dimecres, 23 de desembre de 2015

El último día en Vietnam - Will Eisner













Eisner, Will. El último dia en Vietnam.
Barcelona: Norma Editorial, 2000

Last day in Vietnam. Traducció de Ignacio Sampere



 Què en diu la contraportada...
El último día en Vietnam es el nuevo trabajo de uno de los grandes maestros de la historieta mundial, Will Eisner. Durante su época en el ejército reunió multitud de historias de quienes más sufren los conflictos bélicos, el soldado de a pie.
Libran una batalla más importante que contra el enemigo; luchan consigo mismos.

 Com comença...




 Moments...
(Pàg 15)
(Pàg. 23)







































 (Pàg. 24)







































(Pàg. 40-42) 








































(Pàg. 56-57)







































(Pàg. 68-70)







































 Altres n'han dit...
El lector impaciente, Salud y tebeosTodos los cómics.

 Enllaços:

dissabte, 19 de desembre de 2015

El llibre dels finals - Joan Bodon






"El meu país se m’escapava."








Bodon, Joan. El llibre dels finals.
Barcelona: Club Editor, 2015

Lo libre dels Grans Jorns. Traducció de Joan-Lluís Lluís
Col·lecció Club dels novel·listes, 55


 Què en diu la contraportada...
El narrador d'aquest llibre ha decidit passar sol les últimes setmanes de la seva vida. Ho fa a Clarmont d’Alvèrnia, a l'extrem nord d'Occitània. Camina, rumia, tasta plats, guaita prostitutes, beu vi, té converses variades, de banals a sorprenents. I fa el turista. Tot li serveix per parlar de la desaparició, la seva o, més sovint, la de la seva llengua. I no podent fer-se entendre dels seus, és a la humanitat sencera que s’adreça.
"Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s'hi troba el fantasma." Ho deia Isaac Bashevis Singer parlant del ídix i ho podem aplicar a la llengua que escriu Joan Bodon, l'occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX. La seva és una obra inconfusible i fascinant que parla del crepuscle de totes les coses —també d’aquelles que semblen les més puixants.
Una perla negra de la literatura, una troballa traduïda al català i prologada per Joan-Lluís Lluís.

 Com comença...
¿Per quina raó vaig baixar a Clarmont? Volia anar a París. En tenia un tip, però, d’aguantar-me dret dins aquell tren. Des de Besiers, repenjat a la finestra. Els ronyons xerricaven. I aviat seria mitjanit.
Clermont-Ferrand. Clarmont d’Alvèrnia. Aquí o allà. Ja era prou lluny de casa. Ningú no em cercaria aquí.

 Moments...
(Pàg. 20)
Aquí davant, com a davant de totes les estacions, una plaça. Vaig creuar-la, i també el primer carrer. Cap als llums. Lletres verdes i vermelles, amples, les d’aquell bar i hotel: Mirabeau.
Mirabeau. Mirabel en la nostra llengua.. La nostra llengua, o només  la meva: llengua d’Oc.
Mirabeau. Intuïa que hi trobaria tot el que necessitava. La música d’una màquina. Les espatlles nues de les mosses. Riures. Petons a cada taula. Vaig seure.

(Pàg. 24) 
-(...) Digue’m la veritat –vaig cridar-, si encara ets el meu amic...
-¡La  veritat! La veritat. Tothom vol la veritat, però quan la dic...
- Jo vull saber-la...
- Doncs,, que  no passaràs de l’estiu...
I va detallar-me la malaltia pel gust d’emprar paraules sàvies.. El vaig interrompre.
- Sisplau, digue’m  sobretot si patiré...
- Ara per ara  no. Quan comencis a patir voldrà dir que ja no falta gaire.
- D’acord. ¿Quan et dec?
Vaig caminar pel carrers de Montpeller, estabornit pel sol... Tornar a casa. No... La dona, la mainada, tota la família... Tres mesos més, tres mesos menys. Ja s’acostumarien a la meva absència... El poc de vida que em quedava no seria per a ells. Marxar, marxar... Em cercaran però ho entendran de seguida: l’especialista ja els informarà. Per a ells també aquests tres mesos passaran rabent, si els passo... Aquest temps, el vull per a mi, serà meu i de ningú més.

(Pàg. 29)
Sant Pere de Jauda. Vaig seure a tocar de la beneitera. Ni per pregar ni per adorar, només per descansar. Una església és una casa oberta tot el dia. Cadascú pot trobar-hi el seu lloc. A l’altar o en algun racó. Mai ningú no demana res, i Déu calla quan ens veu.

(Pàg. 35) 
¿Què més podia demanar? Ara ja sabia com passar el temps d’espera...
¿D’espera de què?... El temps ja no comptava. La vida ja no comptava. Perduda tota, des de feia temps.
La meva vida... A vint anys pensava poder dur el món a pes de braços. Aquest món que s’ha escapat. Se m’ha escolat entre els dits.
Món de la meva llengua. Oc: la primera paraula, que s’ha perdut. I les altres tot seguit.

(Pàg. 39) 
L’eternitat, per a mi, seria una taberna com aquesta, amb una ampolla sempre plena. I sempre vi de Corent. Déu, us demano ben poca cosa: un racó de taula en una taverna seria la meva part de Paradís...

(Pàg.46) 
He escoltat viure el teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte, ni sí ni no en llengua d’Oc. Són francesos les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors... Encara menys els felibres.
És així, però, i de cap altra manera. No es pot embotar el vent. ¿Qui pot nedar a contracorrent?

(Pàg. 53)
El meu país se m’escapava. El cobria la boira grisa que s’estenia pels camps de la ciutat. Quan em sentia parlotejar francès em semblava que somiava... Havia de renegar tot d’una, en occità, per despertar-me.

(Pàg. 70)
Que escrigui en oc o en francès: d’aquí a cent anys ningú no em llegirà. I si no és d’aquí a cent anys posem que sigui d’aquí a dos-cents... Arribarem al mateix punt. Així millor no escriure res... Pel poc temps que em queda.

(Pàg. 90)
- (...) El cel, l’infern...¿només un darrer minut, com un llampec abans del no-res?
- El rellotge que s’atura marca la mateixa hora per sempre, també el minut, el segon, per sempre... L’eternitat és això. L’agulla no gira mai. Marca l’última xifra, ja no es mourà mai més. El final no té final. Ningú trobarà mai el cel més enllà dels estels, ni l’infern a les profunditats de la terra. Ho portes tot en tu, cel i infern. Un minut del nostre rellotge, fins i tot un segon... i per a tu, l’eternitat. El temps ja no passa, no ha passat mai. Avui ja és demà. Per a tu continua el segon que per als altres no és res...
- ¿I si moro sense adonar-me’n?
- Després de la mort, la vida no desapareix de sobte. N’hi ha prou amb un sol pensament clar perquè sàpigues què has estat.
- Però ¿si no crec en res? ¿Ni en Déu ni en el Diable?...
- ¿Qui no creu en res? ¿Qui no ha cregut mai?

(Pàg. 96)
Creure més, creure d’una altra manera. ¿En què creure, però? Aquí, en aquest tros de terra, el mariscal Pétain féu sembrar un pessic de terra de cada municipi de França. Els sembradors van ser els primers a riure-se’n, els bells primers.
La terra de Verdun, la terra de Muret. El vent les escampa. Victòries o desfetes, el vent les pren. ¿On les porta?
Desfetes de la meva vida. Desfeta de la meva llengua. Creure més d’una altra manera...
Sí, fins a acabar la gerra de vi.

(Pàg. 101)
Aquí no es prenia aperitiu. Només aquell vi ni rosat ni negre, el vi del Mickey-Bar. De nou aquell gust d’escorça macerada, de castanyer salvatge. Herbes amargues de Setmana Santa, potser algun petó perdut en uns llavis maldestres. Ens miràvem sense parlar.
¿Per què parlar?

(Pàg 109)
Ni més ni menys que un conte, la història. Cadascú l’adapta a la seva manera, cadascú creu que li va a favor...

 Altres n'han dit...
Trempera literària, Marina Espasa,

 Enllaços:
Joan Bodon, context, de l'estètica de la inanició, a la recerca de la identitat perduda, la llum de la tebebra, sobre la llengua d'Oc, Felibres, Vercingetorix, Plaça Jauda – Clermont.

diumenge, 13 de desembre de 2015

El visitant - Eric-Emmanuel Schmitt






"Que en seria de bonica la vida si no fos una traïció..."




Schmitt, Eric-Emmanuel. El visitant
Barcelona: Llibres de l’Índex, 2001

Traducció de Jordi Planas




 Què en diu la contraportada...
Vivim en una terra muda, mancada de significat intrínsec, una terra abandonada pels Déus o per Déu mateix. Si escoltem els filòsofs, l’univers ha deixat de ser misteriós, és anodinament absurd.
Déu, però, subsisteix, si més no com a pregunta. Estem tots sumits en el dubte, com Sigmund Freud aquella nit real de 1938, en què, en una Europa trasbalsada per les convulsions histèriques del nazisme, la Gestapo es va endur la seva filla Anna.

 Com comença...
ESCENA 1

Freud arrenglera lentament els seus llibres a la prestatgeria, llibres que han estat llençats per terra per una desconeguda violència. Ja és gran, però te la mirada viva i penetrant. En aquest ésser enèrgic, la velles sembla més aviat una error. Al llarg de tota la nit tossirà discretament i no podrà evitar fer algunes ganyotes: pateix a causa del càncer que devora la seva gola. 
Anna sembla més esgotada que el seu pare. Asseguda al sofà, sosté un llibre entre les mans i badalla fent veure que llegeix. És una dona severa, una mica saberuda, un dels primers prototipus de dona intel·lectual de principis del segle, amb tot el que això comporta de lleugerament ridícul. S’escapa, però, de la seva pròpia caricatura per la seva mirada d’infant i, palès en el seu rostre, el profund, l’immens amor pel seu pare. 

 Moments...
(Pàg. 14)
ANNA (encara sorpresa): On anem quan ens adormim? On som quan tot s’apaga, quan ni tan sols no somiem? (En veu baixa) Digues pare, i si de cop i volta ens despertéssim de tot això, de Viena, del teu despatx, d’aquestes parets, d’ells...? I si ens adonéssim que tot això era només un somni... on hauríem viscut?
FREUD: Sempre seràs una criatura. Els nens són filòsofs per naturalesa: fan preguntes.
ANNA: I els adults?
FREUD: Els adults són idiotes per naturalesa: responen.

(Pàg. 28) 
FREUD: “(...) El sota signant, professor Freud, declara: que, després de l’annexió d’Àustria pel Reich alemany, he estat tractat per les autoritats alemanyes, i la Gestapo en particular, amb tot el respecte i la consideració deguts a la meva reputació científica; que he pogut viure i treballar en plena llibertat, que he pogut continuar les meves activitats de la manera que desitjava; que, en aquest terreny, he pogut comptar amb la col·laboració de tots; i que no tinc el més mínim motiu de queixa”.
Sospira i és a punt de firmar quan li ve una inspiració sobtada. Suca la ploma i hi afegeix:
“Post scriptum: Recomano cordialment la Gestapo a tothom.”

(Pàg. 40)
EL DESCONEGUT (continuant en el mateix to somniador): I també vas pensar, però sense expressar-ho aquest cop: “La casa és buida quan crido i ploro. Ningú no em sent. El món és aquesta gran casa buida on ningú no respon quan es crida” (Pausa)
He vingut a dir-te que és fals. Sempre hi ha algú que et sent. I que ve.

(Pàg. 42) 
FREUD: Qui sou?
EL DESCONEGUT: És per als iguals que tenim nom. Jo sóc únic en la meva espècie.
FREUD: Qui són els vostres pares?
EL DESCONEGUT: No tinc pares, jo?
FREUD: Són morts?
EL DESCONEGUT: Sóc orfe de naixement.
FREUD: NO en teniu cap record?
EL DESCONEGUT: Jo no tinc cap record.
FREUD: Per què no voleu tenir cap record.
EL DESCONEGUT:Voldria tenir records. No tinc records.
FREUD: Per què voleu oblidar?
EL DESCONEGUT:  Jo mai no oblido res, però no tinc records.
FREUD: Quan heu conegut Sigmund Freud?
EL DESCONEGUT: La primera vegada que es va fer escoltar, va dir: Sóc Sigmund Freud, tinc cinc anys, existeixo, caldrà que recordi aquest moment.” Vaig sentir aquesta veueta fràgil i sanglotant que s’elevava per entre els clams del món.
FREUD: Però Sigmund Freud és més vell que vós. Quina edat teniu?
EL DESCONEGUT: No tinc edat.
FREUD: No podíeu sentir Sigmund Freud. Encara no havíeu nascut.
EL DESCONEGUT: És cert, jo no he nascut.
FREUD: On éreu quan vau sentir la seva veu?
EL DESCONEGUT: Enlloc. Ni lluny ni a la vora. Enlloc. No es pot imaginar... perquè només imaginem per mitjà d’imatges... però allí no hi ha res, ni prats, ni núvols, ni un cel blau infinit, res... On aneu quan somnieu? (...)

(Pàg. 44)
FREUD (per a ell mateix): M’estic tornant boig.
EL DESCONEGUT: Sovint, la saviesa consisteix a seguir la pròpia bogeria en lloc de la raó (...).

(Pàg. 46) 
FREUD: Per què jo? Per què no heu anat a trobar un capellà o un rabí?
EL DESCONEGUT (amb frivolitat): Res més empipador que la conversa d’un admirador.  A més...
FREUD: A més...?
EL DESCONEGUT: No estic segur que un capellà em reconegués millor que vós. Aquests homes estan tan acostumats a parlar en nom meu, a obrar per mi, a aconsellar per mi... tinc la impressió que molesto.

(Pàg.48) 
EL DESCONEGUT: Vejam. Devies tenir tretze anys, només tretze anys, quan et vas adonar que el teu pare podia equivocar-se. Que quan s’equivocava s’entestava en el seu error, i allò que tu havies cregut que era l’autoritat del just no era res més que la mala fe de l’ignorant. I vas descobrir que tenia febleses, que podia ser tímid, témer les decisions, témer els seus veïns, la seva dona... I et vas adonar que els seus principis no eren segurament “els principis”, eterns com el sol darrere els núvols, sinó simplement els seus, com les seves sabatilles velles, uns principis entre d’altres, simples frases que insistia a repetir com si la seva reiteració pogués conferir-los la fermesa de la veritat. I et vas adonar que envellia, que els seus braços perdien la força, la pell se li enfosquia, l’esquena se li encorbava i que el seu propi pensament avançava a les palpentes. En resum, va haver-hi un dia en què vas descobrir que el teu pare no era més que un home.
FREUD: Aquell dia em vaig fer gran.
EL DESCONEGUT: Ah, si? Va ser aquell dia que, més nen que mai, et vas girar cap a Déu. Vas voler creure, Freud, per despit d’amor. Volies reemplaçar el teu pare natural per una pare sobrenatural. El vas posar dalt dels núvols...
FREUD: Però...
EL DESCONEGUT: No diguis que no, és el que tu mateix has explicat en tots els teus llibres. Des que el pare terrenal va morir, el vas projectar al cel. És l’origen de la idea de Déu, segons tu: l’home fabrica Déu perquè té massa necessitat de creure-hi. Déu és una invenció dels homes. La necessitat crea a l’objecte. (Fort) Sóc únicament una satisfacció al·lucinatòria del desig! (...).

(Pàg. 60)
FREUD: El vostre nas. Recorda tret a tret, forat per forat, el del meu oncle Simó... que era rabí. (El nazi es tapa el nas instintivament).Mireu, jo sóc gaire bo en això de les semblances, però aquí, certament... és més que una aire familiar... és... Fixeu-vos que, al cap i a la fi, jo tinc el nas més dret, menys ganxut que vós... però el jueu sóc jo! A més, fixeu-vos que mai no m’han vist a la sinagoga... pe`ro el jueu sóc jo! I fixeu-vos també que mai no he fet res per diners... però el jueu sóc jo! De totes totes, és ben estrany..., mai ningú no us ha dit res del vostre nas?

(Pàg. 65)
EL DESCONEGUT: (...) Ningú no va somiar com seria la seva vida. Ningú no va inclinar-se sobre el seu bressol parant-li atenció, fent-lo sentir important, fent-li magarrufes. Els bojos són sempre nens que mai ningú no ha desitjat (...)

(Pàg. 66)
FREUD: (...) Cal salvar la gàbia del canari quan tota la ciutat crema? Com puc creure encara en un tractament? No és ridícul tenir cura d’un home quan tot el món es torna boig?

(Pàg. 67)
FREUD: (...) Mireu al voltant, no hi ha ningú més, dos homes, i el sofriment... ho veieu? Déu no existeix... el cel és un sostre buit sobre el sofriment dels homes.
EL DESCONEGUT: Ho creieu aíxi? De veritat?
FREUD: La raó ha fet fugir els fantasmes... des d’ara ja no hi haurà sants, sinó tan sols metges. L’home s’ha de fer càrrec de l’home (Pausa) Us cuidaré.
EL DESCONEGUT (en to confidencial):Digueu-me: fa una estona, havíeu realment cregut que era... (asssenyala el cell) Ell?
FREUD (avergonyit): He patinat.
EL DESCONEGUT (divertit): I ja no ho creieu? (Gest negatiu de Freud) En el fons, creieu més fàcilment en Walter Oberseit que en Déu?
FREUD: Ja veieu, senyor Oberseit, que sóc un vell. He passat tota la meva vida defensant la intel•ligència contra la ignorància, curant, lluitant a favor dels homes contra els homes, sense treva, sense pausa. I què n’he tret a canvi? Hi ha dies que el coll em put de tal manera que ni tan sols el meu gos Toby se m’acosta, i em contempla entristit des d’un racó... Hauria desitjat morir de cop, una mort breu. Però tot el que n’he tret és l’agonia. Aleshores, mil vegades hauria pogut murmurar el nom de Déu, mil vegades hauria volgut tastar la mel del seu consol, mil vegades hauria desitjat que la fe en Déu em donés el coratge per sofrir i caminar cap a la mort. Sempre m’hi he resistit. Era massa fàcil. Fa una estona, he estat a punt de cedir perquè no pensava jo, sinó la por.
EL DESCONEGUT: Hauríeu de cedir.
FREUD: Ja en prenc prou, de drogues, no vull aquesta, ara.
EL DESCONEGUT: I per què aquesta no?
FREUD Perquè anestesia l’ànima.

(Pàg. 75) XXX
FREUD: (...) Si visqués tres-cents mil anys més que les estrelles, les tindria comptades, això sí, però restarien indesxifrables i em continuaria preguntant què hi faig en aquesta terra amb els peus en aquest fangar! La finitud del nostre enteniment, heus aquí la darrera de les promeses trencades.
Que en seria de bonica la vida si no fos una traïció...
Que en seria de fàcil la vida si no hagués cregut que havia de ser llarga i justa i feliç...

(Pàg. 76)
FREUD: Walter Oberseit, sou un impostor. Un impostor brillant, però haurieu de reconèixer l’autèntic mestre en la impostura: Déu mateix.
EL DESCONEGUT: Delireu.
FREUD: I si Déu estigués davant meu aquesta nit, un vespre en què el món plora i la meva filla és presa en les urpes de la Gestapo, li diria: “Tu no existeixes! Si et totpoderós ets dolent i si no ets dolent no ets gaire poderós. O pervers o limitat, tu no ets un Déu a l’alçada de Déu. No cal que existeixis. N’hi ha prou amb els àtoms, l’atzar i les col·lisions per explicar un univers tan injust. En definitiva, no ets més que una conjectura inútil!”.

(Pàg. 78)
EL DESCONEGUT: (...) Heu fet net: el món no és sinó producte de l’atzar, una tossuderia capritxosa de les molècules! I en absència d’un senyor, vosaltres legisleu” Ser l’amo! Mai no us agafarà tan fort aquesta bogeria com en aquest segle. L’amo de la Natura: i contaminareu la terra i embrutareu els núvols. L’amo de la matèria: i fareu tremolar el món! L’amo de la política: i creareu el totalitarisme. L’amo de la vida: i escollireu els vostres fills per catàleg! L’amo del vostre cos: i temereu de tal manera les malalties i la mort que acceptareu subsistir a qualsevol preu, no ja viure sinó sobreviure, anestesiats, com un vegetal! L’amo de la moral: i creureu que són els homes els que fan les lleis, i que en el fons tot s’hi val, ja que res no val! Llavors el Déu serà el diner, l’únic que subsistirà, se li construiran temples pertot arreu i el món tindrà el cap buit en absència de Déu.
Al principi us felicitareu per haver matat Déu, ja que si res no és degut a Déu, tot retorna a l’home. AL principi la vanitat amagarà l’angoixa. Us atribuireu tota la intel·ligència. Mai la història no haurà vist filòsofs tan pessimistes i malgrat tot tan feliços.
Però, Freud, i això encara no ho veus, el món sencer se submergirà en la foscor. Quan un jove, una nit de dubtes, de tants com se’n tenen en aquesta edat, pregunti als homes madurs del seu voltant “ Si us plau, quin és el sentit d’aquesta vida?”, ningú no podrà respondre-li.
Aquesta serà la vostra obra.
Teva i d’altres.
Heus aquí el que fareu els grans d’aquest segle: justificareu l’home a partir de l’home i la vida a partir de la vida. Què serà, l’home? Un boig a la seva cel·la, jugant una partida d’escacs entre el conscient i l’inconscient (...)

(Pàg. 82)
FREUD: Feu un miracle!
EL DESCONEGUT (esclatant de riure): Freud, doctor Freud, un dels més gran esperits del segle i de la humanitat, el doctor Freud em demana un miracle... EN què voldríeu que em transformés, benvolgut amic? En xacal, en sol, en vaca, en Zeus en el seu tron de núvols, en un Crist sanguinolent clavat a la punta d’un pal, o bé en una Verge Maria al fons d’una cova? Creia que havia de reservar els meus miracles per als ignorants...
FREUD (furiós): Els ignorants veuen miracles pertot arreu, però no s’enganya fàcilment un savi. És una llàstima que Déu mai no hagi fet un miracle a la universitat o al laboratori.
EL DESCONEGUT (amb sorna): El miracle seria que em creguéssiu.
FREUD: Garrepa! (Secament) Un miracle!


(Pàg. 95)
ANNA: Però encara hi ha coses més greus: els jueus callen, pare. Es deixen tancar allà baix, a la Gestapo, esperen hores i hores sense protestar, els insulten, els escupen, els deporten i no diuen res.

Camina enrabiada.

Es comporten com si fossin culpables! Però, què han fet ells per merèixer això? Ser jueus? Quin crim és ser jueu? Quin pecat? La petita Macha que acaba de néixer, la teva néta, de què és culpable? D’haver nascut? D’existir?
FREUD: Ens n’anirem.
ANNA: Ens n’anirem i parlarem. Ho explicarem per tot el món.
FREUD: Ens n’anirem i callarem. Perquè, a Viena, hi quedaran les meves dues germanes... i els ho farien pagar. Perquè sempre hi quedaran jueus darrere nostre als quals fer pagar la nostra arrogància.
ANNA: Així tu també? Tu també callaràs?
FREUD: De totes maneres, ja duc la mort dins el coll.

Altres n'han dit...
FactótumEl Pais, Le Télégramme,

Enllaços:
Eric-Emmanuel Schmitt, missatges, Freud, ateisme.

Escolta-la:
Espanyol (Club Teatral Vedruna - Dir: Germà Carles Maria Lloig)

 Mira-la:
Francès (Compagnie théâtrale du CPF)
Italià (adaptació RAIDUE)

divendres, 4 de desembre de 2015

Homes sense dones - Haruki Murakami





"Algun dia, de sobte, vosaltres també us convertireu en homes sense dones."



Murakami, Haruki. Homes sense dones. 
Barcelona: Empúries, 2015

Onna no inai otokotachi. Traducció de Jordi Mas i Albert Nolla.
Col·lecció Narrativa, 478




 Què en diu la contraportada...
Amb la mestria de què només són capaços els grans narradors, Murakami ens introdueix en el complex món de les relacions entre homes i dones. Traïció, obsessió, infidelitat, aparença, amor, silenci... Els homes condueixen aquestes històries plenes d’observacions i reflexions subtils i incisives sobre les relacions de parella, mentre les dones, entorn de les quals gira la vida dels homes i aquestes sis històries, són les gran protagonistes absents. Absents de cos, però presents d’ànima. Plenes dels elements que caracteritzen la prosa d’un dels escriptors més importants de la nostra època: la música pop dels Beatles, les referències a Kafka, els personatges solitaris, introspectius i melancòlics, i un humor subtil; aquestes històries punyents i brillants ens endinsen en els abismes de l’ànima humana.

 Com comença...
En Kafuku havia pujat molts cops en cotxes conduïts per dones, però, segons ell, la seva manera de conduir es podia dividir en dos grans grups: les que eren una mica massa agressives i les que eren una mica massa cautes.
Drive my car

Moments...
(Pàg. 24)
(...) passés el què passés, valia més saber que no pas no saber. Per més dolor que li provoqués, havia de saber-ho. Era només sabent les coses que les persones es podien fer més bones.
Drive my car

(Pàg. 42)
- (...) El que em feia patir més de tot –va dir en Kafuku- és que hi havia una part d’ella que realment no entenia... una part que em sembla que era important. I, ara que ja és morta, hauré de viure sense poder-la entendre mai. És com una caixa forta que ha caigut al fons del mar, Quan hi penso, se’m fa un nus al pit.
En Takatsuki es va quedar un moment pensarós.
- Però, senyor Kafuku –va dir-, vol dir que podem entendre mai ningú del tot? Encara que sigui algú a qui estimem profundament?
Drive my car

(Pàg. 46) 
Va inspirar el fum profundament i va aclucar una mica els ulls, satisfeta. Després de retenir-lo un moment als pulmons, el va exhalar a poc a poc cap a fora.
- Et matarà –va dir en Kafuku.
- Ara que ho diu, la vida també mata –va dir la Misaki.
Drive my car

(Pàg. 58)
Quan vaig recordar la manera com havia viscut i havia pensat fins aleshores,em vaig adonar que tot plegat havia estat d’allò més absurd, insuls i depriment. Retalls i retallets de la classe mitjana, totalment mancats d’imaginació. Tenia ganes d’arreplegar-ho tot i entatxonar-ho al fons d’un calaix. O de calar-hi foc i fer-ne fum (...).
Yesterday

(Pàg. 114) 
- (...) Començar la vida sense res segur que és més difícil. En aquest aspecte, penso que he tingut més sort que la resta. Però començar a dubtar profundament del valor de la vida que fas a partir d’una certa edat, quan ja tens un estil de vida propi i ja has adquirit una certa posició social, en cert sentit encara és més fumut. Comences a pensar que la vida que has fet fins llavors no té cap sentit, que ha estat inútil. Si et passa quan ets joves, encara tens la possibilitat de rectificar o de tenir alguna esperança. Però si et passa en aquesta edat, el pes del passat t’esclafa. No es pot canviar tan fàcilment.
Un òrgan independent.

(Pàg. 136) 
(...) En aquelles històries, la realitat i la ficció, l’observació i la fantasia, estaven barrejades d’una manera inextricable. Per això no es preocupava gens de si eren autèntiques o no, i les escoltava amb tota la innocència. Ben mirat, quina importància podia tenir per a ell en aquell moment que fossin veritat, mentida o una barreja de totes dues coses?
Xahrazad

(Pàg. 166)
- (...) La vida és ben curiosa. Allò que en un moment determinat ens sembla tan brillant que faríem el que fos per obtenir-ho, amb el temps, o amb un simple canvi de perspectiva, de sobte ens sembla que ha perdut tot el color (...)
Xahrazad

(Pàg. 178)
No havia aconseguit res a la vida, no havia produït res. No havia estat capaç de fer feliç a una altra persona no, evidentment, de fer-se feliç a si mateix. Ja no sabia gaire en què consistia la felicitat. Ara mateix, era incapaç de percebre gaire clarament el dolor, la ràbia, la desil·lusió o la resignació. L’únic que podia fer perquè aquell cor seu sense pes ni profunditat no acabés perdent totalment el rumb, si de cas, era crear-se un lloc per aferrar-s’hi. Aquell petit bar que es deia Kino i es trobava al fons d’un carreró va ser aquest lloc concret.
Kino.

(Pàg. 261)
Algun dia, de sobte, vosaltres també us convertireu en homes sense dones. Aquest dia arribarà de sobte, sense donar-vos la més mínima pista o avís, sense que en tingueu cap intuïció ni pressentiment, sense trucar a la porta o tossir abans d’irrompre. Tombareu una cantonada i us adonareu que ja hi sou. Però no us podreu fer enrere: un cop haureu tombat la cantonada, aquest serà l’únic món que existirà per a vosaltres. En aquest món us anomenaran “homes sense dones”, amb un plural d’una fredor increïble.
Homes sense dones. 

 Altres n'han dit...
Llibres, i punt!, Pluja de llibres, Fantastik, Marina Espasa, Entre lletres, Racó de la paraula, Lilvia, Paranoia 68, Crítica de libros, Las lecturas de Guillermo, Fantastic Plastic Mag, El Cultural, Entre montones de libros, La kriticona.

 Enllaços:
Haruki Murakami, les claus del llibre, sobre els elogis, sobre la soledat.


dimarts, 1 de desembre de 2015

Carpe diem - Saul Bellow





"¡La pasta! De eso se trataba. La vocación del mundo. Si pudiera encontrar el modo de salir de eso..."



Bellow. Saul. Carpe diem.
Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2015

Seize the Day. Traducció de Benito Gómez
Col·lecció Incís, 1



 Què en diu la contraportada...
Carpe diem. Vive el momento. Sumérgete en el aquí y el ahora. Esas frases salidas de la boca del extravagante doctor Tamkin como un dudoso elixir milagroso rebotan contra los tímpanos de Wilhelm, un hombre acosado por varios frentes: actor fracasado, danza al son de las exigencias de su ex mujer y sus dos hijos, despreciado por la empresa que le despidió en lugar de otorgarle el ascenso prometido y ninguneado por la soberbia y frialdad de su propio padre. Pero la esperanza es lo último que se pierde, y ahora ésta se ha encarnado en setecientos dólares, los únicos que tiene, y que ha invertido en acciones de manteca de cerdo. Instigado por Tamkin, ese psicólogo huidizo reconvertido en corredor de Bolsa que escupe extrañas frases filosóficas, Wilhelm decide jugárselo todo a una sola carta. Y todo quiere decir su equilibrio emocional, su vida afectiva, laboral y espiritual que se tambalea en la cuerda floja como un torpe acróbata que sabe que, tarde o temprano, acabará cayendo al vacío… Ridículo, solo, asfixiado por la vida, poco a poco, los restos de entereza de Wilhelm se caen a pedazos pequeños, difícilmente aprovechables para una reconstrucción.

La narración envolvente de Carpe diem, su mordaz sentido del humor, la descripción minuciosa de la geografía interior –y exterior– de los personajes que habitan esta novela y el talento para analizar el comportamiento humano demuestran por qué Saul Bellow fue uno de los narradores más lúcidos del siglo xx..

 Com comença...
A la hora de ocultar sus problemas, Tommy Wilhelm era tan capaz como cualquiera. Al menos eso pensaba, y le sobraban argumentos para demostrarlo. En tiempos había sido actor –bueno, figurante, más bien- y sabía lo que era hacer comedia. Además, iba fumando un puro, y cuando uno fuma puros y lleva sombrero, juega con ventaja: es más difícil adivinar lo que siente.

 Moments...
(Pàg. 53)
¿(...) también él era, en el fondo de su alma, un verdadero cínico? Mucha gente lo era hoy en día. Nadie parecía contento, y a Wilhelm lo horrorizaba especialmente el cinismo de la gente afortunada. El cinismo era el pan de cada día de todo el mundo. Y la ironía también. Tal vez no había remedio. Y hasta quizá fuera necesario. A Wilhelm, sin embargo, le daba mucho miedo. Si al acabar el día se encontraba alguna vez más cansado que de costumbre, lo achacaba al cinismo. Demasiado ajetreo por todas partes. Demasiada falsedad. Empleaba diversos términos para expresar el efecto que le producía todo eso.”¡Bandidos! ¡Cerdos! ¡Hipócritas! –exclamaba para sus adentros-. ¡Qué competencia tan feroz! ¡Vaya tejemanejes! ¡Criminales! ¡Tramposos! ¡Canallas!”

(Pàg. 66) 
- Oh, Dios –rezó Wilhelm-. Sácame de apuros. Líbrame de preocupaciones, y ayúdame a hacer algo en la vida. Lamento mucho haber desperdiciado el tiempo. Déjame salir de este embrollo y dame una vida diferente. Porque estoy completamente jodido. Ten misericordia.

(Pàg. 80)
¡Cuánto les gusta el dinero!, pensó Wilhelm. ¡Adoran el dinero! ¡Sagrado dinero! ¡Maravilloso dinero! Las cosas se estaban poniendo de modo que la gente se volvía imbécil en todo menos en cuestiones de dinero. Y el que no tenía, era un pelele. ¡Un pelele! Que debía pedir perdón y desaparecer de la faz de la tierra. ¡La pasta! De eso se trataba. La vocación del mundo. Si pudiera encontrar el modo de salir de eso...

(Pàg. 84) 
A todo el mundo le gusta mantener conversaciones personales, pero los listos no sueltan prenda, solamente los tontos.

(Pàg. 98) 
- (...) Un marido como yo es un esclavo con una argolla al cuello. Las autoridades eclesiásticas van a Albany y supervisan las leyes. No quieren el divorcio. El tribunal dice: “¿Quieres ser libre? Pues trabaja el doble: ¡el doble, por lo menos! ¡Trabaja, vago¡. Y luego hay individuos que se matan unos a otros por la pasta, y pueden librarse de una mujer que los odia, pero a cambio de venderse a la empresa donde trabajan. Y como la empresa sabe que la gente no tiene mas remedio que ganarse el sueldo, se aprovecha bien de ella. No me hables de libertad. Un rico puede ser libre con unos ingresos limpios de un millón de dólares. Un pobre puede ser libre porque a nadie le importa lo que haga. Pero quien esté en mi situación tiene que sudarlo hasta caerse muerto.

(Pàg.122) 
- (...) A la gente se le olvida lo sensacionales que son las cosas que hace. No las toman en consideración. Todo se funde en el trasfondo de su vida cotidiana.

(Pàg. 127)
(...) No es momento de entrar en detalles, pero ese dinero me hizo sentirme culpable. Capital y Crimen empiezan con C. Cálculo. Corrupción.

(Pâg. 129)
- (...) “¿Qué eres?” Nada. Ésa es la respuesta. Nada. En lo más profundo de tu ser...¡nada! Y claro, eso resulta difícil de aceptar y entonces uno quiere ser Algo, y lo intenta. Pero en vez de ser realmente ese Algo, el hombre, en cambio, engaña a todo el mundo. No se puede ser tan severo consigo mismo. Se ama un poco. Se tiene un perro -¡Tijeras!-, o se da dinero a alguna organización benéfica. Pero eso no es amor, ¿verdad? ¿Qué es? Egoísmo, pura y simplemente. Es un modo de amar el alma falsa. Vanidad. Sólo vanidad, eso es. Y conveniencia social.  El interés del alma falsa se identifica con el interés de la vida social, con el mecanismo de la sociedad. Ésa es la principal tragedia de la vida humana. ¡Ah, es terrible! ¡Horroroso! Nadie es libre. Quien nos traiciona, quien nos vende, está dentro de nosotros. Hay que obedecerlo como esclavos. Nos hace trabajar como bestias. Y ¿para qué? ¿Para quién?

(Pàg. 147)
Aun entonces, había que tener suerte para hacerse entender. Y siempre ocurría lo mismo con todos los que uno se encontraba. Había que traducir y traducir, explicar y explicar, una y otra vez, y era un puro infierno el no entender, no ser comprendido, no distinguir a los locos de los cuerdos, los juiciosos de los tontos, los jóvenes de los viejos y los enfermos de los sanos. Los padres no eran padres ni los hijos eran hijos. De día uno no tenía más remedio que hablar consigo mismo y de noche había que razonar a solas. ¿Acaso había alguien con quien hablar en una ciudad como Nueva York?

(Pàg. 177)
Se abrió camino pesadamente a través del tráfico, y con sus pasos cortos y rápidos, subió la escalera de entrada del hotel Gloriana, con sus espejos oscuros, tan benévolos con los defectos de la gente.

(Pàg. 189)
En Broadway hacía una tarde luminosa y el aire enrarecido permanecía casi inmóvil bajo el plúmbeo sol, y había pisadas en el serrín que alfombraba el umbral de carnicerías y fruterías. Y la inmensa, la gran multitud, el inacabable flujo de millones de seres de toda raza y especie seguía su curso, apretadamente, gente de todas las edades, de toda condición, poseedora de todos los secretos humanos, antiguos y futuros, y en cada rostro la quintaesencia de un afán particular: trabajo, gasto, lucho, pienso, amo, insisto, retengo, cedo, envidio, ansío, desprecio, muero, escondo, quiero.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

divendres, 20 de novembre de 2015

La merceria - Teresa Roig





"L’únic temps real és el present. Un regal. La resta, sols un miratge."



Roig, Teresa. La merceria.
Barcelona: Columna, 2015

Col·lecció Clàssica, 1058.
 


 Què en diu la contraportada...
A la Barcelona de principis del segle XX, en Tonet, un jove idealista d’origen humil, salva un home ric, l’Eudald, de la mort segura, arriscant la seva pròpia vida. A partir de llavors, una gran amistat uneix els dos homes, malgrat l’abisme polític i cultural que els separa. En agraïment al gest altruista, en Tonet, veu acomplert el somni d’obrir la botiga que sempre havia volgut per a la dona que estima... encara que no és l’únic.
Entre el Romanticisme, la tragèdia i el suspens, La merceria roda un retrat fidedigne de la societat catalana a l’estil de L’auca del senyor Esteve, que ens fa viatjar en el temps, al llarg de tres generacions i les diferents classes socials de l’època. Viurem de prop els fets històrics més significatius per a la ciutat i el país, així com els alts i baixos econòmics de l’empresa familiar. Descobrirem que els diners no donen la felicitat i que no tot té un preu. Coneixerem l’ambició, el dubte, l’enveja, l’odi, la por de dues famílies que tenen més en comú del que imaginen... I, finalment, recordarem que, sempre, l’única resposta a tots els problemes és l’amor.

 Com comença...
-  La bossa i la vida! –crida algú.
En Tonet Llorens i Omedes sap que no va per ell. Potser perquè ni tan sols en porta, de bossa. Ni un duro. Avui no hi ha hagut sort. I de vida... Bé, la seva, ara com ara no val gaire. Potser per això continua caminant. Absent. Sumit en les seves cabòries. I en la pròpia misèria.

 Moments...
(Pàg. 15)
(...) es busca la vida, com pot.
No ha celebrat mai el seu aniversari. Per a ell, la Setmana Tràgica continua.
En dies com avui, que torna rebentat a casa de no fer res més que voltar per Barcelona, esperant tenir sort, sap del cert que no en té. Que no n’ha tingut mai. Torna amb les butxaques buides, carregat de frustració i de tristesa. És un treballador incansable, una bona persona, un home de paraula, honest; però... de què li ha servit fins ara?

(Pàg. 41) 
A algú que sempre ha hagut d’espavilar-se pel seu compte, no li resulta fàcil acceptar ajuda de cop i volta. Per això no discuteixen. No sap encara la forma que pren l’ajut que els volen prestar els Fortuny, i té clar que ella ho acceptaria; però és ell qui ha de decidir. Ell, que es debat entre la justícia, l’orgull i l’acceptació. Entre l’esperança per l’univers de possibilitats que s’obre davant seu i la por. La creença de no merèixer res i el desig de tenir-ho tot... No discuteixen perquè, al final, per collons, guanya la necessitat. És el que hi ha.

(Pàg. 54)
(...) quan arriben al llit, consumen el seu matrimoni, per fi. Durant hores. D’una forma virulenta i fogosa, quasi destructiva. Ni un sol t’estimo, es diuen. Millor. Si no hi ha amor, que no hi hagi mentides.

(Pàg. 92) 
(...) “Y a vosotros, catalanes que os envenenaron con doctrinas infames, os traigo el perdón. Porqué la España de Franco tiene el corazón grande y no sabe odiar” diu La Vanguardia, citant al general Yagüe, cap de l’exercit marroquí.
- Déu meu... –repeteix, de forma inconscient.
- Querrás decir Dios mío –puntualitza el quiosquer corregint-lo.
I li agradaria pensar que fa broma, perquè el coneix de fa temps i és tan de la ceba com ell; però ho ha dit molt seriós. I ara tots els presents l’observen, amb el mateix posat greu.
- Sí, sí, és clar... Vull dir es claro.
Algú riu. Un nen. I de seguida el fan callar.

(Pàg. 101) 
Com podria confessar-li a en Tonet que la seva detenció, que la denúncia que el manté empresonat o que les tortures són responsabilitat seva? O a la Mercè, amb qui passa ara, gràcies a això, tantes estones? Com admetre que tot és a causa de l’amor que sent, un amor no correspost que l’omple de pena...?

(Pàg.102)
Malgrat que la guerra s’ha acabat oficialment, es lliuren d’altres batalles. De portes endins, en moltes cases. I n’hi ha que duren tant o més temps que la Civil.

(Pàg. 136)
(...) quan algú mort, la vida ja no torna a ser igual. El buit que deixa va ocupant-lo el temps, la feina. Altres coses. Però mai no s’omple ni compensa. La mort ho canvia tot, cada vegada. Sempre. Tot canvia i es recol·loca al seu voltant. I malgrat que les coses, els fets, les persones, tendeixin a l’ordre de nou, un cop superada la pèrdua, el cert és que no acaba de superar-se. Mai.

(Pàg. 209) 
- Sembla que vagis drogada... –li retreu ell.
- I tu, que vinguis de putes –li etziba ella.
Ni l’un li reconeix que l’enyora, ni l’altra que l’estima. No poden. No saben com. A tots dos els pesen massa les pèrdues; del fill, del pare, del germà. La culpa, les mentides... Per això l’Aniol la tracta fatal, i la Feliça li ho permet. Discuteixen tant o més que no pas fan l’amor. Potser perquè s’estimen i s’odien a parts iguals, malgrat que no quedi clar quina és la de cadascun. Només de tant en tant s’obren prou les ferides, o les cuirasses, perquè entri la llum. I un bri d’esperança ompli les seves vides.

(Pàg. 222)
- (...) Només hi ha una cosa de la qual ets responsable: de la teva pròpia felicitat.

(Pàg. 254)
(...) la Mercè no respon. Està com absent.
- Mama?
I només quan la toca, sembla que torna. Que es desperta.
- L’oblit ens permet sobreviure –diu, mirant-la fixament als ulls-. Com podríem seguir vivint amb el llast de la vida, de totes les vides, si no...?

(Pàg. 359) 
Res importa més que això, ara, aquí, pensa. I tots ho senten igual. El passat, passat està. No podem fer res per canviar allò que ja no és a les nostres mans. Res que no sigui acceptar-ho i deixar que passi. Veure-ho marxar. L’únic temps real és el present. Un regal. La resta, sols un miratge.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

dijous, 19 de novembre de 2015

Los amores difíciles - Italo Calvino





"(...) ella bajaba las pestañas y él se sintió como borrado."


Calvino, Italo. Los amores difíciles. 
Barcelona: Tusquets Editores, 1989

Gli amori difficili. Traducció de Aurora Bernárdez.
Col·lecció Andanzas, 94




 Què en diu la contraportada...
En Los amores difíciles reunió Italo Calvino en 1970 una inolvidable colección de historias que, entre cómicas y amargas, hablan de la dificultad de comunicación entre personas que, por alguna inesperada circunstancia, están a punto de iniciar una relación amorosa. En realidad, son historias acerca de cómo una pareja no alcanza nunca a establecer ese mínimo vínculo afectivo inicial, aunque todo parezca favorecerlo, o, dicho de otro modo, sobre cómo no se encuentra pareja. Pero precisamente en ese desencuentro reside para Calvino –que tan bien conoce esa zona de silencio en el fondo de las relaciones humanas- no sólo el motivo de una desesperación, sino también el elemento fundamental, cuando no incluso la esencia misma, de la relación amorosa. Y así lo ejemplifican estas aventuras de amor y ausencia para regocijo y reflexión del lector.

 Com comença...
En el compartimiento, junto al soldado de infantería Tomagra, se sentó una señora alta y opulenta. A juzgar por el vestido y el velo, debía de ser una viuda de provincias: el vestido era de seda negra, apropiado para un largo luto, pero con guarniciones y adornos inútiles, y el velo que caía del ala de un sombrero pesado y anticuado le envolvía la cara.
La aventura de un soldado.

 Moments...
(Pàg. 56)
En el muelle se alineaban las casas grises de los pescadores, con redes rojas tendidas sobre cortos palos, y de las barcas atracadas algunos muchachos alzaban peces de color plomo y los pasaban a muchachas de pie con cestas bajas y cuadradas apoyadas en la cadera, y hombres con minúsculos aros de oro, sentados ene l suelo con las piernas estiradas, cosían interminables redes, y en una especie de nichos hervía en artesas el tanino para volver a teñirlas, y muretes de piedra dividían pequeños huertos frente al mar, donde las barcas volcadas alternaban con las cañas de los almácigos, y mujeres con la boca llena de clavos ayudaban a los maridos tendidos bajo la quilla reparando averías, y en cada casa rosada un alero cubría los tomates cortados en dos y puestos a secar con sal sobre una rejilla, y entre las plantas de espárragos los niños buscaban lombrices, y algunos viejos con un vaporizador aplicaban insecticida a los nísperos, y los melones amarillos crecían sobre hojas trepantes, y las viejas freían en las sartenes calamarcitos y pulpos o flores de calabaza rebozadas en harina y se alzaban proas de chalupas en oloroso astilleros de madera recién aserrada, y los calafatines se disputaban amenazándose con pinceles negros de alquitrán, y allí empezaba la playa con pequeños castillos y volcanes de arena abandonados por los niños.
La aventura de una bañista

(Pàg. 19) 
Una vez, Enrico Gnei, empleado, pasó una noche con una mujer guapísima. Al salir de la casa de la señora, temprano, el aire y los colores de la mañana primaveral se desplegaron ante él, frescos, tonificantes y nuevos, y le parecía que caminaba al son de una música.
La aventura de un empleado. 

(Pàg. 66)
Gnei alimentaba hacia su trabajo esa pasión amorosa que, incluso inconfesada, enciende el corazón de los empleados no bien saben de qué dulzura secreta y de qué furioso fanatismo se puede cargar la práctica burocrática más corriente, el despacho de correspondencia ordinaria, el mantenimiento puntual del registro.
La aventura de un empleado

(Pàg. 69) 
(...) pasan los días esperando con dulce ansiedad las fotos reveladas (ansiedad a la que algunos añaden el sutil placer de las manipulaciones alquímicas en la cámara oscura, vedada a las intrusiones de los familiares y acre de ácidos al olfato), y sólo cuando tienen las fotos delante de los ojos parecen tomar posesión tangible del día transcurrido, sólo entonces el torrente alpino, el gesto del nene con el cubo, el reflejo del sol en la pierna de la esposa adquieren la irrevocabilidad de lo que ha sido y ya no puede ser puesto en duda. Lo demás puede ahogarse decididamente en la sombra insegura del recuerdo.
La aventura del un fotógrafo.

(Pàg. 102) 
No era sin embargo un lector apresurado, famélico. Había llegado a la edad en que la segunda, la tercera o la cuarta lectura dan más placer que la primera.
La aventura de un lector.

(Pàg.115)
Amilcare Carruga era todavía joven, no carente de recursos, sin exageradas ambiciones materiales o espirituales: nada le impedía pues gozar de la vida. Y, sin embargo, observó que desde hacía un tiempo la vida para él iba perdiendo, imperceptiblemente, su sabor.
La aventura de un miope.

(Pàg. 128)
(...) esbozó una sonrisa, sin detener en él la mirada. Lo había visto bien: tenía una cara un poco patética y un poco trivial, de esos hombre que a fuerza de indulgencia consigo mismos y con el mundo han llegado, sin ser viejos, a un estado entre la sabiduría y la imbecilidad.
La aventura de una mujer casada.

(Pàg. 147) 
La chica tenía su sonrisa amable en los labios, y el muchacho de las gafas verdes se turbó y no se atrevió a seguir bromeando, porque ella bajaba las pestañas y él se sintió como borrado.
La aventura de un esquiador.

(Pàg. 203)
Trabajo nuevo, ciudad diferente: de haber sido más joven o haber esperado más d ela vida, me hubieran dado impulso y alegría; ahora no, sólo era capaz de ver la grisalla, la miseria de lo que me rodeaba y de meterme dentro, no tanto por resignación sino como si me gustara, porque me confirmaba que la vida no podía ser diferente.
La nube de smog

(Pàg. 234)
(...) para cientos de miles de personas que se pasaban la semana entera entregada a grises ocupaciones con tal de poder escapar el domingo, la ciudad era un mundo perdido, una máquina para producir los medios de salir de ella esas pocas horas y después volver.
La nube de smog

(Pàg. 245)
Yo comprendía que para él, llegara o no ese día, era menos importante de lo que se pudiera creer, porque lo que contaba era la dirección de su vida, que no debía cambiar.
La nube de smog

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 

diumenge, 15 de novembre de 2015

El viatge a sota terra de Niels Klim - Ludvig Holberg





"¿Qui hauria pogut pensar mai que la Terra era buida, i que contenia a les seves entranyes un altre Sol i altres planetes?"




Holberg, Ludvig. EL viatge a sota terra de Niels Klim.
Barcelona: Adesiara, 2002


Nicolai Klimi iter subterraneum. Traducció de Vicens Reglà.
Col·lecció D’ací i d’allà, 21
 


Què en diu la contraportada...
Com un altre Lil·liput, el món subterrani és fascinant, perquè sota terra hi ha tot un planeta curull de civilitzacions. Des del principat de Potu, una utopia de la societat igualitària i racional, habitat per arbres parlants —un clar referent dels ents que poblen la Terra Mitjana de Tolkien—, fins al país de Quama, on viuen homes salvatges, el viatge increïble de Niels Klim i les seves peripècies espaterrants ens ofereixen a mesura que avança la novel·la, amb una mirada aguda i sarcàstica, les atzagaiades més contundents que s'han llançat mai contra el funcionament de les societats «avançades».

 Com comença...
Prefaci Apologètic
Peter i Andreas Klim, fills de Thomas Klim, néts de Klim el Gran saluden el benèvol lector.

Com que ha arribat a les nostres orelles que uns quants incrèduls posen en dubte la certesa històrica d’aquesta narració i que, en conseqüència, es difonen arreu rumors perversos contra l’editor del Viatge sota terra, hem considerat que cal defensar aquesta nova edició amb testimonis de personatges de renom per tal de posar fre ben aviat a aquests rumors.

 Moments...
(Pàg. 40)
Per explicar-ho en poques paraules, ja veia clarament que els habitants d’aquell planeta eren arbres i que estaven dotats de raó, i em meravellava d’aquella diversitat amb què la natura es delecta a afaiçonar els éssers vius.

(Pàg. 55)
Quan vaig preguntar per què l’havien condemnat, em van informar que havia debatut en públic sobre les qualitats i l’essència de Déu, la qual cosa és prohibida en aquestes terres, on els debats importuns d’aquesta mena es consideren tan temeraris i estúpids que les persones íntegres no poden caure-hi de cap manera.

(Pàg. 62)
Els subterranis estan del tot convençuts que cal conservar les lleis antigues i honorar les disposicions dels seus avantpassats, ja que creuen que si es modifiquessin o es deroguessin arbitràriament, això perjudicaria l’estat. Aleshores em vaig preguntar: “Ah! ¿Què passaria als renovadors legislatius del nostre món, que, amb l’excusa de la utilitat pública, cada dia s’empesquen noves lleis, no pas en benefici del poble, sinó en benefici propi?”

(Pàg. 75)
(...) el que és certament memorable i digne d’admiració és que tots els habitants del principat parlin la mateixa llengua, tot i que cada poble presenta tantes diferències en la forma de govern, els costums, els coneixements i els dots intel·lectuals que aquest món ofereix una imatge ben diàfana de la diversitat en què s’adelita la natura, i per això no solament alegra la vista dels viatgers sinó que es pot dir que els colpeix i els extasia.

(Pàg. 25)
Jo he après a limitar-me a la simpatia. Se’n troba més fàcilment, i no t’obliga a res. “Cregui en la meva simpatia”, en el discurs intern, precedeix immediatament “i ara deixem-nos de brocs”. És un sentiment de president del consell: l’obtens a preu rebaixat, després de les catàstrofes. L’amistat és menys senzilla. És llarga i difícil d’aconseguir, però un cop la tens no hi ha manera de desfer-te’n, has de donar la cara.

(Pàg.82)
(...) el qui condemnava severament els altres corria el risc de ser condemnat ell mateix, perquè la condemna dels altres neix habitualment de l’arrogància que Déu odia i desaprova en les criatures, atès que ell aconsella la màxima humilitat; que condemnar les opinions dels altres i emprar la força per convèncer els qui pensen diferent era el mateix que atribuir-se a un mateix tota la llum de la raó, i això és propi dels ximples, que es pensen que només ells són savis.

(Pàg. 86)
Aquell savi subterrani creia que s’havien d’abolir els sacrificis i altres ritus d’aquesta mena, i al·lega aquestes raons: “Les autèntiques virtuts”, diu, “són aquelles la pràctica de les quals resulta feixuga, àrdua i ingrata per als cors corromputs. Fer sacrificis, entonar himnes, celebrar festes, venerar les cendres dels morts, caminar empolainats a les processons al costat de els imatges dels sants..., tot això és més aviat beateria que no pas pràctiques religioses, i si mereixen anomenar-se pràctiques, són les que els impius també acompleixen de bon grat, atès que no els resulten pesades ni àrdues. En canvi, esforçar-se amb els propis recursos a ajudar els indigents, contenir l’odi i la set de venjança, combatre coratjosament la luxúria i lluitar contra aquesta mena de depravacions, aquests són els senyals de la veritable pietat i els arguments de l’obediència, atès que reclamen esforços i fatigues.

(Pàg. 100)
(...) 11) No s’ha de permetre que ningú estigui ociós, perquè els ociosos són una càrrega per a la pàtria. L’esforç i les feines contínues consoliden les forces de l’estat; així mateix, es dissipen i desapareixen els mals designis i les maquinacions enganyoses. Per això és més segur per a l’estat entretenir els súbdits amb coses inútils, com ara jocs i diversions, que no pas que s’estiguin ociosos, la qual cosa afavoreix conspiracions abjectes.

(Pàg. 103)
(...) 20)  Aquells que s’atreveixen a prometre-ho tot i s’ocupen de diversos afers alhora, o bé són imbècils que ignoren les pròpies forces i no s’adonen de la importància de les coses, o bé són ciutadans malvats i falsos que se serveixen a si mateixos en comptes de servir l’estat. El qui és intel·ligent comprova la força dels seus braços abans d’agafar un pes, i el ciutadà autèntic, que  té la pàtria al cor, sap que no s’ha de fer res d’esma.

(Pàg. 120)
De la mateixa manera que a nosaltres no ens afecta un cel serè o un clima temperat si abans no hem experimentat què són les tempestes i els núvols, així aquests arbres no perceben la seva felicitat perquè és perenne i sense interrupció, ni se senten sans perquè desconeixen les malalties. Passen la vida, doncs, amb una salut perpètua i, alhora, amb un clima temperat, però a la llarg s’atipen d’aquests avantatges eterns, ja que només poden apreciar les delícies de la vida aquells que condimenten els agradables plaers amb una mica d’amargor.

(Pàg. 140)
Confesso que l’estupidesa és un defecte, però potser no és tan desitjable eliminar-la del tot.  N’hi ha prou que cada estat tingui tants savis com càrrecs públics tingui disponibles. Alguns han de governar, i alguns han de ser governats. Allò que els dirigents d’altres nacions aconsegueixen simplement amb futileses i falòrnies, aquí s’ha de fer amb recompenses costoses que exhaureixen sovint l’erari. En definitiva, els savis exigeixen les llavors per servir el país, metre que els estúpids s’acontenten amb la clofolla.

(Pàg. 141)
“Cal que almenys la meitat dels ciutadans de qualsevol estat ben constituït siguin estúpids”.

(Pàg. 144)
(...) queda palès com en són, d’injustos, els murmuris d’aquells que es queixen de la brevetat de la vida i que, arran d’aquest fet, per dir-ho així, mouen brega contra Déu. Podem afirmar que la nostra vida és curta perquè en perdem la major part en l’ociositat i els plaers; seria prou llarga si esmercéssim més bé el nostre temps.

(Pàg. 199)
Explicaré coses increïbles, però certes, que vaig veure amb els meus propis ulls. Els ignorants i els analfabets, que mai no han posat els peus més enllà de les fronteres de la seva pàtria, consideren faules tot allò que no estan acostumats a veure des que eren infants. Però els instruïts, especialment els qui coneixen les ciències naturals, als quals l’experiència ha demostrat que la natura és fèrtil en fenòmens de tota mena, miraran amb ulls més favorables els fets insòlits que es narren.

(Pàg. 200) 
(...) ¿qui hauria pogut pensar mai que la Terra era buida, i que contenia a les seves entranyes un altre Sol i altres planetes, si la meva experiència no hagués aclarit aquet misteri? ¿Qui s’hauria imaginat que hi ha una terra habitada per arbres racionals capaços de caminar, si aquesta mateixa experiència meva no hagués esvaït qualsevol dubte? No obstant això, no em barallaré amb ningú per la seva incredulitat, perquè he de confessar que, abans d’emprendre aquest viatge, jo tenia el mateix escrúpol: creia que els relats dels viatgers eren falòrnies i meres ximpleries.

(Pàg. 212)
(...) el fet que pertot s’assignin càrrecs a gent mesquina i inútil no es deu tant a l’estupidesa dels súbdits com a una elecció inadequada i perversa d eles aptituds dels candidats; en canvi, si això es fes correctament i amb cura, i es promocionessin homes assenyats i vàlids no pas per qualsevol mèrit, sinó per la seva idoneïtat per a una tasca determinada, els càrrecs públics es gestionarien a tot arreu molt més bé i l’estat seria eternament pròsper.

(Pàg. 236)
(...) crec que els passa el mateix a algunes nacions que, indiferents a tot el que sigui estranger, només exalcen el que els és propi, i per això, negligint els contactes amb altres països, viuen sempre enfangats en la seva mateixa sordidesa. Seria molt fàcil trobar-ne exemples entre els països europeus.

(Pàg. 238)
En efecte, no hi ha res de més eficaç per mantenir els homes a ratlla que la bona opinió que de la naixença i la noble ascendència té el poble baix, “que es queda bocabadat davant inscripcions i estàtues”.

(Pàg. 247)
Entre els escriptors, els més valorats són aquells que inverteixen l’ordre natural de les paraules per tal de fer obscur i retorçat el que abans era planer i senzill. Són anomenats poetes, i aquesta art de descol·locar els mots rep el nom de poesia. Ara bé, el mèrit d’un poeta no consisteix només a pervertir l’estil: se li demana alhora que sigui un mentider compulsiu. Per això un antic poeta anomenat Homer és adorat gairebé amb honors divins excel·lia en aquestes dues qualitats. Molts l’han imitat capgirant l’ordre de les frases o bé pervertint la realitat, però ningú no ha arribat al seu nivell.

(Pàg. 248)
(...) De fet, són els imbècils els qui sobretot escriuen llibres, com si tinguessin por que la fama de la seva estupidesa no arribarà a la posteritat.

(Pàg. 249)
El filòsof és un venedor literari que posa a la venda, a un preu determinat, preceptes sobre la negació de si mateix, la temprança i la pobresa, i es passa el temps declamant i escrivint contra les riqueses fins que es fa ric. El pare d’aquests filòsofs és un tal Sèneca, que amb aquest mètode es va fer d’or.

(Pàg. 250)
El metafísic és l’únic savi que coneix el que ignora la resta, i que descriu i defineix  l’essència dels esperits i de les ànimes, i el que existeix i el que no existeix, i que, encara que té una vista penetrant, no veu el que té davant del nas.

(Pàg. 274)
(...) la meva caiguda fou tan desastrosa que tots els mortals poden aprendre, a partir del meu exemple, les voltes que donen els afers humans i com n’és, de breu, la durada del poder basat en la força i la violència.

(Pàg. 290)
(...)aquest venerable prelat em va prometre la primera vacant que sorgís a l’escola episcopal. Era un lloc de feina que m’agradava molt, sobretot perquè semblava que esqueia, en certa manera, a la posició que havia tingut, ja que ser professor de l’escola és la imatge i la semblança del poder imperial. Les fèrules se solen confondre amb els ceptres, i la càtedra, amb el tron.

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 


 Llegeix-lo: