dissabte, 17 de desembre de 2011

Marcovaldo - Italo Calvino


Calvino, Italo. Marcovaldo
Madrid: Siruela, 1999







Marcovaldo ovvero Le stagioni in città.


Traducció de Jose Ramón Masoliver
Col·lecció Biblioteca Italo Calvino, 7


>> Què en diu la contraportada...
Marcovaldo se compone de veinte relatos. Cada relato se dedica a una estación; el ciclo de las cuatro estaciones se repite por tanto cinco veces en el libro. Todos los relatos tienen el mismo protagonista, Marcovaldo, y presentan más o menos un esquema idéntico. El texto de presentación dice: “ En medio de la ciudad de cemento y asfalto, Marcovaldo va en busca de la Naturaleza. Pero ¿existe todavía la Naturaleza? La que él encuentra es una Naturaleza desdeñosa, contrahecha, comprometida con la vida artificial. Personaje bufo y melacónlico, Marcovaldo es el protagonista de una serie de fábulas modernas”, es la última encarnación de una serie de cándidos héroes probrediablos a lo Charlot, con una particularidad: la de ser un Hombre de la Naturaleza, un Buen Salvaje exiliado en la ciudad industrial. ¿Libro para niños? ¿Libro para jóvenes? ¿Libro para mayores? ¿O más bien un libro en el que el autor expresa su propia relación, perpleja y arrogante, con el mundo?.

>> Com comença...
El viento, llegando a la ciudad desde lejos, le trae regalos inesperados, de los que tan sólo se aperciben algunas almas sensibles, como las afectadas por la fiebre del heno, a las cuales hace estornudar el polen de flores de otras tierras.
Un día, a la franja de tierra de un paseo ciudadano llegó, a saber cómo, una ráfaga de esporas, y se formaron hongos. Nadie se dio cuenta salvo el peón Marcovaldo, que precisamente allí tomaba cada mañana el tranvía.
PRIMAVERA. Setas en la ciudad

>> Moments...
(Pàg. 21)
Tenía este Marcovaldo un ojo poco adecuado a la vida de la ciudad: carteles, semáforos, escaparates, rótulos luminosos, anuncios, por estudiados que estuvieran para atraer la atención, jamás detenían su mirada que parecía vagar por las arenas del desierto. En cambio, una hoja que amarilleara en una rama, una pluma que quedase enganchada en una teja, nunca se le pasaban por alto: no había tábano en el lomo de un caballo, taladro de carcoma en una mesa, pellejo de higo escachado en la acera que Marcovaldo no notase, y no hiciese objeto de cavilación, descubriendo las mudanzas de las estaciones, las apetencias de su ánimo y la miseria de su existencia.
PRIMAVERA. Setas en la ciudad

(Pàg. 37)
- ¡Nieve! –gritó Marcovaldo a su mujer, es decir, intentó gritar, porque la voz le salió apagada. Al igual que sobre las líneas y los colores y las perspectivas, la nieve había caído sobre los ruidos, incluso sobre la posibilidad misma de hacer ruido; los sonidos, en un espacio acolchado, no vibraban.
INVIERNO. La ciudad perdida en la nieve.

(Pàg. 59)
El frío tiene mil formas y mil maneras de moverse por el mundo: por el mar corre como una manada de caballos, a los campos se arroja como una nube de langostas, en las ciudades como una hoja de cuchillo corta las calles y se mete por las rendijas de las casas sin calefacción.
INVIERNO. El bosque de la autopista.

(Pàg. 69)
Los ruidos de la ciudad, que en las noches de verano entran por las ventanas abiertas en las habitaciones de quienes no pueden dormir por el calor, los verdaderos ruidos de la ciudad nocturna se empiezan a oír cuando a determinada hora el anónimo estruendo de los motores se enrarece y calla, y del silencio surgen discretos, nítidos, graduados a tenor de la distancia, un paso de noctámbulo, el crujido de la bici de un vigilante nocturno, un acallado y lejano alboroto, y también el roncar de los pisos de arriba, el gemido de un enfermo, un viejo reloj de pared que sigue dando a cada hora sus campanillazos. Hasta que empieza, al amanecer, la orquesta de los despertadores en las casas obreras, y por los rieles pasa un tranvía.
VERANO. Un viaje con las vacas.

(Pàg. 72)
(...) de noche estaba a la escucha de los pasos de la calle, como si el ventano de la habitación fuese la boca de una caracola que trajera el eco, al aplicar el pabellón de la oreja, de los ruidos montanos.
VERANO. Un viaje con las vacas.

(Pàg. 86)
Llegón el tranvía, evanescente como un fantasma, campanilleando lentamente; las cosas existían en la mínima proporción imprescindible; para Marcovaldo hallarse aquella noche al fondo del tranvía, dando la espalda a los demás pasajeros, fijando la vista más allá de los cristales en la noche vacía, surcada sólo por indistintas presencias luminosas y tal cual sombra más negra que la oscuridad, era la situación ideal para soñar despierto, para proyectar ante sí y dondequiera que fuese una película ininterrumpida sobre una pantalla sin límites.
INVIERNO. La parada equivocada.

(Pàg. 111)
Una fila ininterrumpida serpeaba por las aceras y los soportales, se prolongaba a través de las puertas de cristal de los comercios alrededor de todos los mostradores, impelida por los codazos de todo el mundo en las costillas de todo el mundo a modo de continuos golpes de émbolo. ¡Consumid!, y tocaban los artículos y los dejaban y vuelta a tocarlos y se los arrancaban mutuamente de las manos; ¡consumid!, y obligaban a las pálidas dependientas a desplegar sobre el tablero más y más ropa blanca; ¡consumid!, y los carretes de cordel encarnado giraban como peonzas, las hojas de papel floreado sacudían sus alas envolviendo las compras en paquetitos, y los paquetitos en paquetes y los paquetes en paquetones, atado cada uno con su lazada. Y sucesivamente paquetones paquetes paquetitos bolsas bolsitas se arremolinaban alrededor de la caja en un atasco insoluble, manos que hurgaban en los bolsillos buscando los monederos y dedos que hurgaban los monederos buscando la calderilla, y allá abajo, en un bosque de piernas desconocidas y faldones de gabanes, los críos, que ya no llevaban de la mano, se perdían y lloraban.
INVIERNO. Marcovaldo en el supermercado.

(Pàg.129)
La ciudad de los gatos y la ciudad de los hombres caben una dentro de otra, pero no son la misma ciudad. Pocos gatos recuerdan los tiempos en que no existía tal diferencia (...).
OTOÑO. El jardín de los gatos obstinados.

(Pàg. 130)
Pero en esta ciudad vertical, en esta ciudad comprimida donde todos los huecos tienden a llenarse y cada bloque de cemento a compenetrarse con otros bloques de cemento, se abre una especie de contraciudad, de ciudad en negativo, que consiste en tajadas vacías entre muro y muro, distancias mínimas prescritas por las ordenanzas municipales entre una construcción y otra, entre las traseras de dos edificios; es una ciudad de paredes medianeras, huecos de luz, canales de ventilación, entradas cocheras, patios interiores, pasos a los sótanos, como una red de canales secos en un planeta de yeso y alquitrán, y cabalmente por esa red a ras de las paredes maestras corre todavía el antiguo pueblo de los gatos.
OTOÑO. El jardín de los gatos obstinados.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Ubik - Philip K. Dick


Dick, Philip K. Ubik.
Madrid:  La Factoría de Ideas, 2000







Ubik

Traducció de Manuel Espín
Col·lecció Solaris Ficción, 3


>> Què en diu la contraportada...
Glenn Runciter ha muerto. ¿O lo han hecho todos los demás? Alguien murió en una explosión organizada por sus competidores. De hecho, es el funeral de Runciter el que está programado en Des Moines. Pero mientras tanto, sus afligidos empleados están recibiendo asombrosos y a veces escatológicos mensajes de su jefe. Y el mundo que les rodea está alterándose de formas que sugieren que se les está agotando el tiempo. O que ya lo ha hecho.

Esta cáustica comedia metafísica de muerte y salvación (servida en cómodo aerosol) es un tour de force de amenaza paranoica y diversión sin trabas, en la que los fallecidos dan consejos comerciales, compran su siguiente encarnación, y corren continuamente el riesgo de morir de nuevo.

Como muchos autores, Philip K. Dick no alcanzó la cúspide de su fama ni el reconocimiento internacional hasta después de su muerte, ocurrida en 1982. Sin embargo, antes de ella, nos había ofrecido ya obras tan famosas como El hombre en el castillo, que ganó el premio Hugo, ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? (de la que Ridley Scott hizo su clásica película Blade Runner) y Ubik, considerada como la mejor de todas ellas.

>> Com comença...
Hoy toca hacer limpieza, amigos: éstos son los descuentos con los que liquidamos nuestros silenciosos Ubiks eléctricos. Sí, tiramos la casa por la ventana. Y recuerden: todos nuestros Ubiks han sido usados exclusivamente de acuerdo con las instrucciones.

A las tres y media de la madrugada del cinco de junio de 1992, el principal telépata del Sistema Sol cayó del mapa situado en las oficinas de Runciter Asociados de Nueva York. Aquello hizo que todos los videófonos se pusieran a sonar. Durante los dos últimos meses, la organización Runciter había perdido la pista de demasiados Psis de Hollis; aquella desaparición era la última gota.

>> Moments...
(Pàg. 31)
- (...) Podrían considerarme una traidora.
- ¿Y eso te preocupa?
- Me preocupa que la gente pueda sentir hostilidad hacia mí. Pero me imagino que no es posible vivir mucho tiempo sin despertar hostilidad; no es posible complacer a todo el mundo, porque cada cual quiere una cosa diferente. Si complaces a uno disgustas a otro.

(Pàg. 82)
-(...) Los moratorios son un invento suizo –explicó Eddie Dorn-; según estudios imparciales, la duración media de la semivida de un individuo en un moratorio suizo es dos horas superior a la del mismo individuo en uno de los nuestros. Parece que los suizos le han cogido el truco a lo de la semivida.
- La ONU debería abolir la semivida por obstaculizar el ciclo natural de la vida y la muerte –dijo Joe.
- Si Dios estuviese de acuerdo con la semivida, naceríamos todos en una friovaina- comentó burlón Al Hammond.

(Pàg. 106)
CIGARRILLOS RESECOS
GUÍAS ATRASADAS
DINERO FUERA DE CIRCULACIÓN
ALIMENTOS RANCIOS
ANUNCIO EN CARTERITA DE CERILLAS
- Voy a repasar la lista una vez más –dijo en voz alta-. A ver si esta vez alguno de nosotros consigue descubrir un nexo entre estos cinco puntos, datos, incidentes o como quieran llamarlos. Estas cinco cosas que...-hizo un gesto impreciso.
- Que están mal –dijo Jon Ild

(Pàg. 115)
¿Qué puede hacer una chica con un cabello tan áspero y rebelde? Simplemente, aplicarle el acondicionador capilar Ubik. En sólo cinco días descubrirá en él una tersura y una elasticidad desconocidas. Usado según las instrucciones, el spray capilar Ubik resulta totalmente inofensivo.

(Pàg. 124)
METE EL CULO EN LA CAJA, POBRE AMIGO
TÚ Y LOS DEMÁS ESTÁIS MUERTO. YO VIVO
- ¿No es la letra de Runciter? –preguntó Al.
- Sí, la reconozco.
- Entonces ya sabemos la verdad.
-¿Es ésa la verdad?
- Claro. Evidente.
- Pues vaya una manera de enterarse. Escrito en la pared de un lavabo –comentó Joe. Estaba, por encima de todo, amargamente resentido.

(Pàg. 131)
(...) Ubik se vende únicamente en los mejores establecimientos de artículos para el hogar de la Tierra. Evite su uso interno. Manténgalo alejado del fuego. Siga cuidadosamente las normas de utilización que figuran en la etiqueta. Búsquelo, Joe, no se quede ahí sentado: vaya a buscar un frasco de Ubik y pulverice con él a su alrededor noche y día.
- ¡Sabe que estoy aquí! –exclamó Joe-. ¿Significa esto que puede verme y oírme?
- Por supuesto, ahora no puedo verle ni oírle. Este mensaje publicitario está grabado en vídeo; lo registré hace dos semanas, exactamente doce días antes de mi muerte. Sabía que iba a producirse la explosión: me serví de un preco.
 - Entonces está usted efectivamente muerto.
- Naturalmente, estoy muerto.

(Pàg. 135)
¿No creía Platón que existía algo que sobrevivía a la degeneración, algo interior, inasequible a la descomposición? El viejo dualismo del cuerpo separado del alma (...).

(Pàg. 153)
- (...) La verdadera amenaza son los comunistas, no los alemanes –manifestó Bliss-. Por ejemplo, la cuestión de los judíos: ¿sabe quién la desorbita? Los judíos que hay en este país, viviendo la mayoría no como ciudadanos sino como refugiados, a expensas del tesoro público. Desde luego opino que los nazis se han excedido un poco en algunas de las cosas que les han hecho, pero básicamente la cuestión judía existía desde tiempo atrás y había que hacer algo al respecto. Aquí en los Estados Unidos tenemos problemas parecidos, con los judíos y los negrazos. A la larga habrá que hacer algo con ellos.

(Pàg. 154)
”(...)Este mundo vive todavía bajo el influjo de la oratoria del fiscal William Jennings Bryan; aquí tuvo lugar el juicio del mono contra el profesor Scopes. No habrá forma de adaptarse a esta concepción del mundo, a este ambiente moral, social y político. Para esta gente somos agitadores profesionales, y una amenaza en potencia más temible que el propio Partido Comunista. Bliss está totalmente en lo cierto: somos los agitadores más peligrosos a los que ha de enfrentarse esta época”.

(Pàg. 180)
No le cupo duda, pronto dejaría tras de sí un rimero de jirones de tela, un rastro de desperdicios que conducirían a una habitación de hotel y a su anhelado aislamiento. Sus últimas y penosas acciones serían gobernadas por un mero tropismo, un cierto sentido de la orientación que le guiaría hacia la decrepitud, la muerte y la inexistencia. Estaba regido por una alquimia funesta que culmina en la tumba.

(Pàg. 182)
”El metabolismo es un proceso de combustión, un horno en actividad”, reflexionó. “Cuando deja de funcionar, se acaba la vida. La gente yerra por completo cuando se imagina el infierno: el infierno es un lugar frío; todo lo que hay en él es frío (...)”.

(Pàg. 221)
Yo soy Ubik. Antes de que el universo existiera, yo existía. Yo hice los soles y los mundos. Yo creé las vidas y los espacios en los que habitan. Yo las cambio de lugar a mi antojo. Van donde yo dispongo y hacen lo que yo les ordeno. Yo soy el verbo, y mi nombre no puede ser pronunciado. Es el nombre que nadie conoce. Me llaman Ubik, pero Ubik no es mi nombre. Soy. Seré siempre

dijous, 8 de desembre de 2011

Caín - Lord Byron


Lord Byron. Caín.
Barcelona:  Quaderns Crema, 1997




Cain
Traducció Jordi Llovet
Col·lecció In Amicorum numero, 7



>> Com comença...
ACTE I

ESCENA I
A la terra , a l’exterior del Paradís. A solixent.Adam, Eva, Cain, Abel, Ada, Sil·là oferint un sacrifici.

ADAM
Déu infinit! Etern! Totpoderós!
Que d’entre les tenebres de l’abisme
vas fer la llum sobre les aigües amb un mot;
Jehovà, salve!, amb llum renovellada, salve!

EVA
Déu, que vas dir el dia, separant
el dia de la nit, mai dividits fins aleshores;
que vas dividr les ones entre si,
i a un tros de l’obra feta vas donar-li
el nom de firmament, salve!





>> Moments...
ACT I

SCENE I
The Land without Paradise-Time, Sunrise.
Adam, Eve, Caín, Abel, Adah, Zillah. Offering a Sacrifice.


ADAM
God, the Eternal! Infinite! All-Wise!-
Who out of darkness on the deep didst make
Light on the waters with a word-all hail!
Jehovah, with returning light, all hail!

EVE
God! Who didst name the day, and separate
Morning from night, till then divided never-
Who didst divide the wave from wave, and call
Part of thy work the firmament –all hail!
(Pàg.33)
CAÍN
Jo no tinc res per demanar.

ADAM
¿Ni res per agrair?

CAÍN
No, això tampoc.

ADAM
¿I doncs? ¿No ets viu?

CAÍN
¿I què? ¿No he de morir, també?


CAIN
I have nought to ask


ADAM
Nor aught to thank for?

CAIN
No

ADAM
Dost thou not live?

CAIN
Must I not die?

  
(Pàg. 41)
CAÍN
(monòleg)
Això és la vida!
Treballar sempre! I treballar, ¿per què?
Potser pel fet que el nostre pare
no va servar a l’Edèn el lloc que hi va tenir.
¿Què hi tinc a veure, jo, amb l’afer? No era nascut:
no vaig pas demanar-ho, jo; ni accepto de bon grat
el lloc on m’ha portat el fet de néixer. ¿Per què
va haver-se de sotmetre a la muller i la serp?
Si ho va voler, ¿per què en
pateix? ¿Quin mal hi havia?
L’arbre, ¿no fou plantat per a ell?
Si no, ¿per què Déu va posar Adam tan a la vora
de l’arbre més superb, al mig del Paradís?
Només diuen això, quan se’ls pregunta:
”Va ser la seva voluntat, i és bo, ell.”
¿I com ho sé, ho? ¿Pel fet que sigui omnipotent,
he de pensar que és bondadós? Jutjo només
pels fruits tan amargant que he de menjar per culpa d’una falta no comesa.

CAIN
(solus)
And this is
Life!-Toil! And wherefore should I toil?-because
My father could not keep his place in Eden.
What had I done in this?-I was unborn:
I sought not to be born; nor love the state
To which that birth has brought me. Why did he
Yield to the serpent and the woman? Or,
Yielding, why suffer? What was there in this?
The tree was planed, and why not for him?
If not, why place him near it, where it grew,
The fairest in the centre? They have but
One answer to all questions, “’T was his will,
And he is good”. How know I that? Because
He is all-powerful must all-good, too, follow?
I judge but by the fruits –and they ara bitter-
Wich I must feed on for a fault not mine.

(Pàg. 47)
CAÍN
És cert que visc,
però visc només per a la mort. I, tot vivint,
no veig al món cap cosa que em faci odiar la mort
llevat d’una tirada de naixença, un odiós
però invencible instint de vida: prou que em repugna,
tant com m’odio a mi mateix; però no puc fer-hi res...
Així és com visc. Hauria estat millor no haver nascut!

LUCIFER
Vas néixer i viuràs eternament: no et pensis que la terra,
allò que et fa d’estoig, sigui existència...
La terra acabarà, i, amb tot,
no seràs menys que allò que ets ara.

CAÍN
No seré menys! ¿I no podré ser més?

LUCIFER
Potser seràs un de nosaltres.

CAÍN
¿Com sou?

LUCIFER
Eterns.

CAÍN
¿I sou feliços?

LUCIFER
Tenim poder.

CAÍN
Però, ¿sou feliços?

LUCIFER
No, ¿i tu?

CAÍN
Com vols que ho sigui! Mira!

LUCIFER
Fang i res més! (...)

CAIN
I live,
But live to die: and, living, see nothing
To make death hateful, save an innate clinging,
A loathsome, and yet all invincible
Instinct of life, which I abhor, as I
Despise myself, yet cannot overcome-
And so I live. Would I had never lived!

LUCIFER
Thou livest, and must liver for ever: think not
The earth, which is thine outward cov’ring, is
Existence-it will cease, and thou wilt be
No less than thou art now.

CAIN
No less! And why
No more?

LUCIFER
It may be thou shalt be as we

CAIN
And ye?

LUCIFER
Are everlasting.

CAIN
Are ye happy?

LUCIFER
We are mighty.

CAIN
Are ye happy?

LUCIFER
No: art thou?

CAIN
How should I be so? Look on me!

LUCIFER
Poor clay! (...)


(Pàg. 53)
CAÍN
I doncs, ¿què som?

LUCIFER
Som ànimes gosades que fan ús
de la immortalitat que posseeixen...
Som ànimes que miren sense por la cara eterna de l’opressor que tot ho pot, i que li diuen que el mal creat per ell, no és bo! Si tot ho ha fet,
com diu-ni ho sé, jo, ni m’ho crec-,
si ell ens va fer, llavors no pot desfer-nos:
som immortals!-així ens va haver de fer,
per turmentar-nos més: que faci! És gran, ell...
però no és més feliç en la grandesa seva,
que nosaltres en el conflicte que ens escau!
Mai la bondat no hauria fet el mal;
però això és el que ell va fer. Deixem
que segui al setial immens i solitari,
que creï móns i faci més lleu l’eternitat
per a la seva existència sense fi
i la seva solitud incompartida;
deixem que apili un món damunt d’un altre:
és un tirà tot sol, indefinit, indissoluble;
si fos capaç de destruir-se a si mateix, això seria
el benefici més gran que ell ens podria fer.
Però deixem-lo estar, que regni,
que es multipliqui en forma de misèria!

CAIN
And what is that?

LUCIFER
Souls who dare use their immportality-
Souls who dare look the Omnipotent tyrant in
His everlasting face, and tell him that
His evil is not good! If he has made,
As he saith-wich I know not, nor believe-
But, if he made us- he cannot unmake:
We are immortal! –nay, he’d have us so,
That he may torture: -let him! He is great-
But, in his greatness, is no happier than
We in our conflict! Goodness would not make Evil; and what else hath he made? But let him
Si on his vast and solitay throne,
Creating worlds, to make eternity
Less burthensome to his immense existence
And unparticipated solitue;
Let him crowd orb on orb: he is alone
Indefinite, indissoluble tyrant;
Could he but crush himself, `twere the best boon
He ever granted: but let him reign on,
And multiply himself in misery!

(Pàg. 59)
CAÍN
¿Vares ser tu, llavors,
qui va temptar la mare?

LUCIFER
Ningú no tempto, jo,
si no és amb la veritat: ¿que no era, l’arbre aquell,
arbre de ciència? ¿No estava l’arbre de la vida
encara ple de fruits? ¿Us vaig prohibir que n’agaféssiu, jo?
¿Vaig mai plantar res prohibit
a prop de braços innocents i d’éssers
encuriosits per mor de la innocència?
Jo us hauria fet déus; en canvi,
aquell que us va llançar a aquest món
va fer-ho tot dient que “els fruits de l’arbre de la vida
no havíeu de tastar-los, no fos cas
que esdevinguéssiu déus, com ell i jo”. ¿Va dir-ho o no?

CAÍN
Això és el que he sentit d’aquells que el van sentir
entre la tronada.

LUCIFER
Llavors, qui és el dimoni? ¿Aquell
que no us ha deixat viure, o el qui us hauria ofert
eterna vida en l’alegria i la potència del saber?

CAÍN
Els pares haurien hagut de prendre’ls tots,
els fruits, o no agafar-ne cap.

LUCIFER
Un ja és collit;
i l’altre encara pot ser vostre.

CAÍN
¿I doncs?

LUCIFER
Essent allò que sou, amb fortalesa.
Res no és capaç d’apagar el foc del pensament
si el pensament és sempre allò que és,
centre de totes les coses que l’envolten...
Va néixer per regnar.

CAIN
Ah! Didst thou tempt my mother?

LUCIFER
I tempt none,
Save wit the truth: was not the tree, the tree
Of knowledge? and was not the tree of life
Still fruitful? Did I bid her pluck them not?
Did I plant things prohibited within
The reach of beings innocent, and curious
By their own innocence? I would have made ye
Gods; and even He who thrust ye forth, so thrust ye
Because “ye should not eat the fruits of life,
And become gods as we”. Were those his words?

CAIN
They were, as I have heard from those who heard them,
In thunder.

LUCIFER
Then who was the demon? He
Who would not let ye live, or he who would
Have made ye live for ever in the joy
And power of knowledge?

CAIN
Would they had snatch’d both
The fruits, or neither!

LUCIFER
One is yours already;
The other may be still.

CAIN
How so?

LUCIFER
By being
Yourselves, in your resistance. Nothing can
Quench the mind, if the mind will be itself
And centre of surronunding things-‘tis made
To sway.

(Pàg. 77)
LUCIFER
(..), jo, que tot ho sé, no temo res;
això és la ciència veritable.

CAÍN
M’agradaria molt ser el teu deixeble...

LUCIFER
Seria amb una condició.

CAÍN
¿I doncs?

LUCIFER
Prosterna’t davant meu i adora’m:
que sigui el teu Senyor.

CAÍN
No ets el Senyor que el pare adora.

LUCIFER
No

CAÍN
¿El seu igual, potser?

LUCIFER
Tampoc; amb ell no tinc res en comú!
Ni ganes: estic per sobre seu, per sota, tot;
però mai no he estat partícip
ni esclau del seu poder.
Habito a part; però sóc molt gran: n’hi ha un munt que ja m’adoren, i encara n’hi haurà més...
Sigues, Caín, un dels primers a fer-ho.

CAÍN
No m’he prostrat davant el Déu del pare, malgrat que Abel, el meu germà, sovint m’implora
que faci amb ell els sacrificis rituals,
¿i he de prostrar-me davant teu?

LUCIFER
¿Que no t’inclines davant seu?

CAÍN
T’ho he dit prou clar. ¿No ho pot capir,
la teva ciència poderosa?

LUCIFER
Aquell que no s’inclina davant seu,
al meu davant s’inclina!

CAÍN
Davant de res no he vinclar-me, jo.

LUCIFER
Amb tot, Caín, m’adores; car, no adorant-lo a ell, és com si em veneressis.

CAÍN
¿Com és, això?

LUCIFER
No trigaràs gaire a saber-ho, aquí mateix.

LUCIFER
(...) And I, who know all things, fear nothing: see
What is true knowledge.

CAIN
Wilt thoy teach me all?

LUCIFER
Ay, upon one condition

CAIN
Name it

LUCIFER
That
Thoy dost fall down and woeship me-thy Lord.

CAIN
Thou art not the Lord my father worships

LUCIFER
No

CAIN
His equal?

LUCIFER
No;- I have nought in common with him!
Nor would: I would be aught above-beneath-
Aught save a sharer or a servant of
His power. I dwell apart; but I am great:-
Many there are who worship me, and more
Who shall-be thou amongst the first.

CAIN
I never
As yet have bow’d unto my father’s God,
Although my brother Abel oft implores
That I would join with him in sacrifice:-
Why should I bow to thee?

LUCIFER
Hast thou ne’er bow’d
To him?

CAIN
Have I not said it?-need I say it?
Could no tthy mighty knowledge eatch thee that?

LUCIFER
HE who bows not to him has bow’d to me!

CAIN
But I will bend to neither.

LUCIFER
Ne’er the less,
Thou art my workshipper: not worshipping
Him makes thee mine the same.

CAIN
And what is that?

LUCIFER
Thou’lt know here-and hereafter.

(Pàg. 107)
CAÍN
Sigues feliç tu sola, doncs...
No vull saber-ne res, d’una felicitat que ens humilia
a mi i els meus.

ADA
Mai no seré feliç, jo tota sola, ni ho vull ser;
però amb tots els que ens envolten, em sembla que ho seria,
malgrat la mort –aquesta mort que no conec i, doncs,
no temo, per bé que sembla una ombra horrible, si he de parlar
pel que he sentit a dir.

LUCIFER
¿I dius que tota sola no podries
ser feliç?

ADA
Sola! Déu meu! ¿Hi ha algú que arribi a ser
feliç, o bo, tot sol? La solitud em sembla culpa,
llevat que pensi que aviat veuré el germà, i el seu germà,
i els pares, i els fills nostres.

LUCIFER
Doncs el teu déu és solitari: ¿és bo i feliç, així tot sol?

CAIN
Be thou happy, then, alone-
I will have nought to do with happiness,
Which humbles me and mine.

ADAH
Alone I could not,
Nor would be happy: but with those around us, I think I could be so, despite of death,
Which, as I know it not, I dreat not, though
It seems an awful shadow –if I may
Judge from what I have heard.

LUCIFER
And thou couldst not
Alone, thoy say’st, be happy?

ADAH
Alone! Oh, my God!
Who could be happy and alone, or good?
To me my solitude seems sin; unless
When I think how soon I shall see my brother,
His brother, and our children, and our parents.

LUCIFER
Yet thy God is lone; and is he happy,
Lonely and good?

(Pàg. 189)
CAÍN
Que malaurats!
Haver de compartir el destí del nostre pare,
com els seus fills, sense haver mai tastat la poma;
com els seus fills, sense el saber comprat a un preu tan alt!
Oh arbre mentider! No sabem res,
i l’arbre el va prometre, aquest saber;
l’havíem de pagar amb la mort, però hauria estat saber.
I ara em pregunto: ¿què sabem?

LUCIFER
Potser la mort porta al coneixement suprem; essent com és la sola cosa certa entre les coses,
porta a la ciència més segura: l’arbre, per tant,
va ser sincer, encara que fos també mortal.

CAIN
Alas! The hopeless wretches!
They too must share my sire’s fate, like his sons;
Like them, too, without having shared the apple;
Like them, too, without the so dear-bought knowledge!
It was it promised knowledge at the price
Of death-but knowledge still: but what knows man?

LUCIFER
It may be death leads to the highest knowledge:
And being of all things the sole thing certain,
At least to the surest science: therefore
The tree was true, though deadly.

(Pàg. 209)
CAÍN
¿Per què existeixo, jo? ¿Per què ets malaurat, tu?
¿Per què ho són tots els éssers? Aquell
que ens va crear també deu ser-ho,
en tant que creador dels éssers desgraciats!
Crear destrucció no pot ser un acte
que faci algú feliç. I, tanmateix, el pare
diu que és omnipotent, el creador.
”¿Per què hi ha mal, llavors, si ell és bondat?”,
vaig preguntar-li al pare. I em va dir:
”Perquè aquest mal és el camí que porta al bé.” Que estrany, un bé que ha de brollar
del seu mortal contrari.

CAIN
Why do I exist?
Why art thou wretched? Why are all things so?
Ev’n he who made us must be, as the maker
Of things unhappy! To produce destruction
Can surely never be the task of joy,
And yet my sire says he’s omnipotent:
Then why is evil-he being good? I ask’d
This question of my father; and he said,
Because this evil only was the path
To good. Strange good, that must arise from out
Its deadly opposite.

(Pàg. 231)
CAÍN
¿I no podeu
regnar-hi  l’un i l’altre? ¿Que no hi cabeu tots dos, potser?
¿Què us distancia?

LUCIFER
Regnem tots dos, com ja t’he dit.

CAÍN
Però un dels dos fa el mal.

LUCIFER
¿Qui el fa?

CAÍN
Tu! Si pots
fer el bé als humans, ¿per què no el fas?

LUCIFER
Que el faci aquell que us va crear! No vaig crear-vos, jo.
Vosaltres sou les seves criatures; les meves, no.

CAIN
And cannot ye both reign then? –is ther not
Enought?-why should ye differ?

LUCIFER
We both reign.

CAIN
But one of you makes evil.
LUCIFER
Which?

CAIN
Thou! for
If thou canst do man good, why dost thou not?

LUCIFER
And why not he who made? I made ye not;
Ye are his creatures, and not mine.

(Pàg. 237)
CAÍN
¿De què serveix que jo hagi vist totes les coses
que m’has volgut mostrar?

LUCIFER
¿Que no et delies per saber?
¿No t’he ensenyat, en tot això que has vist,
a entendre’t tu mateix?

CAÍN
Ai las! Em sembla ser no res!

LUCIFER
Aquest és el més alt coneixement dels homes:
saber que la natura dels mortals és un no res.
Transmet aquesta ciència a la fillada,
que això els guardarà estalvis de molts mals.

CAIN
And to what end have I beheld these things
Which thou hast shown me?

LUCIFER
Didst thou not require
Knowledge? And have I not, in what I show’d,
Taught thee to know thyself?

CAIN
Alas! I seem
Nothing.

LUCIFER
And this should be the human sum
Of knowledge, to know mortal nature’s nothingness;
Bequeath that science to thy children, and
’Twill spare them many tortures.

(Pàg. 239)
CAÍN
Esperit altiu! Em parles amb supèrbia;
però tu mateix, presumptuós,
tens un que et mana.

LUCIFER
No! Pel cel que senyoreja,
i pels abismes i la immensitat dels móns
i de la vida que senyorejo amb ell, no!
Ell em va vèncer, és cert; però ningú no em mana.
Rep els honors de tots els éssers; però de mi, cap:
guerrejo en contra seu, com vaig combatre
els cels altíssims. Tota l’eternitat,
pels insondables esvorancs de l’Hades,
pels infinits reialmes de l’espai
i en les eternes eres, incomptables,
tot li disputaré! Món rere món,
estrella rere estrella, un univers i un altre
es gronxaran en les balances
fins que s’acabi aquesta lluita enorme,
si mai ha d’acabar; i això no passarà
mentre un dels dos no s’extingeixi.
¿I quina cosa extingirà aquesta immortalitat
que posseïm? ¿Qui el desfarà, aquest odi
irrevocable i mutu que ens tenim?
Si és ell el vencedor, dirà que és Mal
allò que haurà vençut; però el bé que doni
¿com serà? Si jo guanyés, només reputaria com a mal
les seves obres. Però a vosaltres, que sou mortals
de fa poc temps, nascuts a penes, ¿quins han estat els dons que Ell us ha ofert d’ençà que sou en aquest món?

CAÍN
Pocs han estat; i molts, amargs.

LUCIFER
Tornem plegats, doncs, a la terra; tasteu-hi,
tu i els teus, la resta dels celestials favors.
El mal i el bé tenen essència pròpia, i no els ha fets dolents o bons aquell que els va forjar.
Si allò que us dóna us porta bé, digueu que és bé;
si en brolla un mal, no digueu mai que és cosa meva fins que sabreu del cert la font on neix; i no jutgeu
per les paraules, tot i que surtin d’un esperit,
sinó pels fets de l’existència vostra, així ha de ser.
La poma de la fatalitat us va oferir aquest bé:
l’enteniment. No permeteu que es vincli mai
davant la tirania o l’amenaça d’una fe
contrària a tot sentit extern o als sentiments de dins:
penseu, sigueu gosats, bastiu un món intern
al fons dels vostres cors si us falla el món de fora;
així, en combat victoriós amb la natura vostra
sereu cada vegada més a prop d’una natura tota esperit.
(Desapareixen.)

CAIN
Haughty spirit!
Thou speak’st it proudly; but thyself, though proud,
Hast a superior.

LUCIFER
No! By heaven, which He
Holds, and the abyss, and the immensity
Of worlds and life, which I hold with him-No!
I have victor-true; but no superior.
Homage he has from all-but none from me:
I battle it against him, as I battled
In highest heaven. Through all eternity,
And the unfathomable gulfs of Hades,
And the interminable reals of space,
And the infinity of endless ages,
All, all, will I dispute! And world by world,
And star by star, and universe by universe
Shall tremble in the balance, till the great
Conflict shall cease, if ever it shall cease,
Which it ne’er shall, till he or I be quench’d!
And what can quench our immortality,
Or mutual and irrebocable hate?
He as a conqueror will call the conquer’d
Evil; but what will be the good he gives?
Were I the victor, his works would be deem’d
The only evil ones. And you, ye new
And scarce-born mortals, what have been his gifts
To you already in your little world?

CAIN
But few; and some of those but bitter.

LUCIFER
Back
With me, then, to thine earth, and try the rest
Of his celestial boons to ye and yours.
Evil and good are things in their own essence,
And not made good or evil by the giver;
But if he gives you good-so call him; if
Evil springs from him, do not name it mine,
Till ye know better its true fount; and -judge
Not by words, though of spirits, but the fruits
Of your existence, such as it must be.
One good gift has the fatal apple given-
Your reason:-let it not be over-sway’d
By tyrannous threats to force you into faith
’Gainst all external sense and inward feeling:
Think and endure,-and form an inner world
In your own bosom-where the outward fails;
So shall you nearer be the spiritual
Nature, and war triumphant with your own.
[They disappear

>> Enllaços:

divendres, 25 de novembre de 2011

Passat festes - Joan Brossa


Brossa, Joan. Passat festes
Barcelona:  Empúries, 1995









Col·lecció Migjorn, 25


>> Què en diu la contraportada...
Si canto velles cançons: m’allunyo de les paraules
Si em perdia pel mar: no hi hauria retorn
Si immolava un bou: erraria tot sol
Si agafo un trident: no el puc clavar a les roques
Si som tan limitats, per què ens en adonem tant?
Si miro el firmament: no hi trobo cap semblança
Dels déus en parlo en silenci, per sentir-me a mi mateix
Si em pinto un sol al front: no per això deixa de ploure
Si tinc un gran habitatge: ha estat a força de plors
Cal viure de cara a terra, i sovint bufa l’oratge
Però quan no hi siguem, amor, serà ben trist.

>> Com comença...
PROEMI
Avui, a les dues de la matinada, cal
avançar el rellotge una hora i, per tant,
ha de marcar les tres, com és habitual
en aquestes dates de canvi de temps.

>> Moments...
(Pàg. 11)
PLOR DE RIALLES
T’agrada l’horitzó perquè es desplaça.
Si més no, així ho espero. ¿I això
et basta? No et voldria pas ofendre.
Trobes consol en el fet de tenir raó?
Voler-ho saber tot sembla talment
perseguir l’horitzó.

(Pàg. 15)
BIFRONT
Mira, ningú no deu cap homenatge a ningú.
El que em dius ho accepto perquè tu creus
que no t’enganyo. Però, ¿et sembla que tindrà
efecte en un futur? No tinc idees sobre el fet
d’ensenyar. Sense els homes els déus
no fan res.

(Pàg. 18)
PLANA DESENFOCADA
Els grans líders acaben arraconant
els ideals per governar amb realitats
polítiques i econòmiques que van acompanyades
d’enganys i confusió. Perquè
a més terra, menys peix.

(Pàg. 19)
ENCAIXADA
Talment arrels tortuoses, els dits
dels capitalistes es torcen cap
al palmell de la mà, on claven
les ungles.

(Pàg. 30)
MUTACIÓ
Enraonen en català, però a la més
mínima ocasión lo dejan delante
de un interlocutor de habla castellana.

(Pàg. 38)
DEL LLIBRE DEL PENSAMENT
¿Per què hi ha socialistes que no són
militants i, en canvi, no tots els qui
són del partit són socialistes?

Cada peix local és susceptible de ser
ell i el Peix gros universal. O bé el Peix
gros universal està contingut en cada
peix particular.

(Pàg. 51)
ESCRIT PER A TROBAR EN UNA AMPOLLA
DE NÀUFRAG
“Cal acceptar que la vida no té sentit i alhora
n’està plena. Guarda per a tu el que és teu
i esborra les marques. Només hi ha una cosa:
si no salves la individualitat
contra els estímuls artificials,
no pots afegir res al fet social;
perquè no hi ha res més mort
que un amor quan mor”.

(Pàg. 53)
SECTES
La gent se’n riu quan veu un jove
amb una túnica i un vel taronja;
ningú no el trobaria ridícul
si portava unes faldilles negres
fins als peus i un pitet blanc per corbata.
També aniria disfressat, oi?
Però dos pardals en una espiga
no hi poden estar...

(Pàg. 97)
ESTIGMA
- En una revista estrangera he llegit una obra
semblant a la que tu vas escriure fa tres anys.
No te la van voler estrenar al seu moment
i, si ho fessin ara, tothom diria que l’has copiada.
Veus? Els de fora ens condemnen i els de dintre
ens rematen...
I cada fletxa, si tibes ben bé l’arc,
arriba al mateix blanc.
  
(Pàg. 98)
TORRENT
 - Es tracta de la típica propaganda
dels xarlatans ben embolicada
amb la cel·lofana dels filmlets
de color llampants. Només
s’afegeix espectacularitat a un
adotzenament banal. I així
el llest s’emporta el gat a l’aigua
i és mal veí de l’home intel·ligent
que vol conèixer la realitat
i decideix ser lliure.
(Per això el consumisme valora més
el llest que no pas l’intel·ligent.)

(Pàg. 100)
RENTAT D’IMATGE
Els diners...

”Associar el signe de l’estrella al nom
de la nostra Entitat suposa destacar l’avinença
amb la societat que servim i, en conseqüència,
el compromís amb la nostra cultura”.

                        ...torcen les balances de la justícia.

(Pàg. 111)
EL VENT BUFA TARDOR
Al cor dels pobles s’hi veuen arrugues.
I va creixent la muntanya dels anys.
Diuen que un clau en treu una altre.
Sovint dues meitats no fan un tot.
La dreta mira cap al passat. L’esquerra
planteja situacions cap a una societat
futura. I el present? El present
és la fórmula veritable de tota la vida.
¿I valen la pena tants d’esforços,
tanta tendresa a cop de dolor
per arribar a aquest buit?
L’Home sempre parla amb l’autoritat
que li dóna el fracàs.

(Pàg. 134)
ÍNDEX
Cervantes espigola en Petrarca i Sèneca
Molière copia Plaute
Plaute copia els grecs
Virgili imita els poetes anteriors
Shakespeare s’apropia de Plutarc
Goethe copia Shakespeare
Etcètera.

(Pàg. 153)
COMPLANTA
L’home viu de l’home. L’espècie
humana és la sola espècie que viu
d’ella mateixa. Molts polítics
i financers són uns salvatges
- però amb vint segles de civilitat -
que només van darrera el poder,
talment infants darrera les joguines.
Rebutgen la més mínima molèstia
vinguda per uns altres camins.
Emboliquen la cartera amb la bandera.
(I no parlem dels usurers
de les entitats d’estalvi!)
N’hem vist de tots colors.
Les espines punxen així que neixen.
No ens vénen de nou les males notícies.
¿Se sap on comença el fil
i allà on acaba?
I mentrestant l’Home està sol,
sense sortida, al peu d’un abisme.

(Pàg. 183)
CONVERSA
- No ho sabia. Vols fer el favor de repetir-ho?-
I l’home va obrir la boca per complaure’m:
- Els conquistadors de l’any 1714 van obligar
els catalans a tenir la ganiveta del pa
lligada a la taula amb una cadena.
- Em sembla una premonició del que passa avui
amb el pacte autonòmic –vaig dir-li-. Oi?
Som uns ciutadans que a finals del segle XX
fan l’amor, animen el Barça i paguen
les contribucions. Tot ho esperen de Madrid
i contemplen passivament les arbitrarietats.
Per això el govern central no qüestiona
una nacionalisme tan prudent.

                        A Jordi Romaguera

>> Altres n'han dit...
Llunàtic

>> Enllaços:

dissabte, 19 de novembre de 2011

Macbeth - William Shakespeare

Shakespeare, William. Macbeth.
Barcelona: Bruguera, 1979







Macbeth

Traducció de Josep M. de Sagarra
Col·lecció Popular de Teatre Clàssic Universal, 4


>> Què en diu la contraportada...
La tragèdia de Macbeth, estrenada el 1606, marca un dels punts de maduresa de Shakespeare. Macbeth ha estat descrita sovint com la lluita del poder. Així és, en efecte: l’ambició del protagonista, esperonada per l’ambició de la seva esposa, no vacil·la a tacar-se de sang una i altra vegada. Amb tot, la lluita pel poder en una societat rude i autocràtica ens interessaria avui de manera molt relativa si els protagonistes de Macbeth no fossin contemplats en llur pregonesa interior i no ens fos mostrada la progressiva transformació del mal que els devora. El fat sembla acomplirse de manera ineluctable, i el món dels homes és només una esfera sotmesa a forces obscures que el determinen. Les bruixes, amb llurs profecies de doble sentit, que constitueixen alhora una promesa benaurada i una amenaça, teixeixen el destí dels homes no amb la impassible serenitat de les deesses gregues, sinó amb una constat arbitrarietat.
Macbeth ha estat una de les tragèdies de Shakespeare més repetidament traduïda al català. La gran traducció de Macbeth és, però, sens dubte la present versió de Josep M. de Sagarra feta durant els anys de la postguerra.

>> Com comença...
La tragèdia de Macbeth.
ACTE PRIMER
ESCENA I
Un lloc deser
t.Trons i llamps. Entren tres bruixes.

BRUIXA PRIMERA
¿Quan serem les tres plegades en pluges, llamps i tronades?

BRUIXA SEGONA
Al capdavall del brogit, quan la guerra haurà finit.

BRUIXA TERCERA
Serà a la posta de sol.

>> Moments...
(Pàg. 28)
MACBETH
Príncep de Cumberland! És un graó on he d’ensopegar, si és que no el salto, perquè em barra el camí. Amagueu, estrelles, els vostres focs, i que la llum no vegi la negror de les meves cobejances! Que davant de la mà es tanquin els ulls i, malgrat tot, que s’executi allò que els ulls s’espantaran de contemplar quan serà fet.

(Pàg. 30)
LADY MACBETH
(...) Veniu, veniu dintre els meus pits de dona i canvieu la meva llet en fel, agres ministres de l’assassinat, d’onsevulla que el vostre ésser no vist presideix tots els crim de la natura!
Oh, vine, nit espessa, i embolica’t amb el fum més sinistre de l’infern; que el meu punyal no vegi la ferida, i el cel, fent-me d’espia entre les mantes de les tenebres, que no em crida: “Atura’t!”

(Pàg. 35)
MACBETH
(...) no tinc esperó que m’agulloni els flancs del meu intent, fora d’aquesta cabriolera ambició, que salta sobre d’ella mateixa, anant a caure al damunt d’un destí que no em pertoca.

(Pàg. 57)
MACBETH
Oh! ¿Qui pot ser foll i assenyat, i just i furiós, i neutral i lleial en un moment?
Ningú! L’amor calent, precipitant-se, la calmosa raó ha deixat enrera.

(Pàg. 83)
MACBETH
No és el primer cop que es vessa sang humana! Ans que les lleis prenguessin la duresa de la vida, i fins després i tot, s’han comès crims d’aquells que esborronaven les orelles!...
.
(Pàg. 94)
BRUIXA PRIMERA La caldera va voltant i així hi anirem tirant: un budell emmetzinat. Tu, gripau, que t’has estat un dia i trenta amagat sota la pedra foguera, i de verí t’has inflat, bull primer dins l’encantat aldarull de la caldera.

LES TRES
Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA SEGONA
Pell tendra de serp de riu, bull dins l’infernal lleixiu. Ull de llangardaix verdós, granota, llengua de gos, ala de rata-pinyada, llenguda d’escurçó esqueixada, fibló d’una serp sense ulls, a dins el brou dóna bulls amb una ala de mussol; vés bullint dintre el perol, per fer la sopa infernal; vés bullint, olla fatal!

LES TRES
Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA TERCERA
Dent de llop i pell de cuixa de dragó; mòmia de bruixa, gola de tauró voraç, cicuta collida al ras, fetge de jueu blasfem, fel de boc, teix que trenquem durant l’eclipsi de lluna; nas de turc i boca bruna de tàrtar: dit d’un petit escanyat en ser parit, amb la fossa per tot bres; fem-ne un brou greixós i espès, i d’un tigre la ventresca dintre el brou que tot ho envesca!

LES TRES
Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA SEGONA
Refredem-ho amb sang de simi i l’embruix que no s’aprimi.

(Pàg. 107)
NOI
¿S’ha de penjar els que juren i menteixen?

LADY MACDUFF
Tots

NOI
¿Qui els ha de penjar?

LADY MACDUFF
La gent honrada.

NOI
Aleshores els homes mentiders i els que juren en fals són uns imbècils, perquè n’hi ben bé prou amb tots plegats per batre i per penjar la gent honrada.

(Pàg. 112)
MACDUFF
Ni en els estols horribles de l’infern no pot néixer un dimoni prou damnat que guanyi Macbeth en el mal!

MALCOM
Accepto que és sanguinari, i que és luxuriós, i avar, i fals, i lladre, i violent, maliciós, i brut de tot pecat que porti un nom. Més no té fi ni fons el meu lúbric desig; les vostres dones, les vostres filles, verges i casades, no podrien omplir-me la cisterna dels apetits, i així les meves ganes passarien damunt de tot obstacle que s’oposés al meu voler. És millor Macbeth que un rei així.

MACDUFF
La intemperància sense límits és una tirania que, abans d’hora, ha buidat els trons feliços i ha causat la caiguda de molts reis. Més, tanmateix, no heu de tenir cap por de prendre allò que és vostre; no és difícil de satisfer de ple vostre desig i semblar fred, que, al món, se’l tapa d’ulls (...).

(Pàg. 114)
MALCOM
(...) Ah, sí! Si ho tingués poder per fer-ho, vessaria a l’infern la dolça llet de la concòrdia, i desgavellaria la pau universal, fins a confondre l’harmonia del món.

(Pàg. 139)
MACBETH
(...) La vida és sols una ombra passatgera, un trist comediant que gasta fums i s’escalfa damunt de l’escenari una hora, i no se’l sent piular mai més. Una història que ve a contar un beneit inflada de soroll i ferotgia, que al capdavall no significa res!

>> Altres n'han dit...
Llibres per llegir, Las mariposas producen huracanes

>> Enllaços:
William Shakespearefonts: Scotorum Historiae de Hector Boece , anàlisi total, grans temes, Hècate, vigileu els arbres de Birnam.

>> Llegeix-lo:
Anglès (html)
Anglès (html)
Anglès (escaneig versió 1807-Google Books)
Anglès (multiformat)
Italo-Espanyol (escaneig versió 1857 - Google Books)
Espanyol (pdf)
Espanyol (html)

>> Mira'l:
Anglès (adaptació cinematogràfica Orson Wells)
Espanyol (adaptació cinematogràfica Roman Polansky)
Japonès (adaptació cinematogràfica Akira Kurosawa -subtítols en xinès i anglès)