221)
La felicitat que s’espera sovint fa malbé la que es viu.

(Pàg. 228)
-(...) saps per què els europeus fan la guerra, maten i es maten? Per avorriment. Perquè no tenen ideals. Fan la guerra per salvar-se dels embolics, fan la guerra per escapar-se de la desesperació, fan la guerra per regenerar-se.- Exageres. Europa viu en pau des de fa seixanta anys.- Justament! S’han allunyat massa de la guerra: avui en dia els joves europeus estan a punt de suïcidar-se, els adolescents s’afanyen per trobar els mitjans per eliminar-se.- No, han canviat. En aquest moment, estan més bé.
- Sí, estan més bé perquè hi ha el cinema, la televisió, que els donen cada dia la seva petita dosi d’horror: els cadàvers, la sang, els ferits evacuats, les explosions(...)- Em sorprendria que trobessis un europeu convençut del retrat que esbosses d’ell.- Naturalment! Els europeus no saben que són així. Per què? Perquè, per estudiar-se, han inventat un mirall que deforma: els intel·lectuals. Una cosa genial: el mirall que els dóna una altra imatge d’ells mateixos! El reflex que els permet de veure’s sense veure’s! Els europeus adoren els intel·lectuals, els ofereixen la glòria, la fortuna, la influència perdeu els creïn la impressió que no són pas com són, sinó tot el contrari: pacifistes, humanistes, fraternals, idealistes.

(Pàg. 232)
- (...) Escolta, amic, l’espècie humana només té dos tipus d’homes: aquells que es fan retrets a ells mateixos i aquells que fan retrets als altres. Tu pertanys als primers: tu et llances i només et culpes a tu mateix si fracasses. Jo, per desgràcia, engreixo el grup dels darrers, els ressentits, els que critiquen la Terra sencera. Xerro molt, però actuo poc.

(Pàg. 257)
L’home lluita contra la por però, contràriament a allò que es diu sempre, aquesta por, no és la por a la mort, ja que no tothom sent la por a la mort, perquè alguns no tenen prou imaginació, uns altres es consideren immortals, i encara uns altres esperen trobades meravelloses després del seu traspàs; l’única por universal, la por de debò, la que dirigeix tots els nostres pensaments, és la por a no ser res.

(Pàg. 275)
- Vostè és optimista?- Per a vostè, sí. Per al futur del món, no. El problema dels homes és que només saben entendre’s entre ells quan estan aliats contra els altres. És l’enemic qui els uneix.

(Pàg. 296)

- Mira, pare, quan m’evoques els llibres que t’agraden, aquelles novel·les que tenen un final feliç o un desenllaç just, arribo a la conclusió que els escriptors són uns xarlatans. Intenten vendre el món com allò que no és: ordenat, equitatiu, moral. Estafadors! Els haurien de prohibir als nens, proscriure’n la lectura, tornen la vida més difícil perquè ens han persuadit primer que podria ser bella. Per culpa d’ells, cada vegada que algú fracassa en alguna cosa o que s’omple de merda, se sent culpable.

>> Altres han dit...
Lector impertinente, l’hibouquineur

>> Enllaços:
Eric Emmanuel Schmitt, quí és l'heroi?, què n'explica l'autor del seu llibre, Itàlia: punt de trobada, benvingut enlloc, el partit Baas, la història del partit Bass, quí va inspirar a Homer?, Iraq, Iraq..., terrorisme yihadista, Opi, i l'Onu fa quelcom?, Lampedusa, fronteres..., Humanisme.
.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Al sur de la frontera, al oeste del Sol - Haruki Murakami


Murakami, Haruki. Al sur de la frontera, al oeste del Sol
Barcelona: Tusquets Editores, 2007









Kokkyō no minami, taiyō no nishi
Traducció de Lourdes Porta Fuentes
Col·lecció Maxi, 3/2




>> Què en diu la contraportada...

Al sur de la frontera, al oeste del Sol: Hajime vive una existencia relativamente feliz –se ha casado, es padre de dos niñas y dueño de un club de jazz—cuando se reencuentra con Shinamoto, su mejor amiga de la infancia y la adolescencia. Y la atracción renace. Hajime parece dispuesto a dejarlo todo por ella... Una historia sobre amores perdidos y recobrados, sobre la consumación de una promesa de plenitud, que destila la indefinible sensación de desajuste con el mundo que acucia al hombre contemporáneo.

>> Com comença...
Nací el 4 de enero de 1951. Es decir: la primera semana del primer mes del primer año de la segunda mitad del siglo XX. Algo, si se quiere, digno de ser conmemorado. Ésta fue la razón por la que decidieron llamarme Jaime (“Principio”). Pero, aparte de eso, nada de memorable hubo en mi nacimiento.

>> Moments...
(Pàg. 21)
- (...) En este mundo hay cosas que son recuperables y otras que no. Y el paso del tiempo es algo definitivo. Una vez has llegado hasta aquí, ya no puedes retroceder. ¿No crees? –Asentí-. A mí me parece que con el paso del tiempo hay cosas que se solidifican. Como el cemento dentro de un cubo. Y entonces ya no se puede retroceder. Lo que quieres decir es que el cemento que tú eres ya ha fraguado del todo y que no es posible ningún otro tú que el de ahora, ¿no es así?

(Pàg. 34)
Las cosas van siguiendo su curso mediante la superposición escalonada de imágenes concretas, una tras otra. Para llegar al sexo, se tiene que empezar por bajar la cremallera del vestido. Y entre el sexo y la cremallera existe un proceso a lo largo del cual quizá sean necesarias veinte o treinta pequeñas decisiones y juicios.

(Pàg 38)
Entonces no lo sabía. No sabía que era capaz de herir a alguien tan hondamente que jamás se repusiera. A veces, hay personas que pueden herir a los demás por el mero hecho de existir.

(Pàg. 53)
La primera chica con la que me acosté era hija única.
No se trataba –tampoco en su caso puede decirse otra cosa- del tipo de mujer que los hombres se vuelven a mirar por la calle. Apenas llamaba la atención. A pesar de todo, desde la primera vez que la vi me sentí atraído hacia ella de una manera tan violenta que incluso yo mismo me asombré. Fue como si, de repente, me hubiera alcanzado un rayo invisible y mudo mientras andaba por la calle en pleno día. Sin reservas ni condiciones. Sin causas ni explicaciones. No había ningún “pero”, no había ningún “si”.

(Pàg. 64)
Y un día me di cuenta de que había finalizado la era de la política. Aquel oleaje imponente que durante un tiempo había sacudido el siglo perdió su empuje y acabó engullido por una cotidianeidad inevitable y desprovista de color.

(Pàg. 86)
- ¿Por qué me miras tan fijamente? –me preguntaba.
- Porque eres bonita –respondía yo
- Eres la primera persona que me lo dice.
- Es que soy el único que lo sabe.

(Pàg. 102)
(...) Cuando una generación muere, la sucede la siguiente. Es así. Hay muchas maneras de vivir. Hay muchas maneras de morir. Pero eso ninguna importancia. Al final, sólo queda el desierto. El desierto es lo único que vive de verdad.

(Pàg. 127)
- ¿Ya no lees novelas?
- Sí, claro que sí. Pero no tanto como antes. Apenas conozco las modernas. Sólo leo novelas antiguas. La mayor parte del siglo XIX. También releo muchos libros que había leído hace tiempo.
- ¿Y por qué no lees novelas modernas?- Tal vez sea porque no me gusta que me defrauden. Cuando leo un libro malo, tengo la sensación de haber malgastado el tiempo.

(Pàg. 180)
- ¿Sabes, Hajime? –dijo-. A través de una fotografía no puedes comprender nada. No es más que una sombra. El verdadero yo está en otro sitio. Y eso no sale reflejado en la imagen.

(Pàg. 193)
A veces pensaba que llorar me produciría alivio. Pero no sabía por qué llorar. No sabía por quién llorar. Era demasiado egoísta para llorar por los demás, demasiado viejo para llorar por mí.

(Pàg. 207)
- (...) Te dejé un mensaje en el que te explicaba que, por una temporada, no podría venir.- Por una temporada –repetí- son palabras cuya duración no puede medir la persona que espera.- Pero quizás hay situaciones en las que sean necesarias, ¿no crees? Casos en los que no se puedan utilizar otras –dijo.-Y “quizás” es una palabra cuyo peso no se puede calcular.

>> Altres han dit...
Una finestra oberta al món, Literatos, Papel en blanco, Leer por leer,

>> Enllaços:
Haruki Murakami, fa mal, fill únic, per què ella, per què era coixa?, revista Brutus, fem una copa?,
Star crossed lovers, passió per la cockteleria, Charlie Parker, marxant cap al sud de la frontera...
,

diumenge, 8 de novembre de 2009

Visions & Cants - Joan Maragall

Maragall, Joan. Visions & Cants
Barcelona: Edicions 62, 1984














Edició a cura d’Enric Bou
Col.lecció El Garbell, 13


>> Què en diu la contraportada...
Joan Maragall (1860-1911) és una de les grans figures de les lletres catalanes. La seva obra poètica és potser la més singular del moviment modernista i hi destaca especialment Visions & Cants, que publicà l’any 1900. Recordant unes paraules de Carles Riba, “diríem que necessitava un desdoblament d’ell mateix en figures de contrast o de mite i renovar-se en efectes considerats impossibles fins al moment de la sotragadora intuïció, o vibrar a l’uníson d’un afany col·lectiu, per a atènyer la seva plena mesura com a poeta”.Visions & Cants és ja un llibre de plenitud. Respon a un moment especial de puresa en què el poeta, Maragall, s’ha fet amb un art, disposa d’unes tribunes publiques –és escoltat- i està a punt de teoritzar sobre el seu art. Té coses a dir i sap com dir-les.

>> Com comença...
La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que es fa de dia.

La missa de l’estiu
el capella la diu
amb les portes obertes.

S’oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

El caçador es deleix.
de fora estant l’oeix
amb un genoll a terra.
(El mal caçador)

>> Moments...
(Pàg. 38)
- Treu-te la capa,- li demana ella.-
treu-te la cap, que et veuré més gran.
- Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
- No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadesa es van mirant.

- Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
- De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
(El compte Arnau, III)

(Pàg. 42)
(...)
- Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
- Els roures viuen i viuen,
pro també compten els anys.

- Doncs, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

- La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

- Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dóna pas.
- La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat.

- Doncs ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

- Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat

- Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

- Seràs roure, seràs penya
serà mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.”
(El compte Arnau, VI)

(Pàg. 48)
(...)
Tots els cavallers s’aixequen,
mes els raca l’envestida.
“Vergonya, barons, vergonya!”,
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarraïns,
amb ullada estemordida,
van veure a l’host catalana
com mai ningú més l’ha vista,
i el blanc cavaller Sant Jordi
lluitar en nostra companyia.
(L’estimada de Don Jaume, III)

(Pàg. 54)
(...)
- Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor conhor.
- Mes ara…
- Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
- Te’n penedeixes?
- Sí, me’n penedeixo.
- Doncs, sia’t perdonat.
- Amén, amén...
(La fi d’en Serrallonga)

(Pàg. 73)

(...)
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per lo símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant
(La sardana)

(Pàg. 81)

Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se’n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
un dia de vida és vida;
gosa el moment que t’ha sigut donat.
(Cant de Novembre)

(Pàg. 84)

(...)
Jo he vist els barcos-marxar replens
dels fills que duies-a que morissin:
somrients marxaven-cap a l’atzar:
i tu cantaves-vora del mar
com una folla.

On són els barcos?-On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, -no tens ningú.
Espanya, Espanya-retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
(Els tres cants de la guerra. Oda a Espanya)




>> Enllaços:
Joan Maragall, Maragall com a transmissor, background familiar, background crític, anatomia i..., ...lectura completa, per estudiosos de Maragall, Serrallonga, el cant de la senyera de l'Orfeó, el cant de la senyera contemporani, Goethe i Maragall, Romanticisme
.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Winesburg, Ohio - Sherwood Anderson


Anderson, Sherwood. Winesburg, Ohio
Barcelona: Viena Edicions, 2009






Winesburg, Ohio
Traducció de Francesc Parcerisas


>> Què en diu la contraportada...
Del llit estant, un escriptor vell mata les hores contemplant tot el que passa sota la finestra de la seva habitació, al carrer principal de Winesburg. I aparentment no sembla que hi passi gran cosa, perquè Winesburg no és res més que un poblet polsegós de l’Oest americà.
Però, és clar, hi ha la gent, principalment grangers i botiguers, i també uns quants metges, un banquer, un vicari presbiterià i una mestra que cada nit llegeix al llit, nua, fins que agafa el són... I també hi ha els secrets confessats sota els efectes de l’alcohol, els rumors que es confirmen al cap d’uns mesos, i el que ningí no diu, però que l’escriptor sap reconèixer en un gest imperceptible... Winesburg, Ohio és tot això i molt més: és un extraordinari retaule de personatges inoblidables que fan un viatge sense retorn a l’epicentre mateix de les seves vides, allà on han intentat amagar tota la veritat.

>> Com comença...
L’escriptor, un home vell amb un bigoti blanc, tenia problemes per ficar-se al llit. Les finestres de la casa on vivia eren altes i ell volia contemplar els arbres quan es despertava al matí. Un fuster li va arreglar el llit perquè quedés al mateix nivell de la finestra.
Tot allò va provocar un enrenou considerable. El fuster, que havia servit com a soldat a la Guerra Civil, es presentà a la cambra de l’escriptor i s’assegué per proposar-li de construir una plataforma que servís per aixecar el llit. L’escriptor tenia cigars i el fuster fumava.
(El llibre del grotesc)

>> Moments...
(Pàg. 14)
El que feia grotesca la gent eren les veritats. El vell tenia una teoria força desenvolupada respecte de tot això. Creia que en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l’anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d’acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en falsedat.
(El llibre del grotesc)

(Pàg. 49)
- (...) La idea és molt senzilla, tant que si no t’hi fixes una mica podries oblidar-te’n per sempre. En essència és això: que al món tothom és Jesucrist i que tots acaben crucificats. Això és el que pretenc explicar. No te n’oblidis pas. Passi el que passi, sobretot no et permetis oblidar-ho
(El filòsof)

(Pàg. 61)
(...) era un home que no encaixava en aquella època ni en aquell lloc, i això el feia patir i feia patir als altres. Mai no aconseguí obtenir de la vida el que volia, i és que no sabia el que volia.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 65)
Avui, un granger que s’escalfa palplantat davant de l’estufa de la botiga del poble té el cap reblert de paraules d’altres homes. Els diaris i les revistes li han omplert el cap com un globus. Aquella ignorància antiga i brutal, que també posseïa una mena de bella innocència infantil, ha desaparegut per sempre més.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 74)

Encara creia que, en qualsevol moment Déu podia manifestar-se enmig dels vents o dels núvols, però ja no exigia aquest reconeixement. Ara resava per obtenir-lo. De tant en tant més aviat tenia dubtes i li semblava que Déu havia abandonat el món. Lamentava que el destí no l’hagués fet viure en una època més senzilla i bondadosa, quan, per la crida de qualsevol núvol estrany al cel, els homes deixaven les terres i la llar i es dirigien al desconegut per crear nous llinatges.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 75)

D’una manera imprecisa, s’adonava que aquella atmosfera dels llocs i dels temps antics que sempre havia cultivat a la seva imaginació era diferent i molt distant d’allò que els altres tenien al cap. L’inici de l’edat més materialista en la història del món, en la qual hi hauria guerres sense patriotisme, la gent s’oblidaria de Déu i només prestaria atenció a les regles morals, i el desig de poder substituiria el desig de servir i la bellesa quedaria relegada en un tres i no res davant la terrible cursa de la humanitat per posseir coses; tot això se li feia present a en Jesse, l’home de Déu, com es feia present a la resta dels homes.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 81)
S’havia obert camí al món sense haver après res dels llibres, però estava convençut que, si hagués disposat de llibres, les coses li haurien anat molt millor.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 100)
- (...) Entesos, apunta això. Se’m va acudir l’altre dia. Posem per cas, la decadència. A veure ¿què és la decadència? És un foc. Crema la fusta i altres coses. ¿Oi que no hi havies pensat mai? És clar que no. Aquesta vorera mateixa i aquest magatzem de pinsos, i els arbres que hi ha allà baix al carrer... tots estan encesos. Tot crema. Ja veus, la decadència sempre està en acció. No para mai. L’aigua i la pintura no la poden aturar. Si una cosa és de ferro, ¿aleshores què? Doncs es rovella. Això també és una manera de cremar. Tot el món està en flames. Comença els articles al diari d’aquesta manera. Posa-ho amb lletres ben grosses: ¡ El món en flames! Ja veuràs com la gent s’ho mira. (...)
(Un home d’idees)

(Pàg. 107)
S’exaltava i deia coses que no hauria volgut dir, i l’Alice, traïda pel desig de tenir alguna cosa bella en la seva vida, que era força esquifida, també s’exaltava. Tota la crosta exterior de la seva vida, tota la seva reserva i la seva timidesa, s’esparracava i es lliurava a les emocions de l’amor.
(Aventura)

(Pàg. 112)
Mentre albirava tota aquella extensió de terra, alguna cosa, potser la idea que la vida mai no s’atura com ens demostra la successió de les estacions, va fer que repassés els anys transcorreguts. Amb una esgarrifor de temença, s’adonà que la belles ai la frescor de la joventut ja l’havien abandonada. Per primer cop, va tenir la sensació d’haver estat enganyada.
(Aventura)

(Pàg. 126)
Per a ella, aquell home sensible i una mica infantil que s’havia fet estimar per tothom, havia estat desafortunat, un home massa extraordinari per a la vida de cada dia.
(El pensador)

(Pàg. 145)
- No he perdut la fe. Això ho puc dir ben alt. Però he anat a parar a un lloc on la meva fe no es podrà concretar –va declarar amb una veu ronca. Clavà amb duresa l’esguard en la nena i començà a adreçar a ella, prescindint totalment del pare-. Aquesta dona vindrà –va dir, i ara la veu era precisa i anhelant-. I jo me l’he perduda, ¿ho entens? NO ha vingut en el meu temps. Potser tu ets la dona. Seria molt propi del destí que em permetés estar davant d’ella una vegada, en un vespre com aquest, quan jo ha m’he destruït amb la beguda i ella encara només és una nena.
(Tandy)

(Pàg. 145)
-(...) És la qualitat de ser forta per ser estimada. És una cosa que els homes necessiten trobar en les dones, però no troben.
(Tandy)

(Pàg. 163)
- (...) Si de debò vols ser escriptor, has de deixar de jugar amb les paraules –li explicà-. Seria millor que abandonessis la idea d’escriure fins que no estiguis més ben preparat. Ara és el moment de viure. No vull espantar-te, però et voldria fer veure com n’és, d’important, el que vols aconseguir. No pots ser només un venedor de paraules. El que cal aprendre és allò que la gent pensa, no el que diu.
(La mestra)

(Pàg. 169)
Tothom sap com és un artista que xerra. Al llarg de tota la història del món que coneixem, els artistes sempre s’han reunit a les seves cambres per xerrar. Parlen d’art i ho fan d’una manera apassionada, gairebé malaltissa. Ho consideren molt més important del que en realitat és.
(Solitud)

(Pàg. 215)
Mai no es feia veure. Aquesta va ser una qualitat que l’ajudà a sortir-se’n. De manera força curiosa, sempre es quedava a l’ombra projectada per la paret de la vida, i estava fet per quedar-s’hi.
(La beguda)

>> Altres han dit...
LLunàtic, Ariadna al laberint grotesc, Lectures de l'Espolsada


>> Enllaços:
Sherwood Anderson, com deuria de ser Winesburg?, i on podria estar?, Oh senyor!, Novel·la seminal, el sentit de la vida, per no perdre's, costumisme?, tot crema, Grant Wood, altres s'hi van inspirar
: