diumenge, 30 de setembre de 2012

Por nuestra cuenta - Miriam Katin



"Y entonces, de algún modo supo que Dios no era la luz y que Dios no era la oscuridad, y que no era absolutamente nadie. Quizá, Dios no era..."


Katin, Miriam. Por nuestra cuenta
Tarragona: Ponent Mon, 2007

We Are on Our Own. 
Traducció de Andrés Moon


>> Què en diu la contraportada...
Por nuestra cuenta es el intento de una mujer de recrear el trauma de su primera infancia para poder llegar a entender su cuestionamiento de la fe. La fe de Katin se ve derrumbada mientras se pregunta cómo Dios pudo crear y tolerar un mundo tan miserable, un mundo de miedo y de escondites, de estraperlo y robos, traiciones y abusos. Las experiencias complejas y terroríficas son difíciles de entender para una niña, y como niña que fue, Katin las vivió con la tristeza, curiosidad y melancolía que uno siente cuando desaparece su perro o un extraño hace llorar a su madre.

>> Com comença...
P003

>> Moments...
(Pàg. 4)
P004

(Pàg.5)
P005

(Pàg. 50)
P050

(Pàg. 51)
P051

(Pàg. 69)
P069

(Pàg. 84)
P084

(Pàg. 117)
P117

(Pàg. 118)
P118

(Pàg. 122)
P122
>> Altres n'han dit...
Des del meu punt de vista, Humor a l'art, Per Tutatis!, SemireaEl coleccionista de tebeos, Tirafrutas, Abandonad toda esperanzaThings mean a lot,

>> Enllaços:
Miriam KatinLa vida sota les bombesla Fe, l'Odi, les conseqüències.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Últimes notícies! - Evelyn Waugh




"Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després, el tema està mort."


Waugh, Evelyn. Últimes noticies!
Barcelona: A Contra Vent Editors, 2010


Sccop. Traducció de Ferran Ràfols.
Col·lecció Latitud Nord, 3



>> Què en diu la contraportada...
A causa d’un absurd malentès, Lord Cooper, magnat de la premsa de Fleet Street, envia a cobrir la guerra civil d’una remota república africana a un obscur i gris redactor de notícies de jardineria, plantes i flors. I així, sense cap experiència prèvia, William Boot, de la nit al dia, es converteix en un intrèpid corresponsal de guerra.
Últimes notícies! És una de les primeres obres de Evelyn Waugh, i una de les més divertides. Una novel·la satírica i despietada contra el món del periodisme o, millor dit, contra la desinformació i la confusió, escrita a un ritme que talla l’alè.

>> Com comença...
Tot i la seva joventut, en John Courteney Boot ja s’havia fet, en paraules del seu editor, “una posició segura i envejable en el món de les lletres contemporànies”. Les seves novel·les venien 15.000 còpies el primer any i entre els seus lectors hi havia les persones l’opinió de les quals en John Boot valorava.

>> Moments...
(Pàg. 37)
(...) l’agricultura era una cosa estranya i altament perillosa. Segons el seu parer, la vida normal consistia en un seguit de viatges en tren, xecs mensuals, distraccions de barriada i un horitzó confortable, ple de xemeneies i teulades de pissarra. “El camp”, solitari i autosuficient, fosc, silenciós i ple de sorolls sobtats i inexplicables, tenia alguna cosa incorrecta i decididament poc anglesa. Era la mena de lloc on no es podia saber mai si al cap d’un minut no hauries d’esquivar les envestides d’un toro, l’escomesa d’un pagesot armat amb una forca o l’atac d’un estol de gossos de caça.

(Pàg. 49)
Una finestra quadrada, estranyament situada a l’altura de l’espatlla, molt per damunt dels pannells de fusta, rivetada per la part de fora amb una mica d’heura que de tant en tant rebia la carícia d’una araucària gegant en plena reverència, una franja de paper de paret descolorit amb una aquarel·la del cementiri del poble que la senyoreta Scope havia pintat en els seus dies més actius; una lleixa petita plena d’una barreja incongruent de llibres i una fura dissecada, la mort de la qual, causada per unes gotes de verí de rates, li havia espatllat completament unes vacances de Setmana Santa a l’època en què anava a l’escola privada, eren, segons si es despertava mirant cap a la dreta o cap a l’esquerra, les imatges que saludaven en William cada matí, quan es llevava a Boot Magna.

(Pàg. 58)
“Pel que fa a la política, m’imagino que vostè ja deu tenir un criteri format. Jo no m’interposo mai en la feina dels meus corresponsals. El que el públic anglès vol, en primera instància i de forma constant, són notícies. Recordi que els patriotes tenen raó i que guanyaran. El Beast els fa costat, sense fissures. Però han de guanyar de pressa. Al públic anglès no li interessa gens una guerra que s’allargui i s’allargui sense acabar-se de decantar. Unes quantes victòries contundents i uns quants actes de valentia personals dels patriotes i en acabat una entrada ben colorista a la capital. És aquesta, la política del Beast pel que fa a la guerra. (...)”

(Pàg. 80)
- (...) .... No té cap interès aquest país.
- Ah no?
- No té res de valor. Si no, ja pertanyeria a Anglaterra. Per què el volen conquerir?
- No el vull pas conquerir, jo.
- No hi ha petroli, ni llautó, ni or, ni ferro... Gens ni mica, l’hi asseguro –va dir el funcionari, cada cop més enfadat per aquella rapacitat tan forassenyada-. Què en volen treure?
- Hi vaig com a periodista.
- Ah, ja l’entenc; tots els països són rics, per als periodistes.

(Pàg. 82)
- (...) Però és que jo no tinc cap interès pel comerç. Només hi vaig per enviar cròniques de guerra.
- La guerra és comerç, res més.

(Pàg. 86)
- (...) L’endemà el cap em crida i em diu: “Corker, te n’aniràs a Ismaèlia.” I jo li pregunto: “És fora de la ciutat, això?” “Àfrica oriental”, va dir, com si res, “fes les maletes”. “I què hi passa, allà?”, vaig preguntar. “Bé”, va dir, “hi ha tot de negres que han entrat en guerra. Per mi no té res d’especial, però les altres agències hi estan enviant els primeres espases, o sigui que alguna cosa hi hem de fer. Volem notícies de primera mà”, va dir, “ i unes quantes històries amb molt color local. No et passis amb les despeses”. “I per què estan en guerra?”, li vaig preguntar. “Això ho hauràs d’esbrinar tu mateix”, em va dir, però de moment no ho he pogut esbrinar. I tu?
- No

(Pàg. 88)
- (...) Tots els diaris hi envien corresponsals.
- I tots els diaris reben els informes de tres o quatre agències?
- Sí.
- Però sembla una pèrdua de temps, oi, si tots els enviem les mateixes notícies?
- Si ho féssim, de seguida hi hauria picabaralles.
- Però no resulta tot molt confús, si cadascú envia notícies diferents?
- Així poden escollir. Cada diari té una política diferent, o sigui que per força han de publicar notícies diferents.

(Pàg. 89)
- (...) Pensa-hi d’aquesta manera. Una notícia és el que vol llegir l’home del carrer, que no té gaire interès per res. I només és notícia fins que ho ha llegit. Després, el tema està mort. Ens paguen per enviar notícies. Evidentment, també hi ha la nota de color. La nota de color és molt de fum sobre no res. És fàcil de llegir i fàcil d’escriure, però els telegrames surten cars, o sigui que ens ho hem de prendre amb calma. M’entens?

(Pàg. 125)
(...) el conserge va apuntar els seus noms al llibre de visites i els va donar uns carnets identificatius. Eren uns documents petits de color taronja, que originalment s’havien creat per mantenir un registre de prostitutes.

(Pàg. 127)
- (...) de què ens serveix, tot això, a nosaltres? En Shumble ha fet córrer la història. Ara ja cal que trobem un agent roig o anem servits.
- O que expliquem l’error.
- Arriscat, amic meu, i poc professional. Ho pots fer una vegada o dues quan hi ha una veritable emergència, però no surt a compte. Als diaris no els agrada publicar desmentiments, com és natural. Fa que el públic desconfiï de la premsa. A més a més, provoca la sensació que no fem bé la nostra feina. Seria tot molt fàcil si cada vegada que algú aconsegueix una primícia els altres ens dediquéssim a desmentir-la (...).

(Pàg. 169)
- (...) El que ha de fer un enviat especial anglès és detectar la història que vol, aconseguir-la, i després tocar el dos i deixar la resta a les agències. La guerra només requerirà una mica de periodisme rutinari (...).

(Pàg. 177)
- (...) El Beast ha estat empaitant el Ministeri d’Afers Estrangers, i estan preocupats. Aparentment, creuen que t’han assassinat. Per què no els envies cap notícia?
- És que no en tinc.
- Doncs inventa-te’n alguna, per l’amor de Déu (...).

(Pàg. 219)
- (...) Vaig llegir els diaris amb molt d’interès. No és gens freqüent que s’equivoquin de mig a mig, que ni tan sols s’hi acostin una mica. Sé que la creença popular diu el contrari, però si un està ben informat, sovint és fàcil distingir l’embrió de la veritat, el petit gra de sorra de l’exactitud, com el nucli de la perla, a l’entorn del qual s’han dipositat, una darrere l’altre, una sèrie de delicades capes d’ornaments. En el cas que ens ocupa, per exemple, era cert que hi havia un agent rus que feia tripijocs per assumir el control del govern, i també era cert que Monsieur Giraud era un intermediari important. Però no era el rus. Els negocis i la política funcionen d’una manera molt simple, molt simple, però potser no tan simple com ens volen fer creure els seus col·legues.

>> Altres n'han dit...

>> Enllaços:

dissabte, 15 de setembre de 2012

Somnis de somnis / Els tres últims dies de Fernando Pessoa - Antonio Tabucchi




"(...) 
¿Has estimat de debò algú?, va murmurar Pessoa.
He estimat de debò algú, va contestar Campos en veu baixa.
Llavors t’absolc, va dir Pessoa, t’absolc, em pensava que en tota la vida només havies estimat la teoria.(...)"


Tabucchi, Antonio. Somnis de somnis / Els tres últims dies de Fernando Pessoa.
Barcelona: Edicions 62, 1996


Sogni di sogni / I Tre ultimi giorni di Fernando Pessoa. Traducció de Jordi Cornudella
Col·lecció El Balancí, 290


>> Què en diu la contraportada...
Els vint personatges que somien a Somnis de somnis, de Dèdal, Ovidi i Apoleu a Pessoa, Maiakovski i Garcia Lorca, passant per Rabelais, Goya o Debussy, són tots ells artistes, amb l’excepció de Sigmunt Freud. A diferència d’aquest últim, Antonio Tabucchi no interpreta els somnis dels altres, sinó que exposa en un seguit de narracions concises i reveladores els hipotètics recorreguts nocturns dels seus esperits. Així, l’obra, la vida i la imaginació de cadascun dels personatges es fonen en una esplèndida galeria onírica de retrats. La mateixa força vivificadora travessa Els tres últims dies de Fernando Pessoa, una ficció en què el gran poeta portuguès, en el deliri d’una crisi hepàtica, s’acomiada del món i dels seus heterònims. En tots dos casos, Tabucchi ens proposa una íntima celebració de la vida i la literatura.

>> Com comença...
Una nit de fa milers d’anys, en un temps que no es pot calcular amb exactitud, Dèdal, arquitecte i aviador, va tenir un somni.

>> Moments...
(Pàg. 35)
Quan Déu el va visitar estava blasfemant el nom de Crist, i reia. Tu, va dir sense dir el dit del Crist. Jo?, va preguntar amb estupor Michelangelo Merisi, jo no tinc vocació de sant, només sóc un pecador, no puc ser escollit.
Somni de Michelangelo Merisi, dit el Caravaggio, pintor i home iracund a Somnis de Somnis

(Pàg. 38)
(...) ¿Qui ets?, li va preguntar Francisco Goya y Lucientes.
El gegat es va eixugar la boca i va dir: Sóc el monstre que domina la humanitat, la Història és la meva mare.
Francisco Goya y Lucientes va fer un pas i va brandar el pinzell. El gegant va desaparèixer i al seu lloc va aparèixer una vella. Era una bruixa esdentegada, amb la pell de pergamí i els ulls grocs.
¿Qui ets?, li va preguntar Francisco Goya y Lucientes
Sóc la desil·lusió, va dir la vella, i domino el món, perquè tot somni humà és un somni breu (...).
Somni de Francisco Goya y Lucientes, pintor i visionari a Somnis de Somnis

(Pàg. 55)
(...) ¿Com es diu, vostè?, va preguntar-li Anton Txèkhov.
No puc dir-li el meu nom, va contestar el doctor, però sàpiga que odio els que escriuen, sobretot si tenen massa teorètica. La teorètica arruïna el món.
Somni d’Anton Txèkhov, escriptor i metge a Somnis de Somnis

(Pàg. 60)
El sol era al zenit i la superfície de l’aigua espurnejava. Debussy va tornar tranquil·lament, amb àmplies braçades. Quan va arribar a la platja va desenterrar l’ampolla de xampany i se’n va veure prop de la meitat. Li va semblar que el temps s’havia aturat i va pensar que la música havia de fer això: aturar el temps.
Somni de d’Achille-Claude Debussy, músic i esteta a Somnis de Somnis

(Pàg. 65)
La nit del set de març del 1914, Fernando Pessoa, poeta i fingidor, va somiar que es despertava.
Somni de Fernando Pessoa, poeta i fingidor a Somnis de Somnis

(Pàg. 96)
Era allí al davant, al jardí, on molts anys abans es citava amb Ophélia Queiroz, l’únic gran amor que havia tingut. Al banc del jardí de l’Estrela s’intercanviaven tímids petons i solemnes promeses d’estimar-se per sempre.
Però la meva vida va ser més forta que jo i que el meu amor, va xiuxiuejar Pessoa, perdona’m, Ophélia, però jo havia d’escriure, havia d’escriure i prou, no podia fer res més, ara s’ha acabat.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

(Pàg. 101)
(...) saps, totes aquelles cartes d’amor que li vas escriure són ridícules, jo crec que totes les cartes d’amor són ridícules, en fi, et vaig protegir del ridícul, espero que m’ho agraeixis.
Jo la vaig estimar, va murmurar Pessoa.
Amb un amor ridícul, va replicar Álvaro de Campos.
Sí, és veritat, pot ser, va contestar Pessoa, ¿i tu?
Jo?, va dir Campos. Jo, vaja, jo tinc ironia, vaig escriure un sonet que no t’he ensenyat mai, parla d’una amor que et torbarà, perquè està dedicat a un jovenet, un jovenet que vaig estimar i que em va estimar a Anglaterra, en fi, amb aquest sonet naixerà la llegenda dels teus amors bandejats, i això farà feliços uns quants crítics.
¿Has estimat de debò algú?, va murmurar Pessoa.
He estimat de debò algú, va contestar Campos en veu baixa.
Llavors t’absolc, va dir Pessoa, t’absolc, em pensava que en tota la vida només havies estimat la teoria.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

(Pàg. 107)
Jo sóc un home quasi sense instrucció, va dir Caeiro, he tingut una vida molt senzilla, l’hi repeteixo, en canvi vostès ha tingut una vida molt intensa, ha interpretat les avantguardes europees, ha inventat el Sensacionisme i l’Interseccionisme, ha freqüentat els cafès literaris de la capital, mentre jo passava els meus vespres fent solitaris amb les cartes a la claror del llum de petroli, ¿com es possible que hagi arribat a ser el seu pare i el seu Mestre?
La vida és indesxifrable, va contestar Pessoa, no s’ha de preguntar mai, no s’ha de creure mai, tot és ocult.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

(Pàg. 107) (...) Sé que t’esperen les aigües de l’Aqueront, i després el torterol furibund dels àtoms en els quals tot es dispersa i tot es recrea, i potser tornaràs als jardins de Lisboa en tant que flor que floreix a l’abril o tal vegada com a pluja sobre els llacs i els estanys de Portugal, i jo, passejant, escoltaré la teva veu traspassada pel vent.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

 (Pàg. 128)
(...) la bogeria és una condició inventada pels homes per segregar la gent que fa nosa a la societat (...)
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

(Pàg. 131)
(...) és aviat per anar-se’n, quedi’s una mica més entre nosaltres, en tant que Fernando Pessoa.
Pessoa va recolzar una galta al coixí i va fer un somriure cansat. Estimat António Mora, va dir, Prosèrpina em vol al seu regne, ha arribat l’hora d’anar-me’n, ha arribat l’hora de deixar aquest teatre d’imatges que en diem la nostra vida, si sabés les coses que he vist amb les ulleres de l’ànima, he vist els contraforts d’Orió, allà a dalt en l’espai infinit, he caminat amb aquests peus terrestres sobre la Creu del Sud, he travessat nits infinites com un cometa lluent, els espais interestel·lars de la imaginació, la voluptat i la por, i he estat home, dona, vell, nena, he estat la gentada dels grans bulevards de les capitals d’Occident, he estat el plàcid Buda de l’Orient, del qual envegem la calma i la saviesa, he estat jo mateix i els altres, tots els altres que podia ser, he conegut honors i deshonors, entusiasmes i defalliments, he travessat rius i muntanyes infranquejables, he mirat ramats plàcids i he rebut al cap el sol i la pluja, he estat femella en zel, he estat el gat que juga al carrer, he estat sol i lluna, i tot perquè amb la vida no n’hi ha prou. Però ara ja n’hi ha prou, estimat António Mora, viure la meva vida ha estat viure mil vides, estic cansat, se m’ha consumit l’espelma, sisplau, doni’m les ulleres.
Els tres últims dies de Fernando Pessoa

>> Altres n'han dit...
Cartografías Desplegadas, Beauty is a sleeping cat

>> Enllaços:
Antonio TabucchiUn somni entre molts d'altres, somnis de somnis bonus trackla literatura és un somni dirigit

dissabte, 8 de setembre de 2012

Cartas a una amiga veneciana - Rainer M. Rilke





 "¿(...) no son las páginas verdadera y valientemente tristes las que mejor nos consuelan?".



Rilke, Rainer M. Cartas a una amiga veneciana.
Madrid: Ediciones Hiperión, 1993


Letrres à unes amie venitienne. Traducció de Jorge Gimeno. Col·lecció libros Hiperión, 142



>> Què en diu la contraportada...
Se tiene a Rilke por un epistológrafo notable, acaso uno de los mayores. Sin embargo, su fama como tal se limita con frecuencia a una sola colección de cartas: las remitidas al joven poeta Franz Xaver Kappus.
Estas otras Letrres à unes amie venitienne abarcan el intervalo 1907-1913. Desde París o Capri, Oberneuland o Duino, desde Venecia incluso, Rilke dirige a la joven Adelmina Romanelli 31 cartas. Efusividad inicial, mantenimiento cordial y gustoso de la relación y distanciamiento último sugerido por el poeta, son las estaciones del amor que se adivinan en estos textos. Entreverado todo ello con los temas en Rilke de recibo: la pasión por la totalidad, manifestada a través de una tensión de por vida hacia lo absoluto; la insistencia en una religiosidad personal, proyectiva: el énfasis reiterado en la vida solitaria, vista como la única llevadera; el amor intransitivo, que nos cumple: la muerte propia, exclusiva de cada cual: la errancia indecisa, que calla...
Como Vergers –culminación de su bilingüismo- Rilke redactó estas cartas en francés (excepto las dos últimas), un francés algo manierista, similar, en los mejores momentos, a l de los poemas de aquel libro.
De Verona y de 1941 data la primera edición de este epistolario, estampado por Bodoni, que ahora se publica por primera vez en castellano.

>> Com comença...
Venecia, 26 de noviembre
hacia medianoche


Mi querida y hermosa Amiga:
Por primera vez a solas con su retrato, debo, en el silencio de la noche venciana, escribirle. Por breve que sea, esta carta atesorará el privilegio de ser la primera. Otras habrá que le repetirán lo que ella viene a decirle tan ingenuamente:
Lo feliz que soy por haberla encontrado de nuevo bella y admirable, tal y como usted lo es en todo.

>> Moments...
(Pàg.14)
Venecia, 26 de noviembre
hacia medianoche


(...) Después de todo lo que hemos hablado, lo que hemos sentido juntos durante estos días, es natural que la ame. Hay que devolver a esta palabra su grandeza: por eso la pronuncio; de lejos: porque he asumido por completo mi soledad; de cerca: porque aquellos a los que amo me ayudan infinitamente a soportarla.-

(Pàg. 15) 
Domingo por la mañana

(...) Tampoco yo: yo no sé de adioses.
Me llevo su alma y se la enseñaré a Dios y a los Ángeles. Habitará en el universo. Las flores se mirarán en ella maravilladas y los pájaros se llegarán a ella para beber. Será feliz.
Mi corazón continúa contemplándola arrodillado. La amo. Escucho las campanas.
                                                                               Suyo infinitamente

                                                                                       R.M.
(Pàg. 16)
Alrededores de Colonia
Lunes por la mañana


(...)Paisajes, y más paisajes; los dejamos a nuestras espaldas sin abrirlos; nadie quiere hacerlo.

(Pàg. 22)
Oberneuland bei Bremen
(Alemania)

Domingo, 8 dic. 07.

La muerte forma parte de la vida, y me asombra que se pretenda ignorarlo: su presencia despiadada la experimentamos en cada cambio al que sobrevivimos, pues hay que aprender a morir lentamente. Hay que aprender a morir: en esto consiste la vida. En preparar con tiempo la obra maestra de una muerte noble y suprema, una muerte en la que el azar no tome parte, una muerte consumada, felicísima, entusiasta como sólo los santos supieron concebirla; una muerte madurada desde antiguo, que borra su nombre odioso, no siendo más que un gesto que restituye al universo anónimo las leyes familiares, rescatadas de una vida intensamente cumplida.

(Pàg. 29)
Capri, Villa Discopoli
13 de marzo de 1908
.

(...) El trabajo del artista debe ser como la muerte; hay que darse por entero, sin reserva, a solas, no poseyendo más que esa moneda que se ponía en la boca de los muertos con el fin de asegurarles el paso del trágico río, el que por siempre loes separaba de sus Amigos

(Pàg. 34)
París, 17 rue Champagne Première
25 de agosto de 1908


(...) Se pinta, se esculpe, se escribe, y, cada vez más, uno se siente como el primer hombre ante un deber inaudito, el iniciador temerario y tímido, que avanza sin saber hacia dónde; todo parece por hacer: las cosa vírgenes aún aguardan a los príncipes que vendrán a transformarlas en estrellas. A veces me espanta esa tarea elemental, tan impropia de nuestra limitada vida (...).

(Pàg. 36)
París, 17 rue Champagne Première
29 de agosto de 1908


 (...) yo sé que uno no es más que un mal discípulo si no llega hasta el umbral de esa labor ininterrumpida que lo contiene todo: el esfuerzo y el reposo, el sueño ensimismado y la múltiple vigilancia, el amor y la muerte. Lo que a veces me entristece, me agobia y me amenaza es no avanzar sino lentamente hacia ese progreso, estar, como todo el mundo, distraído, ser endeble, inconstante, ser uno más, el último, aquel que pasará sin haber completado su Alma (...).

(Pàg. 54)
París, 77 rue de Varenne
27 de octubre de 1909.

(...) podría haberle contado tantas cosas: pero lo que supondría un solaz infinitamente dulce si pudiese decírselo de viva voz, se torna cansancio cuando uno debe escribirlo. Además, al acostarme en Avignon, sintiéndome a medio camino de Italia, a menudo me prometía partir para Venecia al día siguiente, con el fin de descansar unos días al amparo de su querida e incomparable amistad. Pero usted conoce esos sueños que no sobreviven a la mañana siguiente.

(Pàg. 58)
77 rue de Varenne
3 de enero de 1910.


No me da miedo, Querida, entregarle un libro doloroso; no sabrá afligirla. ¿Pues no son las páginas verdadera y valientemente tristes las que mejor nos consuelan?

                                                                                          R.M.R.

(Pàg. 60)
París, 77 rue de Varenne
5 de enero.
Miércoles

(...)
Rezar-: ¿a quién? No sabría decírselo. La plegaria es una irradiación de nuestro ser súbitamente incendiado, un rumbo infinito, sin meta un paralelismo brutal de todas nuestras aspiraciones, que atraviesan el universo sin llegar a ninguna parte. Oh, qué lejos me sé esta mañana de esos avaros que antes de rezar preguntan si Dios existe. Qué importa si ya ha dejado de existir o no existe todavía. Mi plegaria lo hará posible, pues es toda creación, al punto de lanzarse hacia los cielos. Y si el Dios que ella proyecta no trasciende: mucho mejor: habrá que crearlo de nuevo, por lo que estará menos usado para la eternidad.

(Pàg. 72)
Duino, cerca de Monfalcone
(Austria)
27 de diciembre de 1911.

(...) Feliz Año Nuevo, querida Amiga, el año de la nueva casa. Le deseo que disfrute de ella. Y le deseo mil cosas más-, o dos, o una sola, según lo que necesite. En cuanto a mí, sólo me hace falta una: recobrarme, pues todavía persisten los momentos en que ando como perdido.

(Pàg. 75)
París, 17 rue Champagne Première
5 de mayo


(...) Y Toledo, Toledo, el Greco no lo ha exagerado nada. Es el Viejo Testamento, allí se respira la posibilidad de leones, de profetas y Ángeles...
Algún día le hablaré de ello (...).

>> Altres n'han dit...
Escrito para

>> Enllaços:

diumenge, 2 de setembre de 2012

Avatar - Théophile Gautier





" (...) Octavi no era pas cap d’aquells esperits selectes que deixen al món una estela de llur pas. Ànima obscurament sublim, només savia estimar i morir."


Gautier, Théophile. Avatar 
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1997

Avatar. Traducció de Josep Carbonell
Colecció Els llibres de butxaca, 32


>> Com comença...
Ningú no sabia explicar-se la malaltia que minava lentament Octavi de Saville. No feia llit, portava el seu tren de vida habitual, mai no eixia un plany dels seus llavis i, no obstant això, la seva vida es pansia dia a dia. Interrogat pels metges que la sol·licitud familiar i dels amics el forçava a consultar, no es dolia de cap patiment precís, i la ciència tampoc no descobria en ell cap símptoma alarmant. El pit, auscultat, sonava favorablement, i amb prou feines si en posar l’orella a l’indret del cor se sorprenia un batec massa lent o un de massa precipitat. No tossia, no tenia febre, però la vida se li esmunyia i li fugia per una d’aquelles falles de les quals, segons Terenci, l’home n’és ple.

>> Moments...
(Pàg. 7)
(...) ja no lluitava més contra aquest dolor misteriós, i deixava que els dies s’escolessin amb la indiferència d’un home que no compta amb l’endemà. Perquè no creia en l’esdevenidor, mai no feia cap projecte, i havent tramès tàcitament a Déu la seva dimissió de la vida, esperava que l’acceptés.

(Pàg. 15)
(...) - Teniu –digué el doctor- una impossibilitat crònica de viure, malaltia del tot moral i més freqüent del que es creu. El pensament és una força que pot matar com l’àcid prússic, com la guspira de l’ampolla de Leyde, encara que l’estela de les seves devastacions no sigui albiradora pels mitjans febles d’anàlisi que la ciència vulgar disposa.

(Pàg. 18)
Al matí visitava sense presses alguna església, algun palau o galeria, curós d’alliberar-se d’aquella indigestió d’obres mestres que, a Itàlia, dóna als turistes primerencs la nàusea de l’art (...).

(Pàg. 30)
Qui és qui mai no ha suspès la seva marxa davant la reixa d’un parc, per esguardar llargament, a través dels massissos verds, una vil·la blanca i allunyar-se-n’hi el cor melangiós tal com si el somni de la vida estigués amagat darrera aquelles cledes?

(Pàg. 34)
La felicitat és talment rara en aquest món, que l’home no ha pensat a inventar paraules per explicar-la, mentre el vocabulari de les sofrences morals i físiques omple d’innombrables columnes els diccionaris de totes les llengües.

(Pàg. 35)
D’ençà que el politeisme s’emportà aquells déus jovençants, aquells genis somrients, aquells efebs celestes d’una perfecció de formes tan absoluta, d’un ritme tant harmoniós, d’un ideal tan pur, d’ençà que l’antiga Grècia ja no canta l’himne de la beutat en estrofes de Paros, l’home ha abusat cruelment del permís que li fou donat d’esdevenir lleig i, a desgrat d’ésser fet a imatge de Déu, el representa ben malament.

(Pàg. 40)
(...) sobre el marbre dels amfiteatres els cadàvers que no em contestaven i només em mostraven la mort quan era la vida que jo hi cercava, vaig concebre el projecte –un projecte tan arriscat com el de Prometeu escalant el cel per robar-hi el foc- d’atènyer i de sorprendre l’ànima, d’analitzar-la i, per entendre’ns, dissecar-la; deixava així l’efecte per la causa i sentia un desdeny pregon per la ciència materialista, el no-res de la qual m’era provat.

(Pàg. 52)
(...) “Nosaltres, els europeus, som massa lleugers, massa distrets, massa fútils, massa amorosos de la nostra presó d’argila, per obrir-hi unes finestres ben amples vers l’eternitat i l’infinit.

(Pàg. 58)
- (...) Piqueu-vos el pit. Interrogueu el vostre cor. Arrisqueu francament la vostra vida en aquesta carta suprema?. L’amor és fort com la mort, diu la Bíblia.
- Estic a punt –respongué simplement Octavi
- Molt bé, jove –exclamà el doctor, tot fregant-se les mans brunes i seques amb una rapidesa extraordinària, tal com si volgués encendre foc a la manera dels salvatges-. Em plau aquesta passió que no recula davant de res. Al món només hi ha dues coses: la passió i la voluntat.

(Pàg. 62)
La joia del triomf feia flamejar les nines blaves de Cherbonneau, el qual es deia tot caminant a grans gambades per la sala: “ Que ho facin això els metges famosos, ells, tan satisfets de saber apedaçar, de forma més o menys afortunada, el rellotge humà, de seguida que aquest destrempa! Hipòcrates, Gal·lè, Paracels, Van Helmont, Boerhaave, Tronchin, Hahnemann, Rasori...el més obscur faquir indi, culivat a l’escala d’una pagoda, en sap mil vegades més que vosaltres! Quin interès pot tenir el cadàver quan es comanda l’esperit?”.

(Pàg. 125)
Si hagués estat pintor, o poeta, o músic, hauria cristal·litzat el seu dolor en obres mestres, i Prascòvia, vestida de blanc, coronada d’estels i semblant a la Beatriu del Dante, hauria volat per damunt la seva inspiració com un àngel lluminós; però, al començament d’aquesta història ja hem dit que, per bé que instruït i distingit, Octavi no era pas cap d’aquells esperits selectes que deixen al món una estela de llur pas. Ànima obscurament sublim, només savia estimar i morir.

>> Altres n'han dit...
Temes d'avuiEl Espejo GóticoRongeuse de livres

>> Enllaços:
Theóphile Gautier, no dejó de ser un raro en toda su vidaparnasianisme, romanticisme i altres ismes que influeixen en l'obra de Gautierquè és un Avatar?, Swedenborg o la inspiració, l'amor desencadenant de l'inconscient, precedents clàssics: Plaute, teories del Doble, teories de la transmigracióCarlotta Grisi: la "comptessa" de GautierEl cercle de Brahma, el lotus de Visnu, el vel de Sivamedicina tradicional versus medicina alternativaAvatar: film del 1916

>> Llegeix-lo:
Francès (pdf)
Francès (primera edició 1857 - html)
Anglès (edició 1937 - multiformat)