dissabte, 26 de novembre de 2016

L'alienista - Machado De Assis




"La raó és el perfecte equilibri de totes les facultats; fora d’això, follia, follia, només follia."
 

De Assis, Machado. L’alienista. 
Barcelona: Quaderns Crema, 1996


O Alienista. Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció Mínima de butxaca, 66


  Què en diu la contraportada... 
El doctor Simão Bacamarte, «el més gran dels metges de Brasil, de Portugal i de les Espanyes» decideix fundar a Itaguaí una institució sense precedents locals: una casa de bojos. L'entusiasme inicial de la gent d'Itaguaí deixa pas ben aviat a la sorpresa, quan el metge comença a tancar-hi persones sanes, i s'aixequen les primeres suspicàcies. A mesura que n'hi va tancant més, augmenta la indignació, i finalment esclata una revolta popular. L'alienista, un relat delirant que és al mateix temps una metàfora sobre els límits de la raó humana i una mirada irònica a la societat del seu temps, té un desenllaç, com reconeix el propi autor, «de tanta envergadura i tan inesperat, que es mereixeria almenys deu capítols; però m'acontento amb un, que serà el coronament de la narració i un dels més bells exemples de convicció científica i abnegació humana.»

 Com comença...
Les cròniques de la vila d’Itaguaí diuen que en temps remots va viure-hi un cert metge, el doctor Simao Bacamarte, fill de la noblesa local i el més gran dels metges del Brasil, de Portugal i de les Espanyes.

 Moments...
(Pàg. 23)
- Qui havia de dir mai que mitja dotzena de llunàtics...
No va acabar la frase; o, més aviat, la va acabar aixecant els ulls cap al sostre –els ulls, que eren el seu tret més insinuant-, negres, grossos, amarats d’una claror humida, com els de l’alba. Pel que fa al gest, era el mateix que havia fet servir el dia que Simao Bacamarte la va demanar en matrimoni. Les cròniques no diuen si la senyora Evarista va brandar aquella arma amb la perversa intenció de degollar la ciència d’una vegada, o, almenys, de tallar-li les mans; però la conjectura és versemblant. En tot cas, l’alienista no li va atribuir cap altra intenció. Però aquell gran home no es va irritar, ni tan sols va quedar consternat. El metall dels seus ulls no va deixar de ser el  metall de sempre, dur, llis, etern: ni la més petita arruga no li va talla la superfície del front, quiet com la badia de Botafogo. Potser un somriure li va descloure els llavis, per entre els quals va filtrar aquestes paraules, suaus com l’oli del Càntic:
- Et deixo que vagis uns dies a Rio de Janeiro.
La senyora Evarista va sentir com li faltava el terra sota els peus.

(Pàg. 27)
(...) la comitiva va partir. Crispim Soares, tornant cap casa, tenia els ulls entre les dues orelles de la bèstia ruana en què anava muntat; Simao Bacamarte estenia els seus horitzó enllà, deixant al cavall la responsabilitat de la tornada. Viva imatge del geni i del plebeu! L’un fita el present, amb totes les seves llàgrimes i la seva enyorança; l’altre escodrinya el futur amb totes les seves aurores.

(Pàg.33)
- (...) Si ens imaginem l’esperit humà com una enorme petxina, el meu propòsit, senyor Soares, és veure si en puc extreure la perla, que és la raó; en altres paraules, determinar definitivament els límits de la raó i la bogeria. La raó és el perfecte equilibri de totes les facultats; fora d’això, follia, follia, només follia.

(Pàg. 44)
(...) així que va notar que era objecte de la curiositat o de l’admiració de la primera figura d’Itaguaí, va canvia d’expressió, va donar un altre aire al seu posat... Desgraciat! No va fer més que condemnar-se; l’endemà el tancaven a la Casa Verda.
- La Casa Verda és una presó privada –var dir un metge sense clínica.
Mai una opinió ha agafat i s’ha escampat tan ràpidament. Una presó privada: vet aquí el que es repetia de nord a sud i d’est a oest d’Itaguaí (amb por, això sí, perquè durant la setmana següent a la captura del pobre Mateus van tancar a la Casa Verda “vint-i-tantes persones, dues o tres de consideració). L’alienista deia que només hi eren admesos els casos patològics, però poca gent se’l creia. Les versions populars se succeïen: venjança, cobejança de diners, un càstig de Déu, una monomania del mateix metge, un pla secret de Rio de Janeiro per tal de destruir a Itaguaí qualsevol germen de prosperitat que pogués brotar, desenvolupar-se i florir, amb perjudici i minva d’aquella ciutat; i mil explicacions més que no explicaven res; aquest era el producte diari de la imaginació pública.

(Pàg. 51) 
El terror es va accentuar. Ja no se sabia qui era sa ni qui era boig. Les dones, quan els marits se n’anaven, feien encendre una animeta a la Mare de Déu; i tampoc tots els marits eren valents, perquè alguns no sortien si no era amb un o dos guardaespatlles. El terror, innegablement. Qui podia, emigrava.

(Pàg. 53)
(...) li agradava la tertúlia, una bona tertúlia, assaborida a glops llargs, i per això no estava mai sol.

(Pàg. 66) 
La revolució triomfant no va perdre ni un minut; va deixar els ferits a les cases veïnes, i va enfilar cap al Consistoris. Poble i tropa fraternitzaven, victorejaven el rei, el virrei, Itaguaí, l’”il·lustre Porfírio”. Aquest anava al capdavant, empunyant l’espasa amb tanta traça com si només fos una navalla una mica més llarga que les altres. La victòria li cenyia el front amb un nimbe misteriós. La dignitat del govern començava a enfortir-li les anques.

(Pàg.85) 
(...) el terror també és el pare de la bogeria.

(Pàg. 112)
Alguns arriben al punt de conjecturar que a Itaguaí, tret d’ell, no hi ha hagut mai cap boig; però aquesta opinió, fundada en un rumor que va córrer un cop l’alienista va expirar, no té altra prova sinó el mateix rumor, i és un rumor dubtós, perquè l’atribueixen a mossèn Lopes, que amb tanta passió havia destacat les qualitats d’aquell gran home. Sigui com sigui, l’enterrament es va fer amb molta pompa i gran solemnitat.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:
Joaquim Maria Machado de Assis, context de l'obra i l'autor, artefacte literari de precisió, interpretació político-sociològica, barreja d'estils i tècniques, bogeria o anormalitat?,

⇲ Llegeix-lo:
Portuguès (pdf)
Anglès (html)
Espanyol (html)

divendres, 18 de novembre de 2016

Mare nit - Kurt Vonnegut



"(...) en aquest món és difícil fer riure perquè hi ha moltíssima gent molt reticent a riure, incapaç de pensar, massa disposada a creure i rondinar i odiar." 




Vonnegut, Kurt. Mare nit.
Barcelona: Males Herbes, 2014

Traducció de Martí Sales
Col·lecció Distorsions, 11
 


 Què en diu la contraportada...
Howard W. Campbell, Jr., dramaturg, espia dels aliats i propagandista nazi durant la Segona Guerra Mundial, està tancat en una presó d’Israel a l’espera de ser jutjat per crims de guerra. El govern dels EUA li ha comunicat que va fer tan bé la feina que no poden reconèixer públicament els seus serveis. Així, declarat enemic per totes les potències mundials, i convertit, a contracor, en un símbol vivent pels grups neonazis, escriurà unes confessions que mig món voldria silenciar.

Mare nit constitueix una de les reflexions més dolorosament divertides sobre l’esfondrament de les ideologies totalitàries. Es tracta, sense cap mena de dubte, de la novel·la més àcida de Kurt Vonnegut, Jr., implacable i hilarant, però també capaç de despertar aquella complicitat en el lector tan pròpia del mestre.

 Com comença...
Em dic  Howard W. Campbell Jr.
Sóc nord-americà de naixement, nazi de reputació i apàtrida per vocació.
Vaig escriure aquest llibre l’any 1961.
El dedico al señor Tuvia Friedman, director de l’Institut de Documentació de Criminals de Guerra de Haifa, i a qualsevol persona a qui pugui concernir.
Per què li hauria d’interessar, aquest llibre, al senyor Friedman?
Perquè està escrit per un home sospitós de ser un criminal de guerra.

 Moments...
(Pàg. 37)
Sovint sentia un crit que venia d’aquell petit Edèn, un crit d’infant que sempre em feia aturar-me i escoltar-lo. Era un crit dolç i melangiós que significava que el joc de fet i amagar s’havia acabat, que els que encara estiguessin amagats podien sortir, que era hora de tornar a casa.
El crit era aquest: “Ja-podeu-sortir!”
I jo, que m’amagava de molta gent que em volia fer mal o matar-me, sovint desitjava que algú fes aquell crit per mi, que acabés el meu joc inacabable de fet i amagar amb un dolç i melangiós: “Ja-podeu-sortir!”

(Pàg. 48)
(...) Va dir una llista de noms de nazis importants i no tant, i l’Helga i jo els coneixíem a tots força bé.
No és que ens tornessin bojos, els nazis, a l’Helga i a mi. Tampoc diria, d’altra banda, que els odiéssim. Eren una part entusiasta del nostre públic, eren persones importants en la societat en què vivíem.
Eren persones.
Només ara, amb perspectiva, puc pensar en el rastre de llimac que deixaven en passar.
Francament, no puc ni pensar-ho ara, això. Els coneixia massa bé com a persones, m’havia esmerçat massa per aconseguir la seva confiança i els seus aplaudiments.
Massa.
Amén.
Massa.

(Pàg.50)
- (...) si es pensa que aniré a casa i m’ho repensaré –vaig dir-, s’equivoca. Quan arribi a casa, serà per menjar un sopar deliciós amb la meva dona preciosa, escoltar música, fer l’amor amb la meva dona i dormir com un soc. No sóc un soldat ni un polític. Sóc un artista. Si esclata la guerra, no faré res per contribuir-hi. Si esclata la guerra, m’enxamparà fent la meva feina pacífica.
Va fer que no amb el cap.
- Li desitjo tota la sort del món, senyor Campbell –va dir-, però aquesta guerra no permetrà que ningú mantingui la seva feina pacífica. I em sap greu dir-li que a mesura que tot aquest assumpte dels nazis empitjori, cada cop li costarà més dormir com un soc cada nit.

(Pàg. 83)
Si l’Helga havia sobreviscut a l’atac rus de Crimea, si havia pogut esquivar tot aquell arrossegar-se, l’estrèpit, els xiulets, el zum-zum, l’espeternegar, el xoc metàl·lic, el clapoteig de les joguines de guerra que mataven ràpidament, segur que després li havia tocat una condemna més lenta, una condemna que matava com la lepra. No feia falta que endevinés quina era aquella condemna. Era ben sabut i s’aplicava sense distincions a totes les dones presoneres del front rus, era part de l’espantosa rutina de qualsevol país totalment modern, totalment científic, totalment asexuat que s’encaparrés a fer una guerra totalment moderna.

(Pàg. 93)- (...) Només li vull explicar el que li dic a vostè –va dir en Robert-. Cada matí li dic el mateix al reverend, el mateix que li dic ara a vostè. Li dono el seu bol de cereals calents per esmorzar i li dic: “La gent de color s’aixecarà amb una fúria legítima i s’apoderarà del món. Els blancs perdran finalment!”
- Està bé, Robert –va fer en Jones carregat de paciència.
- La gent de color tindrem les nostres pròpies bombes d’hidrogen –va dir-. Ara mateix hi treballen. Molt aviat els japonesos en llançaran una. La resta de gent de color els darem l’honor de llançar la primera.
- On la llançaran? –vaig dir.
- Segurament a la Xina –va dir.
- A sobre de més gent de color? –vaig dir.
Em va mirar despectivament:
- Qui li ha dit a vostè que els xinesos són gent de color?

(Pàg. 102)
- (...) Com que l’odiava tant –va dir-, el vaig estudiar. Escoltava tot el que vostè deia. No em vaig perdre ni un sol programa.
- No ho sabia- vaig dir.
- Ningú no ho sap tot –va dir-. Sabia que fins gairebé aquest precís moment res m’hauria agradat més que poder provar que vostè era un espia i fer-lo executar?
- No –vaig dir.
- I sap per què ara ja m’és igual si vostè era un espia o no? –va dir-. Ara vostè podria confessar-me que era un espia i seguiríem xerrant tan tranquil·lament com ho estem fent ara. Deixaria que se n’anés allà on sigui que els espies se’n van quan s’acaben les guerres. Sap per què?
- No –vaig dir.
- Perquè mai hauria pogut servir l’enemic tan bé com ens va servir a nosaltres –va dir-. Vaig adonar-me que la majoria de les idees que sostinc avui en dia, que fan que no m’avergonyeixi de res que pugui haver sentit o fet com a nazi, no venien de Hitler, ni d’en Goebbels ni d’en Himmler, sinó de vostè.
Em va agafar la mà.
- Només vostè va aconseguir que no arribés a la conclusió que Alemanya s’havia trastocat.

(Pàg. 121)
- (...) No has escrit res més? –va dir.
- No tinc res a dir. –vaig dir.
- Amb tot el que has vist, amb tot el que t’ha passat, amor? –va dir.
- Precisament per tot el que he vist i tot el que m’ha passat –vaig dir- se’m fa quasi impossible dir alguna cosa. He perdut el do d’escriure res amb sentit. El que dic és un galimaties per a la resta del món civilitzat, i em responen igual.

(Pàg. 138)
- Per fi tinc una casa – va dir.
- Costa molts anys –vaig dir- fer d’una casa una llar.

(Pàg.151) 
Els requeriments estaven formulats de tal manera que també eren educatius: explicaven que un propagandista de la meva índole era tan assassí com en Heydrich, l’Eichmann, en Himmler o qualsevol d’aquella colla abominable.
Potser sí. Com a locutor de ràdio la meva única pretensió havia estat fer riure, però en aquest món és difícil fer riure perquè hi ha moltíssima gent molt reticent a riure, incapaç de pensar, massa disposada a creure i rondinar i odiar. Hi havia massa gent que volia creure’m!
Digueu el que vulgueu   del dolç miracle de la fe cega, em sembla una capacitat absolutament paorosa i absolutament menyspreable.

(Pàg. 155)
- (...) Pregunti el que vulgui.
- Se sent culpable d’haver mort sis milions de jueus? –vaig dir.
- De cap manera –va dir l’arquitecte d’Auschwitz, l’introductor de les cintes transportadores als crematoris, el comprador més gran del món de gas Zyklon B.
Com que no coneixia gaire bé aquell home, vaig provar de fer una broma privada, el que a mi em semblava una broma privada.
- Vostè només era un soldat, oi? –vaig dir-. Un soldat que rebia ordres dels seus superiors com tants soldats del món?
L’Eichmann va mirar els guardes i s’hi va dirigir en un jiddish endimoniat, en un jiddish indignat. Si hagués parlat més lentament, l’hauria pogut entendre, però va parlar massa ràpid.
- Què ha dit? –vaig preguntar al guarda.
- Ens preguntava si li havíem ensenyat a vostè la seva declaració –va dir un guarda. Ens va fer prometre que no l’ensenyaríem a ningú fins que no estigués acabada.
- No l’he llegit –vaig dir a l’Eichmann.
- I com és que sap quin serà el meu al·legat? –va dir.
Aquell home es pensava de debò que s’havia inventat aquella defensa suada, malgrat que un país sencer de més de noranta milions d’habitants havia utilitzat aquell argument abans que ell. Així de pobre era el coneixement d’aquell individu del diví acte de la invenció humana.

(Pàg. 168)
M’és impossible negar que vaig dir tot allò. El màxim que puc dir és que no hi creia, que sabia perfectament que tot el que deia era ignorant, destructiu i obscenament satíric.
L’experiència de seure allà en la foscor i escoltar tot el que vaig dir no em va xocar. Segurament ajudaria la meva defensa dir que em va agafar una suor freda o alguna bajanada semblant. Però sempre he sabut el que vaig fer. Sempre he estat capaç de viure amb el que vaig fer. Com? Gràcies a aquest present senzill i comú que ha rebut la humanitat contemporània: l’esquizofrènia.

(Pág. 179)
- (...) Gairebé mai es tracta de diners –va dir-. Ni tampoc de patriotisme.
- Llavors de què es tracta? –vaig dir.
- Cada persona ha de respondre a aquesta pregunta per ell mateix –va dir en Wirtanen-. En general, l’espionatge ofereix a cada espia l’oportunitat de tornar-se boig que més atractiva li sembli.

(Pàg. 190)
- (...) ha dit que l’havien arrestat i jutjat?
- I executat –va dir en Wirtanen.
- Per plagi? –vaig dir.
- Per originalitat –va dir en Wirtanen-. El plagi és el més estúpid dels delictes menors. Quin mal pot fer escriure el que ja ha estat escrit? L’originalitat real és un crim capital que sovint exigeix un càstig cruel i inaudit abans del coup de grâce.

(Pàg. 204)
Mai he vist una demostració més sublim de la ment totalitària, una ment que es pot comparar a un sistema d’engranatges amb algunes dents tallades a l’atzar. Una màquina de pensar així de desdentada conduïda per una libido estàndard o subestàndard que gira amb l’absurditat espasmòdica, nerviosa i sorollosa d’un rellotge de cucut infernal.
El cap dels agents va deduir erròniament que no hi havia dents als engranatges de la ment d’en Jones.
- Vostè està com una cabra –va dir.
En Jones no estava com una cabra. El més terrible de la clàssica ment totalitària és que qualsevol dels engranatges, encara que estigui mutilat, tindrà en el seu perímetre seqüències senceres de dents intactes que funcionen perfectament (...) Les dents que falten, evidentment, són veritats senzilles i òbvies, veritats que la majoria de vegades estan a l’abast i són comprensibles fins i tot per a nanos de deu anys.(...) Només així una llar tan contradictòria com la d’en Jones, el pare Keeley, el vice-Bundesführer Krapptauer i el Führer Negre podia existir en relativa harmonia.
Només així la ment del meu sogre podia albergar la indiferència envers les dones esclaves i l’amor per un gerro blau.
Només així en Rudolf Hoess, el comandant d’Auschwitz, podia alternar pels altaveus del camp música boníssima i crides als portacadàvers.
Només així l’Alemanya nazi va passar per alt la diferència entre civilització i hidrofòbia

(Pàg. 210)
No va ser la culpa, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no sentir-ne mai, de culpa.
Tampoc va ser un sentiment terrible de pèrdua el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no desitjar res.
Tampoc va ser l’odi a la mort, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a considerar la mort com una amiga.
Tampoc va ser una ràbia desconsolada contra la injustícia el que em va glaçar. M’havia ensenyat que serà més fàcil que una persona trobi diademes de brillants a les clavegueres que recompenses i càstigs justos.
Tampoc va ser el pensament que ningú m’estimava, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a tirar endavant sense amor.
No va ser la idea que Déu era cruel, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no esperar mai res, d’Ell.
El que em va glaçar és que no tenia absolutament ni una sola raó per avançar en cap direcció. El que m’havia fet avançar durant tots aquests anys morts i absurds era la curiositat.
De sobte, fins i tot això s’havia fos.

(Pàg. 228)
- No sóc ni el teu destí ni el dimoni! –vaig dir-. Mira’t bé! Has vingut a matar el dimoni amb les mans nues i ara te’n vas amb la mateixa glòria que un home expulsat d’un autobús de línia en marxa! Aquesta és tota la glòria que et mereixes! Això és tot el que es mereix algú que combat el mal absolut. Hi ha una pila de raons per lluitar, però no n’hi ha cap de bona per odiar sense límits, per pensar que el mateix Déu Totpoderós odia amb tu també. On és el mal? És aquesta gran part de cada persona que vol odiar sense límits, que vol odiar amb Déu al seu costat. És aquesta par de cada persona que troba tan atractives totes les menes d’atrocitats. És la part de l’imbècil que castiga i envileix i fa la guerra de grat.

(Pàg. 230)
- (...) Vull anar a Israel per ser jutjat –vaig dir.
- Que què? – va dir.
- Vull que em jutgin pels meus crims contra la humanitat –vaig dir-. Vull anar-hi.
- I per què recorre a mi? –va dir.
- Pensava que vostè potser coneixia algú, algú a qui li agradaria ser informat sobre això –vaig dir.
- Jo no represento Israel –va dir-. Sóc nord-americà. Demà podrà trobar tots els israelites que vulgui.
- Preferiria entregar-me a algú que hagi estat a Auschwitz –vaig dir.
Això el va treure de polleguera.
- Doncs llavors busqui algú que hi pensi tot el dia, en Auschwitz! –va dir-. N’hi ha una pila que no pensen en res més. Jo mai hi penso!

 Altres n'han dit...
El racó de la paraula, Especulacions d'un neanderthal, Je dis ce que j'en sens, El rincón de Nacho, Devaneos, Espacios en blanco, Brandy con caramelos, archivo:archive.

 Enllaços:

dimarts, 15 de novembre de 2016

Pequeños equívocos sin importancia - Antonio Tabucchi





"(...) hace tiempo que lo sabes, la vida no se mide con un metro ético: acontece."




Tabucchi, Antonio. Pequeños equívocos sin importancia. 
Barcelona: Anagrama, 1987

Piccoli equivoci senza importanza. Traducció de Joaquín Jordá
Col·lecció Panorama de Narrativas, 104




 Què en diu la contraportada...
Una Toscana secreta y embrujada, una estación de la Riviera, una Lisboa baudelairliana, un rally de coches de época, un perseguidor implacable de aire distinguido en un tren de Bombay a Madrás. Los cuentos de Tabucchi parecen, en una primera lectura, aventuras existenciales, retratos de viajeros irónicos y desesperados. Pero la aparente sintonía entre lo real y lo narrado se transforma de golpe en turbación y desconcierto. A modo de oblicuos «cuentos filosóficos», las historias de Tabucchi se convierten en una reflexión en torno al azar y al riesgo de escoger, una tentativa de observar los intersticios que atraviesan el tejido de la existencia. En las páginas de Tabucchi planea una inquietud metafísica que evoca Piero della Francesca, Giorgio De Chirico y Pirandello. Pero este escritor, que ama los personajes excéntricos y las vidas fracasadas, carga sus enigmas con una luz extraña: sus jeroglíficos «policíacos» son las pesquisas de un investigador que no busca respuestas, sino un mensaje, una señal, una aparición.

 Com comença...
Cuando el ujier ha dicho: de pie, entra el tribunal, y en la sala se ha hecho el silencio por un instante, justo en aquel momento, cuando Federico ha aparecido por la puertecita al frente de la pequeña comitiva, con la toga y el pelo ya casi blanco, me he acordado de Strada anfosa.
Pequeños equívocos sin importancia.


 Moments...
(Pàg. 26)
Demostró de manera sublime ser una mujer fina, inteligente, la perfecta “compañera”: y que podía proporcionar testimonios preciosos. Lo que inevitablemente condujo a la indiscreción biogràfica: una indiscreción elegante, porque el jovenzuelo era una persona cortés, que se complacería en nombre de lso televidentes si ella contar algún episodio de su vida. Lo que quería decir, se sobreentendía, un episodio de la vida de él. Y ella contó uno, por qué no iba a hacerlo, uno virtuoso, naturalmente virtuoso y con un rasgo de nobleza, porque la gente, especialmente la vulgar, ama la nobleza. Y al hablar sintió un sordo rencor contra sí misma, porque habría deseado contar un episodio bastante distinto; pero no podía, claro, contárselo a ese amable jovenzuelo bajo esos reflectores prepotentes. Calló. Y dibujó una abatida sonrisa plena de dignidad.
Esperando el invierno.

(Pàg. 27)
(...) le costó deshacerse de ella mediante cumplidos, hacerle entender dulcemente pero con firmeza que durante la noche no quería tenerla cerca, que quería entrar sola y permanecer sola en esa enorme casa desierta, que le bastaría el cuidado de la criada, en el caso de necesitar algo, que ésa era su primera tarde de soledad y que quería entrar sola en la soledad.
Esperando el invierno

(Pàg.37)
(...) quieren matarme. Lo dijo con la voz de esas mujeres que en la vida han bebido demasiado, han conocido demasiado, han amado demasiado, y por tanto están más allá de la mentira (...).
Enigma

(Pàg. 42)
Es una sensación curiosa llegar a una ciudad desconocida y saber que allí amarás con un amor que nunca has experimentado.
Enigma

(Pàg. 61) 
El reloj de pared dio las dos, y la tarde se alzó inmensa como un pozo de luz y de silencio punteado por las cigarras.
Los hechizos

(Pàg. 69)
PIensa en cuán falsa es la escritura, con su implacable prepotencia hecha de palabras definitivas, de verbos, de adjetivos que aprisionan las cosas, que las blanquean en una fijeza vítrea al igual que una libélula que ha permanecido en una piedra durante siglos mantiene la apariencia de libélula pero ya no es una libélula. Así es la escritura, que tiene la capacidad de separarnos varios siglos del presente y del pasado próximo: fijándolos. Pero las cosas son difusas, piensa Amelia, y por eso están vivas, porque son difusas y sin perfiles y no se dejan aprisionar por las palabras.
Habitaciones.

(Pàg. 86) 
(...) ella, él, tú, y ese tiovivo de subterfugios, de aplazamientos, de líos que fue aquella historia. Y entonces empiezas a repartir responsabilidades morales, que es lo peor, porque eso no lleva a nada, hace tiempo que lo sabes, la vida no se mide con un metro ético: acontece.
Any where out of the world.

(Pàg.88) 
(...) sabes que es tarde, pero no en el sentido del reloj, alrededor de ti la hora es vasta, solemne, grande como el espacio: una hora inmóvil que no está señalada en el cuadrante, y sin embargo es ligera como un suspiro, ràpida como una mirada.
Any where out of the world.

(Pàg. 90)
(...) Por eso le tenía rencor, por el modo en que se había estropeado: un rostro triste y anodino en el cuerpo de una mujer cansada. Que era una forma inconsciente pero a su manera pérfida de exhibir los sacrificios que había hecho por él. Era una lamentación, una forma de reproche, una protesta mediocre. En realidad, sólo era la fachada perversa de su frustración.
El rencor y las nubes.

(Pàg. 96)
(...) se lamentó de no poder cenar en medio de la gente humilde y ruidosa de las tabernas que había vislumbrado en sus paseos vespertinos, mientras robaba con un placer casi físico la líquida habla catalana, tan diferente de la seca sonoridad del castellano. Todo esto reforzó su antifranquismo. Sintió de manera inequívoca que su corazón estaba cona aquella gente que había sufrido: recordó de repente las dificultades que había vencido, y eso le conmovió. Decidió que aprendería catalán, sería su homenaje a Cataluña.
El rencor y las nubes.

(Pàg. 128)
Dado que en el fondo la costumbre es un rito, creemos hacer algo como si fuera un placer y en realidad estamos obedeciendo un deber que nos hemos impuesto.
Cambio de mano.

(Pàg. 156)
- (...) La tierra es más bella vista desde el mar –dijo ella.
Sostenía con una mano su cabello agitado por l viento y sobre los pómulos se le habían dibujado dos manchas rojas.
- Tú sí que eres bella –dijo él-, en el mar, en tierra y en cualquier lugar.
Ella rió y metió la mano en el bolso, tal vez a la busca de un fular.
- Te has vuelto muy galante, antes no eras así.
- Antes era estúpido, estúpido e infantil
- Sin embargo a mí me pareces más infantil ahora –dijo ella-, discúlpame por decírtelo, pero es lo que pienso.
- No –dijo él-, te equivocas, sólo soy más viejo. –Le dirigió una mirada preocupada-.  Y ahora no me digas que soy viejo.
- No –le tranquilizó ella-, no eres viejo. Pero las cosas no sólo dependen de eso.
Cine.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

diumenge, 13 de novembre de 2016

El carrer de les camèlies - Mercè Rodoreda





"(...) com si l’anell de casat fos un mal lleig en el dit del cor dels homes."







Rodoreda, Mercè. El carrer de les camèlies.
Barcelona: Club Editor, 1988


Col·lecció El club dels novel·listes, 37




 Com comença...
Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges.

 Moments...
(Pàg. 17)
Caminava molt a poc a poc però la sorra cruixia i el reixat va grinyolar quan el vaig obrir. Elles enraonaven a la cuina. Vaig pensar que el grinyol les avisaria i que me les trobaria a sobre i em tancarien perquè no em pogués tornar a escapar, i que em moriria tancada encara que piqués amb els punys i amb els peus. I que morta i plana mai més no podria anar a buscar el meu pare. L’havia sortit a buscar perquè la nit abans, encara desperta, havia vist caure del sostre una pluja d’estrelles de tots colors i entre tantes estrelles, molt esborrada, havia vist la seva cara.

(Pàg. 50)
(...) el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d’olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l’enamorat.

(Pàg. 71)
(...) A l’últim em vaig quedar sola amb el guixaire, xopa de cap a peus, i quan va fer aquell llampec tan espantós, vaig veure que ens miràvem, que ens havíem estat mirant molta estona dintre de la foscor. Va venir el tro i semblava que el món s’enfonsés. Aleshores ell em va acostar la cara i em va dir baixet que m’estimava molt.

(Pàg. 110)
Em va preguntar, com si li costés de preguntar-m’ho, si era veritat allò que havia dit durant les baralles, que jo no havia conegut els meus pares. Li vaig dir que sí. I va ser quan em va dir que ell no havia conegut la seva mare perquè l’havia matada naixent.

(Pàg. 131) 
Vaig haver de córrer al lavabo i quan va venir en Marc li vaig dir que ja érem tres. No em va contestar. Va tornar l’endemà, es va treure la cartera i em va donar diners per fer-m’ho perdre. No va caldre perquè vaig avortar aviat, abans que es pogués saber què havia tingut. Entre en Marc i jo, millor dit entre jo i ell, es va esquinçar no sé què; i vaig sentir l’esquinç. Com si una mà molt avesada esquincés la seda d’un vestit. Rac.

(Pàg. 152)
La mirava sense treure-li els ulls de sobre i pensava, que n’ets de lletja, perquè jo només vivia pel vestit rosa, pel collaret rosa i per agradar al senyor bonir del cafè de les falgueres que no m’havia mirat mai. I em vaig comprar una ampolla de perfum de vampir.

(Pàg. 161) 
(...) Aquella aliança em feia molta nosa i no l’hauria volguda veure mai, com si l’anell de casat fos un mal lleig en el dit del cor dels homes.

(Pàg.201) 
Em vaig tornar a mirar. Amb la mà oberta vaig tapar-me el baix de la cara i el pes de tristesa que tenia en el ulls feia esgarrifar.

(Pàg. 206)
(...) amb ell sempre em va passar el mateix, no el vaig acabar de tenir mai, o potser sí i no m’ho semblava (...).

(Pàg. 208)
No va sortir el sol perquè va ploure tot el dia i aquell dia va ser un daltabaix d’amor. Me’n recordo com si fos ahir. I de la manera que va acabar.

(Pàg. 250)
M’agradaria, vaig pensar, que en el nínxol després m’hi fiquessin a mi, amb els seus ossos arraconats perquè hi cabessin els meus, i potser a la nit seríem una flama i faríem el boig pels caminets del cementiri i per tota d’aquells pensaments de llauna pintada de groc i de morat, o bé estaríem tancats i quiets a dintre del record d’una persona.

 Altres n'han dit...

dilluns, 7 de novembre de 2016

Els germans Tanner - Robert Walser





"(...) jo no he tingut mai res, no he estat mai res, i tot i les esperances dels meus pares no arribaré a ser mai res."





Walser, Robert. Els germans Tanner. 
Barcelona: Proa, 1999


Geschwister Tanner. Traducció de Ramon Monton
Col·lecció A tot vent, 369


 Què en diu la contraportada...
Amb un aire màgic que voreja la rondalla, Els germans Tanner (1907) narra les aventures i desventures del jove Simon i les relacions amb els seus germans i gent de tota mena que troba en el seu vagabundeig. Simon Tanner és un outsider, un escriptor vocacional, un somiador romàntic que se sent en deute amb la vida tot i no tenir res.

 Com comença...
Un matí, un jove d’aspecte acriaturat va entrar en una llibreria i va demanar que li presentessin el propietari. Van fer el que desitjava. El llibreter, un home gran d’aspecte molt venerable, va mirar penetrantment el personatge una mica tímid que tenia al davant i el va convidar a parlar.
- Vull ser llibreter –va dir el jove principiant (...).

 Moments...
(Pàg. 11)
Mai no menyspreava res i va perdre la joventut disposant i analitzant coses que no mereixien cap mena d’anàlisi, examen, amor ni consideració. Així es va fer gran, i com que no era un home mancat de sensibilitat ni fantasia, sovint es feia amargs retrets pel fet d’haver faltat al deure de ser una mica feliç amb ell mateix.

(Pàg. 16)
“(...) Mentre escrivim ens sentim arrossegats a dir imprudències. A les cartes, l’ànima sempre vol prendre la paraula i generalment fa el ridícul. Per tant, prefereixo no escriure.”

(Pàg.18)
- (...) Vull lluitar amb la vida ni que sigui fins a enfonsar-me, no vull tastar la llibertat ni la comoditat; odio la llibertat si me la tiren a la cara com qui li tira un os a un gos.

(Pàg. 23)
- (...) jo no he tingut mai res, no he estat mai res, i tot i les esperances dels meus pares no arribaré a ser mai res. Quina vista més bonica, des de les finestres, i quins mobles més esplèndids, i quines cortines més encantadores, que donen a la cambra un cert aire donzellívol. Aquí potser podria convertir-me en una persona bona i delicada, si és veritat que, com diuen, els ambients poden transformar les persones.
.
(Pàg. 32) 
Pot passar que a un li agafi un atac de feridura mentre escriu. De què li haurà servit aleshores haver “treballat” cinquanta anys a l’empresa? Durant cinquanta anys haurà entrat i sortit cada dia per la mateixa porta, haurà utilitzat centenars i milers de vegades el mateix modisme en les seves cartes comercials, s’haurà canviat de vestit unes quantes vegades i s’haurà sorprès sovint que les seves botes es gastessin tan poc al llarg de l’any. I ara? Podria dir-se que ha viscut? I no viuen milers de persones d’aquesta manera? Potser els seus fills són el contingut de la seva vida i la seva dona , l’alegria de la seva existència? Sí, potser sí.

(Pàg. 61)
- (...) Durant molt de temps he pensat que no series tan seriós com demostres.
En Simon li va contestar:
- No tinc costum de mostrar que sento respecte per moltes coses. Més aviat me’l guardo, perquè penso que de què serveix fer una cara seriosa si el destí ens ha determinat i fins i tot potser ens ha elegit per fer de bufons? Hi ha molts, molts destins, i m’hi vull sotmetre abans que res. No hi ha cap més remei.

(Pàg. 74) 
Un somrís és bonic quan es dibuixa sobre uns llavis que intuïm però no veiem.

(Pàg.79) 
- (...) És una qüestió de valor i de confiança. La vida és curta si es desconfia, però llarga si es confia. Què ens podem perdre?

(Pàg. 82)
Al bosc un resa involuntàriament, i també és l’únic lloc del món on Déu és a prop; Déu sembla que hagi creat els boscos perquè s’hi resi com en temples sagrats. L’un resa d’una manera i l’altre d’una altra, però tothom resa. Quan ens estirem sota un avet i llegim un llibre hi resem, si resar és el mateix que endinsar-se en els propis pensaments.

(Pàg. 86)
El fred per a mi és un foc ardent, indescriptible, inefable.

(Pàg. 107)
(...) això pot passar en una ciutat petita, on les persones es diuen tantes coses amb la mirada.

(Pàg. 113)
(...) Però què era un mort? Oh, una incitació a la vida. Res més. Un record deliciós que ens evoca el passat i alhora ens impulsa cap al futur incert i bell.

(Pàg. 119)
Un home no és vulnerable en sentir-se dominat pels sentiments, però sí que ho és un adolescent que vol ser més que un home amb sentiments sincers, que vol ser un gegant, que només vol ser fort i no, de tant en tant, també feble. Un adolescent posseeix qualitats cavalleresques, que l’home assenyat i d’idees madures sempre deixa de banda com a afegitons inútils en la festa de l’amor. Un adolescent és menys covard que un home perquè és menys madur, ja que la maduresa converteix fàcilment les persones en infames i egoistes.

(Pàg. 127)
L’afany de tenir casa pròpia té al camp unes arrels molt profundes, i arriba fins a Déu. Perquè aquí, sota el cel ampli i il·limitat, és un plaer tenir una casa bonica i espaiosa. A la ciutat no passa el mateix. Allà, el nou ric pot viure al costat del comte de la nissaga més antiga, i els diners poden enderrocar cases i edificis vells i sagrats sempre que vulguin. Qui voldria ser propietari d’una casa a la ciutat? Allà no és res més que un negoci, no un orgull ni una alegria. Les cases són habitades fins a dalt de tot per les persones més diverses, que passen les unes pel costat de les altres sense conèixer-se, sense manifestar el desig de poder-se conèixer. I això és una casa?

(Pàg. 135)
(...) els boscos, amb la seva verdor esplèndida, fresca i rica oferien un espectacle fascinant. Tota la natura s’oferia, s’estenia, s’eixamplava, serpentejava, s’alzinava, brunzia, bugonava i fressejava, perfumava l’aire i jeia silenciosa com un magnífic somni colorit.

(Pàg. 142)
Una mestra d’escola s’ha d’endinsar en les petites coses amb tot el seu amor, si no no podrà exercir cap mena d’autoritat, i sense autoritat no tindrà valor.

(Pàg. 152)
(...) Simón, per tu no plorarà ningú. Si te’n vas, te’n vas, i s’ha acabat. És que et penses que algú podria plorar per tu? Impossible. Ni t’ho pensis. Se sentirà que te n’has anat, es notarà, però i què més? Potser nostàlgia o alguna cosa per l’estil? D’una persona com tu ningú no sentiria nostàlgia. No en despertes. Mai no hi haurà un cor que tremoli per tu!

(Pàg. 158)
- Em dic Simon i fins ara no he fet res.
- Com és això?
En Simon va dir:
- Els meus pares em van deixar un petit patrimoni que acabo de consumir fins a l’últim cèntim. No vaig considerar necessari treballar. I d’estudiar alguna cosa, tampoc no en tenia ganes. Trobava que un dia era una cosa massa bonica per a tenir la insolència de profanar-la treballant. Ja sap tot el que es perd per culpa del treball quotidià. Em sentia incapaç d’aprendre una ciència a canvi de renunciar a veure la llum del sol i de la lluna al capvespre.

(Pàg. 159)
- (...) qui no té objectius propis viu en funció dels fins, els interessos i els propòsits d’altres.

(Pàg. 173)
Encara ets aquí? Dins teu hi deu haver una barreja de sensacions estranyes: vergonya, dolor, ràbia, enuig, serenitat, irritació, calma, sorpresa, sublimitat i tantes petites coses inefables que es colen de manera subreptícia que l’instant s’emporta abans no haguem pogut percebre-les del tot, coses com la punxada d’una agulla, un perfum o el parpelleig d’uns ulls (...)

(Pàg. 202)
- (...) sóc un d’aquests que han d’anar per la vida defensant-se amb dents i ungles per mantenir-se dret. Només em deixaré caure quan ja no pensi tornar-me a aixecar. Sí, potser llavors tindré temps de pensar en els desgraciats i de tenir compassió, quan jo mateix en sigui digne. Però encara no en sóc, i penso continuar rient i fent bromes pel que fa a la meva mort.

(Pàg. 203)
- (...) La desgràcia és l’amiga una mica malcarada, però molt més sincera, de la nostra vida. Ignorar-ho seria força desvergonyit i infame. En el primer moment mai no entenem la desgràcia, per això l’odiem en l’instant que es presenta.

(Pàg. 215)
- (...) no tinc el mínim desig de fer carrera. El que per als altres és el màxim, per a mi és el mínim. Així, doncs, fer carrera és una cosa que no puc respectar. M’agrada viure, però no perseguir una carrera, fet que es considera tan extraordinari. Però que té d’extraordinari? Esquenes prematurament encorbades d’estar dret davant de pupitres massa baixos, mans plenes d’arrugues, rostres pàl·lids, pantalons de treball gastats, cames tremoloses, panxes grosses, estómacs fets malbé, cranis pelats, ulls rancuniosos, sempre a punt de clavar un arrambatge, eixuts, descolorits, sense brillantor, fronts extenuats i la consciència d’haver-se convertit en un idiota complidor de les seves obligacions. No gràcies! Prefereixo continuar sent pobre però sa, renuncio a una casa luxosa canvi d’una habitació barata, encara que doni al carreró més fosc, prefereixo els problemes econòmics que la necessitat de decidir o vaig a l’estiu per refer la meva salut arruïnada; és veritat que només em respecta una persona, que sóc jo mateix, però és algú el respecte del qual valoro al màxim; sóc lliure i cada vegada que la necessitat ho exigeix puc vendre la meva llibertat durant un temps per poder tornar a ser lliure després. Val la pena ser pobre a canvi de la llibertat. EN tinc prou per a menjar, perquè posseeixo el talent d’atipar-me amb molt poc. M’indigno quan em ve algú amb la paraula “treball fix” i les exigències que comporta. Jo vull continuar sent una persona.

(Pàg. 223)
No sé, però em sembla que a la ciutat el pastor viu massa a prop de l’especulador d ela borsa i de l’artista incrèdul. A la ciutat, a la fe en Déu li falta la distància necessària. La religió té aquí massa poc cel i massa poca olor de terra.

(Pàg. 258)
(...) després van tenir una d’aquestes converses tranquil·les, més sentides que no pas parlades, que no es poden transcriure i no tenen cap més finalitat que l’afecte, que no volen dir res, i de les quals només resten inoblidables l’aroma, el to i la intenció.

(Pàg. 279) 
No sóc res més que algú que escolta i espera, i sóc un artista consumat fent aquesta tasca, perquè he après a somniar mentre m’espero. Les dues coses van juntes, i això està bé, perquè permeten continuar sent decent.

 Altres n'han dit...
 Enllaços:

 Llegeix-lo:
Alemany (multiformat)

divendres, 4 de novembre de 2016

Poemes 1925 - 1930 - T.S. Eliot




          "(...) discurs sense paraules i paraula sense discurs (...)"





Eliot, T.S. Poemes 1925-1930 
Martorell: Adesiara, 2014


The hollow men. Ash Wednesday, Ariel poems. Traducció d’Alfred Sargatal
Col·lecció D’ací i d’allà, 42




 Què en diu la contraportada...
L’any 1922, T. S. Eliot publica The Waste Land, que es converteix ben aviat en un dels models indiscutibles de la poesia anglesa, i el 1945 surten a llum els Four Quartets, que el poeta considerava la seva obra mestra. Entre aquestes dues fites, hi ha uns anys de tenaç activitat intel·lectual i espiritual, on l’etapa que va del 1925 al 1930 es revela absolutament decisiva per a la seva obra posterior. Aquest volum inclou els tres reculls que Eliot va escriure en aquest breu però intens període: Els homes espantall (1925), Dimecres de Cendra (1930) i Poemes d’Ariel (1927-1930), una mostra excel·lent de la millor poesia del segle XX.

► Com comença...
I
Som els homes espantall
som els homes farcits
que es recolzen l’un amb l’altre
l’olla plena de palla. Oh Déu!
Les nostres veus ermes, quan
xiuxiuegem plegats
són tranquil.les i sense sentit
com el vent en l’herba seca
o potes de rata sobre trossos de vidre
en el nostre celler sec.
Els homes espantall
I
We aret he hollow men
We are the stuffed men
Leaning together
Headpiece filled with straw. Alas!
Our dried voices, when
We whisper together
Ara quiet and meaningless
As wind in dry grass
Or rat’s feet over broken glass
In our dry cellar.
The hollow men














► Moments...
(Pàg 19)
IV
Els ulls no són aquí
no hi ha ulls aquí
en aquesta vall d’estels agonitzants
en aquesta vall buida
en aquest freu dels nostres regnes perduts

en aquest últim lloc de trobada
caminem plegats a les palpentes
i procurem no parlar
concentrats en la riba d’aquest riu inflat

invidents, fora que
els ulls reapareguin
com l’estrella perpètua
rosa multifòlia
del regne crepuscular de la mort
l’esperança només
dels homes buits.
Els homes espantall
IV
The eyes are not here
There are no eyes here
In this valley of dying stars
In this hollow valley
This broken jaw of our lost kingdoms

In this last of meeting places
We grope together
And avoid speech
Gathered on this beach of the tumid river

Sightless, unless
The eyes reappear
As the perpetual star
Multifoliate rose
Of death’s twilight kingdom
The hope only
Of empty men.
The hollow men






















(Pàg. 21)
V
(...)
Entre la idea
i la realitat
entre el moviment
i l’acció
cau l’Ombra
perquè Teu és el Regne

Entre el concepte
i la creació
entre l’emoció
i la resposta
cau l’Ombra
la Vida és molt llarga
(...)
Els homes espantall
V
(...)
Between the idea
And the reality
Between the motion
And the act
Falls the shadow
For Thine is the Kingdom

Between the conception
And the creation
Between the emotion
And the response
Falls the shadow
Life is very long
(...)
The hollow men



















(Pàg. 27)
I
(...) com que sé que el temps és sempre temps
i el lloc és sempre i només lloc
i el que és real ho és només per un moment
i només en un sol lloc
m’alegro que les coses siguin com són i
renuncio a la santa faç
i renuncio a la veu
perquè espero no tornar mai més (...)
Dimecres de centra
(...)
Because I Know that time is always time
And place is always and only place
And what is actual is actual only for one time
And only for one place
I rejoice that things are as they are and
I renounce the blessed face
And renounce the voice
Because i cannot hope to turn again (...)
Ash-Wednesday












(Pàg. 33)
II
(...)
viatge sense terme
conclusió de tot allò
que mai no conclou
discurs sense paraules i
paraula sense discurs
gràcies a la Mare
pel Jardí
on tot amor acaba.
(...)
Dimecres de cendra
II
(...)
Journey to no end
Conclusion of all that
Is inconclusible
Speech without word and
Word of no speech
Grace to the Mother
For the Garden
Where all love ends.
(...)
Ash-Wednesday














(Pàg. 39)
III
(...)
Senyor, jo no sóc digne
Senyor, jo no sóc digne
Però digueu tan sols una paraula.
Dimecres de cendra
III
(...)
Lord, I am not worthy
Lord, I am not worthy
but speak the word only.
Ash-Wednesday








(Pàg. 57)
(...)
Tot això va passar fa molt de temps, ho                                                              [recordo,
i estaria disposat a repetir-ho, però fixeu-vos
fixeu-vos bé
en això: tot aquell camí, ¿el vam fer cap
al Naixement o bé cap a la Mort?(...)
El viatge dels reis màgics (Poemes d'Ariel)
(...)
All this was a long time ago, I remembrer,
And I would do it again, but set down
This set down
This: were we led all that way for
Birth or Death? (...)
Journay of the magi (Ariel Poems)










(Pàg. 61)
(...)
Estic cansat de la pròpia vida i de la vida dels                             [qui vindran després de mi,
moro en la pròpia mort i en les morts del qui                               [vindran després de mi.
Deixeu marxar el vostre servent,
que els meus ulls ha han vist la vostra
                            [salvació
Un cant per Simeó (Poemes d'Ariel)
(...)
I am tired with my own life and the lives of                                                  [those after me,
I am dying in my own death and the deaths of                                                [those after me.
Let thy servant depart,
Having seen thy salvation.
A song of Simeon (Ariel Poems)











(Pàg. 63)
(...)
La càrrega pesant de l’ànima que creix
confon i irrita més  més cada dia;
cada setmana irrita i confon més
amb els imperatius del ser i el semblar
i del permès i el prohibit, del desig i la                                                           [renúncia.
El dolor de viure i la droga dels somnis
fan arrupir l’animeta asseguda ran de la                                                           [finestra (...).
Animula (Poemes d'Ariel)
(...)
The heavy burden of the growing soul
Perplexes and offends more, day bay day;
Week by week, offends and perplexes more
With the imperatives of “is and seems”
And may and may not, desire and control.
The pain of living and the drug of dreams
Curl up the small soul in the window seat (...)
Animula (Ariel Poems)













(Pàg. 69)
(...)
Aquesta forma, aquest rostre, aquesta vida
Viuen per viure en un món de temps més                              [enllà de mi mateix; deixeu-me
Renunciar a la meva vida per aquesta altra, al                       [meu discurs pel que no ha estat pronunciat,
El desvetllat, llavis oberts, l’esperança, les noves naus.
Marina (Poemes d'Ariel)
(...)
This form, this face, this life
Living to live in a world of time beyond me;                                                               [let me
Resign my life for this life, my speech for                                                      [that unspoken,
The awakened, lips parted, the hope, the new ships.
Marina (Ariel Poems)












 Altres n'han dit...
Eix Diari.

 Enllaços:
Thomas Stearns Eliot,  les arrels de qualsevol poeta, mentalitat ampliada, els Nous Crítics, la importància de l'home i la seva obra, l'autor respon de la seva obrasobre "El viatge dels reis màgics", sobre "Els homes espantall", sobre "Un cant per Simeó".

 Llegeix:
Anglès (The hollow men - html)

 Llegeix i escolta: