dijous, 19 d’abril de 2012

Claroscuro - Nella Larsen



"(...) Estaba atrapada entre dos fidelidades diferentes y aún así idénticas. Ella misma y su raza. ¡La raza! Vínculo y opresión. Diera el paso que diera, y aun no dando ninguno, algo se destruiría. El individuo o la raza." 





Larsen, Nella. Claroscuro
Zaragoza: Contraseña, 2011

Passing. Traducció de Pepa Linares


>> Què en diu la contraportada...
Claroscuro, un soberbio drama sobre la identidad y el deseo traducido por primera vez al castellano, narra la relación de amistad entre dos mujeres de color en la Nueva York de los años veinte.

Irene Redfield se reencuentra por casualidad con una amiga de la infancia, Clare Kendry, quien comparte con ella el hecho de que, a pesar de ser negra, su piel es lo suficientemente clara para que pueda pasar por blanca. Irene ha permanecido en la comunidad negra y está casada con un médico afroamericano. Clare, sin embargo, oculta su identidad racial y está casada con un blanco que goza de una desahogada posición económica y desprecia a la gente de color. El casual encuentro hace que, a pesar de la reticencia inicial de Irene, retomen su amistad, amistad que le permitirá a Clare cumplir su deseo de reencontrarse con los de su raza.

Nella Larsen, la autora de Claroscuro,introdujo a García Lorca en los círculos de los negros de Harlem, donde el poeta halló inspiración para escribir su Poeta en Nueva York.

>>Com comença:
Aquella era la última del delgado montón de cartas que componían el correo matinal de Irene Redfield. Después de las otras, corrientes y dirigidas con claridad, el sobre largo de fino papel italiano con su garabateado casi ilegible resultaba exótico y fuera de lugar. Tenía, además, algo misterioso y hasta cierto punto furtivo; era un objeto sutil y artero, sin un remite que delatara al que la enviaba. Y no es que Irene no adivinara en el acto de quién se trataba.

>>Moments:
(Pàg. 46)
Nunca, ni siquiera entonces, hubo en la idea que Clare Kendry tenía de la vida el menor atisbo de sacrificio o de lealtad a otra cosa que no fuera su deseo inmediato. Era egoísta, fría y dura, y, sin embargo, estaba igualmente dotada de una curiosa capacidad para llevar el gesto cálido y la pasión hasta los límites de la ampulosidad teatral.

(Pàg. 68)
- (...) No creo que puedas aterrizar de la nada y esperar que la gente te reciba con los brazos abiertos. ¿O me equivoco?
- Casi –afirmó Clare-. Rene, te sorprendería lo fácil que es entre los blancos, mucho más que entre nosotros; tal vez porque son tantos o porque están más seguros y no tienen de qué preocuparse. Nunca sé qué pensar.

(Pàg. 106)
Brian, pensaba, era un hombre muy atractivo. No guapo o afeminado, desde luego: la ligera irregularidad de la nariz lo salvaba de la belleza; y la marcada dureza de la barbilla, del afeminamiento.

(Pàg. 109)
- Es curioso lo nuestro con los que se hacen pasar por blancos. Por un lado condenamos su actitud y por otro lo toleramos. Provoca en nosotros desprecio, pero también admiración. Nos apartamos con una especie de asco y al mismo tiempo los protegemos.
- Es el instinto de la raza para sobrevivir y multiplicarse –dijo Brian.
- ¡Sandeces! No todo se explica con generalidades biológicas.
- Absolutamente todo. Fíjate en los llamados blancos, han dejado toda la tierra conocida plagada de bastardos, porque el instinto de la raza para sobrevivir y multiplicarse vale también en su caso.

(Pàg. 114)
(...) Cuanto más pronto y más cosas sepa del sexo, mejor. Sobre todo si aprende que se trata de un chiste, el mayor chiste de este mundo. Así se ahorrará después muchas decepciones.

(Pàg. 118)
En realidad, desde la niñez, sus vidas no habían coincidido nunca. Eran más extrañas que otra cosa: extrañas en su estilo y en su tren de vida, en sus deseos y sus ambiciones; y extrañas también en su conciencia racial. La barrera que se alzaba entre ellas era tan alta, tan ancha y tan sólida como si Clare no llevara en las venas aquellas trazas de sangre negra. A decir verdad, era aún más alta, más ancha y más sólida porque para ella existían ciertos peligros que otros, los que no guardaban secretos alarmantes y capaces de comprometerlos, desconocían o eran incapaces de imaginar.

(Pàg. 142)
En general, gustaba. Era tan amable y tan sensible, estaba siempre tan dispuesta a servir el dulce plato de la adulación... No le importaba aparentar que estaba un poco triste o hacerse la víctima con tal de que los demás la comparecieran. Y, por mucho que los frecuentara, continuaba siendo una solitaria, una persona un poco rara y misteriosa, de las que despiertan curiosidad o admiración o de las que producen lástima.

(Pàg. 164)
La Navidad, con su atmósfera irreal, su agitación febril y su falsa alegría, llegó y se fue. Irene agradecía el alboroto y el desorden de la época. Las molestias, la gente, la reiteración vacía e insincera de felicitaciones, se interpusieron entre ella y la contemplación de su desdicha galopante.

(Pàg. 166)
Estaba atrapada entre dos fidelidades diferentes y aún así idénticas. Ella misma y su raza. ¡La raza! Vínculo y opresión. Diera el paso que diera, y aun no dando ninguno, algo se destruiría. El individuo o la raza. Clare, ella o la raza. O tal vez las tres. No podía imaginar nada más absolutamente paradójico.

(Pàg. 180)
Seguridad. ¿Era únicamente una palabra? Y, si no lo era, ¿solo se conquistaba a cambio del sacrificio de cosas como el amor, la felicidad o algún éxtasis salvaje que ella nunca había experimentado? ¿Creer demasiado en una vida segura y estable, poner demasiado empeño en conservarla, incapacitan para otras cosas?

>>Altres n'han dit...
Anikaa en la biblioteca¡Libros, libros!, Letras en vena, Un libro al día,

>> Enllaços:
Nella Larsen, el què-com-qui-on-per què, claus temàtiques, Harlem RenaissanceNiggeratis, l'ocultació racial

>> Llegeix-lo:
Anglès (multiformat) 

diumenge, 15 d’abril de 2012

El llop - Joseph Smith


(...) l’odi i la por que ens desperta l’home i el que ha fet l’home, es troba l’endemà al matí en un centenar de cossos bruts de sang, més salvatges en la mort del que mai no van ser en vida.





Smith, Joseph. El llop.Barcelona: Amsterdam Llibres, 2009
The Wolf. Traducció d’Ernest Riera
Il·lustracions de John Spencer


>> Què en diu la contraportada...
Agosarada. Elegant. Salvatge. Una novel·la que defuig qualsevol intent de descripció convencional.
"Sóc el llop, el que pren vides: el predador. Ataco amb els ulls oberts i veig com salta la mort, brillant i ferotge, a la mirada de la meva presa. Sóc el llop, l'ombra que porta la llum de la mort, la vida que dóna llibertat als ramats temorosos i cansats, i que posa fi al patiment dels seus febles. He estat amb molts per sentir les seves últimes alenades, per retenir-los, per abatre'ls, per esventrar-los mentre gemeguen i....
...Lluiten per la vida que havien bandejat i oblidat de viure, per escalfar-los i tornar-los a despertar, a la fi, dins del foc del seu final."

>>Com comença:
Allà al meu davant, entre els arbres, puc sentir l’enrenou de peülles que trepitgen la neu. Tota la resta està en silenci. M’estic ben quiet i l’alè i l’aire fred em fan un núvol al voltant del cap, no em moc gens mentre escolto, no veig altra cosa que el terra blanc i els troncs negres i punxeguts dels arbres. Puc ensumar la bèstia.




>>Moments:

(Pàg. 16)
Aquest és l’error que sempre cometen els més forts. Creuen que com més ferotges i més decidits a lluitar contra mi es mostrin, més em descoratjaran. Però com més lluiten, més em deleixo jo per abatre’ls.

(Pàg. 31)
Contra aquestes criatures no em puc mesurar com a caçador, perquè són criatures de l’home, bèsties que ha torturat perquè renunciïn a la seva salvatgia, que ha transformat en lletges perquè els ha pres l’instint, tret de l’instint d’apilonar-se com ximples les unes contra les altres i el de córrer en cercles preses del pànic. M’estimaria més menjar la carronya de qualsevol animal salvatge que no pas una d’aquestes ovelles, i si aquesta nit tingués forces les mataria totes, no pas portat pel frenesí sinó perquè detesto la seva feblesa, com fan tots els llops, l’odi i la por que ens desperta l’home i el que ha fet l’home, es troba l’endemà al matí en un centenar de cossos bruts de sang, més salvatges en la mort del que mai no van ser en vida.

(Pàg. 38)
M’estic immòbil enmig de la calma radiant i silenciosa, sense sentir res, tan sols ensumo l’aire net del bosc i noto els primers fragments d’escalfor, que troben el seu camí a través del pèl del meu morro –una escalfor tan delicada que qualsevol moment faria que es perdés -, i mentre gaudeixo del plaer del sol sé que puc durar un dia més.

 (Pàg. 63)
Hauria de sentir-me inquiet..., hauria de sentir aquest horrorós nerviosisme, que creix amb cada passa que faig per aquest camí estret i tortuós? Se’n riurien de mi, els meus, i sentirien fàstic, si sabessin el que sento, o sentirien ells el mateix? Potser ja m’haurien rebutjat si hagués tornat amb ells ahir a la nit tal com estava, amb l’olor esmorteïda de l’home a les meves plantes i amb la lluor més brillant de la por als ulls. Però els meu no són per aquí i encara no ho saben i si menjo bé i torno a fer-me fort, ben segur que jo també ho oblidaré.

(Pàg. 72)
Jec ben quiet i no noto res de més enllà, com si tot el que existeix fos a dintre meu, com si se m’haguessin endut de la vall i m’haguessin enfonsat profundament en la terra freda i fosca, on en el moment de la mort se’m condemna a patir per sempre més; se’m condemna a patir per tot el dolor que jo he infligit als altres. Potser la mort és això: un moment de mort inacabable, ple de l’agonia del cop de gràcia (...).

                                   

(Pàg. 85)
Cansat ja n’he estat abans, però ara al dessota de la pesantor dels meus músculs hi ha una feblesa diferent, que no tan sols se’m menja la força sinó també la voluntat. Allà on abans sempre hi havia hagut un crit al meu interior, una simple buidor que exigia de ser omplerta, ara per primera vegada em pregunto quina necessitat hi ha de continuar endavant, de no parar de moure’s.

(Pàg. 115)
Tan clarament veu que m’estic morint? Sé que sóc a prop de la mort, però veure-ho reflectit als ulls d’un altre és un esdeveniment nou i horripilant. N’he vist molts d’envoltats per la mort... I ara, al meu davant, algú em mira i veu el mateix. Quina cosa més terrible, que algú et miri d’aquesta manera!


divendres, 6 d’abril de 2012

Anys de prosperitat - Chan Koonchung


(...) encara que el món no sigui perfecte, un món millor és una impossibilitat perquè Déu va crear el millor món que va poder. Si ni tan sols Déu pot fer-ho, ¿com voleu que ho faci la Xina? 



Koonchung, Chan. Anys de prosperitat.
Barcelona:  La Campana, 2011
The fat years. Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció Tocs, 81

>> Què en diu la contraportada...
Som a Pequín el 2013: un mes sencer s’ha esborrat estranyament del calendari. Ha desaparegut tota la informació, ningú en recorda res i a ningú li importa gens. Excepte a un petit cercle d’amics que no s’aturaran fins a descobrir el motiu d’aquesta amnèsia inquietant i de la felicitat general que s’ha apoderat de la societat xinesa. Quan segresten un alt funcionari i l’obliguen a revelar-ho tot, el que descobreixen —no només sobre els seus dirigents, sinó també sobre el seu propi país— els afecta profundament. És una notícia que sacsejarà el món.
Aquesta novel·la, que la crítica ha emparentat amb Doctor Givago, Un món feliç d’Aldous Huxley i 1984 d’Orwell, ha volat de les llibreries de Hong Kong. A la Xina tothom la llegeix d’amagat. Actualment s’està traduint a 15 llengües.

>> Com comença...
- Falta tot un mes; vull dir que ha desaparegut tot un mes, s’ha perdut, s’ha esfumat. Normalment, després del gener ve el febrer, després del febrer ve el març, després del març ve l’abril, etcètera. Ara, però, després del gener ve el març, o després del febrer ve l’abril... Sap què vull dir, ¿oi? Ens hem saltat un mes!
- No hi pensis més, Fang Caodi –li vaig dir-. No el continuïs buscant. No val la pena. La vida són quatre dies; no et preocupis.

>> Moments...
(Pàg. 15)
En aquella època jo era un reconegut periodista, novel·lista i especialista en la Xina continental, i un entès en superació personal. També era un autor de best-sellers, i aquest reconeixement social donava valor a qualsevol altra cosa que escribís. La majoria de persones no havien llegit cap llibre meu i ni tan sols sabien què havia escrit; només sabien que era un autor de best-sellers. Als anys noranta, la societat taiwanesa encara sentia un cert respecte pels autors de best-sellers.

(Pàg. 79)
“La immensa majoria de la població mundial no ha rebut una formació filosòfica rigorosa i no està dotada de prou intel·ligència per comprendre les coses de forma clara. Els filòsofs no podem explicar-los la veritat, perquè si no ens agredirien de la mateixa manera que van matar Sòcrates. En un fòrum públic, un filòsof només pot dir el que les masses volen sentir, i satisfer-les (...)”

(Pàg. 129)
(...) Però entre un bon infern i un fals paradís, ¿què triaria la gent? Podràs dir el que vulguis, però segur que moltes persones creuen que un fals paradís és millor que un bon infern. Saben perfectament que és un fals paradís, però no gosen treure-ho a la llum. I amb el temps poden arribar a oblidar que és un fals paradís.

(Pàg. 144)
L’única cosa que aquell dia tenia de diferent respecte als dos últims anys era que en Lao Chen no va sortir de casa content. La sensació habitual de felicitat l’havia abandonat. Fins i tot es podria dir que, quan en Lao Chen va travessar la porta, se sentia abatut.

(Pàg. 158)
Avui dia hi ha un repertori tan gran de llibres a tot arreu que no dónes l’abast, però continua callant-se la realitat dels fets. El que ara passa és que la gent es fa la il·lusió que té les seves preferències de lectura i que tria lliurement el que llegeix.

(Pàg. 159)
El Lao Chen era una escriptor de narrativa, una persona que explicava fets ficticis; sabia que, en el món semiòtic de la postmodernitat contemporània, la realitat podia ser un mer constructe i la història estava sotmesa a interpretacions diverses. Pels postmoderns, el que és la realitat dels fets, o si els fets es poden considerar reals o no, constitueix un àmbit de coneixement controvertit. Tot i això, quan s’estirava amb els ulls ben  oberts i mirava guenyo per deforma expressament la realitat, distorsionant sense escrúpol els fets històrics i falsificant descaradament el passat, en Lao Chen no podia deixar de sentir una fiblada d’inquietud.
Però era un fiblada i prou.
Si en Lao Chen no hagués sigut periodista, segurament no hauria sentit cap necessitat de respectar la realitat. El respecte per la història, per la realitat i pels fets comprovats no és una qualitat innata, sinó adquirida. La majoria de la gent no s’interessa gaire per la veritat.
La gent normal i corrent, de fet, no té la possibilitat d’interessar-se per aquestes coses, perquè el preu que s’ha de pagar per mantenir un compromís ferm amb la veritat és massa alt.

(Pàg. 169)
La Xina és un país tan gran, i en desconeixes tantes coses, que ets com un cec examinant un elefant, que no arriba a saber quina forma té de veritat. És una realitat epistemològica.

(Pàg. 216)
(...) Cap societat es pot permetre no tenir idealistes; i encara menys la Xina contemporània.

Per comparació amb els idealistes, per descomptat, la Xina contemporània és un terreny molt més fèrtil per als realistes, els oportunistes, els arribistes, els hedonistes, els contemporitzadors, els nihilistes i els escapistes
(...).

(Pàg. 248)
Va veure que els països desenvolupats encapçalats pels Estats Units, a causa dels seus règims polítics democràtics de dos o més partits, no tenien la capacitat ni la voluntat d’amansir el monstre conegut com a capitalisme financer mundialitzat. Els polítics electes dels Estats Units tenien compromisos amb un gran nombre de grups de pressió, com Wall Street, les grans empreses, la indústria armamentística, els grups d’influències locals, l’església, els sindicats i diversos lobbies, i a més a més havien de tenir en compte l’opinió popular i dels mitjans de comunicació. Així, quan tenien necessitat d’unir-se per acomplir algun objectiu important, no podien fer res més que mirar a dreta i esquerra i entaular petites batalles intranscendents; no gosaven posar el dit a la ferida per curar l’estat, i encara menys emprendre accions agosarades i decidides. Els fonamentalistes de mercat i l’ala dretana del Partit Republicà estaven sempre donant llargues i embolicaven encara més la troca; estaven completament deslligats de la realitat i podien fúmer-ho tot enlaire, sense aportar res de bo. En He Dongsheng estava completament desenganyat de la democràcia representativa occidental; no hi tenia posada cap esperança. I encara esperava menys que els qui decidien sobre les finances del govern, amb els múltiples lligams que tenien amb Wall Street, tinguessin els collons de prendre decisions adequades per salvar l’economia mundial. En canvi, cada vegada estava més convençut que l’ingent govern post-totalitari de la Xina estava capacitat per administrar i dirigir aquesta històrica etapa de capitalisme financer mundialitzat; això, és clar, si la Xina tenia el criteri adequat respecte a la mundialització del capital.

(Pàg. 253)
(...) en una societat relativament pròspera, la població té més por de l’anarquia que de la dictadura.

(Pàg. 291)
(...) encara que el món no sigui perfecte, un món millor és una impossibilitat perquè Déu va crear el millor món que va poder. Si ni tan sols Déu pot fer-ho, ¿com voleu que ho faci la Xina?


>> Enllaços: