dijous, 22 de setembre de 2011

I els hipopòtams es van escaldar vius - William S. Burroughs i Jack Kerouac


Burroughs, William S., Kerouac, Jack. I els hipopòtams es van escaldar vius
Barcelona:  La Magrana, 2010






And the Hippos Were Boiled in Their Tanks

Traducció d’Ernest Riera
Colecció Les ales esteses, 288


>> Què en diu la contraportada...
El 14 d’agost de 1944, Lucien Carr, un amic de William S. Burroughs, va assassinar David Kammerer clavant-li una navalla i va llençar-ne el cos al riu Hudson.
Kammerer pretenia Carr des de feia temps, tot fent avenços que no semblaven molestar el jove. Però al cap dels anys, o bé en Carr ja n’estava tip o bé es va veure obligat a actuar en defensa pròpia. El mateix dia, abans d’entregar-se, Carr va veure’s amb Burroughs i Kerouak. La història, que els recordava Verlaine i Rimbaud, va fascinar els beats. Burroughs i Kerouac van decidir novel.lar els fets. En capítols alternats, Burroughs escrivia sota el nom de Will Dennison, un cambrer amb connexions amb el submón criminal, i Kerouac, sota el de Mike Ryko, un mariner borratxo. En aquell moment, els escriptors no eren pas famosos. Quan van proposar la novel·la a editors, va ser rebutjada per tothom, i així ha romàs inèdita durant dècades.
I els hipopòtams es van escaldar vius és un artefacte excepcional sobre els primers dies de la generació beat, una fascinant porta d’accés a les vides de dos escriptors mítics. Al començament de les respectives carreres. Es tracta, finalment, d’una molt bona novel·la, un descens hipnòtica a la luxúria i a l’obsessió, les drogues i l’alcohol, l’art i els somnis desmesurats.

>> Com comença...
WILL DENNISON

Els bars tanquen a les tres de la matinada els dissabtes a la nit, o sigui que vaig arribar a casa cap a tres quarts de quatre després d’esmorzar al Riker’s, a la cantonada de Christopher Street i la Setena Avinguda. Vaig deixar el News i el Mirror al sofà, em vaig treure l’abric de crespó de cotó i el vaig deixar al damunt dels diaris. Me n’anava directament al llit.

>> Moments...
(Pàg. 28)
- (...) ¿No estàs segur de voler què?
- D’anar enlloc amb ell. Em fa por que tingui una reacció i que al final no aconsegueixi res de res.
Vaig anar cap a la llar de foc i vaig clavar una manotada a la lleixa.
- O sigui que ara vols esperar. Demà i l’endemà i l’endemà... Esperaràs fins que et moris. ¿Saps que penso? Penso que tot aquest teu complex amb en Philip és com el cel dels cristians, una il·lusió nascuda d’una necessitat, que flota en algun lloc platònic nebulós i emboirat que no existeix enlloc, que sempre és just a la cantonada, igual que la prosperitat, però que mai no és ni aquí ni ara (...).

(Pàg. 31)
El lloc on treballava es diu Continental Café. A l’estiu la façana s’obre del tot, les portes es pleguen. Hi ha tot de taules on es pot seure i mirar la vorera, si vols. Hi ha unes quantes cambreres/acompanyants que et deixen convidar-les a beure. A dins, hi ha els cromats, el cuiro vermell i les bombetes habituals en aquests llocs.

(Pàg. 45)
Cap a les tres, anàvem tots ben pets de Pernod.

(Pàg. 51)
(...) va tenir una aventura amb una dona de més edat a París. Aquesta aventura va sumir-la en l’angoixa i la convicció del pecat. Típica puritana moderna, era capaç de creure en el pecat sense creure en Déu. De fet, trobava que hi havia alguna cosa massa tova i pecaminosa en el fet de creure en Déu. Rebutjava aquesta mena d’indulgència com si fos una proposta indecent.

(Pàg. 87)
Des del sofà jo podia veure el pati del darrere, on hi havia una paret vella enguixada i coberta d’heura amb una gran esquerda que es veia preciosa amb aquella llum clara de la tarda. Vaig dir a en Phil:
- Mira aquella paret d’aquí fora, i aquelles fulles d’heura tan exòtiques. Segur que Montmartre és així.

(Pàg. 89)
En Dennison em recordava un cowboy, en certa manera. Però no pas el cowboy que es veu a les pel·lícules, dalt d’un cavall blanc amb un barret Stetson de color gris perla i unes cartutxeres dobles generosament ornamentades. En Will és el cowboy que porta una armilla discreta i un “mig” Stetson, que sempre és assegut en una taula del saló jugant a cartes i que s’escapoleix silenciosament amb els seus diners quan el bo i el dolent comencen a repartir trets.

(Pàg. 91)
- L’Agnes no vol venir a sopar perquè no té ni cinc. Hi ha gent que sap què és tenir orgull.
En Phillip va dir:
- Hi ha gent molt ximple.
- Sí –vaig dir jo-, però tu ets un artista. Tu no creus en la decència ni en l’honestedat ni en la gratitud. ¿On anem a sopar?

(Pàg. 93)
Vaig començar a tenir una sensació que em resultava familiar de la meva època de bàrman: la de ser l’única persona que no estava boja enmig d’un manicomi.

(Pàg. 94)
Vaig tenir la impressió que, a tot Amèrica, discussions tan estúpides com aquella tenien lloc a totes les cantonades i a tots els bars i a tots els restaurants. A tot Amèrica hi havia gent que treia credencials de la butxaca i les entaforava als nassos d’algú altre per demostrar que havien estat en algun lloc o havien fet alguna cosa. I vaig pensar que algun dia, a Amèrica, tothom saltaria de sobte i diria “No em toquis els collons!” i començaria a empènyer i a maleir i a esgarrapar l’individu que tingués al costat.

(Pàg. 144)
- Danny, ¿t’interessa cremar una casa per dos-cents dòlars?
La cara se li va animar, i va dir:
- Sona molt bé, això.

(Pàg. 149)
- (...) ¿Em deixes la teva pistola? Em suïcidaré. Tens una pistola, ¿oi que sí?
Jo vaig dir:
- Sí, tinc una pistola.
- Però no tens bales, ¿oi que no?
Ell sabia perfectament que sí que en tenia. Vaig dir:
- No, no en tinc.
En Phillip es va aixecar per anar-se’n i va enfilar cap a la porta. Jo m’hi vaig acostar i em vaig quedar al seu costat. Vaig pensar que si allò que havia dit era veritat, li hauria de posar la mà a l’espatlla i dir alguna cosa amable per animar-lo. Però llavors vaig recordar que sempre em demanava diners.
Vaig dir:
- Adéu, Philip -fredament
Ell va dir adéu i se’n va anar.
Jo vaig tancar la porta.

(Pàg. 154)
Em vaig beure el meu Calvert i llavors em vaig adonar que en Phillip mirava al buit i que dues llargues llàgrimes li rodolaven galtes avall. Jo em sentia molt avergonyit, perquè mai no havia vist plorar en Phillip. Li volia posar la mà a l’espatlla, i al final ho vaig fer.
- “Hi ha temps per a tota mena de coses” –vaig dir-, “temps fins i tot per a l’assassinat.” Saroyan.
Em va mirar fixament, amb tota la cara humida.
- Sembla de T.S. Elliot –va dir.
Vam riure una mica, i després li vaig donar un cigarret. Jo vaig començar a pensar en l’època en la qual m’esforçava per imaginar com devia ser, matar una persona, i com escrivia milers de paraules per crear aquella pauta d’emocions. I ara tenia en Phillip al meu costat, i ell ho havia fet de debò.


diumenge, 18 de setembre de 2011

La revolta del terrat i altres contes - Pere Calders


Calders, Pere. La revolta del terrat i altres contes.
Barcelona:  Laia, 1984






 
Col·lecció Les eines de butxaca, 21


>> Què en diu la contraportada...
”Una eina de butxaca que oferís una selecció de contes, lleugera, refrescant i variada, sense cap pretensió «antològica»; pensada sobretot per a un públic escolar ben ampli, així com per al lector que s’acostés a l’obra caldersiana per primer cop.
Calders és un mestres. Un mestre que fa costat, calladament, a William Saroyan, a Isaak Babel, a Karel Capek o a Julio Cortázar, entre els escollits, i ens hi fa quedar com uns senyors”.
(De La por del porter davant l’inspector d’hisenda, nota introductòria de Miquel Desclot).

>> Com comença...
De bon matí, l’imprevist es presenta  a la casa número 10.
Una parella de policies amb tercerola i dos agents de la brigada social, amenacen de tirar a terra la porta primera del segon pis. Un dels policies crida amb una veu que es classifica de seguida com a veu oficial. És la seva missió.
El monàrquic surt ensonyat, un bon tros sorprès. Duu un vestit clar i porta barret de palla, el segon barret de palla de la temporada, segurament.
- Sembla mentida, un home tan infeliç... –comenta la portera amb una veïna del tercer (en el qual, d’una manera insospitada, s’està forjant un drama d’adulteri).
(L’imprevist a la casa número 10)

>> Moments...
(Pàg. 21)
- Escolteu: tinc ganes d’explicar-vos un episodi... Anava a dir un fet real, però em fa por que a vós no us ho semblarà, com als altres.
El vell girà el cap. Qui sap si em va veure, perquè els seus ulls seguien absents, malgrat que podia emmirallar-m’hi.
- Per què? –em va preguntar. I afegí -: Fa més de cinc anys que m’hauria d’haver mort, i sé totes les històries. Què hi podríem guanyar?
- No ho sé. Potser consell... –vaig dir-li.
(La ratlla i el desig)

(Pàg. 22)
- (...) Potser és que venim al món a cobrir vacants i cada u s’ha de resignar amb la que li toca. Hi ha la vocació, és clar, però jo hi crec d’una manera limitada. Si, a l’edat de triar, la vocació decidís, hi hauria més bombers i soldats de parada dels que fan falta.
(La ratlla i el desig)

(Pàg. 79)
(...) el coronel ens ordenà a l’Almós i a mi que comprovéssim les variacions de la unitat. Era una insòlita ocupació aquella de calcar la mort damunt d’un mapa, però el soldat pren el pretext del deure per a sublimar-ho tot.
(El batalló perdut)

(Pàg. 89)
La present no és una història moralitzadora. No pas perquè hi falti exemplaritat al final, ni per les deduccions que es poden establir mentre es vagi llegint, sinó perquè comença en una taverna. Les amistats sorgides en aquests llocs desvetllen justificades suspicàcies, ja que no se sap mai si resulten d’estimables coincidències so es deuen a la vella màgia del vi.
(Les parets i les barbes)

(Pàg. 103)
Un procés de síntesi laboriós i pacient va portar la civilització occidental al màxim esplendor: prement un botó, es podia destruir totalment la Terra, en el lloc de la qual quedaria una nebulosa el·líptica. No era gratuït afirmar que la desintegració afectaria també el planeta més pròxim a nosaltres, que veuria probablement oscada la seva silueta sideral. Això es considerava, no caldria dir-ho, de més a més, com un resultat sentimental destinat a fer més suportable el cost fabulós de l’operació.
(L’espiral)

(Pàg. 114)
Ara va bé de repetir una coneguda llei: l’home adopta més sovint del que es tem decisions fressades, fins i tot tradicionals; però pel fet d’arribar-hi en virtut de reflexions pròpies se li apareixen subtils, plenes d’originalitat i reveladores d’un esperit sagaç i singular.
(L’espiral)

(Pàg. 137)
Nataniel es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent. De manera que Nataniel va fer un esforç i es quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i procurant que no se li envidriés la mirada.
(Mig d'amagat) 


dilluns, 5 de setembre de 2011

1Q84 - Haruki Murakami


Murakami, Haruki. 1Q84
Barcelona: Tusquets Editores, 2011







1Q84
Traducció de Gabriel Álvarez Martínez


>> Què en diu la contraportada...
 En japonés, la letra q y el número 9 son homófonos, los dos se pronuncian kyu, de manera que 1Q84 es, sin serlo, 1984, una fecha de ecos orwellianos. Esa variación en la grafía refleja la sutil alteración del mundo en que habitan los personajes de esta novela, que es, también sin serlo, el Japón de 1984. En ese mundo en apariencia normal y reconocible se mueven Aomame, una mujer independiente, instructora en un gimnasio, y Tengo, un profesor de matemáticas. Ambos rondan los treinta años, ambos llevan vidas solitarias y ambos perciben a su modo leves desajustes en su entorno, que los conducirán de manera inexorable a un destino común. Y ambos son más de lo que parecen: la bella Aomame es una asesina; el anodino Tengo, un aspirante a novelista al que su editor ha encargado un trabajo relacionado con La crisálida del aire, una enigmática obra dictada por una esquiva adolescente. Y, como telón de fondo de la historia, el universo de las sectas religiosas, el maltrato y la corrupción, un universo enrarecido que el narrador escarba con precisión orwelliana.

>> Com comença...
La radio del taxi retansmitía un programa de música clásica por FM. Sonaba la Sinfonietta de Janácek. En medio de un atasco, no podía decirse que fuera lo más apropiado para escuchar. El taxista no parecía prestar demasiada atención a la música. Aquel hombre de mediana edad simplemente observaba con la boca cerrada la interminable fila de coches que se extendía ante él, como un pescador veterano que, erguido en la proa, lee la aciaga línea de convergencia de las corrientes marinas. Aomame, bien recostada en el asiento trasero, escuchaba la música con los ojos entornados.

>> Moments...
(Pàg. 33)
- (...) También sientes un gran respeto por la tarea de escribir. ¿Por qué? Porque te gusta escribir. Eso es algo que valoro. Que a uno le guste escribir es la cualidad más importante para todo aspirante a escritor.
- Pero con eso no basta.
- Por supuesto. Con eso no basta. Tiene que haber “algo especial”.

(Pàg. 41)
(...) La mayoría de la gente no sabe cuál es el valor de una novela, pero no quieren quedarse al margen. Por eso, cuando hay un libro que ha ganado un premio y está en boca de todos, lo compran y lo leen.

(Pàg. 227)
- (...) “Se considera que toda arte, todo anhelo, así como cualquier acto y búsqueda aspiran a alguna forma de bien. Por consiguiente, se puede determinar correctamente que el bien es aquello a lo que todas las cosas aspiran.”
- ¿Qué es eso?
- Aristóteles. Ética a Nicómaco. ¿Has leído algo de Aristóteles?
- Casi nada.
- Deberías hacerlo. Seguro que te gustaría. Yo, cuando no tengo nada que leer, leo filosofía griega. Nunca me canso. Siempre aprendes algo de ella.
- ¿Y a cuento de qué viene esa cita?
- El resultado de todas las cosas es, dicho de otra manera, el bien. El bien es, a saber, el resultado de todo. Dejemos las dudas para mañana –contestó Komatsu-. Viene a cuento de eso.
- ¿Qué diría Aristóteles sobre el Holocausto?
Komatsu agrandó aún más su sonrisa de luna creciente.
- Aristóteles se refiere principalmente al arte, las ciencias y la artesanía (...).

(Pàg. 243)
Aomame se preguntaba a menudo qué significa ser libre. ¿Significaría que, aunque uno escape de una jaula, se encontrará inevitablemente en otra diferente y mayor?

(Pàg. 296)
Tengo nunca había subido al monte Fuji. Tampoco a la Torre de Tokio. Ni siquiera a la azotea de un rascacielos. Nunca le habían atraído las alturas. Tengo se preguntó a qué se debería. Tal vez a que siempre había vivido mirando al suelo.

(Pàg. 406)
- Quiero que me responda con sinceridad –dijo la señora-: ¿Tiene usted miedo a morir?
La respuesta se demoró. Aomame negó con la cabeza.
- Comparado con el miedo que tengo a vivir siendo yo misma, no.

(Pàg. 445)
El momento de la muerte es algo importante para el ser humano. La manera de nacer no se puede elegir, pero sí la de morir

(Pàg. 687)
Posiblemente no tenía más remedio que aceptar aquel nuevo mundo en silencio, con independencia de cómo hubiera surgido. No había margen para elegir. En el mundo que había existido hasta entonces tampoco había margen para elegir. Era lo mismo. “Para empezar”, se dijo Tengo a sí mismo, “si tuviera algo que objetar, ¿a quien demonios podría quejarme?”.


>> Altres n'han dit...
Llegir en cas d'incendi, Un xic de llum, Lector mal-heridoLector-eEl lamento de Portnoy, Libros y LiteraturaOusferratsEntre montones de libros,

>> Enllaços:
Haruki Murakami, l'autor parla de la seva obrala gènesi de la idea, dissociació de la realitatl'allargada ombra del pare, estructura i resultatparlem massa i sabem massa poc, sobre la realitat i el caospugeu..., pugeu al tobogan per veure la lluna, tot rastrejant 1Q84pensa en Vanguardia, música, música, més música...Notes sobre la Sinfonietta de Janacek, Compte!!! no obris pas la porta.SajalinPunt i final.