dimecres, 31 de desembre de 2008

El fracàs - Stanislaw Lem


Lem, Stanislaw. El fracàs.
Barcelona: Laia, 1988





Fiasko
Traducció: Joan Ayala
Col·lecció: El Mirall i el Temps


>> Què en diu la contraportada...
"Els bons llibres sempre són reals, fins i tot quan el que s'hi explica mai no ha passat ni ha de passar mai. Són reals en un altre sentit de la paraula". Així presenta Stanislaw Lem, autor de novel·les tan provocadores i excel·lents com Solaris i Diari de les estrelles, bona part de la filosofia que la seva obra porta implícita i que l'ha fet depassar els termes estrictes de la ciència-ficció.

Ara, a partir del viatge que fa una nau tripulada per homes procedents de la Terra per comunicar-se amb una civilització superior -i que demostra ser tan agressiva com la nostra-, Lem ens proposa un intel·ligent exercici mental en què es combinen els amplis coneixements tècnics i científics, un sentit de la ironia devastador i un pessimisme profund per plantejar el que sens dubte es perfila com a gran fracàs de l'home: la seva capacitat per a l'autodestrucció.

>> Com comença...
- Ha estat un bon aterratge.
L'home que va dir això havia deixat de mirar el pilot, que portava un conjunt espacial i en sostenia sota el braç el casc corresponent. Era a la sala de control, circular, amb un tauler de control, en forma de ferradura, al mig de la cambra. L'home va acostar-se a la paret de vidre i va mirar cap enfora, envers la nau, que era un cilindre gran però llunyà i el seus motors de reacció semblaven socarrimats. D'aquests vessava un líquid tirant a negre i queia sobre el formigó. El segon controlador, un home carregat d'espatlles, amb una gorra ben ajustada a la calba, pitjà el botó de rebobinatge de les cintes i, com si fos un ocell impertorbable, va mirar de reüll el nouvingut. El segon operador duia auriculars i davant seu tenia una fila de monitors que titil·laven.

>> Moments...
(Pàg. 58)
No era possible obrir ni la porta normal ni la d'emergència. No se sap quant temps va estar-se assegut a la cabina, després de descobrir aquests fets, abans de treure's el casc, i, ara ja amb el cos estès sobre la finestra, va allargar el braç cap al llum vermell i petit, per trencar la bombolla de plàstic i pitjar el botó ocult del vitrifax, amb l'objectiu d'accedir a un futur desconegut. Tampoc no se sap què va pensar, ni què va sentir en preparar-se per morir congelat.

(Pàg. 90)
- No, no - va fer la mateixa veu a tall de reny-. És massa d'hora per conversar. Vostè no pot parlar, ja que té un tub a la seva tràquea. Aquest tub li subministra aire. Vostè no pot respirar pel seu compte... Cal que nosaltres ho fem per ajudar-lo, a vostè. M’entén? Molt bé. I ara dormirà. Quan es desperti i estigui ben descansat, parlarem. Se n'assabentarà de tot. Però, ara... Víctor, faci que dormi lentament, lentament... Faci que tingui somnis agradables...

(Pàg. 124)
(...) La física, amic meu, és una ruta estreta traçada a través d'un abisme que la imaginació humana no pot entendre. Es tracta d'un conjunt de respostes a certes qüestions que plantegem al món, i aquest món ens dóna les respostes a condició que no li plantegem d'altres qüestions tot i que el sentit comú ens inciti a fer-ho. ¿I què és el sentit comú? El que comprèn la intel·ligència usant sentits que no són diferents dels d'un mandril. Aquesta intel·ligència desitja conèixer el món usant termes que són vàlids per al seu nínxol biològic terrestre. Per fora d'aquest nínxol (que és la incubadora de simis dotats de saviesa) el món te propietats que n poden ni agafar-se amb la mà, ni veure's, ni olorar-se, ni rosegar-se, ni escoltar-se, i per tant, resulten inadequades.

(Pàg.257)
De manera que les bromes basades en l'afirmació Creo quia absurdum est s'havien multiplicat per un factor que feia que estigués totalment desacreditada. Un exemple era la imatge d'innumerables planetes amb una multitud de pomes, tot i no haver-hi pomeres, o de figues que el fill de Déu no podia maleir perquè no hi creixien figueres. Hi havia un exèrcit de Pilats que es rentaven les mans en milers de milions de vasos; un bosc de crucificats; multituds de Judes i Immaculades Concepcions, d'éssers que es multiplicaven sense copular de manera que la seva fisiologia reproductiva no s'ajustava a la idea de la immaculada concepció. En resum, la multiplicació de pans i peixos del Nou Testament duta a terme per totes les armes de totes les galàxies espirals va transformar el nostre credo en una caricatura, una paròdia de la religió. Per culpa d'aquestes bromes aritmètiques l’església va perdre molts dels seus fidels.

(Pàg. 295)
Tothom guardava silenci, no tant a causa del que havia passat i del que havia estat dit, com a causa de l'expressió del rostre de Steergard. Amb la boca tot just oberta, com si estigués afectada per un trisme, Steergard va dir;
- Vinga, coloms, campions de la pau i de la pietat, parleu en veu alta, i doneu-nos (i doneu-los) l'oportunitat de salvació. Convenceu-me perquè torni a la Terra i la consoli fent-li saber que hi ha mons encara pitjors que el nostre, de manera que és millor deixar que el destí s'ocupi dels ésser que habiten aquests mons.

(Pàg. 326)
¿I si l'Hermes atacava més aviat i la persona enviada en missió de reconeixement moria no pas com un heroi, sinó com un idiota total?"

>> Altres han dit...
C, el hijo de ciberdark, Dando vueltas y más vueltas

>> Enllaços
Stanislaw Lem, què en diu d'ell mateix, escriu quelcom més que ciència ficció?, forats negres a l'espai, forats negres a la Terra, ciència/religió, SETI, exobiologia, Euridice, Hermes, viatges en el temps, serà mai possible viatjar pel temps?, què és la criogènia, t'interessa dormir 100 anys?, jugant amb forats negres, Realpolitik, Guerra Freda

dimarts, 16 de desembre de 2008

Estimadíssim amor meu - Françoise Giroud


Giroud, Françoise. Estimadíssim amor meu
Barcelona: Edicions La Campana, 1995




Mon très cher amour
Traducció: Lourdes Bigorra
Col·lecció Toc de ficció, 9



>> Què en diu la contraportada...
Ella és un dona divorciada, d'ulls bonics, amb allò que els francesos en diuen charme. Té una bona situació professional i algunes aventures. És una dona lliure.
Ell, més joves, és un noi angoixat, sense gaire diners, una mica insolent però divertit. Li pronostiquen un brillant futur com a advocat, i el vol aconseguir amb impaciència.
Són feliços, junts, fins al punt que un amor pot ser feliç. Però una sospita insidiosa llisca entre tots dos... Ella haurà de pujar tots els graons de la gelosia. L'estimadíssim amor pot ser també dolorós.
Françoise Giroud, la gran escriptora tan reconeguda per la crítica com pels lectors, ha escrit amb un estil lluminós i ple de vida una novel·la breu i intensa, com la passió que uneix la parella.

>> Com comença...
Sota la insolència de la mirada de vegades creuava els seus ulls grisos la lluentor d’un esglai.
Més endavant en vaig saber la causa.
Pel que fa a la resta, quan uns amics em van presentar Jerzy s’assemblava a un gos gran i feliç amb ganes de saltar-vos al coll. Cosa que va fer.
-Saps que el teu vestit transparenta?
Jo ho sabia.
-I no et fa sentir incòmoda?
No em feia sentir incòmoda.
-Les dones són increïbles.
Li vaig girar l’esquena i em vaig introduir en tota la gentada aplegada als salons de l’editor que aquell dia donava una recepció.
No m’havia de deixar alliçonar per aquell picaplets. D’altra banda, què hi feia, aquí? La selecció dels convidats no era tan estricta com abans.
Vaig estrènyer algunes mans, vaig quedar per sopar, vaig esquivar un emprenyador, vaig saludar l’amo de la casa envoltat per la seva cort quan una onada em va portar cap al bufet.
-Xampany o suc de taronja?
Jerzy era allí, allargant el braç per servir-me.

>> Moments...
(Pàg. 14)
En aquella època vivia en una casa antiga del districte sisè, un pis de dues habitacions heretat de la meva mare, amb totes les comoditats possibles que exercien una atracció immediata sobre els visitants. Volums harmoniosos, il·luminació afavoridora, comoditat flonja, colors apagats contrastats per algunes taques vives, en entrar-hi semblava una capsa màgica. Cap home no hi havia viscut amb mi. El desordre era el meu desordre, el perfum el meu perfum, els sorolls del carrer, filtrats per uns vidres gruixuts, romanien incopsables, amb la presència justa per estalviar l’angoixa del silenci absolut, m’hi trobava com un gat dins la seva cistella.

(Pàg. 16)
Però i què! Jo ja era lliure. Lliure, és la paraula que es fa servir per als homes. De les dones que han trencat les seves relacions o el seu matrimoni es diu que estan soles.

(Pàg. 23)
Així va ser la meva primera nit amb Jerzy. Una nit poblada de carícies dolces, inventives, en què va saber ensinistrar el cos feixuc de cansament que li vaig lliurar. No era tan senzill. Jo necessitava molta atenció per arribar al plaer i per compartir-lo. Les primeres abraçades sempre són una mica fallides. L’un es llança damunt de l’altre, a les palpentes; empès per un excés de pressa no prens el temps necessari per conèixer una pell, una olor, un sexe estranys; en estat d’agitació íntima avances gestos bruscos, paraules maldestres...
Hom es retroba glaçat...

(Pàg. 35)
Albert em va agradar de seguida. Era un fracassat, i sento una gran tendresa pels fracassats. En la meva feina me’n trobo sovint. Homes i dones que tenen "alguna cosa" i que no aconsegueixen concretar-la, i tanmateix és aquí, molt a prop, i no hi és, no hi és prou per aflorar. Són els orfes de l’èxit.

(Pàg. 40)
No m'agrada fer l'amor al matí. Però aquell matí vaig pensar que fins llavors havia estat equivocada i que hi ha un amor de matí, entre dos cossos encara tebis de la nit, que té un regust de panet calent.
(Pàg. 122)
No havia sentit mai tanta humiliació. Ni tan menyspreu per mi mateixa. Ni tanta autodenigració. Vaig conduir per París, sense destí, empassant-me els semàfors vermells, esperant vagament que un camió m’envestiria i em reduiria a cendres. Vaig considerar totes les modalitats de suïcidi. La vergonya em cremava. Era pitjor que si hagués disparat contra Jerzy a boca de canó. Havia estat ximple, havia estat mesquina, havia estat obsessiva, i no hi havia cap tribunal al qual demanar la meva absolució.

>> Enllaços

dimecres, 10 de desembre de 2008

El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati


Buzzati, Dino. El desert dels Tàrtars
Barcelona: Empúries, 1985



Il deserto dei Tartari
Traducció Rosa M. Pujol i M. Mercè Senabre
Col.lecció: Tros de paper, 4


>> Com comença...
En Joan Drogo, un cop nomenat oficial, va marxar de la ciutat un matí de setembre per arribar a la Fortalesa Bastiani, la seva primera destinació.
Es va fer despertar que encara era de nit i es posà per primera vegada l'uniforme de tinent. Quan acabà, es va mirar el mirall a la claror d'un llum de petroli sense trobar-hi, però, el goig que n'esperava. A la casa hi havia un gran silenci, se sentien només petites remors en una cambra veïna: la seva mare es llevava per acomiadar-lo.
Feia anys que esperava aquell dia, l'inici de la seva vida autèntica. Pensava en les grises jornades de l'Academia Militar i recordà les tardes amargues d'estudi -quan sentia passar pel carrer la gent lliure i presumiblement feliç- i els despertars d'hivern a les grans cambres glaçades en les quals planava el malson dels càstics. Recordà la tristesa de comptar els dies un a un, que semblava que no s'acabaven mai.

>> Moments...
(Pàg. 21)
Se sentí sobtadament sol, la seva gosadia de soldat tan desimbolta fins aleshores, fins que havia durat l'experiència plàcida de la vida a la guarnició -amb una casa còmoda, els amics alegres sempre al costat, les petites aventures als jardins nocturns-, tota la seguretat en ell li havia desaparegut de cop. La Fortalesa li semblava un d'aquells mons desconeguts als quals no havia pensat mai seriosament de poder pertànyer, no perquè li semblessin odiosos sinó perquè eren infinitament llunyans de la seva vida quotidiana.

(Pàg. 23)
Les parets nues i humides, el silenci, la mísera claror dels llums... allà dintre sembla que tots havien oblidat que en algun lloc del món hi havia flors, dones rialleres, cases alegres i hospitalàries. Allà dins tot era una renúncia, ¿però per a qui? A canvi de quin bé misteriós?

(Pàg. 47)
Així continues fent camí, esperant confiadament, les jornades són llargues i tranquil·les, el sol resplendeix ben alt i sembla que no tingui mai ganes de pondre's.
Però hi ha un moment que, quasi per instint, et gires enrere i veus que a l'esquena ens han barrat una reixa que clou la via del retorn. Aleshores sents que hi ha alguna cosa que ha canviat, el sol ja no sembla pas immòbil sinó que es desplaça ràpidament. Déu meu!, no hem tingut temps ni de fitar-lo que ja es precipita cap a la ratlla de l'horitzó, ens adonem que els núvols ja no estan estancats als golfs blaus del cel, sinó que fugen entortolligant-se l'un amb l'altre de tan adelerats com van; t'adones que el temps passa i que el camí algun dia bé s'haurà d'acabar.

(Pàg. 54)
Del desert del nord havia d'arribar la sort de tots, l'aventura, l'hora miraculosa que, almenys una vegada, toca a cadascú. Per aquesta remota possibilitat que semblava que esdevenia cada vegada més incerta a mesura que el temps avançava, homes madurs consumien allà dalt la millor època de la seva vida.

(Pàg. 63)
-Em sembla que era ahir que vaig arribar a la Fortalesa- deia en Drogo, i era ben bé així.
Semblava que fos ahir i malgrat tot el temps s'havia escolat igualment amb el seu ritme constant idèntic per a tots els homes, ni més lent per a qui és feliç ni més ràpid per als desventurats. Ni a poc a poc ni de pressa, havien passat tres mesos més.

(Pàg. 70)
Costum el grinyol de la porta en època de pluja, el punt on batia el raig de lluna que entrava per la finestra i el seu desplaçament parsimoniós a mesura que passaven les hores, el brogit de la cambra de sota, cada nit, a dos quarts en punt de dues, quan l'antiga ferida de la cama dreta del coronel Nicolosi es desvetllava misteriosament i li trencava el son.
Ara totes aquestes coses s'havien fet ja seves i deixar-les li hauria sabut greu. En Drogo, però, no ho sabia, no sospitava que la partença li hauria costat tant d'esforç i que la vida a la Fortalesa engoliria els dies l'un darrera l'altre, tots semblants, a una velocitat de vertigen. Ahir i abans d'ahir eren idèntics, ell no hauria estat capaç de distingir-los, un fet de tres dies abans o de vint acabava per semblar-li igualment llunyà: així s'acomplia, sense que ho sabés, la fugida del temps.

(Pàg. 179)
De mica en mica, la confiança s'afeblia. És difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú. Just en aquesta època en Drogo s'adonà com el homes, per molt que estiguin l'un de l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú no se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida.

>> Altres han dit...
Paraules i mots, Una finestra a l'horitzó, Changing,again, Món de llibres

>> Enllaços
Dino Buzzati, Solitud, el pas del temps, Tàrtars, és Joan Drogo un heroi?, escalafó militar, una fortalesa per a qué?, cel·luloide, perversió literaria


dimecres, 3 de desembre de 2008

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit



Salvat-Papasseit, Joan. El poema de la rosa als llavis
Barcelona: Ariel, 1978

Col·lecció: Clàssics Catalans Ariel


>> Què en diu la contraportada...
La rosa és l’expressió més pura de la poètica salvatiana.
...Una bona part de poemes, que manipulen amb cautela ingredients tradicionals -mesura del vers, recursos fònics- amb altres d'Avantguarda -trencament del vers-, són autèntics madrigals, que compten, sens dubte, entre els més bells de la llengua catalana. ...En La rosa, Salvat desenrotlla una teoria de l’amor que recull, i potencia, alguns materials vells i d’altres de nous i que, per tant, aspira a la totalitat. ...la història, a la vegada realista i abstracta, el poeta la planteja en forma de diàleg. Un diàleg del qual només dóna, tanmateix, una veu, la masculina, i que redueix l'altra a una simple funció de contrast però que, al capdavall, confereix al conjunt una prodigiosa aparença de moviment i de clarobscur. ...l’amor, l’entén, el poeta, com una autèntica religió. ...Així, el poema és la història d’una iniciació o, més en concret, la de l’oposició entre l’astúcia del mestre i la innocència de l’enamorada. Una oposició que ha de defensar el seu secret contra la insídia dels ignorants o dels espies, que prepara, amb detallisme, l’escenografia de la darrera lliçó i que, al capdavall, acaba amb l’entrada de la novícia en el regne de la ciència.

(Del Pròleg de Joaquim Molas)


>> Nota del blogaire
Desafortunadament, l'editor de text del Blogger no permet reflectir l'estructura formal dels versos de Salvat-Papasseit. Tots aquells que vulgueu consultar l'obra tal i com va ser concebuda, podeu veure-la aquí.

>> Com comença...
Botons de foc al cor
la fiblada d’amor-
però els déus s’hi tatuaven.

>> Moments...
(Pàg. 10)
Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.

(Pàg. 19)
i el vent deixava

i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d'Ella :

com la neu rosa als pics
quan surt el sol.

(Pàg. 51)
Perquè és alta i esvelta

Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s’hi perdien gotims!

- Més avall si arribaven
floria l'omelic.

(Pàg. 69)
I quant confiats els arbres
i quan confiats els arbres es vesteixen
ignoren els seus ulls
nit dia sol estelada plena

i les rodes de la fortuna de la seva sina
i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes

ignoren el seu ventre
damunt la cripta ufana
que flameja el seu cos

vas de l’amor
llet i mel en son clos
flor d’atzabeja:

- quan confiats els arbres es vesteixen
Ella és la Primavera

(Pàg. 83)
Si anessis lluny

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.

>> Altres han dit...

>> Enllaços

Tòquio blues - Haruki Murakami


Murakami, Haruki. Tòquio Blues
Barcelona: Empúries, 2005


Noruwei no mori
Traducció: Albert Nolla
Col.lecció: Narrativa, 247



>> Què en diu la contraportada...
Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, i amb èxit aclaparador arreu del món, Tòquio Blues barra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora perdudament de Naoko, una noia continguda i impenetrable, i pateix una crisi postadolescent que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Per sortir-ne, i davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a un espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.

Tendra, escrita amb to melancòlic i sensual, i amb un ritme molt àgil, Tòquio Blues és un novel·la rodona i plena d'humor que beu de Salinger, Sylvia Plath i Harper Lee. Amb el Japó contemporani com a teló de fons, i ple d'influències occidentals, Haruki Murakami ens narra, amb una encertada i equilibrada mescla de malenconia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents i el trànsit a l'edat adulta.

>> Com comença...
Tenia trenta-set anys i estava assegut en un Boeing 747. Aquell enorme avió baixava travessant els núvols espessos i es preparava per aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La pluja fina de novembre mullava el terra i feia que tot tingués l'aspecte llòbrec d'un paisatge flamenc: el personal de terra amb impermeables, la bandera que coronava l'impersonal edifici de l'aeroport, el cartell amb l'anunci de BMW... Vaja, altre cop Alemanya, vaig pensar.
Quan l'avió va aterra, es van apagar els senyals de prohibit fumar i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música de fons. Era una ensucrada versió orquestral de "Norwegian Wood", dels Beatles. Com sempre, aquella melodia em va commoure. Bé.. diria que aquell cop em va trasvalsar com no ho havia fet mai.

>> Moments...
(Pàg. 33)
LA MORT EXISTEIX, NO PAS COM EL CONTRARI DE LA VIDA, SINÓ COM UNA PART DE LA VIDA.
Expressat amb paraules no és res de l'altre món, però en aquell moment no ho sentia pas com si fossin paraules, sinó com una massa d'aire que tenia a dins. La mort existia dins un petjapapers, dins les boles blanques i vermelles escampades damunt la taula de billar, i nosaltres vivíem aspirant-la cap als pulmons com si fos una pols fina.
Fins llavors m'havia imaginat la mort com una cosa que estava separada de la vida i que existia de manera independent. És a dir, sabia que la mort era inexorable, però em pensava que no ens afectava fins el dia que ens arribava. Era una manera de veure-ho absolutament lògica: la vida era en aquesta banda i la mort a l'altra. Jo era aquí i no pas allà.
Però a partir de la nit en què va morir en Kizuki ja no vaig poder pensar en la mort (ni en la vida) d'una manera tan senzilla. La mort ja no era el contrari de la vida, sinó que havia començat a existir, formava part de mi i, encara que ho volgués, em seria impossible ignorar-la.

(Pàg. 39)
- ¿Quins escriptors t'agraden? -li vaig preguntar.
- Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens -em va respondre a l'instant
- No es pot dir que siguin l'últim crit.
- Per això els llegeixo. Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs (...).

(Pàg. 62)
-¿T'agrada la soledat? -em va preguntar aguantant-se la barbeta amb la mà-. Viatges sol, menges sol, a classe sempre seus sol.
- A ningú no li agrada, la soledat. L'únic és que no m'agrada esforçar-me per fer amics. Si t'hi has d'esforçar, només en treus disgustos.

(Pàg. 127)
- ¿Li passa sovint, això, a la Naoko? -li vaig preguntar
- De tant en tant -va dir la Reiko, aquest cop mirant-se la mà esquerra-. A vegades s'emociona i es posa a plorar. Però no t'hi amoïnis. Així va traient els seus sentiments. El pitjor seria que no ho fes. Si no els treus, els sentiments se't van endurint a dins fins que el cos se't mor. Això sí que és fumut.

(Pàg. 190)
-(...) D'acord, ja sé que no sóc gaire llesta, que sóc de família humil, però si el món funciona és gràcies a la gent humil, que és la que està explotada. ¿De què serveix una revolució que es basa en paraules que la gent no entén? ¿Com poden dir que és una revolució social? (...)

(Pàg. 196)
- Em sembla que has vist massa pel·lis porno -li vaig dir amb una rialla.
- Potser sí -va fer la Midori-. Però és que m'encanten. ¿Vols que un dia n'anem a veure una?
- D'acord. Quan vulguis.
- ¿De debó? Quina emoció. Anem a veure'n una de sadomasoquisme. Una que peguin a la noia amb un fuet i l'obliguin a pixar davant de tothom. Això m'encanta.
- D'acord.
- ¿Saps què és el que m'agrada més de les sales X?
- No en tinc ni idea.
- Sentir com la gent empassa saliva quan comença una escena de sexe -va dir-. Aquest soroll és genial. És tan entendridor...

(Pàg. 214)
- ¿No hi ha res a la vida que et faci por? -li vaig preguntar.
- Ei, que no sóc tan imbecil -em va contestar-. És clar que hi ha coses que em fan por. Com a tothom. Però no deixaré que em condicionin: penso aprofitar al màxim les meves capacitats, i agafar el que vulgui i deixar el que no vulgui. Jo vull viure així, i si algun cop no me'n surto, ja m'aturaré i m'ho replantejaré. Si ho penses bé, una societat injusta també és una societat que et permet explotar les teves capacitats.
- Em sembla una mica egoista -vaig dir.
- Sí, però almenys no em quedo mirant al cel i esperant que em caigui la fruita. A la meva manera, també m'esforço. M'esforço deu vegades més que tu.
- Potser sí -vaig admetre.
- Per això hi ha vegades que miro al meu voltant i em desespero. ¿Per què la gent no fa res? ¿Com poden no fotre brot i a sobre queixar-se?
Me'l vaig quedar mirant.
- Tal com ho veig jo, la gent fa tot el que pot. Però potser és que no m'ho miro prou bé.
- El que vols dir no és esforç, sinó feina -va dir ell categòricament-. Jo em refereixo a un esforç més personal, amb més sentit.

(Pàg. 258)
"Ei, Kizuki", vaig pensar. "Jo no sóc com tu. Jo he decidit viure, i ho vull fer tan bé com pugui. Suposo que t'ho devies passar malament, però per mi tampoc ha estat gens fàcil. I tot perquè et vas matar i vas deixar la Naoko. Però jo no penso deixar-la. Primer, perquè m'agrada, i segon, perquè sóc més fort que ella. Cada cop seré més fort i més madur. Em faré gran. Això és el que he de fer. Fins ara sempre pensava que m'agradaria quedar-me als disset o divuit anys, però ara ho veig diferent. Ja no sóc un adolescent. He desenvolupat el sentit de la responsabilitat. Ei, Kizuki, ja no sóc el mateix que quan era amb tu. Ja tinc vint anys, i he de pagar el preu de continuar vivint.".

>> Altres han dit...
Els meus llibres, Llibròfags, Lo bloc

>> Enllaços
Haruki Murakami, Albert Nolla, Norwegian wood, fragments, estoicisme, sinceritat, mitomania, els condicionals en angles, Holden Caulfield, terratremol de Kanto, Blues


dilluns, 1 de desembre de 2008

Con las mujeres no hay manera - Boris Vian


Vian, Boris. Con las mujeres no hay manera
Madrid: Alianza Editorial, 1990





Elles se rendent pas compte
Traducció: Josep Elías
Col.lecció: El libro del bolsillo, 1481




>> Què en diu la contraportada...
Entre las innumerables facetas de la personalidad de Boris Vian (1920-1959) -que incluyen la de periodista, traductor, cantante, crítico de jazz, trompetista, escultor, autor de libretos de ópera y guiones cinematográficos o pintor- destaca, indudablemente, la de autor de una decena de relatos que resumen un talante innovador e inconformista, afín en numerosos aspectos al grupo surrealista que comenzaba a formarse en torno a la fecha de su nacimiento. Creador de un universo irreal y paradójico, conoció la celebridad gracias a una serie de "novelas negras", concebidas a imitación de la novela policíaca americana, que firmó con el seudónimo de Vernon Sullivan. Perteneciente a esa serie y publicada en 1950, CON LAS MUJERES NO HAY MANERA teje en torno al núcleo argumental -la persecución de una banda de traficantes de droga por parte de dos hermanos convertidos en improvisados detectives- un número de peripecias en que la crueldad y la violencia se funden con el humor en simbiosis perfecta. Travestís y lesbianas protagonizan una sucesión de escenas presididas por la ambigüedad mientras que la rápida sucesión de incidentes, huidas, persecuciones y carreras imprime al relato un ritmo muy semejante al del cine de acción.

>> Moments...
Para empezar, esto de los bailes de disfraces es algo que debería estar prohibido. Son un coñazo para todo el mundo, y me parece que en pleno siglo XX no vamos a seguir vistiéndonos de bandolero siciliano o al estilo de Tosca, sólo para que te dejen entrar en su casa los padres de la chica que te gusta, pues a fin de cuentas éste era el problema. Estábamos a 29 de junio y al día siguiente Gaya celebraba su presentación en sociedad. En Washington, na pejiguera de este tipo significa mucho. Y yo, amigo de infancia de Gaya, algo así como hermano de lecha..., bueno, ya os podéis hacer una idea. Rigurosa obligación de asistir; de lo contrario, sus padres no me lo hubiesen perdonado nunca.
Pero en fin, ¿es que Gaya no hubiese podido debutar en sociedad como toda la sociedad en cuestión, con vestido de noche normal, y los chicos con smoking? Diecisiete años es una edad que ya no da para ir cargando todavía con pingos de teatro... A ver, de qué sirve.

>> Moments...
(Pàg. 9)
Ahora, más vale quizá que me presente. Francis Deacon, salido de Harvard (no adrede, exactamente), provisto de un papá con un riñón muy bien cubierto y de una mamá extradecorativa. Veinticinco años, diecisiete en apariencia, y malas compañías; boxeadores, borrachos, alborotadores y bellezas de esas que confunden el amor con el dinero, excelente actitud. No soy mala persona. Me horrorizan los intelectuales. Me va más el deporte. Deportes tranquilos: judo, lucha libre, vela, algo de remo, esquí, etc... Con un aspecto lamentable -setenta y cinco quilos y cincuenta y seis centímetros de perímetro torácico. M madre me ganaba por uno. Claro que a costa de pagar un montón de masajistas.

(Pàg. 27)
Hoy me despierto, noto un aire primaveral, en pleno mes de julio, y no resulta tan inverosímil como parece, pues la primavera es una cualidad y no hay motivo para que no surja en cualquier época del año un día de primavera.

(Pàg. 37)
Después de mucho baño, mucha loción, mucha friega, mucha toalla y mucha flema, tumbado en el sofá, me dedico a pensar y pienso que de todos modos esta historia de reventarme los neumáticos no es tan grave. Me ha retrasado media hora, pero siempre andamos sobrados de alguna media hora, sobre todo cuando no damos golpe (...).

(Pàg. 96)
Y comenzamos a pelear duro. Paro un torta bien dirigida; el muy cerdo la dobla y me alcanza en el oído como un pisapapeles de bronce. Pero la que recibe en la nariz tampoco es manca. Al mismo tiempo, me agacho y le trabo una pierna. Ya lo tengo debajo y le retuerzo un pie de una forma que no parece gustarle. El marrano éste es fuerte como un oso, y la falda me estorba para pelear. Consigue voltearme y me manda de narices al cemento; por suerte, aterrizo sobre mi antebrazo, y es ahora uno de mis pies el que sufre la misma presa. También yo sé deshacerme de esta llave. Dios, cómo duele. Mientras luchamos no pronunciamos palabra para no alborotar al vecindario del club, y resulta muy desagradable no poder insultar a esta bestia. Se halla en mala postura para aplicar la llave; aprovecho que hace un esfuerzo con objeto de rectificar la posición y me deslizo echándole un brazo al cuello. Ahora, debe ocuparse de un brazo y de una pierna a la vez, le cuesta más... No se lo esperaba, es un truco de mi invención, hay que ser muy ágil de cintura. Si dispusiera de un cine, os presentaría un primer plano, ahora, porque ya he logrado ponerme de lado y le tengo el muslo cerca de mi mandíbula..., en mi mandíbula..., y muerdo. Emite un gruñido sutil y me suelta. Me enderezo, ya basta de lucha libre, le atrapo el brazo y sale volando..., carajo, parece que también sabe judo, con que ahora me toca a mí piruetear por culpa de sus pies...,bing..., cómo duele el cemento en la espalda... Volvemos al boxeo; nos enfrentamos sin tapujos y caemos los dos; yo sangrando de la nariz y él con un ojo a la funerala; sentados en el suelo, nos miramos y nos echamos a reír. Es algo que desarma.

>> Altres han dit...
Regina Irae, Delibris