dissabte, 27 de novembre de 2010

El rei Lear - William Shakespeare

Shakespeare, William. El rei Lear.
Barcelona: Quaderns Crema, 2008


King Lear 
Traducció de Joan Sellent
Col·lecció Biblioteca Mínima, 11





>> Què en diu la contraportada... 
Un rei decideix repartir el regne entre les seves tres filles, proporcionalment a l'amor que cadascuna declari professar-li. Així és com s'inicia El rei Lear, però el geni colossal de Shakespeare va molt més enllà d'aquest esquema de conte tradicional i ofereix una reflexió profunda sobre la condició humana, la crònica d'un viatge de l'home per les turbulències que els seus propis errors desencadenen i una incursió als territoris de la ceguesa i de la bogeria com a peatges per accedir a la lucidesa. De totes les tragèdies shakespearianes, potser cap altra no presenta uns components d'absurd i crueltat tan clarament precursors de l'avantguarda teatral dels últims cent anys, ni una vigència tan rotunda a l'hora d'exposar sense concessions les facetes més sòrdides del mal. Aquesta versió catalana de Joan Sellent va ser elaborada per a una posada en escena, i és per això que en tot moment busca l'equilibri entre la funcionalitat dramatúrgica i la recreació del pols retòric i els ritmes poètics de l'original.

>> Com comença... 
ACTE PRIMER
ESCENA I
Un saló al palau del rei Lear.
Entren Kent, Gloster i Edmun

KENT
Em pensava que el rei apreciava més al duc d’Albany que no pas el de Cornwall.

GLOSTER
Això crèiem nosaltres, també. Però ara, amb la divisió del regne, no queda clar quin dels dos valora més; perquè les dues parts estan tan igualades que ni el més minuciós descobriria res de l’un que pogués ser envejat per l’altre.

>> Moments... 
(Pàg. 22) 
CORDÈLIA
Prego un cop més a Vostra Majestat que, si tot ve del fet que em manca l’art untuós i xerraire de dir allò que no penso, perquè allò que em proposo ho faig abans de parlar, feu saber que no és cap impuresa, cap acte criminal, ni deshonest, ni sòrdid, ni cap pas deshonrós, allò que m’ha privat del vostre afecte i del vostre favor, sinó la falta -gràcies a la qual sóc més rica- d’un ull sempre sol·lícit i una llengua que m’alegro de no tenir, per molt que això m’hagi fet perdre la vostra estimació.

(Pàg. 29)
GLOSTER
(Llegeix). “Aquesta política de venerar els ancians fa que el món ens amargui els millors anys de la vida; ens impedeix l’accés a les nostres fortunes fins que la vellesa ja no ens permet de disfrutar-ne. Comença a resultar-me una vana esclavitud l’opressió tirànica dels vells, que no triomfa pel seu poder sinó per la nostra indulgència. Vine a trobar-me perquè pugui parlar-te’n més a fons. Si el nostre pare s’adormís fins que jo el despertés, tu heretaries per sempre la meitat de les seves rendes, i viuries estimat del teu germà, EDGAR”. Hmmm...conspiració!

(Pàg. 32)
GLOSTER
Aquests recents eclipsis de sol i de lluna no ens auguren res de bo. Per molt que la ciència natural hi doni tal explicació o tal altra, la natura és assotada pels efectes següents: l’amor es refreda, les amistats decauen, els germans es divideixen; motins a les ciutats, discòrdia en els països, traïció dins els palaus... i s’esquerden els vincles entre fills i pares. Aquest bergant del meu fill s’ajusta a la predicció: un fill contra el seu pare. El rei es desvia del biaix natural: en aquest cas és un pare contra una filla. Ja hem vist el millor del nostre temps: maquinacions, falsedat, traïció i tota mena de desordres nocius ens persegueixen obsessivament fins a la tomba. (...)

(Pàg. 47)
BUFÓ
No entenc que pugueu ser parents, tu i les teves filles: elles em farien assotar per dir la veritat, tu em faries assotar per dir mentides, i de vegades m’assoten per no badar boca. Voldria ser qualsevol cosa abans que un bufó. I tanmateix no voldria pas ser tu, oncle; has escapçat el teu seny per tots dos cantons, i no has deixat res al mig. (...)

(Pàg. 51) 
LEAR
(...) Natura, escolta, escolta: deesa meva, escolta!
Suspèn els teus propòsits, si tenies
intenció de fer fèrtil aquesta criatura!
Omple el seu ventre d'esterelitat!
Asseca dintre seu els òrgans d'engendrar,
i fes que del seu cos degenerat
no en pugui néixer mai res que l'honori!
Si ha de parir, que tingui un fill amarg
i pervers que no visqui per res més
que per ser-li un turment contra natura!
Que estampi arrugues en el seu front jove
i li solqui les galtes amb canals de llàgrimes,
fins que els treballs i les joies de ser mare
se li tornin riota i objecte de menyspreu,
i vegi que pot ser més dolorós
que la dent esmolada d'una serp
concebre un fill ingrat! (...)

(Pàg. 104)
LEAR
Bufeu, vents, i partiu-vos les galtes! Udoleu! Bufeu!
Xarbotades i vents huracanats, desfermeu-vos fins a ofegar els penells dels nostres campanars!
Oh flames sulfuroses i més ràpides que el pensament, heralds dels trons que rebenten els roures: calcineu la blancor del meu cap!
I tu, tro que ho sacseges tot, aplana la gruixuda rodonesa del món! Trenca a l’instant els motlles de la natura, i mata tots els gèrmens que creen l’home ingrat!

(Pàg. 116)
LEAR
(...) ¿ No és res més que això, l’home? Observa’l bé. No li deus res al cuc per la seda que portes, ni a la bèstia per les pells, ni a l’ovella per la llana, ni al gat pel perdum. Ha! Aquests tres que veus aquí som gent impura: tu ets la cosa autèntica; l’home mancat de les comoditats més bàsiques no és més que un animal pobre i nu de dues potes, com tu. Fora, fora, béns superflus! (...)

(Pàg. 146)
ALBANY
L’indigne troba indignes fins i tot el seny i la bondat; per la persona immunda, tot és immundícia. ¿Què heu fet, tigresses, més que filles? ¿Què és el que heu perpetrat?
Un pare, un home vell i virtuós, tan venerables que li lleparia els peus un ós encabestrat, vosaltres, bàrbares, degenerades, l’heu fet embogir.
Que el meu noble germà us ho hagi consentit...!
Un príncep que va rebre d’ell tants beneficis!
Si el cel no envia uns esperits visibles perquè tallin en sec aquestes vils ofendes, res no podrà impedir que els homes es devorin ells amb ells, com monstres de l’abisme.

(Pàg. 166)
GLOSTER
Oh, deixeu-me que besi aquesta mà!

LEAR
Deixa’m que la netegi, abans: fa pudor de mortalitat.

(Pàg. 167) 
LEAR
(...) Diantre d’agutzil! Les mans quietes, sanguinari!
¿Per què estàs flagel·lant aquesta puta?
Para l’esquena tu, que et mors de ganes de fer amb ella la cosa per la qual la fueteges !
L’usurer fa penjar al petit estafador. Els petits vicis semblen grans a través de la roba esparracada; les togues i els abrics de pells ho amaguen tot. Recobriu el pecat amb una capa d’or, i la sòlida llança de la justícia es trenca sense causar cap dany; armeu-lo amb uns parracs, i el forada la palla d’un pigmeu.
Ningú no delinqueix, ningú; ningú, dic: jo en responc. Creu-te, amic meu, el que dic jo, que tinc la potestat de segellar la boca de l’acusador.
Posa’t ulleres i fingeix, com un vil xarlatà, que veus les coses que no veus.(...)

(Pàg. 191) 
EDMUND
Acosta’t, capità, i escolta’m bé:
Agafa aquesta nota (li dóna un paper) i vés amb ells a la presó.
Ja t’he ascendit un grau, i si segueixes aquestes instruccions, t’obriràs el camí cap a uns destins més alts. Has de saber que els homes són allò que els temps dicten, i un cor tendre no fa joc amb l’espasa. Aquesta gran missió no és qüestionable: o t’avens a fer-ho, o hauràs de prosperar per altres vies.

Anglès (txt)
Anglès (multiformat)
Anglès (html)
Anglès ed. 1.623 (html)
Alemany (multiformat)
Francès (multiformat)
Finès (multiformat)
Espanyol (pdf)
Espanyol (pdf)
Yiddish (html)
.
>> Mira'l i escolta'l:
Anglès video (youtube)
Anglès audio (multiformat)
Anglès audio (multiformat)

dimecres, 17 de novembre de 2010

Jakob von Gunten - Robert Walser


Walser, Robert. Jakob von Gunten
Madrid: Siruela, 2003 





Jakob von Gunten

Traducció de Juan José del Solar
Libros del Tiempo, 160


>> Què en diu la contraportada... 
«Aquí se aprende muy poco, falta personal docente y nosotros, los muchachos del Instituto Benjamenta, jamás llegaremos a nada, es decir que el día de mañana seremos todos gente muy modesta y subordinada. La enseñanza que nos imparten consiste básicamente en inculcarnos paciencia y obediencia, dos cualidades que prometen escaso o ningún éxito. Éxitos interiores, eso sí. Pero ¿qué ventaja se obtiene de ellos? ¿A quién dan de comer las conquistas interiores?» Así empieza Jakob von Gunten, la tercera novela de Robert Walser, la más amada por el autor, pero también la más discutida e innovadora, escrita en 1909 en Berlín, tres años después de haber dejado el Instituto donde se había educado. Y el gran protagonista de esta «historia singularmente delicada», según un juicio de Walter Benjamin, es el propio Instituto Benjamenta: el alumno Jakob, a través de su diario, nos introduce en todos sus secretos, en sus dramas y pequeñas tragedias y en todos sus misterios, convirtiéndolo en uno de los escenarios más memorables de la literatura del siglo XX.

>> Com comença...
Aquí se aprende muy poco, falta personal docente y nosotros, los muchachos del Instituto Benjamenta, jamás llegaremos a nada, es decir que el día de mañana seremos todos gente muy modesta y subordinada. La enseñanza que nos imparten consiste básicamente en inculcarnos paciencia y obediencia, dos cualidades que prometen escaso o ningún éxito. Éxitos interiores, eso sí. Pero ¿qué ventaja se obtiene de ellos? ¿A quién dan de comer las conquistas interiores?

>> Moments... 
(Pàg. 24)
La prohibición de hacer algo resulta a veces tan atractiva que no se puede por menos que hacerlo. Por eso me agradan tanto las coacciones de cualquier tipo: consienten el placer de transgredir la ley.

(Pàg. 26)
Lo cierto es que todo, absolutamente todo me resultaba nuevo y, por consiguiente, hostil, aparte de que era una tonto de primera. Ahora también lo soy, pero con más jovialidad y refinamiento. Lo que cuenta es siempre el cómo, la manera. Por muy necio que alguien sea, si sabe adaptarse un poco, si da pruebas de flexibilidad y ligereza, no andará tan perdido, sino que quizá encuentre su camino en la vida con más facilidad que los listos y sabelotodos. Sí, sí, cuestión de maneras...

(Pàg. 35)
(...)tengo la sensación –una sensación muy confortable, punzante, placentera- de que algún día me tocará en suerte un amo, un patrón o un jefe igual a ese futuro Peter, pues los tontos como él están hechos para llegar lejos, para escalar, vivir bien y mandar, mientras que quienes, como yo, son en cierto sentido inteligentes, han de tolerar que sus propios talentos florezcan y se marchiten al servicio de otros.

(Pàg. 45)
Hay una verdad indiscutible: una boca abierta constituye la bostezante prueba de que, la mayoría de las veces, su poseedor deambula con dos o tre sideas por zonas muy alejadas del ámbito paradisíaco de la atención.

(Pàg. 49)
De golpe entiendo la entrañable especificidad de las mujeres. Sus coqueterías me divierten y descubro un sentido profundo en sus trviales ademanes y modismos. Si no las entendemos cuando se lleva una taza a los labios o se levantan la falda, no las entenderemos nunca. Sus almas discurren al mismo pasito trotón que sus deliciosos botines de tacón alto, y su sonrisa es dos cosas a la vez: una costumbre insensata y un fragmento de la historia universal.(...)

(Pàg. 51)
Nos educan obligándonos a conocer punto por punto la naturaleza de nuestra propia alma y de nuestro propio cuerpo. Nos dan a entender claramente que la coacción y las privaciones ya son formativas por sí solas, y que en un ejercicio simplísimo y en cierto modo necio hay más beneficios y conocimientos verdaderos que en el aprendizaje de una larga serie de conceptos y acepciones.

(Pàg. 53)
“(...) cuando se es joven hay que ser un cero a la izquierda, pues no existe nada ma´s perjudicial que destacar pronto, prematuramente, en cualquier cosa.

(Pàg. 53)
(...) jamás te sientas marginado. La marginación, hermano, no existe, ya que en este mundo tal vez no haya nada, absolutamente nada, digno de desearse. Y, no obstante, has de tener aspiraciones, y hasta diría que apasionadamente. Aunque para no consumirte en deseos, métete esto en la cabeza: no existe nada, nada a lo cual valga la pena aspirar. Todo está podrido.

(Pàg. 54)
“(...) Si, sin duda existe en el mundo eso que llaman progreso, pero no es sino una de las numerosas mentiras divulgadas por los hombres de negocios para poderle exprimir dinero a la masa con mayor cinismo y desparpajo. La masa es el esclavo de nuestro tiempo, y el individuo, el esclavo de la grandiosa idea de masa. Ya no hay nada bello ni excelente. Lo bello, lo bueno y lo justo has de soñarlo tú mismo. Dime ¿sabes soñar?”.

(Pàg. 92)
Cuando quiero, cuando me lo ordeno, puedo adorar cualquier cosa, hasta la mala conducta, siempre que rebose de oro. Los malos modales deben ir dejando tras de sí monedas de veinte marcos para que yo me incline a su paso, o incluso cuando hayan pasado.

(Pàg. 100) 
(...) Si no hubiera defectos ni malas costumbres, al mundo le faltaría encanto, calor y riqueza. La mitad del mundo, y en el fondo quizá la más bella, perecería con las negligencias y debilidades. No, sé perezoso.

(Pàg. 103)
Despedir y despedirse es horroroso. Son momentos en los que la vida humana se estremece y uno siente vivamente su propia nada. Las despedidas rápidas son desamoradas; las lentas, insoportables. ¿Qué hacer? Pues soltar cualquier simpleza.

(Pàg. 122) 
(...) Cuando nos desesperamos y afligimos, mi querido Jacob, nos volvemos penosamente pequeños y las pequeñeces se nos van echando encima en número cada vez mayor, como rápidas y voraces sabandijas que nos devorasen lenta, muy lentamente, y lentamente también supieran asfixiarnos y deshumanizarnos.

(Pàg. 125) 
“Huir de la cultura, ¿sabes, Jacob? ¡Qué gran cosa!”

>> Altres n'han dit...

>> Llegeix-lo: 
Espanyol (html)
Alemany (multiformat)

dilluns, 15 de novembre de 2010

En el café de la juventud perdida - Patrick Modiano


Modiano, Patrick. En el café de la juventud perdida.
Barcelona: Anagrama, 2008







Dans le café de la jeunesse perdue 

Traducció de Maria Teresa Gallego Urrutia 
Col·lecció Panorama de Narrativas, 705 


>> Què en diu la contraportada... 
París, años 60. En el café Condé se reúnen poetas malditos, futuros situacionistas y estudiantes. Y aunque la nostalgia de aquellos años perdidos parecería ser el tema central de la novela, Modiano le da un giro soprendente. Porque En el café de la juventud perdida es también una novela de misterio: todos los personajes y las historias confluyen en la enigmática Louki. Cuatro hombres nos cuentan sus encuentros y desencuentros con la hija de una trabajadora del Moulin-Rouge. Para casi todos ellos la chica encarna el inalcanzable objeto del deseo.

Louki, como todos sus compañeros de vaga bundeo por un París espectral, es un personaje sin raíces, que se inventa identidades y lucha por construir un pre sente perpetuo. Modiano recrea alrededor de la fasci nante y conmovedora figura de Louki el París de su juventud, al mismo tiempo que construye una hermosísima novela sobre el poder de la memoria y la búsqueda de la identidad, dos grandes ejes en la obra del escritor francés.

>> Com comença... 
De las dos entradas del café, siempre prefería la más estrecha, la que llamaban la puerta de la sombra. Escogía la misma mesa, al fondo del local, que era pequeño. Al principio, no hablaba con nadie; luego ya conocía a los parroquianos de Le Condé, la mayoría de los cuales tenía unestra edad, entre los diecinueve y los veinticinco años, diría yo. En ocasiones se sentaba en las mesas de ellos, pero, las más de las veces, seguía siendo adicta a su sitio, al fondo del todo.

>> Moments... 
(Pàg. 15)
Siempre he creído que hay lugares que son imanes y te atraen si pasas por las inmediaciones. Y eso de forma imperceptible, sin que te lo malicies siquiera. Basta con una calles en cuesta, con una acera al sol, o con una acera a la sombra. O con un chaparrón. Y te llevan a ese lugar, al punto preciso en el que debías encallar.

(Pàg. 16) 
En ese fluir ininterrumpido de mujeres, de hombres, de niños y de perros, que pasan y acaban por desvanecerse calle adelante, nos gustaría quedarnos de vez en cuando con una cara.

(Pàg. 29) 
Me callé. Vivimos a merced de ciertos silencios. Sabemos mucho unos de otros. Así que hacemos por no encontrarnos. Lo mejor, por supuesto, es perderse de vista definitivamente.

(Pàg. 30) 
Con el paso de los años, muchas personas y muchas cosas acaban por parecernos tan cómicas e irrosorias que las miramos con ojos de niño.

(Pàg. 43) 
En esa vida que, a veces, nos parece como un gran solar sin postes indicadores, en medio de todas las líneas de fuga y de los horizontes perdidos, nos gustaría dar con puntos de referencia, hacer algo así como un catastro para no tener ya esa impresión de navegar a la aventura. Y entonces creamos vínculos, intentamos que sean más estables los encuentros azarosos.

(Pàg. 82) 
Sí, aquella librería ni fue sólo un refugio, sino, además, una etapa de mi vida. Muchas veces me quedaba hasta la hora de cerrar. Había un asiento junto a las estanterías o, más bien, una escalerilla de cieta altura. Me sentaba en ella para hojear los libros y los álbumes ilustrados. Me preguntaba si el dueño era consciente de mi presencia. Al cabo de unos días, sin dejar la lectura me decía una frase, siempre la misma: “¿Qué? ¿Encuentra algo que la haga feliz?”.

(Pàg. 103) 
¿Somos realmente responsables de las comparsas que no hemos escogido y con los que se cruza nuestro camino cuando empezamos a vivir?

(Pàg. 119) 
- (...) Cuando de verdad queremos a una persona, hay que aceptar la parte de misterio que hay en ella... Porque por eso es por lo que la queremos, ¿verdad, Roland?.

(Pàg. 123) 
Y, luego, las personas desaparecen un buen día y te das cuenta de que no sabías nada de ellas, ni siquiera su auténtica identidad.

(Pàg. 126) 
Al final Louki y yo no sabíamos ya desamiado bien qué hacíamos entre todos aquellos desconocidos. Tantas personas con las que nos cruzamos cuando estábamos empezando a vivir, que no lo sabrán nunca y a las que nunca reconoceremos.

>> Altres n'han dit...
.

divendres, 12 de novembre de 2010

El temps envelleix de pressa - Antonio Tabucchi


Tabucchi, Antonio. El temps envelleix de pressa.
Barcelona: Edicions 62, 2010




Il tempo invecchia in fretta 

Traducció de Teresa Muñoz Lloret
Colecció El Balancí, 633


>> Què en diu la contraportada... 
Un exagent de l’antiga RDA que vagareja sense rumb per Berlín, un oficial italià afectat per radiacions d’urani empobrit a Kosovo i un home que esdevé protagonista d’un fet que s’ha inventat durant una nit d’insomni. Aquests són alguns apunts de les històries que Antonio Tabucchi ha plasmat en aquest recull de contes elaborat amb una tècnica que ell mateix exemplifica amb la pintura d’Arcimboldo, en què les figures individuals formen en perspectiva una figura més gran que les inclou.

Amb una acurada precisió i la sensibilitat literària que el caracteritza, Antonio Tabucchi basteix uns relats centrats en les vivències i els records d’uns personatges que han viscut la seva maduresa en les diverses Europes, però sobretot en la de l’Est, entre la Segona Guerra Mundial i el final de la Guerra Freda. Nou històries que presenten una rica i complexa reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les restes de passat que poden arribar a donar sentit a l’existència. Una obra que mostra el compromís de l’autor amb la seva generació i amb la història europea de la segona meitat del segle XX.

>> Com comença... 
“Li vaig preguntar per aquells temps, en què érem encara tan joves, ingenus, entusiastes, beneits, inexperts. Alguna cosa n’ha quedat, excepte la joventut –em va contestar”.
El vell professor s’havia interromput, amb l’expressió gairebé contrita, s’havia eixugat precipitadament una llàgrima que li apuntava entre les pestanyes, s’havia donat un petit cop al front com dient que estúpid, excuseu-me, s’havia afluixat el corbatí d’aquell increïble color taronja i havia dit en el seu francès marcat amb un fort accent alemany: perdoneu-me, perdoneu-me, (...)
(El cercle)

>> Moments...
(Pàg. 13)
(...) com si aquell pis parisenc fos la cosa més natural del món, no ho era, la cosa més natural del món no existeix, les coses són com tu vols si les penses i si les vols, aleshores les pots governar, si no van pel seu compte.
(El cercle) 

(Pàg. 24) 
(...) Després s’ha mirat el Gran Germà, és el seu programa preferit, jo feia veure que dormia, i s’ha tret els auriculars i ha abaixat el volum de la televisió però fins i tot jo el podia seguir, no he volgut avisar les infermeres, què vols, educar el poble és perdre el temps, d’altra banda ara aquest poble ha fet diners i ha estat el Gran Germà qui l’ha educat (...).
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 28) 
Com pot arribar a fer-se present, la nit. Feta només d’ella mateixa, és absoluta, cada espai és seu, s’imposa amb la seva sola presència, la mateixa presència del fantasma que saps que és allà davant teu però que és a tot arreu, també darrere teu, i si et refugies en un petit espai de llum esdevens presoner perquè al voltant, com un mar que envolta el teu petit far, hi ha la infranquejable presència de la nit.
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 35) 
Les veus de totes dues encara eren massa febles per poder-les desxifrar, però eren alegres, això hi va tenir clar pel to, semblava una xerrameca, com uns pardals que es diguessin alguna cosa, ell va tancar els ulls i la xerrameca es va convertir en una xiscladissa perquè de seguida es va posar a pensar en uns ratolins que parlaven dins de la gàbia, aquells ratolins blancs amb què els científics experimenten, eren dos conillets per a la ciència d’allò que en diem vida, que és la més turmentada de les ciències, una l’estava sofrint precoçment, l’altra, la vella, havia resistit els experiments , i prosseguia.
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 43) 
- Isabel, et puc dir una cosa confidencialment?
L’home es va eixugar el front amb un mocador. Suava.
- La Coca-Cola i el McDonald’s no han dut mai ningú a Auschwitz, aquells camps d’extermini dels quals et deuen haver parlat a l’escola, en canvi els ideals sí, hi havies pensat mai en això, Isabel?
(Núvols)

(Pàg. 60)
Potser era millor agafar un taxi, ara se sentia cansat. Vés a saber per què se sentia tan cansat, havia passat el matí sense fer res, vagarejant i llegint el diari. Els diaris cansen, es va dir, les notícies cansen, el món cansa. El món cansa perquè està cansat. Va anar cap a la paperera i hi va llençar un paquet de cigarrets buit, i després el diari del matí, no tenia ganes de dur-lo a la butxaca. Era un bon ciutadà, ell, no volia embrutar la ciutat. Però la ciutat ja estava bruta. Tot era brut (...).
(Els morts a taula) 

(Pàg. 73) 
(...) Em penso que m’ha quedat ben clara una cosa, que les històries sempre són més grans que no pas nosaltres, ens va passar i nosaltres inconscientment en vam ser els protagonistes, però el veritable protagonista de la història que hem viscut no som nosaltres, és la història que hem viscut.
(Entre generals) 

(Pàg. 83)
(...) Va pensar en els vents de la vida, perquè hi ha vents que acompanyen la vida: el ponent suau, el vent càlid de la joventut que més tard el mestral s’encarrega de refredar, alguns llebeigs, el xaloc que et deixa baldat, el vent gèlid de tramuntana. Aire, va pensar, la vida és feta d’aire, una bufada i fora, i d’altra banda nosaltres no som sinó una bufada, un respir, i ve un dia que la màquina s’atura i s’acaba el respir.

>> Altres n'han dit...
El museu de la innocència, Culturamas, Mis lecturas, Suite101, Grisjokins,

>> Enllaços:
Antonio Tabucchi, Tabucchi compromèsl'art de crear ficció real, Nefelomancia, les grans imatges del nostre tempsEuropa de l’Est assetjadala importància del TempsArcimboldo
.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Alta fidelitat - Nick Hornby


Hornby, Nick. Alta fidelitat.
Barcelona: Columna, 1995





High Fidelity

Traducció de Dolors Udina
Col·lecció Columna Jove, 155


>> Què en diu la contraportada...
¿És possible compartir la vida amb algú que té una col.lecció de discos incompatible amb la teva? ¿Es pot tenir un gust musical horrible i mantenir la bona reputació? Les cançons tendres sobre cors trencats i solitaris, ¿poden realment solucionar alguna cosa? Per a Rob Fleming, addicte a la música pop i propietari d’una botiga de discos en decadència, aquestes són la mena de preguntes que necessiten una resposta, i ben aviat. La seva nòvia l’acaba de deixar i Rob es demana si és normal que continuï vivint en un pis esquifit envaït de vinil i CDs, en lloc de tenir una casa com cal, una família com cal i una feina com cal.

>> Com comença...
Les cinc separacions més memorables de tots els temps, les que m’enduria a l’illa deserta, en ordre cronològic:
1) Alison Ashworth
2) Penny Hardwick
3) Jackie Allen
4) Charlie Nicholson
5) Sarah Kendrew.
Aquestes van ser les que em van fer mal de veritat. Que hi veus el teu nom, Laura? Suposo que si fossin les deu primeres, hi entraries, però en les cinc més memorables no hi tens lloc; aquests llocs estan reservats per a la mena d’humiliacions i mals de cor que tu simplement no ets capaç d’infligir-me.

>> Moments...
(Pàg. 17)
Aquestes eren les preguntes que es feien els nois de la meva escola (una escola on només hi havia nois): “Has aconseguit res?”; “Et deixa fer res?”, “Fins on et deixa arribar?”, i així successivament. De vegades les preguntes eren negatives, i la resposta esperada era “No”: “No et deixa fer res oi?”; “No t’ha deixat tocar ni una mica de teta, oi?”. Les noies, mentrestant, havien d’acontentar-se amb la veu passiva. La Penny utilitzava l’expressió “penetrada”: “Encara no vull ser penetrada”, explicava pacientment i potser amb certa tristor (semblava conscient que un dia –no encara- hauria de cedir, i que quan ho fes no li agradaria) mentre enretirava la meva mà del seu pit per milionèsima vegada. Atac i defensa, invasió i repulsió... era com si els pits fossin petits territoris que el sexe oposat s’havia annexionat il·legalment: eren nostres per dret, i volíem que ens fossin retornats.

(Pàg. 28)
La gent més infeliç que conec, des del punt de vista romàntic, són els que més els agrada la música pop; i no sé si aquesta infelicitat els l’ha provocada la música pop, però sé que fa més temps que escolten les cançons tristes que no que són desgraciats. Tragueu la conclusió que us sembli.

(Pàg. 31)
El meu talent, si se’n pot dir així, consisteix a combinar tot un carregament de mediocritats en un marc compacte. Jo hauria dit que, com jo, n’hi havia milions, però en realitat no hi són: molts homes tenen un gust musical impecable però no llegeixen, mplts llegeixen però són francament grassos, molt miren amb simpatia el feminisme però porten barbes estúpides, molts tenen el sentit de l’humor de Woody Allen però s’assemblen a Woody Allen. Molts beuen massa; molts es comporten com uns estúpids quan condueixen, molts es fiquen en baralles, o fan els fatxendes amb els diners, o prenen drogues. Jo no faig res de tot això, de fet; si em va bé amb les dones no és pas per les virtuts que tinc sinó per les ombres que no tinc.

(Pàg. 116)
A les cançons de Bruce Springsteen, pots quedar-te i podrir-te, o fugir-ne i doldre-te’n. És correcte; al cap i a la fi, és un cantautor, i necessita opcions així de senzilles a les seves cançons. Però ningú no escriu mai sobre com es pot fugir i podrir-se: l’escapada pot començar malament, pots deixar el barri suburbial per anar a la ciutat i acabar de totes maneres amb una vida urbana igual de gris. Això és el que em va passar a mi; el que li passa a la majoria de gent.

(Pàg. 123)
Sé com sono –ploraner, queixós, amarg- però no semblo capaç d’aturar-ho.

(Pàg. 128)
Cap de nosaltres és jove, però el que acaba d’ocórrer podia haver-se esdevingut quan jo tenia setze anys, o vint, o vint-i-cinc. Vam arribar a l’adolescència i ens vam aturar en sec: llavors vam dibuixar el mapa i vam deixar les fronteres exactament com eren.

(Pàg. 136)
Detestem els Simple Minds. Són el número u de la nostra llista dels cinc grups o músics que hauran de ser eliminats quan arribi la revolució musical (Michael Bolton, U2, Bryan Adams, i, sorpresa sorpresa, Genesis al darrere. En Barry volia matar també els Beatles, però jo li vaig fer saber que algú se li havia avançat.).

(Pàg. 138)
Sé de quines pel·lícules parla, i són estúpides. Aquells homes no existeixen. Dir “t’estimo” és fàcil, com pixar, i més o menys tots els homes que conec ho fan contínuament.

(Pàg. 142)
(...) ell està casat, que és una cosa perillosa, i té la mena de claus de cotxe amb les quals es pot jugar amb seguretat, per tant és obvi que té un BMW o un Batmobile o una marca bona, i fa una feina que li exigeix anar ben vestit i, segons els meus ulls poc preparats, porta roba cara. Jo vaig una mica més elegant que normalment: porto els texans negres nous en comptes dels blaus vells, i una mena de polo de màniga llarga que fins i tot vaig tenir la paciència de planxar... però a pesar de tot no em manifesto com un home adult amb una feina d’adult. M’agradaria ser com ell? No, no crec.

(Pàg. 167)
(...) ells tenen feines elegants i jo tinc una feina llardosa, ells són rics i jo sóc pobre, ells tenen confiança en ells mateixos i jo sóc incontinent, ells no fumen i jo sí, ells tenen opinions i jo tinc llistes. Els podria dir quin viatge és el pitjor pel que fa al desfasament horari? No. Em podrien dir l’alineació original dels Wailers? No. Segurament no me’n podrien dir ni el nom del cantant principal.
Però no són mala gent. Jo no sóc un lluitador de classes, i en tot cas ells tampoc són particularment postissos: probablement també tenen mares i pares als afores de Watford o en un lloc equivalent. Vull res del que tenen ells? I tant. Vull les seves opinions, vull els seus diners, vull els seus vestits, vull la seva capacitat de parlar de noms de gossos sense cap indicació d’incomoditat. Vull tornar al 1979 i començar de nou.

(Pàg. 206)
La lògica de tot plegat és que jugo un joc de percentatges. Ara tinc trenta-sis anys, no? I diguem que la majoria de malalties fatals –càncer, atacs de cor, el que sigui- arriben als cinquanta anys. Pots tenir mala sort i anar-te’n al canyet abans, però el grup de més de cinquanta anys d’edat són el que tenen una participació més que raonable ne la llista de malalties que els poden afectar. És a dir que, per estar segur plegues llavors: una relació cada parell d’anys els catorze anys que em queden, i després fugir, aturar-ho de cop, deixar-ho córrer.

(Pàg. 223)
- Ets més dura
- Potser tinc més confiança.
- Més decidida.
- Menys neuròtica. Tu penses quedar-te igual la resta de la vida? Els mateixos amics, o la mateixa manca d’amics? La mateixa feina? La mateixa actitud?

>> Altres n'han dit...
The lost art of keeping a secretCargada de librosRegina IraeLa Aurora Moderna,

>> Enllaços:
Nick Hornbyl'adult-lescènciaGot to get you off my mindllistes, llistes i més llistes, fent compilacionsassumir responsabilitatsllibre generacional unisexllarga vida a les botigues independents de discos,