dijous, 26 de febrer de 2009

Sóc un cavall - Gonzalo Moure


Gonzalo Moure. Sóc un cavall
(Ilustracions Esperanza León)
Barcelona: Edicions Hipòtesi, 2007






Soy un caballo
Traducció: Jaume Centelles



>> Com comença...
Molts dies ve a veure'm una nena.
També em munta.
M'espanten els humans,
quan els veig el meu cap em diu: fuig.

Però la nena ja no m'espanta.
Sé que no vol fer-me mal,
sé que m'estima com jo he après
a estimar-la a ella.
M'agrada que vingui,
m'agrada que em munti.
Quan passegem no en som dos, en som un.

Potser la nena creu que no penso.
Però és clar que penso.
Els cavalls pensem tot el dia, tota la nit.
Jo penso a poc a poc.

>> Moments...
(...)
Em cavalques, sé com t'agrada de fer-ho.
No peses gaire, ets una ploma, una carícia, una brisa.
Però per muntar em poses una manta
i una sella de cuir d'animal mort.
No m’agrada perquè fa olor d'animal mort.
I tampoc no m'agrada perquè amb la sella pel mig
amb prou feines noto les teves cames.

(...)
Els humans sou una mica babaus, a més a més de perillosos.

(...)
A la nostra memòria no hi ha cap cavall
que faci mal pel gust de fer mal.
Ni que mati pel gust de matar.
Quan camino, o quan galopo, mai no trepitjo un ésser viu.
Si el veig a temps, aparto la pota, per no matar-lo.
Quin dret tinc a matar?

(...)
M'agradaria parlar la teva llengua.
M'agrada la teva veu.
I tanmateix no ho puc fer.
Quan ho intento em surt un renill, res més.
Jo no puc parlar la teva llengua, tu tampoc parles la meva.
I em sembla que podries. Per què no ho proves?
Ha d'existir un llenguatge comú, o hauria d'existir.
Un llenguatge fet d'afecte, en el qual no entrés el patiment
per entendre'ns els humans i els cavalls.

(...)
I els humans, teniu por al so de la serp?
Jo crec que sí, perquè quan un de vosaltres fa "zzzzz"
els altres calleu i esteu atents, com nosaltres.
És estrany, us crideu els uns als altres amb veu de serp.
També tu descendeixes d'homes llestos,
que tan bon punt sentien la serp fugien.
Però no ho saps, perquè no te n'adones
de les coses que ens uneixen als homes i als cavalls.

(...)
Apa, noia, anem-nos-en al camp, jo sóc la teva força,
tu ets la meva guia. Tots dos junts, en som un.
Encara que sigui amb la sella i ferros a la boca. M'aguantaré.
Tu aprèn a ser cavall i jo aprendré a ser nena.
Oblida els humans una mica i jo oblidaré una mica els cavalls.

Vine, galopem plegats, petitona, ventijol,
per tu me n'oblido, en tu m'absento.

>> Altres han dit...
el propi autor, Clase de quinto...y sexto,

>> Enllaços

diumenge, 15 de febrer de 2009

After Dark - Haruki Murakami



Murakami, Haruki. After Dark
Barcelona: Editorial Empúries, 2008









Afutädäku
Traducció: Albert Nolla
Col·lecció: Narrativa, 334

>> Què en diu la contraportada...
S'acosten les dotze en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè a poc a poc i llegeix una novel·la. Només interromp la lectura per veure com un jove s'asseu a la seva taula: és en Takahashi, un amic de la seva germana que toca en un grup de jazz i l'ha reconeguda. Tots dos han perdut l'últim tren i han de passar la nit fora de casa: en Takahashi assajarà fins que surti el sol, i a la Mari ja li està bé seure al bar, llegir, fumar i beure cafè fins que surti el primer tren del matí. A casa, la germana de la Mari, l'Eri, dorm profundament des de fa dos mesos, talment una bella dorment. A fora, les llums de neó il·luminen la nit i en les pauses de les converses es palpa l'ànim boirós de l'insomni. És de nit i les possibilitats són infinites.
After Dark, la nova novel·la d'Haruki Murakami, narra les històries entrelligades d'uns personatges solitaris a la recerca d'una identitat pròpia, que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues i reveladores converses mentre beuen cafè i fumen sense parar. En la pura essència destil·lada del millor de la seva literatura, Murakami reconstrueix a After Dark una història senzilla i captivadora, imprescindible

>> Com comença...
El que veiem és la imatge d'una ciutat.
Observem el paisatge des del cel, a través de l'ull d'un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme ésser viu. O potser un ens col·lectiu format de diversos organismes autònoms. Les nombroses artèries s'estenen fins als extrems d'aquest cos inaprehensible, hi fan circular la sang i en renoven les cèl·lules sense parar. Envien informació nova i recullen la vella. Envien nous béns comestibles i recullen els vells. Envien contradiccions noves i recullen les velles. Al ritme del seu pols, totes les parts del cos s'encenen i s'apaguen, s'escalfen i s'estremeixen. Som a prop de la mitjanit i, tot i que ja hem superat el punt de màxima activitat, el metabolisme basal que manté la vida no s'atura. La remor que emet la ciutat és com un baix continu. És una remor regular, monòtona, però carregada de premonicions.

>> Moments...
(Pàg. 47)
El que fa que la màscara sigui realment esgarrifosa és el fet que, tot i adaptar-se perfectament al rostre, ens impedeix imaginar-nos què pensa, què sent o què trama (si és que pensa, sent o trama res) l'home que s'hi amaga. No tenim manera de saber si la seva presència és bona o dolenta, si els seus pensaments són rectes o desviats, si la màscara és per amagar-lo o per protegir-lo. Està assegut tranquil·lament davant la càmera, amb aquesta anònima màscara de precisió tapant-li el rostre, i tot plegat dóna lloc a una situació. Pel que sembla, l'únic que podem fer és ajornar qualsevol judici i acceptar la situació tal com és.

(Pàg. 56)
- Escolta: ¿no s'enfadaran, els teus pares, si passes la nit fora de casa?
- Els he dit que em quedava a casa d'una amiga. No es preocupen gaire per mi. Faci el que faci.
- Segur que pensen que et poden deixar fer el que vulguis perquè ets una noia assenyada.
La Mari no diu res.
- Però no sempre ho ets tant com sembla, ¿oi?
La Mari arrufa una mica el front.
- ¿Què t'ho fa pensar?
- La qüestió no és si ho penso o no. Quan tens dinou anys, les coses són com son. Jo també vaig tenir la teva edat.

(Pàg. 86)
(...) Mentre escoltava els judicis, no podia evitar imaginar-me aquella bèstia. És un animal que pot ser moltes coses. A vegades adopta la forma de l'Estat, i altres vegades la de la Llei. I hi ha cops que es converteix en coses més perilloses i complicades. Per més que li tallis les potes, després li tornen a créixer. És impossible matar-lo, perquè és massa fort i viu en un lloc massa fondo. Ni tan sols se sap on té el cor. El que sentia en aquell moment era una por terrible. I la certesa que, per més lluny que me n'anés, mai no podria escapar-me'n. A aquesta bèstia tant li fa que jo sigui jo o que tu siguis tu. Davant d'ella, tots els homes perdem el nom i el rostre. Ens convertim en un número i prou.

(Pàg. 118)
En Shirakawa observa la seva imatge reflectida al mirall. S'està una bona estona mirant-se, amb els ulls afuats i sense moure cap múscul de la cara. Està recolzat amb les mans a la pica. Aguanta la respiració i no parpelleja. Té l'esperança que estant-se una estona així passi alguna cosa. Concretar els sentits, aplacar la consciència, congelar momentàniament qualsevol tipus de lògica, atura el pas del temps durant uns instants. Això és el que intenta. En la mesura del que és possible, fondre la seva existència amb l'entorn. Que tot sembli una escena morta, neutra.
Però per més que intenti suprimir tots els senyals de la seva presència, aquesta altra cosa no emergeix. La seva imatge dins el mirall no és més que la imatge del seu jo real, el reflex de les coses tal com són.

(Pàg. 139)
- Perdona, ¿com has dit que et deies?
- Mari
- Escolta, Mari: pot semblar que el terra que trepitges és molt segur, però a vegades amb no res n'hi ha prou perquè s'ensorri. I si s’ensorra, ja has begut oli: és impossible que les coses tornin a ser com són. No et queda altra opció que viure sol en aquest món on has caigut, ple de foscor.

(Pàg. 158)
En Takahashi penja, plega el telèfon i se'l fica a la butxaca. S'aixeca del banc, s'estira i mira enlaire. El cel encara és fosc, amb la mateixa lluna creixent surant-hi. Vista des d'un racó d'una ciutat just abans de l'alba, sembla estrany que una cosa tan grossa pugui surar al cel de franc.
- No t'escaparàs -diu en Takahashi mentre mira la lluna creixent.

(Pàg. 174)
Aquí també està a punt de començar un nou dia. Pot ser un dia com qualsevol altre, o bé un dia extraordinari en molt sentits, un dia que ens quedi en el record. En qualsevol cas, per a la majoria només és, un full en blanc.


>> Altres han dit...
La mirada de Tirèsies, Una illa plena de llibres, Llibròfags

>> Enllaços
Haruki Murakami, After Dark, punt de vista, Denny's, Curtis Fuller, Alphaville, camina a poc a poc, i beu molta aigua, som records, una porta dimensional


diumenge, 8 de febrer de 2009

Un home a les fosques - Paul Auster



Auster, Paul. Un home a les fosques.
Barcelona: Edicions 62, 2008




Man in the dark
Traducció: Albert Nolla
Col·lecció: El Balancí, 590




>> Què en diu la contraportada...
En un estat d'ànim tan fosc com la nit d'obsidiana que envolta el món, Paul Auster ens torna a sorprendre amb una novel·la devastadora amb múltiples realitats. La història transcorre en una sola nit. August Brill té setanta-dos anys i s'està a casa de la seva filla a Vermont. Quan l'insomni no el deixa descansar, ajagut al llit, s'explica històries per evitar pensar en coses que preferiria oblidar -la mort de la seva dona, la infinita tristesa de la seva filla per la pèrdua del marit, el cruel assassinat de la parella de la seva néta Katya. Una d'aquestes nits en blanc, en Brill s'imagina una cruenta guerra civil als Estats Units.

>> Com comença...
Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d'insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Miriam, la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la Katya, l'única filla de la Míriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir amb un noi que es deia Titus Small, però ara en Titus és mort, i la Katya dorm sola amb la seva pena.

>> Moments...

(Pàg. 21)
l cap d'un quant temps, però, vaig començar a veure aquesta obsessió per mirar pel·lícules com una forma d'automedicació, com una medicina homeopàtica per anestesiar-se contra la necessitat de pensar sobre el seu futur. Evadir-te amb una pel·lícula no és com evadir-te amb un llibre. Els llibres t'obliguen a tornar-los alguna cosa, a exercitar la intel·ligència i la imaginació, mentre que pots mirar una pel·lícula -i fins hi tot disfrutar-la- en un estat d'absoluta passivitat.

(Pàg. 49)
No faré veure que el divorci no sigui un assumpte cruel. Un sofriment indescriptible, una desesperació punyent, una ràbia desenfrenada, i en tot moment un núvol de pena al cap, que es converteix gradualment en una mena de dol, com si s'estigués plorant a un mort.

(Pàg. 69)
No hi ha una sola realitat, caporal. N'hi ha moltes. No hi ha un sol món. N'hi ha molts, i tots són paral·lels, móns i antimóns, móns i móns d'ombra, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món. Cada món és la creació d'una ment.

(Pàg. 81)
Aquesta va ser la meva guerra. No pas una guerra real, potser, però quan presencies violència a aquesta escala, no et costa gaire imaginar coses pitjors, i quan el teu cervell és capaç de fer això, t'adones que les pitjors possibilitats de la imaginació són el lloc on vius. Només que pensis una cosa, ja pot ser que passi.

(Pàg. 85)
La Betty va morir de pena. Hi ha gent que riu en sentir aquesta expressió, però es perquè no saben res del món. La gent mor de pena. Passa cada dia, i continuarà passant fins al final del temps.

(Pàg. 146)
Les volia a totes dues. A la meva dona des de feia disset anys, la meva companya, el meu amor més íntim, la mare de la meva filla -i a aquella noia arrauxada d'una intel·ligència ardent, aquell nou encís eròtic, una dona amb qui finalment podia compartir la meva feina i parlar de llibres i d'idees. Vaig començar a semblar el personatge d'una novel·la del segle XIX: un matrimoni sòlid en una caixa, una amant alegre en una altra caixa, i jo, el mag, dret al mig de les dues, amb l'habilitat i l'enginy de no obrir les dues caixes alhora. Durant uns quants mesos me'n vaig sortir, i no era només un simple mag, sinó també un funàmbul, avançant per la corda fluixa, anant de l'èxtasi a l'angoixa cada dia, cada cop més convençut que no cauria mai.

(Pàg. 149)
No et pots ficar en els sentiments dels altres, i encara menys en els dels teus fills, i la veritat és que els fills no aprenen res dels errors dels seus pares. Els hem de deixar sols i que surtin al món per cometre els seus propis errors.

(Pàg. 161)
Últimament no ens hem vist gaire, però l'última vegada que vas ser aquí, recordo que vas dir que a en Bush l'haurien de posar a la presó -juntament amb en Cheney, en Rumsfeld i tota la colla de feixistes i de pocavergonyes que governen el país. ¿Quan va ser això? ¿Fa vuit mesos? ¿Deu?
La primavera passada. A l'abril o al maig, no me'n recordo.
¿I des de llavors has canviat de pensament?
No.
¿Gens ni mica?
Ni gota
Llavors, ¿per quins set sous vols anar a l'Iraq? ¿Per què has de prendre part en una guerra que detestes?

(Pàg. 162)
¿Quina mena de vida és aquesta? És tan rematadament segura, tan rematadament avorrida, que ja no la suporto. No sé res, August. No he fet res. Per això m'en vaig. Per viure alguna cosa que no tingui res a veure amb mi. Per sortir al gran món podrit i descobrir què vol dir formar part de la història.
Anar a la guerra no et convertirà en escriptor. Penses com una criatura, Titus. En el millor dels casos, tornaràs amb el cap ple de records insuportables. En el pitjor, no tornaràs.

(Pàg. 166)
El que és real i el que és imaginat són el mateix. Els pensaments són reals, fins i tot els pensaments de coses irreals.

>> Altres han dit...
Llegit, Cosetes meves, Papeles del Club Pickwick


>> Enllaços
Paul Auster, insomni, Giordano Bruno, el poder del somni, 11 de setembre americà, ucronies, manca d'honestitat?, simbolisme al cinema, metaliteratura


dijous, 5 de febrer de 2009

Giacomo Joyce - James Joyce


Joyce, James. Giacomo Joyce
Barcelona: Edhasa, 1992





Giacomo Joyce
Traducció: Joaquim Mallafrè
Col·lecció: clàssics moderns


>> Què en diu la contraportada...
James Joyce (Dublin 1882 - Zurich 1941) revolucionarà la narrativa del segle XX amb obres tan conegudes com Ulisses (1922) i Finnegans Wake (1939). Giacomo Joyce és un assaig narratiu escrit a Trieste, on Joyce treballà a la Berlitz School. El fons autobiogràfic recorda el Retrat de l'artista adolescent (1916) però la contenció formal, el distanciament i la ironia anuncien ja l'Ulisses.

Al llindar de la maduresa, la mirada de l'autor esdevé un joc de desig i desdesig dirigit a la persona, bella i altiva, d'una alumna. Un joc que el llenguatge recrea amb tanta o més sensualitat i intel·ligència.

>> Com comença...
¿Qui? Una cara pàl·lida envoltada de pells oloroses i denses. Els seus moviments són tímids i nerviosos. Porta impertinent.
Sí: una síl·laba breu. Un riure breu. Un batec breu de les parpelles.

Cal·ligrafia de fil de teranyina, de traços llargs i fins fets amb callat desdeny i resignació: una jove de qualitat.

Em deixo anar damunt d'una ona fàcil de paraula càlida: Swedenborg, el pseudo-Areopagita, Miguel de Molinos, Joaquim Abbas. L'ona es dissol. La seva companya de classe, retorçant el cos tort, rumrumeja en un desossat italià vienès: Che coltura! Les llargues parpelles bateguen i s'alcen: una punta d'agulla incandescent es clava i s'estremeix a l'iris vellutat.

>> Moments...
Pàg. [4]
El papà i les nenes llisquen pel pendent a cavall d'un tobogan: el Gran Turc i el seu harem. Ben encaperonats i enjaquetats, botes amb cordons hàbilment entrecreuats per damunt de la llengua amb escalfor de carn, la faldilla curta tibada per les rodones prominències dels genolls. Una llampada blanca: un floc, un floc de neu:
I quan torni a muntar per sortir del país
que jo hi sigui per veure-ho!

Pàg. [9]
Ella escolta: verge prudentíssima

Una faldilla que el sobtat moviment del genoll enretira; una vora de punta blanca d'enagos aixecats indegudament; un teixit de mitja estirat a la cama. Si pol?

Pàg. [10]
¿Us hi heu fixat?
Camina davant meu pel corredor i, tot caminant, un fosc cargol dels cabells se li descargola lentament i cau. Lent descargolament, floc de cabells que cau. Ella no se n'adona i camina davant meu, senzilla i orgullosa. Així va caminar pel costat de Dante amb orgull senzill i així, impol·luta de sang i violació, la filla de Cenci, Beatriu, a la mort:
...... Lliga'm
el cinyell i recull aquests cabells
amb un nus ben senzill

Pàg. [12]
Loggione. Les parets amarades traspuen humitat vaporosa. Una simfonia d'olors fon la massa de formes humanes amuntegades: ferum agre d'aixelles, taronges abonyegades, pomades pectorals que regalimen, aigua de màstic, alè de sopars d'all sulfurós, pets pudents fosforescents, opopònac, la suor franca de dones casades i per casar, la pudor sabonosa dels homes.....

Pàg. [15]
Ella parla. Una veu feble de més enllà dels freds estels. Veu de la saviesa. ¡Va, digues! ¡Digues-ho altra vegada, fes-me savi! Aquesta veu no l'havia sentida mai.
Es cargola acostant-se'm pel rebregant divan. No em puc moure ni parlar. Proximitat cargoladissa de carn nascuda dels estels. Adulteri de la saviesa. No. Me'n vaig. M'en vaig.
-¡Jim, amor!-
Llavis de xuclet flonjo em besen l'aixella esquerra: un bes recargolat a miríades de venes. ¡Cremo! ¡Em rebrego com una fulla que crema! De l'aixella dreta salta un ullal de flama. Una serp estel·lar m'ha besat: una freda serp nocturna. ¡Estic perdut!

>> Altres han dit...
Liliana Heer

>> Enllaços