dissabte, 25 de gener de 2014

14 - Jean Echenoz




"Però aquesta guerra no es deixa així com així. La situació és senzilla, no hi ha escapatòria (...)."




Echenoz, Jean. 14.

Barcelona: Raig Verd Editorial, 2013

14. Traducció d'Anna Casassas.
Col·lecció Llampec, 6   i


è Què en diu la contraportada... 
Cinc homes han partit a la guerra.
Una dona n'espera la tornada de dos.
Falta saber si tornaran.
Quan.
I en quin estat.

è Com comença...
Com que feia un temps preciós i era dissabte, dia que el seu càrrec li permetia descansar, l'Anthime havent dinat va sortir a fer una volta en bici. Els seus projectes eren: aprofitar el bon sol del mes d'agost, fer una mica d'exercici i respirar l'aire del camp, sens dubte llegir ajagut a l'herba, vist que havia lligat al vehicle, amb un pop, un volum massa gruixut per al portaequipatge de filferro.

è Moments...
(Pàg. 41)
Cosa de quinze dies, doncs, havia estimat en Charles feia tres mesos sota el sol d'agost. Igual que havia dit en Monteil més tard, igual com aleshores eren molts que ho creien. Però al cap de quinze dies, trenta dies després, quan ja n'haguessin passat uns quants més i també unes quantes setmanes, un cop s'hagués posat a ploure i els dies s'haguessin fet més freds i curts, les coses no haurien anat com estava previst.

(Pàg. 58) 
Poc després d'haver fet coneixença amb aquest retruny del tiroteig va ser quan bruscament van entrar en plena línia de foc, en un fondal una mica més enllà de Maissin. A partir d'aquest moment no va quedar altre remei que ficar-s'hi: va ser aleshores que realment van entendre que calia lluitar, entrar en acció per primera vegada però, fins al primer impacte de projectil a prop seu, l'Anthime no ha va creure del tot.

(Pàg. 64) 
(...) van parar de moure's i es van envescar en una gran xarxa de trinxeres connectades mitjançant galeries. Tot aquest sistema, en principi, havia estat cavat prèviament pels soldats del cos d'enginyers però també va caldre, sobretot, cavar-se'l personalment: les pales i els pics que duien a l'esquena no eren als laterals de la motxilla només per fer bonic. A continuació, mirant cada dia de matar la màxima quantitat possible dels de davant i de guanyar el mínim requerit de metres a parer del comandament, s'hi van enterrar.

(Pàg. 76) 
Tenint en compte que tot això ja ha estat descrit mil vegades, potser no val la pena entretenir-se més en aquesta òpera sòrdida i pudent. Potser, d'altra banda, tampoc no és gaire útil, ni gaire pertinent, comparar la guerra amb una òpera, i menys si l'òpera no t'agrada gaire, mal que també sigui igual de grandiosa, emfàtica, excessiva, plena de moments llargs i pesats, també faci molt de soroll i sovint, a la llarga, sigui més aviat avorrida.

(Pàg. 81) 
Quan semblava, doncs, que el silenci volia tornar, va sorgir un tros de metralla endarrerit, procedent de no se sabia on i vés a saber com, curt com una postdata.

(Pàg. 88)  
(...) el vi ja no representava cap problema perquè ara la intendència en distribuïa a dojo igualment que l'aiguardent, amb la idea, que l'estat major cada dia donava més per bona, que embriagar el soldat ajuda a amplificar-ne el valor i, sobretot, disminueix la consciència de la seva condició.

(Pàg 90) 
(...) camps transformats en perspectives marcianes, boscos convertits en una mena de raspalls desdentats (...).

(Pàg. 93)
Però aquesta guerra no es deixa així com així. La situació és senzilla, no hi ha escapatòria: els enemics, al davant, els rats i els polls, a sobre, i, al darrere, els gendarmes. Atès que l'única solució és deixar de ser útil, evidentment tothom espera una bona ferida a falta de res millor, una ferida que s'acaba desitjant (...).

(Pàg. 94)
Afusellat pels teus en comptes d'asfixiat, carbonitzat, destrossat pels gasos, els llançaflames o els obusos dels altres, podia ser una opció. Però també n'hi havia que s'afusellaven tots sols, dit gros del peu al gallet i canó a la boca, una manera com una altra d'anar-se'n, podia ser una segona opció.

(Pàg. 110)
(...) l'absència de possibilitats de reconversió el reduïa a zero, el desesperava, sense poder planejar res ni consolar-se amb la idea que n'hi ha que superen la invalidesa (...)

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

diumenge, 19 de gener de 2014

84, Charing Cross Road - Helene Hanff



"(...) mai no havia vist un llibre tan preciós. Em sento vagament culpable de ser-ne la mestressa."





Hanff, Helene. 84, Charing Cross Road. 
Barcelona: Empúries-Anagrama, 2002

84, Charing Cross Road. Traducció de Puri Gómez. i



è Què en diu la contraportada...
Helene Hanff és una escriptora desconeguda que viu a Nova York i fa guions per a la televisió per tal de sobreviure. Frank Doel treballa en una llibreria de vell al número 84 de Charing Cross Road, a Londres. La Helene és espontània i divertida. En Frank és discret i reservat. Viuen en dos mons completament diferents, però comparteixen una passió: els llibres.
84, Charing Cross Road és la història de la relació epistolar que van mantenir l'Helene i en Frank durant quasi vint anys. La publicació d'aquest llibre va convertir Helene Hanff en una escriptora famosa. 84, Charing Cross Road ha esdevingut un llibre de culte per als amants de la literatura i s'ha portat al cinema i a la televisió.

è Com comença... 
c.95 Est, 14
Nova York
5 d'octubre de 1949
Marks & Co.
84, Charing Cross Road
Londres W.C.2
Anglaterra

Senyors,
En el seu anunci aparegut al Saturday Review of Literature, diuen que són especialistes en llibres exhaurits. La frase "llibres d'antiquari" m'espanta una mica, per a mi antic equival a car. Sóc una pobra escriptora amb una inclinació pels llibres pròpia d'un antiquari i aquí m'és impossible trobar tot el que vull si no és en edicions de bibliòfil molt cares o en exemplars llardosos de la Barnes & Noble amb guixades d'escolars.
Els adjunto una llista del que em corra més pressa. Si tenen exemplars de segona mà que estiguin bé de qualsevol dels llibres de la llista, per menys de 5 dòlars cadascun, els agrairia que acceptessin aquesta carta com a comanda i que me'ls enviessin.

Salutacions ben cordials,

HELENE HANFF
(Senyoreta) Helene Hanff


è Moments...
(Pàg. 7)
Els llibres han arribat en perfectes condicions, l'Stevenson és tan delicat que posa en ridícul les caixes de taronges que em fan de prestatges, quasi em sap greu tocar el paper vitel·la tan suau i les gruixudes pàgines de color crema. Avesada com estic al paper completament blanc i a les rígides cobertes de cartró dels llibres americans, ignorava que un llibre pogués obsequiar d'aquesta manera el tacte.

(Pàg. 11) 
M'encanten els llibres de segona mà que s'obren per la pàgina que llegia amb més assiduïtat algun antic lector. El dia que va arribar Hazlitt, es va obrir en "Odio llegir llibres nous", i vaig cridar "company!" a qui sigui que en fos l'amo abans que jo.

(Pàg. 24) 
El Newman va arribar ja fa quasi una setmana i tot just ara em començo a recuperar. El tinc a la taula amb mi tot el dia, a cada moment m'aturo de picar a màquina i l'agafo i el toco. No és perquè sigui una primera edició, és que mai no havia vist un llibre tan preciós. Em sento vagament culpable de ser-ne la mestressa. Tanta pell resplendent i lletres daurades i caràcters preciosos pertanyen a la biblioteca emplafonada de fusta de pi d'una casa de camp anglesa; li pertoca que se'l llegeixin a la vora del foc en una butaca de senyors, no en un sofà llit de segona mà en un tuguri d'una sola habitació en un edifici desballestat de pedra vermella.

(Pàg. 35) 
M'encanten les inscripcions en els fulls de guarda i les notes als marges que algú altre ha girat, i llegir passatges que algú que fa temps que ja no hi és fa que ara jo m'hi fixi.

(Pàg. 50) 
Els escric unes cartes d'allò més indignants des de la seguretat que em donen 3.000 milles de distància.
probablement hi entraré un dia i en sortiré tot seguit sense dir-los qui sóc.

(Pàg. 52)
mai no m'acabo d'interessar per coses que no han passat a gent que no ha existit.

(Pàg. 61)
Volia escriure't el dia que vaig rebre l'Angler, només per donar-te les gràcies, els gravats sols ja valen deu vegades el que m'ha costat el llibre. ¿En quin món de mones vivim si una cosa tan preciosa es pot tenir per sempre pel preu d'una entra a un palau d'aquells de pel·lícula de Broadway, o per una cinquantena part del que costa fer-se una funda per a les dents?

(Pàg. 64)
Només tinc tres prestatges i em queden molt pocs llibres per llençar.
Faig neteja de llibres cada primavera i llenço els que no tornaré a llegir, de la mateixa manera que llenço roba que no em tornaré a posar. Tothom se'n fa creus. Tinc best sellers, se'ls empassen tan de pressa com poden -em sembla que se'n salten molts trossos. I MAI no llegeixen res una segona vegada, amb la qual cosa al cap d'un any no recorden ni una sola paraula el que han llegit. Però se'n fan moltes creus quan veuen que tiro un llibre a la paperera o que el dono. De la manera que ells s'ho miren, et compres un llibre, te'l llegeixes, el poses al prestatge, no el tornes a obrir mai més de la vida però NO EL LLENCIS!  NO SI ÉS DE TAPA DURA! ¿Per què no? Jo, personalment, no puc pensar en res menys sacrosant que un mal llibre o fins i tot un llibre mediocre.

(Pàg. 66)
Es veu tan nou i primigeni que és com si ningú no se l'hagués llegit mai, però sí que se l'han llegit: s'obre constantment pels llocs més deliciosos com si el fantasma de l'antic amo m'assenyalés coses que jo mai no havia llegit.

(Pàg. 107) 
Si per casualitat passeu per 84, Charing Cross Road, envieu-los una besada! Els dec molt.

è Altres n'han dit
Viu i llegeix, Esquadra aladinsÁbrete Sésamo, La palabra infinitaEl universo de los libros, La ficción gramatical, Devoradora de LibrosClub secreto de lectura, offuscatio, Mi vida y los libros.

è Enllaços:
Helene Hanff, Frank Doel, en detallcontext i història, i tú? ja pertanys a una societat secreta?, elogi al llibreter, referents epistolars, estils enfrontats, one hit wonder, sobre la llibreria real, on són les cartes que falten?, John Done.

dissabte, 11 de gener de 2014

El retorn - Toni Morrison





 "En aquell moment vaig decidir començar de cap i de nou. A la merda els somnis."




Morrison, Toni. El retorn. 
Barcelona:  Amsterdam, 2012

Home. Traducció de Maria Rosich
Col·lecció Amsterdam Llibres, 47  i


è Què en diu la contraportada...
Toni Morrison, una figura literària indiscutible dels nostres dies, ens regala una peça d’orfebreria delicada, però ben esmolada. La història d’un afroamericà que, després de lluitar a la guerra de Corea, torna als Estats Units, un país que conviu amb l’odi racial. El retorn és una novel·la rotunda i colpidora. Una narració inoblidable.


è Com comença...
S'alçaven com homes. Els vam veure. Drets, com homes.
No hauríem d'haver-nos-hi ni acostat, a aquell lloc. Com la majoria de finques dels afores de Lotus, Geòrgia, tenia un munt de senyals d'advertència esfereïdors. Les amenaces penjaven de la tanca de malla metàl·lica amb estaques de fusta cada quinze metres, més o menys. Però quan vam veure una mena de forat que devia haver cavat alguna bestiola (un coiot, potser, o un ós rentador) no ens hi vam poder resistir.

è Moments...
(Pàg. 32)
Hauria hagut de posar-se dret d'un bot i agafar el pot del prestatge. Però no ho va fer. No podia apartar els ulls de les sofrages de la Lily. Quan es va estirar, la tela del vestit suau de cotó amb floretes es va arronsar, exposant aquella carn que tan rarament atreia l'atenció i, oh, tan vulnerable. I per un motiu que encara no comprenia, va començar a plorar. Amor pur, simple, u tan ràpid que el va fer a miques.

(Pàg. 51)
No saps què és la calor fins que no travesses la frontera entre Texas i Louisiana a l'estiu. No se t'acudeixen paraules per descriure-ho.
Els arbres es rendeixen. Les tortugues es couen dins les closques. Descriu això, si saps com.

(Pàg. 65)
(...) es va quedar dreta, sola; el seu cos, contrarestant el bé que li hagués fet el bany, ja començava a suar. Va eixugar-se amb la tovallola la humitat de sota els pits, i després la suor del front. Va pujar la finestra molt per damunt de l'estrip de la cortina. Les orenetes havien tornat i havien portat una brisa lleugera i l'aroma de la sàlvia que creixia al final del pati. La Cee va observar-les, pensant "així que a això es refereixen aquelles cançons dolces i tristes".When I lost my baby, I almost lost my mind... Amb la diferència que aquelles cançons parlaven d'amors perduts. El que ella sentia era més gros. Estava trencada. No partida sinó esmicolada, especejada.

(Pàg. 81) 
Ningú enlloc. Silenci pertot. Camino i camino però no trobo absolutament ningú. En aquell moment vaig decidir començar de cap i de nou. A la merda els somnis. Havia de fer que els meus paisans se sentissin orgullosos. Ser alguna cosa més que un borratxo turmentat i mig sonat.

(Pàg. 88)
(...) era com si no tingués cap mena d'objectiu. Si ella li preguntava pel futur, que què volia fer, ell deia "continuar viu".

(Pàg. 95)
A Lotus sí que ho sabies a la bestreta, perquè no hi havia futur, només llargs intervals d'anar matant el temps. No hi havia altre objectiu que respirar, res a guanyar i, excepte la mort tranquil·la d'algú altre, res a sobreviure ni res per què valgués la pena sobreviure.

(Pàg. 96)
Que podien ser motius per llevar-se al matí les bales, la pesca, el beisbol i caçar conills? Ja saps que no.
En Mike, l'Stuff i jo frisàvem per anar-nos-en d'allà, molt lluny.
Gràcies a Déu que hi ha l'exèrcit.
No trobo a faltar res d'aquell lloc, excepte les estrelles.
Només el fet que la meva germana tingués problemes podria fer-me pensar a anar en aquella direcció.
No em pintis com un heroi entusiasta.
Hi havia d'anar, però m'horroritzava fer-ho.

(Pàg. 107)
El combat fa por, sí, però és viu. Ordres, palpitacions a les entranyes, cobrir els companys, matar... tot és clar, no cal pensar gaire. La part difícil és esperar. Passen hores i hores mentre fas tot el que pots per passar els dies freds i plans.

(Pàg. 135)
Després de xuclar el blau del cel, el sol gandulejava en un cel blanc, amenaçant Lotus, torturant-ne el paisatge, però sense aconseguir silenciar-lo, sense aconseguir-ho mai: els nens continuaven rient, corrent, jugant a crits; les dones cantaven als seus patis del darreres mentre estenien llençols nets en fils d'estendre; ocasionalment a una soprano se li afegia una contralt veïna o un tenor que passava per allà. Take me to the water. Take me to the water. To be baptized.

(Pàg. 138)
El relloge Bulova encara hi era. No tenia corretja ni busques: era com el temps funcionava a Lotus, pur i sotmès a la interpretació de qualsevol.

(Pàg. 139)
Les dones tractaven la malaltia com si fos una afronta, un brètol il·legal que havia entrat on no devia i es mereixia una estovada. No malgastaven el seu temps ni el del pacient amb compassió i responien a les llàgrimes del sofriment amb menyspreu resignat.
Primer la sagnia:
- Separa els genolls, Això et farà mal. Calla. Que callis et dic.
Després, la infecció:
- Beu-te això. Si vomites, n'hauràs de beure més, així que no vomitis.
Després, la reparació:
- Para d'una vegada. Si cou, és que cura. Silenci.

(Pàg. 144)
-(...) Veus el que vull dir? Mira't. Ets lliure. Res ni ningú no està obligat a salvar-te, excepte tu mateixa. Sembra la teva terra. Ets jove i dona i totes dues coses comporten limitacions greus, però també ets una persona. No deixis que la Leonore ni cap xicot insignificant i encara menys un metge dolent decideixi qui ets. Això és esclavitud. En algun lloc del teu interior hi ha aquesta persona lliure de qui estic parlant. Troba-la i deixa que faci algun bé en aquest món.

(Pàg. 148)
D'acord. Mai no tindria criatures de què cuidar-se que li donessin el rang de maternitat.
D'acord. No tenia parella, i probablement mai no en tindria. Per què hauria de ser important, això? Per l'amor? Per favor. Per protecció? Au, va. Ous d'or? No em facis riure.
D'acord. No tenia diners. Però no havia de ser per sempre. S'hauria d'inventar una manera de guanyar-se la vida.
Què més?.

è Altres n'han dit...
Llibres per llegirPunto de Partida, ¿Qué estás leyendo?, MétáphoreArgenpress cultural, New York Times.

è Enllaços:
Toni Morrison, retrat, sobre l'escriptura i la raçareivindicació de les arrelspunts forts i punts febles, els diferents fils que teixeixen la novel·la, estil.

divendres, 3 de gener de 2014

Arrancad las semillas, fusilad a los niños - Kenzaburo Oé





"La epidemia: la terrible palabra había sido pronunciada."




Oé, Kenzaburo. Arrancad las semillas, fusilad a los niños.

Barcelona: Anagrama, 1999


芽むしり仔撃ち (Memushiri ko-uchi)Traducció de Miguel Wandenbergh. 
Col·lecció Panorama de narrativas, 422  i


è Què en diu la contraportada... 
La primera novela del más celebrado escritor japonés viviente, "Arrancad las semillas, fusilad a los niños" narra las proezas de quince chicos adolescentes de un reformatorio, evacuados en tiempo de guerra a un remoto pueblo de montaña, cuyo alcalde cree que hay que suprimir a los revoltosos «desde la semilla». El narrador, que es el cabecilla de la banda, su hermano pequeño y sus colegas son todos delincuentes marginados, temidos y detestados por los campesinos del lugar. Cuando se declara una epidemia, los habitantes del pueblo los abandonan y huyen, encerrándolos dentro del pueblo vacío; el breve intento de los chicos de construirse una vida autónoma de dignidad, amor y valor tribal, como reacción a la muerte y a la adulta pesadilla de la guerra, está condenado inevitablemente al fracaso. Esta novela, en la que aparecen ecos desde Mark Twain y el Golding de "El señor de las moscas" hasta Mailer y Camus, encierra todas las cualidades que distinguen la escriture de Oé: su ira radical, su evocación de mito y arquetipo y su extraordinario estilo poético.

è Com comença...
Dos de los nuestros habían huido durante la noche, y por eso no nos pusimos en camino antes de que amaneciera, como era habitual. Para matar el rato, tendimos al débil sol de la mañana nuestros bastos capotes verdes, todavía húmedos a causa del diluvio caído la noche anterior, y contemplamos las turbias aguas del río, que entreveíamos más allá de una higueras que se alzaban al otro lado del camino, del que nos separaba un seto bajo.

è Moments...
(Pàg. 82)
Cuando el tiempo se estanca, nuestro cuerpo y nuestra mente quedan en suspenso. No tenemos nada que hacer. Sin embargo, no hay sensación más dura, irritante y ponzoñosamente fatigante que sentir en lo más íntimo de tu ser que estás encerrado y no tienes nada que hacer.

(Pàg. 85) 
Necesitábamos que pasara algo. Lo que fuera, pero que nos devolviera nuestro verdadero ser y nos permitiera vivir intensamente, (...).

(Pàg. 88) 
Con tantos campos de batalla por todo el mundo, moriría un número incalculable de soldados. Y aún sería mayor el de los hombres que tendrían que cavar las fosas para enterrarlos. En mi imaginación, la tumba que habíamos cavado se multiplicaba hasta cubrir el mundo.

(Pàg. 104) 
-Yo no quiero ir a la guerra, ni matar a nadie -dijo de pronto el soldado, como si se liberara de un gran peso.
Esta vez estuvimos más tiempo callados, pues aquellas palabras nos incomodaban terriblemente y nos causaban un sentimiento de rechazo. Hubimos de reprimir unas risitas burlonas que nos hacían cosquillas en la piel del estómago y los costados.
- ¡Pues yo quiero ir a la guerra y matar! -exclamó Minami.
- A vuestra edad no podéis comprenderlo -dijo el soldado-, pero algún día lo entenderéis.
Callamos, pues sus palabras no nos convencían. Además, aquel tema de conversación no nos interesaba.

(Pàg. 137) 
-La guerra terminará pronto -dijo el soldado-. Y la victoria será del enemigo.
Guardamos silencio. A nosotros, aquello nos daba igual. Pero el soldado, irritado por nuestra indiferencia, insistió en su punto de vista:
- Bastará que me quede escondido lo poco que falta para el final de la guerra. -Su voz sonó apasionada, como si rezara una plegaria-. En cuanto Japón se rinda, seré libre.
-¿Es que no eres libre ahora? En este pueblo puedes hacer lo que te dé la gana. Vayas adonde vayas, nadie te detendrá -le dije-. ¿No eres la mar de libre?
- Ni vosotros no yo somos libres todavía -me respondió-. Estamos bloqueados

(Pàg. 138)  
El soldado, rojo de ira, nos miró desafiante, pero hundió la cara entre las rodillas, sin decir nada. Comprendí que se sentía derrotado y humillado, pero no me inspiraba compasión. Entre él y nosotros se levantaba un muro muy alto, infranqueable. A pesar de su deseo de librarse de sus imposiciones, el soldado había traído el mundo exterior al pueblo, e incluso después de todo lo que había pasado seguía apegado a él. Los adultos, incluso los que aún no lo son del todo, siempre están juzgando a los demás, pensé, la mar de satisfecho de mí mismo.

(Pàg 143)
La epidemia: la terrible palabra había sido pronunciada. La palabra que inmediatamente invadiría con sus hojas y sus raíces todo el pueblo, devastadora como un tifón, y destrozaría cuanto encontrara a su paso.

(Pàg. 153)
El día siguiente amaneció oscuro, y la aldea permaneció sumida en las sombras durante todo el día, presa de una niebla sucia que inundaba el valle. El sol que atravesaba la espesa capa de aire semitransparente derretía la sucia nieve, que se convertía en una masa fangosa.

(Pàg. 182)
Iban a liberarme de la prisión a la que me habían arrojado. Pero fuera seguiría estando igualmente encerrado. No podría escapar jamás. Tanto dentro como fuera, había puños duros y brazos brutales (...).

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

dimecres, 1 de gener de 2014

Vida en otro planeta - Will Eisner




"¿(...) Y si fuéramos hormigas que viven en un trozo de espacio llamado Tierra?"


Eisner, Will. Vida en otro planeta. 
Barcelona: Norma Editorial, 2011

Signal from Space. Traducció de Enrique Sánchez Abulí.  i



è Què en diu la contraportada...
Cuando un científico solitario capta de pronto una señal de radio de origen alienígena, pone en marcha una serie de acontecimientos que, impulsados por la codicia y el miedo, no tardan en provocar una espiral imposible de controlar. Con un gran despliegue de imaginación y un acertado elenco de personajes, el maestro del cómic Will Eisner crea una sorprendente fábula sobre los errores y defectos humanos y sus desafortunadas consecuencias.

è Com comença...



































è Moments...
(Pàg. 24)






































(Pàg. 25)







































(Pàg. 26)








































(Pàg. 30)


































(Pàg. 46)




































(Pàg. 51)









































(Pàg. 52)






































(Pàg. 55)







































(Pàg. 72)







































(Pàg. 82)






































(Pàg. 107)






































(Pàg. 108)



































è Altres n'han dit...

è Enllaços: