dijous, 29 de març de 2012

Seda - Alessandro Baricco


Baricco, Alessandro. Seda.
Madrid:  Anagrama, 1997






Seta

Traducció de Xavier González Rovira i Carlos Gumpert
Col·lecció Panorama de narrativas, 370


>> Què en diu la contraportada...
Alessandro Baricco presentaba la edición italiana de Seda, que tubo un éxito extraordinario en su país, con estas palabras:
Ésta no es una novela. Ni siquiera un cuento. Ésta es una historia. Empieza con un hombre que atraviesa el mundo, y acaba con un lago que permanece inmóvil, en una jornada de viento.
El hombre se llama Hervé Joncour. El lago, no se sabe.
Se podría decir que es una historia de amor. Pero si solamente fuera eso, no habría valido la pena contarla. En ella están entremezclados deseos, y dolores, que se sabe muy bien lo que son, pero que no tienen un nombre exacto que los designe. Y, en todo caso, ese nombre no es amor. (Esto es algo muy antiguo. Cuando no se tienen un nombre para decir las cosas, entonces se utilizan historias. Así funciona. Desde hace siglos.)
Todas las historias tienen una música propia. Ésta tiene una música blanca. Es importante decirlo porque la música blanca es una música extraña, a veces te desconcierta: se ejecuta suavemente y se baila lentamente. Cuando la ejecutan bien es como oír el silencio y a los que la bailan estupendamente se les mira y parecen inmóviles.
La música blanca es algo rematadamente difícil.
No hay mucho más que añadir. Quizá lo mejor sea aclarar que se trata de una historia decimonónica: lo justo para que nadie se espere aviones, lavadores o psicoanalistas. No los hay. Quizá en otra ocasión.

>> Com comença...
Aunque su padre había imaginado para él un brillante porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una insólita ocupación, tan amable que, por singular ironía, traslucía un vago aire femenino.
Para vivir, Hervé Joncour compraba y vendía gusanos de seda.
Era 1861.  Flaubert estaba escribiendo Salammbô, la luz eléctrica era todavía una hipótesis y Abraham Lincoln, al otro lado del océano, estaba combatiendo en una guerra cuyo final no vería.
Herbé Joncour tenía treinta y dos años.
Compraba y vendía.
Gusanos de seda.

>> Moments...
(Pàg. 11)
Gozaba discretamente de sus posesiones y la perspectiva, verosímil, de acabar siendo realmente rico le dejaba completamente indiferente. Era, por lo demás, uno de esos hombres que prefieren asistir a su propia vida y consideran improcedente cualquier aspiración a vivirla.

(Pàg. 52)
En Lavilledieu la vida transcurría apaciblemente, regida por una metódica normalidad. Hervé Joncour dejó que le resbalara por encima durante cuarenta y un días.

(Pàg. 64)
Hervé Joncour salió de su casa y descendió por la aldea, caminando lentamente y mirando hacia delante con una calma infinita. Nadie parecía verlo y nada parecía ver él. Era un hilo de oro que corría recto en la trama de una alfombra tejida por un loco.

(Pàg. 65)
- Sed bienvenido, mi amigo francés.
Estaba a pocos pasos de allí. El kimono oscuro, el pelo, negro, perfectamente recogido en la nuca. Se acercó. Se puso a observa la pajarera, mirando una de las puertas abiertas.
- Volverán. Es siempre difícil resistir la tentación de volver, ¿no es cierto?

(Pàg. 85)
No quedaba nada.
No quedaba un alma.
Hervé Joncour permaneció inmóvil, mirando aquel enorme brasero apagado. Tenía tras de sí un camino de ocho mil kilómetros. Y delante de sí la nada. De repente vio algo que creía invisible.
El fin del mundo.

(Pàg. 102)
Baldabiou siguió escuchando, en silencio, hasta el final, hasta el tren de Eberfeld.
No pensaba en nada.
Escuchaba.
Le hizo daño oír, al final, cómo Hervé Joncour decía en voz baja
- Ni siquiera llegué a oír nunca su voz.
Y al cabo de un momento:
- Es un dolor extraño.
En voz baja.
- Morir de nostalgia por algo que no vivirás nunca. (...)

(Pàg. 104)
Seis meses después de su regreso a Lavilledieu, Hervé Joncour recibió por correo un sobre color mostaza. Cuando lo abrió halló sieta hojas de papel cubiertas por una densa y geométrica escritura: tinta negra, ideogramas japoneses. Aparte del nombre y la dirección, en el sobre no había una sola palabra escrita en caracteres occidentales. Por los sellos, la carta parecía provenir de Ostende.
Hervé Joncour la hojeó y la observó largo rato. Parecía un catálogo de huellas de pequeños pájaros, compilado con meticulosa locura. Era sorprendente pensar que, por el contrario, eran signos, es decir, cenizas de una voz quemada.

(Pàg. 124)
El domingo se dejaba caer por el pueblo, para la misa mayor. Una vez al año recorría las hilanderías, para tocar la seda que acababa de nacer. Cuando la soledad le oprimía el corazón, subía hasta el cementerio para hablar con Hélène. El resto de su tiempo lo consumía en una liturgia de costumbres que conseguía preservarle de la infelicidad. De vez en cuando, en los días de viento, bajaba hasta el lago, y pasaba horas mirándolo, puesto que, dibujado en el agua, le parecía ver el inexplicable espectáculo leve, que había sido su vida.

diumenge, 25 de març de 2012

L'amant de lady Chatterley - D. H. Lawrence


Lawrence, D. H. L’amant de lady Chatterley.
Barcelona: Proa, 2008



Lady Chatterley’s lover
Traducció de Jordi Arbonès
Col·lecció A tot vent, 185





>> Què en diu la contraportada...
L'amant de lady Chatterley és una de les novel·les més polèmiques de la literatura anglesa del segle XX. D.H.Lawrence hi narra les tribulacions de Constance Chatterley, una dona casada que se sent atrapada en un matrimoni asexuat. El seu marit, un veterà de guerra invàlid i incapaç de satisfer-la al llit, li suggereix que mantingui un afer amb un home de la seva mateixa classe social. Però, enlloc de buscar un amant entre els cercles de la seva condició, Connie se sent atreta per Mellors, el masover que té cura de la finca familiar, i s'embarca en una relació apassionant que l'alliberarà de la monotonia d'una vida mústia i avorrida. D.H.Lawrence, que predicava el sexe com un sagrament que ens havia de salvar a tots dels resultats de la guerra i dels enuigs de la nostra civilització, qüestiona aquí la possibilitat de trobar una autèntica igualtat a través del sexe, més enllà de les desigualtats socials. L'amant de lady Chatterley és un retrat magnífic de les relacions amoroses, amb una càrrega eròtica i una profunditat psicològica que rarament trobem juntes.

>>Com comença:
La nostra és una època essencialment tràgica, per això ens neguem a prendre’ns-la tràgicament. Hi ha hagut un cataclisme, nosaltres vivim entre les ruïnes, comencem a construir nous i reduïts hàbitats, a fundar noves esperances. És una tasca més aviat àrdua: ara no hi ha cap camí fàcil que ens dugui al futur, però fem marrada, o bé saltem per sobre els obstacles. Cal continuar vivint, siguin pocs o molts els cels que s’hagin esfondrat.

>>Moments:
(Pàg. 44)
La gent suposa que el món està ple de possibilitats, però en la majoria de les experiències personals es redueixen a molt poques. Al mar hi ha quantitats enormes de bon peix...potser..., però la gran massa està constituïda, segons que sembla per verat o sardina, i si vosaltres mateixos no sou verats o sardines és poc probable que trobeu gaires bons peixos al mar.

(Pàg. 51)
Un diumenge al vespre mantingueren una xerrada admirable, quan la conversa tornà al tema de l’amor.
- “Beneït sia el llaç que lliga els nostres cors més o menys fraternalment...”
La citació la féu Tommy Dukes, i prosseguí:
- M’agradaria saber quin llaç és aquest... El llaç que ens lliga en aquest moment és una mena de fricció mental que exercim els uns en els altres. I, a part d’això, el lligam entre nosaltres és maleïdament feble. Ni bé ens separem, diem coses horroroses els uns dels altres, com tots els altres condemnats intel·lectuals del món. Maleïts siguin tots, en aquest sentit, perquè tots fan igual. O bé girem cua i amaguem tota la malícia que ens tenim els uns als altres sota un reguitzell de falsos afalacs. És curiós que la vida interior no pugui florir sense enfonsar les arrels en la malvolença, una malvolença inefable i insondable (...).

(Pàg. 55)
- (...) L’odi és una cosa que creix com totes les altres. És el resultat inevitable d’imposar idees a la vida, de forçar els nostres instints més profunds; violentem els nostres sentiments més pregons per conformar-los a certes idees. Obrem d’acord a una fórmula, com una màquina. La ment lògica vol ser l’amo del galliner, i el galliner es transforma en odi pur. Ho som tots, de bolxevics, solament que som també uns hipòcrites. Els russos són bolxevics sense hipocresia.
- Però, a part de la fórmula soviètica –argüí Hammond-, n’hi ha d’altres. Els bolxevics no són intel·ligents de debò.
- És clar que no. Però de vegades resulta intel·ligent ser imbècil: quan vols fer la teva. Personalment, considero que el bolxevisme és imbècil, però també em sembla que ho és la nostra vida social a Occident. Fins i tot crec que ho és la nostra tan ponderada vida intel·lectual. Som tots tan freds com els cretins, tan mancats de passió com els idiotes (...).

(Pàg. 56)
(...) I no sóc intel·ligent de debò, sinó tan sols un “presidiari de la ment”. Seria meravellós ser intel·ligent (...).

(Pàg. 71)
Tot eren paraules, res més que paraules. L’única realitat era el no-res sota la hipocresia de les paraules.

(Pàg. 164)
Sabia que la consciència no era més que la por a la societat o el temor a si mateix. Ell no tenia por d’ell mateix. Però covava un temor definit per la societat, que instintivament jutjava com una bèstia malvolent i mig boja.

(Pàg. 194)
Ell no sabia què fer de la seva existència. Després d’haver estat oficial durant uns quants anys, i d’haver-se barrejat amb els altres oficials i funcionaris civils, amb les seves mulles i famílies, havia perdut tota l’ambició d’”arribar”. En les classes alta i mitjana tal com ell les havia conegudes hi havia descobert un eixarreïment, un curiós eixarreïment com de cautxú, una manca de vida, que el deixava fred i el feia sentir diferent.

(Pàg. 221)
- Tu creus que hi ha alguna cosa d’etern en el matrimoni, oi?
Ella el mirà.
- Però, Clifford, parles de l’eternitat com si fos una cadena llarga, llarga, que un arrossega darrere seu, tant se val la distància que recorri.
Ell la contemplà, irritat.
- El que vull dir – insistí- és que si te’n vas a Venècia no hi aniràs amb l’esperança de viure alguna aventura amorosa que puguis prendre’t au grand sérieux, oi?
- Una aventura amorosa a Venècia au grand sérieux? No. T’ho asseguro! No, mai no em prendria una aventura amorosa a Venècia més que au très petit sérieux.

(Pàg. 235)
Sí, allò era l’amor, aquella ridícula agitació de les natges i aquell amansiment del pobre penis, insignificant i humit. Allò era l’amor diví! Al capdavall, els moderns tenien raó quan menyspreaven aquella comèdia, perquè no era més que una comèdia.

(Pàg. 246)
- (...) Però no vas dir l’altre dia que eres un anarquista consevador? –li preguntà ella ingènuament.
- I tu no vas entendre el que volia dir? –li replicà ell-. Jo només volia significar que la gent pot ser, sentir i fer allò que els plagui, estrictament en privat, sempre que guardin intactes la forma i el mecanisme de la vida.
Connie caminà unes quantes passes en silenci. Després digué amb obstinació:
- Això és com dir que un ou pot estar tan podrit com es vulgui, sempre que es mantingui intacta la closca. Però els ous podrits es trenquen sols (...).

(Pàg. 250)
- No és estrany que els teus homes t’odiïn –digué.
- No m’odien! –replicà Clifford-. I no t’enganyis: no són homes, en el sentit que tu dónes a aquest mot. Són animals que tu no comprens, i que mai no podràs comprendre. No imposis les teves il·lusions als altres. Les masses sempre han estat igual, i sempre ho seran. Els esclaus de Neró diferien molt poc dels nostres miners o dels obrers de la fàbrica de cotxes Ford. Em refereixo als esclaus minaires i agraris de Neró. Són les masses, i les masses són invariables. De la massa pot emergir un individu, però aquest fet no altera la massa. Les masses són inalterables. Aquest és un dels fets més transcendentals de les ciències socials. Panem et circenses! Tot i que l’educació actual és un mal substitut del circ. L’error és que ens hem fet un senyor embolic respecte al paper del circ en el programa i hem enverinat les masses amb una mica d’instrucció.

(Pàg. 297)
”(...) Pedants! Una generació de pedants efeminats, amb mig colló cadascun...”.
Connie reia. La pluja queia a barrals.
- Com els odiava!
- No –digué ell-. No es prenia aquesta molèstia. Senzillament els detestava. Hi ha una petita diferència. Perquè, com deia ell, els soldats rasos ja comencen a tornar-se pedants, a quedar-se amb mig colló i a tenir els budells estrets. Seguis aquest camí és el destí de la humanitat.
- El comú de la gent també..? La classe treballadora...?
- Tots plegats! Han perdut el coratge. Els automòbils, els cinemes i els avions els van acabar de xuvlar la darrera gota que els en quedava. Creu-me, cada generació engendra una generació més acollonida, amb tubs de cautxú en lloc de budells i amb cames i rostres de llauna. Gent de llauna! És com una mena de bolxevisme que mata l’ésser humà i adora l’ens mecànic. Diner, diner, diner! Tot el món modern sembla que només troba gust matant en l’home l’antic sentiment himà, convertint el vell Adam i la vella Eva en xixina. Tots són iguals. Tot el món és així: anihila la realitat humana (...).

(Pàg. 321)
- (...) Jo crec que la vida corporal és una realitat més grandiosa que no pas la vida espiritual: això, quan el cos està veritablement despert a la vida. Però hi ha molta gent, com els teus famosos caps de brot, que només tenen l’esperit empresonat en un cadàver.
Ell la mirà estupefacte.
- La vida corporal –sentencià- no és res més que la vida dels animals.
- I aquesta vida val més que la vida dels cadàvers doctorals. Però això no és cert! El cos humà tot just comença de néixer a la veritable vida. Amb els grecs va donar una esplèndida flama vacil·lant, que aviat va ser enfosquida per Plató i Aristòtil, i definitivament apagada per Jesús. Però ara el cos torna realment a la vida, s’aixeca veritablement de la tomba. I que en serà, de magnífica, en l’esplendorós univers, la vida del cos humà!

(Pàg. 338)
Aprengué tant durant aquella curta nit d’estiu! Ella hauria pensat que una dona s’havia de morir de vergonya. En comptes d’això, la que moria era la vergonya. La vergonya que és la por: la profunda vergonya orgànica, l’antiga, l’ancestral por física que s’amaga en les arrels mateixes del cos i que només pot ser foragitada  pel foc sensual, per fi havia estat aixecada i encalçada per la canilla fàl·lica de l’home, i ella arribà al cor mateix de la jungla del seu ésser. Sentia, ara, que havia arribat a l’autèntic llit de roca de la seva natura i que estava essencialment desproveïda de vergonya. Ella era el seu ésser sensual, nu i mancat de vergonya. Experimentà una sensació de triomf, gairebé de vanaglòria. Vaja!. Així que era allò! Allò era la vida! Així eren les persones realment! Ni hi havia res a dissimular ni res de què avergonyir-se. Ella havia compartit la seva darrera nuesa amb un home, amb un altre ésser.
  
(Pàg. 339)
Que n’eren de mentiders els poetes i la gent! Ens fan creure que tenim necessitat del sentiment, quan el que necessitem d’una manera suprema és aquesta sensualitat punyent, consumidora, més aviat espantosa.

(Pàg. 349)
(...) tothom era igual, amb molt poques diferències. Tothom volia escurar-te la butxaca; o si eren turistes, només ansiaven obtenir plaer, a la força, com si volguessin esprémer les roques per treure’n sang. Pobres muntanyes! Pobre paisatge! Calia esprémer, esprémer, esprémer, calia espreme-ho tot per extreure’n emocions, per divertir-se. Què volia significar aquella gent, amb la seva ferma resolució de divertir-se?
”No! –es deia Connie-. Més m’estimo estar-me a Wragby, on puc anar i venir i quedar-me tranquil·la, i no admirar res ni buscar cap mena de diversió. Tot aquest afany de divertir-se dels turistes és massa desesperadament humiliant; és l’ombra del fracàs”.

(Pàg. 358)
(...) Aparentment, a mesura que l’home es va fent vell es va tornat també més carnal i més mortal. Només la joventut se sent atreta per la immortalitat...

(Pàg. 408)

(...) Tota la vida pendents de la despesa del diner, i resulta que no en tenen. Això és la nostra civilització i la nostra educació: aconseguir que les masses depenguin dels diners, i aleshores vet aquí que els diners desapareixen.


>> Llegeix-lo:
Espanyol (Pdf)
Espanyol (html)
Anglès (html)
Anglès (multiformat)
Anglès (escaneig primera versió de l'autor -1944-)
.

>> Escolta'l:

Anglès 

divendres, 9 de març de 2012

La última nochevieja de la humanidad - Niccolò Ammaniti


Ammaniti, Niccolò. La última nochevieja de la humanidad.
Barcelona:  Grijalbo-Mondadori, 1996





FANGO

Traducció de Juan Vivanco
Col·lecció Literatura Mondadori, 52


>> Què en diu la contraportada...
«Si el lector empieza por "La última nochevieja de la humanidad", habrá leído más de la tercera parte del libro sin darse cuenta. Si le gusta, atribuye las cualidades positivas del relato a todo el libro y sigue adelante, tan contento. "Respeto" es corto y habla de sexo y violencia, de modo que el lector le arroja este relato negro como pábulo a su Sombra y pasa de largo. Se consolida la idea de que La última nochevieja de la humanidad es un buen libro. Y así, nuestro impávido lector llega a "Sueño contigo, con terror". Aquí le ponemos a prueba. Si tiene nervios templados, hechos de acero y alambre espinoso, lo termina. Está agotado, pero se encuentra frente a "El zoólogo", un oasis en medio del horror. Se relaja. Y entonces, a traición, le damos un porrazo en la cara con "Vivir y morir en el Prenestino" y le dejamos tumbado, boqueando, diciéndose: "¡Este libro es una obra maestra!". Si después el lector muere por causas naturales, "Papel y Hierro" no tiene ninguna influencia en su salud mental; en cambio, si sobrevive, dispone de fuerza suficiente para tocar fondo. Pero yo no asumo la responsabilidad. Él se lo ha buscado.» N.A.

>> Com comença...
Martes 31 de diciembre de 199...
1.Cristiano Carucci

A Cristiano Carucci se le ocurrían tres posibilidades para salir del paso esa dichosa noche.
Uno.
Ir con el resto de la panda al centro social Argonauta. EL programa de esa noche era la megafumata de nochevieja y el concierto de los Animal Death. Pero ese grupo le caía gordísimo. Unos putos integristas vegetarianos. Su juego preferido era tirar chuletas crudas y filetes chorreando sangre al patio de butacas. La última vez que fue a un concierto suyo volvió a casa perdido de sangre. Y además tocaban un rock de Ancona que era un asco...
Dos.
Llamar a Ossadipesce (...)

>> Moments...
(Pàg. 76)
A pesar de que la compañía no era nada del otro mundo, Deborah Imperatore Cordella se lo estaba pasando bien.
La conversación versaba sobre el asunto que más le interesaba: ella.
Sabía que era el astro, en medio de todos. En ese mundo terciario. De secretarias. De empleados de banca. De diseñadores publicitarios. Ella era la única que hacía un trabajo creativo. La única que sabía inventar una historia. Y todos estaban pendientes de sus labios.
LA ULTIMA NOCHEVIEJA DE LA HUMANIDAD

(Pàg. 79)
- Bueno, ¿has entendido? La nochevieja la llevamos dentro. No está fuera. Es un puto examen, y no hay estrategias para afrontarlo, él siempre te la juega. Es más fuerte. No hay más cojones. Te destroza. Te machaca. Ya puedes hacer lo que te parezca. Puedes estar en un atolón polinesio, en un monasterio nepalí meditando, en un fiestorro de impresión...No hay nada que hacer, en un momento dado de la velada te preguntas: ¿qué has hecho este año? ¿Y qué vas a hacer el siguiente? ¿Vas a cambiar? ¿Conseguirás cambiar? Miras a tu alrededor y ves gente de fiesta, que se divierte, que te pone la mano en el hombro y te dice que te quiere.
LA ULTIMA NOCHEVIEJA DE LA HUMANIDAD

(Pàg. 102)
Le apuntó.
Enzo vió el arpón afilado dirigido justo al centro de su pecho. Apretó los puños sudados y se orinó encima. No pudo evitarlo.
”Que mierda... tengo un montón de cosas por hacer. Tengo una puta vida por delante. No es justo. Tengo que volver a escribir el informe. ¿Por qué? Joder, no quiero morir así. ¿Por qué?”
Le gustaría poder preguntarlo.
Y que hubiera una respuesta sensata.
Si hubiera una respuesta sensata y racional a su muerte, la podría aceptar. Pero sabía que no había nada que discutir. Que no había nada que entender. Que era una noticia más para la sección de sucesos.  Otro de esos crímenes que se leen distraídamente en las páginas locales. Sólo que le estaba sucediendo precisamente a él. Entre los tres millones de romanos, precisamente a él (...).
LA ULTIMA NOCHEVIEJA DE LA HUMANIDAD

(Pàg. 139)
Volver a meternos en el coche nos sienta bien. Nos sienta bien poner la música a tope. Sentir que ha sido una noche más de desfase. Que nos importa todo tres cojones. Que toda va bien. Que hemos probado el material otra noche. Que todo va muy bien. Y estamos contentos, porque esas tres guarras nos están siguiendo en su Uno gris metalizado, y entonces nos reímos y nos decimos que son unas auténticas furcias y que sólo piensan en el rollo. Y decimos que no es posible que las mujeres estén siempre cachondas. Y que fingen que no les importa nada pero en realidad sólo tienen eso en la cabeza.
RESPETO
(Pàg. 149)
Francesca Morale se levantó de la cama. Se sentía cansada, fatigada y turbada por ese placer que se había dado inconscientemente. Odiaba la perversa maquinación que hacía su cerebro todas las noches en cuanto la conciencia moría, abatida por el sueño.
Lo recordaba todo muy bien.
SUEÑO CONTIGO, CON TERROR

(Pàg. 158)
Su Giovanni, el auténtico, era tranquilo, la quería.
Era de los que lo hacían a horas fijas, tres veces por semana. Un contable de la cópula. Él encimma y ella debajo.
Y al principio, por lo menos, lo hacían mirándose a los ojos, diciéndose que se querían y que no se iban a dejar nunca.
Luego el tiempo aplacó los lances, las declaraciones se volvieron infrecuentes, automáticas. El sexo se encogió. En fin, lo normal. La sucia parábola descendente de costumbre. Al final, después de muchos intentos fallidos, acabaron separándose, diciéndose que la pasión se había apagado, que ni siquiera tenía treinta años y ya parecían una pareja de sesenta con un siglo de matrimonio a la espalda.
¿Y ahora?
Había vuelto. Distinto. Y estaba devastando su mundo de los sueños.
SUEÑO CONTIGO, CON TERROR

(Pàg. 207)
Andrea abrió los ojos y aulló.
Un grito desgarrador que no tenía nada de humano.
Era un zombi, o mejor dicho, un muerto viviente.
Los zombis son seres simples. A medio camino entre la vida y la muerte, pierden muchas de las características que nos hacen humanos.
Cuando despiertan de la muerte, desean.
Permanecen encajonados en un monótono deseae. El último anhelo que tuvieron en su vida pasada se transforma en un instinto bajo y simple, primitivo y antiguo. Como son seres inconscientes no lo entienden, pero se entregan a él pasivamente.
Viven, si la suya se puede llamar vida, irracionalmente, al margen de las normas más sencillas de convivencia y moralidad.
En un palabra, son toscos y maleducados.

Andrea miró un poco a su alrededor y volvió a aullar a la luna.
¿Qué?
¿Qué debía hacer?.
EL ZOÓLOGO

>>Altres n'han dit..

Lectofilia, Libri CannibaliRoger Wolfe - Escritura total,