Nosaltres - Ievgueni Zamiatin
"(...) he tornat a oblidar –me que no és per a mi que escric, sinó per a vosaltres, desconeguts, a qui estimo i compadeixo; per a vosaltres, que encara vagueu per allà baix, en segles llunyans."
Zamiatin, Ievgueni. Nosaltres.
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2015
Мы. Traducció de Miquel Cabal.
Col·lecció Distorsions, 24
::: Què en diu la contraportada...
Escrit l’any 1921, el llibre que teniu entre les mans és la mare de totes les distòpies. Anterior a Un món feliç, d’Aldous Huxley i a 1984 de George Orwell, obres sobre les quals va exercir una clara influencia, Nosaltres va estar prohibit a la Unió Soviètica durant més de seixanta anys, considerat un llibre ideològicament reprovable.
S’hi narra la historia de D-503, un enginyer fidel a l’Estat Únic que veu pertorbada la seva vida lògica i ordenada per l’aparició d’una noia difícil de computar. Zamiatin utilitza una trama d’aventures per endinsar-se en una societat regida per un sistema matemàtic perfecte, on els edificis són de vidre i les Taules Horàries, iguals per tothom. Amb un tractament del llenguatge decididament avantguardista, aquesta obra mestra de la literatura russa del segle XX constitueix una novel·la visionària en molts aspectes, però, sobretot, perquè traspua un anhel de llibertat que no ha perdut vigències.
::: Com comença...
Sumari
L’anunci
La línia més sàvia de totes
Un poema
Em limito a transcriure el que ha aparegut avui al Diari de l’Estat paraula per paraula:
D’aquí a cent vint dies s’acabarà la construcció de la Integral. S’acosta el gran moment històric en què la primera Integral s’enlairarà cap a l’espai (...).
::: Moments...
(Pàg. 21)
M’ha tocat llegir i sentir moltes coses increïbles sobre els temps en què la gent encara vivia en llibertat, és a dir, en una condició desorganitzada i salvatge.
(Pàg. 28)
En general vivim sempre a la vista, entre unes parets transparents que semblen teixides amb aire brillant, sempre banyades en llum. No tenim res a amagar els uns als altres. A més a més, això simplifica la feina difícil i elevada dels Guardians. Perquè si no, podria passar de tot.
(Pàg. 31)
Que no és prou clar que el goig i l’enveja són el numerador i el denominador del trencat que es diu felicitat?
(Pàg. 40)
- (...) ser original vol dir distingir-se d’alguna manera entre els altres. Per tant, ser original és infringir la igualtat... I d’allò que en la llengua idiota dels antic se’n deia ser banal, per a nosaltres només vol dir complir el deure.
(Pàg. 47)
La llibertat i el crim estan tan estretament lligats com... bé, com el moviment d’un aero i la velocitat: si la velocitat de l’aero = 0, no es mourà; si la llibertat de l’home = 0, no cometrà cap crim. Això és ben clar. L’única manera de privar l’home del crim és privant-lo de la llibertat.
(Pàg. 69)
Uns llavis insuportablement dolços (suposo que era el gust del licor) i una glopada de verí ardent dins meu, i una altra, i una altra... M’he desenganxat de la Terra i, com un planeta independent, girant de manera frenètica, he anat tirant avall, avall, per una òrbita incomputada...
(Pàg. 71)
La nit ha estat un turment. El llit s’elevava, descendia i tornava a elevar-se sota meu: recorria una sinusoïdal. M’infonia a mi mateix: “Els números tenen el deure de dormir de nit. És un deure com el de treballar de dia. És imprescindible per poder treballar de dia. No dormir a la nit és un crim...”. Però igualment no podia, no podia.
M’enfonso. No estic en disposició de complir amb els meus deures davant de l’Estat Únic...
(Pàg. 74)
- (...) Rumiï-s’ho. A aquell parell, al paradís, els van oferir una elecció: o la felicitat sense llibertat, o la llibertat sense felicitat. No hi havia una tercera opció. Els molt totxos van triar la llibertat. Què en van treure?, doncs passar-se segles enyorant les cadenes, és clar. Enyorant les cadenes, m’entén?, vet aquí d’on surt la tristor del món. Durant segles! (...).
(Pàg. 79)
La tasca d’allò més elevat que hi ha en l’home, la raó, es redueix precisament a limitar contínuament l’infinit, a fragmentar l’infinit en porcions més còmodes i fàcilment digeribles, en diferencials. És aquí on rau precisament la bellesa divina del meu element, les matemàtiques. I la comprensió d’aquesta bellesa és justament el que li falta a ella.
(Pàg. 81)
(...) el Déu antic va crear l’home antic, és a dir, un home donat a equivocar-se; per tant, ell també es va equivocar. La taula de multiplicació és mes sàvia i absoluta que el Déu antic, perquè mai (entengueu-me: mai) no s’equivoca. I no hi ha res més feliç que les xifres que viuen segons les lleis eternes i harmòniques de la taula de multiplicació. Sense vacil•lacions ni equívocs. La veritat és una i el camí veritables és un. I aquesta veritat és el dos per dos, i el camí veritables és el quatre.
(Pàg. 83)
Tota la vida, en tota la seva complexitat i bellesa, està calafatada per sempre més amb l’or de les paraules.
(Pàg. 84)
I us vindrem a veure, lectors meus d’altres planetes, per fer que tingueu una vida divinament racional i precisa, com la nostra...
(Pàg. 87)
Li mirava els llavis en silenci. Totes les dones són llavis, només llavis. N’hi ha de rosats, rodons i ferms: són un cercle, una tanca dolça que protegeix del món. I hi ha aquests: fa un segon no hi eren i ara mateix són com un ganivet, i encara en goteja la sang dolça.
(Pàg. 137)
(...) la tona té drets, el gram té deures. I el camí natural de la insignificança a la grandesa és oblidar-te que ets un gram i sentir que ets la milionèsima part d’una tona...
(Pàg. 138)
El ganivet és la creació més sòlida, immortal i genial de totes les que ha fet l’home. El ganivet va ser guillotina, el ganivet és el mètode universal per solucionar tots els nusos, i per la fulla d’un ganivet passa el camí de les paradoxes: l’únic camí digne d’una ment impàvida...
(Pàg. 159)
Bé, doncs, queda clar: per establir el valor real d’una funció, cal determinar-ne el límit. És evident que l’absurda dissolució en l’univers d’ahir, portada al límit, és la mort. Perquè la mort és precisament la meva dissolució més completa en l’univers. Per tant, si A és l’amor i M és la mort, tenim que A = f(M), és a dir, que l’amor i la mort...
(Pàg 160)
(...) he tornat a oblidar –me que no és per a mi que escric, sinó per a vosaltres, desconeguts, a qui estimo i compadeixo; per a vosaltres, que encara vagueu per allà baix, en segles llunyans.
(Pàg. 162)
(...) Era tot molt estrany, embriagador: em sentia per sobre dels altres, era jo, era un ens independent, un món, havia deixat de ser un element d’una suma i m’havia convertit en una unitat.
(Pàg. 202)
- (...) I ara què?
- Quina gràcia! La pregunta típica de les criatures. Explica qualsevol cosa a un nen, fins al final, i sempre et preguntarà: “I ara què? I per què?”.
- Els nens són els únics filòsofs valents. I els filòsofs valents són sempre nens. Perquè cal fer sempre com els nens i preguntar-se: “I ara què?”.
- Doncs ara res! I punt. Per tot l’univers, per tot arreu, està escampat uniformement el...
- Això: uniformement, pertot arreu! Vet aquí justament l’entropia, l’entropia psicològica. Com pot ser que tu, que ets matemàtic, no sàpigues que només les diferències porten la vida, les diferències de temperatura, els contrastos tèrmics. SI pertot arreu, per tot l’univers, hi hagués cossos igual de calents o igual de freds... cal fer-los xocar perquè apareguin, hi hagi foc, explosions, gehenna. I nosaltres els fem xocar (...).
(Pàg. 228)
I vet aquí una nit esgarrifosa, insuportablement clara, fosca, estrellada, assolellada. Com si de sobte et quedessis sord: encara veuries bramar els tubs, però només les veuries, muts, en silenci. Així és el sol: mut.
És natural, és el que s’esperava. Hem abandonat l’atmosfera.
(Pàg. 242)
(...) el riure és l’arma més mortífera: el riure ho mata tot, fins i tot l’assassinat.
(Pàg. 246)
- (...) per què han resat, han somiat i han patit els homes des de petits? Perquè algú els digués d’una vegada per sempre què és la felicitat i després els hi encadenés. I què fem ara, sinó això? L’antic somni del paradís.... Recordi que al paradís ja no s’hi coneixen desitjos ni laments, no s’hi coneix l’amor, només hi ha els benaurats, operats de fantasia (per això són benaurats), àngels, servents de Déu (...).
::: Què en penso...
Ara fa 100 anys que Ievgueni Zamiatin va escriure Nosaltres, la novel·la que (molts) anys després fou considerada clau de volta dintre del subgènere d’anticipació distòpica en la ciència ficció que actualment coneixem.
Nascuda en el trasbals de la revolució soviètica, l’advertència implícita que contenia la novel·la, representava un missatge massa perillós i el jove estat soviètic la va condemnar a l’ostracisme. Tant és així que només va veure la llum quan Zamiatin la va aconseguir treure de la URSS. El 1924 es publicaria fora del país d’origen i en una llengua (l’anglès) que no era l’original del manuscrit.
Però per aquest lector, més enllà del component crític social implícit en la distòpia, el que de debò brilla i li afegeix valor és tot el procés de migració psicològica que es produeix en la ment del personatge principal.
Una visió introspectiva agosarada del dubte i de l’angoixa humana que Zamiatin posa negre sobre blanc amb una forta influència del maquinisme i cientifisme que caracteritzen el futurisme d’entre guerres.
Així, de la ploma del rus neix una societat futura on els postulats algebraics i la lògica matemàtica supleixen la llibertat individual en nom de l’eficiència i les emocions en nom de l’eficàcia.
Aquesta societat panlogista, anomenada "Estat Únic", estableix l’anulació de l’individu i la seva dissolució dintre de la col·lectivitat. Tot plegat un retrat inspirat –passat pel sedàs de la imaginació- del model social i econòmic proposat per la revolució comunista.
La de la novel·la és doncs una societat on les relacions socials son substituïdes per la gestió matemàtica. Unes matemàtiques que constitueixen un factor alienant, doncs és entre la lògica on es perden les voluntats individuals i triomfa la voluntat col·lectiva. Una mena de món-màquina, de totalitarisme matemàtic, de religió científica que persegueix convertir l’individu en un replicant. Convertir l’home en servent.
Però com deia abans, a Zamiatin no li interessa descriure els fonaments ideològics d’aquesta societat. El que de veritat ocupa al rus és desenvolupar el dubte raonable que un dia floreix en la ment d’un dels ciutadans de l’Estat Únic.
En aquest aspecte podem afirmar que es tracta (també) d’una novel·la sobre lleialtats. De lleialtat a la societat (a l’estat, al sistema, al líder, a l’obediència) o de lleialtat a un mateix (al raonament, a l’emoció, a l’amor).
I és justament l’amor (la veritable revolució) el motiu que, com un efecte papallona, desencadena el caos en la ment del protagonista i l’obliga a prendre partit i enfrontar-se a La Pregunta: què és millor, ser un gram o ser la milionèsima part d’una tona?.
Vet aquí el nucli conceptual de la novel·la. El dilema nuclear que planteja l’autor: individu o societat; assimilació o independència; autoritat o llibertat; lògica o raó. Temes, no cal dir-ho, de rabiosa actualitat.
Pel que respecta a la part formal cal destacar que la redacció de la novel·la, en format dietari, és inusual i certament estranya. En comptes de disposar d’una lectura seqüencial, l’acció avança a batzegades i segons els records –o els estats d’ànim- del propi protagonista. Tot plegat, és el cop d’efecte amb que Zamiatin aconsegueix un altre trumfo: que el personatge, no l’autor, escrigui la novel·la.
El text, per tant, reflectirà el procés mental que pateix el protagonista: una escriptura interrompuda i sincopada. Talment un crit desesperat que, revoltant-se contra la doctrina, serveix també per humanitzar el protagonista i apropar-lo així, a l’acceptació del lector.
Una redacció feta en clau de l'estètica futurista: a vegades assaltada per raonaments i notacions matemàtiques; d’altres per oblits o abusos en l’ús de la puntuació. Una forma d’escriure que, fins i tot, no està interessada ni tant sols en acabar certes frases, deixant el lector en una latència absoluta pel que respecte a la trama.
Tot plegat, amb un ritme molt acusat que confereix un alt dinamisme (tot i que l’acció –l’aventura, diguem-ne- és mínima i d’haver-n’hi, en tot cas és psicològica)i capta ràpidament l’atenció d’un lector qui, un cop comença la lectura, no pot deixar-la fins arribar al final.
En definitiva, una novel·la que, encara avui, ens alerta no tant sols dels excessos del poder, ans recorda també la responsabilitat individual en qualsevol sistema social, com a garant de la llibertat.
::: Altres n'han dit...
El biblionauta (Daniel Genís), Soc el que llegeixo, Especulacions d'un Neanderthal, Telèmac, Llegir.cat (Júlia Costa), Das Bücherregal, El País (Pere Guixà), Librocinio, Libros de Cíbola, Letras en vena, Libros y literatura (Andrés Barrero), Destripando terrones, Literatura prospectiva (Santiago L. Moreno),
::: Enllaços:
Ievgueni Zamiatin, context de l'autor i de la novel·la, què en diu l'editor, el traductor i el lector, escriptura com a mitjà, referències arquitectòniques,
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada