dissabte, 26 de desembre de 2009

La institució Smithsoniana - Gore Vidal


Vidal, Gore. La institució Smithsoniana
Barcelona: Proa, 1999








The Smithsonian Institution
Traducció de Cristina Mallol
Col·lecció: A tot vent, 372


>> Què en diu la contraportada...
L'any 1939, quan "núvols de tempesta" amenacen Europa, un adolescent superdotat en matemàtiques d'una acadèmia de Washington és citat a la misteriosa Institució Smithsoniana. Allí descobrirà que les figures de cera de l'exposició cobren vida al tancar les portes, que en el soterrani els científics acceleren les investigacions de la bomba atòmica, i que, per alguna raó, pot viatjar per la quarta dimensió gràcies a la fissió nuclear... El jove protagonista s'endinsarà en la història i mirarà d'atorgar sentit a un present amenaçador i incert.
Gore Vidal (West Point 1925) a disset anys ingressà a l'exercit, on acabà exercint de capità de tripulació d'un vaixell de l'armada. Fou en les guàrdies al pont on començà a escriure el seu primer llibre: Willwaw (1946), que originà un autèntic escàndol. Es donà de baixa de l'exercit i es dedicà a la política. Fou col·laborador directe de John F. Kennedy. Les seves obres - novel·les, guions per al cinema i televisió, assaig i periodisme polític- n'han fet una personalitat influent i un autor d'èxit. Destaquem Washington D.C. (1967, Proa 1985) Myra Brckinridge (1968) i Palimpsest (1995). Actualment viu a Itàlia.

>> Com comença:
Núvols de empesta amenaçaven Europa quan T va sortir de l’internat de St. Albans i va cridar un taxi. En aquella zona de l’avinguda Wisconsin n’hi havia molts.
- Porti’m a la Institució Smithsoniana.
T va gaudir de la cara de confusió del taxista; aquella matinada de Divendres Sant del 1939, la Smithsoniana devia estar tancada.

>> Moments:
(Pàg. 36)
- (...) No importa quant de temps estiguis aquí amb nosaltres, i em sap greu però podrien ser anys, quan ens deixis serà exactament el mateix dia que has entrat. El temps allà fora s’ha parat per a tu. I aquí el temps està al nostre servei...per sempre!

(Pàg. 45)
-(...) Ser un geni no és cap excusa que justifiqui eludir les tasques quotidianes necessàries per superar la nostra mediocritat divinament atorgada.

(Pàg. 64)
Bentsen va colpejar la pipa per treure-hi la cendra.
- T’estranya? Serà difícil que el Departament de Defensa accepti la teva bomba de neutrons, perquè el que volen és matar l’enemic.
- I els civils també?
- Per què no? És el mateix que els japonesos fan a la Xina. –Bentsen va apartar la pipa-. Això és el va fer Sherman a Amèrica del Sud quan va cremar les ciutats. La guerra és un infern.

(Pàg. 82)
-(...) Quan vas morir tu?
T va començar a sentir-se una mica il·lusòria.
- És cosa meva i si ho vols esbrinar, tu mateix. I una altra cosa, mai no preguntis a una dama la seva data de defunció.

(Pàg. 87)
- (...) Sou d’aquí, l’aquí on estem ara tots dos? O sou d’abans i us estic visitant des del meu ara?

(Pàg. 88)
(...) La teva ciència és prodigiosa, però qualsevol que pugui veure clar el que és evident en el camp del temps i de l’espai és catalogat com un geni. El secret està en aquest mot: “clar”. Encara ets massa jove per veure-ho fosc, que és la condició habitual de l’home adult.

(Pàg. 152)
- Vull aconseguir veure-hi tan endavant en el temps com pugui. – El pare Lamy no escoltava-, Vull saber com s’acaba la història. El querubí. El serafí. La gran trompeta...
- Tot acabarà bé.
T era pessimista si pensava en allò que certament s’esdevindria encara que no tenia cap altra prova tres de la cinta de l’avinguda Pennsilvània, que podia ser que fos solament una mena de pel·lícula.
- Si acaba, no estic segur que ho puguem explicar. –El pare Lamy bevia cafè sol. A través de la finestra la serralada Sangre de Cristo s’envermellia mentre es fonia la claror-. També dubto, encara que naturalment et desitjo sort, que hi hagi quelcom mundà o celeste –es va fer un embolic tot sol- per poder , d’alguna manera , interferir en el temps. Al capdavall, Déu ho va fer tot una única vegada. - Amb alguns resultats autènticament singulars.
T no s’havia preocupat de la religió d’ençà que el doctor Lucas li havia ensenyat el catecisme.
- Diguem-ne amb resultats obscurs, com la mateixa ciència. Llavors, com per una mena de pensament posterior, Déu va venir entre nosaltres, per matisar la seva doctrina.

(Pàg. 236)
- Així doncs, senyor, ha convertit el nostre país en àrbitre entre la guerra i la pau arreu del món.
- Hi ha vegades, general Washington, que una nació ha d’actual pel bé de les altres. Tampoc no estem sols. Actualment Anglaterra, França, Holanda i Portugal s’uniran a nosaltres en aquesta lluita per dur la democràcia a aquesta gran part del món que ens ha demanat ajuda. Parlo, evidentment, de la Xina.
Una altra vegada Washington va esbossar aquells somriure prim.
- No m’imaginava pas que es referís la Japó. Per tant, els seus aliats europeus, cadascun d’ells un imperi colonial asiàtic, volen lluitar per torna a atènyer o conservar les seves possessions. Però creia, senyor, que vostè era anticolonial. Ara s’oposa als japonesos diguem que suplantant els francesos al continent asiàtic.
- Evidentment, hi haurà nous acords en aquest emplaçament mundial una vegada s’hagi guanyat la guerra. Mentrestant, simplement permetrem l’autodeterminació de la gent arreu.
- Els seus aliats holandesos saben que pretén alliberar totes les colònies d’Indonèsia?
- La història, general Washington, es mou al seu propi ritme i temps. O ens movem amb ella o ens desfasa.

(Pàg. 238)
FDR es va girar vers Washington:
- Sí. L’imperi, un mot que estem d’acord a no utilitzar, serà absolut si tot ens surt bé. Però no hi haurà ni la més mínima força intimidatòria. En lloc d’això es basarà en certes llibertats del tipus que anhelem i en una prosperitat global que hem de ser capaços de promoure a gran escala.
- Com la seva depressió? –Calvin Coolidge, un home de figura prima i austera, conegut quant estava en vida pels seus llargs silencis, ara se’l considerava una mena de xerraire reconsagrat. FDR semblava sorrut; la seva aversió per Coolidge era famora-. O el desviament del patró or...
- Estic segur , Calvin, que aquests grans homes no estan interessats en detalls domèstics com aquests...
- Sí, sí que ho estem. Si! – Va anunciar Grover-. Jo vaig estar a punt de patir una depressió. No la podia solucionar, com vostè. Ara, evidentment, aquesta guerra posarà fi a la seva depressió; però, si puc preguntar una qüestió d’un interès crucial per a tots els presidents d’aquesta sala: com subvencionarà aquesta guerra?

(Pàg. 249)

-(...) La meva vida es continua dividint entre equacions i política, i de les dues només les equacions perduren tota l’eternitat, si són correctes, és clar.

(Pàg. 252)
Einstein va riure.
-Aquest és el preu que hem de pagar per ser humans. On hi ha Eros, hi ha Thànatos.
T tot sol havia esbrinat el que deien els grecs sobre la condició humana: una vegada comença l’amor i el sexe, la mort és a quatre passes.
- Ja ho sé –va exclamar-. És millor ser una ameba immortal, i tan sols dividir-se de tant en tant.
- Però, aquesta eterna ameba pot fruir de la bellesa d’una equació? O tocar Mozart, encara que sigui malament? Em vaig començar a extingir als vint-i-sis i ara l’inicies tu, aquest procés; esperem que no t’apaguis als setze. La selecció natural s’està accelerant, a compte nostre. Saps, tinc una segona professió. Aviat els jueus aconseguiran el seu propi país, Israel, i els sionistes m’han demanat que en sigui el president. Ja els he dit que encara que he estat, des de sempre, sionista, sóc massa poc dotat per ser president.
- Si hi ha alguna cosa que he conegut, durant la meva estada aquí, són presidents. I vostè no pot pas ser més burro que tots ells junts.
- Em consoles! –Tot seguit Einstein va canviar de cara-. Ara, noi trapella, a veure què podem fer per arranjar el desperfecte ocasionat quant et vas entremetre en la noció d’espai i temps.

(Pàg. 305)
-(...) Per tant –va continuar T-, i ara què? Vaig parar una guerra i vaig fer que una altra fos una mica menys perillosa però, tard o d’hora...
- El gènere humà acabarà autodestruint-se. Cau pel seu propi pes. El virus, nosaltres, destruirà la nostra amfitriona, la terra, o la farà inhabitable per als nostres descendents.
- I val la pena que ens en preocupem?
T va quedar astorat de la pregunta que acabava de fer. Era tan fàcil convertir-se en Déu? O en un déu?

(Pàg. 307)
- (...) Em pregunto si tu ets qui provocaràs el caos.
- No sé què sóc. Però estic en aquest temps, en aquest espai. I si el caos s’ha d’esdevenir, per què no? Com diu vostè, tot és metamorfosi. Canvi. Si jo sóc l’agent temporal, ho he de ser.
- Doncs sigues-ho. –Smithson va envermellí-. Ets l’amo aquí.
- Evidentment. –T va somriure-. Fins que jo canviï.

>> Altres han dit...
El Cultural, Gore Vidal (ABC)

>> Enllaços:
Gore Vidal, little weird person, retrat íntim, el paradís dels maniquís, Mecànica Popular, Baseball, carrera atòmica, Eugenèsia, viatges en el temps, el temps, aquest gran desconegut, i tu què saps de física quantica, assajos per a la barbarie, Oppenheimer, Los Álamos, E=MC2, el moment del Judici Final, Projecte Manhattan, Parxís

:

divendres, 18 de desembre de 2009

Si em necessites, truca’m - Raymond Carver

Carver, Raymond. Si em necessites, truca’m
Barcelona: Empúries/Anagrama, 2001










Call if you need me
Traducció de Carles Miró i Jordana


>> Què en diu la contraportada...
Quan Raymond Carver va morir l’any 1988, ja havia entrat al parnàs, aquell estadi en el qual l’obra d’un escriptor es dóna per completa i tancada, sense cap altra modificació que les que hi vagin afegint les lectures que se’n faran al llarg dels anys. Semblava aleshores que tot el que realment importava ja havia estat publicat, però ara, anys després de la seva mort, Tess Gallagher, la vídua de Carver, ha recuperat i editat cinc relats inèdits que seran per a la legió d’admiradors de l’escriptor un regal irresistible.
Relats esplèndids, precisos, estremidors, que transcorren en el territori que Carver coneix millor, el nord-est suburbial americà, amb homes que han deixat la beguda i es troben en la línia divisòria entre dues vides; amb parelles que ja no s’estimen i comencen a mirar-se com estranys; o amb un escriptor que ha abandonat la seva dona, ha llogat una habitació i torna a provar d’escriure una vegada més, a partir d’aquella “buidor que és el principi de totes les coses”.

>> Com comença...
Era cap a la meitat d’agost i Myers estava entre dues vides. L’única cosa que aquesta vegada tenia de diferent de les altres era que aquesta vegada estava serè. Acabava de passar vint-i-vuit dies en un centre de desintoxicació. Però durant aquell període a la seva dona se li va ficar al cap d’anar-se’n amb un altre borratxo, un amic de tots dos. L’home feia poc que havia heretat uns quants diners i havia parlat de comprar un bar restaurant a la zona occidental de l’Estat.
En Myers va trucar a la seva dona, però ella li va penjar.
(Estelles)

>> Moments...
(Pàg. 56)
(...) No tenia res a dir-hi. No somio. Fa anys que no somio. O potser somio i no em recordo de res quan em desperto. Si una cosa no sóc és expert en somnis: ni en els meus ni els dels altres.
Somnis

(Pàg. 57)
Es va posar a cantussejar quan rentava un plat. Vaig escoltar i, mentre escoltava, vaig pensar: sóc un home ric. Tinc una dona que somia alguna cosa cada nit, que està ajguda al meu costat fins que s’adorm i després se’n va lluny a algun somni ric cada nit. A vegades somnia cavalls i el temps que fa i persones, i a vegades fins i tot canvia de sexe quan somia. Jo no trobava a faltar els somnis. Tenia els seus somnis per pensar-hi si volia tenir una vida amb somnis.
Somnis

(Pàg. 74)

La Carol no havia pogut ser més agradable amb en Nick mentre estaven junts. Però a vegades, quan en Robert i la Joanne es posaven a recordar el passat, en Nick es trobava mirant a través de l’habitació cap a la Carol, que li aguantava la mirada, somreia i després feia un cop de cap, com si res d’aquella conversa sobre el passat tingués cap importància.
Vàndals

(Pàg. 77)

- (...) Què us sembla això de posar bombes? És només per fer les coses més difícils pels americans. Tothom és una diana ara.
Vàndals

(Pàg. 79)
La Joanne era d’en Nick ara. Hi havia hagut un temps que hauria matat per ella. Encara l’estimava, i ella l’estimava a ell, però ara no sentia aquella obsessió. No, ara no seria capaç de matar per ella, i va passar una mala estona per entendre que se sentia d’aquella manera per primer cop. No pensava que per ella –ni per ningú, de fet- valgués la pena matar a algú altre.
Vàndals

(Pàg. 83)
-(...) Amb totes les vegades que vaig conduir begut –va dir en Nick. Va sacsejar el cap.- Només em van agafar una vegada.- Vas tenir sort –va dir la Joanne.- Algú va tenir sort –va dir en Robert-. Els altres conductors van tenir sort.

Vàndals

(Pàg. 96)
- Envejo la teva dona. Envejo la Nancy. La gent sempre parla de “l’altra dona”, i la dona oficial té els privilegis i el poder de debò, però no havia entès mai ni m’havia preocupat mai per aquestes coses abans. Ara ho veig. L’envejo. Envejo la vida que tindrà amb tu aquest estiu en aquesta casa. M’agradaria ser jo. M’agradaria que fóssim nosaltres. Com m’agradaria que fóssim nosaltres! Em sento fatal –va dir. Li vaig acariciar els cabells.
Si em necessites, truca’m

(Pàg. 99)

- (...) Bé –va dir-, la sort és allò que ens fa servei. ¿No et sembla?(Si em necessites, truca’m)
Si em necessites, truca’m

>> Altres han dit...
De Roquetes vinc..., La Segona Perifèria,


>> Enllaços:
Raymond Carver, narrativa breu, Mukarami, Carver re-escrit, Jonestown, decadència de la societat nordamericana, alcoholisme..., ...i rehabilitació, Eureka, Realisme brut - Etiqueta oficial, Realisme brut - Etiqueta de merda, Realisme brut - Etiqueta acadèmica
.

diumenge, 13 de desembre de 2009

La senyoreta Chambon - Éric Holder


Holder, Éric. La senyoreta Chambon
Barcelona: La Campana, 1997








Mademoiselle Chambon
Traducció Lourdes Bigorra
Col·leció Toc de Ficció, 14


>> Què en diu la contraportada...
El judici de la crítica de París ha estat rotund: una de les millors novel·les de l’any. Antonio, paleta d’origen portuguès, i Anne Marie, que treballa en un taller de marroquineria, tenen un fill, Kevin. Un dia, Antonio va a buscar Kevin a l’escola i hi troba la mestra del nen, la senyoreta Chambon. Les seves vides quedaran trastornades per aquest primer contacte entre l’home i la mestre que havia estat violinista.

Jorge Semprún ha escrit: “Us ho asseguro: aquesta senzilla i bella història –trasbalsada/trasbalsadora- florirà en la vostra memòria”. Perquè La senyoreta Chambon és la recreació més penetrant dels moviments del desig, i Eric Holder “lliga tendresa i violència amb un fil màgic: l’emoció, que ens fa arribar amb infinita delicadesa” (Le Figaro Littéraire).

>> Com comença...
Antonio només coneixia la senyoreta Chambron de nom. Fins al començament d’aquell mes de febrer, només havia estat una firma en un quadern de notes que ell fullejava sense gaire atenció –la feina de llegir-lo, li semblava, corresponia a Anne-Marie. A penes havia vist el mateix nom rubricant les convocatòries de reunions de pares d’alumnes, Chambon, Véronique Chambon –tampoc no assistia a les reunions de pares. Pel que fa a Kevin, l’anomenava “mestra”. Simplement: “mestra”, i en dir-ho el seu to expressava, d’una manera estranya en aquella boca petitona, la tendresa barrejada amb la submissió.

>> Moments...
(Pàg. 8)
Tot i que encara hi havia una mica de claror, uns fluorescents grogosos il·luminaven uns dibuixos infantils. Les finestres eren de vidre martellejat, perquè no es veiés l’exterior. Feia olor de guix, o de pols. Als pupitres petits no els esqueia gaire estar buits, semblaven cases abandonades amb massa pressa, on haguessin deixat senyals de vida que ja s’emmusteïen, regles de plàstic ratllats, gomes menjades...

(Pàg. 19)
Laure va néixer un 23 de febrer, era una tarda de dissabte, en el seu petit estudi del carrer del Doctor Farny, més o menys a la tercera part d’un quadern de quadres gruixut col·locat damunt dels genolls de Véronique, estimadíssima Laure, t’he de fer una confidència, no m’agrada Véronique Chambon. Em sembla que no m’ha agradat mai. No només el nom. Tot el que l’acompanya, ho entens?
Tot.

(Pàg. 32)
Cal haver crescut i després viscut en una mateixa ciutat de la província profunda per experimentar el pes del colgament, les grans esperances reduïdes a les proporcions d’un compte bancari, l’avorriment del qual només és possible escapar-se per ínfims detalls: una botiga que obre, una d’antiga que tanca, la votació al consell municipal, d’una nova font.

(Pàg. 39)
(...) I al forn, als papers quadriculats enganxats a la caixa, l’escriptura maldestre que es podia reconèixer era la seva: dona jove, seriosa, fa cangurs, feines de casa, ven mobles comprats a crèdit, i no pagats mai, busca qualsevol cosa, i no hi ha res. La cinta adhesiva del voltant del paper s’esgrogueeix. Un bon dia, el llencen.

(Pàg. 62)
Era un d’aquells matins de cel transparent i sol radiant, quan no se sap quin esclat d’alegria brilla a les cantonades d eles cases, sota el canaló, al gerani que creix al balcó. El que abans havia semblat tant trist, o que no s’havia vist, surt a la llum amb una mena de malícia.

(Pàg. 63)
La plaça major estava envoltada per dos bancs, un supermercat i la major part de botigues de Montmirail. Uns pagesos endiumenjats, amb la camisa cordada fins al coll, premiem unes butxaquetes el contingut de les quals aniria a parar al seu compte. Uns adolescents es morien d’avorriment, asseguts damunt d’unes mobylletes, amb una mà al maluc i l’altra al manillar. Unes dones grans, abocades a les finestres de la planta baixa, continuaven esperant no se sabia què i que no passaria mai.

(Pàg. 73)
(...) Ara Anne-Marie s’estirava el clatell contra el respatller del seu seient, en el fons, només ho havia preguntat amb aquella mena d’humor que de vegades tenia, i que a ell li agradava, aquella elegància inesperada, aquella manera d’aconseguir que qualsevol cosa fos poc important –sempre que, tanmateix, es digués la veritat.

(Pàg. 79)
La senyoreta Chambon portava un vestit lleuger i sabates planes. Per precaució, s’havia nuat un jersei al voltant de les espatlles. Diversos homes s’havien girat al seu pas. No era perquè fos bonica, però hi havia en ella una gràcia infanti, que el temps que feia accentuava encara més. Alguns dies, notem que el cel se’ns ha aclarit també a dins, i això ens fa tornar, sense adonar-nos-en, d’alguna manera, lluminosos. La senyoreta Chambon, per a alguns homes observadors, havia estat la imatge del final de mes de maig, quan promet juny.

(Pàg. 88)
Aquell any, independent del calendari, comptava les seves pròpies estacions: la dels atacs de cansament, la de les crisis de voracitat, quan Anne-Marie es despertava en plena nit per menjar, la de les primeres puntades de peu de la criatura, també, i posaven la mà damunt del ventre, sorpresos que la vida, tan abstracta fins aquell moment, prengués forma.

(Pàg. 120)
Hi ha, doncs, els moments d’absència, en què oblido el que feia el minut abans. Hi ha també els moments de presència, escassos –em dic que caldria que baixés a comprar alguna cosa per menjar, o que passés l’aspiradora. Les persones que han perdut un ésser estimat deuen sentir el mateix. La diferència és que quan aquestes es recorden d’ell, jo penso en tu.

(Pàg. 123)
A ell li van caldre quinze dies per entendre que no podria viure sense ella.

(Pàg. 146)
(...) Tanca els ulls. Se n’anirà, se n’ha d’anar, però en el seu interior no hi ha valor. Només hi ha por i sensació d’injustícia. Per què les partides han de ser el fat d’aquells que les detesten?


.

divendres, 11 de desembre de 2009

El temps de les paraules en veu baixa - Anne-Lise Grobéty


Grobéty, Anne-Lise. El temps de les paraules en veu baixa
Barcelona: Barcanova, 2005






Le Temps des mots à voix basse.
Traducció de Pau Joan Hernàndez
Col·lecció Antaviana Nova, 69



>> Què en diu la contraportada...
L’Oskar i el protagonista d’aquesta història són molt bons companys, i també ho són els seus pares, amants de la poesia, units per una amistat profunda i autèntica, a qui agrada riure i xerrar tranquil·lament al fons del jardí, prop dels ruscos, en una atmosfera distesa i plàcida.
De sobte, però, tot trontolla i la situació es capgira... El món que els envolta queda trasbalsat després de l’accés al poder d’Adolf Hitler, líder del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, més conegut com a partit nazi, que imposa unes noves regles al joc polític i social i suscita l’odi envers algunes minories, com ara els jueus, que seran objecte d’una persecució implacable i d’un extermini massiu.
Aquesta nova realitat toca de molt a prop les dues famílies amigues i les circumstàncies obliguen una d’elles a marxar i intentar buscar refugi en algun indret més segur.
Aquest llibre, ple de lirisme i d’una gran sensibilitat, és una formidable lliçó de solidaritat, i demostra que l’amistat, quan és autèntica, pot superar les proves més dures; el fet que surti reforçada després d’haver-se hagut de sotmetre a l’odi i a la violència constitueix, sens dubte, un extraordinari senyal d’esperança.

>> Com comença...
Això va passar en una terra de turons perfectes i de jardins. En una ciutat petita i tranquil·la, on tothom se saludava mirant-se als ulls.
Això va passar fa molts anys; aleshores, jo només era un nen, i totes les coses em semblaven definitivament grans: el jardí del meu pare, la ciutat, l’edifici de l’escola, el camp de futbol...
Jo tenia un amic. Un amic de debò.
L’Oskar.

>> Moments...
(Pàg. 26)
Ara que la Veu havia adquirit tanta importància a les cases, els espais públics i fins i tot a l’escola, podíem veure com s’anava enfilant per totes les parets aquella mena d’aranya negra de potes tortes, damunt el fons vermell de sang de les banderes.

(Pàg. 37)
No s’havia de ser jueu, i punt. I nosaltres no ho érem.
De com i per què es podia ser-ho o no ser-ho, no en tenia ni idea. Aquell era precisament un dels temes que l’Oskar i jo havíem decidit d’ignorar. En qualsevol cas, els nostres pares eren, tant l’un com l’altre, “tan ateus com els rucs”, com deien ells; però en aquella època jo només tenia una vaga consciència del significat d’aquestes paraules. El meu pare justificava generalment la seva absència de fe explicant que les esglésies havien fet vessar massa sang; que, al seu entendre, s’havien comès massa crims en nom de Déu. La meva formació religiosa es reduïa si fa no fa a això.

(Pàg 48)
- (...) Hi ha una cosa que és per a mi més difícil des de fa un cert temps: acceptar que en tota llavor humana el millor i el pitjor viuen plegats com una vella parella desunida, i continuar creient que l’amor no abandona per això la partida, ni tan sols quan l’odi ho domina tot, com passa ara al nostre voltant..

(Pàg. 52)
- (...) El que vull dir –xiuxiuejava l’Anton-, és que el que ens ha portat a aquest cul-de-sac d’avui han estat les nostres petites covardies de cada dia, les de tots nosaltres, des de da massa temps... Tot el que podíem sentir als carrers, als cafès, la còlera i l’hostilitat que augmentaven, tot el que hem deixat que anés fent sense actuar. Hem vist com l’odi i la violència parien els seus fills davant les nostres portes, sense dir res...

(Pàg. 54)
Tenia por –una por que mai no havia experimentat abans- mentre ells es preguntaven en quin moment havia començat realment tot plegat i com s’explicava que no haguessin vist venir el desastre que s’anunciava... ¿De debò tot va començar pel furor encès dins la pupil.la d’un sol home? ¿I com s’explica que aquest furor acabés inflamant tot un poble? ¿En quin moment les paraules van començar a beure massa als carrers, a vacil·lar per les voreres, a equivocar-se de còlera...?

(Pàg. 57)
¿Que potser estarem sempre condemnats a comprendre les coses massa tard, quan ja no hi ha res més a fer que resignar-se al pitjor?

(Pàg. 67)
(...) Gràcies i coratge. Avui, en necessites tu tant com jo per no maleir els homes. Però no oblidis que dins la paraula desesperança es pot llegir tota sencera la paraula esperança!.

>> Altres han dit...

Insubria Critica, Chez Clarabel, Le scribe, Paperblog


>> Enllaços:
Anne-Lise Grobéty, els crítics, La veu, aranya negra de potes tortes, la ideologia, antisemitisme, Heine, llegir fa crèixer
.

diumenge, 6 de desembre de 2009

La gran complicación - Allen Kurzweil


Kurzweil, Allen. La gran complicación.
Barcelona: Diagonal, 2005










The grand complication
Traducció de Raquel Salegre


>> Com comença...
La búsqueda comenzó con una ficha de préstamo de la biblioteca y la curiosa petición de un elegante caballero.
- Disculpe -dijo el hombre, haciendo una ligera reverencia-, ¿podría robarle un minuto de su tiempo?Depositó la ficha en el mostrador de referencias le dio la vuelta para que las letras quedasen de cara a mí. Y como si la inusitada cortesía no fuese suficiente para atraer la atención de cualquiera, estaba también su escritura, una preciosa caligrafía antigua de seguros trazos ascendentes y afiladas ligaduras de salida, además del título del libro que solicitaba. Compartimentos secretos en los muebles del siglo XVIII se correspondía con mi fascinación por los escondrijos.

>> Moments...
(Pàg. 54)
- (...) El único Paraíso que conozco es una sala de cine que hay a un par de manzanas de donde crecí.
- Ya no existe, supongo.
- Hace mucho, ya.
Jesson asintió comprensivo.
- El Edén era mi refugio cuando era niño y también lo derribaron.- Al menos usted tiene este lugar.- Cierto. Festinalente es un refugio.- En cuanto al nombre...- Significa “apresúrate lentamente”. Un reto privado a la veloz mediocridad a la que la sociedad nos enseña a rendir culto.- Entonces supongo que no le interesa mucho la tecnología interactiva:
- ¡Mis ojos sí que son interactivos! Viendo la mirada bovina de los usuarios de ordenador de su biblioteca, “intrapasiva” me parece un término más adecuado. Yo prefiero los libros a esas loadas cajas de plástico y cristal.

(Pàg. 69)
Mientras guiaba al grupo a lo largo de la pasarela, escuché a dos de los miembros más voluminosos del grupo comentar por qué iba a querer alguien ser bibliotecario. Me di la vuelta y pregunté:
- ¿Por qué se nos tiene tan poco respeto? ¿Alguno de vosotros me lo puede decir? Una vez tuve que impartir un seminario sobre nuestra profesión y busqué algo ingenioso en le diccionario de citas familiares de Bartlett y, ¿qué creéis que encontré? Os lo diré: nada. Ni una maldita cita. Había citas sobre besos y citas sobre bichos, pero los bibliotecarios no encajaban. Y a eso, amigos, yo lo llamaría fraude. Mao Tse-Tung, Casanova, Ralph Ellison, Stephen King, en algún momento todos ellos trabajaron en los depósitos. Cada uno de ellos fue un hombre invisible en un universo de paralabras impresas.

(Pàg. 90)
-(...) Debo decirle, Alexander, que parece extrañamente indiferente a todo esto.
- Existe una diferencia entre tener sentimientos y mostrarlos. ¿Sabía que durante mucho tiempo Dewey ni siquiera incluyó las emociones en su sistema de clasificación?
- ¿Y considera que las excluyó a propósito?
- No, sólo digo que los bibliotecarios, como colectivo, no se las arreglan demasiado bien con los sentimientos (...)

(Pàg. 170)
-(...) Le necesito, Alexander.
- Se lo agradezco, señor Jesson.
- Lo que quiero decir es que le necesito libre de las limitaciones a las que se ve sometido en casa. Sin una atención constante por su parte, no creo que completemos la arquilla.
- No se preocupe por Nic. Los celos son propios de las francesas. Es como el perfume o el champán, prácticamente un producto de exportación.

(Pàg. 252)
(...) Aquí el tiempo se expande. Las horas tienen más minutos y los días más horas. No estoy seguro de por qué, pero la hora oficial de Jesson ofrece más oportunidades de pensar y leer y hacer juegos de palabras y conspirar. Una posible razón, al menos a nivel superficial, es el dinero. La riqueza ha liberado a J. de todo tipo de tareas. Nunca le he visto pagar una factura o comprar comida. No tiene platos que lavar, ni camas que hacer (o no lavar y no hacer, que también supone tiempo). En cuestiones domésticas, apenas mueve un dedo, excepto para hacer sonar alguno de los timbres. No ve a casi nadie, prefiere pasar los días en silenciosa comunión con libros y objetos. Para el resto del mundo, tal vez el tiempo es oro, para J. es justo al revés.

(Pàg. 351)
- (...) ¿Quiere decir que el reloj de bolsillo ni siquiera existe? –preguntó el señor Paradis desde detrás de su carrito de la limpieza- ¿Qué el viejo se lo inventó?.
- No, señor P., la Reina existe.
- ¿Y donde está?
- No lo sé. Desde que la robaron en Jerusalén, se ha unido a esa pequeña comunidad elitista de objetos, como el Halcón Maltés y el tesoro de Sierra Madre, que se definen más por la búsqueda que por la posesión.
.