dijous, 27 d’agost de 2009

No i jo - Delphine de Vigan


De Vigan, Delphine. No i jo.
Barcelona: Edicions 62, 2009







No et moi
Traducció de Ona Rius Piqué
Col·lecció El Balancí, 611

>>Què en diu la contraportada...
Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci opriment, i a l’escola la seva intel·ligència precoç l’ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d’establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somiant en un petó i observant les emocions dels altres en les estacions de tren.
I és aquí, a la parisenca estació d’Austerlitz, on Lou troba Nolwenn, una jove sense sostre solitària i rebel, amb els vestit bruts i l’expressió cansada de tant qüestionar-se el món. Enmig de la follia de la gran ciutat, No i Lou construiran una amistat que potser aconseguirà canviar les seves vides i reduir la injustícia i la misèria al món.

Novel·la d’aprenentatge, No i jo relata amb el to just i els sentiments sincers un somni d’adolescència sotmès a prova per la realitat.

>>Com comença...
-Senyoreta Bertignac, no veig el seu nom a la llista de les exposicions a classe.
De lluny el professor Marin m’observa, una cella aixecada, les mans damunt la taula. Jo no havia comptat amb el seu radar de llarg abast. Enxampada en flagrant delicte, m’esperava almenys la llibertat condicional. Vint-i-cinc parells d’ulls fitant-me, esperant una resposta.”El cervell” descobert en falta. L’Axelle Vernoux i la Léa Germain riuen en silenci tapant-se la boca, una dotzena de braçalets els dringuen de plaer als canells. Si em pogués enfonsar cent quilòmetres sota terra, a la litosfera, això m’ajudaria una mica. Tinc horror a les exposicions orals, tinc horror a quedar-me sense paraules davant tota la classe, una falla sísmica s’ha obert sota els meus peus, però res no es mou, res no s’esfondra, m’agradaria poder esvair-me ara, de seguida, fulminada, cauria rígida, des de la meva minsa alçada, les Converse en ventall, els braços en creu, el professor Marin escriuria amb el guix a la pissarra negra: aquí jeu la Lou Bertignac, la millor alumna de la classe, asocial i callada.

>>Moments...
(Pàg. 13)
(...) A les estacions de tren és molt diferent, l’emoció s’endevina en les mirades, en els gestos, en els moviments; hi ha enamorats que se separen, àvies que marxen, senyores amb abrics llargs que abandonen homes amb els colls aixecats, o a l’inrevés; observo tota aquesta gent que marxa, no sé on, ni per què, ni per quant de temps, es diuen adéu a través del vidre, amb un petit gest, o s’aventuren a cridar, malgrat que no els puguin sentir.

(Pàg. 16)
Des de sempre m’he sentit al marge, allà on em trobi, fora de la imatge, de la conversa, desplaçada, com si fos l’única que sentís sorolls o paraules que els altres no perceben, i que fos sorda a les paraules que els altres semblen sentir, com si em quedés fora de l’enquadrament, a l’altra banda d’un vidre immens i invisible.

(Pàg. 22)
Sovint veig què passa pel cap de la gent, és com un joc de pistes, un fil negre que només cal passar-se pels dits, fràgil, un fil que condueix a la veritat del Món, la que mai no ens serà revelada.

(Pàg. 39)
Són moments que ja no ens pertanyen, els hem tancat , en una capsa, enterrat en un calaix, fora de l’abast. Són moments que han quedat aturats com una postal o com un calendari, al final els colors potser acabaran desapareixent, s’apagaran, els hem prohibit a la memòria i a les paraules.

(Pàg. 42)
Ara sé d’una vegada per totes que les imatges no es poden foragitar, i encara menys les bretxes invisibles que s’enfonsen en els ventres, no es poden foragitar ni les ressonàncies ni els records que es desvetllen quan arriba la nit o la matinada, no es pot foragitar l’eco dels crits i menys encara el del silenci.

(Pàg. 59)
Hi ha aquesta ciutat invisible, al cor mateix de la ciutat. Aquesta dona que dorm cada nit al mateix lloc, amb un sac de dormir i unes bosses. Directament a la vorera. Aquests homes a sota els ponts, a les estacions, aquestes persones ajaçades en capses de cartró o arraulides en un banc. Un dia, els comences a veure. Al carrer, al metro. No només els que demanen. També els que s’amaguen. De cop reconeixem el seu pas, la jaqueta mal formada, el jersei foradat. Un dia ens fixem en una silueta, en una persona, fem preguntes, intentem trobar raons, explicacions. I després comptem. Comptem els altres, n’hi ha milions. Ho podríem veure com el símptoma del nostre món malalt. Les coses són com són. Però jo crec que hem de mantenir els ulls molt oberts. Per començar.

(Pàg. 64)
De vegades em sembla que alguna cosa no funciona a dins meu, que tinc un cable al revés, una peça defectuosa, un error de fabricació; no que em sobri alguna cosa, com es podria pensar, sinó més aviat que me’n falti alguna.

(Pàg. 68)
Som capaços d’enviar avions supersònics i coets a l’espai, som capaços d’identificar un criminal a partir d’un cabell o d’una partícula minúscula de pell, de crear un tomàquet que dura tres setmanes a la nevera sense arrugar-se gens i de guardar milions de dades en un xip microscòpic. Som capaços de deixar morir gent al carrer.

(Pàg. 70)
Nadal és una mentida que reuneix les famílies al voltant d’un arbre mort recobert de llums, una mentida teixida de converses insípides, enterrada sota quilos de crema amb mantega, una mentida en què ningú no creu.

(Pàg. 79)
El raig de 13.700 milions d’anys llum és el de l’univers visible. Més enllà d’aquesta distància, no es pot veure res, no se sap si l’univers encara s’estén més o no. No se sap ni tan sols si la pregunta té sentit. Aquesta és la raó per la qual la gent es queda a casa seva, als seus pisets, amb els seus moblets, els seus gotets, amb les seves cortinetes i tota la resta, pel vertigen. Perquè si aixequem el cap, aleshores inevitablement ens fem preguntes, d’entre les quals què som, nosaltres, tan petits, enmig de tot això.

(Pàg. 95)
M’ho explica tot d’una tirada, a la vorera, diu follar com si parlés amb un adult i em sento orgullosa que no em tracti com una nena, perquè sé què significa, i també sé quina és la diferència entre aquesta i altres paraules per dir la mateixa cosa, i que les paraules tenen la seva importància i els matisos, també.

(Pàg. 100)
Sé que de vegades és millor quedar-se així, a l’interior d’un mateix, tancat. Perquè només cal una mirada per vacil·lar, només cal que algú et doni la mà per sentir com en som, de fràgils, vulnerables, i que tot s’esfondra com una piràmide de llumins.

(Pàg. 114)
Després escoltem música escarxofats al sofà, el fum de cigarrets forma un núvol opac que ens envolta, el temps s’atura, sembla que les guitarres ens protegeixin, el món ens pertany.

(Pàg. 157)
Les nits que no podem dormir, el neguit es multiplica, s’infla, s’amplifica, a mesura que l’hora avança, la perspectiva del demà s’enfosqueix, s’evidencia el pitjor, res no sembla possible, superable, res no sembla estar tranquil. L’insomni és la cara fosca de la imaginació.

(Pàg. 181)
No entenc l’equació del món, la divisió entre somni i la realitat, no entenc per què les coses trontollen, es capgiren, desapareixen, per què la vida no compleix amb el que se’ns ha promès.

(Pàg. 192)
Com va començar tot això, aquesta diferència entre els panells publicitaris i la realitat? És la vida la que s’allunya dels panells publicitaris o els panells publicitaris els que s’han allunyat de la vida? Des de quan? Què és el que no rutlla?

(Pàg. 213)
Era la prova, si en calia alguna, que alguna cosa no rutllava. Només calia mirar al nostre voltant. Només calia fitar l’esguard de la gent, comptar les persones que parlen soles o que desbarren, només calia pujar al metro. He pensat en els efectes secundaris de la vida, els que no s’indiquen en cap prospecte, en cap instruccions d’ús. He pensat que la violència també era aquí, he pensat que la violència era a tot arreu.

>>Altres han dit...
Evene, Lecturalia, Paranoia 68, Sololibri.net, Biblioteca di Garlasco, Les lectures de Sourifleur

dissabte, 22 d’agost de 2009

Una mujer como tú - Neus Arqués


Arqués, Neus. Una mujer como tú.
Barcelona: Martínez Roca Ediciones, 2009







>> Què en diu la contraportada...Marta, Luisa y Bel son tres amigas que parecen tenerlo todo: son guapas, su trabajo les satisface y han encontrado al hombre perfecto. Sin embargo, las tres han llegado a un punto de inflexión: lo que tanto les costó empieza a resultarles insuficiente.
Por su parte, Ruth, divorciada, judía y single, regresa a Barcelona a causa de la muerte repentina de su padre. En la ciudad apuesta por una nueva vida y un nuevo proyecto, contraviniendo la tradición familiar y religiosa.
¿Qué están dispuestas a sacrificar y hasta dónde están dispuestas a llegar estas cuatro mujeres para conseguir lo que quieren?
Un mujer como tú sigue a las cuatro protagonistas en su tortuoso camino hacia la satisfacción personal y, en tono de humor y de una manera frágil, nos presenta los retos actuales de la mujer urbana: encontrar pareja en un “mercado de la escasez”, quedarse embarazada a toda costa, convivir con un marido “peterpanesco”, buscar en el trabajo su salida. Y nos responde a la pregunta: ¿de verdad somos amigas las amigas?


>> Com comença...
La recibieron con los brazos abiertos, pero poco. En ese momento Ruth no se dio cuenta: estaba en estado de shock. Sólo dos días antes buscaba taxi en Le Marais cuando sonó el móvil y le explotó el corazón. “Hija, tu padre...” Salió hacia el aeropuerto tan rápido como pudo, con destino a Barcelona.


>> Moments...
(Pàg. 14)“Que Dios les dé consuelo junto con todos los dolientes del Pueblo de Israel y no sepan más de dolor.” Ojalá fuera cierto, pensó Ruth. Ojalá la religión sirviera para algo.


(Pàg. 95)(...) y sin más, con una mano la tumbó hacia atrás en el sofá mientras con la otra buscaba, debajo de la falda, el elástico de las bragas, la última frontera hacia la revelación.


(Pàg. 103)Al salir a la calle la humedad las abrazó como hijas de un tiempo en que las mujeres, para ganar, tenían antes que perder.


(Pàg. 117)El editorial era el sector insólito, en el que los fabricantes (las editoriales) vendían un producto que podía ser devuelto ( y lo era), en el que la distribución jugaba un papel determinante, en el que el productor original (el autor) se llevaba el menor porcentaje en la cadena de valor, en el que las librerías y los lectores (los consumidores) no podían absorber la oferta porque ante el crecimiento negativo se reaccionaba por la vía de la sobreproducción. Las editoriales compraban manuscritos y los lanzaban a la piscina a ver si alguno flotaba (...)


(Pàg. 130)¿Cuándo decidimos dejar de ser jóvenes? ¿Y por qué? ¿O fueron los otros quienes lo decidieron?


(Pàg. 150)¿Y su vida? Su desbordada vida, corriendo en tres direcciones a la vez y sin avanzar un paso, ¿sería suficiente?


(Pàg. 172)(...) se había pasado el viaje mirando a cada rato la servilleta del bar que Danny le había dado con su número. Casi no hacía falta llamar. La posibilidad misma de hacerlo ya la satisfacía. Decidió no apresurarse. ¿Para qué? Era una mujer casada, solvente a nivel personal y profesional. ¿Qué interés podía tener en la aventura más improbable de su vida?.


(Pàg. 243)Ella era una mujer que podría hacer más y que no haría porque sabía que su lugar en l mundo se mantenía a condición de que no alborotara. Si no se rebelaba, si no cuestionaba.


(Pàg. 266)El padre no creía en el “libro yogur”, que caducaba a los treinta días de presentarse en la mesa de novedades. Apostaba, y Ricardo con él, por libros de calidad que resistieran bien el paso del tiempo. La criba era minuciosa, la edición cuidadísima y la vida media mucho más larga que la de las novelas de templarios y otras órdenes religiosas.


(Pàg. 291)(...) se dio cuenta de que el dolor y la costumbre, sumados, son superiores a las promesas de futuros mejores y que esa suma era la que le estaba llevando, irremediablemente, a realizar ofertas pretéritas en las que sólo creía a medias.


>>Altres han dit...
Boquitas pintadas, Territorio Enemigo, Cuchitril Literario,


>> Enllaços:
Neus Arques, els seus motius, writes about real life for real women, Chick lit, Rosh Hashana, ... i la resta de festivitats jueves, Alta costura, pero què dimonis és la moda?, l'escriptor davant els nous canals de distribució i comunicació, Théatre de la mode, Joan Rebull, Emili Grau-Sala, jo no sóc fèrtil, i tu?, Hotel Sanderson, Jabad-Lubavith, Sefardí, busquem chassen?, la comunitat jueva de Barcelona

diumenge, 16 d’agost de 2009

Desaparicions - Paul Auster


Auster, Paul. Desaparicions
Lleida: Pagès Editors, 1994








Disappearances
Traducció de Jordi Casellas
Col·lecció Biblioteca de la Suda, 13



>>Com comença...
Passa alguna cosa, i des del moment en què comença
a passar, ja res pot tornar a ser el mateix.

Passa alguna cosa. O bé, no passa alguna cosa. Un
cos es mou. O bé, no es mou. I si es mou, alguna
cosa comença a passar. I fins i tot si no es mou, alguna
cosa comença a passar.
(Espais blancs)

Something happens, and from the moment it begins
to happen, nothing can ever be the same again.

Something happens. Or else, something dones no
happen. A body moves. Or else, it does not move. And
if it moves, something begins to happen. And even if it
does not move, something begins to happen.
(White Spaces)


>>Moments...
(Pàg. 25)
Descriure-ho amb tots els detalls probablement no és
impossible. Però caldrien tantes paraules, tants dolls de
síl·labes, frases, i oracions subordinades, que les
paraules sempre anirien endarrerides respecte d’allò
que passés, i molt després que tot moviment s’hagués
atura i tots els testimonis s’haguessin dispersat, la veu
que descrigués aquell moviment seguiria parlant encara,
sola, sense que ningú la sentís, endinsant-se en el silenci
i la foscor d’aquestes quatre parets.
(Espais blancs)

To describe it in all its details
is probably not impossible. But so many words
would be needed, so many streams of syllabes, sentences,
and subordinate clauses, that the words would always
lag behind what was happening, and long after all motion
had stopped and each ot its witness had dispersed,
the voice describing that motion would still be speaking
alone, heard by no one, deep into the silence and
darkness of these four walls.
(White Spaces)

(Pàg. 31)
Un home emprèn un viatge cap a un lloc on no
ha estat mai abans. Un altre home torna. Un home
arriba a un lloc que no té nom, que no ofereix cap
element perquè pugui determinar on és. Un altre home
decideix tornar. Un home escriu cartes de d’enlloc, des
de l’espai blanc que s’ha obert a la seva ment. Les cartes
no arriben mai. Les cartes no s’envien mai. Un altre
home emprèn un viatge per buscar el primer home.
aquest segon s’assembla cada vegada més al primer
home fins que ell també és engolit per la blancor. Un
tercer home emprèn un viatge sense cap esperança de
fer mai cap enlloc. Vagareja. Segueix vagarejant. Mentre
romangui en el regne de l’ull nu, segueix vagarejant.
(Espais blancs)

A man sets out on a journey to a place he has neves
been before. Another man comes back. A man comes
to a place that has no name, that has no landmarks to
tell him where he is. Another man decides to come back.
A man writes letters from nowhere, form the white space
that has opened up in his mind. The letters are never
received. The letters are never sent. Another man sets
out on a journey in search of the first man. This second
man becomes more and more like the first man, until
he, too, is swallowed up by the whiteness. A third man
sets out on a journey with no hope of ever getting
anywhere. He wanders. He continues to wander. For as
long as he remains in the realm of the naked eye, he
continues to wander.
(White Spaces)

(Pàg. 47)
Perquè el que passa no passarà mai,
i perquè el que ha passat
constantment torna a passar,

som com érem, tot
ha canviat en nosaltres, si parlem
del món
només és per deixar el món

sense expressar.(...)
(Narrativa)

Because what happens will never happe,
and because what was happened
endlessly happens again,

we are as we were, everything
has changed in us, if we speak
of the world
it is only to leave the world

Unsaid. (...)
(Narrative)


(Pàg. 59)
Simplement haver-se aturat.

Com si pogués començar
on la meva veu s’ha aturat, jo mateix
el so d’una paraula

que no puc dir.

Tant silenci
al qual donar vida
en aquesta carn pensarosa, el redoblament
del tambor de paraules
a dins, tantes paraules

perdudes en el vast món
dins meu, i haver sabut així
que malgrat jo mateix

sóc aquí.
com si aquest fos el món.
(En memòria de mi mateix)

Simply to have stopped

as if I could begin
where my voice has stopped, myself
the sound of a word

I cannot speak.

so much silence
to be brought to life
in this pensive flesh, the beating
drum of words
within, so many words

lost in the wide world
within me, and thereby to have known
that in spite of myself

I am here

as if this were the world
(In Memory of Myself)

(Pàg. 63)
Blau. I dins d’aquest blau una sensació
de verd, (...)
(Encarant-se a la música)

Blue. And within that blue a feeling
of green, (...)
(Facing the Music)

(Pàg 71)
(...)
ja que sap que tota la vida
una pedra
donarà pas a una altra pedra

per fer un mur

i que totes aquestes pedres
conformaran la monstruosa suma

dels particulars
(Desaparicions. 1)

(...)
since he knows that for the whole of life
a stone
will give way to another sotne

to make a wall

and that all these stones
will form the monstrous sum

of particulars.
(Disappearances.1)

(Pàg. 85)
Així és que, recomença,

com si fos l’última vegada
que respirés.

Perquè ja no hi ha temps. I és la fi del temps

que comença
(Desaparicions.7)

Therefore, he begins again,

as if it were the last time
he would breathe.

For there is no more time. And it is the end of time

that begins.
(Disappearances.7)

(Pàg. 101)
(...)
com si, en la distància entre
la posta i la sortida del sol,
una mà
hagués recollit la teva ànima
i amb les pedres l’hagués treballat
amb el llevat
de la terra.
(Transfusió)

(...) as if, in the distance between
sundown and sunrise,
a hand
had gathered up your soul
and worked it with the stones
into the leaven
of earth.
(Transfusion)

(Pàg. 113)
Passes.
entre la por i la memòria,
l’àgata
de la teva petjada es torna
carmesina
en la pols de la infantesa.
(Matriu i somni)

You pass.
between fear and memory,
the agate
of your footfall turns
crimson
in the dust od childhood.
(Matrix and Dream)

(Pag. 165)
(...)
Serem , per tant,
anomenats
per tot el que no som. I el que
es vegi a ell mateix
en el que encara no
s’ha dit,
sabrà el que és
témer
la terra
en la justa
mesura d’ell mateix.
(Heraclitià)

(...)
We therefore
will be named
by all that we are not. And whoever
sees himself
in what it is
to fear
earth
to the just
measure of himself.
(Heraclitian)

>>Altres han dit...

>> Enllaços

dimecres, 12 d’agost de 2009

L'Odissea - Homer


Homer. L’Odissea.
Barcelona: La Magrana, 1998







‘Oδύσσεια
Versió de Joan Alberich i Mariné
Col·lecció L’Esparver Clàssic, 32


>> Que en diu la contraportada...
L’Odissea relata el retorn d’Odisseu al seu reialme d’Ítaca, després de la destrucció de Troia. Un retorn llarg i ple de perills i aventures, perseguit per la ira de Posidó, però protegit per Atena.

>> Com comença...
Els déus decideixen en assemblea el retorn d’Odisseu
Invocació

Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser. Per la mar, ell va patir moltes penalitats en el seu ànim, lluitant per la seva vida i pel retorn dels seus companys. Però ni així els va salvar, tot i que ho desitjava molt, perquè van sucumbir per les seves pròpies follies; infeliços, van menjar les vaques d’Hèlios, el fill d’Hiperíon. Immediatament aquesta deïtat els prengué el dia del retorn, Parla’ns-en a partir de qualsevol episodi, dea, filla de Zeus.

>> Moments
(Pàg. 70)
Els pretendents es va posar a cridar per les estances ombrívoles i tots desitjaven jeure al llit al costat de Penélope. Aleshores el discret Telèmac els començà a dir: “Pretendents de la mare, que teniu la insolència desmesurada, ara gaudim del banquet. Ja n’hi ha prou, de soroll, perquè és bell sentir un aede com aquest, semblants als déus en la veu. A trenc d’alba sortim a fer tots plegats una assemblea i asseiem-nos perquè us comuniqui obertament el meu propòsit que abandoneu el palau. Organitzeu-vos uns altres banquets malversant els vostres béns i convideu-vos per torn a casa vostra. Tanmateix, si us sembla que és preferible i millor això, malgastar impunement els béns d’un home sol, dilapideu-los. Jo clamaré als déus sempiterns per si Zeus, algun dia, em concedeix imposar-vos el càstig merescut: que moriu tots alhora dins el palau sense venjança.”

(Pàg. 92)
(...) I és que, dels déus, tots els humans en tenen necessitat.

(Pàg. 113)
El ros Menelau, tot convidant-los amb mostres de satisfacció, els va dir: “Agafeu menjar i quedeu-vos satisfets. Quan us haureu quedat assaciats us preguntarem qui sou d’entre els homes. Car la nissaga dels vostres progenitors no s’ha perdut, sinó que sou descendents de reis nodrissons de Zeus, que porten el ceptre, perquè els plebeus no engendren xicots tan ben plantats.”

(Pàg. 124)
(...) I és que els déus sempre volen que els humans es recordin de les seves ordres.

(Pàg. 141)
“Penèlope, ¿dorms amb el cor abatut? Els déus que viuen feliçment no permeten que ploris ni que t’angoixis, perquè el teu fill ja és de tornada. Ell no és culpable de res als ulls dels déus.”

(Pàg. 164)
Havent parlat d’aquesta manera, Atena, la d’ulls d’òliba, se n’anà cap a l’Olimp, on diuen que hi ha l’estatge eternament segur dels déus. Ni els vents el sacsegen ni la pluja el mulla ni la neu el cobreix, sinó que sempre hi ha un cel blau i sense núvols i s’hi escampa una claror diàfana. Allí és on els déus benaurats fan joiosa estada tots els dies i on tornà la d’ulls d’òliba després d’haver aconsellat la noia.

(Pàg. 170)
“(...) Que els déus et concedeixin tot el que en el cor desitges. Que t’atorguin un espòs, una casa i una bona harmonia, que no hi ha res millor ni més útil que quan marit i muller governen una casa amb una bona avinença en els seus cors. Això produeix moltes penes per a qui els volen mal, i molt de goig per als qui els volen bé, i precisament són ells mateixos els qui aconsegueixen el bon renom.”

(Pàg. 196)
Mirant-se’l feréstegament, el molt enginyós Odisseu li va dir: “Hoste, no has parlat d’una manera escaient i em sembles un poca-solta. És clar que els déus no concedeixen a tots els homes els dons amables de la bellesa, l’enteniment i l’eloqüència. Hi pot haver un home inferior pel que fa a la presència, però la deïtat el corona amb la bellesa en l’ús de la paraula i tothom se’l mira complagut; ell parla amb seguretat i amb una modèstia suau com la mel, es distingeix entre els que s’apleguen al seu voltant i, si va per la ciutat, el contemplen com un déu. En canvi, un altre és semblant als immortals pel seu aspecte, però no el corona la gràcia de les paraules, com ara tu, que sobresurts en bellesa –ni una deïtat no t’hauria fet d’una altra manera-, però que ets un inepte pel que fa a la intel·ligència. (...)”

(Pàg. 211)
“(...) Digues per què plores i et lamentes en l’interior del teu ànim quan sents parlar del destí dels argius, dels dànaus i d’Ílion. Això ho han fet els déus i ells són els qui han filat la desfeta per a aquells homes, perquè servís de tema de cant per a les generacions futures. ¿És que potser has perdut davant d’Ílion algun parent que era noble, el gendre o el sogre, que són els familiars més propers a nosaltres després dels de la mateixa sang i llinatge? ¿O potser un company noble i de cor afable? I és que en res no és inferior a un germà aquell que és un amic i és assenyat.”

(Pàg. 213)
Ítaca, no gaire enlairada, és la que està situada més endins la mar, la més llunyana cap a ponent; les altres, en canvi, són una mica més cap a llevant i cap al migdia. És aspra, però nodridora de joves ben plantats. Jo mai no he vist cosa més dolça que el país d’un mateix. I això que em va retenir Calipso, divina entre les dees, dintre les coves balmades, desitjant que fos el seu espòs. I abans m’havia tingut captiu la pèrfida Circe d’Eea, anhelant que em convertís en el seu marit. Però, ni l’una ni l’altra mai no van poder convèncer el meu cor dins el pit, perquè res no hi ha més dolç que la pàtria i els pares, encara que un visqui en una casa sumptuosa, però llunyana en un país foraster apartat dels seus pares.

(Pàg. 255)
(...) Circe es va presentar a la vora de la nau negrosa i va lligar alló a prop un xai i una ovella negra, passant fàcilment sense ser vista. Doncs, ¿qui ha vist mai amb els seus ulls una deïtat corrent d’aquí cap allà, si ella no ho vol?

(Pàg. 256)
“Tot el dia les veles van estar tibants, mentre navegàvem per la mar. El sol es va pondre, i tots els camins van quedar a les fosques. La nostra nau va arribar als confins de l’Ocèan de corrents profunds, on hi ha el país i la ciutat dels homes cimmeris, sempre coberts de boira i de núvols. Hèlios resplendent mai no se’ls mira des de dalt amb els seus raigs, ni quan puja cap al cel estrellat ni quan cau a la terra des del cel, i és la nit funesta la que en tot moment s’estén sobre els infeliços mortals (...)”

(Pàg. 274)
“(...) No siguis mai benèvol amb cap dona ni li revelis tots els pensaments que hagis meditat; quan li expliquis alguna cosa, amaga-li’n sempre una altra.”

(Pàg. 336)
“(...) Ja saps quina mena d’ànim té una dona dins el pit: vol fer prosperar el casalici d’aquell amb el qual es casa, i ja no es recorda ni es preocupa dels primers fills ni de l’estimat marit difunt amb qui es va casar de jove.”

(Pàg. 449)
“Ai, desgraciats, ¿quin deu ser aquest mal que patiu? La nit us embolcalla el cap, el rostre i també, per sota, els genolls. El gemec s’escampa i les galtes regalimen llàgrimes. Els murs i els bells intercolumnis estan ruixats de sang. El vestíbul és ple de fantasmes i també és ple dels que van cap a l’Èreb sota les tenebres. El sol ha desaparegut del cel i s’ha estès una boira funesta.”

(Pàg. 469)
Els estúpids no s’imaginaven que les cordes de la mort estaven entrelligades per a tots ells. I ‘enginyós Odisseu, mirant-los ferotgement, els va dir: “Gossos, ja us pensàveu que no tornaria mai més a casa des de la terra dels troians, i em dilapidàveu els béns, us allitàveu amb les serventes forçant-les i, essent jo viu encara, festejàveu la meva esposa sense témer els déus que senyoregen l’Olimp espaiós i sense témer tampoc que més tard hi hauria una venjança dels homes. Ara les cordes de la mort estan entrelligades per a tots vosaltres.”

>> Altres han dit...
26books,

>> Enllaços
Homer, poesia èpica, Odisseu? Ulises?, el periple, who's who, Heinrich Schilemann, el merder de Perejil ve de lluny, el paper de la dona, una nova mirada sobre l'Odissea, Camps Elisis, misoginia clàssica, la mítica Ítaca,