dijous, 18 d’octubre de 2012

Tu, meu - Erri De Luca




"Sabem reconèixer els peixos del mar, els estels del cel, ¿i hem d’ignorar les persones de la terra?."


De Luca, Erri. Tu, meu.
Barcelona: Editorial Empúries, 2000



Tu, mio. Traducció de Jordi Gàlvez
Col·lecció Narrativa, 122



>> Què en diu la contraportada...
Un estiu dels anys cinquanta, en una illa italiana de la mar Tirrena, un adolescent coneix el Nicola, un jove pescador que li parla de la guerra que encara recorda amb sofriment, i la Caia, una noa jueva que acaba d’arribar a l’illa per passar les vacances. Tots dos li fan descobrir el món a marxes forçades. A Tu, meu, una història plena de tendresa, l’autor descriu l’anhel adolescent de buscar respostes, i l’abandó, amb patiments i desenganys, de la infantesa.

>> Com comença... 
El peix és peix quan és a la barca. No es pot cridar que l’has agafat quan només ha picat l’ham i sents com s’agita el seu pes a la mà que sosté la llinya. El peix només és peix quan és a bord.

>> Moments... 
(Pàg. 11) 
Hi havia guerra com hi havia el llebeig, la sequera, l’estació sense tonyines. Hi havia: un sol verb aguantava tot el bé i el mal que esdevenia als homes.

(Pàg. 21)
No entenia gaire per què la virilitat havia d'ignorar el dolor. Veia que s’aplicava als homes i jo mirava de reproduir-la quan m’arribava el torn. Entenia que això no era el refús de tenir un cos, sinó la paciència de suportar-lo (...).

(Pàg. 24) 
(...) aquell era el punt essencial de la pregunta: el nom. Tot venia d'allà  de l’accident que acompanya una persona durant tota la vida i que és més que una ombra, perquè en la foscor l’ombra desapareix i el nom, en canvi, no. I vol esdevenir part d'una persona, pretén explicar-la, presentar-la: “jo sóc” i després ve el nom, com si es pogués ser un nom, en lloc de tenir un nom.

(Pàg. 38) 
Però, ¿quina guerra era aquella, Nicola, contra les dones, les criatures menudes, quina guerra va ser la teva? “¿Què vols saber tu, que vas venir al món quan ja no hi havia res, ni alemanys, ni jueus? Tu només has vist americans, contraban, mercat negre, tot el comerç dels dòlars. Encara que parlés fins demà per dir-te com va ser la guerra que vaig veure, tu no podries saber-ne res. S’ha de saber amb els ulls, amb la por, amb la panxa buida, no amb les orelles o els llibres. Teníem vint anys, ens van esclafar com les olives, i com les olives no vam fer soroll (...)”.

(Pàg. 55)
La Caia anava amb un noi de la mà. Quan em va veure es va apropar per dir-me “No em jutgis, sóc una noia i som a l’estiu”, en veu baixa, repenjant-se sobre meu.

(Pàg. 57)
D’entrada em va dir que buscar respostes en els altres és com posar-se al peu la sabata d’un altre, que les respostes se les ha de donar un mateix, a mida. Les sabates dels altres són incòmodes.

(Pàg. 71)
Li vaig fregar el palmell de la mà, suaument, els ulls se li van entelar, “¿No et fa mal?”, “No”. “Aleshores no estiguis trista.” “No estic trista”, i li van caure les dues primeres llàgrimes, que anaven aparellades, i d’això els poetes han après les rimes.

(Pàg. 74)
Sé que hi ha moments en què algú que he perdut s’acosta i agafa el cos d’una persona desconeguda, un moment tan sols, per saludar-me darrere del seu cos, amb un gest o una paraula inconfusibles, un senyal i prou. Ho sé des de fa tant de temps que no m’han deixat sola. Pots dir que són fantasies, que és la necessitat que tinc de creure, pots tenir raó. Però jo em sento protegida per aquesta multitud de mínims senyals.

(Pàg. 77)
Era una tarda d’alegria continguda, que espetegava de tant en tant, no pas coral, ni progressiva, sinó nerviosa, embolicada (...).

(Pàg. 84)
Sabem reconèixer els peixos del mar, els estels del cel, ¿i hem d’ignorar les persones de la terra?.

(Pàg. 105)
”En aquesta illa havia après la llibertat enfront de la vida tancada de la ciutat, la pobra llibertat d’un cos per fi a l’aire lliure. M’heu plantat l’amor dins la carn, m’heu llançat al món com una bala perduda. Dins de l’amor també hi ha la ràbia, la fiblada que fa aixecar-te de la cadira, com tu m’has fet veure. M’has cridat des de fora de mi, Haia. I això només ho podies fer tu, només tu que t’anomenes vida”.

>> Altres n'han dit...
Leer por leer, 10,15 Saturday night

>> Enllaços:
Erri De Lucaautoretrat, Reencarnar-se, Nèmesi

dimarts, 16 d’octubre de 2012

La rebel·lió - Joseph Roth





"¿Quina mena de Déu ets Tu? Si la teva crueltat és saviesa que nosaltres no entenem, què imperfectes que ens has creat!(...)”


Roth, Joseph. La rebel.lió
Barcelona:  Ensiola Editorial, 2008

Die Rebellion. Traducció de Judith Vilar
Col·lecció Ensiola Narrativa, 11


>> Què en diu la contraportada...
Amb la llicència corresponent a la butxaca, una condecoració al pit i un orgue de maneta, l’Andreas Pum finalment ha pogut deixar el barracó número 24 de l’hospital militar, el dels mutilats, i ha sortit al carrer disposat a guanyar-se la vida honradament com a músic ambulant. És una persona d'ordre  un patriota. No com aquests altres desesperats, ganduls, malfactors o borratxos que no fan altra cosa que propiciar la maleïda subversió.
A ell, des de la seva cantonada preferida, el que més li agrada de tocar són, òbviament, l’himne nacional i les marxes militars.
Són temps d'imminència però encara no ho sap. Com no ha entès tampoc que ell, i la majoria dels qui l’envolten, és fill d'un règim que ja ha anunciat la seva dissolució, el de l’imperi austrohongarès, i que ben aviat la seva patètica figura es veurà esquitxada per una ombra amenaçadora que per a ell se sintetitza en la paraula revolució.


>> Com comença...
Els barracots de l’hospital de guerra número XXIV eren als afores de la ciutat. Un home sa hauria trigat una mitja hora caminant a bon pas per anar de l’última parada del tramvia a l’hospital. El tramvia duia al món, a la gran ciutat, a la vida. Però els estadants de l’hospital de guerra número XXIV no podien anar fins a l’última parada del tramvia.

>> Moments...
(Pàg. 9)
Lang parlava com un pagà, però també com un sacerdot. Potser perquè era un home culte. Però sempre tenia la raó. Un tenia ganes de contradir-lo i no trobava arguments. Si un no podia contradir-lo devia ser que tenia raó.
Al vespre l’enginyer, que jeia vestit al llit, va dir:
- Quan tornin a obrir-se les fronteres, marxaré. A Europa ja no hi haurà res a fer.
- Mentre la guanyem nosaltres, la guerra... –va dir Andreas.
- La perdrem tots –va respondre l’enginyer. Andreas Pum no ho va entendre, però assentí respectuós com si li donés la raó a Lang.

(Pàg. 18)
Andreas Pum tenia un lloc per dormir, però no pas un habitatge. El món funciona de manera que un només pot gaudir d’allò que pot pagar.

(Pàg. 29)
Tenia cinc anys; era una persona en aquella edat en què un encara és un déu omniscient, davant de la qual l’oculta bondat dels altres és visible com els còdols de colors en l’aigua clara d’un rierol.

(Pàg. 34)
Res no cau del cel. Només els rebels pensen així. S’equivoquen. Sempre cauen a la trampa.

(Pàg. 34)
Sentim una justificada desconfiança envers els metges. Un es posa malalt, en les seves sales d'espera  Mentre busca la nostra malaltia amb les seves mans, els seus instruments i el seu enteniment, aquesta ens escomet, tot i que no n'havíem patit mai. Les ulleres del metge, la seva bata blanca, l’aroma que desprèn, l’horrible netedat dels seus potets i pinces ens lliuren a la mort.

(Pàg. 37)
Andreas no s’adonava de res, ja que vivia en la nova i atordidora felicitat que, com una cuirassa, ens fa insensibles a la maldat i als greuges del món i amaga com un vel bonhomiós la dolenteria dels homes.

(Pàg. 38)
Andreas Pum hauria pogut viure els molts o pocs anys que el destí li reservava amb aquest menyspreu al cor, amb aquest bo i càlid benestar, amb aquesta plena harmonia amb les lleis terrenals i divines, tan a prop dels capellans com dels funcionaris del govern... si un home del tot desconegut no hagués aparegut en la seva vida per destruir-la, no pas amb la voluntat de fer el mal sinó obligat per al ceguesa de l’atzar, un mitjà ignorant en la mà del diable que de vegades interromp el govern diví sense que ho sospitem; de manera que, segurs encara que un Déu vetlla damunt nostre, li adrecem les nostres mudes súpliques i ens estranyem que no siguin escoltades.

(Pàg. 47)
¿Per a què serveixen, els advocats? Per desaparèixer tan aviat com necessitem els seus consell. ¿I els metges de capçalera? No vénen fins que ens morim, i escriuen el nostre certificat de defunció. ¿I les secretàries? Ens posen en un mal pas per una estúpida facècia. ¿I les nostres dones? Quan tenim el cor ple a vessar, no hi podem parlar en absolut; la seva eterna set de venjança l’apaga només la nostra infelicitat. ¿I els nostres fills? Tenen les seves pròpies preocupacions i els pares encara som els seus enemics.

(Pàg. 52)
Els pensaments humans són més veloços que el raig i un cervell indignat pot infantar tota una revolució en mig minut.

(Pàg. 64) 
Les grans rodes giratòries de l’Estat ja s’ocupaven del ciutadà Andreas Pum,i, sense que ell ho sabés encara, l’estaven triturant lentament i a consciència.

(Pàg. 88)
(...) Déu actuava d'una manera semblant: s’equivocava. Quan s’equivocava, Déu continuava sent Déu?

(Pàg. 97)
Potser no era un home, jo. O tenia el cor adormit. Perquè això passa. El cor dorm, batega però és com mort. El meu pobre cap no tenia pensaments propis. La natura no m’ha donat una bona capacitat de judici i el meu feble enteniment l’enganyaren els meus pares, l’escola, els meus mestres, el sergent primer i el capità, i els diaris que em donaven a llegir.

(Pàg. 100)
I malgrat ser un esguerrat de cabells blancs, no cedí en la seva obstinació. Condemnat a morir, restà amb vida per tal de rebel·lar-se: contra el món, les autoritats, contra el govern i contra Déu.

(Pàg. 115)
“Del son de la meva devota humilitat m’he desvetllat a una roja i rebel porfídia. Si fos viu i no em trobés davant Teu, Et negaria, Déu. Però ja que Et veig amb els meus ulls i Et sento amb les meves oïdes, he de fer alguna cosa pitjor que negar-Te: t’he d'injuriar! Engendres milions d'éssers com jo en la teva fecunda insensatesa, creixen, creients i caps cots, pateixen desgràcies en el Teu nom, donen la benvinguda a kàisers, reis i governs en el Teu nom, deixen que les bales els obrin ferides supurants al cos i que els clavin baionetes de tres puntes al cor, o s’esquitllen sota el jou dels Teus dies fèrtils, agres festes dominicals emmarquen amb barata esplendor les seves horribles setmanes, passen fam i callen, se'ls eixarreeixen els fills, les dones se'ls tornen falses i lletges les lleis es multipliquen en el seu camí com traïdores plantes enfiladisses, se'ls embrollen els peus en els matolls dels Teus manaments, cauen i Et preguen, i Tu no els alces.
Les Teves mans blanques haurien de ser vermelles; el Teu rostre petri, desfigurat; el Teu cos erecte, corbat com els cossos dels meus companys. A alguns que Tu estimes i nodreixes, els deixes que ens castiguin i ni tan sols no t’han de lloar. Els eximeixes de la pregària i el sacrifici, de l’honradesa i la humilitat per tal que ens enganyin. Arrosseguem els llasts de la seva riquesa i els seus cossos, els seus pecats i els seus càstigs, els llevem el dolor i l’expiació, la seva culpa i els seus crims, ens assassinem nosaltres mateixos, només cal que ho vulguin: volen veure esguerrats i nosaltres anem a la guerra i perdem les cames fins el genoll; volen veure cecs i ens deixem encegar; no volen que els sentim i ens tornem sords; volen ser els únics a tastar i olorar i llencem granades contra els nostres nassos i boques; volen ser els únics a menjar i els triturem la farina. ¿I Tu ets present i no Et commous? Em rebel·lo contra Tu i no pas contra ells. Tu ets el culpable i no els Teus esbirros. ¿Tens milions de mons i ja no saps què fer-ne? ¿Què n'és  d’impotent, la Teva omnipotència! ¿Tens mil milions d'afers i t’equivoques en alguns? ¿Quina mena de Déu ets Tu? Si la teva crueltat és saviesa que nosaltres no entenem, què imperfectes que ens has creat!(...)”.

>> Altres n'han dit...

dissabte, 13 d’octubre de 2012

El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs - Philippe Delerm



"Ara, aniria bé un programa de televisió. El més idiota farà el fet. ¡Ah, mirar per mirar; sense altra intenció, sense desig, sense excusa! (...)"





Delerm, Philippe. El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs.
Barcelona:  Editorial Empúries, 1999


Le première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules. Traducció de Jordi Llavina
Col·lecció Narrativa, 87


>> Què en diu la contraportada...
La sorpresa literària de l’any té nom: es titula El primer glop de cervesa. Aquest llibre, editat a França de forma modesta i gairebé anònima, va vendre, en pocs dies i davant la sorpresa de tothom, més de 350.000 exemplars. Aviar es va passar de la sorpresa a l’admiració, i ja ningú dubta que ens trobem davant d'un dels llibres més fins i originals que s’han publicat últimament.
El primer glop de cervesa descriu, amb tendresa i ironia, els petits plaers de la vida, des del primer glop de versa fins al diari de l’esmorzar, passant per l’olor de les pomes, la ràdio en el cotxe, el cine o el Tour de França. Philippe Delerm, que s’ha consagrat com un dels autors més importants de França dels últims anys, ha saltat a la fama merescudament amb aquest llibre deliciós, que ha captivat l’atenció de milers de lectors arreu d'Europa.

>> Com comença...
No un ganivet de cuina, evidentment, ni una navalla de brètol amb fiador. Però tampoc un trempaplomes. Diguem que un opinel dels número 6, o un laguiole. Un ganivet que hauria pogut ser d'un hipotètic avi com val. Un ganivet que aquest hauria fet lliscar dins d'uns pantalons de vellut de color xocolata de ratlles amples.

>> Moments...
(Pàg. 8)
A l’època del fax, representa el luxe rústic. Un objecte del tot peculiar, que infla inútilment la butxaca i que ens traiem de tant en tant, mai per fer-lo servir, sinó per tocar-lo, per mirar-lo, per l’agradable sensació d'obrir-lo i tancar-lo. En aquest regal gratuït, hi dorm el passat.
Un ganivet a la butxaca

(Pàg. 12)
Passa gairebé sempre a aquella hora buida del matí en què el temps encara no ens fa decidir per res. Oblidats els bols i les molles de l’esmorzar, lluny encara les olors ben cuites del dinar, la cuina està ben tranquil·la, quasi una abstracció.
Ajudar a desgranar pèsols

(Pàg. 17)
La de les pomes és una olor que es desborda. ¿Com ens ho hauríem fet, si no, per passar tant de temps d'aquella infantesa acre i ensucrada?
L’olor de les pomes

(Pàg. 27)
Gairebé podríem... està be la vida en condicional; com temps enrere en els jocs infantils: “Hauria dit que eres...” Una vida inventada, que enxampa les certeses a contrapèl. Una vida gairebé: a l’abast de la mà (...)
Gairebé podríem dinar fora

(Pàg. 33)
Travessem la nit. Els rètols espaiats –Futuroscop, Poitiers-Nord, Poitiers-Sud, pròxima sortida Marais poitevin- tenen noms ben francesos amb regust de classes de geografia. Però és un regust abstracte, una realitat cega que escorrem amb un vell fons d'astúcia mandrosa: aquesta França virtual que abolim –amb el peu damunt l’accelerador, una llambregada al comptaquilòmetres- és una lliçó de més que no aprendrem.
L’autopista a la nit

(Pàg. 36)
La mirada de cada passatger obeeix una petita gimnàstica instintiva i complexa: probable parada al terra negre de cautxú, entre els peus dels ocupants; parada prolongada de benvinguda just per sobre de les cares. Les actituds intermèdies –tanmateix, les més interessants- s’han d'efectuar furtivament.
En un tren vell

(Pàg. 52)
Ara, aniria bé un programa de televisió. El més idiota farà el fet. ¡Ah, mirar per mirar; sense altra intenció, sense desig, sense excusa! És com l’aigua del bany: un ensopiment que us fa endormiscar amb un benestar palpable.
El diumenge al vespre

(Pàg. 71)
Amb el diari és tota una altra cosa. El despleguem de qualsevol manera damunt la taula de la cuina, entre la torradora i el recipient per a la mantega. Vagament, prenem nota de la violència del segle, però té un gust de confitura de groselles, de xocolata, de pa torrat.
El diari de l’esmorzar

>> Altres n'han dit...

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona - Stefan Zweig




"Tampoc jo no hauria sospitat mai amb quin ardor, amb quina desesperació, amb quina indomable avidesa, un home que se sap perdut xucla encara una vegada les gotes roges de la vida."




Zweig, Stefan. Vint-i-quatre hores en la vida
d’una dona.
Barcelona:  Quaderns Crema, 1996


Vierundzwanzing Stunden aus dem Leben einer Frau .
Traducció de Jaume Vallcorba. Col·lecció Biblioteca mínima, 47


>> Què en diu la contraportada...
“- No troba doncs odiós o menyspreable que una dona abandoni el seu marit i les seves dues filles per seguir un home qualsevol del qual no en sap res, ni tan sols si és digne del seu amor? ¿Pot realment excusar una conducta tan irreflexiva i lleu en una dona que ja és cap joveneta i que tan sols per amor a les seves filles s’hauria d’haver preocupat de la pròpia dignitat?”
 
>> Com comença...
A la petita pensió de la Riviera on m’estava llavors, deu anys abans de la guerra, va esclatar una forta discussió a la nostra taula que va amenaçar inesperadament de degenerar en batalla furiosa, fins i tot amb hostilitat i insults. La majoria de persones tenen una imaginació obtusa. Allò que no els toca d’una manera immediata, que no clava insistentment la seva falca afilada al pensament, no els excita. Però, si mai els passa res de banal davant dels ulls, alguna cosa que actuï directament sobre els sentits, per insignificant que sigui, en aquell moment se’ls desperta una passió exagerada.

>> Moments...
(Pàg. 18)
(...) La Llei decideix segurament sobre aquestes coses amb més severitat que no pas jo. Ella té el deure de protegir despietadament els costums establerts i les convencions generals: això l’obliga a jutjar, i no a disculpar. Però jo, com a individu, no veig per què haig d’adoptar el paper de jutge: m’estimo més ser defensor. Personalment, em causa més satisfacció comprendre les homes que jutjar-los.

(Pàg. 62)
(...) Aquella nit vaig lluitar amb un home per salvar-li la vida, i aquesta lluita, l’hi repeteixo, era a vida o a mort. Vaig percebre vívidament en cada nervi que aquell desconegut, gairebé perdut per sempre, s’aferrava a un últim auxili amb l’avidesa i l’ardor de qui està amenaçat de mort. S’aferrava a mi com qui veu l’abisme als seus peus. I jo vaig concentar totes les meves forces i tot el que posseïa per salvar-lo. Moments com aquests es passen probablement un sol cop a la vida, i entre milions de persones tan sols una acabarà trobant-se en una situació semblant. Si ho hagués estat aquella terrible casualitat, tampoc jo no hauria sospitat mai amb quin ardor, amb quina desesperació, amb quina indomable avidesa, un home que se sap perdut xucla encara una vegada les gotes roges de la vida; allunyada des de feia vint anys de les forces demoníaques de l’existència, mai no hauria comprès de quina manera magnífica i fantàstica la naturalesa aplega sovint calor i fred, mort i vida, alegria i dolor durant uns breus instants.

(Pàg. 69)
(...) després de la mort del meu marit, havia renunciat del tot a la vida. No podia tenir els fills amb mi, jo mateixa no em tenia cap estima, i una vida així, sense una finalitat determinada, és un error.

(Pàg. 71)
Hi ha poques persones que mostrin gratitud; els agraïts, precisament, no troben l’expressió adequada per fer-ho, i callen confosos i avergonyits, i sovint s’encarcaren per amagar aquest sentiment. En aquell home, però, a qui Déu, com un escultor misteriós, havia donat la facultat d’exterioritzar els seus sentiments d’una manera tan bella, espiritual i plàstica, el gest expressiu de la gratitud cremava com una passió que irradiés de tot el seu cos.

(Pàg. 77)
(...) era el reflex d’una felicitat estàtica, ultraterrena, com a penes pot oferir-nos cap rostre humà. Aquesta expressió és solament comparable a aquella ombra blanca en la qual, en despertar-nos d’un somni, creiem veure el rostre fugisser d’un àngel.

(Pàg. 88)
No hauria preguntat ni on ni per quant de temps, ni hauria donat un cop d’ull enrere per veure la meva vida anterior... Hauria sacrificat els meus diners, el meu nom, el meu patrimoni, el meu honor, per aquell home... Hauria anat a pidolar i probablement no hi ha al món cap baixesa que no hagués fer per ell. Tot allò que anomenem pudor o respectabilitat entre els homes, ho hauria llançat lluny de mi si ell, tan sols amb una paraula, amb un gest, hagués intentat prendre’m...

(Pàg. 107)
El temps, tanmateix, té una força profunda i la vellesa un poder singular per treure intensitat als sentiments.

(Pàg. 108)
La vellesa no és res més que deixar de patir pel passat

>> Altres n'han dit...