diumenge, 22 de març de 2015

La investigació - Philippe Claudel




"L'home va crear l'ordre sense que ningú no li exigís res. Es va pensar que era molt llest. I s'hi ha picat els dits."





Claudel, Philippe. La investigació. 
Barcelona: RBA La Magrana, 20014

L'Enquête. Traducció de Jordi Martín
Col·lecció Les ales esteses, 344



 Què en diu la contraportada...
Tot li va malament, a l'Investigador. Una veritable epidèmia de suïcidis s'ha escampat entre els treballadors de l'Empresa, i només arribar a la ciutat per investigar-ne els motius, les coses se li comencen a girar en contra: neva sense aturar, tothom li és hostil, i tan sols troba refugi en una habitació esgarrifosa a l'Hotel de l'Esperança. Així comença aquesta comèdia negra, una novel·la hilarant des de la fredor i el desconcert, farcida de situacions que gelen la sang del lector gràcies a la mirada punyent i tanmateix pietosa de Philippe Claudel.

Entre Kafka i Buster Keaton, Claudel ens ofereix una faula sobre el caos i l'absurd del món d'avui en dia, on l'incompressible i el ridícul, la violència i la farsa, deixen entreveure l'única llei interpretable. ¿O és que potser el suïcidi és l'única manera d'escapar d'aquest entorn calamitós, o de conservar la dignitat?


  Com comença...
Quan l'Investigador va sortir de l'estació va ser rebut per una pluja fina barrejada amb neu mig fosa. Era un home petit de cabells esclarissats i una mica rodanxó. Tot en ell era banal, des de la indumentària fins a l'expressió del rostre, i si algú l'hagués hagut de descriure, en el marc d'una novel·la, per exemple, d'un procés criminal o d'un testimoni judicial, segurament li hauria costat molt definir-ne el retrat amb precisió.

 Moments...
(Pàg. 54)
Ell, que des de feia molt era conscient que el seu lloc al món i en la societat pertanyia a l'escala microscòpica , descobria, davant d'aquell paisatge desmesurat de l'Empresa, una altra forma de malestar, el de l'anonimat.  A més de saber que ell no era res, de sobte s'adonava que tampoc no era ningú.

(Pàg. 59)
Per primer cop a la vida va renunciar a considerar-se un individu amb una voluntat, amb la capacitat per triar les seves accions, un individu que vivia en un país que garantia a tothom unes llibertats fonamentals, tan fonamentals que, la major part del temps, tots els ciutadans, incloent-s'hi ell mateix, en gaudien sense tenir-ne plena consciència.

(Pàg. 75)
(...) si era mort, ja no podia ser-ho més, perquè la mort, va pensar, és un estat que no admet cap superlatiu. No es pot estar molt mort o més mort. Simplement s'és mort i punt.

(Pàg. 85) 
La fam és un continent curiós. Fins aleshores l'Investigador no hi havia pensat mai com si fos un país, però va començar a percebre'n l'extensió, immensa i desolada.

(Pàg. 101) 
- (...) una mica d'aigua vessada damunt d'un teclat, una tassa de cafè per la reixeta de ventilació d'un disc dur, un tub de cola dins d'una impressora, el contingut de l'aspiradora dins del sistema de climatització, fins i tot un bon curtcircuit aquí i allà, els clàssics sempre funcionen, per això són clàssics. I ja tindria feta la mala passada! L'Empresa és un colós amb peus d'argila. El nostre món és un colós amb peus d'argila. El problema és que poques persones com vostès se n'adonen, i quan dic vostè vull dir els petits, els explotats, els afamats, els dèbils, els serfs contemporanis. Ja no és temps de sortir al carrer a decapitar els reis. Fa molt de temps que no hi ha reis. Ara els monarques no tenen cap rostre. Són mecanismes financers complexos, algoritmes, projeccions, especulacions sobre els riscos i les pèrdues, equacions elevades a la cinquena potència. Els seus trons són intangibles, són pantalles, fibres òptiques, circuits impresos, i la seva sang blava són les informacions encriptades que hi circulen a velocitats superior a la de la llum. Els seus castells s'han convertit en bases de dades.

(Pàg. 105)
Potser la vida, que fins en aquell moment ell havia vist com una successió monòtona i agradablement avorrida de repeticions sense sorpreses, amagava, sota una llum concreta o en unes condicions determinades, accidents insospitats, angoixants i fins i tot tràgics.

(Pàg. 123)
Que en són d'estranys a vegades els desitjos humans. Tot i que els homes tenen por de la mort, sovint se la plantegen com una solució a tots els seus problemes, sense adonar-se que la mort no resol absolutament res. I de fet no té per què resoldre res. No és aquesta la seva funció.

(Pàg. 133)
Tenia ganes de vomitar, però pressentia que mai no podria evacuar-ho tot, que mai no podria buidar-ho tot. Perquè un mai no pot treure-ho tot. Mai. De la mateixa manera que no es pot viure feliç sense robar la felicitat d'algú que és en un altre lloc.

(Pàg. 140)
L'amistat és una cosa rara que l'Investigador no havia experimentat mai. Molts éssers humans passen per l'existència sense viure aquest sentiment, de la mateixa manera que d'altres veuen com l'amor els passa de llarg i en canvi els és freqüent, banal i quotidià sentir indiferència, còlera i odi, o deixar-se animar per l'enveja, la gelosia o l'esperit de revenja.

(Pàg. 141)
L'Investigador experimenta l'oblit, que permet a molts homes no morir massa de pressa.

(Pàg. 146)
L'ordre no existeix sense el concepte de societat. Sovint es pensa el contrari, però és un error. L'home va crear l'ordre sense que ningú no li exigís res. Es va pensar que era molt llest. I s'hi ha picat els dits.

(Pàg. 169)
Al capdavall, la vida està feta d'aquests moments impossibles, sense justificació, que costa d'interpretar i que potser no tenen sentit. No és res més que un caos biològic que intentem organitzar i justificar. Però quan, per un motiu o per un altre, l'organització falla, ja sigui perquè s'ha erosionat, inadequada i obsoleta, o perquè aquell qui n'està al capdavant ha dimitit, l'home ha d'afrontar uns fets, unes preguntes, uns atzucacs i unes llims que s'amunteguen com blocs de glaç de mides heterogènies, arrossegats per allaus profundes i dipositats en una piràmide amb els costats esfondrats, que es balanceja en un equilibri inestable al caire d'un gran precipici.

(Pàg. 173)
(...) l'home no ha resultat ser el llop que es diu que és per als altres homes, cosa que seria una ofensa per als llops, que són criatures vertaderament civilitzades i socialitzades, sinó més concretament l'antihome, de la mateixa manera que els físics parlen d'antimatèria.

(Pàg. 196)
- (...)L'època dels utopistes s'ha acabat. Sempre es podran comprar alguns somnis més endavant, a crèdit, a col·leccionistes o a brocanters de poble, però, per a què?


 Altres n'han dit...
Oscar MontferrerFull-stopBiblioblog, The Skinny. Complete Reviews, The nervous breakdown, Tony's reading list, Corriere della Fantascienza.

 Enllaços:
Philippe Claudel, l'autor sobre el llibre, Kafka sí, Kafka no, literatura de l'absurddeshumanitzant,que és gerundi, pessimisme radicalfaula sobre el totalitarisme, fred, fred,...



dissabte, 14 de març de 2015

Evelyn: el extraño caso del doctor Corman - Andrés G. Leiva





"El peligro está cerca. Lo presiento. Nos enfrentamos al infierno, posiblemente a algo peor."





Leiva, Andrés G. Evelyn: el extraordinario caso del doctor Corman. 
Madrid: Ediciones Sinsentido, 2009




 Què en diu la contraportada....
Finales del siglo XIX. Una misteriosa niña es acusada de traer el mal a una pequeña aldea de Irlanda, en la que una serie de extrañas desapariciones suscitan el temor y el odio de sus gentes. El escéptico doctor Corman investigará el caso que le llevará hasta el Londres de la vorágine industrial. Entre las brumas de la ciudad, un oscuro ser vive aislado del mundo en su decadente mansión, en compañía de su sirvienta...

Niebla, luz de gas, sangre, balas de plata y música de ópera llenan las páginas de este magnífico cómic.

► Com comença...






































 Moments... 
(Pàg 9)























(Pàg. 12)







































(Pàg. 15 - 16)








































(Pàg. 19)








































(Pàg. 26)







































(Pàg. 30)
























(Pàg. 33)







































(Pàg. 42)

















(Pàg. 46)




(Pàg. 51)























 Altres n'han dit...
Guía del cómic, Trazos en el bloc, Viñetario.

 Enllaços:
 Andrés G. Leival'autor sobre la seva obra I, II.



dissabte, 7 de març de 2015

El cas de Charles Dexter Ward - H.P. Lovecraft





"En lloc de triomf he trobat terror, i aquesta lletra no serà un cant victoriós, sinó més aviat un prec d'ajuda (...)."





Lovecraft, H.P. El cas de Charles Dexter Ward. 
Barcelona: Columna, 1991

The case of Charles Dexter Ward. Traducció d'Alfred Bosch
Col·lecció Columna Jove


 Què en diu la contraportada...
L'enigmàtica desaparició de Charles Ward d'un sanatori mental a Providence (Nova Anglaterra) ens permet conèixer l'extravagant història d'aquest inquietant home de vint-i-sis anys. El seu contacte amb les forces ocultes d'un vast món subterrani el durà a les portes de la follia. Si has tancat alguna vegada els ulls en una pel·lícula de terror, oblida-te'n. La imaginació encara treballa més amb els ulls tancats. Abans no te n'hagis adonat, et trobaràs amb Charles Ward en els terrorífics paisatges del món que va concebre l'autor dels mites de Cthulhu.

 Com comença...
D'un sanatori mental prop de Providence, Rhode Island, va desaparèixer recentment una persona excepcionalment singular. Portava el nom de Charles Dexter Ward, i estava internat a causa del seu pare, que, adolorit, havia vist l'evolució de la seva aberració des d'una simple excentricitat fins a una fosca mania que arrossegava, alhora, la possibilitat de tendències homicides i un canvi molt peculiar en els continguts de la seva ment. Els doctors mateixos es mostraven sobtats pel cas, car presentava irregularitats generals, tant de caràcter fisiològic, com psicològic.

 Moments...
(Pàg. 28)
Aquest home pàl·lid i estrany, que no aparentava ni una quarantena d'anys, i que en canvi tenia més d'un segle d'edat, que intentava emergir d'una nuvolada de por i aversió massa obscura per a ser analitzada, oferia un espectabvle alhora dramàtic, patètic i odiós. És tant el poder que atorga la riquesa, malgrat tot, que efectivament l'aversió que hom sentia envers la seva persona acabà esllanguint-se (...).

(Pàg. 48)
Havien vist, sentit o captat alguna cosa que traspassava tot coneixement humà, i no podien oblidar-se'n. Mai no tornaren a parlar entre ells del que s'havia esdevingut, ni entengueren cap xafarderia, car estaven limitats per fronteres insalvables que impedien fins i tot el més corrent dels impulsos mortals.

(Pàg. 50)
(...) gairebé a l'ensems sonà aquella veu paorosa, que cap dels oients no podrà mai oblidar. Va retrunyir com una maledicció, i els vidres vibraven fins que es perdé en la distància. Va ser profunda i musical, poderosa com un orgue, i malèfica com els llibres prohibits dels àrabs. Ningú no n'entengué el significat, perquè fou dita en un idioma desconegut; però aquesta és la forma en que Luke Fenner assajà de reproduir-la:
"DEESMEES-JEIXET-BONEDOSEFEDUVEMA... ENTTEMOSS"
Fins al 1919 ningú no gosà de lligar aquesta transcripció amb cal altra fórmula coneguda per mortals: però Charles Ward empal·lidí quan s'adonà, tot estremint-se, que Mirandola, ja l'havia denunciada com la pitjor de les invocacions de la màgia negra.

(Pàg. 65) 
"A lo Qui vendrá després, y com podrá anar més enllá de lo Temps y de la Esfera".

(Pàg. 68) 
A poc a poc, la família Ward es convencé que alguna cosa  no acabava de rutllar. Charles sempre havia tingut rareses i manies, però aquest encobriment i l'absorció en recerques estrafolàries ja desbordaven el seu tarannà. No s'entretenia gens ni mica en els deures d'escola, i malgrat que seguia aprovant-ho tot, s'acabà l'aplicació que hi havia dispensat fins aleshores. Tenia altres incumbències; i quan no rondava pel laboratori amb llibres d'alquímia a les mans, es tancava als arxius per regirar actes de defunció o al seu estudi, on el rostre de Joseph Curqen -potser cada cop més semblant al seu- el mirava cegament des del plafó.

(Pàg. 75)
Les olors que eixien ocasionalment del laboratori eren ben estranyes. De vegades eren nocives, però sovint eren més aviat aromàtiques, amb una qualitat encisadora i esquiva que propiciava la tendència a imaginacions fantàstiques. La gent que les flairava acostumava a posar, en moments fugissers, grans visions de muntanyes estranyes i passeigs infinits vorejats d'esfinxs i hipògrifs.

(Pàg. 78)
La paraula "suspens" estava escrita en lletres de foc damunt d'aquella casa, i tant la família com el doctor Willett se senten impotents a l'hora de rumiar o de tirar endavant qualsevol solució.

(Pàg. 80)
(...) Charles havia explicitat amb pèls i senyals la terrible frase en el passa, quan encara parlava amb franquesa sobre l'afer Curwen. I així i tot, no era latra cosa que un fragment d'una llengua arcaica i oblidada.

"DIES MIES JESHET BOENE DOESEF DOUVEMA ENITEMAUS"

Tot seguir s'enfosquí el cel, encara que mancava una hora per a la posta del sol, i s'escampà una ferum diferent a la primera, però igualment intolerable i desconeguda. Charles recitava altra vegada, i la seva mare escoltà un seguit de sons sil·làbics - "Yi-nash-Yog-Sothoth-he-Iglb-fi-thordag"- que eren rematats en crescendo amb un "Yah!" maníac i punyent. I un segon després, tots els detalls precedents quedaren esborrats per aquell crit eixordador que els tragué de polleguera i que s'accelerà en un paroxisme de rialles histèriques i diabòliques.

(Pàg. 95) 
"(...) ara que estic disposat a parlar, cal admetre amb humilitat que mai no podré abastar aquell èxit que sempre havia somniat. En lloc de triomf he trobat terror, i aquesta lletra no serà un cant victoriós, sinó més aviat un prec d'ajuda i consell per salvar la meva persona i la societat sencera, d'un horror que transgredeix els límits de la imaginació i de la previsió humana (...)."

(Pàg. 101)
(...) també podria explicar-vos que he trobat un mètode més segur que els llibres per investigar el passat, i deixaré que calibreu vós mateix la importància del que puc aportar a la història, la filosòfica i les arts en virtut de les portes que he obert al meu davant. EL meu avantpassat ho tenia a les seves mans, quan aquells tafaners estúpids el mataren: i ara ho torno a tenir, o m'hi acosto d'una manera molt imperfecta i parcial . Aquesta vegada cal que tot surti bé, i que no torni jo mateix a sentir escrúpols idiotes (...)

(Pàg. 117)
Fou en aquest moment que Marinus Bicknell Willett patí l'odiosa experiència que segellà una marca inconfusible de pànic en la seva ànima, i que li afegí una dècada més al seu semblant ja envellit. El doctor Willett enraonà una llarga estona amb el senyor Ward, i arribaren a una conclusió que  potser els alienistes haurien trobat ridícula. Semblava existir, al seu parer, un moviment mundial terrible, que lligava amb una negromància més antiga que la dels bruixots de Salem. En contra de totes les lleis naturals, apareixien proves irrefutables que dos homes amb vida -i un altre que no volien ni imaginar- estaven en plena possessió de ments o personalitats que havien rondat pel món des de 1690 o abans.

(Pàg. 141)
El doctor no podia amagar el terror que li inspiraven els darrers canvis en la fesomia del noi. Era inqüestionable que havia entrat en contacte amb horrors còsmics.

(Pàg. 153)
El boig estossegà i s'alçà de la cadira on havia estat seient:
- Esperit damnat, a qui heu informat: i qui vos creurà, rere dos meses ab la meva presència aquí? Quina cosa teniu pretensió de fer?
Willett, malgrat ser un home petit, adoptà un posat majestuós quan encalmà el pacient amb un gest magnànim.
- No n'he informat ningú. Això no és un cas corrent, és un bogeria fora del temps i de les esferes de la realitat, que cap policia o advocat o tribunal o alienista no pot arribar a capir.

 Altres n'han dit...
Imperio Futura, Lecturas a oscurasEl coche perfecto, La antigua Biblos, Libros de Olethros, Un libro al díaDanludensLe Livre Monde.

 Enllaços:
Howard Phillips Lovecraft, mirant-se al mirall, explicant com escriurecontext i transcendència, cercles maleïts, estudi taxonòmic de l'obra, analítica de la novel·la, connotacions literàries i paral·lelismes posteriors, nigromància, carn de cel·luloide, Joseph Curwen, la novel·la convertida en sons musicals.

 Llegeix-la:
Anglès (html / html / multiformat / manuscrit)
Francès (pdf)
Espanyol (multiformat)

 Escolta-la:
Francès (descàrrega mp3)
Espanyol (streaming youtube)

 Mira-la:
Anglès (youtube - The Ressurrected, 1992 / Dir.  Dan O'Bannon)
Anglès (VOSE) (tutv - The Haunted Palace, 1963 / Dir. Roger Cormann)


dilluns, 2 de març de 2015

Dona de Porto Pim - Antonio Tabucchi



"(...) totes les històries ho són, de banals, el que compta és el punt de vista (...)."




Tabucchi, Antonio. Dona de Porto Pim. 
Barcelona: Edicions 62, 2003

Donna di Porto Pim. Traducció de Pau Vidal
Col·lecció Les millors obres de la literatura universal, 149




 Què en diu la contraportada...
Dona de Porto Pim és un realt magnífic d'un viatge a les Açores. Però, tal com adverteix Antonio Tabucchi al pròleg, no es tracta d'un llibre de viatges convencional. Compendi de relats breus, fragments, transcripcions i apèndixs, Dona de Porto Pim és un llibre fronterer, un relat a la vegada imaginari, real i cultural.

 Com comença...
Sento molt d'afecte pels honestos llibres de viatges i sempre n'he estat un lector habitual. Posseeixen la  virtut d'oferir un més enllà teòric i plausible al nostre ençà imprescindible i feixuc. Però una lleialtat elemental m'obliga a advertir a qui esperi trobar en aquest llibre un diari de viatge, gènere que pressuposa capacitat de reacció a l'hora d'escriure o bé una memòria immune a la imaginació que la memòria genera -qualitats que a causa d'un paradoxal sentit del realisme he desistit de pretendre. Havent arriba a una edat que em sembla més digne conrear il·lusions que no vel·leïtats, m'he acabat resignant al destí d'escriure en funció del meu tarannà.

 Moments...
(Pàg. 18)
Les coses no sempre són com ens semblen, va dir. ¿Quines coses?, va preguntar ell. Ella va somriure vagament. Les coses, va dir.
PETITES BALENES BLAVES QUE ES PASSEGEN PER LES AÇORES. FRAGMENT D'UNA  HISTÒRIA 

(Pàg. 20)
En el fons és una història banal, és la fi d'una relació, però totes les històries ho són, de banals, el que compta és el punt de vista (...).
PETITES BALENES BLAVES QUE ES PASSEGEN PER LES AÇORES. FRAGMENT D'UNA  HISTÒRIA 

(Pàg. 32)
De vegades els passos de la vida també poden ser guiats per la combinació d'unes quantes paraules.
ALTRES FRAGMENTS

(Pàg. 36) 
És prima, molt aerodinàmica, ha estat construïda amb materials de primera qualitat. Deu haver navegat força. En aquest port hi ha arribat per casualitat. Els viatges són una casualitat, ben mirat. Es diu Nota azzurra.
ALTRES FRAGMENTS  

(Pàg. 40) 
La nit d'abril que havia celebrat el seu quinzè aniversari, l'Antero es va despertar sobresaltat i va sentir que havia de baixar al mar. La nit era calma i la lluna creixent. A casa tothom dormia i el vent feia voleiar les cortines de puntes. Es va vestir en silenci i va baixar cap als esculls. Es va asseure en una roca i va mirar cap al cel, per intentar endevinar què era el que l'havia fet anar fins allà. El mar estava tranquil i respirava com si dormís, i la nit era igual a totes les altres nits. Només que ell sentia una gran inquietud, com si una angoixa li oprimís el pit. I en aquell moment va percebre un mugit sord provinent de la terra, la lluna es va tenyir de sang i el mar es va inflar com un ventre enorme abans d'abatre's contra les roques. La terra va tremolar i els arbres es van plegar sota l'embat d'un vent impetuós. L'Antero, bocabadat, va córrer cap a casa i hi ha trobar la família aplegada la pati, però aleshores ja havia passat el perill i les dones ja tornaven a sentir més pudor per les vestimentes nocturnes que no ensurt ple que acabaven de patir. Abans de tornar-se'n al llit l'Antero va agafar paper i llapis i va escriure unes quantes paraules apressades, sense poder-se dominar. I a mesura que escrivia s'adonava que les paraules s'anaven ordenant en el full, pràcticament soles, en funció de l'estructura mètrica del sonet, que ell va dedicar, en llatí, al déu ignot que l'estava inspirant (...).
ANTERO DE QUENTAL. UNA VIDA.

(Pàg. 52)
"(...) Es van inflar com si duguessin llevat fins a esdevenir aquests colossos, enfants gâtés de la natura, que els va dotar d'una força incomparable i del bé més preciós: la sang de color de foc. Per primera vegada apareixia la sang. Vet aquí la veritable flor del món. Totes les criatures de sang pàl·lida, avara, lànguida, vegetal, semblaven no tenir cor en comparació amb la vida generosa que bull en aquesta porpra, tant si hi circula la ràbia com l'amor. La força del món superior, l'encant que té, la seva bellesa, és la sang...(...)"
ALTA MAR

(Pàg. 76)
(...) I vostè com és que ha volgut participar en la cacera, em pregunta, ¿per curiositat i prou? Trigo abans de contestar: voldria dir-li la veritat però me n'estic per por que no s'ofengui. Deixo penjar una mà damunt de l'aigua. Si allargués el braç gairebé podria tocar l'enorme aleta de l'animal que remolquem. Potser perquè sou espècies en vies d'extinció, tots plegats, li dic per fi en veu baixa, vosaltres i les balenes, suposo que és per això. Es deu haver adormit, perquè no replica. Però entre els dits encara li brilla la brasa del cigarret. La vela espetega amb un soroll lúgubre, els cossos immòbils en el son són petits farcells foscos i la xalupa llisca damunt l'aigua com un vaixell fantasma.
UNA CACERA

(Pàg. 80)
(...) potser et semblarà una bestiesa però tot això m'ha despertat alguna cosa, deu ser que he begut massa. Sempre he triat el massa, a la vida, i això és una perdició, però què hi vols fer quan has nascut així.
DONA DE PORTO PIM. UNA HISTÒRIA

(Pàg. 82)
La vaig trobar un diumenge al port. Anava vestida de blanc, amb les espatlles descobertes i un capell brodat al cap. Semblava sortida d'un quadre i no d'un d'aquells vaixells carregats de gent que fugia cap a les Amèriques. Me la vaig mirar una bona estona i ella també. És estrany com l'amor se'ns pot ficar a dintre.  A mi se m'hi va ficar quan vaig veure dues petites arrugues tot just insinuades al voltant dels ulls (...).
DONA DE PORTO PIM. UNA HISTÒRIA

 Altres n'han dit...
Ancha es mi casa, Escrito en el viento, Viajes desde mi sillónEnrique Vila-Matas, El País,

 Enllaços:
Antonio Tabucchi, sense principi i sense final, explicar un miratge, les illes, Peter Café SportAntero de Quental.