dissabte, 24 d’octubre de 2009

Club de lluita - Chuck Palahniuk

Palahniuk, Chuck. Club de lluita.
Barcelona: Empúries, 2005









Fight Club
Traducció de Jordi Cussà
Colecció Narrativa, 266

>> Que en diu la contraportada...
Un clàssic underground des que es va publicar el 1996, Club de lluita és actualment una novel·la reconeguda com una de les més originals i provocadores de la literatura contemporània. Portaveu d’una generació inconformista que vol viure al marge, i adaptada al cinema per David Fincher amb gran èxit de taquilla, Club de lluita és una magistral novel·la que narra els avatars d’uns joves oficinistes que els caps de setmana es barallen a cops de puny i el dilluns tornen a les seves feines amb els ulls morats i una sensació embriagadora de llibertat, omnipotència i superioritat. Aquestes reunions clandestines són part del pla amb el qual Tyler Durden, cambrer, projeccionista i geni anàrquic, pretén venjar-se d’una societat malalta pel consumisme desfermat.

>> Com comença...
Tyler em troba feina de cambrer, i després d’això el mateix Tyler m’està ficant una pistola dins la boca i dient-me, el primer pas cap a la vida eterna és que has de morir. Durant molt temps, però, Tyler i jo vam ser amics inseparables. La gent sempre em demana si el coneixia bé, Tyler Durden.
Amb el canó de la pistola encastat contra la meva gargamella, Tyler em diu:
- Nosaltres en realitat no morirem.

>> Moments...
(Pàg. 54)
Les persones que conec que solien asseure’s al bany amb una revista pornogràfica, ara s’hi asseuen amb el catàleg de mobles d’Ikea.

(Pàg. 60)
Potser l’autosuperació no és la resposta.
Tyler no conèixer el seu pare.
Potser l’autodestrucció és la resposta.

(Pàg. 61)
Els gimnasos on vas estan plens d’individus que s’esforcen per semblar homes, com si ser home signifiqués tenir l’aparença que dicta un escultor o un director artístic.
Com diu Tyler, fins i tot els suflés semblen inflats.

(Pàg. 69)

(...) Tot plegat és culpa meva. A vegades, t’equivoques al fer una cosa i te la foten. A vegades són les coses que no fas la causa per la qual te la foten.

(Pàg. 77)
- ¿Saps què? El condó és la sabateta de vidre de la nostra generació. Te’l poses quan coneixes un desconegut. Balles tota la nit i després el llences. El condó, vull dir. No el desconegut.

(Pàg. 81)
Tyler diu que jo estic molt, molt lluny de tocar fons, per ara. I que si no em precipito fins al capdavall, no em podré salvar. Jesús ho va fer a través de la crucifixió. No m’hauria de limitar a deixar de banda els diners, les propietats i l’educació. No es tracta d’un retir de cap de setmana. Hauria de fugir corrents de l’autosuperació i llançar-me cap al desastre.

(Pàg. 123)
Res no és estàtic.
Tot es va fent miques.
Jo ho sé perquè Tyler ho sap.

(Pàg. 126)

- Jo sóc una immundícia –va dir Tyler-. Sóc una immundícia i una merda i segons vostè i aquest puto món estic boig -va dir Tyler al president del sindicat-. A vostè tant li fa on visc o què sento, què menjo o com alimento els fills o com pago el metge si em poso malalt, i és veritat sóc un estúpid, fastiguejat i feble, però continuo sent responsabilitat seva.

(Pàg. 134)
Quan Tyler va inventar el Projecte Pandemònium, Tyler va dir que l’objectiu del Projecte Pandemònium no tenia cap relació amb la gent. A Tyler li era igual si algú prenia mal o no. L’objectiu era ensenyar a cada home membre del projecte que tenia el poder de controlar la història. Nosaltres, cada un de nosaltres, podria apoderar-se del govern del món.

(Pàg. 137)
- Reciclar i limitar la velocitat és merda pura –va dir Tyler-. És com deixar de fumar una estona abans de morir.

(Pàg. 154)
- Si ets mascle i cristià i vius en aquest país, com a model de Déu tens el teu pare. I si mai no vas conèixer el pare, si el pare t’abandona o es mor o no és mai a casa, ¿què n’has de creure de Déu?

(Pàg. 159)
Sóc imbècil i l’únic que faig és voler coses i necessitar coses.

(Pàg. 162)
- Hi ha una classe d’homes i dones valents que volen donar la vida per alguna cosa. La publicitat fa que aquesta gent es dediqui a perseguir cotxes i robes que no necessita. Generacions senceres han estat treballant en feines que detestaven, només per poder comprar coses que en realitat no necessiten.

(Pàg. 166)
Escolta’m, ara, moriràs, Ray-mond K.K.K. Hessel, aquest mateix vespre. Potser moriràs d’aquí a un segon o potser d’aquí a una hora, tu ho decideixes. Així que digue’m mentides. Explica’m la primera cosa que et passi pel cap. Inventa alguna cosa. No m’importa una merda. Jo tinc la pistola.

(Pàg. 170)
Et despertes a O’Hare i agafes el tren d’enllaç fins a Chicago.
Avança el rellotge una hora.
Si pots despertar-te en un lloc diferent.
Si pots despertar-te en un temps diferent.
¿Per què no pots despertar-te sent una persona diferent?

(Pàg. 179)
-Recordi això –va dir Tyler-. La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba i li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i ho sabem tot, de vostè. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d’assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
- Som els fills mitjans de la història, educats per la televisió per creure que un dia seríem milionaris i estrelles de cine i estrelles de rock, però no ho serem. I ens n’acabem d’adonar –va dir Tyler-. De manera que més val que no ens doni pel sac, a nosaltres.

(Pàg. 190)
Després dels trets de la policia, el miracle increïble de la mort.

>> Altres han dit...
Error reporting(0), Aristòcrata i obrer, Barcelona Review, ¿Quién me mandaría a mí?


>> Enllaços:
Chuck Palahniuk, Ozymondias, una mica de pedagogia, Comite Incendiari, Comité d'Assalt, Comité de Dolenteries, Comite de Contrainformació, ai la publicitat !!!, Déu no fa cas, Projecte Pandemonium,
Vaig sortir amb un paio que tenia doble personalitat, nihilisme, Tuinal, la religió moderna, Haikus, Col.lagen, guanya't la vida amb el sabó,



.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

L'hora del diable i altres ficcions - Fernando Pessoa


Pessoa, Fernando. L’hora del diable i altres ficcions
Barcelona: Proa, 2000



















Traducció d’Albert Mestres
Col·lecció A tot vent, 385


>> Què en diu la contraportada...
Vet aquí què passaria si el diable es decidís a donar la seva versió de l’univers; o si un gurmet extravagant es proposés fer el sopar més original del món; o si un filòsofs s’esvaís a força d’especular amb el temps i l’espai: o si un detectiu portés la lògica de Sherlock Holmes fins a fer-ne l’única aventura possible. Vet aquí una faula sense moral o la millor pintura per al cotxe.

>> Com comença...
Sortien del tèrminus, i, en arribar al carrer, ella va veure amb sorpresa que estava al mateix carrer on vivia, a poques passes de casa. Va aturar-se. Després va tombar-se enrere, per expressar aquesta sorpresa al company; però darrere seu no venia ningú. Hi havia el carrer, lunar i desert, i no hi havia cap edifici que pogués ser o semblar ser un tèrminus d’estació de tren.
(L’hora del diable)

>> Moments...
(Pàg. 14)
Dato del principi del món, i des de llavors he estat sempre un ironista. Ara, com deu saber, tots els ironistes són inofensius, excepte si volen fer servir la ironia per insinuar alguna veritat. Ara ja no he pretès mai dir la veritat a ningú –en part perquè no serveix de res, i en part perquè no la conec. El meu germà gran, Déu totpoderós, crec que tampoc no la sap. Això, tanmateix, són qüestions de família.
(L’hora del diable)

(Pàg. 15)
Estigui, doncs, tranquil·la. Corrompo, és cert, perquè faig imaginar. Però Déu és pitjor –en un sentit, almenys, perquè va crear el cos corruptible, que és molt menys estètic. Els somnis, com a mínim, no es podreixen. Passen. Més aviat, ¿oi?
(L’hora del diable)

(Pàg. 17)

- Mai no he tingut infància, ni adolescència, ni per tant edat viril a la qual arribar. Sóc el negatiu absolut, l’encarnació del no-res. El que es desitja i no es pot obtenir, el que se somia perquè no pot existir: en això està el meu regne nul i aquí s’assenta el tron que no em va ser donat.(...)
(L’hora del diable)

(Pàg. 18)

El principi de la ciència és saber que ignorem. El món, que és el lloc on som; la carn, que és el que som; el Diable, que és el que desitgem: aquests tres, a l’Hora Alta, ens van matar el Mestre que havíem de ser. I aquell secret que ell tenia, perquè ens convertíssim en ell, aquest secret es va perdre.
(L’hora del diable)

(Pàg. 19)

- Senyora, totes les religions són verdaderes, per oposades que semblin. Són símbols diferents de la mateixa realitat, són com la mateixa frase dita en diverses llengües; de manera que els que estan dient la mateixa cosa no s’entenen els uns als altres (...)
(L’hora del diable)

(Pàg. 22)

- (...) Però jo no sóc el que es pensen. Les Esglésies m’abominen. Els creients tremolen al meu nom. Però tinc, vulguin o no, un paper al món. No sóc el revoltat contra Déu, ni l’esperit que nega. Sóc el Déu de la Imaginació, perdut perquè no creo (...) El que creo queda dins l’ànima –no te lloc ni posició al món.
(L’hora del diable)

(Pàg. 60)
(...) La ignorància que el professor Boro tenia del futurisme va ser l’única benzina per a la taca de la seva realitat moderna. ¿Però hi ha cap professor de cap Universitat d’Europa que segueixi de prop els moviments de l’art contemporani?
(Crònica decorativa)

(Pàg. 62)

(...) ¿Com, d’altra banda, fotografiar el Japó i els japonesos? La primera cosa que real que té el Japó és el fet d’estar sempre lluny de nosaltres, estiguem on estiguem. No s’hi pot anar, ni ells poden venir fins a nosaltres. Concedeixo, si se m’hi obliga, que existeixin un Tòquio i un Yokohama. Però això no és al Japó,, és només a l’Extrem Orient.
(Crònica decorativa)

(Pàg. 77)
Perquè un home sigui distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Perquè un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral.
(Barao de Teive: Textos)

(Pàg. 78)

L’escrúpol és la mort de l’acció. Pensar en la sensibilitat aliena és estar segur de no actuar. No hi ha acció, per petita que sigui –i com més important, més cert és això-, que no fereixi una altra ànima, que no faci mal a algú, que no contingui elements de què, si tinguéssim cor, no ens hauríem de penedir.
(Barao de Teive: Textos)

(Pàg. 85)
- El sentiment i la voluntat –continua el Profesor Serzedas- són els resultats materials del fet que l’individu estigui limitat com a pensament. Com el rovell ataca el ferro inusat, així el sentiment i la voluntat són les conseqüències naturals de ser cada un de nosaltres un pensament limitat.
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 99)

La idea, el pensament és el que en nosaltres hi ha de més absolut, de més tendint a l’absolut...Concebre fortament una cosa és crear-la...
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 100)

Totes les teories, per absurdes que siguin, caben en l’autèntic intel·lectualisme –com a veritats i errors.
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 163)

La guerra és un estat de bogeria col·lectiva, però en els seus resultats sobre l’individu, difereix de la borratxera. La borratxera el dissipa, la guerra el torna anormalment lúcid, per una abolició de les inhibicions morals. El soldat és un possés: funciona en ell, i a través d’ell, una personalitat diferent, sense llei ni moral. El soldat és un possés o un intoxicat, o una d’aquelles drogues que donen una claredat factícia a l’esperit, una lucidesa que no ha de tenir davant la profusió de la realitat.
(El cas Vargas)

>> Enllaços:
Fernando Pessoa, ironistes, Diable, cabalá, teosofía, mèdiums, quí és el doctor Quaresma?, pessoas,
histeroepilepsia
.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Botxan - Natsume Sôseki


Sôseki, Natsume. Botxan
Barcelona: Proa, 1999
















Traducció de Sanaé Tomari, Mercè Sans i Cristina Sans
Col·lecció A tot vent, 378




>> Què en diu la contraportada...
Botxan, que en japonès equival a “senyoret”, és la novel·la més popular del Japó. Natsume Sôseki hi descriu amb realisme i humor la trobada –o topada- entre un jove mestre de Tòquio i una escola de l’illa de Shikoku, al sud del Japó, a la qual és destinat. Alumnes i companys no gaire recomanables posen a prova la franca ingenuïtat del nouvingut, el “senyoret” de la capital, un personatge inoblidable. Botxan és un dels grans herois còmics del segle XX, al costat de figures tant memorables com el bon soldat Svejk, Josef K., Ferdinand Bardamu o Jeeves.

>> Com comença...
A causa del meu caràcter temerari, heretat del pare, no he parat de vessar-la des de la infantesa. Un dia, a l’època de l’escola primària, vaig llançar-me des del primer pis del col·legi i com a conseqüència d’aquest fet vaig haver de quedar-me al llit durant tota una setmana, sense poder moure el maluc. Si em pregunto per què vaig arribar a fer una bestiesa com aquella, no trobo cap raó de pes que ho justifiqui.

>> Moments...
(Pàg. 11)
El meu pare mai no em va mostrar el seu afecte. La mare tenia predilecció pel meu germà gran. El meu germà tenia la pell molt blanca i li agradava d’imitar actors de teatre que feien paper de dona. El pare, cada vegada que em veia, em deia que de gran només seria un desgraciat. La mare es preocupava pel meu caràcter tan impetuós i segurament també em veia com un bala perduda. Ara que he crescut, penso que tenien raó.

(Pàg. 39)
Per fi vaig començar les classes. En entrar a l’aula per primera vegada i pujar a la tarima, vaig tenir una sensació estranya. Mentre feia la classe no parava de dubtar de si una persona com jo servia com a professor. Els alumnes eren ben sorollosos. De tant en tant, em cridaven “professor” amb una veu extraordinàriament forta. Això de “professor” m’esverava. Fins aleshores, havia estat jo qui cridava “professor” cada dia a l’escola de física; però, entre dir-ho i que t’ho diguin, hi ha una diferència com de la nit al dia.

(Pàg. 58)
És esfereïdor si tots els professors de secundària han d’enfrontar-se a uns salvatges com aquells. Me’n faig creus que, tot i així, no s’esgotin les existències de professors. M’imagino que és un ofici reservat per a persones insípides amb una paciència infinita.

(Pàg. 61)
El meu problema és que sóc massa honest. Però què hi ha en aquest món que superi l’honestedat?

(Pàg. 67)
Els que pesquen o cacen, en general, són gent sense pietat. Com s’explica, si no, que els faci contents matar unes pobres bèsties. És normal que tant els peixos com els ocells s’ho passin més bé vivint que no pas sent immolats. Si fos un home que per a viure hagués de pescar o caçar, ho entendria: però guanyant-se la vida sense problema, a sobre té el vici de matar animals: trobo que és un luxe odiós.

(Pàg. 77)
Ara que hi penso, tinc la sensació que la major part de la gent aprecia la malignitat de les persones. Creuen que si no vas de mala fe, no pots promocionar-te socialment. I de tant en tant, quan troben una persona honesta, la menyspreen i busquen raons per a titllar-la de “càndida” o “d’ingènua”. Aleshores, més valdria que els professors d’ètica no ensenyessin que no s’ha de dir mentides i que s’ha de ser honest, a les escoles primàries i secundàries. O al contrari: haurien d’ensenyar la manera de mentir o la tècnica per a desafiar la gent o el pla per a aprofitar-se dels altres; això seria més profitós tant per a la societat com per als mateixos alumnes.

(Pàg. 94)
(...)L’esperit educatiu no es limita únicament als estudis acadèmics, sinó que també pressuposa la formació d’un esperit elevat, honest i cavalleresc, així com l’exclusió de la vulgaritat, de la frivolitat i de la brutalitat. Si actuem per por de la reacció dels alumnes o tement que s’intensifiquin els avalots, mai no arribarem a corregir els mals costums. Nosaltres, els mestres, estem aquí per rectificar aquestes tendències negatives (...)

(Pàg. 102)
Possiblement aquest món és ple de tramposos, i entre ells es deuen donar suport mutu. Ja n’estic tip!
Si tot està tant podrit, serà qüestió de fer el mateix que fa tothom. Però si per a guanyar-me tres àpats al dia he de prendre la meva part de tallaboses, no em sembla bona idea continuar vivint en aquest món.

(Pàg. 107)
Per un home tan simple com jo, les coses sempre haurien de ser o blanques o negres; si no, no sé a quin costat m’he de posar.

(Pàg. 115)
La conclusió és que res ni ningú no és fiable.

(Pàg. 123)
El haiku només és cosa de Basho o dels marits de les perruqueres. Com volia que un professor de matemàtiques deixés que la flor de migdia li prengués la corda del pou, eh?

(Pàg. 152)
(...)Ben mirat, és possible que el món estigui format per gent com aquests nois. Gent que es riuria de les persones honestes que es prenen seriosament el fet de demanar disculpes i perdonar als altres, per a ells deu ser cosa d’un idiota. Val més pensar que la gent demana disculpes per pura fórmula i que perdona de la mateixa manera. Si realment vols fer-los demanar disculpes, hauràs d’estomacar-los fins que se’n penedeixin de debò.

>> Altres han dit...

Llibròfags, Llibres i més llibres, La darrera estança del laberint

>> Enllaços:
Natsume Sôseki, Natsume Kinnosuke, Soba, Dangos, Hipocresia, Professor Tempura, Edo, Teatre No, Haiku, Shikoku, m'entén, Eh?, Pixapins


-

diumenge, 4 d’octubre de 2009

La vida difícil - Slawomir Mrozek


Mrozek, Slawomir. La vida difícil
Barcelona: Quaderns Crema, 1995




Traducció de Bozena Zaboklicka i Francesc Miravitlles
Col·lecció Biblioteca Mínima, 41


>> Què en diu la contraportada...
Seguida amb gran devoció, sobretot a Polònia i Alemanya, però també a França i Itàlia, l’obra de Slawomir Mrozek, que es compon essencialment de narracions i peces de teatre, resulta, encara avui, ofensivament desconeguda entre nosaltres. Ara, amb “La vida difícil”, un dels primers reculls, el lector s’endinsarà, xuclat amb avidesa, en el seu particularíssim i fascinant món narrratiu. La trentena de contes que inclou, absorbents i lúcids, divertits fins a la hilaritat, ens proposen un món marcat per la paròdia i l’humor, com a coartada per obtenir una cruel vivisecció del gènere humà.

>> Com comença...
A la meva habitació el llit era aquí, l’armari allí i la taula al mig.
Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l’armari aquí.
Durant un temps la novetat em va animar. Però l’avorriment va acabar tornant.
Vaig arribar a la conclusió que l’origen de l’avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable.
(La Revolució)



>> Moments...
(Pàg. 10)
Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió determinant. Si dintre d’uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s’han de traspassar aquests límits. Quan amb l’inconformisme no n’hi ha prou, quan l’avantguarda és ineficaç, s’ha de fer una revolució.
(La Revolució)

(Pàg. 32)
Perquè quedar-se cec, ja ho voldria tothom. Però, aleshores, ¿qui quedaria per veure què passa?.
(Denúncia)

 (Pàg. 43)
Em vaig morir i vaig anar a l’altre món. La porta de l’altre món estava decorada amb una bandera roja. - M’esperava més aviat una bandera blava –vaig dir al porter.
(El judici final)

(Pàg. 48)
- (...) Per exemple, ¿què li ensenyaven sobre el pecat?
- Les coses normals. Que no s’ha de robar, matar...Vaja, els Deu Manaments.
- Això està desfasat.
- ¿Com, que està desfasat? ¿Així que ja està permès robar i matar?
- Ni ho està ni ho deixa d’estar. En termes generals ja no es tracta d’això. Els criteris són ara uns altres. És pecat tot allò que endarrereix el progrés social i és virtut tot allò que l’accelera. Si vostè necessàriament vol robar, robi per accelerar. El mateix pel que fa a matar. Serà jutjat només segons aquests criteris.
(El judici final)

 (Pàg 74)
Però abans d’arribar a la divinitat, o, si s’escau, a la merda, com defensen els nostre enemics, encara ens queda una cosa per fer. Això és, hem de trobar la clau universal amb què accedir a la idea. La raó humana encara continua demostrant una lamentable inclinació per produir idees diverses i contràries, l’exemple de les quals podria ser l’esmentat pronòstic de la merda com allò contrari al pronòstic de la divinitat.
(La vida espiritual, intel·lectual i artística)

 (Pàg. 101)
- Ja està bé. La tendència a la perfecció m’esgota i a més no canvia res. La perfecció és una idea, i cap idea no pot ser aconseguida, és a dir, prendre cos, ja que aleshores deixa de ser una idea. Entre la idea i la realitat hi ha un abisme etern i infranquejable. Prou.
(El compte)

(Pàg. 116)
I és que la imaginació, que en vostès substitueix l’experiència, no té res a veure amb l’experiència, i només l’experiència ens acosta a la realitat. ¿Què és el que els dicta la seva imaginació? La seva imaginació pinta davant de vostès un paisatge de felicitat arcàdica en què cada un de vostès ocupa el lloc central com una mena d’heroi o de semidéu dotat d’una formidables musculatura i descansant en un prat entre flors i nimfes.
(Conferència)

(Pàg. 119)
El caràcter il·limitat del poder s’entén per si mateix i és fins i tota la seva condició per excel·lència.
(Conferència)

(Pàg. 121)
El sol fet que a part de vostès, candidats a homes, existeixin al món dones, repeteixo, dones, i no productes de la seva imaginació, per a molts de vostès ja és una esfereïdora revelació; i que dir de la implacable necessitat d’haver de tractar-hi si es vol ser un home. Si, això els supera i els paralitza. Malgrat tot, han de mirar la veritat als ulls. Les dones són un fet, existeixen, i vostès mai no seran homes, no sols si no prenen consciència d’aquest fet, sinó també i sobretot si no tracten amb elles.
(Conferència)

(Pàg. 154)
Volia (...) comprovar si el principi de tota aquesta història no havia estat només un instant, és a dir, que no hi hagués cap principi i per tant no hi hagués tampoc cap història.
(Galiona)

(Pàg. 195)
De manera que fingim tots. El suïcida fingeix voler suïcidar-se, encara que el que vol és tot el contrari. Vol ser un heroi, cridar l’atenció, tenir un públic i que escriguin sobre ell en algun diari. Es sobretot per això que vol viure i és per això que fingeix no voler viure. La gernació fingeix que té por a això tan horrible que està a punt de succeir i per això no es mou del seu lloc, per veure com això tan horrible no es produeix. I un be negre ¡ En el fons, l’únic que vol és veure una cosa forta. Des que es van suprimir les execucions publiques, no té altres oportunitats.
(La rutina)


>> Altres han dit...
Escritura Oscura,
>> Enllaços:
Slawomir Mrozek, literatura polonesa, l'autor parla de la seva obra, 22RL, la lògica de l'absurd, determinisme històric, paròdia, teatre de l'absurd, alienació, bibliografia