dimecres, 23 de febrer de 2011

Nocturns - Kazuo Ishiguro


Ishiguro, Kazuo. Nocturns.
Barcelona: Empúries, 2010





Nocturnes

Traducció d’Albert Torrescasana
Col·lecció Anagrama-Empúries, 76





>> Què en diu la contraportada...
Un dels escriptors més cèlebres dels nostres temps ens presenta el seu primer cicle de novel·les breus: cinc històries que es poden llegir com a estudis i variacions sobre uns quants temes, o com un concert que els esposa en el primer moviment, els combina en els següents i els resol en l’últim. Totes cinc utilitzen elements que són habituals en l’autor: la confrontació de les promeses
de la joventut i els desenganys del temps, el meravellós i decebedor misteri de l’altre, els finals ambigus i sense catarsi. I la música, que sempre ha estat íntimament relacionada amb la vida i obra de l’autor. I per damunt de tot percebem un fort sentit del desarrelament en els personatges, que sempre estan de pas.

Kazuo Ishiguro, japonès nacionalitzat britànic i vinculat generacionalment per la crítica amb Ian McEwan, Martín Amis, Julian Barnes i Graham Swift, té alguns trets de l’extraterritorialitat de què parlava George Steiner. És particularment sensible a la forma d’expressar-se dels personatges, segons el seu país d’origen i el seu medi social.

>> Com comença...
El matí que vaig veure en Tony Gardner assegut entre els turistes, aquí, a Venècia, tot just començava a arribar la primavera. Havíem passat la primera setmana sencera a l’aire lliure de la plaça –tot un alleujament, deixeu-m’ho dir, després de totes aquelles hores resclosides actuant al fons del cafè i barrant el pas als clients que volien pujar per l’escala-. Aquell matí feia una bona brisa, i el tendal nou s’agitava al nostre voltant; malgrat això, nosaltres ens sentíem una mica més frescos i desperts, i m’imagino que ho plasmàvem en la música.

>> Moments...
(Pàg.27)
- (...) Les persones que acabem de veure, posem per cas. Si t’hi haguessis acostat i els haguessis dit: “Ei, sabeu qui és en Tony Gardner?”, potser n’hi hauria hagut algunes, la majoria fins i tot, que haurien dit que sí. Qui ho sap? Però, tenint en compte com hem passat, encara que m’haguessin reconegut, creus que s’haurien emocionat? A mi em sembla que no. No haurien deixat anar la forquilla ni haurien interromput el seu sopar romàntic a la llum de les espelmes. Per què ho haurien de fer? Només sóc un crooner del passat.
(Crooner) 

(Pàg. 51)
(...) També vaig valorar la possibilitat d’anar-me’n al Brasil, fins i tot vaig llegir uns quants llibres sobre la cultura del país i vaig enviar uns quants currículums. Però, per les raons que fossin, no vaig arribar mai tan lluny. El sud d’Itàlia, una temporada curta a Portugal i altre cop Espanya. I llavors, tot d’un plegat t’adones que tens quaranta-set anys i que les persones amb qui vas començar fa temps que van ser substituïdes per una generació que xafardeja sobre altres temes, que pren altres drogues i que escolta una altra música.
(Come rain or come shine) 

(Pàg. 59)
- (...) Només en tinc quaranta-set...
- Què vols dir, que només en tens quaranta-set? –L’Emily havia alçat la veu d’una manera exagerada, considerant que estava asseguda al meu costat.- Només quaranta-set. És aquest només el que t’està arruïnant la vida, Raymond. Només, només, només... Només faig el que puc. Només quaranta-set. D’aquí a poc només en tindràs seixanta-set i només faràs que donar voltes per trobar un sostre de merda!
(Come rain or come shine) 

(Pàg. 61)
- (...) L’Emily sempre deia que creia en mi, te’n recordes, Ray? Ho va dir durant anys i panys. “Crec en tu, Charlie, pots arribar on vulguis, et sobra talent”. Fa tres o quatre anys encara m’ho deia. Saps fins a quin punt et pot arribar a collar, això? Me’n sortia prou bé, jo. Encara ara. Estic la mar de bé. Però ella es pensava que estava destinat a ser... jo què collons sé? President del món o qui sap què! Però només sóc un paio normal i corrent que se’n surt prou bé. Però ella no ho veu. I això és el quid de la qüestió, el que ho ha espatllat tot.
(Come rain or come shine) 

(Pàg. 103)
El fet que compongués les meves pròpies cançons els representava un problema. No me’n sabia avenir. Em posava a tocar en un d’aquells pisos llardosos davant d’un públic de cares apàtiques i, quan acabava, després d’un silenci que podia durar quinze o trenta segons, n’hi havia un que em preguntava amb posat recelós: “De qui era aquesta?”. I quan contestava que era meva, veies que s’abaixava el teló. Hi havia arronsades d’espatlles, negacions amb el cap i intercanvis de somriures maliciosos, i tot seguit em deixaven anar el discurset de rebuig.
Quan la situació es va repetir per enèsima vegada, vaig perdre els nervis i els vaig engegar: “És que no ho entenc. Que potser voleu passar-vos la vida sent un grup de versions? I encara que fos així, d’on us penseu que surten aquestes cançons? Exacte, ho heu endevinat. Les escriu algú!”.
Però el paio a qui m’adreçava em va dedicar una mirada buida i em va replicar:
- No t’ofenguis, home. El problema és que hi ha pallussos que es dediquen a escriure cançons.
L’estupidesa d’aquesta opinió, que semblava que abracés tota l’escena londinenca, va ser clau per convence’m que em movia en un ambient que, si no estava podrit de soca-rel, com a mínim era molt superficial i gens autèntic, i que aquell fenomen era sense cap mena de dubte un reflex del que afectava la indústria musical fins a les esferes més altes.
(Malvern Hills)

(Pàg. 141)
- (...) N’hi ha cap que tingui un so tan personal com el teu? No. Tenen la teva tendresa? La teva visió? Tenen nin tan sols la meitat de la tècnica que tens tu? No. Però, com que fan bona fila, se’ls obren les portes.
- Però, i en Billy Fogel? –li vaig dir-. És lleig com un pecat i li va força bé.
- En Billy és lleig, tens raó. Però és sexy, el típic lleig malvat. En canvi, tu, Steve, tu ets... Diguem que ets el lleig ensopit i perdedor. Lleig i defectuós. Escolta’m, no has pensat mai a fer-te algun retoc? Estètic, vull dir...
(Nocturn)

(Pàg. 143)
(...) Tinc el doble de talent que els músics d’aquesta ciutat. Però sembla que això no compta gaire. Tot depèn de la imatge, del màrqueting, de l’espai que ocupes a les revistes i als programes de televisió, de les festes a les quals assisteixes i dels àpats que comparteixes amb les persones adequades. Tot plegat em feia fàstic. Jo era músic. Per què havia de participar en aquest joc?
(Nocturn)

>> Altres n'han dit...
Nosaltres llegimL'amabilitat dels desconeguts, Anotacions literàries, Cafè de Gualta, Timeout BCNLa tormenta en un vaso, ABC,

>> Enllaços:
Kazuo Ishiguro, què en diu l'autor del seu llibre, l'estructura del llibrel'art de capturar la música amb les paraules, l'esvaïment dels somnis com a tema, I fall in love too easily (Chet Baker), CroonersGreat American SongbookCome rain or come shine (Ray Charles)paisatges inspiradors, sempre ens quedarà el Chateau Marmont.

diumenge, 13 de febrer de 2011

La humiliació - Philip Roth


Roth, Philip. La humiliació.
Barcelona: La Magrana, 2010





The Humbling

Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció Les ales esteses, 283



>> Què en diu la contraportada...
Per a Simon Axler, tot s'ha acabat. El protagonista de la nova novel·la de Philip Roth és un dels actors més respectats d'Estats Units. Ha arribat a la seixantena i ha perdut la màgia, el talent, la seguretat en si mateix. Els seus Falstaff, Peer Gynt i Vània, els seus grans papers, «s'han convertit en fum». Quan torna a l'escenari se sent com un foll, com un idiota. La confiança en la seva força ha desaparegut; s'imagina que la gent es riu d'ell; ja no pot simular ser una altra persona. «Alguna cosa de fonamental s'ha evaporat.» La seva dona se n'ha anat, el públic l'ha abandonat, l'agent no el pot convèncer de tornar als teatres.

En aquest recompte corprenedor d'una fugida inexplicable i terrorífica, hi crema una segona trama sobre un desig sexual poc habitual, el consol per una vida privada tan arriscada i aberrant que no dóna tranquil·litat i satisfaccions sinó un final encara més fosc i espantós. En el seu llarg viatge cap a la nit, explicat amb la urgència, bravura i gravetat inimitables de Roth, Axler va sent despullat de tots les forces pels quals una persona es convenç de la seva solidesa -el talent, l'amor, el sexe, l'esperança, l'energia, la reputació.

>> Com comença...
Havia perdut la màgia. Li havia fugit l’empenta. No havia fracassat mai a l’escenari, tot el que hi havia fet li havia sortit reeixit i amb força, i de cop i volta aquella desgràcia: no podia actuar. Entrar en escena va passar a ser un turment. En lloc d’estar convençut que brodaria el paper, sabia que no se’n sortiria. Li va passar tres vegades seguides, i l’última vegada no va interessar a ningú, no hi va anar ningú. No arribava al públic. Se li havia acabat el talent.

>> Moments...
(Pàg. 16)
(...) ¿Què li havia minat la confiança, aquesta vegada? ¿Què feia en aquella habitació de clínica? Havia cobrat vida una paròdia de si mateix. ¿Com havia pogut passar? ¿Era simplement el pas del temps, portador de la decadència i la ruïna? ¿Era una manifestació de l’edat?

(Pàg. 40)
A les pel·lícules, la gent no para de matar gent, però la raó per la qual fan totes aquestes pel·lícules és que el 99,9 per cent dels espectadors són incapaços de fer-ho. I si costa tant matar algú, algú que tens moltes raons per matar-lo, bé ha de constar molt arribar a matar-se un mateix.

(Pàg. 50)
- (...) Per què em vas venir a visitar aquesta tarda?
- Per veure si estaves amb ningú.
- I ¿què vas pensar quan ho vas veure?
- Vaig pensar: “Podria estar amb mi”.
- Ja ho tenies plantejat, doncs?
- No és qüestió de planejar-ho o no; és qüestió de perseguir el que vols. I també –va afegir- de no perseguir el que ja no vols.

(Pàg. 56)
-(...) Ens han plantat a tots dos, Simon –va dir ella-. Tu estaves ensorrat i la teva dona et va abandonar perquè t’espavilessis tot sol. A mi la Priscilla m’ha traït; no només m’ha deixat, sinó que també ha deixat el cos que jo estimava per convertir-se en un home amb bigoti que es diu Jack. Si ens va malament, que sigui per culpa nostra, no per culpa d’ells ni del teu passat o el meu.

(Pàg. 97)
Quan un home té dues dones alhora a la seva disposició, no és infreqüent que una de les dones se senti relegada, tant si és amb raó com sense, i acabi plorant en un racó de l’habitació. Per com anava de moment la cosa, qui semblava que acabaria plorant en un racó era ell.

(Pàg. 111)
El camí d’una persona està sembrat de parany, i la Pegeen havia sigut l’últim. En Simon hi havia caigut de quatre grapes i hi havia quedat atrapat i esclavitzat. Era inevitable que la cosa acabés d’aquella manera, però ell havia sigut l’últim a adonar-se’n. ¿Inversemblant? No; previsible. Després de tot aquells temps ¿el deixava? Segur que no havia sigut tant temps per a ella com per a ell. Tot el que el seduïa d’ella havia desaparegut, i, en l’estona que ella havia necessitat per dir “S’ha acabat”, ell havia quedat condemnat al seu cau amb els sis bastonets, sol i sense ganes de viure.


dimecres, 2 de febrer de 2011

L'home intranquil - Kiko Amat


Amat, Kiko. L’home intranquil.
Barcelona: Columna, 2010 






Col·lecció Clàssica, 851







>> Què en diu la contraportada...
A l’estiu tota cuca viu; menys una. N’hi ha una que no viu, a l’estiu, i passa les hores mossegant-se els punys i pregant perquè arribi l’apocalipsi termonuclear: el protagonista d’aquest llibre, Kiko Amat (que també n’és l’autor). Un neuròtic melancòlic, maníac, histèric i ictèric a qui sorprenem en trenta-cinc dies d’agost en família amb els patidors de la seva demència: la seva dona, Taronja, i el seu fill de deu mesos.


L’home intranquil gira entorn dels odis ferotges i els amors gegants d’un adult, pare per sorpresa i misantrop vocacional, atrapat en entre la resignació davant la seva imparable decadència física i la convicció absoluta que la raça humana va de mal en pitjor. A mig camí entre la crònica i la ficció, L’home intranquil ens presenta un protagonista indignat amb raó –com un Bill Hicks en banyador– que no pot evitar renegar dels pares perfectes, els turistes, la televisió, els guapos, l’estupidesa, la ignorància, la dreta, la música infecta i una llarga llista de coses que fereixen la seva racional irracionalitat. A ell s’enfronta la Taronja sarcàstica, que li ofereix àcidament les dosis de realitat, i humiliació hilarant que tot psicòtic embogit necessita per no passar-se gran part del temps a comissaria.

>> Com comença... 
- Odio els turistes. Els afusellaria a tots.
Dic això i amago panxa. Amago panxa perquè acaben d’arribar a la platja sis noies adolescents, que no em veuen. Per elles, la gent que té més de vint-i-cinc anys és invisible. Els que en tenim més de trenta-cinc tornem a ser visibles, però només per a propòsits mofatoris.

>> Moments...
(Pàg.14)
- (...) No sé de què em parles. –giro cua per anar-me a banyar. Mai em fa por enfonsar-me, perquè tinc la gepa d’odi ben inflada. És com si dugués uns flotadors, de fet. Uns flotadors fets de ressentiment, rancúnia i neurosi.

(Pàg. 17)
Amagat al darrera de les ulleres de rude boy miro els pits d’una holandesa que fa bots amb una raqueta a la vora de l’aigua. Boing boing. Moki moki. Un reguitzell d’onomatopeies rebotatives s’acumulen al meu cap.
- Pensava que odiaves els turistes –diu la Taronja, sense aixecar la vista d’El País.
- Prioritzo l’odi cap als grassos bigotuts i amb barret mexicà (...)

(Pàg. 19)
El que jo crec és això: per comptar com a membre de facto de la raça humana t’han d’haver fotut fora de tres o quatre llocs (feines, agrupacions, corals, esbarts o grupets d’espiritisme) i has de tenir quatre o cinc enemics de carn i os. Jo en tinc força més, d’enemics, i amb ells s’ha establert una relació complexa i íntima que ve de lluny. Tinc tants enemics, que alguns no saben que ho són. Van ingressar en el club inadvertidament: per un desaire, un menyspreu, una paraula de més, un gest condescendent, una correcció on no tocava. I després de l’afront, van continuar amb la seva vida plàcidament, sense saber que havien desfermat el flagell del Senyor, i que qui entra al Meu Llibre de Greuges no en surt mai. Gairebé mai, vaja. M’han de fer un regal molt gros.
O xupar-me-la.

(Pàg. 35) 
Els embussos de trànsit em fan posar Galactus, cruel i destructor, aniquilador de galàxies. Veig les cares còncaves d’aquesta constel·lació d’imbècils que ens empresona sota un sol venjatiu, veig aquests cagarros sobre rodes tocant insistentment els clàxons dels seus pànzers 4x4, i vull sang. Sang humana.

(Pàg. 37)
En llegir novel·les sempre em salto en diagonal, com un alfil desquiciat, els fragments amb somnis, els trossos de sexe gràfic, les escenes on surten animals de companyia i les descripcions de paisatges o obres d’art. Somnis, Sexe, Paisatges, Art i Animals Domèstics: vet aquí els cinc ingredients de la novel·la més espantosa que s’hauria escrit mai. I si hi afegim una mica de metaliteratura i estructura postmoderna, i fem que l’escrigui una argentina i...

(Pàg. 52) 
El que ets es determina pel que veus al teu voltant, més que pel que arrossegues al teu ADN. I si el que veus al teu voltant des que tenies ús de raó és un ximpanzé humanoide amb roba esportiva que escup a terra, t’encoratja a apallissar els altres (o ho ignora quan ho fas; el resultat és el mateix), que crida pel carrer i tracta malament els cambrers i es passa el dia jugant a la Play i li fot crits a la teva mare.... Tan estrany serà que t’hi tornis, com ell?

(Pàg. 69) 
La barretina que surt és reactiva, m’ha dit el meu psiquiatre. Només apareix si la forcen des de l’exterior, com un cranc ermità enganyat per emergir. I me’n ressento. No és una postura natural: són les urpes de tigre,, que s’han de retractar per poder seguir caminant tranquil i digne. Són unes ungles que només treuen el cap quan sento els crit de caça neandertals de l’altra banda de la frontera. És l’insult infantil que algú t’obliga a contestar quan et llança un primer insult que encara ho és més (“¡Espejito!”). La bajanada espectacular i cruel que deixes anar en una discussió conjugal, com una mina farcida de metralla, per guanyar sigui com sigui, a qualsevol preu.
I després d’haver-ho fet, després d’haver entrat a matar, la única cosa que queda és la vergonya.

(Pàg 70) 
(...) també hi ha un reguitzell de coses que em posen autènticament frenètic d’odi dement. Com la petitesa, el puritanisme, la religiositat, la mentalitat de petit botiguer de botiga petita de poble petit (“Small town, small minded”, cantaven els Lambrettas), mirar-se el melic, el victimisme, la branca reaccionària, la immobilitat i Convergència i Unió sencera, més que res al món.
On em deixa, doncs, tot plegat? Fora de la trinxera i amb les natges a l’aire, com sempre ha estat.

(Pàg. 82)
Déu del cel: que autènticament decrèpit que sóc. Quan vaig començar a envellir? Ho recordo com una cosa d’un dia per l’altre, com si m’hagués anat a dormir amb la meva joventut cofoia i terça i plena de vida i m’hagués llevat al matí amb aquesta cara de Gollum rebregat.

(Pàg. 114)
- (...) Som a l’era del cartó pedra. Del decorat de western d’Almeria –dic, tornant-li el nen a la meva dona per sobre de la taula-. Molt paper i poc regal. Això és l’era de la falsedat: amics digitals, converses virtuals, bars ficticis, pobresa afectada. És tot una pintura trompe l’oeil. Però al darrere: res!

(Pàg. 123)
Odiar mola.
Odiar és com estimar, però a l’inrevés. És l’àngel caigut. És el revers perfecte d’un sentiment molt popular. L’odi està molt mal vist, però és –en justa mesura- la mar de saludable, perfectament raonable i, a més, in-e-vi-ta-ble.
Mireu al vostre voltant: imbècils. Imbècils i més imbècils amuntegant-se davant de consoles i partits d’esport i aparells de televisió, a parcs d’atraccions i a les carreteres, a programes de ball i a tertúlies sobre celebritats. És un món imbècil, no m’ho negueu. Tu i jo som els únics sensats; patètics i escagarrinats, malversats i adolorits, ridículs i plens de deformitats, però això sí: sensats. Com no odiar la resta de la gent? (...)

>> Altres n'han dit...
Pop Fiction, Onsipe, Mis historiasNosaltres llegim, Leido, vivido, visto, tejido

>> Enllaços:
Kiko Amatla gènesi de l'odi del llibrenovel·la o crònica?ell mateix ens ho explicaexperiència d'autortecnicismes varis,  metaliteraturaGalactushistrionismeBill Hicks"Pares Perfectes"Gentrificació"Vacances mentals" va dir un dia Mose Allisonbarretina blossom.