dimarts, 26 de juny de 2012

El banquer anarquista - Fernando Pessoa


"Les injustícies de la Natura, rai: no hi podem fer res. Ara bé, les de la societat i les de les seves convencions, aquestes ¿per què no evitar-les?" 



Pessoa, Fernando. El banquer anarquista.
Barcelona: Quaderns Crema, 2002


O Banqueiro Anarquista. Traducció de Manuel Guerrero
Col.lecció Biblioteca Mínima, 118





>> Què en diu la contraportada...
El present relat, «faula dialèctica» -en paraules del mateix Pessoa- on un banquer anarquista per convicció construeix discursivament un pamflet irònic i incendiari contra la societat burgesa i la divinització dels diners, és un dels textos més populars i brillants de l'autor. Traduït a les més diverses llengües, continua sorprenent i fascinant els lectors per l'enginy paradoxal i el cinisme d'insuperable actualitat que traspuen els mots del cèlebre banquer. «Hi ha, doncs, una cosa evident…... En l'estat social present no és possible un grup d'homes, per ben intencionats que siguin, per preocupats que estiguin només a combatre les ficcions socials i treballar per la llibertat, que treballin junts sense que espontàniament creïn tirania entre si...… sense destruir en la pràctica tot allò que volen en la teoria.»

>> Com comença...
Havíem acabat de sopar. Davant meu el meu amic, el banquer, gran comerciant i especulador notable, fumava com qui no pensa. La conversa, que s’havia anat esmorteint, jeia morta entre nosaltres. Vaig procurar revifar-la, a l’atzar, tot servint-me d’una idea que em va passar pel cap. Em vaig girar cap a ell, somrient.
- Per cert: em van dir fa uns dies que en altres temps vostè havia estat anarquista...

>> Moments...
(Pàg. 9)
Que no tinc una vida com la de la gent dels sindicats i de les bombes, això és veritat. Però és la vida d’ells que es contradiu amb l’anarquisme, es contradiu amb els seus ideals. La meva no. En mi –sí, en mi, banquer, gran comerciant, especulador si vostè vol-, en mi, la teoria i la pràctica de l’anarquisme van plegades i amb encert. M’ha comparat amb aquests ximples dels sindicats i de les bombes per mostrar que sóc diferent d’ells. Ho sóc, però la diferència és aquesta: ells (sí, ells i no jo) són anarquistes només en la teoria; jo ho sóc en la teoria i en la pràctica. Ells són anarquistes i estúpids, jo anarquista i intel·ligent.

(Pàg. 12)
Les injustícies de la Natura, rai: no hi podem fer res. Ara bé, les de la societat i les de les seves convencions, aquestes ¿per què no evitar-les?

(Pàg. 23)
No tothom pot ser igual davant la Natura: uns neixen alts, d’altres baixos; uns forts, d’altres dèbils; uns més intel·ligents, d’altres menys... Però d’aquí en endavant tothom pot ser igual; només les ficcions socials ho eviten. Aquestes ficcions socials és el que calia destruir.

(Pàg. 41)
Vaig argumentar i argumentar, i, en resposta als meus arguments, no vaig obtenir sinó frases, porqueria, coses com aquelles que responen els ministres als parlaments quan no tenen cap resposta.

(Pàg. 48)
¿Com subjugar els diners, combatent-los? ¿Com esquivar la seva influència i tirania, sense evitar el seu encontre? El procediment només era una: adquirir-los, adquirir-los en quantitats suficients per no sentir la seva influència.

(Pàg. 50)
He treballat, he lluitat, he guanyat diners; he treballat més, he lluitat més, he guanyat més diners; finalment he guanyat molts diners. No he reparat en mitjans –li confesso, amic meu, que ho he reparat en mitjans; he utilitzat tot el que he tingut a l’abast-, l’especulació, el sofisma financer, la pròpia competència deslleial. ¿I què?! Jo, que combatia les ficcions socials, immorals i antinaturals per excel·lència, havia de preocupar-me dels procediments?! Jo, que treballava per la llibertat, ¿havia de preocupar-me de les armes amb què combatia la tirania?!

(Pàg. 66. De  "Textos alternatius i complementaris"  )
- Vaig néixer, com vostè sap, entre el que en llenguatge burgès se’n diu “gent humil” –això és, entre gent pobra de classe treballadora-. Quan s’és pobre però amb aspecte burgès se’n diu “bona gent”. Quan s’és treballador però arreglat se’n diu “gent del poble”. Vaig néixer humil


(Pàg. 71. De  "Textos alternatius i complementaris"  )
El socialisme i el comunisme torna l’Estat omnipotent, i iguals els homes sota aquest monstruós Rei Absolut, que ni tan sols té cos que pugui ser mort. Amb el socialisme i el comunisme el burgès perd i el treballador no guanya. El burgès esdevé esclau, cosa que abans no era; l’obrer, restant igual que el burgès, continua, amb un altre amo, sent igualment esclau.


(Pàg. 71. De  "Textos alternatius i complementaris"  
- (...) En el règim socialista o comunista, no hi ha esperança. És la perfecta realització de l’Infern sobre la Terra, i a l’Infern, pel que sembla, tots són iguals (...) El fet, amic meu, és que socialisme i comunisme són règims d’odi, i, en profit de la humanitat, els règims d’odi no poden durar.
- ¿Com règims d’odi?.
- L’objectiu del socialisme i del comunisme no és elevar el treballador sinó rebaixar el burgès. El treballador es queda igual, o pitjor, com ja li he dit. El que perd el burgès, no ho guanya l’obrer (...).

(Pàg. 76De  "Textos alternatius i complementaris" )
- (...) Però, amic meu, el cristianisme va fallar en la seva realització perquè és una religió antinatural –antinatural perquè contraria quasi tots els instints humans, i antinatural perquè és sobrenatural-. I el sobrenatural és antinatural perquè és sobrenatural. I el sobrenatural és antinatural de dues maneres: perquè és sobrenatural, i perquè sobre el sobrenatural, que és invisible i inverificable, és impossible d’obtenir la creença i l’acord de tots els homes.

(Pàg. 77. De  "Textos alternatius i complementaris"  )
No tenia escrúpols. ¿Perquè havia de tenir escrúpols? ¿Com podia tenir escrúpols qui està treballant per l’alliberament de la humanitat?

>> Llegeix-lo:
Espanyol - amb textos complementaris (html)
Espanyol (html, pdf)

dimarts, 5 de juny de 2012

El violín negro - Maxence Fermine



"Y nadie supo nunca que había sido un genio." 



Fermine, Maxence. El violín negro.
Barcelona: Anagrama, 2002


Le violon noir. Traducció de Javier Albiñana
Col.lecció Panorama de Narrativas, 495






>> Què en diu la contraportada...
Venecia está invadida por las tropas napoleónicas. Johannes Karelsky, violinista cuyo talento ha causado admiración desde su infancia, enrolado en la armada francesa y herido en combate, encuentra albergue en casa de un enigmático luthier. La complicidad que los une desde el principio se convertirá rápidamente en una firme amistad; y la simple evocación de una voz femenina los arrastrará a territorios insospechados para ellos, uniéndolos hasta la muerte. El violín negro, la dolorosa obra maestra del luthier, ¿será en definitiva el instrumento de su pérdida o el de su redención?
En un lenguaje sobrio y poético, y con su reconocida sensibilidad para la belleza, Maxence Fermine, el autor de la celebrada Nieve, nos revela los secretos de las ciudades y de las almas.

>> Com comença...
Por una curiosa inclinación que rayaba a veces en la locura, Johannes Karelsky nunca tuvo otra meta en la existencia que transformar su vida en música. En otras palabras, su vida era una partitura inacabada que él descifraba a diario de modo cada vez más genial.

Johannes Karelsky era violinista. Interpretaba magistralmente piezas musicales que todo el mundo escuchaba arrobado pero que nadie oía de verdad.

En 1875, a los treinta y un años, alcanzó la plenitud de su arte. Le quedaban treinta y un años por vivir.

>> Moments...
(Pàg. 21)
Cada noche, después del concierto, Johannes regresaba a su soledad de niño. Nunca se había sentido tan solo como desde que lo conocía todo el mundo.

(Pàg. 24)
- Creo que Francia le espera –dijo el funcionario de correos.
Le alargó la carta con mano indecisa. Johannes le sostuvo la mirada, cogió el pliego y le quitó el sello. Al leerlo, palideció; luego alzó los ojos y dijo:
- Tiene usted razón. Me necesita. Pero ¿qué puedo ofrecerle, salvo mi vida?

(Pàg. 29)
¿De modo que aquello era la guerra? ¿Aquella incesante carnicería, aquellos heridos y aquellos muertos a su alrededor, aquel sabor a lodo y a sangre en la boca? ¿Aquellos soldados andrajosos, hediondos y sucios, sin pan, sin alma? ¿Aquel ensordecedor estrépito que le rompía los tímpanos hasta hacerle gritar de dolor?
¿Qué había sido de la música que meciera antaño la vida a los sones de su violín? ¿De modo que aquella boca devoradora jamás saciada era la guerra?

(Pàg. 55)
No existe nada peor que haber sido dichoso una vez en la vida. Después, todo lo demás, aun la cosa más insignificante, se convierte en una gran desdicha.

(Pàg. 89)
Por entonces tenía veinte años, y descubrí Venecia por primera vez. Me sentía poseedor de dos cosas puras y bellas: un violín y un corazón. Ignoraba que iba a romper uno y otro. Para siempre.

(Pàg. 113)
- (...) El violín es el instrumento que más se parece a la voz femenina. Además, cubre todo su registro, desde la soprano hasta la contralto. Existe también una turbadora abalogia entre el cuerpo de una mujer y el de un violín.
- ¿Quiere usted decir que violín y mujer no hacen más que uno?
- Estoy convencido.
- Es cierto –admitió el joven-. Hay que reconocer que existen sorprendentes similitudes. Pero de ahí a suponer que sería posible reproducir una voz, ¡y qué voz!, con un pedazo de madera, media un paso que usted no puede dar.
- Yo no supongo nada –dije con tono cortante-,¡afirmo!

(Pàg. 133)
Y nadie supo nunca que había sido un genio.

>> Altres n'han dit...
Lola (GoodReads), Autobiografía lectora, Proyecto detener el tiempoAuto de FeMy Public Library Reading Blog,

>> Enllaços:
Maxence Fermine, retrat 

divendres, 1 de juny de 2012

El quadern de Fritz Kocher - Robert Walser





"Sí, germà, l’art és una gran cosa, i plena de dolçor, però és difícil com un dimoni. Si ja n´hi hagués prou amb tot allò que t’imagines que és, podries dominar-la amb calma i comoditat. Ah, però hi ha l’habilitat manual, l’ofici, que, entaforat entre la idea de l’art i la seva realització, hi fa nosa." 




Walser, Robert. El quadern de Fritz Kocher.
Barcelona: Quaderns Crema, 2000


Fritz Kocher Ausfsätze. Traducció de Teresa Vinardell
Col·lecció Mínima Minor, 87





>> Què en diu la contraportada...
«Si tots plegats fóssim tal com hauríem de ser, és a dir, tal com Déu mana, seríem infinitament feliços. Per desgràcia, ens entretenim amb passions inútils, que massa aviat ens minen el benestar i posen fi a la nostra felicitat.»
Fritz Kocher, el noi que diu aquestes paraules, mor al cap de poc temps d'haver deixat l'escola. Des de la perspectiva de la infantesa, se'ns presenta una visió aparentment ingènua de la vida i de les experiències humanes, però que és en realitat la descripció intensa i colpidora d'un món ambivalent que els adults no volen -o no saben- entendre.

>> Com comença...
L’autor d’aquestes redaccions va morir al cap de poc temps d’haver deixat l’escola. Em va costar prou esforços de poder convèncer la seva mare, una senyora amable i digna d’admiració, que me les cedís per publicar-les. Com és comprensible, ella sentia un gran afecte per aquests fulls, que devien ser-li un record dolç i melangiós del seu fill.

>> Moments...
(Pàg. 11)
Si tots plegats fóssim tal com hauríem de ser, és a dir, tal com Déu mana, seríem infinitament feliços. Per desgràcia, ens entretenim amb passions inútils, que massa aviat ens minen el benestar i posen fi a la nostra felicitat. L’home sempre ha d’estar per damunt de la seva col·lega, la bèstia, i hi ha d’estar per damunt en tot.
(L'HOME)

(Pàg. 25)
M’estimo més ser odiat que menyspreat; millor no ser estimat que ser-ho com s’estimen aquells que no es tenen en compte.
(AMISTAT)

(Pàg. 34)
Voler parlar sobre la utilitat del que resulta necessari, és superflu, ja que tot el que cal és útil per força.
(L’ESCOLA)

(Pàg. 35)
Quin horror, si la gent passés de llarg sense saludar-se, o si ja no calgués treure’s el barret en entrar en una casa, o si es pogués donar l’esquena als pares o als mestres quan parlen amb tu! Probablement no es podria suportar. Sense cortesia no hi hauria societat, i sense societat, cap mena de vida.
(CORTESIA)

(Pàg. 38)
Ningú no està obligat a ser cortès, però cal que el benestar de qualsevol inclogui la facultat de ser atent envers els altres amb fluïdesa i espontaneïtat.
(CORTESIA)

(Pàg. 56)
(...) Oblido, però, que tot just sóc un alumne de segon A. Com em deleixo per sortir d’aquesta joventut somorta i entrar a la vida pública escrita amb majúscules, amb les seves grans exigències, els seus temporals, les seves idees i accions. Estic ajagut com si m’haguessin encadenat. Em sento com una persona adulta i enraonada, i tan sols el mirall, que em mostra el meu reflex, em convenç de la meva joventut insignificant.
(LA PÀTRIA)

(Pàg. 64)
Cada hivern, durant dos mesos, ens visiten actors de fora. Tenen molt bones maneres, parlen un alemany molt refinat i duen posat el barret de copa. Quan vénen, sempre me n’alegro,i quan els nostres conciutadans parlen amb menyspreu d’”aquella gentussa”, no hi col·laboro pas. És possible que no paguin els seus deutes, que diguin impertinències, que s’emborratxin, que vingui de mala família, però ¿per què són artistes, si no? A un artista, has de ser prou generós per passar-li per alt aquestes coses.
(LA NOSTRA CIUTAT)

(Pàg. 216)
Sí, germà, l’art és una gran cosa, i plena de dolçor, però és difícil com un dimoni. Si ja n´hi hagués prou amb tot allò que t’imagines que és, podries dominar-la amb calma i comoditat. Ah, però hi ha l’habilitat manual, l’ofici, que, entaforat entre la idea de l’art i la seva realització, hi fa nosa.
(A TALL DE REDACCIÓ)

(Pàg. 248)
M’agradaria morir escoltant una peça de música. M’ho imagino fàcil i natural, això, i és clar que, d’altra banda, és ben impossible. Naturalment. Les notes són punyalades massa fluixes. Les ferides que en resulten couen, és veritat, però no són purulentes. En comptes de sang, regalimen malenconia i dolor.
(MÚSICA)

(Pàg. 81)
No s’ha de voler copsar un art, ni apreciar-lo. L’art se’ns vol abraçar. És un ésser pur en extrem, i tan satisfet amb ell mateix que, quan algú s’esforça massa a acostar-s’hi, s’ofèn.
(MÚSICA)

(Pàg. 87)
La nostra aula és el món en petit, en estret. I és clar qu entre trenta persones poden produir-se tots els sentiments i totes les passions, igual que entre trenta mil. Entre nosaltres, l’amor i l’odi, l’ambició i el desig de venjança, el caràcter més noble i el més roí fan un paper rellevant. Tenim pobresa i riquesa, saber i beneiteria, èxit i fracàs en totes les oscil·lacions i els matisos possibles, fins i tot els més subtils. Sovint sorgeix l’oportunitat de representar a classe l’heroi, el traïdor, la víctima o el màrtir. Si mai un poeta donés un cop d’ull a les nostres interioritats, trobaria un material molt ric per a més d’una obra emocionant.
(LA CLASSE)