dimecres, 24 d’agost de 2011

Emmaús - Alessandro Baricco


Baricco, Alessandro. Emmaús.
Barcelona: La Magrana, 2011





Emmaus

Traducció de Laia Font
Col·lecció Les ales esteses, 306




>> Què en diu la contraportada...
En Bobby, el Sant i en Luca pertanyen a un món mesurat, prudent i pudorós i viuen atrapats entre una fervent fe catòlica i l'obsessió que comparteixen per una noia, Andre, que prové d'un ambient distant, opulent i extrem, molt diferent del seu. Tots dos mons coincideixen de tant en tant en moments en què les diferències naturals queden com suspeses i que marcaran profundament la vida dels nois i del narrador.

Els temes del catolicisme, el pecat i la salvació poden sorprendre els lectors que coneixen Alessandro Baricco per Seda, Oceà i Novecento, però totes aquestes novel·les comparteixen característiques que els resultaran familiars. Amb una prosa cristal·lina i un estil concís, Emmaús ofereix un retrat brillant dels perills i les inseguretats de la joventut i una meditació sobre la fe.

>> Com comença...
L’spider vermell va fer un canvi de sentit i es va arrambar davant del noi. L’home que anava al volant maniobrava amb molta calma, i semblava no tenir pressa, ni pensaments. Portava una gorra elegant, el cotxer era descobert. Es va aturar i, amb un somriure ben fet, va dir al noi ¿Has vist l’Andre?
L’Andre era una noia.
El noi ho va entendre malament, va entendre que l’home volia saber si l’havia vista en general, a la vida –si havia vist la meravella que era. “Has vist l’Andre?” Com una cosa entre homes.
I el noi va contestar Sí.
¿I on?, va preguntar l’home.
Com que l’home continuava fent una espècie de somriure, el noi va continuar entenent les preguntes de manera errònia. I va contestar Pertot arreu.

>> Moments...
(Pàg. 13-14)
Tenim tots setze, disset anys –però sense saber-ho realment, és l’única edat que podem imaginar: amb prou feines sabem el passat. Som molt normals, no hi ha previst cap més pla que ser normals, és una inclinació que hem heretat a la sang. Durant generacions les nostres famílies han treballat llimant la vida fins a llevar-li totes les evidències –qualsevol aspresa que ens pogués senyalar a l’ull aliè. Amb el temps han acabat per tenir una certa competència en el ram, mestres de la invisibilitat: la mà segura, l’ull expert –artesans. És un món en què s’apaga el llum, en sortir de les habitacions –les butaques són cobertes de cel·lofana, a la sala. Els ascensors tenen de vegades un mecanisme pel qual només introduint-hi una moneda s’accedeix al privilegi de la pujada assistida. Utilitzar-los per baixar és gratuït, si bé en general es considera inessencial. A la nevera es conserven les clares d’ou en un got, i al restaurant s’hi va rarament, sempre en diumenge. Als balcons, tendals verds protegeixen de la pols dels passejos plantetes coràcies i mudes, que no prometen res. La llum, sovint, es considera una molèstia. Agraint la boira, per absurd que pugui semblar, es viu, si és que això és viure.
Així i tot, som feliços, o si més no ens pensem que ho som.
En el conjunt de la normalitat d’ordenança es dóna, irrenunciable, el fet que som catòlics –creients i catòlics. En realitat aquesta és l’anomalia, la bogeria amb què capgirem el teorema de la nostra simplicitat, però a nosaltres ens sembla tot molt ordinari, reglamentari. Es creu, i no sembla que hi hagi cap més possibilitat.

(Pàg. 23)
(...) Llavors va saltar la barana de ferro i es va llançar a l’aigua que a aquella hora era negra –l’aigua del riu negre.
Algú la va salvar.
Però qui ha començat a morir no deixa mai de fer-ho, i ara nosaltres sabem per què l’Andre ens atrau més enllà del sentit comú, i malgrat totes les nostres conviccions. La veiem riure, o fer coses com anar amb moto, i acariciar un gos –unes tardes va a fer una volta amb una amiga, agafant-la de la mà, i té unes bossetes on a dins fica coses útils. Així i tot, nosaltres ja no hi creiem perquè tenim present quan gira el cap de sobte buscant alguna cosa, els ulls aterrits –oxigen. Fins i tot la mania que té, el coll encorbat enrere, la barbeta aixecada –la mania d’estar així. Sobre una invisible superfície d’aigua. I sempre que es perd, incloent-hi aquelles ocasions impronunciables i sense vergonya, que no sabem dir. Són com llampecs, i nosaltres els entenem.
És que es mor. L’Andre –es mor.

(Pàg. 24)
Si hi ha una força que podia empenye’t a saltar, nosaltres no la coneixíem. Som plens de paraules de les quals no ens han ensenyat l’autèntic significat, i una és la paraula dolor. Una altra és la paraula mort. No sabem què indiquen, però les fem servir, i això és un misteri.

(Pàg. 26)
(...) tenim avis que viuen eternament: van cada diumenge, fins i tot l’últim abans de morir, a la mateixa pastisseria, a la mateixa hora, a comprar les mateixes pastes. Disposem de destins mesurats, com a conseqüència d’un misteriós precepte d’economia domèstica. Així, exclosos de la tragèdia, rebem en herència la bijuteria del drama –juntament amb l’or pur de la fantasia.

(Pàg. 29)
Tenim una confiança cega en els nostres pares, el que veiem a casa és com han d’anar, justes i equilibrades, les coses, el protocol del que considerem una salut mental. Adorem els nostres pares per això –ens mantenen a recer de qualsevol anomalia. Per tant, no existeix la hipòtesi que ells, en primer lloc, puguin ser una anomalia –una malaltia. No existeixen mares malaltes, sinó només cansades. Els pares no fracassen mai, de vegades estan nerviosos. Una certa infelicitat, que preferim no registrar, adopta de tant en tant la forma de patologies que tindrien noms, però en família no els pronunciem. Utilitzar els metges és desagradable i, si és el cas, es revalora triant metges amics, habituats a la casa, poc més que confidents. On caldria l’agressió d’un psiquiatre, es prefereix la bona amistat de doctors que coneixem de tota la vida –igual d’infeliços.
A nosaltres això ens sembla normal.
Així doncs, sense saber-ho, heretem la incapacitat envers la tragèdia, i la predestinació a la forma menor del drama: perquè a les nostres cases no s’accepta la realitat del mal, i això ajorna fins a l’infinit qualsevol desenvolupament tràgic i desencadena l’ona llarga d’un drama mesurat i permanent –l’aiguamoll en què hem crescut. És un hàbitat absurd, fet de dolor reprimit i quotidianes censures.

(Pàg. 56)
Des del sofà ens mirava, i no puc oblidar el respecte que al principi va ser capaç de tenir per nosaltres –ni tan sols sabia qui érem, i tot li devia semblar irreal. Però com he dit, la vida l’havia partida, i probablement feia temps que ja no temia que l’absurd s’infiltrés a la geometria del bon seny. Tenia els ulls una mica esbatanats, potser per les medecines, com en un esforç deliberat de no tancar-los. Érem allà per dir-li que la seva filla s’havia perdut.

(Pàg. 63)
Tinc divuit anys i la felicitat ja té el gust del record.

(Pàg. 120)
Més que cada inclinació moral, i en el revés de totes les doctrines, el que hem rebut de la nostra formació religiosa ha estat sobretot un model formal –un model obsessivament repetit en la violència de les imatges que ens explicaven la bona nova. La mateixa unitat folla de la Verge mare resideix en l’èxtasi dels màrtirs, i en cada apocalipsi que és inici dels temps, i en el misteri dels dimonis, que eren àngels. De la manera més sublim, i carronya, resideix en la nostra icona última i definitiva, la del Crist clavat a la creu –recomposició de vertiginosos extrems, pare fill esperit sant, en un únic cadàver, que és Déu i no l’és. De l’aporia per excel·lència n’hem fet un fetitxe –som els únics que adorem un déu mort.

(Pàg. 124)
Amb tot, m’han educat en una obstinada resistència, que considera la vida una obligació noble, que cal complir amb dignitat i plenitud. M’han donat força i caràcter, per això, i l’herència de totes les seves tristeses, perquè en fes tresor.

>> Altres n'han dit...
La tormenta en un vaso, Més de 600 pàgines, El blog de las odiseas, Libros y literatura, La Buena Vida,

divendres, 19 d’agost de 2011

El año de Saeko - Kyoichi Katayama


Katayama, Kyoichi. El año de Saeko.
Madrid: Alfaguara, 2011





Funadomari made
Traducció de Lourdes Porta







>> Què en diu la contraportada...
Shun’ichi es programador informático y aficionado a fotografiar gatos, y Saeko, su mujer, se encarga de la reposición y el mantenimiento de tres máquinas expendedoras. Se conocieron hace cinco años, cuando eran vecinos, y él se enamoró de su llanto. Desde entonces llevan una vida apacible, hasta que una petición de la hermana de Saeko trastocará su mundo cotidiano.

En El año de Saeko, Katayama habla del difícil anclaje de dos seres en el mundo. De su vida diaria, con sus tristezas y alegrías, con sus angustias, con su amor. En definitiva, con su «pequeña felicidad». Y, frente a la vida cotidiana, el autor contrapone la Vida en mayúscula. El ciclo de la vida plasmado en el paso de las estaciones. El hombre como un elemento más de la naturaleza. La concepción que muestra Katayama sobre la vida y la muerte, sobre el paso del tiempo, sobre el simbolismo de las estaciones del año, sus citas al budismo, su alusión constante a los lazos con la espiritualidad y cultura chinas no sólo beben de la estética y espiritualidad japonesas sino que señalan un camino posible para encontrarle un nuevo sentido a la vida.

>> Com comença...
En el incesante ir y venir de la multitud, sólo destacan unos pasos que se acercan. Producen una cierta sensación de soledad. Aunque su cadencia no es especialmente irregular, son los únicos que se alzan hasta alcanzar su oído. Resaltan, distintos, en el rumor del tránsito, atraviesan la muchedumbre sin confundirse con ningún otro sonido. Poseen una nitidez extraña, como si alguien hubieses perfilado la silueta de un dibujo trazado a lápiz. Tal vez sea eso lo que distorsione su percepción de la distancia, ya que, aunque los pasos no pueden estar ya lejos, lleva percibiéndolos a lo largo de un espacio de tiempo sorprendentemente largo. En realidad, este sonido que se ha adueñado de su oído debe de estar ya muy próximo.
Piensa: “¡Ya viene! ¡Ya viene!”, y los pasos se acercan escapando al flujo del tránsito.

>> Moments...
(Pâg. 25)
Ambos sentían una falta de interés por el mundo y la sociedad que rayaba en la animadversión y, también, en el recelo. Parecían estar convencidos de que, aparte de su pareja, no existía nadie en quien pudieran confiar.

(Pàg. 42)
Por más que los separara una pared, vivir expuestos a los sonidos mutuos ¿no equivalía quizás a haber iniciado una vida en común? Dejando de lado que ambos fueran, o no, conscientes de ello, todos los sonidos que producían –al comer, tirar de la cadena del váter, lavarse la cara o cepillarse los dientes- iban infiltrándose en cada uno de los rincones de sus casas. Y, sin darse cuenta, un hombre y una mujer vivían empapándose de los sonidos de la vida del otro a la vez que se impregnaban de los sonidos de la vida propia. Y, al tomar consciencia de ello, podían considerarse ya como una pareja que compartía las miserias y la suciedad de la existencia de dos.

(Pàg. 53)
(...) a veces, tenía la sensación de que eran una pareja que había renunciado a algo importante. Aquella serena estabilidad, que se sustentaba en la confianza mutua y en el amor, iluminaba sus días con una suave luz neblinosa, pero, al mismo tiempo, conllevaba el hastío de unos seres que están viviendo la vida que sigue al fin de algo.

(Pàg. 67)
- (...) ¿Quieres que te dé el secreto para durar muchos años?
- No se moleste –repuso Sakaguchi con frialdad.
- Pues consiste en no querer saberlo todo del otro –prosiguió Kobayashi haciendo caso omiso del comentario-. La información exhaustiva destruye la fe.

(Pàg. 110)
“El ser humano es muy extraño”, pensó Shun’ichi. “Tras vivir, día tras día, como si te persiguiesen, luego, al dirigir la vista hacia atrás, te sientes como si hubieras estado muerto. No es que hayas vivido sin tener conciencia de la muerte, tampoco es que hayas vivido con la sensación de estar muerto, es que te ves a ti mismo, literalmente, con la actitud de un muerto (...)”

(Pàg. 118)
- Rezaba por ti.
- ¿Por mí?
- Para que tuvieras salud. ¿Y tú?
- Yo también rezaba por ti.
Shun’ichi soltó una risita.
- ¿Qué pasa?
- Nada, nada –cortó el. Luego cambió de parecer-: Parece que no somos de los que rezan por la paz en el mundo –confensó.

(Pàg. 129)
Convencida por el médico y por su marido, Izumi consintió en operarse. En la etapa en que tomó esta decisión, estaba resignada a la idea de no tener hijos. Logró concencerse a sí misma diciéndose que son muchas las mujeres que no los desean. Pero, después de la extirpación, descubrió que hay una gran diferencia entre no tenerlos y no poderlos tener. Y esa diferencia sólo puede comprenderla la propia afectada.

(Pàg. 141)
Saeko no pudo familiarizarse con la palabra soledad. O, tal vez, lo que sucedía era que estaba tan familiarizada con esta sensación que no era capaz de distinguirla de forma precisa.

(Pàg. 149)
”Quizá sea algo inherente al hombre; necesita tomar conciencia de la muerte”, aventuró Shun’ichi. “¿No habrá en el interior del ser humano un circuito de conveniencia que haga que no llegar a tener una conciencia real de las catástrofes ineludibles –el tipo de tragedias que ocurrirán, algún día, con toda certeza- hasta el instante en que llegan? Puede que ésta sea una valiosa cualidad para vivir obviando el miedo. O un mecanismo para evitar la irritación. En nuestro país hay terremotos, hay actos terroristas llevados a cabo por sectas religiosas: la conciencia de control de la crisis debe haber alcanzado una cota altísima. Las advertencias y las reiteraciones de las advertencias para prevenir el crimen lo inundan todo. Mientras, por una parte, esto hace aumentar la conciencia de crisis hasta la exageración, por otra, en el momento en que el hombre se para a reflexionar sobre ello, empieza a considerarlo como algo ajeno. Cualquiera que sea la situación de peligro, él es el único que no se incluye en el cómputo del desastre.
”Quizá éste sea un gran problema. Las cuestiones irresolutas se van acumulando y el tiempo va siguiendo su curso mientras éstas se hinchan como el interés bancario. Siendo, o no, conscientes de eso, desviamos la vista del paisaje de fondo y distraemos, con la precipitación de la vida diaria, el presentimiento de que ocurrirá algo terrible. Bloqueamos el pánico hacia el desastre con las inquietudes de lo inmediato y vamos trampeando como podemos mientras dejamos la s cosas pendientes de juicio y consideración.”

(Pàg. 151)
- ¿No crees que nos equivocamos en algo? ¿Qué dejamos de lado lo esencial? Dicen que “bien está lo que bien acaba”. Pues parece que nosotros vivimos justo al revés.
- ¿No le parece que, tal como están las cosas, no podemos permitirnos pensar en el final? Solamente en esforzarnos al máximo en el presente.

(Pàg. 153)
Desde el instante en que has tomado conciencia de la muerte, vivir centrado en ti mismo lleva consigo, inevitablemente, la soledad. Tal como dicen los filósofos, si partimos de la premisa de que la génesis del espíritu del hombre se halla en el miedo a la muerte, la soledad forma parte de la naturaleza intrínseca del ser humano. Auspiciado por el espíritu, el hecho de que el hombre, como especie, necesite un compañero y deje descendencia conlleva un valor añadido que se opone a la soledad hasta igualarla. Si a esto lo llamamos amor, el amor y la soledad quizá sean las dos caras que conforman el ser humano. En ambos casos, son un amor sin razones y una soledad sin razones. Shun’ichi amaba a Saeko. Tenía la sensación de que la amaba más que nunca. Al mismo tiempo, se sentía asaltado por una soledad terrible y anormal.

(Pàg. 238)
El ya no puede remontarse hasta aquel tiempo. Pensó que los recuerdos eran como sueños, eran como la sombra de las nubles que proyectan unos rayos de sol cambiantes.

>> Altres n'han dit...
Reseñando, Entre libros, Mis lecturas semana tras semana, Papel en blanco,

>> Enllaços:
Kyoichi Katayama, la cerca de la identitat en una societat desorientadaoxigen per la humanitat,  valential'efecte "kimono"literatura buida i infantil?, nadar entre dos aigües, aspectes socials i legals sobre la reproducció assistida al Japósoledat, objectiu vital prioritari: maternitat.

dimecres, 10 d’agost de 2011

L'afer Curilov - Irène Némirovsky


Némirovsky, Irène. L’afer Curilov.
Barcelona: La Magrana RBA, 2010





L’Affaire Couriloff
Traducció de Lourdes Bigorra
Colecció Les ales esteses, 286





>> Què en diu la contraportada...
Léon M... ha rebut l'ordre d'executar Valeri Alexàndrovitx Curilov, ministre d'Ensenyament del tsar Nicolau II. Però els seus caps volen esperar el moment oportú: l'atemptat ha de significar un cop mortal per al règim imperial. Sota la falsa identitat de Marcel Legrand, metge suïs, el jove terrorista entra al servei de Curilov. Els dies del ministre, malalt d'un càncer de fetge, estan comptats. Però a Léon M... tampoc li resulta senzill assassinar un home que inspira més pietat que no pas odi.

Novel·la terrible, fresc vitriòlic d'una Rússia en què la corrupció i el complot són quotidians, faula desencantada i cínica sobre la vanitat del poder, L'afer Curilov és una obra de la qual se surt estremut i ferit. Qui ha escrit més bé sobre la soledat i la desesperança que l'autora d'El ball i de David Golder?


>> Com comença...
A la terrassa deserta d’un cafè de Niça, dos homes s’havien assegut atrets per la flama d’un petit braser encès.
Era un crepuscle de tardor que semblava fred per a aquella part del món. “Un cel de París”, va dir una dona en passar, mentre assenyalava els núvols grocs empaitats pel vent. Al cap de pocs instants, la pluja va començar a caure enfosquint encara més el carrer buit, on els llums encara no brillaven; unes gotes van travessar en alguns indrets el tendal replè d’aigua, estès per damunt del cafè.
Els dos homes –León M... i el que l’havia seguit, que havia entrat rere seu i que, des de llavors, el mirava d’amagat i semblava que feia un esforç de memòria per reconeixe’l- es van inclinar, tots dos amb un mateix moviment, cap al braser encès.

>> Moments...
(Pàg.22)
Una autobiografia...? Vanitat... Val més que algunes coses les recordi per a mi sol, com abans, a les presons d’estat quan escrivíem en aquells quaderns que ens toleraven però que ens treien per destruir-los a mesura que s’anaven omplint de relats i de records.

(Pàg. 27)
El poder, la il·lusió d’influir en destins humans, intoxica tant com el fum, com el vi. Quan no se’n té, se sent un patiment sorprenent, un malestar dolorós.

 (Pàg. 66)
- (...) S’han acabat els bons temps, amic meu...
Ell va sospirar amb un posat confús i neguitós:
- La vida és curta.
- Ja és prou llarga tal com és. El que passa de pressa és la joventut...

(Pàg. 89)
-(...) De la mateixa manera, Polònia.... Trepitjar els morts amb les peülles dels cavalls no els podia fer cap mal, estarà d’acord amb mi; a més, inspirant d’aquella manera una por salutífera, vaig tallar en sec la insurrecció i de passada vaig salvar vides humanes. Com més gran em faig, més valoro la vida humana... i menys allò que s’ha acordat de denominar “idees” –va continuar amb un to somiador-. En una paraula, vaig actuar amb lògica. Això és el que els homes no poden perdonar.
- Jo tinc confiança en el judici de la posterioritat –va murmurar Curilov-. Rússia oblidarà els meus enemics, però a mi no m’oblidarà. Tot plegat és dur, tot plegat és difícil –va repetir sospirant-. Es diu que la sang s’ha de saber vessar, i és veritat...

(Pàg. 92)
(...) A la vida, estic sol, Alexandre Alexàndrovitx, tots nosaltres estem sols. Com més amunt estem situats, més completa és la nostra solitud.

(Pàg. 93)
Cadascú té les seves febleses, la naturalesa humana és incomprensible. Ni tan sols no es pot dir amb certesa si un home és bo o és dolent, si és beneit o intel·ligent. No hi ha ni un sol home bo que no hagi comès en la seva vida una acció cruel, ni un sol de dolent que no hagi tingut un gest de bondat, ni un home intel·ligent que no hagi fet mai ximpleries, ni un d’estúpid que no hagi actuat mai amb intel·ligència! D’altra banda, això dóna a la vida la seva diversitat, el seu caràcter imprevisible...Encara em diverteix...

(Pàg. 111)
Feia temps que la barba rebel se li havia començat a emblanquinar. Els tons grogosos de la pell, les ulleres violetes que li enfonsaven profundament les òrbites i les dues primes nafres que li rosegaven les aletes del nas revelaven el progrés de la malaltia. S’aprimava, es fonia, la carn groga i pesant semblava desplomada com un vestit que ha esdevingut massa ample. Però només es veia així quan estava despullat; un cop vestit, l’uniforme i les condecoracions repartides pel pit li componien una mena d’il·lusòria cuirassa.

(Pàg. 120)
Recordo que escoltava amb atenció i, de sobte, vaig tirar el cap enrere, vaig mirar el cel, el golf tranquil, i vaig sentir un delit extraordinari de tenir una vida plàcida, burgesa, insignificant, lluny de totes les coses del món...

(Pàg. 130)
(....) quan jo era comissari especial, interrogava els sospitosos que em portaven davant meu a cabassos i que eren executats a l’alba. Recordo els seus rostres pàl·lids, la claror de la nit que queia sobre els seus trets, les seves mirades fixes en les meves. Alguns estaven tant cansats que semblaven indiferents a tot, responien les preguntes amb un riure sorneguer i cansat. Ben pocs defensaven la seva vida. Es deixaven conduir i massacrar sense dir res. Un revolució es converteix en un gran escorxador! Val la pena...? Res no val la pena de res, és cert, i la vida no val més que la resta.

(Pàg. 149)
- Els homes, els homes –repetia Curilov-, els ministres, els prínceps, tots plegats, un colla de titelles!. El poder real és en mans de bojos o de criatures que ni tant sols no saben reconèixer quan el tenen, i la resta dels mortals persegueix una ombra...!

(Pàg. 163)
- Valerian Alexàndrovitx, no li sembla terrible? Sap perfectament que la seva activitat ha causat la mort d’éssers innocents i que encara en causarà. Jo no sóc un home d’estat. M’agradaria saber si això li ha impedit mai dormir.
Es va quedar callat. Com que el sol ja s’havia post, no li veia els trets del rostre. Tanmateix, com que el mirava de molt a prop, amb una atenció apassionada, vaig distingir el moviment que va fer inclinant el cap a un costat. Així semblava un bloc de pedra fosca.
- Qualsevol activitat i qualsevol lluita engendren la mort. Si som damunt d’aquesta Terra, és per actuar i destruir. Però quan s’obeeix uns mòbils superiors...
Es va interrompre i, de sobte –em sembla que era aquesta franquesa, aquells llampecs de sinceritat, allò que el feia tan atractiu i tan irritant-, va dir amb una veu diferent, amb una inflexió de tristor i tendresa:
- La vida no fa de bon viure...

>> Altres n'han dit...
Ojos de PapelLa Finestra Digital, Strange Library, Algo más que librosAutobiografia lectora, Cosas.comLa Jornada Jalisco, Complete Review

dissabte, 6 d’agost de 2011

Noi, ¿Has vist la mare amagada entre les ombres? - Julià de Jòdar


De Jòdar, Julià. Noi, ¿Has vist la mare amagada entre les ombres?
Barcelona: Proa, 2008





Colecció A Tot Vent, 495



>> Què en diu la contraportada...
Després de la mort de la seva mare, el narrador busseja en el seus records i redacta una mena de confessió autobiogràfica. Tot llegint l’epopeia íntima i despietada d’aquest antiheroi, el lector es preguntarà inútilment: ¿es tracta d’un psicòpata, d’un cínic o d’un mentider compulsiu? Potser és un home radicalment sincer. Julià de Jòdar ha escrit un relat fragmentari de la vida contemporània, un text intens, sense sentimentalisme ni autocompassió, amb la barreja justa de lirisme i d’humor per atrapar-nos des de les primeres línies.

>> Com comença...
A l’alba, l’aire preservat de la matinada és el començament de la vida mateixa i el cel convida a fer-se amb ell. La mar es mostra tan disponible que conté tots els viatges possibles –per no dir els impossibles. He entrevist aquest paisatge una sola vegada, quan estava a punt de partir d’aquí –un d’aquells dies llangorosos, com quan eres petit i queies mort de cansament i et prenien en braços i l’ànima s’abandonava al cos pels abismes inabastables de la son.

>> Moments...
(Pàg. 23)
No m’agrada banyar-me a la platja. L’oncle petit i els seus amics em van llançar a l’aigua perquè aprengués a nedar. Em va semblar que arribava al fons del mar i que hi veia dofins com els que duien estampats a les veles els patins a vela del club de natació. Em vaig empassar aigua i em van treure amb molta gresca.
En vaig dir indefensió.
Callava tant que, sempre que obria la boca, era per ficar la pota. Ofès potser per algun comentari meu, que havia ferit la seva animeta delicada, un pinxo del barri em va amenaçar. Davant del ganàpia, l’oncle mitjà es va fer l’orni i jo em vaig sentir com un arbre tendre a mercè de l’huracà.
En vaig dir feblesa.
Tenia poca traça amb les mans. Volia tancar una llauna de prunes i no hi havia manera. Una dona experta em va dir com calia fer-ho. Vaig seguir el consell, amb la mala gana de qui està acostumat a treure bones notes de llatí i es pensa que ja ho sap tot. L’oncle gran em va reprendre en públic i la dona va somriure, llunyana i satisfeta. Humiliat, vaig odiar les parelles ben avingudes.
En vaig dir insuficiència.
Contra feblesa, indefensió i insuficiència, vaig decidir usar les pròpies forces per fer-me a mi mateix, posant-hi silenci, astúcia i constància.

(Pàg. 47)
L’avi es devia morir dolgut que jo no l’hagués estimat prou. Quan em petonejava, la boca li pudia a vi agre i picadura, jo em tirava enrere, el vell es queixava: “Este crio no me quiere...”
De tornada a escola, vaig començar una carta: “Querido yayo...” però no vaig poder continuar –les paraules no servien de res, no hi havia res a dir. Però jo recordava vivament aquella figura alta i prima, amb boina i espardenyes, de mans tremoloses i esguard fugitiu. La comparava amb la fotografia de l’armilla i el barret, el rellotge d’or i els botins de pell llustrosa –la del senyor pròsper. I vaig plorar, per primer cop, la ruïna del vell i el seu casal.

(Pàg. 65)
Presoners del passat, no vam saber fer néixer la Gràcia entre nosaltres. Selenga buscava la felicitat jugant a la loteria –jo portava sempre el mateix número. Selenga volia un home per a totes les estacions –jo era home d’hivern. Jo volia Selenga de filla –ella va pecar amb mi. El nostre plaer havia sigut breu, de tràmit, mesclat amb un dolor punyent. Ara, l’amor se m’havia engolfat al cervell i no li podia oferir el consol dels cossos. De vegades, els homes fan molta pena.

(Pàg. 98)
Per arribar-te a dir Ningú has de fer un llarg camí d’aprenentatge; al principi, dubtes que alguna vegada hagis sigut; al mig, coves el temor de no ser; al final, saps que mai no seràs.

(Pàg. 106)
La meva mare va deixar tots els seus béns a instituts religiosos i convents de monges. Guardar el secret que m’havia demanat al llit de mort va ser premonitori. Em va fer venir al món despullat i despullat volia que me n’anés. No comptava amb el meu odi, rèdit de tota una vida de prodigalitat amorosa sense avís de recepció.

(Pàg. 149)
Vas tastar massa d’hora l’estranyesa de venir al món. De ser fill d’aquell home i d’aquella dona fotografiats al carrer quan s’havien promès –“En recuerdo del dia que partiste de esta...”-, que un dia van tenir la pensada d’unir-se –potser bestialment o potser amorosament- per donar-te –a tu, no pas a un altre- la vida –un accident, els danys del qual s’havien de pagar a terminis.
Perquè la vida era el temps que et concedien per satisfer l’import dels danys causats – la vida no s’acabava fins que no havies pagat l’últim rebut, igual que els grans s’havien de morir per poder deixar de pagar el rebut dels morts. Havies comprat la mà al dimoni i ja no la podies traspassar a ningú.
I els primers i principals creditors eren els pares, que es consideraven víctimes primordials d’aquell accident. Eren ells, que podien reclamar-te el deute en qualsevol moment i fer-te tornar al no-res, si no el podies satisfer. L’amor dels pares era per interès: havies de fer front a la quota establerta perquè ells poguessin tenir nous accidents, engendrar nous deutors, sentir-se nous perjudicats, exigir nous pagaments. Davant d’aquells usurers, que eren els pares, l’arribada d’un nou deutor no creava solidaritat amb els anteriors deutors, sinó expectatives de rebaixes, demandes de moratòries, peticions de descomptes –lluites fratricides ferotges i secretes, en benefici propi i contra el deutor-germà rival.
Per alleugerir la càrrega, et vas fer pragmàtic.
Vas pagar el deute.
Vas ignorar els rivals.
Vas esdevenir un descastat.
Escoltaries Tannhäuser als inferns.

>> Altres n'han dit...
AvuiSense parèntesis,

>> Enllaços:
Julià de Jòdarmalsons, l'obra llegida pel seu autor, l'estructura de l'obra, novel·la episòdica de fantasmeshermetisme? barbaritats?,