dissabte, 24 de juny de 2017

Càndid o l'optimisme - Voltaire





"- (...) hauré de renunciar per sempre a l’optimisme. 
- Què és l’optimisme? –va preguntar Cacambo. 
- Vatua món! –va dir Càndid–, és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament."




Voltaire. Càndid o l’optimisme. 
Barcelona: Proa, 1996. 

Candide ou l’Optimisme. Traducció de Jordi Llobet.
Col·lecció A tot vent, 344




 Què en diu la contraportada...
Càndid, la més cèlebre de les novel·les de Voltaire, és l’exemple més reeixit de narració filosòfica, un gènere sorgit amb la Il·lustració. A través del personatge del jove Càndid, Voltaire formula la pregunta present en tota la seva obra: per què existeix el mal? A Càndid destaca la figura de Pangloss, tutor del jove i company de viatge en les seves aventures. Pangloss, caricatura de l’optimisme de Leibnitz i una font de disbarats filosòfics, està convençut que allò que passa és el millor que pot passar i que vivim en el millor dels mons possibles. Voltaire oposa a aquest conformisme un pessimisme que sembla conduir, en el millor dels casos, a la resignació. Les relacions humanes són tan incoherents com primàries, i sembla que l’única alternativa és recloure’s en la vida privada i cultivar l’hort de casa.

 Com comença...
Una vegada, a Westfàlia, al Castell del senyor baró de Thunder-ten-tronckh, hi havia un noi al qual la naturalesa havia dotat amb un temperament d’allò mes agradable. Tenia una fesomia que era el mirall de la seva ànima. Era molt assenyat i tenia tan bona jeia que, per aquesta raó, jo diria, l’anomenaven Càndid.

 Moments...
(Pàg. 12)
(...) Cunegunda va deixar caure el mocador, Càndid el va recollir, ella li va agafar la mà tota innocent, el jove, tot innocent, va fer un petí a la mà a la joveneta amb una vivacitat, una sensibilitat i una gràcia del tot particulars; les boques es van trobar, els ulls es van encendre, els genolls van tremolar, les mans es van esgarriar. El baró de Thunder-ten-tronckh va passar a prop del paravent i, en veure aquella causa i aquell efecte, va expulsar Càndid del castell a puntades de peu al cul; Cunegunda es va desmaiar; així que va revenir, la baronessa li va donar un reguitzell de bufetades; i hi va haver una gran consternació en el més bell i més agradable dels castells possibles.

(Pàg. 60)
- (...) em vaig voler matar moltes vegades, però no ho vaig fer per què encara estimava la vida. Aquesta absurda debilitat és una de les inclinacions més funestes que tenim; perquè, hi ha res més ximple que portar sempre al damunt una càrrega que res no ens priva de  llençar a terra?, tenir fàstic de la nostra persona i al mateix temps agafar-s’hi?, en fi, amanyagar la serp que ens rosega fins que se’ns menja el cor?

(Pàg. 67)
- (...) quan els comptes no surten en un món, van bé en un altre. Veure i fer coses noves és un plaer d’allò més gran.

(Pàg. 87)
- (...) quin és aquest país, desconegut per tota la resta de la terra i en el qual tota la naturalesa és d’una mena tan distinta de la nostra? Deu ser el país on tot va bé, perquè per força al món n’hi ha d’haver un d’aquesta mena. Tant se val el que deia el mestre Pangloss; a aquestes alçades ja m’he adonat que a Westfàlia tot anava de qualsevol manera.

(Pàg. 90)
Càndid va tenir curiositat per veure els sacerdots d’aquella religió; va demanar on eren. El vell va somriure.
- Amics –va dir-, de sacerdots, en som tots; el rei i els caps de casa plegats canten himnes d’acció de gràcies cada matí, solemnement; cinc o sis mil músics els acompanyen.
- I ara! No teniu monjos que ensenyin, que discuteixin, que governin, que intriguin, i que facin cremar la gent que no són del seu mateix parer?
- Hauríem d’estar grillats, per a una cosa així –va dir el vell-; aquí tots som del mateix parer; no sé què us empatolleu amb això dels monjos.
Càndid estava extasiat escoltant aquestes paraules (...).

(Pàg. 98)
- (...) Els fetitxes holandesos que van convertir-me, diuen cada diumenge que tots som fills d’Adam, els blancs i els negres. No és que sigui genealogista, un servidor, però si és cert el que diuen aquests predicadors, llavors tots som cosins germans, en aquest món. Això sí: no em negareu que no es pot tractar els parents d’una manera pitjor.
- Pangloss! –va exclamar Càndid–, una abominació com aquesta no l’hauries ni sospitat; ja n’hi ha prou; hauré de renunciar per sempre a l’optimisme.
- Què és l’optimisme? –va preguntar Cacambo.
- Vatua món! –va dir Càndid–, és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament.
I les llàgrimes li queien galtes avall mentre mirava aquell negre; i així plorant va entrar a Surinam.

(Pàg. 105)
- (...)us he de confessar que en donar un cop d’ull a la bola del món, per no dir la boleta, m’afiguro que Déu l’ha abandonat a un ésser malfactor; llevat, és clar, d’Eldorado. No he vist mai una ciutat que no desitgés la perdició de la ciutat del costat, ni cap família que no volgués exterminar qualsevol altra família. Arreu els febles malparlen dels poderosos, encara que s’arrosseguin davant seu; i els poderosos tracten els febles com si fossin un ramat d’ovelles, que només és bo per la llana i per la carn. Un milió de criminals formant tot de regiments, corrent d’un cap a l’altre d’Europa, practica disciplinadament l’assassinat i el pillatge per guanyar-se la vida, a falta d’un ofici més digne; i a les ciutats que semblen fruir de la pau i en què les arts floreixen, els homes hi són rosegats per més enveja, neguits i maldecaps que una ciutat assetjada no sofreix a causa de les epidèmies. Les penes secretes encara són més cruels que les misèries públiques. En poques paraules, n’he vistes tantes i he experimentat coses tan horribles, que per això sóc maniqueu.
- Això no obstant, hi ha algunes coses bones, en aquest món –va contestar Càndid.
- Ja pot ser –deia Martí–; però jo no n’he vist mai ni una.

(Pàg. 110)
- (...) llavors, digueu, amb quin objecte va ser creat, el món? –va fer Càndid.
- Per fer-nos enrabiar –va contestar Martí.
- No us admira d’allò més –va continuar Càndid– l’amor que aquelles dues noies del país dels orelluts tenien pels dos micos, com us vaig explicar?
- Gens ni mica –va dir Martí–; no veig que aquella passió tingui res d’estranya; he vist tantes coses extraordinàries, que ja no n’hi ha cap que em sembli extraordinària.
- ¿Creieu –va dir Càndid– que els homes sempre s’han matat els uns als altres, com ho fan ara? ¿Que sempre han estat mentiders, engalipadors, pèrfids, ingrats, bergants, dèbils, volubles, dolents, envejosos, golafres, borratxos, avars, ambiciosos, sanguinaris, calumniadors, disbauxats, fanàtics, hipòcrites i ximplets?
- I vos –va dir Martí– ¿creieu que els esparvers s’han cruspit els colomins sempre n’han trobat?
- I tant! –va dir Càndid.
- Doncs bé –va dir Martí –si els esparvers sempre han estat com són, com voleu que els homes hagin canviat de manera de ser?
- Home! –va dir Càndid–; és una cosa molt diferent, perquè el lliure arbitri...
I enraonant d’aquesta manera van arribar a Bordeus.

(Pàg. 138)
- (...) Ja m’agradaria que un dia fes la vostra felicitat –va dir Martí–, però dubto  que la trobeu mai.
- És molt dur, això que dieu –va dir Càndid.
- Com la vida mateixa –va dir Martí.
- Tanmateix, mireu aquests gondolers –va dir Càndid–; no veieu que no paren de cantar?
- Si els veiéssiu a casa seva, amb les dones i els fills caganers...(...).

(Pàg. 142)
- (...) temps enrere van arribar-me a fer creure que m’ho passava bé, llegint-lo; però aquesta repetició constant de combats que tots s’assemblen, aquests déus que sempre actuen per no fer res decisiu, aquesta Helena que és el motiu de la guerra però amb prou feines té paper; aquesta Troia que assetgen i que no agafen mai... Vaig acabar avorrint-me com un lluç. Vaig preguntar a una colla de savis si ells també s’hi avorrien. Les persones sinceres em van dir que el llibre els queia de les mans, però que calia tenir-lo a la biblioteca, com un monument de l’antigor, o com aquestes medalles rovellades que ja no tenen valor monetari.

(Pàg. 143)
- (...) Els ximples ho admiren tot, en un autor consagrat. Jo llegeixo perquè em dóna la gana; només m’agrada el que em serveix d’alguna cosa.

(Pàg. 171)
- (...) Mestre, venim a demanar-vos que ens digueu per què ha estat creat un animal tan estrany com l’home.
- I a tu que t’importa? –va dir el dervix–. No és cosa teva, això.
- Pero, reverend pare –va dir Càndid– hi ha molt de mal a la terra.
- I què hi fa –va dir el dervic–, que hi hagi mal o bé? Quan Sa Altesa envia un vaixell a Egipte, es preocupa si els ratolins hi viatgen còmodament?
- Que hem de fer, doncs? –va dir Pangloss.
- Callar –va dir el dervix.
- Jo tenia ganes –va dir Pangloss– de parlar una estona amb vós dels efectes i les causes, del millor dels mons possibles, de l’origen del mal, de la naturalesa de l’ànima i de l’harmonia preestablerta.
El dervix, en sentir aquestes paraules, els va tancar la porta als nassos.

(Pàg. 174)
- (...) També sé –va dir Càndid– que hem de treballar l’hort.
- Teniu raó –va dir Pangloss–: perquè, quan l’home va ser posat al jardí de l’Edèn, hi va ser posat ut operaretur eum, per treballar–hi, cosa que prova que l’home no ha nascut per al repòs.
- Treballem i no ens escalfem el cap –va dir Martí–; és l’única manera de fer la vida suportable.

 Altres n'han dit...
El racó de la paraula, Neguit de pantorrillaEls de dalt, Bloc amb swing, Bitàcoles d'un EcoLibros envenenados, El ciudadano-bibliotecario, El niño vampiro lee, Contraplano.

 Enllaços:
François Marie Arouet, l'esperit del segle de les llums, contexttemes i connexions, l'empremta germànica, road novel, la carícatura de Leibniz,  l'optimismeun terretrèmol de protagonista, El Dorado.


Espanyol (html)
Anglès (html)

dijous, 15 de juny de 2017

Epigrames - Marc Valeri Marcial





" (...) És fàcil escriure algun epigrama elegant; el difícil, però, és escriure’n un llibre sencer."



Marcial, Marc Valeri. Epigrames
Barcelona: Edicions La Magrana, 1994. 

Epigrammata. Traducció d’Antonio Cobos.

Col·lecció L’Esparver Clàssic, 4



 Què en diu la contraportada...
A través d’aquest llibre d’epigrames de caràcter satírico-burlesc, descobrim una Roma atrafegada per on desfilen personatges de tota mena: advocats, metges, prostitutes, gladiadors, poetes, enterramorts... És la crònica viva de la Roma del segle I, una Roma, però, que no és la de les grans pàgines de la historia, ja que aquí no hi ha grans batalles ni generals valents, ni mites ampul·losos, sinó l’home del carrer vist sempre a través de l’ull crític i mordaç de Marcial.

 Com comença...
-1-
Aquest és aquell que llegeixes, aquell que cerques,
aquell Marcial conegut a tot el món
pels seus subtils llibrets d’epigrames:
l’honor que, apassionat lector, li has donat
quan encara és viu i conscient,
pocs poetes el tenen després de les cendres.
Llibre Primer

 Moments...
(Pàg. 29)
Quina noia jo voldria i quina no, Flac, em preguntes?
No la vull ni massa fàcil ni massa difícil.
M’agrada allò que està al mig, entre una cosa i l’altra.
Ni vull allò que tortura ni vull allò que empatxa.
57- Llibres Primer

(Pàg. 30)
Levina, tan casta como les antigues sabines
i més seriosa que el teu tètric marit,
escalfant-se sovint a les aigües de Baies,
i anant adés al llac Lucrí, adés a l’Avern,
ha caigut a les flames: fuig amb un jove i abandona
el mati. Vingué com a Penèlope, com a Helena se’n va.
62- Llibre Primer

(Pàg. 31) 
El teu gosset et llepa, Maenneia, la cara i els llavis.
No m’estranya, si al teu gos li agrada menjar merda.
83-Llibre Primer

(Pàg. 32)
Només parles, Nèvol, quan criden els altres,
i et consideres defensor i advocat.
Amb aquesta tàctica, qualsevol és capaç de ser hàbil.
Mira, tothom calla: Nèvol, digues alguna cosa.
97- Llibre Primer

(Pàg. 34)
Sext, res no deus, res no deus, Sext, ho confesso;
car només deu, Sext, qui pot pagar.
3 - Llibre Segon

(Pàg. 35)
(...) Em sembla sospitós, Pòstum, que flairis bé, sempre:
no flaira bé, Pòstum, qui sempre flaira bé.
12- Llibre Segon

(Pàg. 37) 
Per què no et beso, Filenis? Ets calba.
Per què no et beso, Filenis? Ets vermella.
Per què no et beso, Filenis? Ets bòrnia.
Qui això besa, oh Filenis!, fa una mamada.
33- Llibre Segon

(Pàg. 39)
Vols esdevenir lliure? No ho vols, Màxim: menteixes.
Però si vols esdevenir-ne, és així com ho pots fer:
seràs lliure si no vols, Màxim, sopar fora de casa,
si apaivaga la teva set un raïm veientà,
si pots burlar-te dels plats daurats de Cinna,
ni et pots conformar amb la meva toga,
si una Venus plebea se’t dóna per un parell de monedes,
si no pots enfilar casa teva sense anar de tor.
Si tens aquesta força, si la teva voluntat és tan ferma,
pots viure més lliure que el rei dels parts.
53- Llibre Segon

(Pàg. 40)
Fugint de l’enemic, en Fanni s’ha suïcidat.
No és una bogeria, pregunto, morir per no morir?
80- Llibre Segon

(Pàg. 47)
L’aroma d’una tendra donzella quan mossega una poma,
el dels efluvis procedents del safrà de Còricos,
el d’una vinya vella quan els primers raïms hi floreixen,
el que desprèn l’herba que acaba d’arrencar una ovella;
el de l’ambre mòlt, el d’un especier àrab, el de la murtra,
el que emet un foc que empal·lideix per l’encens de l’orients;
el de la gleva, lleugerament ruixada per una pluja d’estius,
el de la corona que ha cenyit una cabellera xopa de nard.
Això, cruel Diadumen, és el que els teus besos exhalen.
Què passaria si me’ls feies sencers, sense recança?
65- Llibre Tercer

(Pàg. 60)
Bevent sovint verí, Mitrídates va aconseguir
que les cruels metzines no el poguessin matar.
Tu també, sopant sempre tant malament, et capguardes
de no poder mai, Cinna, morir de gana.
76- Llibre Cinquè.

(Pàg. 72)
(...)  et lloo, però no t’admiro. És fàcil escriure algun epigrama
elegant; el difícil, però, és escriure’n un llibre sencer.
85- Llibre Setè 

(Pàg. 78)
Admires només, Vacerra, els poetes vells,
i només lloes els que són morts.
Et prego que em dispensis, Vacerra:
no val la pena morir per tal de complaure’t.
69- Llibre Vuitè

(Pàg. 82)
(...) Tanmateix em promets meravelles. La meva cigala, però, és sorda,
i encara que sigui bòrnia, et veu perfectament.
37- Llibre Novè

(Pàg. 87)
Les coses que fan més feliç la vida,
jovialíssim Marcial, són aquestes:
una fortuna fruit no del treball, sinó heretada;
un camps no del tot ingrat, un foc permanent;
cap plet mai, la toga poc sovint, l’esperit reposat;
unes forces d’home lliure, un cos sa;
una senzillesa prudent, amics similars;
una conversa planera, una taula sense luxe,
una nit sense turques, però lliure d’angoixes;
un llit alegre, però decent;
una son que faci breus les tenebres:
voler ser el que ets i no preferir res més;
no témer l’últim dia ni desitjar-lo.
47- Llibre Desè

(Pàg. 92)
Perquè no vinc a casa teva quan em convides
amb tres-cents desconeguts,
t’estranyes i et queixes i t’emprenyes.
No m’agrada, Fabul, sopar sol.
35- Llibre Onzè

(Pàg. 99)
Ets difícil i fàcil, alegre i seriós:
no puc viure amb tu ni sense tu.
46- Llibre Dotzè

 Enllaços:
Marc Valeri Marcial, context socio-històricl'epigramatestimoni de les arts amatòries, l'epigrama i la recitació.

⇲ Llegeix-lo:
Llatí (html)
Llatí (html - comentat/anotat)
Llatí (multiformat facsímil W.M. Lindsay - 1902)
Anglés - Llatí (html Facsímil 1919)
Espanyol (pdf)

dijous, 8 de juny de 2017

Libre de Meravelles: volum I - Ramon Llull




"(...) E an aquest nombre de ·I· e de ·III· sta lo món, e tot quant és creat." 




Llull, Ramon. Libre de Meravelles: Volum 1 
Barcelona: Barcino, 1982. 



Col·lecció Els nostres clàssics, 34



  Com comença...
Déus, ab virtut de tota bonea, granea, eternitat, poder, saviea e volentat, comença aquest Libre de Meravelles.

En tristicia e en languiment stava un home en stranya terra. Fortment se meravellava de les gents de aquest món, com tan poch coneixien e amaven Déu, qui aquest món ha creat e donat als hòmens en gran noblea e bonea, per tal que per ells fos molt amat e conegut.
[PRÒLEG]

  Moments...
(Pàg. 26)
Ve per lo món, e meravelle’t dels hòmens per què cessen de amar e conèxer Déu. Tota la vida sia en amar e conèxer Déu, e plora per los falliments dels hòmens qui Déus ignoren e desamen.-
Obedient fo Fèlix a son pare, del qual pres comiat ab gràcia e benedicció de Déu. E ab la doctrina qui li donà son pare, anava per los bocatges, per munts e per plants, e per erms e per poblats, e per prínceps e per cavallers, per castells, per ciutats: e meravellave’s de les meravelles qui són en lo món: e demanava ço que no entenia, e recomptava ço que sabia; e-n treballs e en perills se metia per tal que a Déu fos feta reverència e honor.
[PRÒLEG]

(Pàg. 35)
- Sènyer hermità –dix Fèlix-, ¿sabríets-me vós dir què és Déus? Car molt ho desig saber, per ço que Déus és, se exalsaria la mia volentat en amar Déus pus forment que no·l am; com si nature que per il·luminar enteniment sia volentat pus alta en amar ço de què l’entenimen ha conexença.-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[II] QUÈ ÉS DÉUS

(Pàg. 42) 
(...) encara volia saber de açò que amor fa, altra cosa és ço que és amor; e per açò pregà la dona que li donàs conexença d’açò que amor és, pus que li havia donade conexença de folle amor, la qual amade havia sens que conexença no·n havia haüde. Molt plach a la done la devoció del caveller, e loà Déu, qui·l havia scalfat del foch de vera amor; e dix a Déu aquestes peraules: “Senyor ver Déus gloriós, pus per amor has anemorat aquest caveller, prech-te que li dons conexença de açò que és amor, car jo per te gràcia e virtut li he dada conexença de la obra que fa amor; mas el vol pukar pus alt son eneteniment en amor, per ço que mis la puscha amar, e vol saber ço que és amor en si matexa”-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[II] QUÈ ÉS DÉUS

(Pàg. 44)
- (...) E Déus és aquella cosa qui és enfinit, eternal, savi, volenterós, virtuós, e qui és complit en si mateix de tota bonesa e de tota infinitat e de tot ço que és en si mateix.-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[II] QUÈ ÉS DÉUS

(Pàg. 45)
- (...) ço és saber , que ·I· déu pot ésser infinit e pot ésser sobirà en bonesa e en poder, mas si eren molts déus aguals, cascun convendria que fos finit e termenat en altre, e negun no seria poderós en tot ço que seria. E si era ·I· déu infinit e poderós e subirà a tots los altres déus, converia que tots los altres déus li hobehissen, car contestar no li porien; e per açò seguir s’ia que a la fin no fos mas ·I· déu tan solament.
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[III] DE LA UNITAT DE DÉU

(Pàg. 50)
(...) Can lo ermità hac dites aquestes peraules, ell dix a Fèlix que lo món és en treball e en desordonació per ço car les gens són frèvols en saber e en caritat, e car són en diverses oppinions contràries a Déu (...).
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[III] DE LA UNITAT DE DÉU

(Pàg. 55) 
(...) Can lo ermità hac dites aquestes peraules ell dix a Fèlix: - Bell fill, si vós no podets entrendre la santa trinitat de Déu, bo és que ho cregats; car si tot ço que hom no pot entendre era cosa que hom no degués creure, seguir s’ia que mala cosa fos fe; la qual fe és molt noble virtut, car per fe són los hòmens en via de salvació, car creen ço que no poden entendre. E per açò, bell fill, abasta a vós que cregats en trinitat, pus que no la podets entendre.-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[IV] DE LA TRINITAT DE DÉU

(Pàg. 58)
- (...) Manifesta cosa és que nostre senyor Déus ha creat tot quan és per donar conexença e amor de si mateix a les gens; e, per açò car ell és ·I· en essència e en trinitat de persones, volch que lo mon sia ·I· en essencia e que sia en tres coses diverses, les quals són sensualitat, entel·lectualitat, animalitat. Censualitat són les coses censuals, que són corporals e sensibles; per intel·lectualitat entenem ço que és ànima de hom, ho és àngel: per animalitat entenem lo hom, e ço que és ajustat de coses corporals e sperituals. En aquestes ·III· coses  sta tot lo món, lo qual és ·I·, e és an aquestes ·III· coses demunt dites, sens les quals lo món no seria en la unitat en què és, ni les ·III· coses no serien ço que són, sens que quescuna no fos en si mateixa ·Iª· cosa en ·III· coses, las quals són  matèria, forma, e la conjuncció que és de la matèria e de la forma en ésser ·I· cors ajustat de matèria e de forma. La ànima es ·Iª· eb essència, e és en ·III· coses diverses, de les qual é slo ésser de la ànima; les quals ·III· coses són memòria e enteniment e volentat, sens les quals ·III· coses la ànima no porie ésser ·Iª· substància. Animal és ·III· coses, ço és saber, cors, e spirit, el a conjuncció per què el cors e lo spirit se ajusten e són ·I· animal, ço és saber, ·I· hom, , ·I· lahó, ·I· aucell, e així de totes les altres coses que són ajustades de cors e de ànima. E an aquest nombre de ·I· e de ·III· sta lo món, e tot quant és creat (...)
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[IV] DE LA TRINITAT DE DÉU

(Pàg. 91)
(...) qui desama luxuria –dix Blanquerna- desama tot altre peccat, car un peccat és occasió a hom de altra peccat.
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[VII] DE LA ENCARNACIÓ QUE·L FILL DE DÉU PRES EN NOSTRA DONA SANTA MARIA

(Pàg. 103)
“(...) Sènyer comte, aquell jorn que vós ma donàs a cavaller, hoy preïcar a ·I· sant hom que mellor cosa era, en saviesa de hom, saber humilitat e saber si mateix en offici que sia en servir Déu, que ésser rey de França.”
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[VIII] DE LA SANTA PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JHESUXRIST

(Pàg. 133)
- (...) Ara en aquest temps en què som, se fan pochs de miracles, e pochs són los hòmens que a nostra fe se convertesquen, per què ma’n dó gran meravella.- Dix Blanquerna:
- En lo temps dels profetes se convenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisoloffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia.-
[LLIBRE PRIMER. DE DEU]
[XII] DEL APÒSTOLS

(Pàg. 142)
(...) lo ermità dix a Delix: - Amable fill, Déus (beneyt sia ell!) és remenbrable, entel·legible e amable molt fortament; e per açò ha fet àngel, qui és ajustat de ·III· spècies, ço és saber, recolència, intel·ligència e volència. Ab la recolència membra Déu, ab la intel·ligència entén Déu, ab la volentat ama Déu. És així, bell fill, àngel ab tot son ésser contempla Déu, remembrant, entenent e amant.
[LLIBRE II. DELS ÀNGELS]
[XIV] QUÈ ÉS ÀNGEL

(Pàg. 145)
(...) Respòs lo phisoloff, e dix que virtut de imaginació és imaginar aquella cosa que hom ha vista e no la veu, per la qual imaginació lo enteniment pot entendre les coses corporals, jassia que no les hage vistes corporalment.
[LLIBRE II. DELS ÀNGELS]
[XV] DE ENTENIMENT D’ÀNGEL

(Pàg. 156)
Fèlix demanà al pastor si fat ni astre era cosa necessària. Respòs lo pastor dient que Déus ha ordonat tot quant és a si amar e conèixer, e Déus ha donade virtut com les unes creatures hagen poder sobre les altres, en tal manera que ell ne sia conegut e amat.
[LLIBRE III. DEL CEL]
[XVIII] DEL FIRMAMENT

(Pàg. 158)
(...) Con lo bou fo sadoll, ell se axí del camp del blat, e entrà-se’n en lo desert, e jach prés de ·I· arbre, e remigà e mestegà ço que havia cullit en lo camp del blat. Aquell phisoloff retornà a la ciutat, e per lo eximpli que hac après del bou, pujà-se’n en ·Iª· alta muntanya ab tots sos libres; e en aquella muntanya stech longament remenbrant ço que havia après, e atrobà novelles sicències, e gordava bestiar per ço que apercebés alcunes coses per la manera de les bèsties que gordava. Humilment anava vestit, per ço que fos humil e que sa sciència no·l mogués a vana glòria; pobrament jasia, per ço que molt no dormís; poch menjave e bevie, per ço que molt visqués; en pur aer stava, per ço que fos sà, e que son enteniment pogués ésser subtil a dictar los libres de phisolòffia, los quals componia per tal que·n pogués mils entendre los libres de theologia-. Molt plach a Fèlix la vida del pastor, e en ses peraules conech que el pastor era phisoloff.
[LLIBRE III. DEL CEL]
[XVIII] DEL FIRMAMENT

 Altres n'han dit...
Fitxes de lectura

 Enllaços:
Ramon Llull, estructura i propòsit, context històric, context culturalper no entrebancar-se durant la lectura.

⇲ Llegeix-lo:
Català (facsímil manuscrit Biblioteca Menéndez Pelayo html)
Català (facsímil imprès 1904 html)
Castellà (facsímil ed. 1750 html  

divendres, 2 de juny de 2017

Carta a la posteritat / a Boccaccio - Petrarca






"(...) la vellesa és la malaltia del cos i la salut de l’ànima."









Petrarca. Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio. 
Barcelona: Adesiara Editorial, 2007. 

Posteritati / Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio. Traducció de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas.

Col·lecció Aetas, 1



 Què en diu la contraportada...

Petrarca, figura cabdal del Renaixement, ens ha deixat un llegat literari impressionant, tant per la quantitat com per l'elevació del seu pensament; en són un magnífic compendi les dues cartes que publiquem. La primera va dirigida a la posteritat, és a dir, a tots nosaltres, i ens cal llegir-la: és una autobiografia ensems objectiva i apassionada. La segona, una epístola adreçada al seu gran amic Giovanni Boccaccio, és una mena d'apologia de la seva vida i de la seva tasca; en ella es mostra plenament conscient de la transcendència dels seus estudis i de la seva obra, destinada a obrir nous camins en el llindar d'una nova època. Les dues cartes poden ser llegides com un testament vital i literari de l'humanista per excel·lència.

 Com comença...

Potser alguna cosa hauràs sentir dir de mi; encara que també és ben dubtós que el meu nom, insignificant i obscur com és, arribi gaire lluny, tant en l’espai com en el temps.
A la posteritat

Fuerit tibi forsan de me aliquid auditum; quanquam et hoc dubium sit an exiguum et obscurum longe nomen seu locorum seu temporum peruenturum sit.
Posteritati






 Moments...
(Pàg. 21)
La joventut em va extraviar, l’edat madura em va reprendre, la vellesa finalment em va corregir i, amb l’experiència pròpia, m’ensenyà com era de cert allò que molt abans havia llegit repetidament: que la joventut i els seus plaers són coses vanes (...)
A la posteritat
Adolescentia me fellit, iuuenta corripuit, senecta autem correxit, experimentoque perdocuit uerum illud quod diu ante perlegeram: quoniam adolescentia et uoluptas uana sunt (...)
Posteritati









(Pàg. 27)
(...) tan pregonament havia arrelat en mi l’amor a la llibertat, que vaig posar molta cura a esquivar tot aquell el sol nom del qual semblés enemic d’ella.
A la posteritat
(...) tantum fuit michi insitus amor libertatis, ut cuius uel nomem ipsum illi esse contrarium uideretur, omni sutio declinarem.
Posteritati







(Pàg. 29)
És una glòria plena de vent cercar la fama només en l’esplendidesa dels mots.
A la posteritat
Uentosa gloria est de solo uerborum splendore famam querere.
Posteritati





(Pàg. 31)
(...) vaig passar la puerícia sotmès als meus pares, i després tota la joventut sotmès a les meves vanitats.
A la posteritat
(...) pueritiam sub parentibus, ac deinde sub uanitatibus meis adolescentiam totam egi.
Posteritati






(Pàg. 33)
(...) allò que se sol aprendre a les escoles, que, com tu saps, caríssim lector, és ben poca cosa.
A la posteritat
(...) quantum scilicet in scolis disci solet, quod quantulum sit, carissime lector, intelligis.
Posteritati






(Pàg. 37)
Com el meu cos, així fou el meu talent: més potent per la seva destresa que per les seves forces, i per això vaig deixar de fer moltes coses que eren per a mi fàcils de pensar, però difícils de portar a bon terme.
A la posteritat
Fui tenim michi ut corpus sic ingenium: magis pollens dexteritae quam uiribus; itaque multa michi facilia cogitatu, que executione dificcilia pretermisi.
Posteritati








(Pàg. 49)
Però, ai!, no hi ha res entre els mortals que duri molt de temps, i, si res de dolç se’ns presenta, amb un final amarg tot seguit es clou.
A la posteritat
Sed –heu!- nichil inter mortales diuturnum, et siquid dulce se obtulerit amaro mox fine concluditur.
Posteritati







(Pàg. 61)
(...) la vellesa és la malaltia del cos i la salut de l’ànima.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
(...) esse senectutem morbum corporis, animi sanitatem.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio







(Pàg. 63)
¿(...) potser m’hauria d’avergonyir més d’haver envellit que d’haver viscut?, quan una cosa no pot existir sense l’altra. Jo desitjaria obertament, si se’m concedís la possibilitat, no pas ser més jove, sinó envellir obrant honestament i dedicant-me a l’estudi; i no hi ha res que porti més malament que el fet de no haver arribat encara allà on hauria d’haver arribat després de tant de temps.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
Quid enim magis senuisse me pudeat quam uixisse? Cum alterum sine altero diu esse non possit. Optarem plane, si daretur, non iunior quidem  esse sed inter actus honestiores ac studia senuisse; neque grauius quicquam fero quam tanto in tempore nondum quo debuerim peruenisse.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio














(Pàg. 71)
Veig que tens la sensació que ho he escrit tot o, si més no, que he escrit moltíssim; en canvi la meva sensació és la de no haver escrit absolutament res. Però, encara que hagi escrit molt i encara que escrigui molt, ¿hi ha una manera millor d’induir els qui vindran després a ser constants? Sovint tenen més força de convicció els exemples que les paraules.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
Tibi ego omnia seu longe plurima, michi uero nil penitus uideor scripsisse. Set ut multa scrpserim et ut multa scribam, quonam melius modo possim sequentium animos ad perseuerantiam exhortari? Sepe ualidius excitant exempla quam uerba.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio














(Pàg. 77)
Heus aquí els meus càlculs: he perdut set mesos al servei dels prínceps. Un sacrifici enorme, no ho nego, en una vida tan curta; tant de bo que no hagi estat una pèrdua més gran que la que em causaren la vanitat i les ocupacions inútils de la meva joventut.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
Ecce ergo: menses septem sub obsequio principum amisi. Iactura ingens, non inficior, in tam breui uita; utinam tamen non fuisset ingentior quam michi adolescentie mee uanitas et occupationes superuacue peperere!
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio











(Pàg. 81)
(...) la vida sense activitat no és vida, sinó un destorb indolent i inútil.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
(...) nisi quia uita sine industria non uita sed segnis et inutilis mora est.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio







(Pàg. 83)
(...) de la mateixa manera que els vells desitgen les coses útils, els joves desitgen les aparents sense fixar-se en l’objectiu final. ¿Què et penses? Aquella corona no em va aportar gens de saviesa ni d’eloqüència, però sí un munt d’enveges i, a més, em va prendre la tranquil·litat; així vaig expiar el pecat de la fama vana i de l’audàcia juvenil. Car des d’aquell moment gairebé tothom va esmolar en contra meu la llengua i la ploma, i vaig haver d’estar sempre en guàrdia amb les armes a punt, sempre disposat a fer front als que m’atacaven ara per la dreta, ara per l’esquerra. L’enveja va convertir els amics en enemics: podria recorda ara molts de fets que et causarien admiració. En suma, la corona de llorer em va reportar ser conegut i ser injuriat; sense ella, jo podria reposar i passar desapercebut, cosa que, segons alguns, és la millor forma de viure.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
(...) Amant enim ut senes utilia, sic iuuenes speciosa, nec respiciunt finem. Et quid putas? Nil prorsus scientie, nil eloquentie illa michi, inuidie autem infinitum attulit et quietem abstulit; sic inanis glorie et iuuenilis audacie penas dedi. Ex illo enim ferme omnes in me linguas et calamos acuerae, semper signis erectis in acie standum fuit, semper nunc ad dexteram nunc ad leuam insultantibus obsistendum. Ex amicis hostes michi fecit inuidia: possem multa hic que te in admirationem agerent memorare. Ad summam hoc michi mea laurea prestitit ut noscerer ac uexarer; sine qua, quod optimum uite genus quidam putant, et quiescere poteram et latere.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio

























(Pàg. 89)
El treball constant i l’esforç són el meu aliment espiritual. Tant bon punt començaré a descansar i a deixar-me vèncer per la mandra, tot d’una perdré la vida.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
Labor iugis et intentio pabulum animi mei sunt. Cum quiescere cepero atque lentescere, mox et uiuere desinam.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio









(Pàg. 91)
(...) he de maldar, si no sóc res, per ser alguna cosa; si sóc alguna cosa, per ser un poc més, i si sóc gran –que veritablement no ho sóc- per ser més gran, o, potser, el mes gran de tots.
Carta a Joan de Certaldo  (Giovanni Boccaccio) sobre la conveniència de no interrompre els estudis a causa de  l’edat.
(...) michi tamen enitendum est, si sum nichil ut sim aliquid, si sim aliquid ut sim plusculum, et si essem magnus –quod utique non sum- ut qua datum esset fierem maior ac maximus.
Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio








 Altres n'han dit...

 Enllaços:
Francesco Petrarca, és l'humanisme, estúpids!, personatge i context, epístoles.

 Llegeix-lo:
Italià - Llatí: Carta a la posteritat (html)
Llatí: Carta a la posteritat (html)
Llatí: Carta a Bocaccio (html)