Les intermitències de la mort - José Saramago
Saramago, José. Les intermitències de la mort
Barcelona: Edicions 62, 2005
Barcelona: Edicions 62, 2005
As intermitências da Morte
Traducció: Xavier Pàmies
Col·lecció: El Balancí, 521
>> Què en diu la contraportada...
"L'endemà no es va morir ningú". Així comença la nova novel·la de José Saramago, una faula sobre la mort ordida sobre un enfilall d'episodis fantasiosos, imatges poètiques, reflexions filosòfiques i anàlisi social, amb l'humor i l'estil literari característics del premi Nobel portuguès.
La mort, la mort singular que decideix la fi de cada home, canvia un bon dia els seus mètodes tradicionals en un país indeterminat del planeta i en trasbalsa tot l'ordre social. ¿Què passaria amb les companyies d'assegurances, amb les funeràries, amb l'església, amb els hospitals i amb les residències de la tercera edat si la mort deixés d'actuar?. ¿Seria la glòria o el caos? Partint d'una fantasia d'àmbit general, Saramago descendeix al nivell particular i especula sobre la hipòtesi d'una vida sense mort, sobre la possibilitat d'una mort humanitzada que es pugui arribar a apiadar de l'home.
>> Com comença...
L'endemà no es va morir ningú. Aquest fet, en tant que absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme, efecte de tot en tot justificat, només cal que recordem que no hi havia una notícia als quaranta volums de la història universal, ni tan sols un cas que servís d'exemple, d'haver tingut mai lloc un fenomen semblant, que transcorregués un dia complet, amb totes les seves pròdigues vint-i-quatre hores, entre les diürnes i les nocturnes, les matutines i les vespertines, sense haver-hi hagut ni una defunció per malaltia, ni una caiguda mortal, ni un suïcidi reeixit, res, allò que se'n diu res.
Traducció: Xavier Pàmies
Col·lecció: El Balancí, 521
>> Què en diu la contraportada...
"L'endemà no es va morir ningú". Així comença la nova novel·la de José Saramago, una faula sobre la mort ordida sobre un enfilall d'episodis fantasiosos, imatges poètiques, reflexions filosòfiques i anàlisi social, amb l'humor i l'estil literari característics del premi Nobel portuguès.
La mort, la mort singular que decideix la fi de cada home, canvia un bon dia els seus mètodes tradicionals en un país indeterminat del planeta i en trasbalsa tot l'ordre social. ¿Què passaria amb les companyies d'assegurances, amb les funeràries, amb l'església, amb els hospitals i amb les residències de la tercera edat si la mort deixés d'actuar?. ¿Seria la glòria o el caos? Partint d'una fantasia d'àmbit general, Saramago descendeix al nivell particular i especula sobre la hipòtesi d'una vida sense mort, sobre la possibilitat d'una mort humanitzada que es pugui arribar a apiadar de l'home.
>> Com comença...
L'endemà no es va morir ningú. Aquest fet, en tant que absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme, efecte de tot en tot justificat, només cal que recordem que no hi havia una notícia als quaranta volums de la història universal, ni tan sols un cas que servís d'exemple, d'haver tingut mai lloc un fenomen semblant, que transcorregués un dia complet, amb totes les seves pròdigues vint-i-quatre hores, entre les diürnes i les nocturnes, les matutines i les vespertines, sense haver-hi hagut ni una defunció per malaltia, ni una caiguda mortal, ni un suïcidi reeixit, res, allò que se'n diu res.
>> Moments...
(Pàg. 16)
Hauria pogut deixar-ho aquí, cosa que, si es té present la dificultat de la situació, ja hauria estat motiu d'agraïment, però el conegut impuls de recomanar tranquil·litat a les persones a propòsit de tot i de res, de mantenir-les assossegades al corral sigui com sigui, aquesta inclinació que en els polítics, en particular si són govern, ha esdevingut una segona naturalesa, per no dir-ne automatisme o moviment mecànic, va portar-lo a rematar la conversa de la pitjor manera,(...)
(Pàg. 18)
(...), Sense mort, escolti'm bé, senyor primer ministre, sense mort no hi ha resurrecció, i sense resurrecció no hi ha església, (...)
(Pàg. 20)
L'estat intentarà sobreviure, encara que jo dubto molt que ho aconsegueixi, però l'església, l'església, senyor primer ministre, s'ha acostumat fins a tal punt a les respostes eternes que no me la sé imaginar donant-ne d'altres, Encara que la realitat les contradigui, Des del començament no hem fet res més que contradir la realitat, i aquí ens té, Què dirà el papa, Si jo ho fos, i que déu em perdoni l'estulta vanitat d'imaginar-me sent-ho, ordenaria posar immediatament en circulació una nova tesi, la de la mort ajornada, Sense més explicacions, A l'església no se li ha demanat mai que expliqués res absolutament, la nostra altra especialitat, a més a més de la balística, ha esta neutralitzar, per mitjà de la fe, l'esperit curiós.
(Pàg. 35)
(...) Les religions, totes, per més voltes que hi donem, no tenen cap altra justificació per existir que no sigui la mort, la necessiten com el pa que mengen. Els delegats de les religions no es van prendre la molèstia de replicar. Al contrari, n'hi va haver un, un reconegut integrant del sector catòlic, que va dir, Té raó, senyor filòsof, és justament per això que existim, perquè la gent es passi tota la vida amb la por al cos i, quan els arribi l'hora, rebin la mort com un alliberament, El paradís, Paradís o infern, o res, el que passi després de la mort ens interessa molt menys del que generalment es creu, la religió, senyor filòsof, és un assumpte de la terra, no té res a veure amb el cel, (...)
(Pàg. 37)
(...) què farem a partir d'ara, quan sembla que totes les portes s'han tancat, Per començar, aixecar la sessió, va respondre el de més edat, I després, Continuar filosofant, ja que hem nascut per això, i encara que sigui sobre el buit, Amb quin objectiu, no ho sé, Per quin motiu, doncs, Doncs perquè la filosofia necessita la mort tant com la necessiten les religions, si filosofem és pel fet de saber que ens morirem, monsieur de montaigne havia dit que filosofar és aprendre a morir-se.
(Pàg. 65)
Abans que prosseguim convindrà aclarir que el terme enuig, posat per l'èpic a la boca de l'infeliç gegant, significava aleshores, només, tristesa profunda, pena, disgust, però, ja des de fa temps, el comú de la gent va considerar, i molt bé, que s'estava perdent una paraula magnífica per expressar sentiments com ara el rebuig, la irritació, l'ofensa, els quals, com qualsevol persona reconeixerà, no tenen res a veure amb els esmentats més amunt. Amb les paraules no es va mai prou en compte, canvien d'opinió com les persones.
(Pàg. 73)
(...) Vet aquí una paraula que sona bé, plena de promeses i certeses, dius metamorfosi i et quedes tan tranquil, sembla que no vegis que les paraules són etiquetes que s'enganxen a les coses, no són les coses, no sabràs mai com són les coses, ni tant sols quins noms els corresponen en realitat, perquè els noms que els has donat no són sinó això, els noms que els has donat, (...)
(Pàg. 112)
La tarda d'aquest mateix dia, com ja havíem anticipat, va arribar a la redacció del diari una carta de la mort exigint, en termes d'allò més enèrgics, la immediata rectificació del seu nom, senyor director, escrivia, jo no sóc la Mort, sóc senzillament mort, la Mort és una cosa que ni en somnis es poden imaginar el que és, vostès, els éssers humans, només coneixen, que el gramàtic prengui nota que també sabria fer servir vosaltres, els éssers humans només coneixeu aquesta petita mort quotidiana que jo sóc, aquesta que fins i tot en els pitjors desastres és incapaç d'impedir que la vida continuï, algun dia sabreu què és la Mort amb inicial majúscula, en aquell moment, si ella, improbablement, us en donés temps, us adonaríeu de la diferència real que hi ha entre relatiu i absolut, entre ple i buit, entre ser encara i ja no ser, i quan parlo de diferència real em refereixo a una cosa que les paraules no podran expressar mai, relatiu, absolut, ple, buit, ser encara, ja no ser, què és això, senyor director, perquè les paraules, per si no ho sabia, es mouen molt, canvien d'un dia per l'altre, són inestables com ombres, ombres elles mateixes, que tant hi són com hi han deixat de ser, bombolles de sabó, petxines de les quals en prou feines se sent la respiració, troncs tallats (...)
(Pàg. 164)
La mort, just en aquest moment, no fa res més que allò que sempre ha fet, és a dir, utilitzant una expressió corrent, rondar, encara que, en realitat, seria més exacte dir que la mort està, no ronda. Al mateix temps, i a tot arreu. No necessita córrer darrere la gent per atrapar-la, sempre serà on sigui la gent.
(Pàg. 170)
(...), i aleshores la mort, acabada l'observació, va arribar a la conclusió que no és veritat que l'antònim de la presumpció sigui la humilitat, ni que ho puguin jurar a ulls clucs tots els diccionaris del món, pobres diccionaris, que s'han de governar ells i ens han de governar a nosaltres amb les paraules que existeixen, quan són tantes les que encara hi falten, per exemple, aquesta que hauria de ser el contrari actiu de la presumpció, però en cap cas el cap acotat de la humilitat, aquesta paraula que veiem clarament escrita a la cara i a les mans del violoncel·lista, però que no és capaç de dir-nos com es diu.
(Pàg. 188)
En segon lloc, perquè era guapa, potser no la més guapa entre l'assistència femenina, però sí guapa en un sentit indefinible, particular, no explicable amb paraules, com un vers el sentit últim del qual, si és que això existeix en un vers, contínuament escapa al traductor.
>> Altres han dit...
Quadern d'en Cinto Amat(Pàg. 16)
Hauria pogut deixar-ho aquí, cosa que, si es té present la dificultat de la situació, ja hauria estat motiu d'agraïment, però el conegut impuls de recomanar tranquil·litat a les persones a propòsit de tot i de res, de mantenir-les assossegades al corral sigui com sigui, aquesta inclinació que en els polítics, en particular si són govern, ha esdevingut una segona naturalesa, per no dir-ne automatisme o moviment mecànic, va portar-lo a rematar la conversa de la pitjor manera,(...)
(Pàg. 18)
(...), Sense mort, escolti'm bé, senyor primer ministre, sense mort no hi ha resurrecció, i sense resurrecció no hi ha església, (...)
(Pàg. 20)
L'estat intentarà sobreviure, encara que jo dubto molt que ho aconsegueixi, però l'església, l'església, senyor primer ministre, s'ha acostumat fins a tal punt a les respostes eternes que no me la sé imaginar donant-ne d'altres, Encara que la realitat les contradigui, Des del començament no hem fet res més que contradir la realitat, i aquí ens té, Què dirà el papa, Si jo ho fos, i que déu em perdoni l'estulta vanitat d'imaginar-me sent-ho, ordenaria posar immediatament en circulació una nova tesi, la de la mort ajornada, Sense més explicacions, A l'església no se li ha demanat mai que expliqués res absolutament, la nostra altra especialitat, a més a més de la balística, ha esta neutralitzar, per mitjà de la fe, l'esperit curiós.
(Pàg. 35)
(...) Les religions, totes, per més voltes que hi donem, no tenen cap altra justificació per existir que no sigui la mort, la necessiten com el pa que mengen. Els delegats de les religions no es van prendre la molèstia de replicar. Al contrari, n'hi va haver un, un reconegut integrant del sector catòlic, que va dir, Té raó, senyor filòsof, és justament per això que existim, perquè la gent es passi tota la vida amb la por al cos i, quan els arribi l'hora, rebin la mort com un alliberament, El paradís, Paradís o infern, o res, el que passi després de la mort ens interessa molt menys del que generalment es creu, la religió, senyor filòsof, és un assumpte de la terra, no té res a veure amb el cel, (...)
(Pàg. 37)
(...) què farem a partir d'ara, quan sembla que totes les portes s'han tancat, Per començar, aixecar la sessió, va respondre el de més edat, I després, Continuar filosofant, ja que hem nascut per això, i encara que sigui sobre el buit, Amb quin objectiu, no ho sé, Per quin motiu, doncs, Doncs perquè la filosofia necessita la mort tant com la necessiten les religions, si filosofem és pel fet de saber que ens morirem, monsieur de montaigne havia dit que filosofar és aprendre a morir-se.
(Pàg. 65)
Abans que prosseguim convindrà aclarir que el terme enuig, posat per l'èpic a la boca de l'infeliç gegant, significava aleshores, només, tristesa profunda, pena, disgust, però, ja des de fa temps, el comú de la gent va considerar, i molt bé, que s'estava perdent una paraula magnífica per expressar sentiments com ara el rebuig, la irritació, l'ofensa, els quals, com qualsevol persona reconeixerà, no tenen res a veure amb els esmentats més amunt. Amb les paraules no es va mai prou en compte, canvien d'opinió com les persones.
(Pàg. 73)
(...) Vet aquí una paraula que sona bé, plena de promeses i certeses, dius metamorfosi i et quedes tan tranquil, sembla que no vegis que les paraules són etiquetes que s'enganxen a les coses, no són les coses, no sabràs mai com són les coses, ni tant sols quins noms els corresponen en realitat, perquè els noms que els has donat no són sinó això, els noms que els has donat, (...)
(Pàg. 112)
La tarda d'aquest mateix dia, com ja havíem anticipat, va arribar a la redacció del diari una carta de la mort exigint, en termes d'allò més enèrgics, la immediata rectificació del seu nom, senyor director, escrivia, jo no sóc la Mort, sóc senzillament mort, la Mort és una cosa que ni en somnis es poden imaginar el que és, vostès, els éssers humans, només coneixen, que el gramàtic prengui nota que també sabria fer servir vosaltres, els éssers humans només coneixeu aquesta petita mort quotidiana que jo sóc, aquesta que fins i tot en els pitjors desastres és incapaç d'impedir que la vida continuï, algun dia sabreu què és la Mort amb inicial majúscula, en aquell moment, si ella, improbablement, us en donés temps, us adonaríeu de la diferència real que hi ha entre relatiu i absolut, entre ple i buit, entre ser encara i ja no ser, i quan parlo de diferència real em refereixo a una cosa que les paraules no podran expressar mai, relatiu, absolut, ple, buit, ser encara, ja no ser, què és això, senyor director, perquè les paraules, per si no ho sabia, es mouen molt, canvien d'un dia per l'altre, són inestables com ombres, ombres elles mateixes, que tant hi són com hi han deixat de ser, bombolles de sabó, petxines de les quals en prou feines se sent la respiració, troncs tallats (...)
(Pàg. 164)
La mort, just en aquest moment, no fa res més que allò que sempre ha fet, és a dir, utilitzant una expressió corrent, rondar, encara que, en realitat, seria més exacte dir que la mort està, no ronda. Al mateix temps, i a tot arreu. No necessita córrer darrere la gent per atrapar-la, sempre serà on sigui la gent.
(Pàg. 170)
(...), i aleshores la mort, acabada l'observació, va arribar a la conclusió que no és veritat que l'antònim de la presumpció sigui la humilitat, ni que ho puguin jurar a ulls clucs tots els diccionaris del món, pobres diccionaris, que s'han de governar ells i ens han de governar a nosaltres amb les paraules que existeixen, quan són tantes les que encara hi falten, per exemple, aquesta que hauria de ser el contrari actiu de la presumpció, però en cap cas el cap acotat de la humilitat, aquesta paraula que veiem clarament escrita a la cara i a les mans del violoncel·lista, però que no és capaç de dir-nos com es diu.
(Pàg. 188)
En segon lloc, perquè era guapa, potser no la més guapa entre l'assistència femenina, però sí guapa en un sentit indefinible, particular, no explicable amb paraules, com un vers el sentit últim del qual, si és que això existeix en un vers, contínuament escapa al traductor.
>> Altres han dit...
>> Enllaços...
José Saramago, grafologia, semàntica, signe, acherontia atropos, monsieur de montaigne, La Encliclopèdia, paraula, premi nòbel, suicidi, Raymond Queneau, semàntica, El silencio de los corderos, eternitat, viure, In Voluptas Mors, immortalitat-1, immortalitat-2, humanitat, Església, mort, La Dimensió Desconeguda, suicidi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada