divendres, 20 de novembre de 2015

La merceria - Teresa Roig





"L’únic temps real és el present. Un regal. La resta, sols un miratge."



Roig, Teresa. La merceria.
Barcelona: Columna, 2015

Col·lecció Clàssica, 1058.
 


 Què en diu la contraportada...
A la Barcelona de principis del segle XX, en Tonet, un jove idealista d’origen humil, salva un home ric, l’Eudald, de la mort segura, arriscant la seva pròpia vida. A partir de llavors, una gran amistat uneix els dos homes, malgrat l’abisme polític i cultural que els separa. En agraïment al gest altruista, en Tonet, veu acomplert el somni d’obrir la botiga que sempre havia volgut per a la dona que estima... encara que no és l’únic.
Entre el Romanticisme, la tragèdia i el suspens, La merceria roda un retrat fidedigne de la societat catalana a l’estil de L’auca del senyor Esteve, que ens fa viatjar en el temps, al llarg de tres generacions i les diferents classes socials de l’època. Viurem de prop els fets històrics més significatius per a la ciutat i el país, així com els alts i baixos econòmics de l’empresa familiar. Descobrirem que els diners no donen la felicitat i que no tot té un preu. Coneixerem l’ambició, el dubte, l’enveja, l’odi, la por de dues famílies que tenen més en comú del que imaginen... I, finalment, recordarem que, sempre, l’única resposta a tots els problemes és l’amor.

 Com comença...
-  La bossa i la vida! –crida algú.
En Tonet Llorens i Omedes sap que no va per ell. Potser perquè ni tan sols en porta, de bossa. Ni un duro. Avui no hi ha hagut sort. I de vida... Bé, la seva, ara com ara no val gaire. Potser per això continua caminant. Absent. Sumit en les seves cabòries. I en la pròpia misèria.

 Moments...
(Pàg. 15)
(...) es busca la vida, com pot.
No ha celebrat mai el seu aniversari. Per a ell, la Setmana Tràgica continua.
En dies com avui, que torna rebentat a casa de no fer res més que voltar per Barcelona, esperant tenir sort, sap del cert que no en té. Que no n’ha tingut mai. Torna amb les butxaques buides, carregat de frustració i de tristesa. És un treballador incansable, una bona persona, un home de paraula, honest; però... de què li ha servit fins ara?

(Pàg. 41) 
A algú que sempre ha hagut d’espavilar-se pel seu compte, no li resulta fàcil acceptar ajuda de cop i volta. Per això no discuteixen. No sap encara la forma que pren l’ajut que els volen prestar els Fortuny, i té clar que ella ho acceptaria; però és ell qui ha de decidir. Ell, que es debat entre la justícia, l’orgull i l’acceptació. Entre l’esperança per l’univers de possibilitats que s’obre davant seu i la por. La creença de no merèixer res i el desig de tenir-ho tot... No discuteixen perquè, al final, per collons, guanya la necessitat. És el que hi ha.

(Pàg. 54)
(...) quan arriben al llit, consumen el seu matrimoni, per fi. Durant hores. D’una forma virulenta i fogosa, quasi destructiva. Ni un sol t’estimo, es diuen. Millor. Si no hi ha amor, que no hi hagi mentides.

(Pàg. 92) 
(...) “Y a vosotros, catalanes que os envenenaron con doctrinas infames, os traigo el perdón. Porqué la España de Franco tiene el corazón grande y no sabe odiar” diu La Vanguardia, citant al general Yagüe, cap de l’exercit marroquí.
- Déu meu... –repeteix, de forma inconscient.
- Querrás decir Dios mío –puntualitza el quiosquer corregint-lo.
I li agradaria pensar que fa broma, perquè el coneix de fa temps i és tan de la ceba com ell; però ho ha dit molt seriós. I ara tots els presents l’observen, amb el mateix posat greu.
- Sí, sí, és clar... Vull dir es claro.
Algú riu. Un nen. I de seguida el fan callar.

(Pàg. 101) 
Com podria confessar-li a en Tonet que la seva detenció, que la denúncia que el manté empresonat o que les tortures són responsabilitat seva? O a la Mercè, amb qui passa ara, gràcies a això, tantes estones? Com admetre que tot és a causa de l’amor que sent, un amor no correspost que l’omple de pena...?

(Pàg.102)
Malgrat que la guerra s’ha acabat oficialment, es lliuren d’altres batalles. De portes endins, en moltes cases. I n’hi ha que duren tant o més temps que la Civil.

(Pàg. 136)
(...) quan algú mort, la vida ja no torna a ser igual. El buit que deixa va ocupant-lo el temps, la feina. Altres coses. Però mai no s’omple ni compensa. La mort ho canvia tot, cada vegada. Sempre. Tot canvia i es recol·loca al seu voltant. I malgrat que les coses, els fets, les persones, tendeixin a l’ordre de nou, un cop superada la pèrdua, el cert és que no acaba de superar-se. Mai.

(Pàg. 209) 
- Sembla que vagis drogada... –li retreu ell.
- I tu, que vinguis de putes –li etziba ella.
Ni l’un li reconeix que l’enyora, ni l’altra que l’estima. No poden. No saben com. A tots dos els pesen massa les pèrdues; del fill, del pare, del germà. La culpa, les mentides... Per això l’Aniol la tracta fatal, i la Feliça li ho permet. Discuteixen tant o més que no pas fan l’amor. Potser perquè s’estimen i s’odien a parts iguals, malgrat que no quedi clar quina és la de cadascun. Només de tant en tant s’obren prou les ferides, o les cuirasses, perquè entri la llum. I un bri d’esperança ompli les seves vides.

(Pàg. 222)
- (...) Només hi ha una cosa de la qual ets responsable: de la teva pròpia felicitat.

(Pàg. 254)
(...) la Mercè no respon. Està com absent.
- Mama?
I només quan la toca, sembla que torna. Que es desperta.
- L’oblit ens permet sobreviure –diu, mirant-la fixament als ulls-. Com podríem seguir vivint amb el llast de la vida, de totes les vides, si no...?

(Pàg. 359) 
Res importa més que això, ara, aquí, pensa. I tots ho senten igual. El passat, passat està. No podem fer res per canviar allò que ja no és a les nostres mans. Res que no sigui acceptar-ho i deixar que passi. Veure-ho marxar. L’únic temps real és el present. Un regal. La resta, sols un miratge.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

dijous, 19 de novembre de 2015

Los amores difíciles - Italo Calvino





"(...) ella bajaba las pestañas y él se sintió como borrado."


Calvino, Italo. Los amores difíciles. 
Barcelona: Tusquets Editores, 1989

Gli amori difficili. Traducció de Aurora Bernárdez.
Col·lecció Andanzas, 94




 Què en diu la contraportada...
En Los amores difíciles reunió Italo Calvino en 1970 una inolvidable colección de historias que, entre cómicas y amargas, hablan de la dificultad de comunicación entre personas que, por alguna inesperada circunstancia, están a punto de iniciar una relación amorosa. En realidad, son historias acerca de cómo una pareja no alcanza nunca a establecer ese mínimo vínculo afectivo inicial, aunque todo parezca favorecerlo, o, dicho de otro modo, sobre cómo no se encuentra pareja. Pero precisamente en ese desencuentro reside para Calvino –que tan bien conoce esa zona de silencio en el fondo de las relaciones humanas- no sólo el motivo de una desesperación, sino también el elemento fundamental, cuando no incluso la esencia misma, de la relación amorosa. Y así lo ejemplifican estas aventuras de amor y ausencia para regocijo y reflexión del lector.

 Com comença...
En el compartimiento, junto al soldado de infantería Tomagra, se sentó una señora alta y opulenta. A juzgar por el vestido y el velo, debía de ser una viuda de provincias: el vestido era de seda negra, apropiado para un largo luto, pero con guarniciones y adornos inútiles, y el velo que caía del ala de un sombrero pesado y anticuado le envolvía la cara.
La aventura de un soldado.

 Moments...
(Pàg. 56)
En el muelle se alineaban las casas grises de los pescadores, con redes rojas tendidas sobre cortos palos, y de las barcas atracadas algunos muchachos alzaban peces de color plomo y los pasaban a muchachas de pie con cestas bajas y cuadradas apoyadas en la cadera, y hombres con minúsculos aros de oro, sentados ene l suelo con las piernas estiradas, cosían interminables redes, y en una especie de nichos hervía en artesas el tanino para volver a teñirlas, y muretes de piedra dividían pequeños huertos frente al mar, donde las barcas volcadas alternaban con las cañas de los almácigos, y mujeres con la boca llena de clavos ayudaban a los maridos tendidos bajo la quilla reparando averías, y en cada casa rosada un alero cubría los tomates cortados en dos y puestos a secar con sal sobre una rejilla, y entre las plantas de espárragos los niños buscaban lombrices, y algunos viejos con un vaporizador aplicaban insecticida a los nísperos, y los melones amarillos crecían sobre hojas trepantes, y las viejas freían en las sartenes calamarcitos y pulpos o flores de calabaza rebozadas en harina y se alzaban proas de chalupas en oloroso astilleros de madera recién aserrada, y los calafatines se disputaban amenazándose con pinceles negros de alquitrán, y allí empezaba la playa con pequeños castillos y volcanes de arena abandonados por los niños.
La aventura de una bañista

(Pàg. 19) 
Una vez, Enrico Gnei, empleado, pasó una noche con una mujer guapísima. Al salir de la casa de la señora, temprano, el aire y los colores de la mañana primaveral se desplegaron ante él, frescos, tonificantes y nuevos, y le parecía que caminaba al son de una música.
La aventura de un empleado. 

(Pàg. 66)
Gnei alimentaba hacia su trabajo esa pasión amorosa que, incluso inconfesada, enciende el corazón de los empleados no bien saben de qué dulzura secreta y de qué furioso fanatismo se puede cargar la práctica burocrática más corriente, el despacho de correspondencia ordinaria, el mantenimiento puntual del registro.
La aventura de un empleado

(Pàg. 69) 
(...) pasan los días esperando con dulce ansiedad las fotos reveladas (ansiedad a la que algunos añaden el sutil placer de las manipulaciones alquímicas en la cámara oscura, vedada a las intrusiones de los familiares y acre de ácidos al olfato), y sólo cuando tienen las fotos delante de los ojos parecen tomar posesión tangible del día transcurrido, sólo entonces el torrente alpino, el gesto del nene con el cubo, el reflejo del sol en la pierna de la esposa adquieren la irrevocabilidad de lo que ha sido y ya no puede ser puesto en duda. Lo demás puede ahogarse decididamente en la sombra insegura del recuerdo.
La aventura del un fotógrafo.

(Pàg. 102) 
No era sin embargo un lector apresurado, famélico. Había llegado a la edad en que la segunda, la tercera o la cuarta lectura dan más placer que la primera.
La aventura de un lector.

(Pàg.115)
Amilcare Carruga era todavía joven, no carente de recursos, sin exageradas ambiciones materiales o espirituales: nada le impedía pues gozar de la vida. Y, sin embargo, observó que desde hacía un tiempo la vida para él iba perdiendo, imperceptiblemente, su sabor.
La aventura de un miope.

(Pàg. 128)
(...) esbozó una sonrisa, sin detener en él la mirada. Lo había visto bien: tenía una cara un poco patética y un poco trivial, de esos hombre que a fuerza de indulgencia consigo mismos y con el mundo han llegado, sin ser viejos, a un estado entre la sabiduría y la imbecilidad.
La aventura de una mujer casada.

(Pàg. 147) 
La chica tenía su sonrisa amable en los labios, y el muchacho de las gafas verdes se turbó y no se atrevió a seguir bromeando, porque ella bajaba las pestañas y él se sintió como borrado.
La aventura de un esquiador.

(Pàg. 203)
Trabajo nuevo, ciudad diferente: de haber sido más joven o haber esperado más d ela vida, me hubieran dado impulso y alegría; ahora no, sólo era capaz de ver la grisalla, la miseria de lo que me rodeaba y de meterme dentro, no tanto por resignación sino como si me gustara, porque me confirmaba que la vida no podía ser diferente.
La nube de smog

(Pàg. 234)
(...) para cientos de miles de personas que se pasaban la semana entera entregada a grises ocupaciones con tal de poder escapar el domingo, la ciudad era un mundo perdido, una máquina para producir los medios de salir de ella esas pocas horas y después volver.
La nube de smog

(Pàg. 245)
Yo comprendía que para él, llegara o no ese día, era menos importante de lo que se pudiera creer, porque lo que contaba era la dirección de su vida, que no debía cambiar.
La nube de smog

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 

diumenge, 15 de novembre de 2015

El viatge a sota terra de Niels Klim - Ludvig Holberg





"¿Qui hauria pogut pensar mai que la Terra era buida, i que contenia a les seves entranyes un altre Sol i altres planetes?"




Holberg, Ludvig. EL viatge a sota terra de Niels Klim.
Barcelona: Adesiara, 2002


Nicolai Klimi iter subterraneum. Traducció de Vicens Reglà.
Col·lecció D’ací i d’allà, 21
 


Què en diu la contraportada...
Com un altre Lil·liput, el món subterrani és fascinant, perquè sota terra hi ha tot un planeta curull de civilitzacions. Des del principat de Potu, una utopia de la societat igualitària i racional, habitat per arbres parlants —un clar referent dels ents que poblen la Terra Mitjana de Tolkien—, fins al país de Quama, on viuen homes salvatges, el viatge increïble de Niels Klim i les seves peripècies espaterrants ens ofereixen a mesura que avança la novel·la, amb una mirada aguda i sarcàstica, les atzagaiades més contundents que s'han llançat mai contra el funcionament de les societats «avançades».

 Com comença...
Prefaci Apologètic
Peter i Andreas Klim, fills de Thomas Klim, néts de Klim el Gran saluden el benèvol lector.

Com que ha arribat a les nostres orelles que uns quants incrèduls posen en dubte la certesa històrica d’aquesta narració i que, en conseqüència, es difonen arreu rumors perversos contra l’editor del Viatge sota terra, hem considerat que cal defensar aquesta nova edició amb testimonis de personatges de renom per tal de posar fre ben aviat a aquests rumors.

 Moments...
(Pàg. 40)
Per explicar-ho en poques paraules, ja veia clarament que els habitants d’aquell planeta eren arbres i que estaven dotats de raó, i em meravellava d’aquella diversitat amb què la natura es delecta a afaiçonar els éssers vius.

(Pàg. 55)
Quan vaig preguntar per què l’havien condemnat, em van informar que havia debatut en públic sobre les qualitats i l’essència de Déu, la qual cosa és prohibida en aquestes terres, on els debats importuns d’aquesta mena es consideren tan temeraris i estúpids que les persones íntegres no poden caure-hi de cap manera.

(Pàg. 62)
Els subterranis estan del tot convençuts que cal conservar les lleis antigues i honorar les disposicions dels seus avantpassats, ja que creuen que si es modifiquessin o es deroguessin arbitràriament, això perjudicaria l’estat. Aleshores em vaig preguntar: “Ah! ¿Què passaria als renovadors legislatius del nostre món, que, amb l’excusa de la utilitat pública, cada dia s’empesquen noves lleis, no pas en benefici del poble, sinó en benefici propi?”

(Pàg. 75)
(...) el que és certament memorable i digne d’admiració és que tots els habitants del principat parlin la mateixa llengua, tot i que cada poble presenta tantes diferències en la forma de govern, els costums, els coneixements i els dots intel·lectuals que aquest món ofereix una imatge ben diàfana de la diversitat en què s’adelita la natura, i per això no solament alegra la vista dels viatgers sinó que es pot dir que els colpeix i els extasia.

(Pàg. 25)
Jo he après a limitar-me a la simpatia. Se’n troba més fàcilment, i no t’obliga a res. “Cregui en la meva simpatia”, en el discurs intern, precedeix immediatament “i ara deixem-nos de brocs”. És un sentiment de president del consell: l’obtens a preu rebaixat, després de les catàstrofes. L’amistat és menys senzilla. És llarga i difícil d’aconseguir, però un cop la tens no hi ha manera de desfer-te’n, has de donar la cara.

(Pàg.82)
(...) el qui condemnava severament els altres corria el risc de ser condemnat ell mateix, perquè la condemna dels altres neix habitualment de l’arrogància que Déu odia i desaprova en les criatures, atès que ell aconsella la màxima humilitat; que condemnar les opinions dels altres i emprar la força per convèncer els qui pensen diferent era el mateix que atribuir-se a un mateix tota la llum de la raó, i això és propi dels ximples, que es pensen que només ells són savis.

(Pàg. 86)
Aquell savi subterrani creia que s’havien d’abolir els sacrificis i altres ritus d’aquesta mena, i al·lega aquestes raons: “Les autèntiques virtuts”, diu, “són aquelles la pràctica de les quals resulta feixuga, àrdua i ingrata per als cors corromputs. Fer sacrificis, entonar himnes, celebrar festes, venerar les cendres dels morts, caminar empolainats a les processons al costat de els imatges dels sants..., tot això és més aviat beateria que no pas pràctiques religioses, i si mereixen anomenar-se pràctiques, són les que els impius també acompleixen de bon grat, atès que no els resulten pesades ni àrdues. En canvi, esforçar-se amb els propis recursos a ajudar els indigents, contenir l’odi i la set de venjança, combatre coratjosament la luxúria i lluitar contra aquesta mena de depravacions, aquests són els senyals de la veritable pietat i els arguments de l’obediència, atès que reclamen esforços i fatigues.

(Pàg. 100)
(...) 11) No s’ha de permetre que ningú estigui ociós, perquè els ociosos són una càrrega per a la pàtria. L’esforç i les feines contínues consoliden les forces de l’estat; així mateix, es dissipen i desapareixen els mals designis i les maquinacions enganyoses. Per això és més segur per a l’estat entretenir els súbdits amb coses inútils, com ara jocs i diversions, que no pas que s’estiguin ociosos, la qual cosa afavoreix conspiracions abjectes.

(Pàg. 103)
(...) 20)  Aquells que s’atreveixen a prometre-ho tot i s’ocupen de diversos afers alhora, o bé són imbècils que ignoren les pròpies forces i no s’adonen de la importància de les coses, o bé són ciutadans malvats i falsos que se serveixen a si mateixos en comptes de servir l’estat. El qui és intel·ligent comprova la força dels seus braços abans d’agafar un pes, i el ciutadà autèntic, que  té la pàtria al cor, sap que no s’ha de fer res d’esma.

(Pàg. 120)
De la mateixa manera que a nosaltres no ens afecta un cel serè o un clima temperat si abans no hem experimentat què són les tempestes i els núvols, així aquests arbres no perceben la seva felicitat perquè és perenne i sense interrupció, ni se senten sans perquè desconeixen les malalties. Passen la vida, doncs, amb una salut perpètua i, alhora, amb un clima temperat, però a la llarg s’atipen d’aquests avantatges eterns, ja que només poden apreciar les delícies de la vida aquells que condimenten els agradables plaers amb una mica d’amargor.

(Pàg. 140)
Confesso que l’estupidesa és un defecte, però potser no és tan desitjable eliminar-la del tot.  N’hi ha prou que cada estat tingui tants savis com càrrecs públics tingui disponibles. Alguns han de governar, i alguns han de ser governats. Allò que els dirigents d’altres nacions aconsegueixen simplement amb futileses i falòrnies, aquí s’ha de fer amb recompenses costoses que exhaureixen sovint l’erari. En definitiva, els savis exigeixen les llavors per servir el país, metre que els estúpids s’acontenten amb la clofolla.

(Pàg. 141)
“Cal que almenys la meitat dels ciutadans de qualsevol estat ben constituït siguin estúpids”.

(Pàg. 144)
(...) queda palès com en són, d’injustos, els murmuris d’aquells que es queixen de la brevetat de la vida i que, arran d’aquest fet, per dir-ho així, mouen brega contra Déu. Podem afirmar que la nostra vida és curta perquè en perdem la major part en l’ociositat i els plaers; seria prou llarga si esmercéssim més bé el nostre temps.

(Pàg. 199)
Explicaré coses increïbles, però certes, que vaig veure amb els meus propis ulls. Els ignorants i els analfabets, que mai no han posat els peus més enllà de les fronteres de la seva pàtria, consideren faules tot allò que no estan acostumats a veure des que eren infants. Però els instruïts, especialment els qui coneixen les ciències naturals, als quals l’experiència ha demostrat que la natura és fèrtil en fenòmens de tota mena, miraran amb ulls més favorables els fets insòlits que es narren.

(Pàg. 200) 
(...) ¿qui hauria pogut pensar mai que la Terra era buida, i que contenia a les seves entranyes un altre Sol i altres planetes, si la meva experiència no hagués aclarit aquet misteri? ¿Qui s’hauria imaginat que hi ha una terra habitada per arbres racionals capaços de caminar, si aquesta mateixa experiència meva no hagués esvaït qualsevol dubte? No obstant això, no em barallaré amb ningú per la seva incredulitat, perquè he de confessar que, abans d’emprendre aquest viatge, jo tenia el mateix escrúpol: creia que els relats dels viatgers eren falòrnies i meres ximpleries.

(Pàg. 212)
(...) el fet que pertot s’assignin càrrecs a gent mesquina i inútil no es deu tant a l’estupidesa dels súbdits com a una elecció inadequada i perversa d eles aptituds dels candidats; en canvi, si això es fes correctament i amb cura, i es promocionessin homes assenyats i vàlids no pas per qualsevol mèrit, sinó per la seva idoneïtat per a una tasca determinada, els càrrecs públics es gestionarien a tot arreu molt més bé i l’estat seria eternament pròsper.

(Pàg. 236)
(...) crec que els passa el mateix a algunes nacions que, indiferents a tot el que sigui estranger, només exalcen el que els és propi, i per això, negligint els contactes amb altres països, viuen sempre enfangats en la seva mateixa sordidesa. Seria molt fàcil trobar-ne exemples entre els països europeus.

(Pàg. 238)
En efecte, no hi ha res de més eficaç per mantenir els homes a ratlla que la bona opinió que de la naixença i la noble ascendència té el poble baix, “que es queda bocabadat davant inscripcions i estàtues”.

(Pàg. 247)
Entre els escriptors, els més valorats són aquells que inverteixen l’ordre natural de les paraules per tal de fer obscur i retorçat el que abans era planer i senzill. Són anomenats poetes, i aquesta art de descol·locar els mots rep el nom de poesia. Ara bé, el mèrit d’un poeta no consisteix només a pervertir l’estil: se li demana alhora que sigui un mentider compulsiu. Per això un antic poeta anomenat Homer és adorat gairebé amb honors divins excel·lia en aquestes dues qualitats. Molts l’han imitat capgirant l’ordre de les frases o bé pervertint la realitat, però ningú no ha arribat al seu nivell.

(Pàg. 248)
(...) De fet, són els imbècils els qui sobretot escriuen llibres, com si tinguessin por que la fama de la seva estupidesa no arribarà a la posteritat.

(Pàg. 249)
El filòsof és un venedor literari que posa a la venda, a un preu determinat, preceptes sobre la negació de si mateix, la temprança i la pobresa, i es passa el temps declamant i escrivint contra les riqueses fins que es fa ric. El pare d’aquests filòsofs és un tal Sèneca, que amb aquest mètode es va fer d’or.

(Pàg. 250)
El metafísic és l’únic savi que coneix el que ignora la resta, i que descriu i defineix  l’essència dels esperits i de les ànimes, i el que existeix i el que no existeix, i que, encara que té una vista penetrant, no veu el que té davant del nas.

(Pàg. 274)
(...) la meva caiguda fou tan desastrosa que tots els mortals poden aprendre, a partir del meu exemple, les voltes que donen els afers humans i com n’és, de breu, la durada del poder basat en la força i la violència.

(Pàg. 290)
(...)aquest venerable prelat em va prometre la primera vacant que sorgís a l’escola episcopal. Era un lloc de feina que m’agradava molt, sobretot perquè semblava que esqueia, en certa manera, a la posició que havia tingut, ja que ser professor de l’escola és la imatge i la semblança del poder imperial. Les fèrules se solen confondre amb els ceptres, i la càtedra, amb el tron.

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 


 Llegeix-lo: 

dijous, 12 de novembre de 2015

Crímenes ejemplares - Max Aub


"Matar, matar sin compasión para seguir adelante, para allanar el camino, para no cansarse." 






Aub, Max. Crímenes ejemplares. 
Buenos Aires: Libros del Zorro Rojo, 2015

Il·lustracions de Liniers

 



Què en diu la contraportada...
“Me declaro culpable y no quiero ser perdonado. Estos textos –dejo constancia- no tienen segundas intenciones: puro sentimiento.”

 Com comença...
No hay tantos crímenes como dicen, aunque sobran razones para cometerlos. Pero el hombre –como es sabido- es bueno, por ser natural, y no se atreve a tanto. De las reacciones de los mis difuntos nada digo, por ignorancia. Me bastaron –como autor- las de sus asesinos.

 Moments...
(Pàg. 16)
Soy peluquero. Es cosa que les sucede a cualquiera. Hasta me atrevo a decir que soy buen peluquero. Cada uno tiene sus manías. A mí me molestan los granos.
Sucedió así: me puse a afeitar tranquilamente, enjaboné con destreza, afilé mi navaja en el asentador, la suavicé en la palma de mi mano. ¡Yo soy un buen barbero! ¡Nunca he desollado a nadie! Además aquel hombre no tenía la barba muy cerrada. Pero tenía granos. Reconozco que aquellos barritos no tenían nada de particular. Pero a mí me molestan, me ponen nervioso, me revuelven la sangre. Me llevé el primero por delante, sin mayor daño; el segundo sangró por la base. No sé qué me sucedió entonces, pero creo que fue cosa natural, agrandé la herida y luego, sin poderlo remediar, de un tajo, le cercené la cabeza.

(Pàg. 19) 
Empezó a darle vuelta al café con leche con la cucharita. El líquido llegaba al borde, llevado por la violenta acción del utensilio de aluminio. (El vaso era ordinario, el lugar barato, la cucharilla usada, pastosa de pasado.) Se oía el ruido del metal contra el vidrio. Ris, ris, ris, ris. Y el café con leche dando vueltas y más vueltas, con un hoyo en su centro. Maelstrom. Yo estaba sentado enfrente. El café estaba lleno. El hombre seguía moviendo y removiendo, inmóvil, sonriente, mirándome. Algo se me levantaba de adentro. Le miré de tal manera que se creyó en la obligación de explicar:
-Todavía no se ha deshecho el azúcar.
Para probármelo dio unos golpecitos en el fondo del vaso. Volvió en seguida con redoblada energía a menear metódicamente el brebaje. Vueltas y más vueltas, sin descanso, y ruido de la cuchara en el borde del cristal. Ras, ras, ras. Seguido, seguido, seguido sin parar, eternamente. Vuelta y vuelta y vuelta y vuelta. Me miraba sonriendo. Entonces saqué la pistola y disparé.

(Pàg. 24)
¿Ustedes no han tenido nunca ganas de asesinar a un vendedor de lotería, cuando se ponen pesados, pegajosos, suplicantes? Yo lo hice en nombre de todos.

(Pàg. 28) 
(...) Ya no podía dormir: si roncaba, por el ruido; si no, esperándolo. Pegando golpes en la pared callaba un momento... pero en seguida volvía a empezar. No tienen ustedes idea de lo que es ser centinela de un ruido. Una catarata. Un volumen tremendo de aire, una fiera acorralada, el estertor de cien moribundos, me rasgaba las entrañas emponzoñándome el oído, y no podía dormir nunca, nunca. Y no me daba la gana de cambiar de casa. ¿Dónde iba yo a pagar tan poco? El tiro se lo pegué con la escopeta de mi sobrino.

(Pàg. 30) 
Aquel actor era tan malo, tan malo que todos pensaban –de esto estoy seguro-: “Que lo maten”. Pero en el preciso momento en que yo lo deseaba cayó algo del telar y lo desnucó. Desde entonces ando con el remordimiento a cuestas de ser el responsable de su muerte.

(Pàg.32)
Me quemó, duro, con su cigarrillo. Yo no digo que lo hiciera con mala intención. Pero el dolor es el mismo. Me quemó, me dolió, me cegué, lo maté. No tuve –yo, tampoco- intención de hacerlo. Pero tenía aquella botella a mano.

(Pàg. 39)
¿Por qué se me va a acusar de haberle matado si se me olvidó que la pistola estaba cargada? Todo el mundo sabe que soy un desmemoriado. ¿Entonces, yo voy a tener la culpa? ¡Sería el colmo!

(Pàg. 41) 
(...) ¡La idea era mía y nada más que mía! ¡Era un robo! Así lo dije, así lo grité. No lo quisieron comprender. No acertaron a darse cuenta de que el tiempo no importa absolutamente nada para las ideas. Muy pocas gentes saben lo que es la poesía: la confunden con la historia, con la historia falsa que inventan para satisfacer sus mezquinas necesidades. Yo vi cómo cuchicheaban, sonreían. ¡Botarates! ¡Hasta me sonrojé! No me pongo colorado más que cuando me achacan algo falso. Se me revolvieron las tripas.
Entonces entró el señor Ortega. Era un hombre completamente vulgar, a quien evidentemente no se le podía haber ocurrido aquella idea: la frente estrecha, la panza grande; con tipo de carnicero. Lo hice con la plegadera, pero lo mismo hubiera podido ser el pisapapeles. Sangró como un cochino.

(Pàg. 42)
Era imbécil. Le di y expliqué la dirección tres veces, con toda claridad. Era sencillísimo: no tenía sino cruzar la Reforma a la altura de la quinta cuadra. Y las tres veces se embrolló al repetirla. Le hice un plano clarísimo. Se me quedó mirando, interrogante:
- Pos no sé.
Y se alzó de hombros. Había para matarlo. Lo hice. Si lo siento o no, es otro problema.

(Pàg. 56)
Matar, matar sin compasión para seguir adelante, para allanar el camino, para no cansarse. Un cadáver aunque esté blando es un buen escalón para sentirse más alto. Alza. Matar, acabar con lo que molesta para que sea otra cosa, para que pase más rápido el tiempo. Servicio a prestar hasta que me maten; a lo que tienen perfecto derecho.

(Pàg. 58) 
Matar a Dios sobre todas las cosas, y acabar con el prójimo a como haya lugar, con tal de dejar el mundo como la palma de la mano. Me cogieron con la mano en la masa. En aquel campo de fútbol: ¡tantos idiotas bien acomodados! Y con la ametralladora, segando, segando, segando, segando. ¡Qué lástima que no me dejaran acabar!

(Pàg. 69) 
Esta corriente de aire, ¿cómo matarla? Están cerradas las ventanas, atrancada la puerta. Y sin embargo, el aire corre, se arrastra y espía. Me envuelve. Se mete por los adentros y me hiela. ¿Desde dónde y adónde? Matarla. Como si fuera el pabilo de una vela y dejarla retorcida, negra, en el suelo, como una serpiente muerta, machucada la cabeza con su sangre fría en un charco menudo, inmundo y viscoso. Un soplo que matara ese soplar frío que me atraviesa la espalda, hálito de afuera, del mundo que me oye, ese frío fabricado contra mí. Ese aire: asesinarlo. Soplar, y que se quede sin soplo. ¡Qué buen decir: matar una vela! Pero esa corriente de aire ¿cómo matarla, ella que me está matando?

(Pàg. 70) 
(...) No existo porque pienso ni pienso porque existo.
Pensar es cierto, existir es un mito. Yo no existo, sobrevivo, vivir –lo que se dice vivir- solo los que no piensan. Los que se ponen a pensar no viven. La injusticia es demasiado evidente. Bastaría pensar para suicidarse (...).

(Pàg. 73)
“No se culpe a nadie de mi muerte. Me suicido porque de no hacerlo, seguramente, con el tiempo, te olvidaría. Y no quiero.”

(Pàg. 73)
- (...) A medida que la humanidad envejece asesina menos y se suicida más.
- Entonces la humanidad envejeció ya varias veces. El suicidio es paralelo a la decadencia de las civilizaciones (...).

(Pàg. 78)
“Pude dar vida, luego me la puedo quitar. Que los mantenga su abuela.”

(Pàg. 78)
“No debí haber nacido. ¿O es que los padres son infalibles? ¿O cada coyunda es imagen de Dios? Me nacieron en un tiempo que me asquea. Ustedes lo pasen bien. Yo, sin duda, lo pasaré mejor.”

 Altres n'han dit...
RNE1, Revista Prótesis, Revista Rambla.

 Enllaços:
Max Aub, Ricardo Siridesmontant a Aub, "escribo para pensar"algunes pistes sobre els "Crímenes", el còmplice opina.


diumenge, 1 de novembre de 2015

La caiguda - Albert Camus





"Li diré un gran secret, amic meu: No esperi el judici final: té lloc cada dia de l’any."



Camus, Albert. La caiguda.
Barcelona: Editorial Empúries, 2002


La chute. Traducció de Maria Bohigas.
Col.lecció Narrativa, 176



 Què en diu la contraportada...
Un capvespre plujós, mentre camina per al vora del Sena a París, Clamence veu una dona dreta sobre el Pont de les Arts, i poc després, en girar-se d’esquena, sent un “xap” sord sobre el riu i un crit d’auxili esqueixat. Molts anys després, Clamence, personificació del remordiment i la misantropia, rememora aquesta escena assegut a la barra d’un bar d’Amsterdam, talment com si es trobés davant d’un tribunal. Conscient que la sordidesa moral és filla de la sordesa, Clamence confessa els seus abusos de seductor, es justifica davant la desmoralització dels homes i les dones, i exposa, convençut i convicte, les raons de la seva deserció, tots els seus càrrecs i pecats.

 Com comença...
¿Em permet, senyor, que l’ajudi, sempre i quan no el molesti? Em temo que no deu saber com fer que l’escolti l’estimable goril·la que presideix els destins d’aquest establiment: només parla holandès. Tret que m’autoritzi a defensar el seu cas, no endevinarà mai que vostè vol ginebra.

 Moments...
(Pàg. 6)
Quan has meditat molt sobre l’home, sigui per ofici o per vocació, arribes a enyorar els primats. Ells no tenen segones intencions.

(Pàg. 7)
París és una autèntica enganyifa, un decorat magnífic habitat per quatre milions de siluetes. ¿Prop de cinc en el darrer cens? Deuen haver criat. No m’estranya. Sempre he pensat que els nostres conciutadans tenien dos desficis: les idees i la fornicació.

(Pàg. 21)
Viure per damunt dels altres no deixa de ser l’única manera que et vegi i et saludi gairebé tothom.

(Pàg. 24)
Així anava corrent, sempre ple, mai tip, sense saber on parar-me, fins al dia, o més aviat al vespre en què la música es va parar, els llums es van apagar. La festa en què havia estat tant feliç...

(Pàg. 25)
Jo he après a limitar-me a la simpatia. Se’n troba més fàcilment, i no t’obliga a res. “Cregui en la meva simpatia”, en el discurs intern, precedeix immediatament “i ara deixem-nos de brocs”. És un sentiment de president del consell: l’obtens a preu rebaixat, després de les catàstrofes. L’amistat és menys senzilla. És llarga i difícil d’aconseguir, però un cop la tens no hi ha manera de desfer-te’n, has de donar la cara.

(Pàg. 26)
(...) ¿sap per què som sempre més justos i més generosos amb els morts? La causa és ben senzilla! Amb ells, no hi tenim obligacions. Ens deixen lliures, podem agafar-nos-ho amb calma, entaforar l’homenatge entre un còctel i una amant agradable, a les estones de lleure, en resum. Si ens haguessin d’obligar a res, seria a la memòria, i la tenim curta. No, és el mort fresc que estimem en els nostres amics, el mort dolorós, la nostra emoció, nosaltres, vaja!

(Pàg. 34)
Tots els homes necessiten esclaus igual que necessiten aire pur. Manar és respirar, ¿hi estem d’acord? Fins els més dissortats se’n surten, de respirar. Al darrer de tots a l’escala social encara li queda el cònjuge, o el fill. Si resulta que és solter, el gos. La qüestió, en definitiva, és poder enfadar-se sense que l’altre tingui dret a contestar. “Al pare no se li contesta”, ¿coneix la fórmula?

(Pàg. 39)
Tants llibres a mig llegir, tants amics a mig estimar, tantes ciutats a mig visitar, tantes dones a mig conèixer!

(Pàg. 42)
La veritat és que qualsevol home intel·ligent, prou que ho sap, somia ser un gàngster i dominar la societat per la força bruta. Com que no és tan fàcil com ens fan creure les novel·les negres, en general ens remetem a la política i correm a fer-nos del partit més cruel.

(Pàg. 43)
Ja sap què és l’encant: una manera de sentir-se respondre que sí sense haver demanat res en concret.

(Pàg. 56)
¿Com sé que no tinc amics? És ben senzill: ho vaig descobrir el dia que vaig tenir la idea de matar-me per fer-los una jugada, per castigar-los, d’alguna manera. Però, ¿qui hauria castigat? Alguns se sorprendrien, però, de castigat, no se’n sentiria ningú. Vaig entendre que no tenia amics.

(Pàg. 57)
Els màrtirs, amic meu, han de triar entre l’oblit, la burla o la utilització. La comprensió, això mai.

(Pàg. 60)
(...) m’acusaven de viure de ple i lliurement abandonat a la felicitat: això no té perdó. L’aparença que les coses et van bé, quan es trasllueix d’una manera determinada, faria enfurismar un ruc.

(Pàg. 62)
(...) es tracta d’estalviar-se el judici. Com que és difícil salvar-se’n, i delicat de fer admirar i excusar alhora la seva naturalesa, tots malden per ser rics. ¿Per què? ¿S’ho ha preguntat mai? Pel poder, és clar. Però, sobretot, perquè la riquesa et sostreu al judici immediat, et separa de la gentada del metro per tancar-te en una carrosseria niquelada, t’aïlla en grans jardins guardats, vagons llit, cabines de luxe. La riquesa, amic meu, no és encara l’absolució, però si el sobreseïment, i val més això que res...

(Pàg. 76)
Perduda l’esperança en l’amor i la castedat, vaig adonar-me per fi que em quedava la disbauxa, la qual substitueix molt bé ,l’amor, fa callar els riures, restableix el silenci i, per damunt de tot, confereix la immortalitat.

(Pàg. 83)
(...) no podem afirmar la innocència de ningú, mentre que podem afirmar sense error la culpabilitat de tothom. Cada home dóna testimoni dels crims de tots els altres, vet aquí la meva fe i la meva esperança.
Cregui’m, les religions l’espifien així que estableixen morals i fulminen manaments. Déu no és necessari per crear la culpabilitat, ni tampoc per castigar. En això hi basten els nostres semblants, amb el nostre ajut.

(Pàg. 84)
Li diré un gran secret, amic meu: No esperi el judici final: té lloc cada dia de l’any.

(Pàg. 89)
La veritat encega, com la llum. La mentida, en canvi, és un bell capvespre, fa ressaltar l’objecte.

(Pàg. 98)
No hi ha excuses, mai, per a ningú, vet aquí el meu principi, d’entrada. Nego la bona intenció, l’error estimable, el pas en fals, la circumstància atenuant. Amb ni no es beneeix, no es distribueix l’absolució. Fas números, simplement, i en acabat: “Puja a tant. Vostè és un pervers, un sàtir, un mitòman, un pederasta, un artista, etc.” Així mateix. Al gra. En filosofia i en política, sóc partidari de qualsevol teoria que negui la innocència a l’home i de qualsevol pràctica que el tracti com a culpable. Té al davant, amic meu, un defensor il·lustrat de la servitud.

 Altres n'han dit...