dimarts, 30 de juny de 2015

Infinit, història d'un moment - Gabriel Josipovici




"(...) Els han lobotomitzat. Castrat. Els seus pares. L'educació que van rebre. Les seves dones. Els seus amics. Els seus caps. És el món on vivim (...)"


Josipovici, Gabriel. Infinit. Història d'un moment.
Barcelona: Edicions Còmplices, 2014

Infinity. The Story of a Moment. Traducció de Ferran Ràfols.
Col·lecció Veus, 3
 

 Què en diu la contraportada...
«Sentit de la meravella, va dir, Massimo, sense sentit de la meravella la vida no és res. Sense sentit de la meravella som formigues. Tot el que ens envolta és motiu de meravella, Massimo, va dir. Una dona. El seu colze. El seu canell. Un arbre. Les fulles. L’olor. Un so. Un record. I la persona que ens pot ajudar a meravellar-nos és l’artista».
Assistim al relat de la particularíssima vida de Tancredo Pavone tal com la recorda, i ens l’explica, el que va ser el seu criat, Massimo, que en l’entrevista que configura el llibre ens serveix d’intermediari per a conèixer el Pavone viatger, el noble sicilià faldiller, l’opinador excèntric, i per sobre de tot, el músic i l’artista. Perquè tal com ens recorda el mateix Pavone «la persona que ens pot ajudar a meravellar-nos és l’artista».

 Com comença...
Primer li vaig preguntar com havia acabat treballant per al senyor Pavone.
- Vaig sentir dir que buscava algú -va dir.
- Com ho va sentir?
- Les sents, aquestes coses.
- Havia fet de criat, anteriorment?
- Si li he dir la veritat, senyor, estava sense feina. Havia estat treballant per al meu cunyat, però la cosa s'havia acabat. Em vaig presentar...
- Per què s'havia acabat?
- Coses que passen, senyor.

 Moments...
(Pàg. 10)
Aviat no quedarà ningú que sàpiga el que significa la paraula civilització. Cal que ens retirem del món, com els savis hindús saben de molt antic, va dir, perquè el món no estarà mai a l'altura de la nostra idea de com hauria de ser. Cal que practiquem cada dia, va dir, cada dia, Massimo, per tal d'eradicar el nostre desig de fer del món un lloc millor i més civilitzat, perquè només es farà cada vegada pitjor i menys civilitzat. Ben aviat, va dir, fins i tot la memòria de la civilització del passat haurà desaparegut, no en vida teva, Massimo, deia, i segur que en vida meva tampoc, però aviat, molt aviat. Hem arribat al final del període neolític, Massimo, va dir. No ha sigut fins ara que hem arribat al final del neolític. Els teus fills, Massimo, va dir, ja no sabran que la llet la produeixen les vaques, no sabran què és, una vaca. Només sabran què són els supermercats d'autoservei, que és el lloc on es compra la llet. O sigui que estem entrant en una nova era, va dir. Després del final del neolític hem començat l'era del sintètic. Ja no quedarà ningú que sàpiga què és una pedra, què és una flor, ningú que conegui el símbol matemàtic de l'infinit. Però, per què ens hauria de preocupar això?

(Pàg. 13) 
La netedat és un hàbit mental, Massimo, em va dir, és el resultat d'una manera de viure. No es pot imposar a bocins, tal com ho fem a Occident, on tot ho fem a bocins. A l'aixeta hi tenim aigua calenta i aigua freda per rentar-nos i forns elèctrics i de gas per cuinar i bancs on guardar el diners i advocats per fer front als nostres problemes legals i comptables per fer front als nostres problemes d'impostos i tenim tota mena de botigues per satisfer qualsevol possible caprici i qualsevol possible desig, però no tenim centre ni tenim nucli, cada cosa està separada de totes les altres, i un cop hem passat tota una vida satisfent aquell caprici i aquell altre, aquell desig i aquell altre i comprant això, allò i allò altre ens morim tan buits i tan estúpids com el dia que vam néixer, si no més buits i més estúpids, però el desig perviu com si tingués vida pròpia (...).

(Pàg. 18) 
Si no saps la diferència entre un ofici i una vocació, deia, no saps el que significa ser artista. Avui dia, deia, molt poca gent sap  el que significa ser artista. Molts pocs artistes saben el que significa ser artista.

(Pàg. 22) 
Un compositor no pot ser neguitós, Massimo, deia. Estar neguitós és viure en el temps, i un compositor no viu en el temps, viu a l'eternitat.

(Pàg. 35)
Freud no ho va entendre mai, això, obsessionat com estava amb els pares i les mares, però la veritat és que són els germans i les germanes els que fan més mal.

(Pàg. 36)
El piano és un univers, Massimo, no és un món, no és un país, i segur que no és un saló, és un univers.

(Pàg. 47) 
Els problemes artístics no es poden resoldre pensant, va dir, has de procedir d'una altra manera. Bach no pensava, va dir, ballava. Mozart no pensava, cantava. Stravinsky no pensava, resava. Però a Viena havien oblidat com es balla, havien oblidat com es canta, tots eren jueus laics i havien oblidat com es resa. Schönberg era un músic veritable, va dir, però va ser un desastre per a la música. Schönberg, va dir, va fer retrocedir cinquanta anys la música occidental, si no cent. Provocava terror als seus deixebles i els impedia pensar per si mateixos. Si haguessin pensat per si mateixos haurien descobert que el pensament és un desastre per a la música.

(Pàg. 48)
És el que et fa l'educació, va dir, t'arrossega per camins que saps que no són camins de debò fins que oblides que no són camins de debò i et penses que són els únics camins que hi ha.

(Pàg. 56)
(...) hauria d'haver après que el secret d'escriure música no és pensar, sinó sentir-te feliç i ple. Quan estàs ple dels sons i les olors del món, va dir, quan està ple de passió per les dones guapes, la música és un desbordament, i això és garantia d'autenticitat.

(Pàg. 59)
Per les ciutats, deia, s'ha hauria de passejar de nit, és aleshores que prens consciència de l'ànima de la ciutat, i Roma és la quina essència de la ciutat. Les converses que tens de nit en una ciutat, amb els passavolants i la gent que coneixes al bars que obren tota la nit, són molt superiors a les converses que hi tens de dia. Durant el dia tothom va atrafegat, tothom està per les seves coses, deia, però de nit és com si la noció de final desaparegués i cada moment es valorés en si mateix i per si mateix. Qui camina en una ciutat de nit camina en el present, deia, i en canvi qui camina per una ciutat de dia camina en el passat o el futur.

(Pàg. 61)
(...) tothom s'embadaleix davant l'homoerotisme grotesc del sostre de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. I per què ho fan? Només perquè els han dit que és una obra mestra. Saben què és una obra mestra? Se n'adonen, Massimo, que una peça artística pot ser una obra mestra en la mesura que ho pot ser la teva mare? No. Són xais, Massimo, xais. Xais sense la innocència d'un xai. Xais sense l'afabilitat dels xais. Són aquesta mena de xais, Massimo, em va dir. Quanta gent coneixes al llarg de tota una vida que no es limiti únicament a seguir el líder? Tres, va dir. Potser n'he conegut tres en tota la vida. Hi va haver en Daniel Bernstein, amb qui vaig anar a Egipte i a l'Àfrica Occidental. Ha va haver l'Henri Michaux. I hi ha en Matthäus, a qui de tant en tant encara veig a Roma, un home amb un esperit independent i un cap independent. I para de comptar, va dir. Tres en setanta anys. Menys d'un cada vint anys. Què ens diu això sobre l'espècie humana, Massimo, va dir, què ens diu dels nostres germans, com s'acostuma a dir? Però sempre ha sigut així, va dir. Res de nou. Si contemples la història del món, Massimo, em va dir, el que estàs veient és la història del ramat de xais. De bojos que fan de pastors de xais i de xais que segueixen bojos. Res més.

(Pàg. 65)
(...) som nosaltres, els primitius, som nosaltres, els bàrbars. L'Atenes clàssica va ser un desastre per a Occident, va dir. I la Roma clàssica encara més. Ens va convertir a tots en bàrbars, va dir. Ens va allunyar del sagrat, i en conseqüència ens va desarrelar. Plató va ser un desastre. Pèricles va ser un desastre. Ciceró va ser un desastre. Cèsar va ser un desastre. Tots, uns desastres.

(Pàg. 68)
El camí cap al final és llarg, avui dia, Massimo, va dir, amb els avenços de la medicina i els avenços farmacèutics i tota la resta. És un camí pavimentat de vergonya, Massimo, va dir, especialment per a algú tan orgullós com jo.

(Pàg. 74)
No hi ha cap edific tan depriment, Massimo, va dir, com el palau de Buckingham. És gris per fora i és gris per dins. Està farcit d'un mobiliari atroç. Fins i tot els quadres de les parts, que inclouen alguna de les obres mestres més gran de la història, estan mal penjats i costen de veure. Però tant és, perquè ningú que visqui o treballi al palau de Buckingham té gens de ganes de veure'ls. Sempre hi ha sigut i, si depèn d'ells, sempre més hi seran. Si en desaparegués algun hi hauria un gran escàndol, però només perquè a les parets hi ha d'haver quadres, i com més gran sigui la paret més gran ha de ser el quadre. Els reis sempre han tingut un gust execrable, Massimo, va dir, els únics que tenen més mal gust que els reis són els tirans i els dictadors.

(Pàg. 84)
Saps la diferència entre un càntic i una cançó, Massimo?, va dir.  Perquè si no la saps no tens cap possibilitat d'entendre la meva música. Cantar és començar pel començament i continuar fins al final, i en acabat aturar-se. Entonar un càntic és alinear-te amb les ritmes de l'univers. La cançó va a alguna banda, va dir, el càntic ja hi és. Cantar és per a damisel·les, Massimo, i per a les dives empolainades de l'òpera. El càntic és per als monjos. Quant entones un càntic, Massimo, va dir, la força més gran que mai hagis conegut se t'emporta. Et recorre per dins, de la punta dels dits al capdamunt de la clepsa. El cos sencer et fa pessigolles, Massimo, va dir, esbufegues, ja no ets tu mateix, ets part del càntic. Es pot ser addicte al càntic, Massimo, va dir, de la mateixa manera que es pot ser addicte a la beguda o a les drogues.

(Pàg. 88)
No podem preveure com sortirà res, Massimo, va dir, però quan mirem enrere sembla que tot sigui obra del destí. Sembla que tot hagi tingut un propòsit. Fins i tot l'absurditat d'haver nascut en una família noble italiana, el destí més ridícul que es pugui imaginar. Els artistes sempre han sortit de les classes mitjanes, va dir. N'hi ha hagut molt pocs que fossin aristòcrates. Néixer a l'aristocràcia és un gran obstacle, va dir. Mira lord Berners. Un home de talent, fet malbé per la seva classe i la seva casta. Les classes mitjanes són més ambiciones i més treballadores, Massimo, va dir, és per això que el gruix dels artistes, des de Dante fins aShakespeare, i des de Beethoven fins a Thomas Mann, han sortit d'allà. L'únic problema de la classe mitjana és la seva tendència a evitar el risc.

(Pàg. 94)
El secret és la sobrietat a l'hora d'utilitzar el soroll. La sobrietat en tot el que facis. Cada nota és un món, Massimo; cada so, un univers.

(Pàg. 95)
La música occidental, de Mozart a Mahler, va dir, no és altra cosa que una gratificació diferida que acaba en consumació i esgotament. És la música dels masturbadors adolescents. La nostra música ha pres un rumb diferent, va dir, ha tornat a les seves arrels antigues. Ha fugit de la imitació `pueril de l'acte sexual, les carícies, l'estimulació, la contenció, el frenesí, l'extinció, que ha sigut el patró de la música romàntica i el motiu de la seva immensa popularitat en les classes mitjanes reprimides d'Alemanya i d'Àustria, que s'imaginaven que aquella música els elevava al cel estètic. Doncs bé, va dir, van tenir  un clímax per partida doble, primer a la Primera Guerra Mundial i després a la Segona Guerra Mundial. N'haurien d'haver tingut prou amb això. Però no, ni de bon tros. Mira els seus llibres. Mira la música que s'apinyen a escoltar a les sales de concerts, aquesta teòrica elit intel·lectual. Carícia, estimulació, contenció, frenesí, extinció. Tot idèntic. Cap canvi. La lliçó bàsica de la història, Massimo, va dir, és que ningú no aprèn les lliçons de la història.

(Pàg. 99)
Entre els romans s'hi poden trobar tots els defectes de l'espècie humana. Eren mesquins. Eren pedants. Eren malvats. Eren burocràtics. Eren fatus. Eren sanguinaris. Eren cruels. Les carreteres romanes eren rectes, va dir. Els romans s'enorgullien de fer carreteres rectes. Però qui vol una carretera recta? Els romans van substituir el cercle i l'espiral per la línia recta. Van substituir el cercle i l'espiral celtes per la línia recta. I com que la carretera romana va dur la pau i la prosperitat, i com que al llarg de les carreteres romanes hi havia altres pobles a qui dominar i desposseir de les seves riqueses, tots els pobles que van venir després van mirar d'imitar la manera de fer dels romans. Van abandonar el cercle i l'espiral i es van obsessionar per la línia recta. Què és, l'arribada a la lluna, sinó la carretera romana? Què és Amèrica, sinó la carretera romana? Què és el somni de viure fins als cent anys, sinó la carretera romana? El capitalisme és la carretera romana, va dir. El comunisme és la carretera romana, i el feixisme va ser la carretera romana. Una de les alegries de viatjar al Nepal, va dir, que també havia sigut una de les alegries de viatjar a l'Àfrica Occidental quan era jove, és que allà no hi havia carreteres romanes. Les carreteres anaven d'un poble a l'altre i del poble al temple. Quina forma tenen els santuaris budistes, Massimo?, va dir. Circular. La foscor és circular, va dir. De la mateixa manera que la llum és circular i que cada so és circular. I no circular en dues dimensions, sinó en tres, quatre o cinc, i un cercle de quatre dimensions és una espiral. I que és una espiral sinó la figura del vuit? I què és el símbol de l'infinit, sinó una figura del vuit tombada de costat?

(Pàg. 102)
Sempre m'ha sobtat, va dir, que els poetes només coneguin poetes i els banquers, banquers. Ens hem de barrejar amb gent de tota mena, Massimi, va dir, és l`única manera de viure.

(Pàg. 103)
A molts dels que veus caminar cada dia al teu voltant, Massimo, els han aniquilat d'aquesta manera. Els han lobotomitzat. Castrat. Els seus pares. L'educació que van rebre. Les seves dones. Els seus amics. Els seus caps. És el món on vivim, Massimo, va dir. Hem de reconèixer el fet i hem de saber estar-hi per sobre. És un deure que tenim en primer lloc amb nosaltres mateixos, però també amb el món que ens ha creat tal com som, que ens ha fet ser nosaltres i no cap altra persona. Quan ens morim, Massimo, i sant Pere ens pregunti què podem dir en defensa nostra, l'únic que he de dir és que hem sigut nosaltres i ningú més.

(Pàg. 107)
Què és la música, Massimo, deia, si no és el triomf de 'esperit? Fins i tot el sexe, deia, fins i tot el sexe és el triomf de l'esperit. No és el triomf de la carn, és el triomf de l'esperit.

 Altres n'han dit...
Els orfes del senyor BoixNúvol, Letras libres, El País.

 Enllaços:
Gabriel Josipovici, relacions i antecedents, les temàtiques del llibre, regne d'IfeGiacinto Scesi aka Tancredo Pavone (o a la inversa), la teoria de ScelsiArnold Schönberg, portant la teoria a la pràctica o la ficció al món real (Six, sixty-six), quin és el paper de l'art en la nostra societat?

dilluns, 22 de juny de 2015

El professor de música - Yaël Asan


"(...) a Auschwitz, a pesar de l'horror, els ocells no deixaven de cantar."




Asan, Yaël. El professor de música.
Barcelona: Edicions Baula, 2005

Le professeur de musique. Traducció de Jordi Vidal.
Col·lecció La llum del far, 47


 Què en diu la contraportada...
Simó, professor de música en una escola, es mou entre la desídia i la depressió en començar el curs: una altra vegada el desinterès general, els esvalotadors... La sorpresa que es trobarà es diu Malik, un nen àrab que vol aprendre a tocar el violí. Però ell l'havia abandonat, perquè li duia obscurs records del temps viscut al camp de concentració d'Auschwitz.

Malik remou tantes coses en Simó que Bella, la seva esposa, tem per la seva salut. No obstant això, ell se sent més viu que mai.


 Com comença...
Cada any succeïa el mateix. Quan arribava el començament de curs, en Simó es deprimia, perdia la gana i espatllava els últims dies vacances que la Bella i ell passaven a la seva casa al camp. Acabades les llargues passejades pel bosc i la recollida de móres al costat dels camins, els àpats campestres, la pesca, les passejades amb bici i els banys al riu, les llargues i tranquil·les migdiades sota els pesats raïms d'oloroses glicines que penjaven de la pèrgola, acabat tot això, quan s'acostava la fatídica data, en Simó es tancava com una ostra.

 Moments...
(Pàg. 27)
(...) va anar cap al seu alumne i va fer un cop d'ull a la funda que tenia als genolls. "Schubert! -va advertir en Simó-. No és una mala elecció!" Llavors va observa el nen. Els ulls tancats, un somriure als seus llavis, en Malik taral·lejava brandant el cap. La seva cara reflectia una immensa alegria. "Això és de veritat -es va dir en Simó (...)".

(Pàg. 34)
- (...) Així doncs, Malik, d'on et ve aquest amor per la música clàssica?
- D'un somni, professor.
- D'un somni? -va dir en Simó, sorprés.
- Sí, profesor, d'un somni -va respondre en Malik, que no sabia ben bé quina altra cosa dir, ja que la seva passió venia realment d'un somni. Això no obstant, va aclarir-: D'un somni amb el meu avi Babà.

(Pàg. 43)
Per primera vegada, va lamentar no poder fer marxa enrere, no poder recórrer el camí de la seva llarga i dolorosa carrera de professor mediocre en sentit contrari. "Sí, he tingut mala sort", va pensar. Era desgraciat per complaure's en un càstig que ell mateix s'havia imposat i que només ell havia patit. Ell i potser alguns dels centenars d'alumnes que havia vist passar i que havien hagut de suportar la seva indiferència. Sense comptar en el temps perdut en avorrir-se, a veure passar el temps a l'esfera del seu rellotge o a intentar fer cara de disciplina, sense aconseguir-ho. S'havia sentit més gendarme que professor de música. "Però que n'he estat d'imbècil!", va pensar.
"Només d'haver-m'ho proposat, hauria pogut fer que els agradés Bach, Mozart o Xostakòvitx. I qui sap quants talents amagats, quants dons excepcionals no he detectat per negligència durant tots aquests anys? Jo esperava un nen prodigi. És veritat. La Bella té raó. Però l'esperava sense prendre'm la pena de buscar-lo. N'hi hauria hagut prou amb un petit esforç o un mínim de bona voluntat. Quantes coses fetes malbé! Però quantes coses!"

(Pàg. 47)
En la vida li havia tocat romandre al bàndol dels febles, ja que hi havia altres que eren molt més forts que ell. Més forts i, sobretot, més cruels. I mai, més endavant, no va tenir les ganes ni la força de combatre qualsevol que ho fos. Es va acontentar de vagar per la vida humiliant-se (...).

(Pàg. 85)
Jo no crec en Déu, ja ho saps, però estic confós. Aquest nen, amb tota la seva innocència, ha estès una mena de pont entre ho i aquest famós passat que volia callar per sempre i que ha amargat tota la meva vida. La meva vida d'home, de professor i d'espòs. I he amargat també la teva, Bella. Sé com has desitjat tenir un fill. Hauríem pogut adoptar-ne un o uns quants. Però jo, massa ocupat a lamentar-me de la meva sort, com tu dius, sempre m'hi vaig negar. I ves per on en Makik, un nen àrab, ha irromput a la vida d'aquest vell jueu, i amb ell ha ressorgit el record dels meus. I ara que trobo la força per afrontar aquest passat, potser podré desfer-me'n, alliberar-me'n! (...).

(Pàg. 92)
"(...) I allà, al lloc més immund de la terra, entre legions de morts vivents que albirava al lluny, amb els seus uniformes ratllats, mentre per unes gegantines xemeneies s'escapaven unes olors terribles, em vaig posar a tocar.
"Allò em va salvar la vida. Desgraciadament, hauria dit no fa gaire temps. Em van designar per forma part de l'orquestra d'Auschwitz que, durant tot el dia, tocava a la plaça central del camp, mentre que uns altres anaven a la cambra de gas. Era un privilegi que maleïda la gràcia que em feia. Quan hi vaig arribar no era més que un jovenet. Al final del primer dia, era ja un home vell (...).

(Pàg. 109) 
(...) va recordar que a Auschwitz, a pesar de l'horror, els ocells no deixaven de cantar. I sovint, per animar-se i poder continuar, s'havia imaginat que la seva mare era allà, entre aquells ocells, piulant per a ell, vetllant per a ell.

(Pàg. 112)
El que ella havia fet, ho havia fet pel seu fill i en record del seu pare, un músic que ella venerava i que se n'havia ant aviat amb la múscia que omplia encara casa seva i els seus records d'infància. I vet aquí que tornava a trobar aquesta música més cristal·lina encara, fins i tot més divina. Perquè segurament en aquella música hi havia la mà d'Al·là i també la mà del Déu dels jueus, que havia posat en Simó Klein en el seu camí.

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 

divendres, 19 de juny de 2015

Matemos al tío - Rohan O'Grady




"Nunca pensé que llegaría el día en el que tendría que ser poco ético para mantener mis principios morales."




O'Grady, Rohan. Matemos al tío.
Madrid: Impedimenta, 2014

Let's Kill Uncle. Traducció de Raquel Vicedo
 

 Què en diu la contraportada...
Barnaby Gaunt tiene diez años y acaba de quedarse huérfano. Solo y desamparado en la vida, ha de vivir con su tío, por lo que viaja a una preciosa isla remota de la costa de Canadá, llena de amables ancianitos y donde hay hasta un policía montado. A primera vista, todo indica que le espera un verano perfecto. Salvo por un pequeño problema: su tío está tratando de matarlo. Heredero de una fortuna de diez millones de dólares, Barnaby se cansa de decirle a todo el mundo que su tío, un hombre misterioso y aterrador, anda detrás de su herencia, pero nadie le cree. Nadie salvo Christie, una niña rara y de poco comer, que llega a la conclusión de que Barnaby solo puede detener a su demoniaco tío de una manera: matándolo primero a él. Y así, con la ayuda de Una Oreja, un puma salvaje a quien los isleños atormentan desde hace años, Christie y Barnaby traman un plan infalible.

Una lectura deliciosamente perversa. Oscura y mortalmente ingeniosa, Matemos al tío es un clásico de culto que nunca hasta ahora se había publicado en español.


 Com comença...
-¡Mentiroso! ¡Mentiroso! ¡Mentiroso! - Ni siquiera los violentos embates de los motores podían ahogar el ruido.
El primer oficial, apoyándose contra la barandilla de cubierta del SS Haida Prince, hizo una mueca de dolor. Aquella aguda vocecilla llevaba tres horas martilleándole los tímpanos.
- Ánimo, que ya se bajan aquí.
El sobrecargo se le unió y ambos se quedaron de pie, mirando cómo una gaviota caminaba tambaleándose por la barandilla de cubierta.

 Moments...
(Pàg. 110)
Barnaby levantó la mirada hacia el rostro de su tío, pero se detuvo a la altura de laboca, que parecía una cuchilla. No se atrevía a mirar los ojos que había tras las gafas oscuras.
Tío tenia ojos de demente.
Tío, por supuesto, lo sabía, y por eso siempre llevaba gafas oscuras.

(Pàg. 120)
A los niños les encantaba la pequeña iglesia; era un lugar agradable y apacible, perfecto para planear un crimen.

(Pàg. 185)
Mientras Christie arreglaba las sábanas, un pensamiento desagradable le asaltó. Se dio la vuelta y se quedó mirando a Barnaby durante unos segundos; después, miró al Pobre Desmond, que dormitaba con la cabeza sobre los brazos.
- ¿Sabes qué?-dijo-. Si culpamos al Pobre Desmond del asesinato, puede que el sargento Coulter lo cuelgue en lugar de ahorcarnos a nosotros.
Barnaby se quedó pensando en ello unos segundos.
- Bueno, es él o nosotros -dijo con un suspiro.
Christie estuvo de acuerdo.

(Pàg. 200)
(...) había sido real, lo había visto con sus propios ojos, y sí, aquello le hacía a uno creer que vivía rodeado de monstruos. Tal vez no fueran de esta época. Quizá siempre habían existido, como esos espíritus elementales que eran la base del folclore y de las supersticiones medievales. Pero ¿cómo podía uno conciliarlos con una civilización de televisión y de electrónica?.
Sin embargo, hasta seis millones habían acabado en colchones, lámparas y crematorios, prueba suficiente de que los demonios podían vagar por la tierra, y Albert no tenía intención de olvidarlos.

(Pàg. 217)
(...) aquella noche en la playa con Gwynneth Rice-Hope, todavía se sonrojaba cuando pensaba en ello, pero cada nuevo encuentro le hacía darse cuenta de que nunca tendría una coraza con la que protegerse, por lo que siempre sería vulnerable; la próxima vez le dolería tanto como la última.

(Pàg. 227)
Ella tenía el cuerpo de una matrona romana, perfecto y de busto generoso, y lo sabía. Por lo general, lo escondía bajo prendas feas de tweed y jerséis de punto, pero aquella noche, mágica y misteriosa, se había desprendido de su capa protectora y llevaba un bañador de lana pasado de moda, del que aquel cuerpo divino luchaba por escapar. Se le veía turbada y salvaje, infeliz y derrotada. Lucía magnífica.  

(Pàg. 266)
(...) se retiraron aún más. Habían visto el crimen, y el bosque estaba lleno de manzanas y serpientes. Era el fin de su inocencia, puesto que ahora sabían que a Una Oreja nunca jamás le gustarían los bollitos de canela.

(Pàg. 283)
- Duerme, duerme, duerme... ¿De verdad creíste que tenías alguna oportunidad, pequeño niño idiota?

(Pàg. 301)

Que Dios me perdone si no estoy tomando la decisión correcta. Esto podría parecerte algo simple, pero nunca pensé que llegaría el día en el que tendía que proteger a unos niños de la ley. Nunca pensé que llegaría el día en el que tendría que ser poco ético para mantener mis principios morales. 

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

diumenge, 14 de juny de 2015

Aquí no, ahora no - Erri De Luca



"(...) Aquello que te importa, aquello que te vaya a pasar, no llegará con una espera (...)"



De Luca, Erri. Aquí no, ahora no.
Madrid: Akal Ediciones, 2000

Non ora, nin qui. Traducció de César Palma.
Col·lecció Akal literaria, 5

Què en diu la contraportada...
A través de unas fotografías el protagonista va recuperando la historia de su infancia vivida en el Nápoles de la posguerra. La omnipresente figura de la madre, la ciudad, la dureza de las condiciones de vida..., se dan cita en esta novela apasionante.

 Com comença...
Mientras le quedó luz en los ojos, mi padre hizo fotografías. Había toda una estantería repleta de imágenes nuestras tomadas en las ocasiones especiales y en las corrientes. Duró diez años, más no, la recolección: los años del primer bienestar y de la pérdida de su vista. Queda así documentada hasta el detalle una sola época, quizá la única que he podido olvidar. Los álbumes, los archivos, no me sostienen la memoria, sino que la sustituyen.

 Moments...
(Pàg. 13)
No eran años para muchachos los que nos habían tocado. Entonces no lo sabía y la adolescencia era una de las estaciones de la paciencia a la espera de consistir en plenitudes futuras. Eran años estrechos y el mundo inmenso.

(Pàg. 15)
Se dice que las madres no tienen edad. De niño te las veía todas, la vida duraba un día, moría con el sueño y resurgía con el despertar. En el curso del día todas las edades te brotaban en la cara, ni una sola se detenía una hora. Tú eras el siempre, nacías por la mañana, morías por la noche, apareciendo y desapareciendo por la misma puerta, dirigiendo la luz de la mañana y llevándotela otra vez contigo por la noche, dejando una rendija de luz bajo la puerta que cerrabas mal.
Todas las edades en un día: tiene que ser difícil que nos mire un hijo con tanto desacierto y no saberlo nunca.

(Pàg. 24)
Hablar es recorrer un hilo. Escribir, en cambio, es poseerlo, devanarlo.

(Pàg. 26)
Vivimos con personas queridas sin saberlo, maltratadas sin darnos cuenta: un día cualquiera desaparecen y ya no hablamos más de ellas. Nos han dejado un olor a lejía en la mano que nos estrecharon, una caricia ruda y torpe, no han lavado los suelos cantando por una alegría que no sentimos nunca. Fue su vida irreductible la que desconocimos mientras estuvo con nosotros y la que ahora conocemos sólo porque la perdimos.

(Pàg. 40)
Nunca creí que estuviese muerto. De niño la palabra "muerto" significaba mantenerse aparte, no dejarse ver, una insistencia voluntaria en la ausencia. Podía ser lo mismo que decir: el abuelo se ha ofendido y no quiere venir a vernos (...).

(Pàg. 43)
Si uno siempre se mueve, impone inclinación, dirección al tiempo. Pero si uno se detiene, si se resiste como un burro en medio del sendero, dejándose llevar por una distracción, entonces también el tiempo se detiene y ya no es esa carga que perfila la espalda. Si no lo transportas, se vuelca, se extiende alrededor como la mancha de tinta que mi plumilla hacía sola, recta, en equilibrio sobre el papel secante, para caer luego, vacía.
Quienes se detienen se encuentran, incluso una madre joven y un hijo viejo. El tiempo actúa como las nubes y los posos del café: cambia las figuras, mezcla las formas.

(Pàg. 49) 
Se crece callando, cerrando los ojos de vez en cuando, sintiendo de pronto mucha distancia de todas las personas.

(Pàg. 53)
- (...) ¿Por qué existe la espera?
- ¿Qué espera?
Hice una pausa. Continuó con tono más amable: ¿La espera de qué?
- Si mamá no viene, tu la esperas.
- Claro.
- Si se va la luz, ¿esperamos que vuelva?
- No te entiendo bien, pero da igual. Sí, esperamos que vuelva.
- Por todo lo que se retrasa y hay que esperar, ¿quedamos siempre a la espera?
En ese momento, mi dicción se hizo más embarullada.
- Papá, si yo quiero quedarme a la espera y quiero quedarme sin espera, ¿puedo?
Entonces dejó de afeitarse, abrió de par en par la puerta y, como si hubiese entendido algo, no sé qué, no dijo nada más que lo siguiente: "Si llegas a lograr quedarte sin espera, verás cosas que los otros no ven". Y añadió a renglón seguido: "Aquello que te importa, aquello que te vaya a pasar, no llegará con una espera".

(Pàg. 58)
Mucho del destino de cada cual depende de una pregunta, un pedido que un día alguien, una persona querida o un desconocido, formula: de pronto uno reconoce que espera desde hace tiempo esa interrogación, tal vez hasta trivial, pero que en él resuena como un anuncio, y sabe que tratará de darle respuesta con toda su vida.

(Pàg. 83)
Qué extraño es el tiempo de las enfermedades, tiempo no hecho de días ni de noches, domingos y estaciones frente a la ventana.  Fue un transcurso de horas, algunas de descanso, y otras en las que en cambio el dolor trasegaba en el cuerpo sin tregua. Noches y mañanas se mezclaron nuestro dormitorio, hasta no distinguirse.

(Pàg. 84)
(...) Ya no tenía sueño, sino pequeños desvanecimientos de los que se despertaba peor, porque el mal se movía más veloz detrás de sus ojos cerrados. Donde estaba su sonrisa quedaban los hilos.
Los ojos veloces, que tenía siempre asomados y curiosos, empezaron a esconderse, retirándose en el pozo seco de las órbitas, Estaban lejos, miraban desde detrás de las cortinas. No los dejaba en paz, los buscaba, me pegaba más para que saliesen, todavía.
Adelgazaba, perdía peso, perdía palabras amargas, voces que no pedían nada, sólo ser oídas. Desaparecidos los ojos, vinieron las manos. Eran incansables, nerviosas, se agarraban a las mías durante horas. Había un nudo raro que enlazaba con sus dedos entre los míos, un nudo que mantenía cerrado y apretado incluso en el brusco desvanecimiento del sueño. "No te duermas -me decía-, espera", tales sus palabras en la oscuridad del mal, al final repetía solamente: "Espérame".
Cuando murió no me di cuenta.

(Pàg. 85)

No podemos lamentarnos de la brevedad, no es justo, pero sí de la longitud. He tenido empacho de seguir viviendo. No siento dolor cuando veo el cielo alguna vez igual al de un agosto que pasamos juntos de vacaciones, pero me sonroja poder mirar, haber permanecido. Para mí se trata de esto, de ser el resto de algunas personas, de sus sustracciones. 

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 
Erri De Luca, temes i claus recurrents.

diumenge, 7 de juny de 2015

Càlcul d'estructures - Joan Margarit




"(...) La vida és feta d'una sola por i moltes covardies."





Margarit, Joan. Càlcul d'estructures. 
Barcelona: Proa, 2005

Col·lecció Els llibres de l'Óssa Menor, 269




 Com comença...
És aquell nen callat que juga sol.
S'està darrera d'aquests ulls de vell,
resisteix l'envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
i els crits dels cossos nus i rovellats
entrant en l'aigua freda i transparaent
de laplatja de còdols. Té vergonya,
va d'un a l'altre amagatall dels contes.
(...)
Autoretrat amb mar.


 Moments...
(Pàg. 13)
(...)
Aquest estiu d'alcohol amb gel als ulls
sento la meva vida negra i groga
com la polpa d'un fruit que es va podrint
al voltant del pinyol de la memòria.
Autoretrat amb mar

(Pàg. 120) 
(...)
L'amor d'un vell és dur com la figureta
polsegosa i feréstega, el seu cor
és amagat i fosc, com el de la rosella
entre les pètals vermells, grans però dèbils.
La freda passió és més cega encara.
El sexe resisteix en un tuguri
amb una llum molt feble, al fons del cap.
Fora, la mort espera per entrar.
Dèbil claredat.

(Pàg. 19) 
(...)
La vida és feta de metalls innobles
que ha han perdut la seva lluïssor.
Però cap no envelleix
de forma més indigna que els trofeus.
De la soledat. 

(Pàg. 27) 
Ens va separar el sexe, que és l'ossada
dura i oculta de l'amor.
Vam baixar junts al metro:
en entrar als corredors, com un amant,
l'aire calent li feia una carícia.
Cadascú se'n va anar a la seva andana.
Vaig ser el primer a marxar:
la vaig deixar per sempre,
com si s'hagués llançat al pas del tren.
Tango 

(Pàg. 30)
(...)
Els vells no busquem pas la veritat.
Tota certesa no és res més
que una ferida inútil.
Passant per davant del Terramar.

(Pàg. 34)
(...)
Costa entendre la vida, no la mort.
En la mort no s'amaga cap enigma.
Paisatge de la Conca
Solivella, Blancafort.

(Pàg. 37)
(...)
Llegint, fugia d'aquell món
que es presentava massa perillós,
com les noies després, com la mort ara.
Amb aquest llibre, algú
va llançar al procel·lós mar del demà
una altra ampolla amb un missatge a dins
que diu: no fugis, sempre et tocarà
algun naufragi, perquè tu pertanys
-igual que el Duncan i el capità Grant-
al boirós oceà del món real.
El fills del capità Grant.

(Pàg. 55)
Té la mirada fixa en algun punt
finestra enllà. Què estàs pensant?, li dius.
No esperes cap resposta: ho preguntes només
per saber com ressonen les paraules
en l'àmbit de la teva soledat.
Preguntar és perillós. Els records ara són
pots de gas verinós abandonats
en vells camps de batalla plens de flors.
Preguntar

(Pàg. 59)
(...)
Hem oblidat el que era brut i dur,
tot allò que va ser real un dia.
Ara són un reflex als nostres ulls,
que busquen un indici de qui som,
de la pròpia bondat i de l'ahir.
Els que ens mirin també voldran trobar
el millor d'ells mateixos als retrats.
Dues fotografies

(Pàg. 69)
(...)
Una fotografia del pare sonrient
mirant cap a la càmera amb franquesa.
Jo he cessat d'escoltar-lo, ell va cessar
de parlar i d'escoltar. M'ha deixat un somriure,
just el mateix de la fotografia.
En tinc prou amb això per no ser un orfe.
Refugis.

(Pàg. 71)
(...)
L'engany va soscavant, és un minaire
brut de carbó, amb un llum encès al front:
així pot travessar tota una vida.
Infidelitats

(Pàg. 72)
Amb el llum apagat miro la nit.
L'ombra massissa del xiprer no es pot
gairebé distingir. Hi ha dubte, fred,
Venus llueix a un angle
i tot es va gelant, com dintre meu.
Quan un es va fent vell sovint es queda
aturat i mirant cap a la nit,
com qui estudia, abans de viatjar-hi,
plànols d'una ciutat desconeguda.
Finestra

(Pàg. 86)

En els anys de la meva adolescència
vaig col·leccionar aquells cromos grisos
amb les fotografies dels soldats
americans, que eren els meus herois.
Ara, davant la llista dels morts gravada en pedra,
torno a veure el meu avi, vell i pobre,
comprant-me els petits sobres: potser alguns
d'aquells soldats de les fotografies
són en aquesta llista. Fer-se vell és posar
el seu final brutal a cada història.
Tres poemes americans
2. Monument als morts en la guerra de Corea.

(Pàg. 88)
Quan era un nen, em deien que les flors
no moren mai, que quan es panseixen,
de nit, mentre els infants estan dormint,
es revifen i ballen, somrients,
en habitacions sense ningú
que s'il·luminen amb les seves festes.
No oblidaré la teva última cara
dessota el gel primíssim de l'oblit.
No em queda més consol que aquest silenci
de les històries de la infantesa.
Pensar que el teu somriure és a prop meu.
Que està plena de flors l'obscuritat.
Que no et veuré ne la llum, sinó només
en les parpelles negres d'algun somni.
Després de somiar amb tu

(Pàg. 89)
(...)
La vida és feta d'una sola por
i moltes covardies (...)
Encontre a Mèxic

(Pàg. 91)
(...) la lluna, com un llum
de petroli en el límit d'esclatar,
envernissa la gespa del jardí
amb una resplendor de cocaïna.
Tornant a casa.

(Pàg. 103)
Sobre la concisió, diria que un poema és com l'estructura d'un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s'enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan  no se'n pot treure o canviar cap peça de l'estructura.
Epíleg

(Pàg. 103)
(...) la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida.
Epíleg


 Altres n'han dit...
Ex-librisVilaWeb,  Llunàtic.

 Enllaços:
Joan Margarit, poesia nascuda del silenci.