Les flors del mal - Charles Baudelaire
Baudelaire, Charles. Les flors del mal
Barcelona: Sàpiens Publicacions, 2005
Barcelona: Sàpiens Publicacions, 2005
Les Fleurs du Mal
Versió de Xavier Benguerel, a cura de Joan Tarrida
Selecció a càrrec d'Enciclopèdia Catalana
Biblioteca bàsica d'El Periódico, 34
Versió de Xavier Benguerel, a cura de Joan Tarrida
Selecció a càrrec d'Enciclopèdia Catalana
Biblioteca bàsica d'El Periódico, 34
>> Què en diu la contraportada...
La primera edició del llibre aparegué l'any 1857, i després d'un procés per obscenitat, sis dels seus poemes foren condemnats pel Tribunal Correccional de París. Quatre anys més tard en sortí la segona edició, ampliada amb Els paradisos artificials i els primers "poemes en prosa" que havien de formar l'Spleen de París. A aquesta versió en seguiria una tercera, pòstuma, el 1868. Les flors del mal suposa un trencament amb tota la poesia anterior i una nova orientació de tota la que vindrà, l'inici d'una nova sensibilitat, centrada en la vida urbana i les ambivalències del món emotiu i imaginatiu, i el sorgiment d'un moviment literari, el simbolisme, que es manifestarà amb la seva màxima esplendor al darrer quart del segle XIX.
>> Com comença...
AL LECTOR
L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants a la seva menjança.
Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap el camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.
L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants a la seva menjança.
Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap el camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.
>> Moments...
(Pàg.18)
(...) El Poteta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
II - L'albatros. Spleen i Ideal
(Pàg. 24)
(...) malediccions, planys, èxtasis, crits i blasmes,
i lloances a Déu, i llàgrimes sens fi,
són un eco redit per laberints i balmes;
i pels cors dels mortals com un opi diví!
És un crit repetit pels mils de sentinelles,
una ordre corejada per vastes multituds:
un far il·luminat sobre mil ciutadelles,
una crida en els boscos d'uns caçadors perduts!
Car, veramen, Senyor, és el millor homenatge
que podem oferir-vos de nostra dignitat:
aquest ardent sanglot que en les edats viatja
i ve a expirar a la riba de vostra eternitat.
VI - Els fars. Spleen i Ideal
(Pàg. 35)
Jo sóc bella, oh mortals!, com somni en pedra dura,
i el meu pot, on vosaltres sucumbiu de llangor,
és fet per inspirar al poeta un amor
que és mut com la matèria i com ella perdura.
(...)
XVII - La bellesa. Spleen i Ideal
(Pàg. 39)
(...)
- Plora, insensat, perquè simplement ha viscut!
I plora perquè viu! Però el que l'aclapara,
el que la fa estremir fins a arrencar-li el plor,
és que demà, ai las!, haurà de viure encara!
Demà, passat demà i sempre! -com tu i jo!
XX - La màscara. Spleen i Ideal
(Pàg. 41)
(...)
Que ens arribi del cel o de l'infern, què importa,
Bellesa!, monstre enorme, càndid, que mous a l'esglai,
si en tu l'ull i el somriure i el peu m'obren la porta
d'un Infinit que estimo, que no he conegut mai?
De Déu? Satan? Tant és! Àngel o bé Sirena,
tant és, si ets tu qui ens fas -fada d'ulls vellutats,
ritme, perfum, calor, reina que m'encadena! -,
l'univers menys horrible i els instants menys pesats!
XXI - Himne a la Bellesa. Spleen i Ideal
(Pàg. 49)
Com m'agrada, indolent amada,
del teu cos tan bell,
veure com roba jaspiada
resplendir ta pell!
(...)
XXVIII - El Serpent que danda. Spleeen i Ideal
(Pàg. 88)
(...)
- En va la teva mà palpa un pit que no sona;
allò que cerca, amiga, és un lloc saquejat
per l'urpa i per la dent ferotge de la dona.
No hi busqueu més el cor; les bèsties l'han menjat
(...)
LV - Conversa. Spleen i Ideal
(Pàg. 101)
Tal com els angles dels ulls d'ambre,
jo tornaré a la teva cambra
i lliscaré fins al teu llit
junt amb les ombres de la nit;
t’oferiré, la meva bruna,
uns besos gèlids com la lluna
i unes carícies de serpent
el clos d’un fossar recorrent.
Així que arribi el matí pàl·lid,
trobaràs buit el meu lloc càlid,
on fins al vespre hi farà fred.
Així com d’altres per tendresa,
damunt la teva jovenesa,
vull, per l’esglai, forçar el meu dret!
LXIII - L'aparegut. Spleeen i Ideal
(Pàg. 153)
(...)
en tot clima, amb tot sol, la Mort està admirada
de les teves ganyotes, risible Humanitat,
i sovint, tal com tu, amb mirra perfumada,
barreja sa ironia amb ton insanitat!"
XCVII - Dansa macabra. Quadres parisencs
(Pàg. 157)
Oh acaballes d’autumne, primaveres fangoses,
us estimo i us lloo, estacions calmoses,
d’embolcallar talment cor i cervell ambdós
amb un tènue sudari i un sepulcre boirós.
(...)
CI - Boires i pluges. Quadres parisencs
(Pàg. 167)
(...)
Per ofegar el rancor i gronxar la indolència
d'aquests vells que en silenci esgoten l'existència,
Déu, remordit, creà el somni per consol:
l'Home hi afegí el Vi, fill sacrosant del Sol!
CV - EL vi dels drapaires. El Vi.
(Pàg. 193)
Què en fa Déu d'aquest flux de blasmes que ascendeixen
un dia rere l'altres fins als seus Serafins?
Com un tirà afartat de menges i de vins,
d'aquest blasfemar atroç les remors l'abalteixen.
Els llargs sanglots dels màrtirs i dels sacrificats
deuen ser una harmonia que potser l'embriaga,
tot i que d'aquest pler que la sang d'ells sufraga,
per ara i tant els cels no n’estan sadollats!
- Ah, Jesús! No t'oblidis de l'Hort de les Olives!
En ta simplicitat pregaves a genolls
a Aquell que en el seu cel reia en oir els sorolls
dels claus que t'enfonsava el botxí en les carns vives,
quan veies que escopien a ta divinitat
el cràpula ranxer i les guàrdies roïnes,
llavors que vas sentir clavar-se les espines
al teu crani on vivia la immensa Humanitat;
quan sota el pes terrible del cos que s'estavella
allargaves els braços, romputs, quan sang i afront
amb la suor rajaven del teu patètic front,
en ser que t’eixien semblant a una rodella.
no vas somiar els dies tan bells, diamantins,
en ser que per complir l'eviterna promesa,
petjaves, cavalcant un pollí tot dolcesa,
engalanats amb palmes i flors, els teus camins,
en ser que amb cor turgent de braó i esperança,
fuetejaves el vil mercader irreverent,
on tu, en fi, vas ser el mestre? No haurà, el remordiment,
penetrat al teu flanc més endins que la llança?
- Ben cert, i pel que és jo, satisfet sortiré
d'un món que per unir somni i fets no és prou savi;
pogués usar del glavi i que m’occís el glavi!
Sant Pere va negar Jesús... i va fer bé!
CXVIII - La negació de Sant Pere. Flors del mal
(Pag. 242)
(...)
Per sempre maleït sigui l'il·lús inútil
que va voler el primer, en el seu estupor,
agradat d'un problema insoluble i com fútil,
barrejar el que és honest amb coses de l'amor!
(...)
III - Dones Damnades. Flors del mal (Poema condemnat i suprimit de "Les flors del mal")
>> Altres han dit...
(Pàg.18)
(...) El Poteta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
II - L'albatros. Spleen i Ideal
(Pàg. 24)
(...) malediccions, planys, èxtasis, crits i blasmes,
i lloances a Déu, i llàgrimes sens fi,
són un eco redit per laberints i balmes;
i pels cors dels mortals com un opi diví!
És un crit repetit pels mils de sentinelles,
una ordre corejada per vastes multituds:
un far il·luminat sobre mil ciutadelles,
una crida en els boscos d'uns caçadors perduts!
Car, veramen, Senyor, és el millor homenatge
que podem oferir-vos de nostra dignitat:
aquest ardent sanglot que en les edats viatja
i ve a expirar a la riba de vostra eternitat.
VI - Els fars. Spleen i Ideal
(Pàg. 35)
Jo sóc bella, oh mortals!, com somni en pedra dura,
i el meu pot, on vosaltres sucumbiu de llangor,
és fet per inspirar al poeta un amor
que és mut com la matèria i com ella perdura.
(...)
XVII - La bellesa. Spleen i Ideal
(Pàg. 39)
(...)
- Plora, insensat, perquè simplement ha viscut!
I plora perquè viu! Però el que l'aclapara,
el que la fa estremir fins a arrencar-li el plor,
és que demà, ai las!, haurà de viure encara!
Demà, passat demà i sempre! -com tu i jo!
XX - La màscara. Spleen i Ideal
(Pàg. 41)
(...)
Que ens arribi del cel o de l'infern, què importa,
Bellesa!, monstre enorme, càndid, que mous a l'esglai,
si en tu l'ull i el somriure i el peu m'obren la porta
d'un Infinit que estimo, que no he conegut mai?
De Déu? Satan? Tant és! Àngel o bé Sirena,
tant és, si ets tu qui ens fas -fada d'ulls vellutats,
ritme, perfum, calor, reina que m'encadena! -,
l'univers menys horrible i els instants menys pesats!
XXI - Himne a la Bellesa. Spleen i Ideal
(Pàg. 49)
Com m'agrada, indolent amada,
del teu cos tan bell,
veure com roba jaspiada
resplendir ta pell!
(...)
XXVIII - El Serpent que danda. Spleeen i Ideal
(Pàg. 88)
(...)
- En va la teva mà palpa un pit que no sona;
allò que cerca, amiga, és un lloc saquejat
per l'urpa i per la dent ferotge de la dona.
No hi busqueu més el cor; les bèsties l'han menjat
(...)
LV - Conversa. Spleen i Ideal
(Pàg. 101)
Tal com els angles dels ulls d'ambre,
jo tornaré a la teva cambra
i lliscaré fins al teu llit
junt amb les ombres de la nit;
t’oferiré, la meva bruna,
uns besos gèlids com la lluna
i unes carícies de serpent
el clos d’un fossar recorrent.
Així que arribi el matí pàl·lid,
trobaràs buit el meu lloc càlid,
on fins al vespre hi farà fred.
Així com d’altres per tendresa,
damunt la teva jovenesa,
vull, per l’esglai, forçar el meu dret!
LXIII - L'aparegut. Spleeen i Ideal
(Pàg. 153)
(...)
en tot clima, amb tot sol, la Mort està admirada
de les teves ganyotes, risible Humanitat,
i sovint, tal com tu, amb mirra perfumada,
barreja sa ironia amb ton insanitat!"
XCVII - Dansa macabra. Quadres parisencs
(Pàg. 157)
Oh acaballes d’autumne, primaveres fangoses,
us estimo i us lloo, estacions calmoses,
d’embolcallar talment cor i cervell ambdós
amb un tènue sudari i un sepulcre boirós.
(...)
CI - Boires i pluges. Quadres parisencs
(Pàg. 167)
(...)
Per ofegar el rancor i gronxar la indolència
d'aquests vells que en silenci esgoten l'existència,
Déu, remordit, creà el somni per consol:
l'Home hi afegí el Vi, fill sacrosant del Sol!
CV - EL vi dels drapaires. El Vi.
(Pàg. 193)
Què en fa Déu d'aquest flux de blasmes que ascendeixen
un dia rere l'altres fins als seus Serafins?
Com un tirà afartat de menges i de vins,
d'aquest blasfemar atroç les remors l'abalteixen.
Els llargs sanglots dels màrtirs i dels sacrificats
deuen ser una harmonia que potser l'embriaga,
tot i que d'aquest pler que la sang d'ells sufraga,
per ara i tant els cels no n’estan sadollats!
- Ah, Jesús! No t'oblidis de l'Hort de les Olives!
En ta simplicitat pregaves a genolls
a Aquell que en el seu cel reia en oir els sorolls
dels claus que t'enfonsava el botxí en les carns vives,
quan veies que escopien a ta divinitat
el cràpula ranxer i les guàrdies roïnes,
llavors que vas sentir clavar-se les espines
al teu crani on vivia la immensa Humanitat;
quan sota el pes terrible del cos que s'estavella
allargaves els braços, romputs, quan sang i afront
amb la suor rajaven del teu patètic front,
en ser que t’eixien semblant a una rodella.
no vas somiar els dies tan bells, diamantins,
en ser que per complir l'eviterna promesa,
petjaves, cavalcant un pollí tot dolcesa,
engalanats amb palmes i flors, els teus camins,
en ser que amb cor turgent de braó i esperança,
fuetejaves el vil mercader irreverent,
on tu, en fi, vas ser el mestre? No haurà, el remordiment,
penetrat al teu flanc més endins que la llança?
- Ben cert, i pel que és jo, satisfet sortiré
d'un món que per unir somni i fets no és prou savi;
pogués usar del glavi i que m’occís el glavi!
Sant Pere va negar Jesús... i va fer bé!
CXVIII - La negació de Sant Pere. Flors del mal
(Pag. 242)
(...)
Per sempre maleït sigui l'il·lús inútil
que va voler el primer, en el seu estupor,
agradat d'un problema insoluble i com fútil,
barrejar el que és honest amb coses de l'amor!
(...)
III - Dones Damnades. Flors del mal (Poema condemnat i suprimit de "Les flors del mal")
>> Altres han dit...
Plagueta de Bord
>> Enllaços...
Charles Boudelaire, Simbolisme , Moral pública, Tedi, Metàfora, pecats capitals, malsons,
Edgar Allan Poe, Sinestesia, Rimbaud, Heidegger, oximoron, Bukowski, Ernst T.A. Hoffmann,
Diògenes
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada