dilluns, 1 de setembre de 2008

La carretera - Cormac McCarthy



McCarthy, Cormac. La carretera (The road)
Barcelona: Edicions 62, 2007

Traducció: Rosa Borràs Montané
Col.lecció: Les millor obres de la literatura universal, 173


>> Què en diu la contraportada...
La carretera és la historia profundament commovedora del viatge d'un pare i un fill. Tots dos caminen sols per un paisatge apocalíptic on res no es mou, llevat de les cendres arrossegades pel vent. El cel és fosc i el fred és tan terrible que és capaç de trenar les pedres. No tenen res: només una pistola per defensar-se de les bades violentes que sotgen el camí, la roba que duen posada... I l'un a l'altre.
Mereixedora del Premi Pulitzer 2007, aquesta magistral novel·la planteja sense embuts un futur on no hi ha esperança, però on un pare i el seu fill "l'un per l'altre el món sencer", resisteixen per amor. Imponent pel que fa a la profunditat visionària, La carretera és una lúcida meditació sobre el pitjor i el millor del què som capaços.

>> Com comença...
En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar el nen que dormia a la seva vora. Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l'anterior. Com el principi d'un fred glaucoma que entela el món. La seva mà pujava i baixava suaument amb cada preciosa alenada. Va apartar el plàstic encerat a una banda, es va alçar, abrigat amb roba i mantes pudents, i va mirar cap a l'est buscant llum, però no n'hi havia. (...)

>> Moments...
(Pàg. 9)
Al cap d'una hora eren a la carretera. Ell empenyia el carretó i tots dos, pare i fill, carregaven motxilles. A les motxilles hi havia coses bàsiques. Per si havien d'abandonar el carretó i sortir corrent. Collat al mànec del carretó hi havia un mirall cormat de motocicleta que emprava per observar la carretera que deixaven enrere. Es va carregar la motxilla ben amunt a les espatlles i va fer un cop d'ull al terreny devastat. La carretera era buida. A baix, a la petita vall, es veia la immòbil serpentina grisa d'un riu. Aturada i precisa. Per tota la vora, un munt de joncs morts. ¿Estàs bé?, va dir. El nen va assentir. Llavors van enfilar per l'asfalt sota la llum fosca i metal·litzada, arrossegant els peus entre les cendres, sent l'un per l'altre el món sencer.

(Pàg. 13)
L'home jeia escoltant el degoteig de l'aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci. Les cendres del vell món endutes pels vents crus de temporal d'una banda a l'altra del no-res. Empreses, escampades i empreses de nou. Tot fora de lloc. Abandonat en l'aire cendrós. Sostingut per una alenada, trèmula i breu. Si almenys el meu cor fos de pedra...

(Pàg. 28)
(...) Van dormir abraçats sota les mantes rases enmig del fred i la foscor. Va mantenir el nen ben enganxat al seu cos. Estava tan prim... Cor del teu pare, va dir. Cor del teu pare. Però sabia que si era un bon pare encara podria fer el que ella havia dit. El nen era l´única cosa que s’interposava entre ell i la mort.

(Pàg. 96)
Tots dos escoltaven ajaguts. ¿Ho podràs fer quan arribi el moment? Quan arribi el moment no hi haurà temps a per a res. Ara és el moment. Maleeix Déu i mor. ¿I si no dispara? Ha de disparar. Però ¿i si no dispara? ¿Podries esclafar aquest estimat capet amb una roca? ¿Hi ha al teu interior un ésser que desconeixes? ¿Podria ser? Abraça’l. Així de simple. L'ànima és profunda. Arramba-te'l. Besa'l. De pressa.

(Pàg. 178)
Van començar a menjar menys. Gairebé no els quedava res. El nen es plantava a la carretera amb el mapa a la mà. Paraven atenció, però no sentien res. Es veia el camp obert a l'est i l'aire era diferent. Llavors se'l van trobar darrera d'un revolt de la carretera i es van aturar. Quan es van treure les caputxes de les jaquetes per escoltar el vent salat els va remoure els cabells. Allà al davant tenien la platja grisa amb les onades grises i esmorteïdes cargolant-se lentament. El so distant que les acompanyava. Com un mar extraterrestre trencant contra la platja d'un món desconegut. Passats els bancs de sorra de la marea hi havia un petrolier mig carenat. Més enllà el vast oceà, fred i feixuc, onejant lentament com una bóta plena de desfets. I els corrents de cendra grisa. Va mirar el nen. Endevinava la decepció del seu rostre. Em sap greu que no sigui blau, va dir. No passa res, va dir el nen.


>> Altres han dit...

Llibròfags

>> Enllaços
Cormac McCarthy, Premis Pulitzer, cendra, per si les mosques, ...al principi de la carretera, apocalipsi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada