divendres, 23 d’octubre de 2015

Nit de l'ànima - Sebastià Alzamora






"(...) tot allò creat pel Diable només son contrafigures dels seus equivalents dins l’ordre diví."





Alzamora, Sebastià. La nit de l’ànima.
Barcelona: Proa, 2007

Col·lecció A tot vent.
 

 Què en diu la contraportada...
El mite de Faust, caracteritzat per l'avidesa de viure i el terror del més enllà, ha estat tractat per alguns dels grans noms de la literatura universal, de Goethe a Thomas Mann per esmentar els dos més característics. A Nit de l'ànima, Sebastià Alzamora visita de nou el mite des d'una perspectiva estrictament contemporània i amb l'enorme potència creativa, llenguatge de luxe i actitud rebel, provocadora i desafiant que el caracteritzen. En la seva particular versió del mite de Faust, Alzamora juga amb la força de l'erotisme, la irreverència religiosa i el sentit de l'humor que li són habituals per a construir una obra ambiciosa i punyent, tal com s'escau al mateix mite i als seus models, i que no deixarà cap lector indiferent.

 Com comença...
Us dono gràcies, Senyor, per haver-me donat una bona polla.
Vós que m’heu donat un pollot gruixut, gros i ben dret, lloada sigui per sempre la vostra grandesa.
Vós que m’heu concedit aquesta eina capaç de resistir impàvida les lleis de la gravetat, vingui la vostra Llum sobre el meu gland pelat.

 Moments...
(Pàg. 18)
(...) no hi potser motiu per pensar que a la creació de l’home, fort i potent i construït a imatge i semblança del Creador, el Dimoni no replicàs amb la creació de la dona, amb el seu físic disminuït, curvilini, deformat, i que, per a major burla, constitueix una temptació tan difícil d’esquivar per als instints de l’home? Cada vegada que posseesc una dona, no puc evitar sentir que participo, com el més humil però també el més ardit dels soldats, a la guerra eterna entre el Bé i el Mal.

(Pàg. 21)
És natural, a pesar de totes les misèries que acumulem no deixem de posseir l’ànima que Déu va bufar dins el nostre fang encara cru, però, perquè som flèbils i poc curosos, sovint la deixem oblidada a qualsevol banda.

(Pàg. 80)
(...) Vós ens heu donat el cos i la carn i els seus delits a manera de recipient, de copa, el cos de l’home és com un Graal que en conté els humors vitals, els quals porten diluïts unes gotes de l’aigua viva amb què fertilitzàreu la matèria inerme al començament de tot, som recipiendaris de la vostra grandesa creadora. Per això estic convençut –per molt que això desagradi a en Sibelius i vagi contra la temible clàusula addicional del seu contracte- que el sexe viril no és altra cosa que un instrument per a la comunió: i així, en la còpula l’home s’aboca i es vessa dins la dona, que és el recipient buit, el Vas Idoni que espera ser omplert i il·luminat per la llet fecundant que conté el testimoni de la vostra força genitora, Senyor.

(Pàg. 87)
Però, és lliure l’home? La llibertat és verament un atribut de l’ànima humana? Jo vaig néixer per ser lliure? O, ben al contrari, l’ànima és precisament el més afinat dles instruments de punció amb què el Gran Dissector clava les seves papallones damunt la negra cartolina còsmica? És possible, Senyor, que finalment, mentre aquest planeta agonitza de vellesa, Vós us trobeu encara en la vostra infància i us distraieu –entomòleg pueril, criatura atabalada- desordenant i recomponent la vostra col·lecció d’insectes?

(Pàg. 103)
- (...) No siguis impacient, tindrem molt de temps per parlar-ne. Però recorda que només acabaràs de ser un escriptor el dia que arribis a caminar damunt l’aigua: un pot embrutar tant paper com vulgui, pot ensuperbir-se alçant-se amb guardons falsos i estúpids –i torno a mig divisar la calba del mallorquí, bellugant-se frisosa entre aduladors i flaixos fotogràfics-, però, si un no és capaç de camina damunt l’aigua, mai no arriba a saber res de la vida a la qual som cridats, i per tant la seva literatura serà com els címbals que dringuen i els cascavells que ressonen, sí, però que al final només mouen aire... Sóc aquí per ajudar-te, Faust. Tu ets un escriptor, d’això no en tinguis cap dubte, i per això mateix necessites una tutela, una força que t’impulsi fins a les darreres conseqüències del teu talent.

(Pàg. 109) 
- (...) Sempre es tracta de Déu, Faust. Tota creació humana no és més que una llunyana rèplica de la divina, com si diguéssim, una representació a escala infinitesimal. De la mateixa forma, tot allò creat pel Diable només son contrafigures dels seus equivalents dins l’ordre diví, com ara la cabra ho és de l’ovella, l’òliba del colom, les granotes dels peixos, i així succesivament. Tot gira entorn de Déu i la seva Obra, bé sigui per acordar-s’hi, bé per contradir-lo. Aquesta i no cap altra és la mesura de totes les coses: tard o d’hora, l’home savi acaba assumint aquesta veritat, i si hi persevera, és possible que arribi a caminar damunt les aigües.

(Pàg. 131)
Prostituir-se és el menor dels problemes quan la deessa Fortuna ens esborra de la seva agenda. I tanmateix no tot és una qüestió de xamba (...).

(Pàg. 223)
- (...) La primera vegada que ens vam veure, aquella Nit de Santa Llúcia, vostè ja anava nu 
per l’hotel i tenia aquesta fosforescència en lloc dels seus genitals –estossega, fa una pausa, reprèn el fil-: M’explico? Vostè ja havia venut la seva ànima, i tots els que hem accedit a tal transacció hem hagut de carregar amb les conseqüències corresponents...

La sensació de mareig augmenta d’intensitat i les paraules del cambrer em confone. Com sempre, començo a dubtar:
- Qui... qui és vostè, senyor Sapphire?

(Pàg. 225)
- (...) tot això que diu és un munt de merda! Vostè no és més que un cambrer...- Sí, cadascú és allò que li correspon ser, senyor. I vostè no és cap excepció: vostè és el Mal, i tard o d’hora haurà d’assumir-ho...

(Pàg. 245)
(...) oh Déu meu, no permeteu que m’adormi per sempre en l’ebrietat d’aquesta nit sense alba, no deixeu que m’encegui la borratxera del món, voldria saber tant quina hora és, el temps s’escola dins les cavernes del meu cor com la cera degota fins al peu de l’espalmatòria, jo esperava una resposta de mon pare i l’imbècil de mon pare no ha sabut fer res que formular-me una pregunta, una altra pregunta de merda, i començo a notar que estic fart de preguntes, tan embafat que penso que m’han de sortir per les orelles, i que defallesc sota el seu pes i que ben aviat ja no he de poder suportar-lo.

(Pàg. 264)
(...) i tot això ho provoco jo, el Gran Cabró, és cert, cal que comenci a prendre consciència de la meva naturalesa, que em deixi estar de maniobres d’entreteniment, prou bé que sé qui és Déu i Déu és un escarabat, Déu és una dona, Déu és una dona catalanista, és la meva germaneta i per això el menyspreo i el maleesc doblement, sí, Senyor, sí, Déu meu, em cago en Vós i em cago en la distinció entre el bé i el mal (...).

 Altres n'han dit...
 Enllaços:

dilluns, 19 d’octubre de 2015

El reductor de velocidad - Christopher Blain




"- (...) Era un hermoso barco, ¿eh?"



Blain, Christophe. El reductor de velocidad.
Barcelona: Norma Editorial, 2008

Le réducteur de vitesse. Traducció de Manel Dominguez.





 Què en diu la contraportada...
He aquí una fantasmagórica obra sobre las vivencias de Christophe Blain (Isaac el pirata, Gus) durante sus años de servicio militar. Una novela gráfica que relata con excepcional veracidad y realismo las duras condiciones que sufrió a bordo de la fragata Tourville. Una historia que te transportará a sus claustrofóbicos pasillos, a su ruidosa sala de máquinas y a su mareante cubierta.

Com comença...







































 Moments...
(Pàg. 8) 



(Pàg. 12)

(Pàg 17)


















(Pàg 18)




(Pàg. 28)
(Pàg. 29)

(Pàg. 35)
(Pàg. 58 - 60)
(Pàg. 59)

(Pàg. 60)
(Pàg. 64)

(Pàg. 66)
(Pàg. 79 - 80)




 Altres n'han dit...


 Enllaços:

dimecres, 14 d’octubre de 2015

El bevedor de vi de palma - Amos Tutuola




 "(...) era prohibit als vivents venir a la Ciutat del Morts."




Tutuola, Amos. El beverdor de vi de palma. 
Barcelona: Laertes, 2009

The Palm Wine Drinkard. Traducció d’Emili Olcina
Col·lecció L’Arçà, 85



 Què en diu la contraportada...
En el curs del viatge a la Ciutat dels Morts, en el cor d'una selva africana plena a vessar de fantasmes, monstres i "éssers curiosos", l'heroi i l'heroïna d'El bevedor de vi de palma s'enfronten a proves a través de les quals defineixen la pròpia identitat i assoleixen els valors humans, culturals i cívics de l'africanitat.

Les narracions d'Amos Tutuola, que relaten històries fantàstiques en un pidgin English ingènuament posat per escrit, van ser rebutjades pels intel·lectuals nigerians de la primera generació, que maldaven pel reconeixement de les seves literatures mitjançant la hipercorrecció lingüística i una reproducció de les normes narratives occidentals. No obstant, Tutuola és reivindicat per escriptors nigerians contemporanis com Chinua Achebe o Wole Soyinka (premi Nobel de 1986), per a qui el llenguatge popular de Tutuola representa una mena de punt límit per a les categories de l'enteniment literari occidental: "Aquesta classe d'anglès salvatgement espontani fereix els crítics europeus en el seu punt flac, l'avorriment davant la seva pròpia llengua i la cerca de noves emocions".

El bevedor de vi de palma, acollida per Dylan Thomas com una "formidable història diabòlica", va irrompre a la literatura mundial amb la frescor i la potència d'una obra mestra fundacional, perquè amb ella naixia la narrativa negroafricana postcolonial.

 Com comença...
Jo era un bevedor de vi de palma des que era un nen de deu anys. No tenia cap més feina a la vida que beure vi de palma. En aquells dies no coneixíem cap altra mena de moneda, excepte els CAURIS, així que tot era molt barat, i el meu pare era l’home més ric de la ciutat.
El pare va tenir vuit fills i jo era el gran, i tota la resta eren molt treballadors, però el que és jo, era un expert bevedor de vi de palma. Bevia vi de palma des del matí fins a la nit i des de la nit fins al matí. En aquell temps ja no podia beure aigua ordinària en absolut excepte vi de palma.

 Moments...
(Pàg. 35)
En haver completat els tres anys i mig en aquella ciutat, vaig observar que el polze de la mà esquerra de la meva dona s’inflava com si fos un flotador, però no li feia mal. Un dia, em va segur al camp on jo preparava el vi de palma, i per sorpresa meva quan el polze que s’inflava va tocar una espina de palmera, el polze va esclatar de sobte i allà veure un nen mascle que en sortia i al mateix temps que el nen sortia del polze, es va posar a parlar-nos com si tingués deu anys.

(Pàg. 49)
I mentre “Riure” es reia de nosaltres aquella nit, la meva dona i jo mateix vam oblidar els nostres sofriments i vam riure amb ell, perquè reia amb unes veus curioses que no havíem sentit abans mai de la vida. No sabíem l’estona que feia que ens havia encomanat el riure, però només rèiem del riure de “Riure” i ningú que el sentia riure no podia estar-se de riure, així que si algú continua rient amb “Riure” en persona, es morirà o de seguida perdrà el sentit de riure tanta estona, perquè el riure era la seva professió i d’allò vivia.

(Pàg. 76)
(...) ens va preguntar com se deia la nostra ciutat. Li en vam dir el nom. Aleshores ens va preguntar si encara érem vius o ja érem morts abans d’arribar allà. Li vam dir que érem encara vius i no érem pas morts.

(Pàg. 81) 
(...) en veure aquest peix vermell, em vaig espantar terriblement i gairebé em desmaiava, però vaig recordar que havíem venut la nostra “mort” i jo no podia morir novament, de manera que això tant me feia novament, però m’espantava molt allò perquè no havíem pas venut la nostra “port”.

(Pàg. 86) 
Quan tota la gent d’aquella ciutat i els éssers de la malesa es van posar a dansar plegats ningú no va poder aturar-se en dos dies. Però finalment “Tambor• es tocava a si mateix fins que va arribar al cel abans d’adonar-se que era fora del món i des d’aquell dia no podia venir al món novament. Aleshores “Cançó” va cantar fins que va entrar dintre d’un gran riu inesperadament i ja no podíem veure’l més i “Dansa” dansava fins que es va convertir en una muntanya i no va aparèixer davant de ningú des d’aquell dia, així que tots els mort que s’havien alçat de la tomba van tornar a la tomba i des d’aquell dia no podien alçar-se novament, després tota la resta dels éssers van tornar a la malesa etc. Però des d’aquell dia no podien venir a la ciutat i dansar amb qualsevol o amb éssers humans.
Així que quan aquells tres individus (Tambor, Cançó i Dansa) van desaparèixer, la gent de la nova ciutat va tornar a casa. Des d’aquell dia ningú no podia veure els tres individus en persona, però només sentim que els anomenem en el món i ningú no podia fer en aquells temps allò que ells feien.

(Pàg. 98)
Quan els vaig dir com se deia i els havia explicat que havia mort a la meva ciutat, ells no deien res sinó que eren allà i ens miraven. Al cap de més o menys cinc minuts que ens miraven d’aquella manera, un ens va preguntar d’on veníem? Vaig contestar que veníem de la meva ciutat, aleshores ell va dir on era. Li vaig dir que era molt lluny d’aquesta ciutat i ell va preguntar novament si la gent d’aquella ciutat eren vius o morts? Vaig contestar que tots nosaltres en aquella ciutat no havíem mort mai. En sentir ell que jo deia això, ens va dir que tornéssim a la meva ciutat o no vivia sinó gent viva, va dir que era prohibit als vivents venir a la Ciutat del Morts.

(Pàg. 119)
(...) aquells éssers es van enutjar amb mi. Volien apartar-la de mi dur-la de tornada al ball a la força. De manera que allà vaig fer anar el meu juju novament, i va transformar la meva dona en la nina de fusta com de costum, aleshores me la vaig posar a la butxaca, i no la van tornar a veure.
Però quan la meva dona va desaparèixer davant d’ells em van dir que la trobés de seguida i s’havien enutjat en aquell moment, així que vaig fugir corrents per salvar la vida perquè no podia fer-los front i lluitar amb ells en absolut.

Altres n'han dit...
Les males herbes, Directe.cat!, Artista abans conegut com Subal QuininaBitácora hedonista, Bbqtlln, El lamento de Portnoy.

Enllaços:
Amos Tutuola, la novel·la i el seu context, arrels tel·lúriques, el vi de palma, Juju, sobre la llengua, sobre la literatura africana, sobre l'ús de l'anglès a la literatura africana, els iorubesels mites del poble Iorubaoralitat, exòtica o genial?també podeu trobar altres interpretacions.

dissabte, 10 d’octubre de 2015

Bibliorelats - AAVV







"¿Que no va mai a la biblioteca, vostè?"




Masdéu, Fina i Rodrigo, Victoria (Coord.) Bibliorelats.
Tarragona: Arola Editors, 2015




 Què en diu la contraportada...
Els contes que s’apleguen a Bibliorelats tenen les biblioteques públiques com a espai literari i, alhora, són petits retalls d’històries més extenses: una gamma de moments d’ahir, d’avui i de demà en què els llibres, d’una manera o altra, sempre hi són presents. Perquè una biblioteca és un espai que, per si mateix, conforma un territori concret, singular, peculiar i ple de matisos: un paisatge urbà i, també, intrínsecament humà –les biblioteques, en la seva raó d’existir, en la seva essència, reclamen la presència de les persones.
Els autors dels relats –alguns amb una àmplia trajectòria literària, d’altres més novells en l’exercici d’escriure- procedeixen de diversos indrets del país i exerceixen diferents activitats professionals, però els uneix la passió pels llibres i per l’escriptura –dues aficions que solen complementar-se amb bon encaix.
Reusenques de Lletres, en impulsar aquest nou projecte, tenien com a fita –a més de voler aportar el seu gra de sorra a la commemoració de l’Any de les Biblioteques- animar a la redacció de textos de ficció que esdevinguessin testimoni de la riquesa argumental que aquests espais tan acollidors, tan plens de llibres, són capaços de generar.

Com comença...
Algú tusta suaument la porta i tot seguit l’obre.
La cambra és tota blanca: la cortina de la finestra, el llit, petit; la tauleta, la cadira; la porta de l’armari, la del lavabo, la butaca on ella està asseguda... fins i tot la tassa fumejant amb la infusió tot just servida.
Els llibres preferits - Maria Lluïsa Amorós

Moments...
(Pàg. 21)
-  Encara que costi de creure, els llibres diuen coses. Tants dies quiets en els seus prestatges tot esperant que una mà poderosa o una mà tremolosa els agafin i se’ls emportin fan que els llibres s’avorreixin i hagin desenvolupat aquesta capacitat
Quan ell deia que els llibres diuen coses volia dir que parlaven entre ells.
El mestral, els divendres i el rei Neptú – Carme Andrade

(Pàg. 27)
No sé què fer... acabo de confirmar una sospita que feia temps que tenia i estic trasbalsada... Potser no hauria d’estar-ho tant perquè, al capdavall, ja m’ensumava el que estava passant, però és que, fins que no ens topem amb l’evidència irrefutable, sempre tendim a pensar que ens obsessionem sense motiu. Ara entenc moltes coses, però no sé si les puc –o si les vull- justificar...
Ell no és l’altre – Fina Masdéu

(Pàg. 31)
A l’hivern no me’n moc. Dos. N’agafo dos, de llibres. Del mateix gruix. Un és per sempre el mateix. ¿A veure? Sí, en aquest cas, sí, és aquest que té a les mans. I l’altre, un altre qualsevol. L’altre, el que no és aquest, vull dir, el deixo al carret. Al carret, al carret, ves. ¿Que no va mai a la biblioteca, vostè?
Còmplice necessari – Lena Paüls

(Pàg. 35)
La Valentina estava enllestint Herbolarium, una exposició amb llibres antics de col·lecció local sobre herbes i fórmules enigmàtiques guaridores de qualsevol mal, quan, de sobte, li va cridar l’atenció una xilografia en una de les pàgines. Era una gravat que representava un cercle envoltat de vuit puntes de fletxa, curiosament, idèntic al reproduït al relleu de la porta de l’infern de la biblioteca (...).
El grimori, l’infern i les bruixes de la biblioteca -  Victòria Rodrigo

(Pàg. 43)
La reunió comença a un quart i mig de deu. Durant aquests vint minuts els cinc treballadors han fet via per obrir llums, ordinadors, posar diaris i fer les devolucions de les bústies.
El missatge – Rosana Andreu

(Pàg. 47)
La llum que travessa els vitralls vermells, blaus i verds (que coronen el sostre infinit de l’antiga cripta que avui és la biblioteca municipal) ha tornat a conspirar contra mi. M’he rendit, un cop més, a la màgia dels teus ulls platejats inundats pel centelleig irisat d’aquesta tarda d’estiu que fas especial. I em sento afortunat de ser un espectador exclusiu de la funció insonora que protagonitzes.
Sé, com tantes altres vegades, que l’única geometria que repassaré avui, i meticulosament, serà la de l’angle precís de les teves parpelles afilades.
La geometria dels teus ulls – Marina Barraso

(Pàg. 51)
Quan va pronunciar aquelles paraules fitant-me amb els ulls indefensos no vaig saber què dir. A la Sygma la van rescatar sis mesos enrere, havia estat reclosa en una comunitat on s’havien refugiat els seus pares feia tretze anys, en un indret remot del país.
Sygma – Àurea Bellera

(Pàg. 55)
El primer exemplar va aparèixer a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. A mig matí una de les bibliotecàries el va trobar sobre una taula. No duia etiqueta i ella es va adonar de seguida que no pertanyia a la biblioteca. El seu títol, La més bella història, no li va sonar de res i a més va observar, astorada, que no hi figurava cap autor ni cap editorial.  
La més bella història – M. Pilar Cabrerizo

(Pàg. 59)
A la sala gran de la Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guixols i a primera fila de les cadires disposades amb motiu de la presentació del meu llibre hi ha una noia asseguda al costat d’una altra que sí que conec. La desconeguda de rialla encisadora i bellesa serena comenta amb la noia coneguda la informació facilitada per la biblioteca sobre aquesta presentació. M’haig d’esforçar  a no mirar-la constantment.
És el que sembla – Josefina Coll

(Pàg. 63)
Es va estremir tot just entrar. Dins d’aquells murs banyats d’olor impersonal qualsevol soroll era capaç de multiplicar-se amb un to metàl·lic desagradable. Malgrat ser una presó de dones, gairebé res recordava el món femení, llevat de les veus sornegueres de les recloses.
Evasió – Patrícia Domingo

(Pàg. 67)
Vaig deixar-me les sabates a la biblioteca. Vaig adonar-me’n tard: m’hi havia quedat fins que la tancaren i era fora de feia una estona, de fet, ja havia caminat tot un bon tros. Encara tenia al cos la calentor i el regust d’haver assaborit d’una manera prou erògena, gairebé obscena, aquell pimentó torrat que m’acabava d’oferir l’Estellés en una cerimònia entre pecaminosa i eucarística, un clarobscur inquietant que llinda els límits entre el pervers i el sublim.
La cova de les meravelles – Conxita Jiménez

(Pàg. 71)
La Bib 43.237 seia darrere la pantalla amb els ulls perduts finestra enllà, en un somieig insòlit en ella fins feia uns mesos. Com de costum en els darrers temps, aquella nit no havia dormit gaire i la jornada se li faria eterna.
La feina a la biblioteca era escassa. Fins i tot hi havia rumors que n’anunciaven el tancament.
Viatge de tornada – Clara Juncadella

(Pàg. 75)
Ella té les ungles sense pintar, una mica mossegades, o potser només desgastades, mal tallades. Quan et passa un llibre, ràpidament enretira els dits de les tapes, gairebé abans que hagin començat a descansar sobre el taulell on espera que les agafis, que passin als teus dits.
El gat i la rata – Eduard López

(Pàg. 79)
Assumpte: Això és un dir
De: canseixanta@mymail.cat
Per a: acaudorella@mymail.cat
Data: 1 de gener de 2015

Estimat,
T’escric aquest correu en la silenciosa tarda del dia de cap d’any, després d’haver-me cruspit un bon plat d’enciam i tomaca (frugal menú comparat amb els xeflis que es gasten en aquestes dates) i de mirar la guia de Croàcia que fa un parell de dies vaig treure de la biblioteca.
Això és un dir – Pilar López

(Pàg. 83)
Passaré tota la tarda amunt i avall, tenim tanta feina que no ens l’acabarem. Bé, sí, ja ho sé que no t’ho havia dit, però què vols que hi faci? És el director de la biblioteca i no el puc deixar penjat. Hem quedat avui perquè la setmana entrant ja és sant Jordi i anirà atabalat. Res, que no t’hi amoïnis, que ja et faré un truc a mitja tarda... ai, ai, ai! que em sembla que m’he deixat el mòbil a casa!
No m’esperis a sopar – Ció Munté

(Pàg. 87)
La Biblioteca Pública Llegeixmelsmots es va inaugurar oficialment un dia de primavera. L’endemà, a tocar d’un dels prestatges blancs i lluents, van començar els contactes.
Punt de trobada – Joan Pinyol

(Pàg. 91)
Ahir a la nit, mentre dormia, em va desvetllar un sorollet, un murmuri. Com que he vist molts dibuixos animats d’espies, vaig pensar: “Júlia, aquesta és la teva”. Em vaig llevar a les fosques i, caminant de puntetes, aquella fressa em va dur fins a l’habitació de les joguines.
Revolució – Romana Ribé

(Pàg. 95)
Abans que el sol desperti, la Nélida ja s’ha llevat i esmorza sense fer massa soroll, després de rentar-se i vestir-se. Escolta la seva emissora preferida des que obre els ulls gairebé. La  música és part de la seva vida i no la imagina en silenci, almenys.
Nélida Espíndola Dávalos (o per antonomàsia) – Lluís Servé

(Pàg. 99)
Al murmuri de les veus d’uns infants que caminaven mirant a banda i banda i mig empesos pels companys que els seguien, s’hi afegia la remor del fregament de les sabates que es mig arrossegaven en una mena de processó improvisada i poc habituada a aquell tipus de desfilades.
Un tren de matèries perilloses – Oriol Solà

(Pàg. 103)
Des que ella havia vingut fins al taulell i li havia vist el nom a la fitxa vaig pensar que el destí se m’havia posat de cara. Vaig voler pensar que tots els astres s’havien alineat dalt les voltes d’aquell edifici gòtic reconvertit en biblioteca –després d’haver servit d’hospital.
Entre lligalls de diaris – Josep-Lluís Sotorra.

(Pàg. 107)
L’entorn era el més inadequat per a una biblioteca, i l’Anna, la més atípica de les bibliotecàries. No és que n’hagi conegut gaires, de bibliotecàries, però entre les conegudes i els estereotips que en tinc, la seva figura i el seu caràcter no s’hi enquadraven gens.
Veïns a la força (alfabètica) – Andreu Suriol

(Pàg. 111)
El missatge va arribar minuts abans de tancar la biblioteca. Tant el director, que fou el primer que el va llegir, com el personal tècnic quan se’ls va derivar el correu, es van posar les mans al cap. Prescindir del 100% del fons bibliogràfic tradicional i substituir-lo per nous formats electrònics penjats al núvol significava una ruptura amb la tradició, amb l’organització del treball i, el que és més important, amb les sensacions que el paper és capaç de despertar en qualsevol lector.
El consell – David Torelló

(Pàg. 115)
Marta, fa dies que em ronda pel cap, i estic segur que t’agradarà molt. Per fi, avui, he decidit fer-ho, i si t’he de ser franc, m’ha costat entrar-hi...Em pensava que a aquests llocs hi anava gent tocada i posada, per això se’m feia una muntanya! Veig que no, tot i que hi ha algú una mica tibat, dels que et miren per sobre l’espatlla amb cara de setciències... Si sabessis on sóc, te’n faries creus: a la biblioteca!
Marta – Enric Vila

dijous, 1 d’octubre de 2015

Un tal Lucas - Julio Cortázar





"(...) lenguaje e invención son enemigos fraternales y de esa lucha nace la literatura,(...)"





Cortázar, Julio. Un tal Lucas. 
Buenos Aires: Alfaguara, 1996


Col·lecció Biblioteca Cortázar


 Què en diu la contraportada...
Un tal Lucas (1979) es el regreso de Cortázar al mundo lúdico y desopilante de Historias de cronopios y de famas. Bajo el nombre de Lucas, un tal Julio se explaya sobre sus pianistas favoritos, la vida de algunos artistas excéntricos, las costumbres de ciertas familias argentinas, el amor y los amigos. Transgresor inagotable, también ofrece consejos para lustrarse los zapatos, escribir poemas reversibles, dar conferencias, hacerse echar a patadas de un concierto o nadar en una pileta de gofio.
Más de un libro de ficciones, este es un verdadero manual contra la solemnidad.

 Com comença...
Ahora que se va poniendo viejo se da cuenta de que no es fácil matarla.
Ser una hidra es fácil pero matarla no, porque si bien hay que matar a la hidra cortándole sus numerosas cabezas  (de siete a nueve según los autores o bestiarios consultables), es preciso dejarle por lo menos una, puesto que la hidra es el mismo Lucas y lo que él quisiera es salir de la hidra pero quedarse en Lucas, pasar de lo poli a lo unicéfalo.
Lucas, sus luchas con la hidra.

 Moments...
(Pàg. 29)
El centro de la imagen serán los malvones, pero hay también glicinas, verano, mate a las cinco y media, la máquina de coser, zapatillas y lentas conversaciones sobre enfermedades y disgustos  familiares, de golpe un pollo dejando su firma entre dos sillas o el gato atrás de una paloma que lo sobra canchera. Todo eso huele a ropa tendida, a almidón azulado y a lejía, huele a jubilación, a factura surtida o tortas fritas, casi siempre a radio vecina con tangos y los avisos del Geniol, del aceite Cocinero que es de todos el primero, y a chicos pateando la pelota de trapo en el baldío del fondo, el Beto metió el gol de sobrepique.
Lucas, su patiotismo.

(Pàg. 35)
Si le preguntás, Lucas se acuerda de algunas cosas, por ejemplo la noche en el Colón cuando un pianista a la hora de los bises se lanzó con las manos armadas de Khatchaturian contra un teclado por completo indefenso, ocasión aprovechada por el público para concederse una crisis de histeria cuya magnitud correspondía exactamente al estruendo  alcanzado por el artista en los paroxismos finales, y ahí lo tenemos a Lucas buscando alguna cosa por el suelo entre las plateas y manoteando para todos lados.
- Se le perdió algo, señor? –inquirió la señora entre cuyos tobillos proliferaban los dedos de Lucas.
- La música, señora – dijo Lucas (...).
Lucas, sus desconciertos

(Pàg. 43) 
Un paisaje, un paseo por el bosque, un chapuzón en una cascada, un camino entre  las rocas, sólo pueden colmarnos estéticamente si tenemos asegurado el retorno a casa o al hotel, la ducha lustral, la cena y el vino, la charla de sobremesa, el libro o los papeles, el erotismo que todo lo resume y lo recomienza.
Lucas, sus meditaciones ecológicas.

(Pàg. 75)
Ella no sale nunca de su casa, le gusta quedarse en el patio, se pasa los días recibiendo las tarjetas postales y está encantada.
Modelos de tarjetas:”Salud, asquerosa, que te parta un rayo, Gustavo.” “Te escupo en el tejido, Josefina.” “Que el gato te seque a meadas los malvones, tu hermanita.” Y así consecutivamente.
La tía Angustias se levanta temprano para atender a los carteros y darles propinas.
Lee las tarjetas, admira las fotografías y vuelve a leer los saludos. De noche saca su álbum de recuerdos y va colocando con mucho cuidado la cosecha del día, de manera que se puedan ver las vistas pero también los saludos. “Pobres ángeles, cuántas postales me mandan”, piensa la tía Angustias, “ésta con la vaquita, ésta con la iglesia, aquí el lago Traful, aquí el ramo de flores”, mirándolas una a una enternecida y clavando alfileres en cada postal, cosa de que no vayan a salirse del álbum, aunque eso sí clavándolas siempre en las firmas, vaya a saber por qué.
Lazos de familia

(Pàg. 127) 
Más allá de los cincuenta años empezamos a morirnos poco en otras muertes. Los grandes magos, los shamanes de la juventud parten sucesivamente. A veces ya no pensábamos tanto en ellos, se habían quedado  atrás en la historia; other voices, other rooms nos reclamaban. De alguna manera estaban siempre allí, pero como los cuadros que ya no se miran como al principio, los poemas que sólo perfuman vagamente la memoria.
Entonces –cada cual tendrá sus sombras queridas, sus grandes intercesores- llega el día en que el primero de ellos invade horriblemente los diario y la radio. Tal  vez tardaremos en darnos cuenta de que también nuestra muerte ha empezado ese día; yo sí lo supe la noche en que en mitad de una cena alguien aludió indiferente a una noticia de la televisión, en Milly-la-Forêt acababa de morir Jean Cocteay, un pedazo de mí también caía muerto sobre los manteles, entre las frases convencionales.
Los otros han ido siguiendo, siempre del mismo modo, la radio o los diarios, Louis Armstrong, Pablo Picasso, Stravinski, Duke Ellington, y anoche, mientras yo tosía en un hospital de La Habana, anoche en una voz de amigo que me traía hasta la cama el rumor del mundo de fuera, Charles Chaplin. Saldré de este hospital. Saldré curado, eso es seguro, pero por sexta vez un poco menos vivo.
Burla burlando ya van seis delante. 

(Pàg. 135)
Imposible predecir el destino de mi película; la gente va al cine para olvidarse de sí misma, y un crepúsculo tiende precisamente a  lo contrario, es la hora en que acaso nos vemos un poco más al desnudo, a mí en todo caso me pasa, y es penoso y útil; tal vez que otros también aprovechen, nunca se sabe.
Cazador de crepúsculos. 

(Pàg. 151)
(...) la música es una tierra de nadie donde poco importa que Turandot sea frígida o Siegfried ario puro, los complejos y los mitos se resuelven en melodía y qué, solo cuenta una voz murmurando las palabras de la tribu, la recurrencia de lo que somos, de lo que vamos a ser.
Lucas, sus errantes canciones.

(Pàg. 154)
En ese horror no hay neurosis ni complejos, sino la certidumbre de un comportamiento intestinal recurrente, es decir que todo empezará lo más bien, suave y silencioso, pero ya hacia el final, guardando la misma relación de la pólvora con los perdigones en un cartucho de caza, una detonación más bien horrenda hará temblar los cepillos de dientes en sus soportes y agitarse la cortina de plástico de la ducha.
Lucas, sus pudores.

(Pàg. 163)
Es cierto que el uniforme de los bomberos es el menos hijo de puta de todos los uniformes, y que el día en que con ayuda de millones de  Quilapayún y de Cedrones mandemos a la basura todos los uniformes suramericanos, sólo se salvarán los de los bomberos e incluso les inventaremos modelos más vistosos para que los muchachos esté contentos mientras sofocan incendios o salvan a pobres chicas ultrajadas que han decidido tirarse al río por falta de mejor cosa.
Lucas, sus amigos.

(Pàg. 175)
Como a veces no puede dormir, en vez de contar corderitos contesta mentalmente la correspondencia atrasada, porqué su mala conciencia tiene tanto insomnio como él.
Lucas, sus métodos de trabajo.

(Pàg. 179)
(...) no se conocen  límites a la imaginación
como no sean los del verbo,
lenguaje e invención son enemigos fraternales
y de esa lucha nace la literatura,
el dialéctico encuentro de musa con escriba,
lo indecible buscando su palabra,
la palabra negándose a decirlo
hasta que le torcemos el pescuezo
y el escriba y la musa se concilian
en ese raro instante que más tarde
llamaremos Vallejo o Maiakovski.
Lucas, sus discusiones partidarias.

(Pàg. 208)
A la hora de su muerte, si hay tiempo y lucidez, Lucas pedirá escuchar dos cosas, el último quinteto de Mozart y un concierto solo de piano sobre el tema de I ain’t got nobody. Si siente que el tiempo no alcanza, pedirá solamente el disco de piano. Larga es la lista, pero él ya ha elegido. Desde el fondo del tiempo, Earl Himes lo acompañará.
Lucas, sus pianistas.

 Altres n'han dit...
Un libro al día, El cultural.

 Enllaços:
Julio Cortázar, context, el fons i la formasobre la importància de l'humor.