dimarts, 24 de gener de 2012

Nit de Reis - William Shakespeare


Shakespeare, William. Nit de Reis.
Barcelona: Vicens Vives, 2006




Twelfth Nigh
Traducció de Salvador Oliva



>> Com comença...
ACTE I
ESCENA I
El palau del duc
Entren Orsino, duc d’Il·liria, i altres nobles. Uns músics toquen.

DUC
Si la música és l’aliment de l’amor,
continueu tocant, doneu-me’n un excés,
de forma que l’afany, assadollat,
caigui malalt i mori. Repetiu la tonada...
Tenia una cadència que s’anava morint.
Ah, venia a l’oïda com aquell so tan dolç
de l’aire en un voral de violetes,
que va robant i regalant olor.
Ja n’hi ha prou. No toqueu més;
Ara no és pas tan dolça com abans.
Esperit de l’amor, que intens i assedegat!
Tot i que el teu poder és ample com el mar,
a dintre el teu abast no hi entra res
-per excel·lent i valuós que sigui-
que als pocs minuts no minvi en força i en valor.
Són tantes les figures que el desig sap crear,
que ell sol és la suprema fantasia.


>> Moments...
(Pàg. 19)
MARIA
No! O em dius d’on véns, o no obriré ni un pèl els llavis per
disculpar-te. La senyoreta et farà penjar per la teva absència.

BUFÓ
Doncs que em faci penjar. En aquest món, qui els té ben
penjats no ha de tenir por de cap enemic.

(Pàg. 20)
BUFÓ
Enginy, si és el teu voler, fes-me dir bones bestieses! Moltes
vegades els graciosos que es pensen posseir-te resulten totalment
folls, i jo, que estic segur de no tenir-te, dec passar per un home de seny:

(Pàg. 21)
OLIVIA
Au, vinga, que ets un boig ben eixut. No en vull saber res
més, de tu. A més a més, t’has tornat mal criat.

BUFÓ
Dos defectes, madonna, que la beguda i un bon consell
poden esmenar molt bé, perquè si doneu de beure a un boig
eixut, ja deixa de ser eixut, i si ordeneu que un malcriat
s’esmeni, ja deixa de ser un malcriat. Si o s’esmena, que
l’esmeni el que mana. Tot allò que és esmenat, no és més
que apedaçat. I el pecat que s’esmena no és més que un pedaç
de virtut. Si aquest simple sil·logisme us serveix, ja som al
cap del carrer; si no, quin remei queda?

(Pàg. 44)
MALVOLIO
Senyors meus, us heu tornat bojos, o què? Que no teniu
seny, ni maneres, ni vergonya, que hàgiu d’armar aquest
terratrèmol de calderers a aquestes hores de la nit? Que us
penseu que és una taverna, aquesta casa, per baladrejar
cançonetes de drapaire sense cap mitigació ni remordiment
de les vostres veus? És que no teniu respecte ni als
llocs, ni a les persones, ni a les altes hores, ni al to?

SENYOR TOBIES
Al to? Si precisament anem la mar d’entonats, en les
nostres cançons. Vés-te’n a l’infern!

(Pàg. 51)
DUC
(...) Fes que la dona triï
un home més gran que ella. S’hi adequa molt més bé
i es manté sempre igual al cor del seu marit.
has de saber, noiet, que per més que nosaltres
ens vantem del contrari, el nostre amor
és inconstant, voluble, delerós, oscil·lant,
més aviat aconseguit i consumit
que l’amor de les dones.

VIOLA
Ho crec, ho crec, milord.

DUC
Doncs fes que el teu amor sigui més jove,
o, si no, el teu afecte es plegarà aviat,
perquè les dones són com roses: unes flors
que, un cop obertes, ja es comencen a marcir.

(Pàg. 68)
BUFÓ
Heu parlat bé, senyor. Quin segle, el nostre! Una frase no
és més que un guant de pell de cabra per a un enginyós.
Amb quina rapidesa no es pot girar del revés!

VIOLA
Bé... és cert: els que saben jugar amb les paraules,
fàcilment les poden corrompre.

(Pàg. 70)
VIOLA
Aquest és prou intel·ligent per fer-se el boig,
i fer-ho bé demana força seny.
Ha d’observar l’humor d’aquells de qui fa broma,
el tipus de persona i el moment.
Com un falcó feréstec, es llança a tota ploma
que puguin destriar els seus ulls; és una pràctica
tan difícil com l’art de l’home intel·ligent,
perquè la bogeria, quan mostra saviesa, queda bé;
però si el savi cau en la follia, perd l’enteniment.

(Pàg. 107)
SEBASTIÀ
Quin sentit té, això? Cap on corre el corrent?
O bé estic boig o bé tot és un somni.
Que el desig em mantingui els sentits adormits;
si això és un somni, feu que no em desperti!

(Pàg. 110)
MALVOLIO
No sóc boig, mossèn Topazi. Us ho asseguro: aquesta casa
és fosca.

BUFÓ
T’equivoques, foll. Et dic que no hi ha foscor, sinó ignorància,
en la qual estàs embolicat, com els egipcis amb les seves boires.

MALVOLIO
Us asseguro que aquesta casa és més fosca que la ignorància,
encara que la ignorància fos més fosca que l’infern.

(Pàg. 118)
DUC

Jo et conec bé a tu. Com et van les coses, bon home?

BUFÓ
La veritat, senyor, és que em van bé amb els enemics i
malament amb els amics.

DUC
Deus voler dir el contrari: bé amb els amics.

BUFÓ
No, senyor: malament.

DUC
I com pot ser això?

BUFÓ
Redéu, senyor, m’alaben i em converteixen en un ase. Però
els meus enemics em diuen clarament que sóc un ase; de
manera que, gràcies als meus enemics, senyor, avanço, en
el coneixement de mi mateix. En canvi, em sento insultat
pels meus amics. De manera que si les conclusions fossin
com els besos, quatre negacions farien dues afirmacions,
i això vol dir: malament amb els amics i bé amb els enemics.

DUC
Vaja, és perfecte.

BUFÓ
A fe que no, senyor, encara que us agradi ser un dels meus
amics.

(Pàg. 122)
VIOLA

El senyor us vol parlar. Jo he de guardar silenci.

OLIVIA
Si es tracta de la vella melodia, bon senyor,
és aspra i poc plaent a les meves orelles,
com ho són els udols després d’una cançó:

DUC
Encara tan cruel?

OLIVIA
Encara tan constant, senyor.

DUC
En què? En la perversitat? Cruel senyora,
cap als vostres altars ingrats i poc propicis
la meva ànima exhala oferiments lleials
de la més tendra devoció! Què puc fer, doncs?

>> Altres n'han dit...
Shakespeare Total,

>> Enllaços:

>> Llegeix-lo:
Català (Epub, html, Kindle, txt, i d'altres)
Anglès (html)
Anglès (html)
Anglès (txt)

>> Mira'l:
Anglès (The Standford Shakespeare Society) 

diumenge, 22 de gener de 2012

Punt Omega - Don DeLillo


DeLillo, Don. Punt Omega.
Barcelona:  Ámsterdam Llibres, 2010






Point Omega

Traducció de Ainara Munt



>> Què en diu la contraportada...
Richard Elster, un ideòleg de la maquinària de guerra nord-americana, passa els dies de retir sol, “en algun indret al sud d’enlloc”. El director de cinema Jim Finley el va a veure per rodar un documental sobre la seva experiència. Pretén rodar un únic pla en què Elster, recolzat en una paret, parli. Però l’arribada de la filla d’Elster, provinent d’un món totalment diferent, canvia de cop la relació entre ells.



>> Com comença...
3 de setembre
Hi habia un home recolzat a la paret nord, a penes se’l veia. La gent entrava en parella, en grups de tres, es quedava plantada en la foscor, mirava la pantalla i marxava. De vegades tot just travessaven el llindar de la porta, els grups més nombrosos que hi arribaven per casualitat, els turistes aturdits. Miraven, canviaven el pes del cos d’una cama a l’altra i se n’anaven.

>> Moments...
(Pàg. 35)
De vegades les coses difícils ens semblen difícils perquè les estem fent malament.

(Pàg. 37)
És imprescindible dir mentides. L’Estat ha de mentir. A la guerra, o en els preparatius d’una guerra, totes les mentides són justificables.

(Pàg. 38)
- Vostè volia una guerra. Però una guerra millor –vaig dir.
- I encara la vull. Una superpotència ha d’actuar. Vam rebre un bon cop. Hem de recuperar el futur. La força de voluntat, la mera necessitat visceral. No podem permetre que els altres determinin el nostre món, les nostres ments. Tot el que tenen són velles tradicions despòtiques i mortes. Nosaltres tenim una història que està viva i em pensava que jo en formaria una part essencial (...).

(Pàg. 51)
Els seus trets eren ben normals, els ulls marrons i uns cabells castanys que s’apartava contínuament darrere les orelles. Tenia en la mirada un punt de determinació intencionadament dessaborida. Era un opció personal, havia triat mirar d’aquella manera, o almenys això és el que em vaig voler creure.

(Pàg. 55)
- El terror habitual. Què és el terror habitual? – va dir la Jessie.
- Aquí això no passa, el còmput detallat del temps, allò que sento a les ciutats. Tot està engranat, les hores i els minuts, les paraules i els números, a tot arreu –va continuar-, les estacions de tren, els itineraris del bus, els taxímetres, les cameres de vigilància. Tot gira al voltant del temps, el temps beneit, els temps inferior, la gent que controla els rellotges i altres aparells que ajuden a recordar. És el temps que s’escorre de les nostres vides. Les ciutats van construir-se per mesurar el temps, per suprimir el temps de la natura. Hi ha un compte enrere etern. Quan traiem totes les capes exterior, en mirar què hi ha dins només hi queda el terror. Això és el que pretenia resoldre la literatura. El poema èpic, el conte per anar a dormir.

(Pàg. 76)
Cada moment perdut és la vida. Només es pot conèixer de forma individual, cadascú de nosaltres inefablement, aquest home, aquesta dona. Deia que la infantesa és la vida perduda que es reivindica cada segon.

(Pàg. 86)
Un lleu somriure. L’Elster sabia que només eren paraules. La causa que m’havia dut allà havia començat a esvair-se. Era allà i prou, parlant per parlar. Volia perdre la noció d’haver de tornar, a la responsabilitat, als mals de tota la vida, a l’ardor de començar alguna cosa que no portarà enlloc. Quants cops caldrà començar perquè t’adonis de les mentides del teu entusiasme?

>> Altres n'han dit...

diumenge, 15 de gener de 2012

El temps és un cabró - Jennifer Egan


Egan, Jennifer. El temps és un cabró.
Barcelona:  Edicions de 1984, 2011







A visit from the Goon Squad
Traducció de Carles Miró
Col·lecció Mirmanda, 86


>> Què en diu la contraportada...
Benni Salazar, un antic rocker punk, s'ha convertit en un magnat de la indústria discogràfica, però la seva noblesa entra en contradicció amb el mercantilisme i el tracte comercial del seu art. Fins al punt que el despatxen de la seva pròpia discogràfica, L'Orella de la Truja, per servir als seus interventors corporatius un plat de tifa de vaca tot dient-los: «¿M'esteu demanant que a la gent els doni merda per menjar?».
El temps és un cabró és el relat d'una generació gloriosa de músics, però també d'homes valents que trien una manera de viure lliure encara que els camins siguin torts, difícils i, de vegades, equivocats i autodestructius. Perquè el temps els va fent savis per molt que a voltes ja sigui massa tard, per molt que vagin «amb aquell aire demacrat i sexi alhora que poden tenir els joves fins que ja només semblen demacrats». 
Amb en Benni, hi trobem la seva ajudant Sasha, cleptòmana i antic amor no declarat, els antics col·legues de les bandes de rock, nòvies i exs, i els companys actuals. I comencen a treure el cap els fills, que s'han fet grans amb noves maneres de comunicar-se, tan confosos com ells, crítics amb ells, necessitats d'ells.
Jennifer Egan narra la vida dels seus personatges amb una prosa àgil i vibrant, i captura els moments en què les vides interaccionen, en què el destí va canviant: la popularitat i els diners van i vénen, els estats d’ànim es van modificant. En aquesta història de pèrdua i temptació, d’autodestrucció i redempció, Jennifer Egan descriu amb senzillesa i elegància les tristes conseqüències d’haver viscut una joventut salvatge.

>> Com comença...
Va començar com sempre, al lavabo de l’hotel Lassimo. La Sasha s’estava retocant l’ombra d’ulls groga al mirall i es va fixar que a terra, al costat de la pica, hi havia una bossa de mà, que devia ser de la dona que estava orinant, si havia de jutjar pel sorollet que venia  de l’altra banda de la porta reforçadíssima d’un dels vàters. Dins de la bossa oberta hi havia, que quasi no es veia, una cartera de cuir de color verd clar. Per a la Sasha, ara que ho recordava, era fàcil reconèixer que havia vist com una provocació la confiança cega d’aquella dona (...).

>> Moments...
(Pàg. 25)
Intentava recordar l’edat que tenia l’Alex segons el seu perfil. Diria que eren vint-i-vuit anys, però semblava més jove, molt més jove potser. Va veure el seu pis tal com el devia veure ell, en un esclat de color local que s’esmorteiria quasi a l’instant en aquell remolí d’aventures que tothom té quan arriba a Nova York. La irritava pensar que ella seria una espurna en els records desdibuixats que, d’aquí un o dos anys, l’Alex s’esforçaria a ordenar:”¿On era aquell pis amb la banyera? Qui era aquella noia?”

(Pàg. 35)
Tot era massa transparent, massa net. El problema era la precisió, la perfecció; el problema era la digitalització, que xuclava la vida de tot el que es feia passar per aquella malla microscòpica. Cinema, fotografia, música: tot mort. Un holocaust estètic! Però en Bennie tenia prou seny per no dir aquelles coses a ningú.

(Pàg. 56)
Ja quasi és el 1980, gràcies a Déu. Els hippies s’estan fent vells, s’han fet volar el cervell amb àcid i ara pidolen per les cantonades de tot San Francisco. Tenen els ulls cremats i els cabells amb nusos, i els peus, descalços, són gruixuts i grisos com sabates. N’estem farts.

(Pàg. 62)
Al lavabo esquitxat de grafitis del Mab escoltem d’amagat: que en Ricky Sleeper, enmig d’una actuació, va caure de l’escenari; que en Joe Rees Target va fer una pel·lícula sencera de punk rock; que dues germanes que sempre veiem al club fan de putes per pagar-se l’heroïna. Saber tot allò ens acosta un pas més a ser autèntiques, però no del tot. ¿Quan és que un fals indi mohawk es converteix en un mohawk autèntic? ¿Qui ho decideix? ¿Com saps que ha passat?

(Pàg. 105)
La Rhea i jo estem dretes al costat del llit d’en Lou, sense saber què fer. El coneixem d’una altra època, quan això que la gent normal es morís no passava. Hi havia indicacions, pistes sobre les males alternatives a estar viu (...)

(Pàg. 116)
Treballava per al municipi com a conserge en una escola de primària, i als estius recollia deixalles al parc al marge de l’East River, a prop del pont de Williamsburg. No em feia gens de vergonya dedicar-me a aquestes activitats, perquè entenia una cosa que semblava que quasi ningú més no veia: només hi ha una diferència infinitesimal, una diferència tan petita que amb prou feines si existeix si no és com un producte de la imaginació humana, entre treballar en un edifici alt de vidre verd a Park Avenue i recollir deixalles al parc. De fet, potser no hi a cap diferència en absolut.

(Pàg. 149)
- No ho entenc, Jules –va dir la Stephanie-. No entenc què et va passar.
En Jules mirava l’esplèndid horitzó d’edificis del Lower Manhattan com si fos un paisatge que no reconeixia.
- Sóc com Amèrica – va dir.
La Stephanie se’l va mirar, desconcertada.
- Però ¿de què parles? ¿Que no et prens la medicació o què?
- Tenim les mans brutes – va dir en Jules.

(Pàg. 152)
- El disc es diu De la A a la B, ¿oi? – va dir en Bosco-. I aquesta és la pregunta que vull plantejar: ¿com he passat de ser una estrella del rock a ser un gras de merda que tant li fot a tothom? No fem veure que no ha passat.
La Stephanie estava massa sorpresa per respondre.
- Vull entrevistes, articles, de tot – va continuar en Bosco-. Omplim la vida amb aquesta merda. Documentem totes les putes humiliacions. Això és la realitat, ¿oi? Ja no tens bona pinta al cap de trenta anys, sobretot si t’han tret la meitat de les tripes. El temps és un cabró, ¿oi? ¿No ho diuen així?.

(Pàg. 165)
(...) ser un publicista consisteix a no jutjar els teus clients...

(Pàg. 201)
De tant en tant la vida ens concedeix el temps, el repòs, el dolce far niente per formular-nos tota mena de preguntes que ens passen en bona part per alt en el curs accelerat de l’existència quotidiana: ¿us recordeu bé del procés de fotosíntesi? ¿Heu sabut encabir mai la paraula ontologia en una frase col·loquial? ¿Quin és el moment exacte en què vau deixar d’estar del tot ben alineats amb la vida relativament normal de què havíeu estat gaudint fins llavors, aquella desviació infinitesimal cap a l’esquerra o cap a la dreta que us va fer emprendre la trajectòria que, en últim terme, us ha portat al lloc on us trobeu actualment, que en el meu cas és el centre penitenciari de Rikers Island?

(Pàg. 352)
- (...) Mira –va dir, posant la columna recta i dirigint-li els seus ulls blaus i més aviat severs (malgrat l’expressió amical de la seva cara) -, si crec en una cosa, hi crec. ¿Qui ets tu per jutjar per quin motiu ho crec?
- Perquè si el motiu són els diners, això no és creure, sinó que és una merda.

>> Altres n'han dit...
Tot és una mentidaButxaca, De libros y otras cosillasHotel Dilluns, El placer de la lectura,

>> Enllaços:
Jennifer Egan, què en diu l'autora, clausposicionant la novel·la, polifonia com a mètode, procés creatiuholocaust estètic, revisitant Marcel Proustels silencis com a obsessió i equilibri, nadie está libre de la destrucción del tiempo.