diumenge, 28 d’abril de 2013

Sostiene Pereira - Antonio Tabucchi








"Es difícil tener convicciones precisas cuando se habla de las razones del corazón, sostiene Pereira."



Tabucchi, Antonio. Sostiene Pereira.
Barcelona:  RBA, 1995


Una testimonianza. Traducció de Carlos Gumpert i Xavier González.
Col·lecció Narrativa de hoy


è Què en diu la contraportada...
Con gran maestría narrativa, Antonio Tabucchi nos cuenta la historia de Pereira, un viejo y sensible periodista en la Lisboa de 1938, en plena dictadura de Salazar.

è Com comença...
Sostiene Pereira que le conoció un día de verano. Una magnífica jornada veraniega, soleada y aireada, y Lisboa resplandecía. Parece que Pereira se hallaba en la redacción, sin saber qué hacer, el director estaba de vacaciones, él se encontraba en el aprieto de organizar la página cultura, porque el Lisboa contaba ya con una página cultural, y se la habían encomendado a él. Y él, Pereira, reflexionaba sobre la muerte.

è Moments...
(Pàg. 31)
(...) se puso a escribir "Se cumplen tres años de la desaparición del gran poeta Fernando Pessoa. Hombre de cultura inglesa, había decidido escribir en portugués porqué sostenía que su patria era la lengua portuguesa. Nos ha dejado bellísimas poesías dispersas en revistas y un largo poema, Mensaje, que es la historia de Portugal vista por un gran artista que amaba a su patria". Releyó lo que había escrito y le pareció nauseabundo, la palabra es nauseabundo, sostiene Pereira. Entonces arrojó la hoja a la papelera y escribió: "Fernando Pessoa nos dejó hace tres años. Son pocos los que han sabido de él, casi nadie, en realidad. Vivió en Portugal como un extranjero, tal vez porque era un extranjero en todas partes. Vivía solo, en modestas pensiones o habitaciones alquiladas. Le recuerdan sus amigos, sus compañeros, aquellos que aman la poesía."
Después cogió el pan con la tortilla y le dio un mordisco.

(Pàg. 38) 
(...) El problema es que usted no debería meterse en problemas que son más grandes que usted, hubiera querido responder Pereira. El problema es que el mundo es un problema, y seguramente no seremos ni usted ni yo quienes lo resolvamos, hubiera querido decirle Perereira. El problema es que es usted joven, demasiado joven, podría ser mi hijo, hubiera querido decirle Pereira, pero no me gusta que usted me tome por su padre, yo no estoy aquí para resolver sus contradicciones. El problema es que entre nosotros ha de haber una relación correcta y profesional, hubiera querido decirle Pereira, y que debe usted aprender a escribir, porque, de otro modo, si escribe con las razones del corazón, va usted a tropezarse con grandes complicaciones, se lo puedo asegurar.
Pero no dijo nada de todo eso.

(Pàg. 39)
Es difícil tener convicciones precisas cuando se habla de las razones del corazón, sostiene Pereira.

(Pàg. 53) 
(...) Escúchame con atención, Pereira, dijo Silva, ¿tu crees aún en la opinión pública?, pues bien, la opinión pública es un truco que han inventado los anglosajones, los ingleses y los americanos, son ellos los que nos están llenando de mierda, perdona la expresión, con esa idea de la opinión pública, nosotros no henos tenido nunca sus sistema político, no tenemos sus tradiciones, no sabemos qué son los trade unions, nosotros somos gente del Sur, Pereira, y obedecemos a quien grita más, a quien manda.

(Pàg. 78)
"(...) Una vida no ejemplar, un poeta altisonante, un hombre lleno de sombras y de componendas. Una figura nada modélica, y por esos le recordamos."

(Pàg. 96)
(...) a los sacerdotes hay que confesarles las propias culpas y yo no me siento culpable de nada en especial, pero sin embargo siento el deseo de arrepentirme, siento nostalgia del arrepentimiento.


è Altres n'han dit...
Llibres per llegir, Llibres i més llibresNosaltres llegim, Un libro al díaAl calor de los libros, El librepensador, La cuesta de Moyano, La biblioteca de AsteriónLa Vanguardia

è Enllaços:
Antonio Tabucchi, punt de partida, bildungsromanper llegir i no oblidar, novel·la polisemàntica, la Mort omnipresent,  l'escenari portugués, llimonada i truitala confederació d'ànimes, Lisboa, compte de fades?

dissabte, 20 d’abril de 2013

Passi-ho bé, senyor Chips - James Hilton





"Treballava bé; era conscienciós; era un pern que oferia servei, satisfacció, confiança... de tot, menys inspiració."


Hilton, James. Passi-ho bé, senyor Chips.
Barcelona: Viena Editorial, 2012



Goodbye, Mr. Chips. Traducció de Miquel Desclot.
Col·lecció El Cercle de Viena Clàssics Moderns i


è Què en diu la contraportada...
Tots els mestres experimenten la por d'enfrontar-se als seus primers alumnes: una classe plena de nois cridaners disposats a posar a prova el professor més tranquil i assenyat. I en Chipping, molt jove i, per tant, molt inexpert, no va ser cap excepció. Els nois no van trigar gaire a abreujar-li el nom: era en Chips al pati de l'escola i quan parlaven entre ells. I és que el nou professor havia arribat a Brookfield -llavors tota una institució entre les escoles angleses- quan tot just acabava d'enllestir els estudis, i, probablement, la disciplina no era el seu fort...

Aquesta és la seva història, el relat d'una experiència de quasi seixanta anys formant centenars de nois que van passar per la seva aula... Una vida que, fins i tot enmig del naufragi personal, va acabar trobant en l'ensenyament una oportunitat extraordinària.

è  Com comença...
Quan ens comencem a carregar d'anys (sense estar malalts, és clar), sovint ens agafa son, i les hores sembla que passin com un ramat mandrós que es mogués a través del paisatge. Això mateix li passava a en Chips quan el trimestre de tardor avançava i els dies s'escurçaven fins que ja era prou fosc per encendre el llum de gas abans del toc de l'hora de plegar. Perquè en Chips, com a vell capità de vaixell, encara mesurava el temps amb els tocs del passat (...).

è  Moments...
(Pàg. 24)
Ell era una persona tranquil·la i convencional, i el món, vist des del port segur de Brookfield, li semblava ple d'innovacions de mal gust (...).

(Pàg. 30)
- (...) Oh, Chips, estic tan contenta que siguis el que ets! Em feia por que no fossis advocat, o agent de borsa, o dentista, o industrial amb un negoci de cotó a Manchester. Quan et vaig conèixer, vull dir. La eina de professor és tan diferent, tan important, no trobes? Això d'influir en aquells que han de créixer i tenir pes al món...
En Chips va dir que ell no ho havia pensat d'aquella manera... o almenys no gaire sovint. Ell treballava tan bé com sabia; i allò era tot el que es podia arribar a fer en qualsevol feina.

(Pàg. 34) 
Treballava bé; era conscienciós; era un pern que oferia servei, satisfacció, confiança... de tot, menys inspiració.

(Pàg. 52)
"(...) Lancaster, Latton, Lemare, Lytton-Bosworth, MacGonigall, Mansfield..."
Què se'n devia haver fet, de tots ells, es demanava sovint; aquells fils que havia mantingut junts un temps, fins a quin punt s'havien separat, els uns per trencar-se, els altres per trenar-se en dissenys desconeguts? Els estranys atzars del món el desconcertaven, aquells atzars que mai més, mentre el món fos món, tornarien a donar significat a aquelles lletanies.

(Pàg. 57)
(...) Perquè sempre, passés el que passés i fossin quines fossin les giragonses de la política, ell tenia fe en Anglaterra, en la carn i la sang angleses, i en Brookfield com en un establiment que en definitiva només tenia transcendència si s'harmonitzava amb el conjunt de l'escena anglesa d'una manera digna i proporcionada.

(Pàg. 78)
La majoria dels mestres més joves eren fora o vestint uniforme. Cada diumenge al vespre, a la capella, després del servei, en Chatteris llegia en veu alta els noms dels exalumnes morts en acció, amb l'afegit d'una breu biografia. Molt emocionant; però en Chips, assegut al darrer banc sota la tribuna, pensava: "Per a ell només són noms, no en veu les cares com faig jo..."
1916. La batalla dels Somne. Vint-i-tres noms llegits un diumenge al vespre.

(Pàg. 99)
La seva vida... i quina vida que havia estat! Aquella tarda, mentre seia a la vora del foc, la veia descabdellar-se davant seu com una processó. Totes les coses que havia fet i vist; Cambridge als anys seixanta, el Great Gable un matí d'agost; Brookfield en tota mena d'ocasió i estació, al llarg dels anys. I, posats a fer, també les coses que no havia fet i ja no faria ara que les havia deixat per a massa tard: no havia anat mai amb avió, per exemple, i tampoc no havia assistit mai a cap sessió de cinema parlat. De manera que tenia alhora més i menys experiència que el vailet més jove de tota l'escola; i allò, aquella paradoxa de l'edat i la joventut, era el que el món en deia progrés.

(Pàg. 107)
- (...) M'havia semblat que els sentia... almenys un de vostès... dient que era una llàstima...hum...una llàstima que jo no hagués...tingut fills... oi?... Però sí que n'he tingut... n'he tingut...
Els altres van somriure sense respondre, i després d'un moment de pausa en Chips va fer una rialla ofegada i palpitant.
- Sí... hum... m'he tingut -va afegir, amb enriolament tremolós-. N'he tingut milers... milers... i tots eren nois.
I aleshores el cor de veus li va cantar a les orelles en una harmonia suprema, més solemnement i més dolçament que mai abans, i també més confortablement... Pettifer, Pollett, Porson, Potts, Pullman, Purvis, PymWilson, Radlett, Rapson, Reade, Reaper, Reddy Primus... veniu aquí ara tots vosaltres, per a unes últimes paraules i un últim acudit... Harper, Haslett, Hatfield, Hatherley... el meu darrer acudit,... ho heu sentit? Us ha fet riure?... Bone, Boston, Bovey, Bradford, Bradley, Bramhall-Anderson... sigueu on sigueu, hagi passat el que hagi passat, concediu-me aquest moment amb vosaltres... aquest darrer moment... els meus nois...

I de seguida es va adormir.

è Altres n'han dit...
Quadern de mots, Un bosc de llibres, Rapsòdia, El barranc de l'Argentada,

è Enllaços:
James Hilton, Hilton escriptorviure per una causa, la importància d'una novel·la modesta, la fi d'una era, qui inspira el personatge del senyor Chips?, cada diumenge al vespre, a la capella... (per exemple), formant líders, Genus hoc erat pugnae, adaptacions de l'obra, 30 anys més tard, un retrat més realista des de l'altre cantó de l'Atlàntic

è Llegeix-lo:
Anglès (html, epub, kindle)

diumenge, 14 d’abril de 2013

Historias de amor - Robert Walser






"Quien no ama no existe, no vive, está muerto."



Walser, Robert. Historias de amor
Barcelona:  Siruela, 2003


Liebesgeschichten. Traducció de Juan de Sola.
Col·lecció Libros del Tiempo, 159 i


è Què en diu la contraportada... 
De los más de mil relatos cortos escritos por Robert Walser unos cien versan sobre el amor. Volker Michels, germanista y autor del epílogo que acompaña esta edición, seleccionó en 1978 ochenta y los ordenó cronológicamente. Estos relatos demuestran la gran variedad del registro expresivo de Robert Walser y dan fe de la evolución de un autor que tenía un concepto poco convencional del amor y del erotismo. En ellos se manifiesta un desmesurado amor mundi que lo envuelve todo, las muchachas y los pájaros, las nubes y las mujeres distantes, las flores en los prados y los enamorados que se tumban sobre ellos con su mirada benévola pero también pícara.
Con graciosas caricias poéticas, abundantes diminutivos y giros verbales absolutamente delirantes, Robert Walser recoge todo lo que le viene a las mientes para conformar un mundo palpitante de comunicación amorosa y de placer. Son éstas, en suma, unas historias plenas de un humor corrosivo contra la hipócrita moral burguesa, en las que también aparecen irónicas imitaciones de la literatura amorosa y recreaciones burlescas de los sueños de la adolescencia.


è  Com comença...
Tenía Simon veinte años cuando, una tarde, se le ocurrió que, así como en aquel momento estaba tumbado sobre el blando y verde musgo a la orilla del camino, podría irse a otro lugar y hacerse paje. Gritó esto en voz muy alta al aire, hacia las copas de unos abetos que, no sé si será cierto o inventado, sacudieron sus farisaicas barbas y entonaron una carcajada muda, como de piñas de abeto, que ayudó a nuestro hombre a levantarse y lo espoleó a ser inmediatamente aquello que con incontenible apetito deseaba ser.
Simon. Una historia de amor.

è  Moments...
(Pàg. 23)
He soñado que era un pequeño, inocente y joven muchacho, tan joven y tierno como nadie lo fue nunca y como uno tan sólo puede serlo en los sueños oscuros, profundos y hermosos.
El sueño.

(Pàg. 30)
Quien no ama no existe, no vive, está muerto. Quien tiene ganas de amar se levanta de entre los muertos; y sólo está vivo quien ama.
La invitación

(Pàg. 38)
La pobre muchacha se sintió un día engañada en todas sus bellas ideas y sentimientos, pues la señora Razón terminó al fin por abrirle los ojos. Vio el engaño tan cerca de sí, que afirmó que podía tocarlo con la mano. Y eso no hubiera supuesto mayor desgracia de no ser porque tuvo que decirse que no había aprovechado los mejores años de su vida. Había envejecido hasta obtener una explicación.
- No ha merecido la pena-suspiró, y bajó decepcionada la cabeza.
Dos mujeres

(Pàg. 59)
(...) Yo mismo me considero más un tipo bueno, tonto y honesto, que malo, listo y ambiguo, más ingenuo que taimado, más recto que torcido y, por desgracia, más insignificante que importante o connotado. En líneas generales, quizá sea un hombre bastante pasable y simpático, aunque hasta la fecha no lo haya demostrado.
Marie

(Pàg. 64)
Herir sin escrúpulos el amor propio y la natural vanidad de alguien, ser grosero, desconsiderado y descortés en  tal o cual situación es algo que, a Dios gracias, considero y he considerado siempre tan indelicado como imprudente, tan brutal como necio, tan cobarde como cruel (...) Cuando uno es consciente de que hablando destruye algo bueno, entrañable y excelente, mientras que callando no produce el menor daño ni perjuicio, calla de buen grado.
Marie

(Pàg. 75)
He visto mujeres bellas y orgullosas en cuyos ojos titilaba el temor a que pudiera desvanecerse su belleza y, por lo tanto, acabar también su buena estrella. Jamás vi nada parecido en Luise. He visto a mujeres preciosas enfurecerse por el viento y por la lluvia que tuvieron la osadía de causar algún desorden en el santuario de sus cabellos, y más de una vez ha sucedido que tuviera yo la ocasión de ver a mujeres castañeteando los dientes de ira ante el bien conservado encanto de sus iguales femeninas.  Tal vez no ande uno muy equivocado al osar decir que el aspecto de dichas mujeres de sebe al suplicio permanente que ellas mismas se provocan con la preocupación por su boca, mejillas, ojos, peinado y figura. Parece que son muchas las mujeres que no logran jamás escapar a la pequeña, en el fondo bien miserable idea de su aspecto, y que no pueden estar contentas, puesto que son esclavas atormentadas que tiemblan ante el látigo de la espantosa pregunta: "¿Cómo estoy?" o "¿Qué aspecto tengo?".
Luise

(Pàg. 85)
Qué pobre soy en un mar de estímulos. Pero me alegro, pues pienso que sólo el pobre es capaz de deshacerse de su personalidad más inmediata para perderse en algo mejor, en el vaivén que nos hace dichosos, en el movimiento que no cesa, en lo sublime que no deja de crecer, en lo universal oscilante, en lo inextinguible común que nos sostiene, hasta que nos den paz y sepultura.
Carta de amistad.

(Pàg. 106)
(...) disfruté de los favores de una hermosa y encantadora muchacha en tanto en cuanto la ofendí; se le quedó grabado. Si nos comportamos debidamente, dejamos menos huella en las almas.
La declaración de Alfred

(Pàg. 116)
Amor es una palabra demasiado bonita  como para decirla a la ligera; preferiría sentir lo que significa.
Cuándo los débiles se creen fuertes.

(Pàg. 120)
(...) Con las muchachas hay que ser cortés por fuera y duro por dentro. Sólo se dejan convencer por los hipócritas. Lo encuentro divertidísimo.
Edith y el muchacho

(Pàg. 142)
En gran medida, uno posee tan sólo aquello de cuanto carece porque se ve obligado a buscarlo. Se vive buscando. Todo el mundo busca algo.
La debilidad puede ser fuerza

(Pàg. 144)
-¡A partir de ahora me vas a adorar! Y no es que lo desee, sino que te lo ordeno.
Escritor y ama de llaves

(Pàg. 146)
Por lo general, uno cree siempre por desgracia ser muy listo cuando piensa lo peor de sus iguales, y cree que debe tenerse por muy tonto por creer al prójimo capaz de algo bonito.
Escritor y ama de llaves.

(Pàg. 157)
La esperanza es un concepto con el que es mejor no trabar amistad. Jamás se me ocurrió esperar alguna cosa. El optimismo vivía en mí sin que yo lo supiera.
Hombre y mujer

(Pàg. 158)
Pensar es una molestia que los jóvenes, por fortuna, estamos muy lejos de sufrir, y contra la que los más maduros, en su lamentable situación, se ven obligados a luchar.
Cuento de Navidad.

(Pàg. 176)
Yo no vago; vivo sin vivir nada, no me ofrezco a ninguna experiencia.
La flor

(Pàg. 196)
(...) He aquí un gran problema  del tiempo en el que estamos condenados a vivir: que todo está permitido. Cuando está tan descaradamente permitido que los enamorados se abracen sin que uno de ellos tenga que mirar o girarse preso de la zozobra para ver si hay moros en la costa, entonces no hay novela italiana que valga. Oskar y Emma pretendían hacer una novela, pero no llegó a buen puerto y cayó en pedazos. El estilo pierde. Pretender conseguir una novela cuando falta el peligro es empezar mal. El peligro son las venas de una novela; los obstáculos, su vida. Y ya no quedan más obstáculos en este mundo sin orgullo ni principios, incapaz de prejuicio noble alguno. Incluso los niños pueden llegar cuando quieren, antes y después de la sagrada unión. Oskar y Emma lo sabían y veían cómo una angustia se adueñaba de su corazón. Sus padres eran gente sin prejuicios, ¡qué calamidad! No hay novela posible sin prejuicios. Las novelas crecen sólo en el terreno agreste y delicioso de las convenciones. Una historia de amor no existe si hay alguien a quien todo le resulta indiferente y no hay nadie a quien nada le resulte indiferente. En la antigua novela italiana a nadie le resulta nada indiferente, y es por eso, precisamente por esos, por lo que Oskar y Emma hubieran querido morirse. Pero morir no es tan fácil si no se saca un puñal. Por poco se mueren de las ganas de tener un puñal.

è Altres n'han dit...
Centro de Estudios Robert Walser, La antigua Biblos, Lux Atenea Webzine, Marina Neubert 

è Enllaços:
Robert Walser

diumenge, 7 d’abril de 2013

El pes de la papallona - Erri De Luca






"Sense la certesa de ser inferior no hi ha impuls per posar-se a l'altura."





De Luca, Erri. El pes de la papallona
Alzira:  Bromera, 2011


Il peso della farfalla. Traducció d'Anna Cassasas
Col·lecció Eclèctica, 192  i


è Què en diu la contraportada... 
El rei dels isards sap que el seu temps s'esgota després d’anys de supremacia indiscutible per la seva força i grandesa. Ara, les seves banyes hauran de rendir-se a les d’un fill decidit. Sap com encarar el seu ocàs amb dignitat. És novembre. Des de la vall se sent l’olor de l’home, de l’assassí de la seva mare. El vell caçador furtiu sap que també voreja el final. Ha passat la vida acaçant molts fills del rei, però era ell a qui realment buscava. Aquesta serà l’última temporada, no queda més temps si el vol vèncer.
Dos éssers únics, extraordinaris, solitaris en la seva supremacia, han posposat durant anys un duel en el qual no hi ha en joc el seu destí, sinó la veritat de dues vides oposades. Una papallona que durant generacions s’ha posat a la banya del rei esbategant al vent serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents.

è Com comença...
El caçador havia abatut la seva mare. Als narius del cadell se li va quedar clavada l'olor de l'home i de la pólvora dels trets.
Orfe igual que la seva germana, sense tenir cap grup a prop, va aprendre-ho tot ben sol.

è Moments...
(Pàg. 11)
Les peulles de l'isard són quatre asos a la butxaca d'un tafur. Amb ells la gravetat és una variació del tema, no pas una llei.

(Pàg. 14) 
Durant un quant temps en el segle passat la joventut es va atorgar una llei diferent de la que estava establerta. Va deixar d'aprendre coses dels adults, va abolir la paciència.

(Pàg. 19) 
Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer, l'un rere l'altre, executant una seqüència idèntica de passos per volar d'una vora a l'altra. El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit. Hi havia l'enveja per la superioritat de l'anima, com a caçador admetia la baixesa que inventa un expedient, l'aguait des de lluny. Sense la certesa de ser inferior no hi ha impuls per posar-se a l'altura.

(Pàg. 21) 
El cervell de l'home és remugant, torna a mastegar les informacions dels sentits. Les combina i en fa probabilitats. Així l'home és capaç de premeditar el temps, de projectar-lo. També és la seva condemna, perquè fa estar segur de morir.

(Pàg. 24)
A cada espècie els solitaris són els que proven experiències noves. Són una part experimental que va a la deriva. Rere seu el solc obert es tanca de nou.

(Pàg. 31)
(...) una dona és la teranyina parada en un lloc de pas, que s'enganxa a la roba i es porta a sobre.

(Pàg. 51)
El present és l'únic coneixement útil. L'home, al present, no hi sap ser.

è Altres n'han dit...
Quadern de motsA tall d'invocacióEls orfes del senyor Boix, Luis Sora, El País


è Enllaços:
Erri De Luca, l'autor en diupoema en prosa, la presència del paisatge i els elements, la consciència de la derrota / la fi de la carrera


dijous, 4 d’abril de 2013

Caín - José Saramago




"caín és qui va matar el seu germà, caín és qui va néixer per veure el que és inenarrable, caín és qui odia déu."




Saramago, José. Caín.
Barcelona: Edicions 62, 2009


Caim. Traducció de Núria Prats.
Col·lecció El Balancí, 625 i


è  Què en diu la contraportada...
Posant a prova la seva capacitat imaginativa i narrativa, José Saramago reescriu, amb el seu estil característic irònic i punyent, una història que tots coneixem: la de Caín i Abel. Dos són els protagonistes, Caín i Déu, o més ben dit tres, perquè tota la humanitat amb les seves diverses expressions i pulsacions cobren vida a Caín.

Sense embuts ni subterfugis, i amb el punt d’humor i irreverència que convé, el Nobel portuguès fa un recorregut mordaç per diversos passatges bíblics per abordar una qüestió que durant mil·lennis ha estat considerada intocable i innombrable en totes les cultures i les civilitzacions: la divinitat i el conjunt de normes i preceptes que els homes estableixen al seu voltant i que sovint els porta a exigir una fe inviolable i absoluta en la qual tot queda justificat, des de la negació a un mateix fins a l’extenuació a la mort en sacrifici o a matar en nom de Déu.

Com ja ho va ser L’evangeli segons Jesucrist, Caín és una novel·la necessària i crítica que de nou dóna compte del compromís de l’autor amb la responsabilitat d’escriure. Un cant a la llibertat de pensament i en favor de l’home.


è Com comença...
Quan el senyor, també conegut com a déu, es va adonar que a adam i a eva, perfectes en tot el que mostraven a la vista, no els sortia ni una sola paraula de la boca ni emetien cap so, per més primitiu que fos, segurament es va empipar amb ell mateix, ja que no hi havia ningú més al jardí de l'edèn a qui poder responsabilitzar del gravíssim error, mentre que altres animals, productes, tots ells, com els dos humans, de la voluntat divina, els uns per mitjà de mugits i rugits, els altres per mitjà de roncs, xerroteigs, xiulets i cloqueigs, ja gaudien de veu pròpia.

è Moments...
(Pàg. 28) 
Els temps del jardí de l'edèn i de la caverna al desert, de les espines i dels cards, del rierol d'aigües tèrboles es van anar esfumant de la memòria, i només apareixien de tant en tant com a invents gratuïts no viscuts, ni tan sols somiats, però sí intuïts com el que podria haver estat una altra vida, un altre ésser, un altre destí.

(Pàg. 29)
I sempre la falta de pietat d'abel, l'escarni d'abel, el menyspreu d'abel.

(Pàg. 30) 
Sóc l'amo sobirà de totes les coses, I de tots els éssers, diràs, però no de mi i de la meva llibertat, Llibertat per matar, De la mateixa manera que tu has estat lliure per deixar que matés abel quan estava a les teves mans evitar-ho, n'hi hauria hagut prou que per un moment haguessis abandonat la supèrbia de la infal·libilitat que comparteixes amb els altres déus, que per un moment haguessis estat realment misericordiós, que haguessis acceptat la meva ofrena amb humilitat senzillament perquè no t'hauries d'atrevir a refusar-la, perquè els déus, i tu com tots els altres, teniu deures envers els qui dieu que heu creat, (...)

(Pàg. 40) 
(...) el progrés, tal com s'haurà de reconèixer més endavant, és inevitable, fatal com la mort. I com la vida.

(Pàg. 67)
(...) Què fas, vell malvat, matar el teu propi fill, cremar-lo, sempre la mateixa història, es comença per un anyell i s'acaba matant la persona que més hauríem d'estimar,

(Pàg. 73)
Al cap de molts anys es va dir que allà havia caigut un meteorit, un cos celeste, dels molts que volten per l'espai, però no és veritat, era la torre de babel, que l'orgull del senyor no va consentir que acabéssim. La història dels homes és la història dels seus malentesos amb déu, ni ell ens entén a nosaltres, ni nosaltres l'entenem a ell.

(Pàg. 85) 
Llúcifer sabia perfectament què es feia quan va rebel·lar-se contra déu, hi ha qui diu que ho va fer per enveja però no és cert, és que coneixia bé la natura maligna del subjecte.

(Pàg. 90)
Es ben possible que el pacte de l'aliança que alguns afirmen que va existir entre déu i els homes no contingués més que dos articles, a saber, tu serveix-nos a nosaltres, vosaltres serviu-me a mi.

(Pàg. 93)
En aquella època, les malediccions eren autèntiques obres mestres de la literatura, tant per la força de la intenció com per l'expressió formal en què es condensaven,

(Pàg. 95) 
Esteu avisats, qui hi torni, me la pagarà, jo sóc el senyor.

(Pàg. 99)
la vida d'un déu no és tan fàcil com us penseu, un déu no és el senyor del continu vull, puc i ordeno que tothom s'imagina, no sempre pots anar directament al fi, a vegades t'has de desviar,

(Pàg. 107)
No series aquí si no haguessis matat abel, egoistament pensant, una cosa porta a l'altra, He viscut el que havia de viure, matar el meu germà i dormir amb tu al teu llit són efectes de la mateixa causa, Quina, Estem en mans de déu, o del destí, que és el seu altre nom,

(Pàg. 111)
Els designis de déu són inescrutables, ni tan sols nosaltres, que som àngels, podem penetrar en el seu pensament, Estic cansat d'aquesta cantarella que els designis del senyor són inescrutables, va respondre caín, déu hauria de ser transparent i nítid com el cristall en lloc de provocar aquest terror continu, aquesta por constant, en fi, déu no ens estima,

(Pàg. 112)
(...) la justícia és per a déu una paraula vana, ara farà patir job per culpa d'una juguesca i ningú l'hi demanarà explicacions, Compte, caín, estàs parlant massa, el senyor et sent i tard o d'hora et castigarà, El senyor no hi sent, el senyor és sord, per tot arreu el supliquen, els pobres, els infeliços, els desgraciats, tots imploren el remei que el món els ha negat, i el senyor els gira l'esquena, va començar fent un pacte amb els hebreus i ara fa un pacte amb el diable, per a això no calia que hi hagués cap déu.

(Pàg. 117)
caín és qui va matar el seu germà, caín és qui va néixer per veure el que és inenarrable, caín és qui odia déu.

è Altres n'han dit
Porcions, L'escalè de la discòrdia, Negra i altres coses, El placer de la lectura, Algún día en alguna parteUn libro al día,

è Enllaços:
José Saramago, el per què pel propi autor (1)..., ...i (2)idees bàsiques per començar, les passes de l'assassí errant, malgrat tot,... una boutade?, l'alter ego, Cain: personatge inspirador