dimecres, 29 d’octubre de 2014

L'auca del senyor Esteve - Santiago Rusiñol






"Tot estava previst, meditat, amidat, apamat, mesurat (...)".






Rusiñol, Santiago. L'auca del senyor Esteve.

Barcelona: Edicions 62, 1979



Col·lecció Les millors obres de la literatura catalana, 25   i


è Què en diu la contraportada...
L'auca del senyor Esteve -publicada per primera vegada el 1907 i amb nombroses reedicions- és una característica novel·la modernista, en la qual el senyor Esteve, personatge principal de l'obra, que assolirà categoria d'arquetipus de la petita burgesia barcelonina, té un nét que vol ser artista, amb tot l'idealisme que aquesta decisió implica. A través d'aquesta oposició, Rusiñol planteja una de les qüestions més decisives del modernisme: la relació de l'artista amb la societat burgesa, qüestió que es resol, al capdavall, en una entesa, un pacte.

è Com comença...
DEL MODO NATURAL QUE L'ESTEVET VA ARRIBAR EN AQUESTA VALL DE NÚMEROS

El jorn que va nàixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingències del comerç, no va poguer estar perenne al costat de la seva esposa.

è Moments...
(Pàg. 14)
Lo que passava a dalt era molt sèrio: ser pare; lo que passava a la botiga era tan sèrio com lo altre: el negoci. No estar pel fill que tenia de venir era faltar a un dever sagrat, i no pensar en el despatx de la tenda, que era el pervindre d'aquell fill, era faltar a dos, de devers: el dever de baix i de dalt, i entre les dugues obligacions, es repartia els sentimens del millor modo que sabia: l'atenció comercial, per les dones del despatx; el cor de pare, per les angoixes de sobre.

(Pàg. 28)
- Roseta: aquí tens l'Estevet batejat. Fer-ne un bon comerciant. Un que honri el nom de "La Puntual". Puja'l com es té de pujar. Sèrio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i pràctic: sobretot ben pràctic; que l'home és el que fa la casa, i la casa és el que fa l'home.

(Pàg. 32)
Va baixar la mare amb un farcell, que hi anava l'Estevet a dintre, i, aixís que el va tenir al davant, el senyor Esteve li va dir: -Tens tres mesos; tens un trimestre de ser al món. D'avui en un any d'aquesta fecha , tindràs un any i tres mesos, i, anant sumant els anys a l'Haver, d'aquí vint anys serà s un home. Recorda't allavors de lo que et dic, quan t'explicaran lo que t'he dit. Recorda't que jo, l'avi, el teu avi, que allavors serà al cel sia, et va fer biaxar a la botiga com aquell que et porta a l'iglésia, a posar la primera pedra. Aquí ha de ser la teva iglésia per espera l'altra de l'altra món (...).

(Pàg. 35)
(...) l'estimaven tant per lo que era com per lo que representava, però com que no havia donat motius que haguessin de posar l'amor a prova, l'estimaven sense adonar-se'n.

(Pàg. 36)
La llum del carrer, el blau del cel, els arbres que es veien al lluny, el cant d'aucell dels infants, no semblava que anessin per ell. No estirava mai els bracets per agafar la lluna i el sol. Si els arribava a estirar, era per agafar un rodet, marca Coats, del número vuitanta-quatre.

(Pàg. 43)
L'Estevet els seguia d'esma, aquests jocs. Anava amb els seus companys, però no sabia per què hi anava. No havia vingut al món ni per fer mal ni per fer bé. Només tenia dotze anys, i ja era prudent, ja era callat; encara no havia pogut aprendre ni de riure, ni de jugar, ni de tenir amics, ni enemics. Tot ho feia com els altres, però tot ho feia a mig fer.

(Pàg. 48)
(...) I això cada dia, tot el mes, tot l'any, seguint les hores a les hores, amb la puntualitat del rètol que duia l'establiment, i això als quinze anys, i als setze, i als disset, i al ple de la primavera; i això, en l'edat que el cos esclata, i cada rialla és una flor; i això en les portes de la vida, quan les il·lusions són en un turó que l'ànima es deleix per pujar-hi!

(Pàg. 50)
(...) un taulell per entremig separa encara més que un ninxo.

(Pàg. 55)
- (...) No t'aconsellaré que t'enamoris, perquè això d'enamorar-se dóna molt gasto i poc pa. T'aconsellaré que et casis, això és: que et casis, a plazo curt, amb una noia modoseta, filla de pares comeciants, bona feinera, econòmica i que no tingui pardalets al cap; una noia de les pràctiques; això és: que lo mateix feinegi a la cuina, que despatxi a la botiga; que et dugui una tassa de caldo, avui per demà que estiguis malalt, i que t'ajudi a bé morir quan Nostre Senyor et destini l'hora.

(Pàg. 68) 
Tot estava previst, meditat, amidat, apamat, mesurat (...).

(Pàg. 72)
(...) era un d'aquells pobres homes que quan passen un no sap què són ni de què fan; que ningú els veu, que mai destorbem per res, que ningú els dóna el "Déu vos guard" quan arriben, ni l'"Adeu-siau" quan se'n tornen (...).

(Pàg. 82)
Si s'entén per feliç tenir emocions, alegries; tenir tristors de capvespre que acabin amb la llum de l'alba, tenir il·lusions que s'empaiten fins al capdavall de la vida, i amors, i gelos i passions... no!, no n'era, de feliç, l'Esteve. Si el goig de la vida és viure-la i gastar-se-la amb la salut, i emmanllevar forces que flaquegen, i córrer darrera d'un ideal fins a morir de desenganys... no : no era un home per córrer, de patir per haver-la, o empenyar-se la joventut, o vendre`s l'ànima al diable, l'Esteve, que no es volia vendre ni empenyar deu cèntims de vida, no podia ser feliç: però si la felicitat és passar dies sense nits, sense febre, sense angoixes, sense llàgrimes i sense rialles, i "anem tirant" i "alabat sia Déu" que ha arribarem al capdavall de la carretera plana.... l'Esteve era un feliç complet: n'era tant, que només li faltava, per a ser-ho definitiu, adonar-se de que ho era, si és que amb el sol fet d'adonar-se'n no ho hagués deixat de ser.

(Pàg. 116)
Potser an aquell pobre pare lo hauria arribat el moment de tenir alguna emoció! Però ca! Ni veia res, n podia veure res, ni tenia vista per veure-hi! L'home que sempre ha viscut darrera d'unes vidrieres té el panorama entelat i no sap lo que passa allà fora! El qui ha estat sempre tancat en una capsa de gafets no sap lo que és llibertat! Aquesta santa llibertat que tants la canten i tan pocs l'estimen!

(Pàg. 117)
Un dia va trobar un llibre a sobre mateix del taulell. Un llibre que no era de comerç: una història o una novel·la, que no ho va saber ben bé de fixo, i tampoc en va fer esment, i també féu bé de no fer-ne!
Aquell llibre tan senzill, el primer que entrava a la casa, era, senzillament, el corc que tenia que matar-la.

(Pàg. 120)
- Nois, jo me'n vaig. No feu anar el cap, que me'n vaig. Cada u mor a tants anys fecha, i a mi m'arriba el venciment. Me'n vaig, però no us alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Tinc testament fet, que no us l'ensenyo perquè és lo primer que mirareu així que acluqui la vista, i ja sé que us agradarà perquè he fet més economies de les que podeu imaginar-vos.
Va tossir i va continuar:
- Me'n vaig tranquil d'aquest món perquè us deixo tranquils a tots, i sé que ho estareu més quan falti perquè ja abusava de viure. Ja he fet prou coses jo per anar-me'n. Vaig fundar "La Puntual", com qui diu la vaig criar, la vaig fer créixer, us la vaig donar com a mare, us he donat consells a tothora, i tants anys de donar consells cansen: cansen an aquells que els donen i cansen an els que els prenen, i ja començàvem a cansar-nos.
Va respirar una mica i seguí:
- Avui us donaré els darrers. Preneu paciència, que ja s'acabem. Us deixo una vinya plantada; cuideu-la, que un cop plantada ja dóna raïms ella sola i no és mai rabassa morta. No pugeu mai de revolada. Aneu pujant de mica en mica, i, avui una pedra i demà una altra, anireu fent de "La Puntual" com una mena d'iglésia, que serà l'orgull dels Esteves. Jo n'he posat els fonaments; l'Esteve i el seu pare, els pisos, i ara et toca a tu, Ramonet: tu tens de fer la coberta.
Encara li quedava aire i va seguir:
- No us donaré gaires consells més perquè ja no em queda temps i perquè no puc entretenir-me. Aniré al gra, resumint. No us fieu mai de les paraules, que les paraules enlluernen i tergiversen les coses; no us fieu gaire de les firmes perquè són paraules escrites; no us fieu gens de les dones perquè son màquines de dir-ne; i no us fieu ni de vosaltres perquè us podeu equivocar. Fets, sempre fets!, que tot lo demés és nuvolada, i el comerç no hi viu, als núvols.
I, ja no poguent més, va anar al gra.
- I ara, adéu-siau, i res de llàgrimes ni de tonteries, Fets! Guardeu un record de mi, però sobretot guardeu el crèdit. Fets! Un enterro senzill... i...fet!

(Pàg. 130)
(...) Allí no hi feien nits de lluna, ni lluminàries de sol, ni celisties, ni apagaments de capvespre: sempre una llum d'aigua amb sabó, de claraboia, de clínica comercial, de quarto de convalescent, d'aquella claror de les botigues que semblen presons de gent de bé; i allí no veien cap vista: el quartel, sempre aquell quartel, amb les finestres de sempre, rectes, iguals, a rengleres, com una malaltia d'uns ulls que veiessin les coses quadrades.

(Pàg. 132)
Era l'home neutre, el senyor Esteve, el símbol de la classe neutra, la Classe. Conservador per instints, per educació i per fets, era l'home d'ordre en tot i per tot: ordre en el riure, ordre en el menjar, ordre en estimar els fills i la dona, ordre en el viure, en el morir, i fins ordre en l'altra vida. Era l'home del ben entès: ben entesa la llibertat, la família, la guerra, la pau, i fins i tot lo que no entenia ho volia ben entès; era l'home de la mida: goig amb mida, plors amb mida, amistat amb midam fe amb mida, caritat amb mida, tot amb mida i amb mitja cana; amb la maleïda mitja cana que ha dignificat l'egoisme des de que l'egoisme pren mides. Si li agradaven els soldats no era per la idea de pàtria (no gastava mapa "La Puntual"), sinó perquè posaven ordre en els que gosaven cridar, tant si tenien raó com no; si li agradaven els governs rectes (rectes volia dir absoluts), no era perquè fos dolent (ni això era), sinó perquè hi hagués quietud, sobretot quietud, que els crits destorbaven la venda. No  li agradava que mai passés res, ni bo ni dolent. Mai res! Només que passessin els compradors, d'un en un, en sense empentes, i amb un regateix prudent, sossegat i metòdic, però curt, anessin comprant amb ordre (...)

(Pàg. 133)
(...) l'home que diu sentències, per esguerrades que les digui, troba tanta gent que se les creuen per no tenir-les de pensar (...).

(Pàg. 135)
La botiga era el seu Tot. El Jo, la llei de substància, les forces combinades, el Déu, la Matèria, el Temple, el Teatre, l'Altar, el Trono, la Pàtria, la Francmaçoneria i la Vida. La botiga era el primer amor, i era l´únic i seria el darrer; la botiga eren les il·lusions, les esperances, la fe, el Crec en un Déu, la Doctrina, la Bíblia, el Vell Testament, el Nou i el Testament del seu Avi; la botiga era el bon temps, la Primavera, l'Estiu, la Pasqua, els arbres florits, l'alba i l'aurora boreal; la botiga ho era tot per a ell. Fins allí on li arribava la vista, allí hi veia la botiga; fins allí on li allargava el seu curt enteniment no hi veia més que la botiga. Tota la seva joventut, tot lo que pogués somniar, tot lo que gasten els demés homes, vida amb amor, amb delit, amb glòria i amb passions, s'ho havia gasta en la botiga. Si les botigues tinguessin sang, n'haurien tingut de ses venes.

(Pàg. 161)
- (...) No em mouré! No em mouré més de darrera el taulell! Aniré fent lo que vostè vol, fer diners, sempre fer diners! Però si un dia vostè s'adona que em vaig fent ric, però que em vaig fent trist; que vaig augmentant la fortuna, però que vaig perdent l'alegria; que m'he apagat tots els somnis, i escanyat les esperances, i mort la fe, i trepitjat les il·lusions, i esmicolat a dintre el cor tot lo que hi tenia de vida, al menos... al menos... adongui-se'n i planyi'm!, que enterrar la fantasia a vint-i-tres anys, com ara tinc, potser encara té més mèrit que no pas el fer fortuna; i això, ho faig per vostè, no ho faig per mi: per a mi la llibertat és vida, i per vostè seria la mort, i com que vui que visqui... em quedo!

(Pàg. 166)
- (...)Jo he treballat molt en el món. No he fet és que això: treballar. Ara que me'n vaig et puc dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. Només he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l'ha cuidada, que l'ha seguida, que l'ha feta prosperar, perquè després vingués un altre, tu, i l'anés cuidant com jo l'he cuidada, i tu, tu ja sé que la deixaràs!
- Pare -va dir En Ramonet commogut -, jo faré allò que vostè em digui.
- Jo no he ambicionat res per a mi -va seguir dient amb veu feble-. No sé lo que són alegries: no m'han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me n'has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n'he après, però n'he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me n'adono, i ara que me n'adono... me'n vaig!

è Altres n'han dit...

è Enllaços: 

è Mira-la: 
Català (1984: Zitzània Teatre - TV3)

dissabte, 25 d’octubre de 2014

L'escuma dels dies - Boris Vian




"-(...) La vida és així.
- No." 





L'escuma dels dies. Boris Vian. 
Barcelona: Viena Edicions, 2013

L'écume des jours. Traducció de Jordi Martín.
Col·lecció Clàssics moderns, 36 i


è  Què en diu la contraportada...
L'escuma dels dies podria ser una història d'amor trista, si no fos també una crítica sagnant a la religió i a l'obsessió per la feina, o una sàtira de l'existencialisme de Jean-Paul Sartre, convertit en la novel·la en Jean-Sol Partre. Hi ha qui veurà un conte de fades, amb ratolins que parlen i endrecen la cuina, cases que es fan petites i nenúfars malignes que creixen al pit de la jove protagonista. D'altres hi trobaran una estimulant novel·la d'anticipació científica, amb invents tan suggeridors com el pianòctel o l'arrencacors, i un homenatge explícit al jazz i al cinema mut.

Tot això (i molt més) és L'escuma dels dies, una de les gran fites de la literatura contemporània i, alhora, una d'aquelles lectures mítiques que t'acompanyen tota la vida.

è  Com comença...
En aquesta vida, l'essencial és emetre judicis a priori sobre totes les coses. De fet sembla que les masses s'equivoquen i que l'individu sempre té raó. Cal guardar-se prou de deduir-ne unes normes de conducta: no és necessari formular-les per seguir-les. Només hi ha dues coses importants, que són l'amor, de totes les maneres i amb noies boniques, i la música de Nova Orleans, o de Duke Ellington, que és el mateix. La resta hauria de desaparèixer, perquè la resta és lletja (...).

è  Moments...
(Pàg. 33)
"No hi ha cap floristeria que tingui persiana metàl·lica. A ningú no se li acut robar flors."

(Pàg. 55)
(...) no li agradaven gens les senyores golafres de quaranta anys que es mengen set pastissos de crema amb el menovell separat de la resta dels dits de la mà. Només concebia la golafreria en els homes, en els quals assoleix tota la raó d'ésser sense prendre'ls la dignitat natural.

(Pàg. 63)
- (...) Escolta, Chick, tinc cent mil doblezons. Te'n donaré un quart i podràs viure tranquil·lament. Continuaràs treballant i així tot anirà bé.
- Mai no t'ho podré agrair prou -va dir en Chik.
- No m'ho agraeixis. El que m'interessa no és la felicitat de tots els homes, sinó la de cadascun.

(Pàg. 76)
Al carrer tots els vianants es giraven i agitaven els braços amb entusiasme, pensant-se que era el President, i en acabat reprenien el seu camí pensant en coses brillants i daurades.

(Pàg. 88)
- Per què són tan desdenyosos? -va demanar la Chloé-. Tampoc no està tan bé, això de treballar.
- A ells els han dit que està bé -va contestar en Colin-. En general tothom ho troba bé. Però en realitat no hi ha ningú que ho pensi. Es fa per costum i per no pensar-hi, precisament.
- En qualsevol cas, és una bestiesa fer una feina que podrien fer unes màquines.
- Però cal fabricar màquines -va dir en Colin-. Qui hi farà, això?
- Oh, és clar, per aconseguir un ou cal una gallina, però un cop tens la gallina, pots tenir un munt d'ous. Per tant, val més començar per la gallina.
- Falta saber qui no deixa fabricar les màquines. Deu ser que no tenen temps. La gent perd el temps vivint i llavors ja no els en queda per treballar.
- Més aviat no seria el contrari? -va preguntar la Chloé.
- No -va respondre el Colin-. Si tinguessin prou temps per fabricar les màquines, en acabat ja no tindrien necessitat de fer res. El que vull dir és que treballen per viure en comptes de treballar per fabricar màquines que els permetin de viure sense haver de treballar.
- És complicat -va observar la Chloé.
- No, és ben senzill. Per descomptat el canvi seria gradual. Però es perd tant de temps fent coses que es gasten.
- Però tu creus que no s'estimarien més quedar-se a casa i fer petons a la dona, o anar a la piscina i a passar-s'ho bé?
- No -va contestar en Colin-, perquè no hi pensen.
- Però és culpa seva, si pensen que treballar està bé?
- No, no  és culpa seva, el que passa és que els han dit que la feina és sagrada, que està bé, que és una cosa bonica, que és el més important i que només els treballadors tenen dret a tot. L'únic que se les empesquen per fer-los treballar tota l'estona i després no poden aprofitar res.
- Llavors és que són uns ximples -va dir la Chloé.
- Doncs sí, són simples. Per això estan d'acord amb els qui els volen convèncer que la feina és el millor que hi ha. Així no han de pensar ni intentar progressar per viure sense treballar.

(Pàg. 90)
En un costat de la carretera hi bufava el vent i en l'altre no. Es podia triar el que més agradés. Només un arbre de cada dos donava ombra, i només en una de les cunetes hi havia granotes.

(Pàg. 127) 
Caminava pel carrer de biaix, en posició d'atac oblic, per estalviar forces.
- Vull que sàpigues una cosa -va dir en Chick-: que no em casi amb l'Alise no vol dir que me'n vulgui separar...
- No sé què vols que et digui... al cap i a la fi, això es cosa teva.
- La vida és així.
- No.

(Pàg. 161)
Van sortir. El cel blau verdós penjava gairebé fins a terra, i unes taques blanques enormes marcaven damunt la plaça el lloc exacte on s'acabaven d'estavellar uns quants núvols.

(Pàg. 185) 
- (...) Per què no et vaig conèixer a tu abans? T'hauria estima tant. Però ara no puc, l'estimo a ell.
- Prou que ho sé. Jo també m'estimo més la Chloé, ara.

(Pàg. 189) 
(...) fet i fet, des del punt de vista moral, és recomanable pagar els impostos per obtenir en contrapartida el dret a ser enxampat perquè d'altres paguen els impostos que serveixen per mantenir la policia i els alts funcionaris? És un cercle viciós que cal trencar: que ningú no pagui més durant prou temps i tots els funcionaris es moriran de consumpció i ja no hi haurà més guerres.

(Pàg. 192)
(...) beuen te dels Mars i licors suaus, cosa que els estalvia pensar en allò que escriuen, i hi entra i en surt molta gent i això agita les idees del fons i una o altra s'acaba pescant, no cal eliminar tot allò que és superflu, s'hi afegeix una mica d'idees i una mica de superflu i es dilueix. La gent aquestes coses les absorbeix més fàcilment, sobretot a les dones no els agrada el que és pur.

(Pág 208)
-(...) Només tinc vint doblezons. Podria aconseguir-ne trenta o quaranta més, però no ara mateix.
El Religiós es va omplir els pulmons d'aire i va esbufegar amb cara de fastig.
- El que necessita, doncs, és una cerimònia de pobre.
- És que jo sóc pobre... -va contestar en Colin-, i la Chloé és morta...
- Ja, però tothom s'hauria d'espavilar per morir amb prous estalvis per poder-se pagar un enterrament decent. Així què du, que no té ni cinc-cents doblezons?
- No. Podria arribar fins a cent, si accepta que li pagui en diverses vegades; vostè s'adona del que significa dir-se "La Chloé és morta"?
- Sap què passa? Que ja en tinc el costum, de sentir-les, aquestes coses. Per això ja no m'afecten. Li hauria d'aconsellar que anés a parlar amb Déu, però tinc por que per una quantitat tant ridícula no resulti contraindicat molestar-lo.

è  Altres n'han dit...
Lletres minúscules, Col·lectius literaris, Un libro al día, Leo, luego existo, Literariamente hablando, Me libro.

è  Enllaços:
Boris Vian, traduint i contextualitzant, analítica, sobre l'amorun univers de sensacions, contra el sistemauna faula per adults, així sona Chloéversions cinematogràfiques, Pianòctel.

dissabte, 18 d’octubre de 2014

La vella escola - Tobias Wolff





"Una obra literària vertadera és una cosa molt perillosa. Et pot canviar la vida."



Wolff, Tobias. La vella escola
Barcelona: La Magrana, 2005

Old School. Traducció d'Ernest Riera
Col·lecció Les ales esteses, 184  


è Què en diu la contraportada...
La vella escola se situa a Nova Anglaterra el 1960, en una prestigiosa escola pública per a nois. El punt fort de l`'escola és la literatura, d'aquí li ve la fama. I la literatura es converteix en una autèntica obsessió per a molts dels joves que hi estudien, que es dediquen a fons a captar l'atenció dels escriptors que visiten el centre, el renom dels quals ajuda a perpetuar la tradició literària de l'escola. Però si cada visita provoca un autèntica commoció entre els alumnes, ¿què passarà quan es confirmi que Hemingway en persona visitarà l'escola...? Per obtenir la seva benedicció, un jove escriptor faria qualsevol cosa. L'anunci posa en funcionament una intensa i estimulant competitivitat entre els estudiants, plantejant-los conceptes com la lleialtat i l'amistat.
Tobias Wolff aconsegueix retratar de manera brillant el procés de formació de la personalitat i l'irresistible poder, la violència fins i tot, que implica la urgència de crear. La vella escola és una obra magnífica d'un dels millors escriptors del nostres temps.

è Com comença...
Robert Frost va visitar-nos el novembre de 1960, només una setmana després de les eleccions. Diu molt del nostre institut que la perspectiva de la seva arribada despertés més interès que la lluita entre Nixon i Kennedy, que per a la majoria de nosaltres no admetia discussió. Nixon era un ensopit i un corcó.

è Moments...
(Pàg. 36)
(...) els semblava, com em semblava ami, que ser escriptor era fugir dels problemes de la sang i de la classe. Els escriptors formaven una societat pròpia al marge de la jerarquia comuna. Això els donava un poder que no conferia el privilegi: el poder de crear imatges del sistema del qual se situaven al marge, i per tant, de jutjar-lo.

(Pàg. 52)
(...) No sé ni per què m'he molestat a presentar res, si tenim en compte com escriu. Vull dir que encara fa servir rimes.
Sí, ¿i què?
La rima és una merda. La rima ens diu que al final tot s'acaba bé. Tot és harmonia i ordre. Quan veig una rima en un poema, sé que em diuen una mentida. Endavant, riu! És veritat..., la rima és un recurs en bancarrota total. Només és fantasia. Nostàlgia.

(Pàg. 56) 
No us equivoqueu, va dir: una obra literària vertadera és una cosa molt perillosa. Et pot canviar la vida.

(Pàg. 62)
(...) Vaig perdre el meu amic més íntim en aquella que van anomenar la Gran Guerra. I Aquil·les també va perdre el seu amic a la guerra, i Homer no va cometre cap injustícia contra el dolor d'Aquil·les pel fet de descriure'l en hexàmetres dactílics. Sempre h ha hagut guerres, i sempre han estat tan immundes com els homes hem sabut fer-les. Està molt bé i és molt agradable pensar que som la gent més mortificada de la història,,,. però això ho ha pensat tothom des de l'inici dels temps. És una gran excusa per a tota mena de ganduleria. Però parlem del meu amic. Vaig escriure un poema per a ell. Encara escric poemes per a ell. ¿Vostè honoraria el seu amic escrivint paraules de qualsevol manera, tal com li ragen..., sense tenir en compte el so, el significat d'aquest so, el so d'aquest significat? ¿Això seria un testimoni veritable de la seva pèrdua?
Frost mirava directament el senyor Ramsey mentre parlava. Ara ho va deixar de fer i va deixar que els ulls se li passegessin per la sala.
Estic pensant  en el dolor d'Aquil·les, va dir. Aquell famós, terrible dolor. Deixeu que us digui una cosa, nois. Un dolor així només pot ser expressat amb la forma. Potser només existeix en la forma. La forma ho és tot. Sense la forma no tenim res més que el crit que deixem anar quan ens clavem un cop al dit gros del peu..., sincer, potser, si és que això té cap valor, però sense profunditat ni durabilitat. Sense ressonància (...).

(Pàg. 77)
Vaig entendre que res no s'interposava entre mi i els meus grans desitjos -res no s'interposava entre mi i la grandesa- tret de la temptació de dubtar de la meva voluntat i acotar el cap davant dels consells de moderació, conveniència, i moralitat convencional, i encongir-me per acceptar la llarga i lenta mort que representa la respectabilitat.

(Pàg. 93)
(...) Molt bé, va dir a la fi. Deixeu que us digui de què no deriva la vostra vàlua. No deriva de l'autosacrifici exigit per un partit, o un estat, o per l'església de qualsevol déu ridícul. No deriva de la gent. A canvi del vostre raonament i la vostra llibertat us poden fer entrega d'un certificat de virtut, fins i tot d'una mica de poder, però això no val res. Val menys que res..., només són unes cadenes com totes les altres. Quan el vostre poder prové dels altres, de la seva aprovació, llavors sou el seu esclau. No us sacrifiqueu mai a vosaltres mateixos..., mai! Qui us empenyi a l'autosacrifi és pitjor que un assassí comú, que si més  no et talla el coll ell mateix, sense voler-te convèncer que ho facis tu mateix. Us heu de reverenciar. Reverenciar-se a un mateix és viure veritablement. I, prou que ho sé, viure veritablement és viure en guerra. Sí, en guerra..., contra la gent i el partit i la indústria religiosa de la culpa que ha convertit Jesús en una marca comercial!

(Pàg. 103)
La vergonya no reconeguda es manifesta sobre el món en forma de ràbia (...).

(Pàg. 138)
Despullar-te de fingiments és enderrocar un amo molt sever, la por de quedar al descobert (...).

(Pàg. 141)
Ja he dit que no sóc creient, però sí que crec en l'existència del que només podem anomenar dons..., dons sense donant, si ho prefereixes, però dons de tota manera. Allò que no es pot guanyar ni merèixer. Recompenses a canvi de res. Tot un escàndol per als virtuosos i els treballadors, però què hi farem. Reconec una certa enveja.

(Pàg. 143) 
Aquesta és la historia d'una consciència, i aquesta mena d'història, si és honesta, sempre té alguna cosa per ensenyar a una altra consciència (...).

(Pàg. 160)
És una paraula estranya, honor..., no es pot dir en veu alta, perquè es converteix immediatament en aigua bruta.

(Pàg. 166) 
Per a un escriptor no existeix  una vida exemplar. És un fet que alguns escriptors fan molt bona feina des del cul d'una ampolla. Els fora de la llei escriuen generalment igual de bé que els banquers, tot i que amb més brevetat. Alguns escriptors prosperen com herbots oportunistes ocultant-se entre els altres ciutadans, d'altres buscant-se la vida en una mena o altra de desert.
No es pot escriure sobre la vida que produeix la literatura. És una vida que transcorre sense el coneixement ni tant sols de l'escriptor, per sota dels afers i el soroll de la ment, en pous profunds sense il·luminar on missatgers fantasmes malden per arribar a nosaltres, i es maten els uns als altres pel camí; i quan uns pocs supervivents aconsegueixen arribar i cridar-nos l'atenció, son rebuts amb tan poc entusiasme com els cambrers que ens vénen a servir el cafè.
No es pot fer un relat veritable de com o per què has arribat a ser escriptor, ni tampoc hi ha cap moment del qual puguis dir: aquí és quan em vaig fer escriptor. Tot s'apedaça més endavant, més o menys sincerament, i quan les històries han estat repetides prou cops es pengen elles mateixes la insígnia del record i bloquegen totes les altres possibles rutes d'exploració.

(Pàg. 174)
Hauries de continuar escrivint.
Mmm, em sembla que no. Massa frívol. ¿Saps què vull dir? T'aïlla de tot i et torna egoista i al capdavall no et fa cap bé.

è Altres n'han dit...
Tinta xinesa, Bloc de lletres, ariadna al laberint grotesc, Lector de fons, El barranc de l'Argentada, Los libros de Bastian, Bugs eat books, Letras con la sopa, El CulturalLa Vanguardia.

è Enllaços:
Tobias Wolff, l'autor sobre l'obral'autor sobre l'escripturaapunts, claus..., ...i temàtiquessobre la veritat i la mentida, de la tècnica de l'autor en la novel·la, l'etiqueta que no pot faltar, Robert Frost, Ayn Rand, Ernest Hemingway.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Radio Libre Albemut - Philip K. Dick



"¿Cómo se trata a un amigo cuya vida está controlada desde allende las estrellas?"




Dick, Philip K. Radio Libre Albemut. 
Barcelona: Ultramar Editores, 1989

Radio Free Albemuth. Traducció de José Sampere
Col·lecció Grandes éxitos bolsillo. i


è Què en diu la contraportada...
Philip K. Dick, autor de clásicos tales como Ubik y El hombre en el castillo, fue único hasta en un campo donde lo insólito es moneda corriente.
Descubierta entre sus papeles después de su muerte, Radio Libre Albemut es su última, su más disparatada, paranóica, profética y, a decir de algunos, su más importante obra.

è Com comença...
En abril de 1932, un niño y sus padres esperaban en un embarcadero de Oakland, California, el transbordados de San Francisco. El niño, que andaba en los cuatro años, reparó en un mendigo ciego, un viejo enorme canoso y barbudo, que estaba de pie con una lata en la mano. El chiquillo pidió cinco centavos a su padre, se acercó al mendigo y le entregó la moneda. El mendigo, en voz extraordinariamente efusiva, le dio las gracias y le puso en la mano una hoja de papel, que el niño llevó a su padre para enterarse de lo que era.
- Habla de Dios -dijo su padre.
El niño ignoraba que el mendigo no era en realidad un mendigo, sino un entre sobrenatural que estaba de visita en la Tierra para examinar a las personas.

è Moments...
(Pàg. 15)
Nicholas había sido oficialmente separado del mundo militar; las objeciones morales, las nuevas ideas para valientes manifestaciones se esfumaron de su imaginación y, al estilo de los estudiantes que asistían a la universidad de California, se puso a vagar por las calles de Berkeley, hundidas las manos en los bolsillos traseros de sus Levi's, melancólico el semblante, incierto el ánimo, vacía la cartera e imprecisa su visión del porvenir.

(Pàg. 49) 
¿Cómo se trata a un amigo cuya vida está controlada desde allende las estrellas? ¿Qué actitud se adopta?

(Pàg. 63)
- Alguien está despertando en mí. Después de casi dos mil años. Todavía no ha despertado pero su hora se acerca. Le fue pronosticado; hace muchísimo tiempo, cuando estaba vivo como nosotros.
- ¿Es humano? - pregunté
- Oh, sí -Nicholas asintió con la cabeza-. O lo fue en otro tiempo.

(Pàg. 93)
(...) me puse a hojear el folleto de instrucciones, que estaba impreso en elegante papel satinado. Llevaba el sello presidencial y la firma impresa de F.F.F.

Querido americano:
Ha sido invitado a escribir un breve artículo sobre el tema que mejor conoce: ¡usted mismo! Le atañe exclusivamente a usted decidir qué cuestiones considera oportunas y cuáles entiende que deberían excluirse. Con todo, no sólo se le clasificará por sus inclusiones sino por lo que omita.
Tal vez ha sido una delegación de sus amigos y vecinos, los Amigos del Pueblo Americano, quienes le han sugerido llevara a cabo tal solicitud. O tal vez ha rellenado este formulario por iniciativa propia. O tal vez la policia de su barrio se lo sugirió como una forma de...

Busqué en el folleto de instrucciones la preparación de una declaración notarial sobre la lealtad de un amigo.

Querido americano:

Ha sido invitado a escribir un breve artículo sobre un tema que conoce sobremanera: ¡un amigo íntimo! Le atañe exclusivamente a usted decidir qué cuestiones considera oportunas y cuáles entiende que deberían excluirse. Con todo, cuantas más cosas incluya, tanto mayor será el beneficio que le reportará a su amigo. Naturalmente, todo lo que usted escriba acerca de él se tendrá por completamente confidencial; este artículo es solamente para uso oficial.
Tal vez ha sido una delegación de sus amigos y vecinos, los Amigos del Pueblo Americano, quienes le han sugerido....

(Pàg. 101)
- ¿(...) Me ha llamado para un asunto religioso? No podemos hacer nada con un asunto religioso; nada de lo que se refiere a Dios es antipatriótico. Dios no figura en nuestra lista. ¿No tiene nada más que ofrecer?

(Pàg. 121)
(...) ¿acaso no eran los Estados Unidos una prolongación a través del tiempo lineal de la república romana? En muchos aspectos lo era. Habíamos heredado la sibila; puesto que era inmortal, había seguido existiendo tras la desaparición de Roma; ésta había desaparecido pero seguía existiendo bajo nuevas formas, con nuevos sistemas lingüísticos y nuevas costumbres. Pero el núcleo del imperio persistía; una lengua, un sistema jurídico y monetario, buenos caminos; y la cristiandad, la última religión legal del imperio romano.

(Pàg. 158)
No tomaba parte en una lucha reciente sino en una muy antigua: se había combatido sin tregua durante dos mil años. Los nombres habían cambiado, al igual que las caras, pero los adversarios seguían siendo una constante inmutable. El Imperio de los esclavos contra aquellos que luchaban por conseguir la justicia y la verdad.., no la libertad exactamente, en el sentido moderno de la palabra, sino las ventajas inexistentes hoy en día, sepultadas bajo la mole de un Imperio que abarcaba simultáneamente los Estados Unidos y la Unión Soviética como manifestaciones idénticas. Los EEUU y la URSS, comprendí, eran las dos partes del Imperio tal y como habían sido divididas por el emperador Diocleciano con fines puramente administrativos; en el fondo era una única entidad, con un único sistema de valores. Y su sistema de valores era el concepto de supremacía del estado. En su escala, el individuo no pintaba nada, y los individuos que volvían las espaldas al estado y producían sus propios valores eran el enemigo.

(Pàg. 162) 
Durante dos mil años terrestres el reloj de la eternidad había estado inmiovilizado en el año 70 d. de JC. Ahora éste marcaba una nueva era; sus manecillas habían avanzado finalmente. El Rey había elegido su campo de batalla. Era nuestro mundo. Nuestra porción de tiempo. Era el presente.

(Pàg. 183)
No era una ayuda procedente del futuro, o del pasado, o bien unos seres extragalácticos que provenían de otro astro; era una tierra paralela, saturada de religiosidad, que acudía en nuestra ayuda. En ayuda de lo que a ellos debía parecerles un tenebroso mundo infernal en donde imperaba la ley del más fuerte. La ley del más fuerte y el poder de la Mentira.

(Pàg. 237) 
- (...) ¿No se puede enviar otro satélite? - pregunté- ¿Desde Albemut?
Sadassa dijo:
- Tarda miles años en llegar.
Aturdido, me la quedé mirando fijamente, sin más.
- ¿Y no han lanzado alguno...?
- Hay uno que viene hacia aquí. Llegará mucho después de que todos los humanos que habitan actualmente este planeta hayan muerto. El satélite Aramcheck que está ahora en nuestro cielo lleva en él desde la época del gran imperio egipcio, desde los tiempos de Moisés. ¿Te acuerdas de la zarza ardiente?
Asentí con la cabeza. Conocía la sensación de actividades de fosfenos que me quitaba la vista: la manifestación de un fuego interminable. Habíamos recibido ayuda en nuestra lucha contra la esclavitud durante mucho tiempo. Pero el satélite tenía ya los días contados.

(Pàg. 274) 
Que hayan eliminado a Nicholas no significa que los hayan eliminado a todos.
La muerte de los hombres, pensé, es algo horrible. La muerte de los hombres buenos es aún peor. La tragedia del mundo. Sobre todo cuando es inútil.

è Altres n'han dit...
Libros de Olethros, Soy leyenda.

è Enllaços:
Philip K. Dick, claus per interpretar-lo, entre d'altres novel·les, Algú ha vist a Sivainvi?, ...o no?, Fomalhaut / Almemut.

dissabte, 11 d’octubre de 2014

Adreça desconeguda - Kressmann Taylor



"(...) no t'he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça."






Taylor, Kressmann. Adreça desconeguda. 
Barcelona: Edicions de la Magrana, 2000

Adress Unknown. Traducció d'Ernest Riera
Col·lecció Les ales estedes, 96  i


è Què en diu la contraportada...
Adreça desconeguda va publicar-se per primera vegada el 1938, i en poc temps, va ser considerada una obra mestra. El New York Times Book Review va afirmar el 1939: "Aquesta història és absolutament perfecta. És la denúncia més rotunda del nazisme que ha aparegut mai." El llibre explica la història de dos amics i socis en el món de l'art, Martin Schulse, un alemany, i Max Eisenstein, un jueu nord-americà, que viuen a  a Califòrnia. L'any 1932, Martin decideix tornar a Alemanya amb la seva família. Així comença un intercanvi de cartes on aviat es perfila, a través dels detalls de la seva relació professional i personal, l'ombra de la situació política alemanya. Visionària, incisiva i de desenllaç imprevisible, Adreça desconeguda ha estat tot un esdeveniment literari, el senyal d'alarma més estremidor contra el nazisme. Avui, una vegada més, aquest obra, novament publicada en diverses llengües, desperta l'entusiasme i l'interès dels lectors. Una història escrita sense complaença ni demagògia que descriu la tragèdia íntima i col·lectiva de l'Alemanya nazi.

è Com comença...
                                                                            GALERIES SCHULSE-EISENSTEIN
                                                                      SAN FRANCISCO, CALIFÒRNIA, EUA
                                                                                                      12 de novembre, 1932

Herr Martin Schulse
Schloss Rantzenburg
Munic, Alemanya

Benvolgut Martin:
Un altre cop a Alemanya! Quina enveja! Tot i que no la veig des de la meva època d'estudiant, encara sento amb força l'encís d'Unter den Linden: l'amplitud de la llibertat intel·lectual, els debats, la música, la camaraderia alegre. I ara l'antic esperit dels Junker, l'arrogància prussiana i el militarisme han desaparegut. Te'n vas a una Alemanya democràtica, una terra amb una cultura profunda a l'inici d'una excel·lent llibertat política. Serà una bona vida (...).

è Moments...
(Pàg. 10)
Catorze anys de la fí de la guerra! ¿Has marcat la data? Quin camí més llarg hem recorregut, com a pobles, des d'aquella amargor!

(Pàg. 20)
¿És per això, que serveixen les nostres vides, per maquinar com fer diners i llavors presumir-ne en públic? Sempre m'ho recrimino, però no ho deixo de fer. Tots estem lligats a la mateixa roda molí. Som vanitosos i som deshonestos perquè és necessari triomfar per damunt d'altres persones vanitoses i deshonestes.

(Pàg. 24)
(...) Potser veurem el final d'aquesta pobresa. Alguna cosa, encara no sé què, però alguna cosa passarà. S'ha trobat un líder! Però, amb cautela, em pregunto a mi mateix: ¿un líder per dur-nos on? Deslliurar-nos de la desesperació sovint ens fa tombar en direccions forassenyades.

(Pàg. 25)
Ara mateix es cometen injustícies. Les tropes d'assalt tenen els seus moments de victòria, i hi ha caps ensangonats i cors tristos que ho demostren. Però aquestes coses passen; i si l'objectiu que tenim a la vista és bo, passen i s'obliden. La història escriu en una pàgina nova i neta.

(Pàg. 26)
I anem fent, amic meu, potser per formar part de grans esdeveniments, potser només per continuar amb la nostra senzilla vida familiar, però sense abandonar mai aquesta amistat vertadera sobre la qual parles tan emotivament.

(Pàg. 32)
(...) I pel que a les mesures severes que tant et neguitegen, a mi tampoc no m'agradaven al començament, però ara entenc la seva dolorosa necessitat. La raça jueva és una llaga per a qualsevol nació que hagi d'acollir-la. Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t'he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t'he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça.
El jueu és el cap de turc universal. Això no passa perquè sí, sense cap raó, i tampoc no és l'antiga superstició que els qualifica d'"assassins de Crist", allò que fa que tothom se'n malfiï. Però el problema dels jueus només és un incident. Està passant una cosa molt més grossa.
Si t'ho pogués ensenyar, si t'ho pogués fer veure: el renaixement d'aquesta nova Alemanya sota el nostre Gentil Líder!

(Pàg. 36)
(...) Ets un liberal, Martin. Sempre has tingut perspectiva. Sé que no et pot fer perdre el seny un moviment popular farcit de tantes coses dolentes, per molt fort que sigui.

(Pàg. 39)
(...) t'equivoques. ¿Què, doncs, sóc un liberal nord-americà? No! Sóc un patriota alemany.

(Pàg. 40)
(...) Però quan sorgeix un home poderós, quan un home d'acció comença a fer canvis, ¿què diu el teu liberal? Hi està en contra. Per al liberal, qualsevol canvi és el canvi equivocat.
D'això en diu "tenir perspectiva", però no és res més que la por d'haver de fer alguna cosa. S'estima les paraules i els preceptes altisonants, però resulta inútil per als homes que fan el món com és. Aquests són els únics homes importants, els que fan les coses. I aquí a Alemanya n'ha sorgit un. Un home vital que ho canvia tot. La vida sencera d'un poble canvia de direcció perquè ha arribat un home d'acció. I jo m'hi afegeixo. No se m'emporta pas el corrent. Deixo de banda la vida inútil que només era xerrameca, que no assolia res. La meva esquena i les meves espatlles se sumen al nou gran moviment. Sóc un home perquè actuo. Abans, només era una veu. No qüestiono pas la finalitat de les nostres accions. No és necessari. Sé que és bona perquè és tan vital. Els homes no es deixen seduir amb tanta alegria i tanta ànsia per res dolent.

(Pàg. 52) 
(...) Ara t'haig de demanar que no tornis a escriure. Tota la correspondència que arriba a la casa passa per la censura, i potser aviat començaran a obrir la correspondència que arriba al banc. No penso tenir cap més tracte amb jueus, tret que sigui per rebre diners.

(Pàg. 63)
(...) Déu meu, Max, ¿saps què estàs fent? Provaré de fer-te arribar aquesta carta a través d'un nord-americà que he conegut aquí. T'escric una súplica enfonsat en una desesperació que no et pots imaginar. Aquell telegrama delirant! Aquelles cartes que has enviat. Em convoquen perquè les justifiqui. Les cartes no m'arriben, però em fan comparèixer i m'ensenyen cartes teves i m'exigeixen que els en doni el codi. ¿Quin codi? ¿I com pot ser, amic meu des de fa tants anys, em facis això?

(Pàg. 67)
(...) Deixem la planificació final a la teva discreció, però t'instem que la data sigui com més aviat millor per assegurar que l'exposició tingui un èxit total.
Que el Déu de Moisès vetlli a la teva dreta.
                                                     EISENSTEIN

è Altres n'han dit...
El racó de les impressions i la memòria, Llibres i més llibres, Libros en estéreoLiteratura en los talones, Filias homeEntre mis libros y yo, Entre montones de libros.

è Enllaços:
Katherine Kressmann Taylor, la gènesi del llibrecontext històric i social, 3 vides.

è Llegeix-lo:
Espanyol (html)
Anglès (pdf)

è Escolta'l:
Espanyol  (Youtube)
Anglès (Youtube)

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Un médico novato - Sento Llobell




"¿Sabe Uriel? El terror es el arma de moda en estos tiempos (...)."






Llobell, Sento. Un médico novato.
Barcelona: Salamandra, 2014


Col·lecció Salamandra Graphic   i

è Què en diu la contraportada...
El verano de 1936, Pablo Uriel, recién licenciado en Medicina, es enviado a un pequeño pueblo de La Rioja para trabajar como médico sustituto. Sus inicios profesionales coincidirán con el comienzo de la guerra civil española, así que, cuando el pueblo se vea inmerso en el conflicto, Pablo y sus hermanos, al igual que tantas personas de ideas progresistas, ingresarán en prisión sin saber exactamente de qué se los acusa. Sento Llobell, dibujante perteneciente a la Nueva Escuela Valenciana de los ochenta, regresa al mundo del cómic con esta obra después de casi veinte años dedicado a otras áreas de las artes plásticas. Gracias a los escritos que dejó Pablo y a las fotografías, cartas y documentos que la familia Uriel ha guardado durante este tiempo, Sento ha podido reconstruir parte de su historia y plasmarla en una obra única que mereció el Premio Internacional Fnac-Sins entido en 2013.

è Moments...
(Pàg. 28-29)


(Pàg. 49 - 50)


(Pàg. 78)

(Pàg. 86)
(Pàg. 90)
(Pàg. 95)
(Pàg. 112-113)


è Altres n'han dit...

è Enllaços: