dilluns, 24 de maig de 2010

L'home-llop - Boris Vian


Vian, Boris. L’home-llop
Barcelona: Columna, 1992





Le loup-garou
Traducció de J.A. Martínez Schrem i d’Assumpció Arranz Griñan





>> Què en diu la contraportada...
L'amor és cec, ja ho sabem, i per això l'únic possible és amb una desconeguda amb qui heu ensopegat enmig d'una boira on no es clissa res. Veure el rostre d'una cantant -si l'haguéssiu vist!- us durà a la cadira elèctrica, i veure les meravelles de la dona somiada entre les urpes del Major de maligne ull de vidre us farà ser un sant Jordi de diumenge a la tarda. Què feu tocant la trompeta tota la nit amb dos bordegassos amb qui no teniu res a dir-vos i per a una colla d'enzes d'uniforme que només volen fer el fatxenda? No diuen res les tres esquiadores que ni us passen el pa a taula i xerra que xerra la noia suïcida que heu salvat. París és ple de paranys per a paraules i màquines d'or. A muntanya, a vailet esdevé pensador d'un cop d'esclop i ve a París. A Ville-d'Avray, al bosc dels Falsos Reposos, un jove llop és mossegat per un violent Mag, i també fa cap a París. El Major emprèn el seu viatge al sud...

>> Com comença...
Vivia al bosc de Falsos Reposos, a baix de la costa de Picardia, un llop adult molt bonic, de pèl negre i grans ulls vermells. Es deia Dionís i la seva distracció favorita consistia a mirar com els cotxes que venien de Ville-d’Avray donaven gas per emprendre el pendent lluent sobre el qual un ruixat a vegades plaquejava el reflex oliva dels grans arbres.

>> Moments...
(Pàg. 49)
-Baixo a veure la portera i em deixo la bragueta oberta –va dir-. Així veurem si hi ha boira o són els meus ulls.
Car l’esperit cartesià del francès el porta a dubtar de l’existència d’una boira opaca, fins i tot si ho és tant com per no deixar-hi veure; i no és pas el que pugui dir la ràdio que corre risc d’orientar la seva decisió per fer-lo arribar a la conclusió de l’estrany. La ràdio són uns animals.
- Me la trec –digué Orverd- i baixo així.
(L’AMOR ÉS CEC)

(Pàg. 64)
El calor sorprenent només d’entrada. He fet malament de posar-me la samarreta i hauria de vigilar el forat dels pantalons, però la jaqueta és prou llarga, no el veuran, i després de tot, no són més que putes i paios que se me’n foten.
(MARTIN M'HA TELEFONAT...)

(Pàg. 67)
Entra un major, no, una estrella de plata, un coronel, amb una bonica noia al braç, bona noia és potser dir massa, té la pell clara i rosa, els trets rodons com si l’acabessin de tallar del gel i s’hagués fos una mica, aquesta mena de trets arrodonits, sense bonys, sense clotets, això té alguna cosa d’una mica repugnant, amaga per força alguna cosa, fa pensar en un forta de cul després d’una lavativa, ben net i desodoritzat.
(MARTIN M'HA TELEFONAT...)

(Pàg. 95)
(...) Sense diners. Pobra, pobra Flàvia. No, és cert: ella ara en tenia. Però quina història més punyent. No es pot acceptar una misèria semblant. Quina sort que ell es trobés allí. Per a ella. Sempre arriba algú a temps per a tothom?
(UNA HISTORIA PENOSA)

(Pàg. 107)
(...) aquest llogarret és un niu d’ateus, mantinguts en el pecat pels discursos culpables d’un mestre de la vella escola, i el rector s’emborratxa cada dissabte, fet que lleva pes a la seva paraula sagrada. Tanmateix, si no s’hi està gens acostumat, hom no esdevé pensador sense sentir-se temptat d’atribuir-ne la responsabilitat a una Força Superior, i el millor en aquest cas era donar gràcies a Déu.
(EL PENSADOR)


(Pàg. 131)
És una idea preconcebuda representar-se els científics, i les dones en particular, sota els aspectes de l’autoritat i la lletjor. Evidentment, les dones són més dotades que els homes per a la recerca. I algunes professions en què l’aspecte exterior juga un paper selectiu, com la d’actor, comporten una proporció relativament elevada de Venus. Així i tot, si s’aprofundeix en el problema, es constata de seguida que una bonica matemàtica no es, ben mirat, més rara que una actriu intel·ligent.
(EL PERILL DELS CLÀSSICS)

>> Altres n'han dit...
Manola, Ceremonias, La litera

>> Enllaços...
Boris Vian, Boris Vian era ben negre, escolteu com exercia la seva creativitat, font d'inspiració,
Weegee, el fotograf del desencant, Anatomia d’una trompeta,


>> Llegeix-lo
Espanyol, espanyol

>> Escolta'l
Espanyol - El amor es ciego
,

dissabte, 22 de maig de 2010

Senyor de les mosques - William Golding

.
Golding, William. Senyor de les mosques
Barcelona: Edicions 62, 1983











Lord of the Flyes

Traducció de Manuel de Pedrolo
Col·lecció El Cangur, 74





>> Què en diu la contraportada...
Senyor de les mosques és una història dura i crua sobre uns nois anglesos que naufraguen i sobreviuen en una illa solitària. Tots ells eren fills de bones famílies britàniques, que cantaven en el cor de l’escola, que havien après al col·legi els principis elementals de l’educació anglesa, que sabien que a les cinc s’ha de beure te tot encartonadament, però esdevenen uns perfectes salvatges en poc temps. Tot el brillant vernís amb el qual la societat civilitzada decora els seus cadells s’havia fos en contacte amb el sol, la por, l’aire i la soledat. Tal com passa al món dels adults quan la por fa sorgir la irracionalitat dissimulada sota un fals civisme.


>> Com comença...
El noi de cabells rossos va deixar-se relliscar pels darrers pams de roca i anà orientant-se cap a la llacuna. Tot i que s’havia tret el suèter escolar que ara arrossegava amb una mà, la camisa grisa se li enganxava al cos i els cabells se li encastaven al front. Al seu entorn, el llarg entrant que s’esclafava contra la selva era com un bany de vapor. Avançava dificultosament de quatre grapes entre les plantes enfiladisses i els troncs caiguts quan un ocell, una visió vermella i groga, s’enlairà amb un crit malèfic al qual un altre crit féu immediatament ressò.

Moments:
(Pàg. 8)
Era prou gran –tenia dotze anys i mesos- per a haver-se desprès de la prominent grossor de la infància i al mateix temps no prou entrat en l’adolescència per a sentir-se desmanegat. Ara es podia veure que tenia les espatlles prou amples i robustes per a ésser un boxejador, però la seva boca i els seus ulls tenien un no sé què de dolç que revelava la seva bondat.

(Pàg. 48)
- Com voleu que ens rescatin si no fem les coses ben fetes i comencem pel començament?

(Pàg. 61)
El primer ritme al qual s’acostumaren fou el del lent progrés de l’aurora al capvespre sobtat. Acceptaven les satisfaccions del matí, el sol brillant, la mar subjugadora i l’aire agradable, com un temps durant el qual era bonic de jugar i la vida resultava tan plena que l’esperança ja no era necessària i, per tant, podia ésser oblidada.

(Pàg. 81)
Tot d’una, mentre avançava prop de l’aigua, va sentir-se envaït per un sentiment d’estranyesa. S’adonà que comprenia l’avorriment d’aquella vida, on tot era una improvisació i on es passava una bona part del dia vigilant els propis peus.

(Pàg. 83)
Ralph va bellugar-se impacientment. La cosa més empipadora era que el cap havia de pensar, de reflexionar. I l’ocasió de fer-ho passava sense que us n’adonéssiu, de manera que al capdavall us vèieu obligat a decidir fos com fos. Això obligava a pensar, perquè el vostre pensament era una cosa valuosa que aconseguia resultats...

(Pàg. 90)
- (...) No deveu pas voler que ens passem la vida espantats, oi? La vida –va dir expansivament- és científica; això és. D’aquí a un o dos anys, quan la guerra s’haurà acabat, arribaran a Mart i tornaran. Sé que no hi ha cap bèstia, vull dir amb urpes i tot això... i també sé que la por no existeix.
El Porquet feu una pausa.
- Com no sigui...
Ralph es va bellugar, inquiet.
- Com no sigui què?
- Com no sigui que ens espantem de la gent. (...)

(Pàg. 97)
(...) El món, el món comprensible i sotmès a lleis, es feia fonedís. Abans havia estat això i allò; i ara... el vaixell se n’havia anat.

(Pàg. 109)
- (...) De què serveix que parlin en Simon, en Bill o en Walter? Ja és hora que alguns comprenguin que han de callar i deixar que els altres decidim...

(Pàg. 120)
Ona darrera ona, Ralph anà seguint l’ascensió i la caiguda fins que la immensitat del mar li enterbolí el cervell. Aleshores, gradualment, la massa gairebé infinita de l’aigua, l’obligà a prestar-hi atenció. Aquí hi havia la divisió, la barrera. A l’altra banda de l’illa que el migdia omplia de miratges i que la llacuna defensava com un escut, era possible de somniar en el rescat; però aquí, davant la brutal obstinació de l’oceà inacabable, hom se sentia derrotat, sense defensa, condemnat...

(Pàg. 151)
Cellajunt, va quedar-se mirant la barreja negra i blanca de caps de branca no cremats que hi havia en un costat. Va tractar de fer-se entendre.
- Tinc por.
Va veure que el Porquet aixecava la vista. Va afegir precipitadament:
- No vull dir de la bèstia. És a dir, també. Però ningú més no es fa càrrec d’això del foc. Si algú et tirés una corda quan t’ofegues... Si un metge et digués pren això perquè si no t’ho prens et moriràs... ho faries, oi? No és veritat?
- Ben cert que sí.
- I ells no se’n fan càrrec. No ho comprenen. Sense el senyal, ens morirem aquí. Mira!
Una onada d’aire ardent vibrava entre les cendres però no es veia ni gota de fum.
- Nosaltres no podem mantenir un foc encès. I a ells tant els fa. I a més a més... –Mirà intensament la cara suada del Porquet-. I encara pitjor: de vegades també tant me fa a mi mateix. Imagina’t que em torno com els altres... que me’n desinteresso. Què farem, llavors?
El Porquet es va treure les ulleres, profundament trasbalsat.
- No ho sé, Ralph. Cal que no ens desanimem. És el que farien els grans.

(Pàg. 156)
- Què hi fas aquí, tot sol? No et faig por?
Simon va moure el cap.
- Ningú no et pot ajudar. Només jo. I jo sóc la bèstia.
La boca de Simon aconseguí de pronunciar unes paraules en veu alta:
- Un cap de porc en una estaca.
- T’imaginaves que la bèstia era una cosa que podia ser perseguida i morta! –digué el cap. Un segon o dos, el bosc i tots els altres indrets foscos ressonaren amb la paròdia d’aquella rialla-. Ho sabies, oi? Que sóc una part de tu? Molt pròxima, molt! Que sóc la raó que fa que no hi hagi sortida? Que fa que les coses siguin com són?La rialla va tornar a vibrar.
- Apa –va dir el Senyor de les Mosques-. Torna-te’n amb els altres i ens oblidarem de tot això.

(Pàg. 202)
Ralph gemegà dèbilment. Tot i que estava molt cansat no li era possible de relaxar-se ni de dormir per por de la tribu. No seria possible avançar decididament cap al fort, dir “vinc en so de pau”, riure com qui no dóna importància a la cosa i dormir entre els altres? Fer veure que encara eren nois, col·legials que havien dit “sí, senyor” – i duien gorres? La llum del dia podia haver-lo contestat afirmativament, però la fosca i els horrors de la mort deien que no. Allà ajaçat en la foscor, sabia que era un fora-la-llei.

(Pàg. 219)
(...) Les llàgrimes li ompliren els ulls i uns sanglots el sacsejaren. Va cedir-hi per primera vegada des que eren a l’illa, endut per uns grans espasmes convulsos que semblaven desarticular-li el cos. El seu plor s’aixecava sota el fum negre que cobria l’arrasament de l’illa; i els altres nois, contaminats per la seva emoció, també començaren a retorçar-se i a plorar. Entre ells, brut, amb els cabells embullats i el nas ple de mocs, Ralph plorava el final de la innocència, les tenebres del cor de l’home i la caiguda a través de l’aire d’aquell amic prudent i sincer que es deia Porquet.

>> Altres han dit...

>> Enllaços:

>> LLegeix-lo:
>> Escolta'l:

diumenge, 16 de maig de 2010

La jornada de un escrutador - Italo Calvino

.
Calvino, Italo. La jornada de un escrutador
Madrid: Siruela, 1999








La giornata d’uno scrutatore
Traducció d’Angel Sánchez-Gijón
Biblioteca Calvino. 8.





>> Què en diu la contraportada...
«Puedo decir que escribir algo tan breve me llevó diez años, más de lo que había empleado en cualquier otro trabajo mío. La primera idea de este relato la tuve precisamente el 7 de julio de 1953. Estuve en el Cottolengo durante las elecciones unos diez minutos. No, no era escrutador; era candidato del Partido Comunista (candidato para completar la lista) y como candidato visitaba los colegios electorales donde los candidatos de la lista pedían la ayuda del partido para los problemas que pudieran surgir. De ese modo, presencié una discusión en una mesa electoral del Cottolengo entre democristianos y comunistas del tipo de la que constituye el centro de mi relato. Y fue entonces cuando se me ocurrió la idea del relato (...). Me puse a escribirlo pero no me salía (...). El resultado fue que quedé completamente incapaz de escribir durante muchos meses...” Italo Calvino


>> Com comença...
Amerigo Ormea salió de casa a las cinco y media de la mañana. El día se anunciaba lluvioso. Para llegar al colegio electoral del que era escrutador, Amerigo seguía un recorrido de calles estrechas y tortuosas, empredradas todavía con viejos adoquines, a lo largo de muros de casas pobres atestadas, sin duda, de gente, pero en las que, en aquella madrugada dominical, no se advertía el menor signo de vida. Amerigo, que no estaba familiarizado con el barrio, descifraba los nombres de las calles en los rótulos ennegrecidos –nombres, tal vez, de olvidados benefactores-, ladeando el paraguas y ofreciendo la cara a la lluvia.

>> Moments...
(Pàg. 16)
Amerigo había aprendido que los cambios en política se producen por caminos largos y complicados, y que o era cosa de esperárselos de un día para otro, por un giro de la fortuna. Para él, como para otros muchos, la experiencia había significado volverse un poco pesimista.

(Pàg. 24)
La democracia se presentaba a los ciudadanos bajo esta apariencia humilde, gris y desnuda. A ratos, a Amerigo esto le parecía sublime (...)

(Pàg. 27)
Entonces, ¿lo único que importa de todas las cosas es el momento en que empiezan, en el que todas las energías están en tensión y en el que no existe más que el futuro? ¿No llega un momento en que todo organismo se ve dominado por la rutina? (...) O bien... o bien, ¿lo que cuenta no son las instituciones que envejecen, sino las voluntades y las necesidades humanas que siguen renovándose y dando autenticidad a los instrumentos de qué se sirven?

(Pàg. 32)
Amerigo, velozmente, pensó en el Sermón de la Montaña, en las diversas interpretaciones de la expresión “pobres de espíritu”, en Esparta y en Hitler, que eliminaban a los idiotas y a los deformes; pensó en el concepto de igualdad, según la tradición cristiana y según los principios de 1789 y en las luchas de todo un siglo para imponer el sufragio universal; pensó en los argumentos reaccionarios que se oponían a él, y en la Iglesia, antes hostil y ahora favorable, y pensó en el nuevo mecanismo electoral de la “ley estafa” que habría dado mayor poder al voto de aquel idiota que al suyo.

(Pàg. 37)
(Grecia... pensaba Amerigo. Pero ¿colocar la belleza demasiado alta en la escala de valores no es ya el primer paso hacia una civilización inhumana, que condena a los deformes a ser despeñados desde una roca?)

(Pàg. 47)
Pensándolo bien, era extraño: en las fotografías de carnet, en el noventa por ciento de los casos, uno sale con los ojos demasiados abiertos, los rasgos forzados y una sonrisa más bien estúpida. Por lo menos, él siempre salía así en fotografía, y ahora, al controlar estos documentos de identidad, en cada foto en que hallaba un semblante tenso que pretendía adoptar una expresión natural reconocía su misma falta de libertad frente al ojo de cristal que te transforma en objeto, su relación distante consigo mismo, la impaciencia que prefigura la muerte en las fotos de los vivos.

(Pàg. 49)
No sabía lo que quería. Lo único que sabía era cuán distante estaba –él como todos- del vivir como hay que vivir lo que deseaba vivir.

(Pàg. 63)
Su biblioteca era pequeña. Con el paso de los años se había ido dando cuenta de que era mejor concentrarse en pocos libros. En su juventud leía de forma desordenada y nunca se hartaba. Ahora la madurez le hacía reflexionar y evitar lo superfluo.

>> Altres han dit...
Marlowedesorientado's, En Transversal, Wikipedia italiana

>> Enllaços:
Italo Calvino, la seva narrativa, narrativa juxtaposada, Cottolengo, context polític italià, Llei Estafa (1953), Comunisme a Italia, sinceritat i reflexió, vols ser escrutador?

.

dilluns, 10 de maig de 2010

La llegenda del sant bevedor - Joseph Roth

.
Roth, Joseph. La llegenda del sant bevedor
Barcelona: Viena, 2008










Die Legende vom heiligen Trinker
Traducció de Judith Vilar Roca
El cercle de Viena, 5





>> Què en diu la contraportada...
Tothom pot creure en els miracles. Però només Joseph Roth els sap descriure tan bé.
Andreas Kartak dorm sota un pont del Sena, embolicat amb papers de diari. Un bon dia la seva sort canvia quan un desconegut li dóna dos-cents francs, amb la condició que, quan pugui, els torni, però no pas a ell, sinó a santa Tereseta de Lisieux, a l’església de Santa Maria de Batignoles. El que el desconegut no sap és que Andreas és un home de paraula, i que amb aquest donatiu ha transformat la vida del vagabund: a partir d’ara la missió d’Andreas serà arribar al diumenge següent amb dos-cents francs a la butxaca per tal de poder tornar els diners a la petita santa. Però París és ple de
bistrots i de noies boniques que el desvien del seu camí. I una copeta d’absenta, com ell sap prou bé, pot ajudar a veure-ho tot més clar... Miraculosament, la butxaca d’aquest sant bevedor mai no es buida del tot.

>> Com comença...
Un capvespre de primavera de l’any 1934, un senyor d’edat baixà els graons de pedra que, des d’un dels ponts que creuen el Sena, duen a les voreres del riu. Allí, com sap gairebé tothom i, tanmateix, en aquesta ocasió mereix ser evocat en la memòria dels homes, solen dormir els captaires de París o, més ben dit, acampar-hi.

>> Moments...
(Pàg. 20)
(... )com que davant del seu seient hi havia un mirall, no va poder fer altra cosa que contemplar-se la cara, i va sentir com si en aquell moment fes de nou coneixença de si mateix. De fet, es va esverar. I va adonar-se per què en aquells últims anys havia tingut tanta por dels miralls. Perquè no era bo veure amb els propis ulls la pròpia degradació.

(Pàg. 44)
(...) Perquè a res s’acostumen els homes tan fàcilment com als miracles, quan els han succeït una, dues o tres vegades. Sí! La natura dels homes és tal que fins i tot s’empipen quan no els passa per sort ininterrompudament tot allò que un destí casual i passatger sembla haver-los promès. Així són els homes...

(Pàg. 64)
- (...) És bonica, vostè.
- Vostè també m’agrada ! –va respondre ella-. Potser demà ens veurem.
I va endinsar-se en la foscor del passadís. Ell, però, necessitat d’amor com de sobte es va sentir, va fixar-se en el número de la porta de la qual ella havia sortit. Era el número vuitanta-set. I se’l va gravar al cor.

(Pàg. 73)
(...) com tots els pobres, tenia tendència a considerar grans les petites quantitats de diners que duia a la butxaca (i a això tendeixen especialment els pobres que veuen). Al matí, doncs, va comptar de nou els seus nou-cents vuitanta francs. I com que els duia en una cartera i aquesta cartera era a la butxaca d’un vestit nou, la suma li semblà deu vegades més gran.

(Pàg. 74)
Ja no sabien què fer plegats després d’haver malgastat frívolament l’experiència essencial entre home i dona. Així que van decidir fer allò que es reserva a la gent de la nostra època quan no sap què fer: anar al cine.

(Pàg. 91)
En aquell moment es va obrir la porta, i mentre Andreas sentia una terrible punxada al cor u una gran fluixesa de cap, va veure que entrava una noieta i s’asseia en un banc justament davant seu. Era molt jove, li va semblar que era la noieta més jove que mai havia vist, i portava un vestit blau cel. D’un blau com només ho pot ser el cel, però solament els dies beneïts.

(Pàg. 93)
Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica!

>> Altres han dit...
Ariadna al laberint grotesc, Espai de llibres, Neguit de pantorrilla, Delirium tremens, El rastre de Clarisse, Ojosdepapel

>> Enllaços:
Joseph Roth, un escriptor polièdric, literatura i alcohol, la història en celul·lòide, pel·lícula o novel·la?, Pernod, Alcoholisme, sota els ponts del Sena, miracle!!!, per què Andreas Kartak es mira al mirall?, Santa Maria des Batignolles, Santa Tereseta de Lisieux

>> Llegeix-lo:
Espanyol

diumenge, 2 de maig de 2010

Una novelita lumpen - Roberto Bolaño

.
Bolaño, Roberto. Una novelita lumpen
Barcelona: Anagrama, 2009










Col·lecció Narrativas Hispánicas, 457





>> Què en diu la contraportada...
En Una novelita lumpen Roberto Bolaño abandona los territorios que han marcado su biografía e imaginario personal para trasladarse hasta la ciudad de Roma. Éste es el escenario por el que varios personajes extremos deambulan entre el desasosiego y la locura. La joven protagonista, Bianca, tras la súbita muerte de sus padres en un accidente automovilístico, inicia un decidido descenso a los infiernos. Así, declara: “El futuro no me importa, se me ocurrían ideas, pero estas ideas, si lo pensaba bien, nunca se proyectaban hacia el futuro.” Y en un test de la revista Donna Moderna, encontrada por azar, a la pregunta: “Si tuvieras que matar a alguien, si no tuvieras ninguna otra opción, ¿a quién matarías?”, contesta, con la implacable seriedad de un jugador: “A cualquiera. Me asomaría a la ventana y mataría a cualquiera.” Y: “¿Cuántos hijos te gustaría tener?” Respuesta: “Cero.”
Acompañada por su hermano y dos hombres misteriosos, Bianca se adentrará en el universo adulto, descubriendo las peores y más intrigantes facetas de la sexualidad y el engaño.


>> Com comença...
Ahora soy una madre y también una mujer casada, pero no hace mucho fui una delincuente. Mi hermano y yo nos habíamos quedado huérfanos. Eso de alguna manera lo justificaba todo. No teníamos a nadie. Y todo había sucedido de la noche a la mañana.

>> Moments...
(Pàg. 32)
El libio pronunció una frase que entonces me pareció misteriosa. Dijo que en cierta forma la gente no se equivocaba. Aunque nos parezca tonta, la gente nunca se equivoca. Aunque la despreciemos, y en ocasiones con razón, la gente nunca se equivoca. Ésa es nuestra condena, dijo.

(Pàg. 55)
(...) me ponía a pensar en el significado de la frase “cambiar nuestra suerte”, una frase que para mí no tenía ningún significado, por más vueltas que le diera, porque la suerte no se puede cambiar, o existe o no existe, y si existe no hay manera de cambiarla, y si no existe somos como pájaros en una tormenta de arena, sólo que no nos damos cuenta (...)

(Pàg. 86)
(...) esa alegría no la quiero para mí ni la quiero cerca de mí. Es una alegría que se parece demasiado a la mendicidad, a una explosión de mendicidad, y también es una alegría que se parece a la crueldad, a la indiferencia.

(Pàg. 93)
Todo es difícil de relatar, ya lo he dicho. Lo que sucedió, lo que sentí, lo que vi. Lo que pudo suceder, lo que pude ver y lo que pude sentir. Lo que sintió él no lo sé, no lo sabré nunca.

(Pàg. 115)
A veces pensaba que era mejor que se hubiera vuelto ciego, pues así nunca me vería, nunca vería mi cara, la cara que tenía cuando estaba con él, que no era una cara de puta ni de ladrona ni de espía, sino una cara expectante, una cara que en realidad lo esperaba todo, desde una palabra amable hasta una declaración trascendente.

(Pàg. 130)
(...) sentía ganas de dejar la ventana e ir corriendo en busca de un espejo para contemplar mi propia cara, una cara que yo sabía que estaba sonriendo, y que también sabía que no me iba a gustar, una cara feroz y feliz, pero que era mi cara, la cara que yo tenía, la mejor entre muchas caras distorsionadas, una cara que emergía de la muerte de mis padres, de mi barrio donde siempre era de día, y de la casa de Maciste donde yo jugaba con mi destino, pero donde mi destino por primera vez era completamente mío.

>> Altres n'han dit...


.