diumenge, 22 de maig de 2011

Cartes a un jove poeta - Rainer Maria Rilke


Rilke, Rainer Maria. Cartes a un jove poeta.
Barcelona: La Llar del Llibre, 1984







Briefe an einen jungen Dichter
Traducció d’Antoni Pascual
Col·lecció Nova Terra, 36


>> Què en diu la contraportada...
El jove Franz Xaver Kappus volia saber el parer de Rainer Maria Rilke sobre els seus tempteigs poètics. De l’interès en nasqué una correspondència regular entre Kappus i Rilke que va durar de 1903 a 1908. El més important d’aquest intercanvi el formen deu cartes que, per iniciativa de Kappus, es van publicar l’any 1929, tres anys després de la mort del poeta.

Les Cartes a un jove poeta s’haurien de dir Cartes a un aprenent d’home, car indiquen el llarg, lúcid i pacient aprenentatge que requereix el fet de viure i d’ésser, que requereix el projecte d’arribar a ser el que estem cridats a ser. Rainer Maria Rilke, un home pastat amb la mateixa carn i ossos que nosaltres, potser més feble, malalt i poruc que nosaltres, traspassat d’angoixa i de neguit, de soledat impossible, va saber esdevenir u amb la seva ànima, amb ell mateix, i així es convertí en metge del seu temps i de la seva terra, i també del nostre temps.

Les Cartes a un jove poeta són un veritable breviari espiritual de vida profunda i d’humanitat. Qui les llegeixi i rellegeixi, qui les visqui tan a fons com pugui, n’experimentarà la fecunditat.

>> Com comença...
CARTA PRIMERA

París,
17 de febrer de 1903

Distingit senyor,

La seva carta em va arribar fa pocs dies. Vull donar-li les gràcies per la seva gran i afectuosa confiança. Amb prou feines si puc fer res més. No puc tractar la forma dels seus versos perquè em sento ben lluny de qualsevol intenció crítica. Si hi ha alguna cosa que no es pot tocar amb paraules crítiques és una obra d’art: altrament, sempre en resulten malentesos més o menys encertats. Les coses no són tan entenedores ni de tan bon dir com ordinàriament se’ns voldria fer creure: gairebé sempre els esdeveniments són indicibles, car s’acompleixen en un àmbit on no ha penetrat mai cap mot, com també ho són les obres d’art, éssers curulls de misteri, la vida dels quals perdura la costa de la nostra, que s’esvaneix.

>> Moments...
(Pàg. 22)
Ningú li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi’s si es moriria en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti’s, en l’hora més callada de la seva nit: he d’escriure?
(Carta primera)

(Pàg. 23)
Una obra d’art és bona quan neix de la necessitat. En aquesta qualitat del seu origen rau el seu judici crític. No n’hi ha d’altre.
(Carta primera)

(Pàg. 27)
Naturalment, vostè ha de saber que totes les seves cartes em faran content. Li caldrà, però, ésser indulgent amb la resposta, que, potser sovint, el deixarà amb les mans buides, perquè en el fons i justament en les coses més profundes i importants estem sols, més del que es pugui dir; i perquè un sigui capaç d’aconsellar l’altre o d’ajudar-lo han de succeir, han de resultar favorables moltes coses, tota una constel·lació d’esdeveniments han de coincidir perquè per una vegada surti bé.
(Carta segona)

(Pàg. 32)
(...) li repeteixo el meu prec: com menys llegeixi coses de crítica literària o estètica millor anirà. O es tracta d’opinions sectàries, petrificades i absurdes en llur enduriment desmenjat, o són hàbils jocs de paraules dels qui avui en surt una opinió i demà la contrària. Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix (...).
(Carta tercera)

(Pàg. 38)
No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta. Potser porta en vostè la possibilitat de crear, de plasmar, com una forma de viure especialment feliç i autèntica: eduqui’s per aquesta tasca (...).
(Carta quarta)

(Pàg. 41)
La bellesa de la noia, d’aquest ésser que (com vostè diu tan bellament) “encara no ha realitzar res”, és maternitat que pressent i que es prepara entre la por i l’anhel. I la bellesa de la mare és maternitat servidora, i en l’anciana és un gran record. I em sembla que en l’home hi ha també una maternitat corporal i espiritual; el seu engendrar és una forma de donar a llum, i donar a llum és crear, tot partint de la plenitud més íntima. Potser els sexes són més semblants del que hom pensa, i la gran renovació del món serà, potser, que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments foraviats i de qualsevol repugnància, no es cercaran com éssers contraposats, sinó com a germans i pròxims, i s’aplegaran com humans a fi de portar junts, senzills i pacients, el sexe, que és feixuc i que els ha estat imposat.
(Carta quarta)

(Pàg. 46)
A poc a poc hom arriba a reconèixer les coses, poques, on el que és etern i que es pot estimar, el que és únic i del qual silenciosament es pot participar, perduren.
(Carta cinquena)

(Pàg. 49)
(...) només cal una cosa, soledat, una gran soledat interior. Cal aconseguir anar cap a un mateix i durant hores i hores no trobar-se amb ningú.
(Carta sisena)

(Pâg. 52)
(...) Creu, potser, que un infant pot retenir aquell qui els homes amb prou feines poden portar, el pes del qual esclafa els ancians? Creu vostè que qui de debò el tingui pot perdre’l com qui extravia una pedreta? No és del parer que qui el tingués només podria ser perdut per Ell? Però si reconeix que Déu no va ser present en la seva infància, i tampoc abans, si sospita que Crist fou ensarronat pel seu anhel i Mahoma enganyat pel seu orgull, i si sent amb por que tampoc no hi és ara quan en parlem, què li dona dret a enyorar-lo i a cercar-lo com si fos un passat que s’hagués perdut, quan mai no ha existit?.
(Carta sisena)

(Pàg. 63)
Perilloses i dolentes, solament ho són aquelles tristeses que hom arrossega entre la gent a fi de cobrir-les. Com malalties tractades de manera superficial i nècia, es retires un moment per a rebrollar més temibles una mica després. Es concentren a l’interior i són vida, vida no viscuda, vida menyspreada i perduda a causa de la qual es pot morir.
(Carta vuitena)

(Pàg. 66)
Ens cal acceptar la nostra existència tan àmpliament com sigui possible. Tot, també l’inaudit, s’hi ha de fer possible. Aquesta és, en el fons, l’única audàcia que se’ns demana, és a dir, ser valents enfront del més estrany, prodigiós i inexplicable que ens pugui succeir.
(Carta vuitena)

(Pàg. 72)
(...) Pel que fa a la resta, deixi que la vida esdevingui i porti el que ha de dur. Cregui’m, la vida sempre té raó, sempre.
(Carta novena)


(Pàg. 76)
També l’art és solament una forma de viure. Hom pot preparar-s’hi sense adonar-se’n vivint de qualsevol manera. De tota realitat, s’hi està més a prop i se n’és més veí amb l’art que amb els oficis irreals, més o menys artístics, que, fent-nos caure en el miratge d’apropar-nos a l’art, en neguen pràcticament l’existència i el fan malbé, com s’esdevé en tot el periodisme i en gairebé tota la crítica, i també en les tres quartes parts d’allò que s’anomena i es vol anomenar literatura. En un mot, m’alegra molt que hagi deixat enrera el perill de caure-hi i que es trobi ben sol i valent enmig d’una realitat rigorosa. Que l’any que està a punt de començar l’hi mantingui i l’enforteixi.

Sempre seu, 
Rainer Maria Rilke.
(Carta desena)

>> Altres n'han dit:

>> Llegeix-lo:
espanyol (html)
espanyol (pdf)

>> Escolta'l:
espanyol (streaming / mp3) 

dilluns, 16 de maig de 2011

Quan jo tenia cinc anys em vaig matar - Howard Buten


Buten, Howard. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.
Barcelona: Empúries, 1989








Burt

Traducció de Albert Folch
Col·lecció Narrativa, 8


>> Què en diu la contraportada...
¿Recordes quan el teu pare deia que et donaria “una lliçó que no oblidaràs mai”, que et faria “entrar en raó”, que ja t’ensenyaria “qui mana aquí” i que et redreçaria “pel teu bé”? Després la teva mare afegia: “a ell li ha dolgut més que a tu castigar-te i algun dia li ho hauràs d’agrair”.
¿I recordes com odiaves anar al dentista (sempre sabies quan t’estaven ensarronant per anar-hi), però t’encantava jugar al seient del darrera del cotxe duran els trajectes llargs?
Doncs bé, per si ho has oblidat, el Burt –un nen de vuit anys que es convertirà per a tu, a mesura que llegeixis aquest llibre, en un personatge irrepetible- et refrescarà la memòria.
Quan jo tenia cinc anys em vaig matar és una novel·la extraordinària que conta en primera persona la història de Burt, explicada per ell mateix dins la Residència Infantil La Confiança, on està empresonat per una cosa terrible (?) que li va fer a la Jessica, una nena “molt suau”. És la història de l’amistat entre el Burt i la Jessica, de la relació amb els pares, que arribarà al fons del cor del lector, el qual es farà un tip de riure i, alhora, recordarà amb emoció aquesta novel·la.

>> Com comença...
Quan tenia cinc anys em vaig matar.
Estava esperant el Popeye, que ve després de les Notícies. Té les monyeques més grosses que la gent normal i al final sempre és el més fort. Però les Notícies no s’acabaven mai.
El meu papà ho esta mirant. Jo m’havia posat les mans a les orelles perquè tinc por de les Notícies. Com a televisió no m’agrada. Hi surten el russos, que ens enterraran. Surt el president dels Estats Units, que és calb. Surten els moments culminants del fabulós Saló de l’Automòbil d’aquest any, que una vegada hi vaig anar, i, com a activitat era bastant divertit.
Un home va sortir a les Notícies. Tenia alguna cosa a la mà, i la va ensenyar. (Es veia que no era real per les costures). Vaig treure’m les mans de les orelles.
- Això era la joguina preferida d’una nena petita –va dir l’home-. I, aquesta nit, per culpa d’una accident estúpid, ha mort.
Vaig pujar corrents al meu quarto.
Vaig saltar sobre el meu llit.
Vaig enfonsar la cara dintre el coixí cada cop més fort fins que ja no vaig sentir res més. Vaig para de respirar.

>> Moments...
(Pàg. 81)
Quan ens hem acabat de vestir tots, hem anat a esmorzar, hi havia ous ferrats amb dos ulls taronges. M’he assegut al costat del Robert. Sempre està plorant. Aleshores he dit: “Ei, Robert, mira això. Imaginem que aquest ou és el teu ull, val,” Ha dit val, i he clavat el meu ganivet a l’ou i el rovell ha començat a escampar-se per tot el plat. I s’ha posat a plorar.

(Pàg. 92)
És un ésser humà vestit de nen petit. Té els òrgans i els sentiments de la seva espècie però cap dels seus drets. I no està sol. Aquest país està submergit en la idea que no ets una persona fins que no tens l’edat de votar i de beure. I és fals.
Amb tot el respecte, Doctor, no ha entès res, i , precisament perquè no ha entès res, no pot ajudar-lo a entendre. Deixi’l marxar. No està boig, ni tant sols és un nen estrany. Hem trobat l’enemic, i som nosaltres.
                                                                                  Atentament,
                                                                            Rudyart Walton.

(Pàg. 105)

(...) De tant en tant en tant la mare em pregunta si tinc la més mínima idea de per què li vas fer allò a la Jessica Renton. Es posa tota trista i no se què dir. Diu: “Ell és el teu germà, tu el coneixes”. I jo dic: “Però el vas tenir tu, no jo”. També recordo que quan érem petits tu solies pegar-me gairebé cada dia encara que jo era més gran que tu. Per què ho feies?

(Pàg. 117)
La pluja fa un soroll: Xxx. Es pot sentir quan cau. És Déu que ens diu que no fem soroll.

(Pàg. 123)
La meva mamà va entrar a l’habitació mentre em posava els pantalons i em va veure la tita i vaig fer un crit. Va dir: “Per Déu, sóc la teva mare, no?”. I vaig dir que no (perquè jo crec que sóc adoptat).

(Pàg. 149)
- Jessica, potser podríem jugar a fer veure que som alguna cosa –vaig dir-. Qualsevol cosa. Perquè no estiguis trista.
- No –va dir-. Això és per nens petits. Jo no vull continuar sent petita. – Va dir: “Ho detesto”, i va donar un cop al llit, i va tornar a dir “Ho detesto” i va donar un cop al llit, i una altra vegada, feia un soroll amb la veu com un animal-. Detesto ser petita! – va cridar, i va ficar el cap sota el braç i es va estirar al llit i va plorar.
Jo no sabia què fer. Em vaig quedar dret i mirant i estava enfadat. Perquè també sóc petit. I també ho detestava.

>> Altres n'han dit...

>> Enllaços:

diumenge, 8 de maig de 2011

Cor de gos - Mikhaïl Bulgàkov


Bulgàkov, Mikhaïl. Cor de gos
Barcelona: Club Editor, 1993








Sobatxie serdtse

Traducció de Josep Mª de Segarra
Col·lecció El club dels novel·listes


>> Què en diu la contraportada...
El profesor Preobrajenski és un aristócrata que deixen en pau a l’URSS perquè és un savi de renom universal –fins i tot li permeten ocupar set habitacions del seu vell palau, en constant conflicte, però, amb el soviet dels altres estadants. Aquest és el rerefons, el protagonista n’és un gos abandonat, famèlic i ferit, que el savi recull i cura amb el propòsit de canviar-li la hipòfisi i les glàndules sexuals per les d’un home executat per assassí.
Així serà, què passarà?

>> Com comença...
¡U-u-u-u-u-u-u-hu-hu-hu-huhu-u-u! ¡Oh, mireu-me, m’estic morint! La brisca entona el meu viàtic al portal i jo l’acompanyo amb els meu udols. ¡Estic llest, i ben llest! Un miserable amb un casquet brut –el cuiner dels menjadors de “nutrició racional” pels empleats del Soviet Central d’Economia Nacional- m’ha llençat una galleda d’aigua bullenta i m’ha escaldat el costat esquerra. ¡Quin canalla, i per postres, proletari!

>> Moments...
(Pàg. 13)
(...) si ens fixem en els ulls, aquí sí que ja no hi ha possibilitat d’errar-la, ni de prop ni de lluny. Oh, els ulls són una cosa extraordinària, com un baròmetre. S’hi pot veure tot: qui té un gran desert per comptes d’ànima, qui, per una cosa o altra, ja t’ha etzibat una puntada a les costelles, qui té por.

(Pàg. 28)
Sempre ho he afirmat, ho afirmo i ho continuaré afirmant. N’hi ha que raonen de forma absolutament equivocada en pensar que el terror els pot ajudar. ¡No els ajudarà pas, ja pot ser de la mena que sigui, blanc, roig o fins i tot marró! El terror paralitza els nervis completament.

(Pàg. 52)
- L’art de menjar, Ivan Arnóldovitx, no és cosa fàcil. De menjar, se n’ha de saber, però imagini’s que la majoria de la gent no en té ni idea. S’ha de saber no solament què menjar, sinó quan i com. –Filip Filípovitx va fer un senyal significatiu amb la cullera.- I de què cal parlar mentre es mena. Sííí. Si vostè es preocupa pel seu aparell digestiu, aquest és el meu consell: no parli durant el dinar de bolxevics ni de medicina. I Déu Nostre Senyor el guardi de llegir diaris soviètics abans de dinar.
- Hm... Però si no n’hi ha d’altres.
- Doncs aleshores no en llegeixi cap.

(Pàg. 58)
- Vostè fa discursos contrarevolucionaris, Filip Filipóvitx –va observar el mossegat tot fent broma-. Déu no vulgui que encara el senti algú.
-Els meus discursos no impliquen cap perill –el va contradir ferventment Filip Filípovitx-. Cap contrarevolució. Per cert, aquesta és una paraula que no puc sofrir en absolut. No hi ha manera de saber què s’hi amaga al darrera. ¡Els dimonis ho saben! Així doncs, afirmo que en les meves paraules no hi ha cap contrarevolució. En elles únicament hi ha bon judici i experiència de la vida.

(Pàg. 70)
“¡No, i ara!, no d’aquí no em moc, no vull recuperar la llibertat, no ens enganyem –meditava el gos arrufant el morro-. Ara tincs un amo, sóc una criatura intel·ligent, he conegut una vida millor. D’altra banda, ¿què és la llibertat? Fum, ficció, una mentida... Els miratges d’aquests demòcrates sinistre...”

(Pàg. 148)
(...) Es pot injertar la hipòfisi de Spinoza o de qualsevol altre desgraciat i convertir un gos en una eminència. L’única pregunta és: ¿per quins set sous? Expliqui’m, si us plau, per què hem de fabricar artificialment un Spinoza, quan una dona com una altra pot parir-lo en qualsevol moment. La mateixa madame Lomonósov va portar al món a Cholmogory la seva celebritat. La humanitat, doctor, resol tota sola aquest problema, seguint únicament el curs de l’evolució: metòdicament, entre una miserable massa de mediocritat, fa que despuntin dotzenes de genis extraordinaris que resulten l’orgull del nostre planeta.

>> Altres n'han dit...
Distopies

divendres, 6 de maig de 2011

Burlando a la Parca - Josh Bazell


Bazell, Josh. Burlando a la Parca.
Barcelona: Anagrama, 2009









Beat the Reaper

Traducció de Benito Gómez
Col·lecció Panorama de Narrativas, 731


>> Què en diu la contraportada...
Peter Brown es un médico interno residente en el peor hospital de Manhattan. Y también un experto en artes marciales, y un tío deslenguado y cínico, con verdadero talento para la medicina. Sin embargo, Peter no es todo lo que parece. Su verdadero nombre es Pietro Brnwa, está en el programa de protección de testigos del FBI y sigue teniendo un colorido pasado, porque Pietro fue un asesino a sueldo de la mafia hasta el día en que reconoció que matar a otro también mata algo en uno mismo. Y el pasado se repite cuando el doctor Brown debe atender a Eddy Squillante, un paciente con un cáncer de estómago y tres meses de vida. Eddy piensa burlar a la muerte, y además él también se ha cambiado el nombre; antes era Nicholas LoBrutto, un mafioso que reconoce a Peter, y le ofrece un trato: si lo mantiene vivo, Eddy no lo delata a sus antiguos jefes de la mafia, de lo contrario, sus socios cogen el teléfono y empiezan a hablar...


>> Com comença...
¡De modo que voy camino del trabajo, me paro a ver cómo una paloma se pelea con un rata en la nieve y un gilipollas intenta atracerme! Naturalmente tiene una pistola. Se me acerca por detrás y me la clava en la base del cráneo. Está fría, y en realidad produce una sensación agradable, como de digitopuntura.
- Tranquilo, doctor –me sugiere.
Lo que lo explica todo, al menos. Incluso a las cinco de la mañana, no soy la clase de tío al que se suele atracar. Soy como una estatua de estibador plantada en la Isla de Pascua. Pero el capullo me ve bajo el abrigo los pantalones azules del pijama sanitario y los zuecos de plástico verde perforados, así que piensa que debo de llevar drogas y dinero encima. Y que a lo mejor he hecho alguna especie de juramento de no patearle su culo de tonto del culo por tratar de asaltarme.

>> Moments...
(Pàg. 34)
Aspiré a la peligrosidad, y la perfeccioné. Como habría hecho cualquier otro chico norteamericano, tomé como modelo a Batmana y a Charles Bronson en El justiciero de la ciudad.

(Pàg. 37)
Los hombres odian ser mentalmente fuertes y físicamente débiles. El hecho de que debamos destruir este planeta a la vez que a nosotros mismos no nos llega de alegría. En cambio admiramos a los atletas y a las personas que ejercen la violencia física, y odiamos a los intelectuales. Un puñado de gilipollas lanzan un cohete a la puñetera luna, y ¿a quién mandan? A un tipo rubio llamado Armstrong, incapaz de decir lo que debía al alunizar.
Es una extraña maldición, cuando uno se pone a pensarlo. Estamos hechos para el pensamiento y la civilización más que cualquier otro bicho viviente que conozcamos. Y en el fondo sólo queremos ser asesinos.

(Pàg. 66)
Permítanme decirles algo de la venganza. Sobre todo de la sangrienta.
No es buena cosa. En primer lugar, no dura mucho. La razón por la que dicen que la venganza se sirve en plato frío no es con idea de aplazarla para luego tomársela cumplidamente, sino para prolongar su aspecto más divertido, que es la planificación y la espera.
En segundo lugar, aun cuando te salgar con la tuya, asesinar no es nada bueno. Mata algo en tu interior, y tiene toda clase de consecuencias imposibles de prever.

(Pàg. 100)
Por supuesto, el Manual ni siquiera intenta definir la “estupidez”. Mi impresión personal es que existen unas once clases distintas de inteligencia, y cuarenta tipos diferentes de estupidez.
La mayoría de las cuales he experimentado directamente.

(Pàg. 115)
Ah, la juventud. Es como heroína fumada en vez de esnifada. Evaporada tan deprisa que resulta increible que hayas tenido que pagarla.

(Pàg. 121)
(...) Llamar “intervención estética” a un piercing en la lengua es un poco elástico, habida cuenta de que no se lo ha hecho para estar más guapa. Se lo ha hecho porque está tan falta de cariño que no duda en causarse un grave perjuicio a sí misma para anunciar lo bien que chupa la polla.

(Pàg. 150)
- (...) Dígame una cosa, doctor. ¿Por qué es tan importante contemplar un río de vez en cuando?
- Pués no sé –le digo-. Me parece que me perdí esa clase en la facultad.
- Supongo que es porque todos sentimos alguna vez la necesidad de ver algo creado por Dios. Como cuando en un campo de prisioneros de guerra se plantan flores, y entonces a la gente no le da por escaparse tanto.
- Si tengo que contemplar algo creado por Dios –terció Merschawn-, preferiría mirar un coño.
- ¿Ves alguno por aquí? –le preguntó Mosby.
- No, señor.
- Entonces tendremos que conformarnos con el río (...)

(Pàg. 267)
(...) Un impulso se apoderó de mí. Matar. Por todo el recinto, ojos, gargantas y rodillas se iluminaron como dianas en una galería de tiro.
Pero no me centré en Skinflick. Podría haberlo hecho: lanzando el talón hacia atrás, y clavándoselo en el esternón para aplastarle el corazón. Pero en cierto modo aún no creía que formara parte de todo aquello. Él lo sabía, claro. Pero a lo mejor lo habían obligado a traerme allí. O algo así. De modo que cuando empecé a matar le perdoné la vida.

>> Altres n'han dit...
El LlibreterLlegir en cas d'incendi, 1001 librosCercleCactus, La piel del almanaque,

>> Enllaços:
Josh Bazell, algunes claus revelades per l'autorliteratura extrema i llegible, algunes petites interioritats de la novel·la, el llançament, la influència de la TV, estructura i recursos, MoxfanePrograma Federal de Protecció de Testimonis, 10th Street Russian Bath, l'escenari més truculent per practicar sexe desprès d'un tiroteig,  autofibulectomía o osteotomía per exemple (tot mareja)...