dijous, 29 de gener de 2009

Les belles imatges - Simone de Beauvoir


de Beauvoir, Simone. Les belles imatges.
Barcelona: Edicions 62, 2008








Les belles images
Traducció: Joan Oliver
Col·lecció: Les millors obres de la literatura universal, 176


>> Què en diu la contraportada...
La vida a París d'una família de l'alta i benpensant burgesia als anys seixanta és el pretext que va triar Simone de Beauvoir per escriure una crítica novel·la sobre la "veritat", una reacció a l'espectacle del món mistificat i a les hipòcrites relacions que els prejudicis socials estableixen.
Publicada el 1966, Les belles imatges, novel·la que ara, coincidint amb el centenari del naixement de l'autora, hem volgut recuperar en la traducció de Joan Oliver, manté avui dia plenament la seva vigència.

>> Com comença...
"És un més d'octubre...excepcional", diu Gisèle Dufrène; tots assenteixen, somriuen, una calor d'estiu cau del cel gris blau - Què tenen els altres que jo no tingui?-, acaricien llurs mirades amb la imatge perfecta que han reproduït Plaisir de France i Votre Maison: la masia comprada per un mos de pa -bé, diguem, de coca- i arranjada per Jean-Charles al preu d'una tona de caviar ("amb prou feines he arribat al milió", digué Gilbert); les roses contra el mur de pedra, els crisantems, els àsters, les dàlies, "les més boniques de tota l'Ile-de-France", diu Dominique; el paravent i les butaques blaves i violetes - és una audàcia!- contrasten amb el verd de la gespa, el gel dringa als vasos, Houdan besa la mà Dominique, tota minsa en els seus pantalons negres i la brusa esclatant, els cabells pàl·lids, mig rossos, mig blancs; d'esquena li faríem trenta anys.

>> Moments...
(Pàg. 17)
Al jardí, Jean-Charles es decanta sobre la butaca de Gisèle: un petit flirt que els afalaga tots dos (i Dufrène també, em penso); tenen la impressió que podrien córrer l'aventura que no desitgen ni l'un ni l'altre. (I si per atzar la correguessin? Crec que tant se me'n donaria. Hi pot haver, doncs, amor sense gelosia?)

(Pàg. 27)
En la frescor dels llençols blancs, la camisa rellisca de nou sobre la pell, s'envola per damunt el cap; ella s'abandona a la tendresa d'un cos nu. Alegria de les carícies. Plaer violent i joiós. Al cap de deu anys de matrimoni, entesa física perfecte. Sí, però que no canvia el color de la vida. L'amor també és llis, higiènic, rutinari.

(Pàg. 31)
Em perseguia, plorava, jo cedia, ell trencava, jo sofria, buscava pertot el Giulietta vermell, em penjava al telèfon, ell tornava, suplicava: deixa el teu marit, no, mai, però t'estimo, ell insistia, m'insultava, se'n tornava, jo esperava, esperava, desesperava, ens retrobàvem, quina felicitat, he sofert tant sense tu, i jo sense tu: confessa-ho tot al teu marit, mai... Tantes anades i vingudes i sempre per recaure al mateix punt...

(Pàg. 42)
La gent vol la novetat, però sense risc; l'amenitat, però que sigui seriosa; el prestigi, però a preu mòdic... Per a ella, sempre el mateix problema: incitar, sorprendre tot tranquil·litzant; el producte màgic que trasbalsarà la nostra vida sense alterar-ne res.

(Pàg. 43)
Per què existim? No és pas el meu problema. Existim. Es tracta de no adonar-se'n, d'agafar impuls, d'anar d'una tirada fins a la mort.

(Pàg. 56)
La vaig enviar a rentar-se les mans i pentinar-se, i jo vaig entrar a la cambra de Louise. Dibuixava asseguda davant el seu pupitre. Vaig recordar. La peça en la penombra, només amb un llumet encès, els llapis de colors; darrere meu una llarga jornada sembrada de petits plaers, i el món a fora, immens i misteriós. Preciosos moments perduts per sempre. Un dia elles també els perdran. Quina llàstima! Impedir que creixin. O, si no... què?.

(Pàg. 83)
Socialistes o capitalistes, a tots els països l'home es troba esclafat per la tècnica, alienat pel seu treball, encadenat, embrutit. Tot el mal ve d´haver multiplicat les seves necessitats en lloc de contenir-les com calia; en comptes de perseguir una abundància que no existeix i que potser no existirà mai, hauria hagut d'acontentar-se amb un mínimum vital (...) Quan començà la decadència? El dia que vam preferir la ciència a la saviesa, la utilitat a la bellesa. Amb el Renaixement, el racionalisme, el capitalisme, el cientifisme. Admetem-ho. Però ara que hem arribat on som, què farem?.

(Pàg. 95)
(...) Ningú no és amo del seu cor. Ja no estimo Dominique; estimo Patricia. Quin és el meu crim?

(Pàg. 137)
Catherine estarà contenta. Però és una altra cosa el que li voldria donar: la seguretat, l'alegria, el plaer de ser al món. És tot això el que pretenc de vendre quan llanço un producte. Mentida. Als aparadors, els objectes conserven encara l'aura que els nimbava a la imatge gravada en paper setinat. Però, quan els tenim a la mà, no veiem sinó un llum, un paraigua, un aparell fotogràfic. Inert, fred.

(Pàg. 138)
És que no sent, entre nosaltres, el pes de les coses no dites? No pas del silenci, sinó de les frases vanes; no sent la distància, l'absència, sota la cortesia dels ritus?

(Pàg. 143)
Per què havia decidit de fer el buit a la seva vida, d'estalviar el temps, les forces, el cor, quan a penses sap què fer del temps, de les forces, del cor? Una vida massa plena? Massa buida? Plena de coses buides, quina confusió!

(Pàg. 153)
I vaig saber què volia dir un mot que llegim als llibres: felicitat. Havia conegut alegries, plaers, el plaer, petits èxits, tendresa; però aquell ajust entre un cel blau i un sabor de fruita, entre el passat i el present reunits en un rostre estimat i aquella pau en mi, l'ignorava -si no era a través de records molt llunyans. La felicitat: com una raó que la vida es dóna a ella mateixa.

>> Altres han dit...
Ariadna al laberint grotesc, diferència i repetició, Llibròfags

>> Enllaços
Simone de Beauvoir, el mite de Cassandra, consumisme, Rand Corporation, els problemes de la burgesia, la boira publicitària, ètica existencialista i feminista, desitjar o estimar?

diumenge, 25 de gener de 2009

-Uf, va dir ell - Quim Monzó


Monzó, Quim. -Uf, va dir ell
Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1978






>> Què en diu la contraportada...
Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant -força matusserament- l'univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort... Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona i indefugible. La crítica ha considerat -Uf, va dir ell com un dels millors llibres de narrativa de la dècada.

>> Com comença...
A hores d'ara se me'n fot, m'importa ben poc; millor encara: no m'importa gens tot el que ha succeït. Aigua passada no mou molins, que diuen no sé on. L'únic que vull és veure, altre cop, els cels de color pipermint i els estels que espurnegen dins del cove dels seus ulls. Però aquest cop, si em fos permès, voldria inundar-la de blancor. Perquè tot plegat comença a atipar-me una mica, cosa que esdevé sorprenent si tenim en compte que sóc un home summament pacient, però és que aquesta és una història immemorial que comença quan jo encara era jove i la besava tendrament, dins del landó llogat que el cotxer havia deturat a frec d'una illa de llum, vora la mansió neoclàssica (d'un neoclàssic tardà) on havíem d'estimar-nos tant.
(Història d'un amor)

>> Moments...

(Pàg. 56)
M'imagino que, quan em miren, em censuren la presència: on vas tu, amb els teus vint-i-quatre anys de mè?, i no saps si cal acotar el cap demanant perdó, perquè les generacions volen i abans que te n'adonis has canviat els pantalons curts de nin conformista per les primeres arrugues al voltant dels ulls, i la il·lusió de la primera grifotada ha deixat pas a la indiferència total davant qualsevol experiència de les que abans t'haguessin tornat boig. Vet aquí la vellesa. (Fum)

(Pàg. 46)
(...) així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica -¿o és fòrmica?- i plàstic, i vaig introduint-me-les dins la boca assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada -més que res a les aixelles- que em vaig comprar, eb vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les fries i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha? (Splassshhf)

(Pàg. 83)
En lo principi és la nit: una nit falsament eterna que mai no esdevé ni tan sols matinada (...)
(La creació)

(Pàg. 95)
No sentiré cap mal enlloc; la mort és una cosa agredolça, com un menjar xinés. (Ressenya d'una depressió suïcida)

(Pàg. 104)
(...) però aquell cadàver no em deixava mai, com si volgués fer-se'm present a tothora, foll brut vell trist estúpid cadàver, constantment retornant fins que un dia desaparegué i mai més no vaig tornar a veure'l, com si se l'haguessin menjat el peixos. I fou a partir de la seva desaparició que vaig prendre consciència de la meva solitud i vaig pensar -com no?- en Robinson Crusoe, i vaig fotre'm a cercar Divendres - o Dimarts o Dimecres o Dijous o Dissabtes o Diumenges- però ni una puta ànima humana no comparegué. (Sobre la futilitat dels desigs humans)

(Pàg. 111)
Hi havia una distància tan gran entre aquelles dues imatges que se superposaven, ençà i enllà del vidre (una: el vell geperudet que pagava amb un duro el got de vi negre; i l'altra: tu, la noia daurada, d'ulleres fosques, aparcant el citroën mehari color taronja) , que mai no hauria imaginat que hi entraries, al bar de fòrmica lluent on jo esgotava el primer gintònic de la nit nadona. Quan vas seure al tamboret, just al meu costat, vaig entendre - d'un forma boirosa- que, a voltes, el món roda com cal. (Noia del mehari)

(Pàg. 123)
M'apallissà verbalment fins a fer-me penedir de l'actitud contemplativa que havia pres davant la vida. Un cop penedit, m'oferí feina en una agència de publicitat en la qual tenia quelcom a veure. La tasca era angoixant: redacció de textos per a clients neuròtics que no sabien en absolut què volien i, a la primera de canvi, desistien d'anunciar-se. La crisi, deien, i jo no sé de quina crisi parlaven (des que vaig néixer sempre hi ha vora meu qualcú que parla de crisi). (Confidència)

(Pàg. 125)
A més de tastaolletes sempre he estat un cagadubtes. El que volia dir-vos és que un dia, mentre estava de vacances a Cadaqués, em vaig morir. (Confidència)

>> Altres han dit...
Relatsencatalà

>> Enllaços
Quim Monzó, el conte com a gènere, l'estil d'en Monzó, splasshh...catalanglish, borratxera d'adjectius, mehari, agència de publicitat, Lloret de Mar, crisi economica recurrent, salses xineses i d'altres, la importància del Temps



dilluns, 19 de gener de 2009

El guardián entre el centeno - J.D. Salinger


Salinger, J.D. El guardián entre el centeno
Madrid: Alianza Editorial, 1978








The Catcher in the Rye
Traducció: Carmen Criado
Col·lecció: El libro de bolsillo, 689.



>> Com comença...
Si de verdad les interesa lo que voy a contarles, lo primero que querrán saber es dónde nací, cómo fue todo ese rollo de mi infancia, qué hacían mis padres antes de tenerme a mí, y demás puñetas estilo David Copperfield, pero no tengo ganas de contarles nada de eso. Primero porque es una lata, y, segundo, porque a mis padres les daría un ataque si yo me pusiera aquí a hablarles de su vida privada. Para esas cosas son muy especiales, sobre todo mi padre. Son buena gente, no digo que no, pero a quisquillosos no hay quien les gane. Además, no crean que voy a contarles mi autobiografía con pelos y señales. Sólo voy a hablarles de una cosa de locos que me pasó durante las Navidades pasadas, antes de que me quedara tan débil que tuvieran que mandarme aquí a reponerme un poco.


>> Moments...
(Pàg. 15)
-La vida es una partida, muchacho. La vida es una partida y hay que vivirla de acuerdo con las reglas del juego.
-Si, señor. Ya lo sé. Ya lo sé.
De partida un cuerno. Menuda partida. Si te toca del lado de los que cortan el bacalao, desde luego que es una partida, eso lo reconozco. Pero si te toca del otro lado, no veo dónde está la partida. En ninguna parte. Lo que es de partida, nada.

(Pàg. 22)
Cuando ya había cerrado la puerta y volvía hacia el salón me gritó algo, pero no le oí muy bien. Creo que dijo "buena suerte". Ojalá me equivoque. Ojalá. Yo nunca le diré a nadie "buena suerte". Si lo piensa uno bien, suena terrible.

(Pàg. 70)
El botones que me subió el equipaje al cuarto debía tener unos setenta y cinco años. Resultaba aún más deprimente que la habitación. Era uno de esos viejos que se peinan echándose todo el pelo a un lado para que no se note que están calvos. Yo preferiría que todo el mundo lo supiera antes que tener que hacer eso. Pero, en cualquier caso, ¡vaya carrerón que llevaba el tío!. Tenía un trabajo envidiable. Transportar maletas todo el día de un lado para otro y tender la mano para que le dieran una propina. Supongo que no sería ningún Einstein, pero aun así el panorama era bastante horrible.

(Pàg. 91)
Nueva York es terrible cuando alguien se ríe de noche. La carcajada se oye a millas y millas de distancia y le hace sentirse a uno aún más triste y deprimido.

(Pàg. 97)
Me paso el día entero diciendo que estoy encantado de haberlas conocido a personas que me importan un comino. Pero supongo que si uno quiere seguir viviendo, toene que decir tonterías de esas.

(Pàg. 111)
Nunca puedo rezar cuando quiero. En primer lugar porque soy un poco ateo. Jesucristo me cae bien, pero con el resto de la Biblia no puedo. Esos discípulos, por ejemplo. Si quieren que les diga la verdad no les tengo ninguna simpatía. Cuando Jesucristo murió no se portaron tan mal, pero lo que es mientras estuvo vivo, le ayudaron como un tiro en la cabeza.

(Pàg. 133)
Pero lo que más me gustaba de aquel museo era que todo estaba siempre en el mismo sitio. No cambiaba nada. Podías ir cien mil veces distintas y el esquimal seguía pescando, y lo pájaros seguían volando hacia el sur, y los ciervos seguían bebiendo en las charcas con esas patas tan finas y tan bonitas que tenían, y la india del pecho al aire seguía tejiendo su manta. Nada cambiaba. Lo único que cambiaba era uno mismo. No es que fueras mucho mayor. No era exactamente eso. Sólo que eras diferente. Eso es todo. Llevabas un abrigo distinto, o tu compañera tenía escarlatina, o la señorita Aigletinger no había podido venir y nos llevaba una sustituta, o aquella mañana habías oído a tus padres pelearse en el baño, o acababas de pasar en la calle junto a uno de esos charcos llenos del arco iris de la gasolina. Vamos, que siempre pasaba algo que te hacía diferente. No puedo explicar muy bien lo que quiero decir. Y aunque pudiera, creo que no querría.

(Pàg. 153)
Pero, como les decía, me alegro muchísimo de que hayan inventado la bomba atómica. Si hay otra guerra me sentaré justo encima de ella. Me presentaré voluntario, se lo juro.

(Pàg 226)
No cuenten nunca nada a nadie. En el momento en que uno cuenta cualquier cosa, empieza a echar de menos a todo el mundo.

>> Altres han dit...
leergratis, regina irae, Llibròfags

>> Enllaços
J.D. Salinger, Pencey, "esta noche no estoy en vena" , Salinger ens hipnotitza...tant?, escriptors invisibles, Haruki Mukarami, "como les iba diciendo", Holden tranquil





dimecres, 14 de gener de 2009

El Aleph - Jorge Luis Borges



Borges, Jorge Luis. El Aleph.
Madrid: Alianza Editorial, 1997










Traducció: Joan Ayala
Col·lecció: El libro de bolsillo. Biblioteca de autor.





>> Què en diu la contraportada...
Este volumen reúne dieciocho relatos de Jorge Luis Borges, entre ellos quizá los más elogiados y repetidamente citados. Tanto "El inmortal" como "Los teólogos", "Deutsches Requiem" y "La espera" muestran las posibilidades expresivas de la "estética de la inteligencia" borgiana, inimitable fusión de mentalidad matemática, profundidad metafísica y captación poética del mundo.

>> Com comença...
En Londres, a principios del mes de junio de 1929, el anticuario Joseph Cartaphilus, de Esmirna, ofreció a la princesa de Lucinge los seis volúmenes en cuarto menor (1715-1720) de la Ilíada de Pope. La princesa los adquirió; al recibirlos, cambió unas palabras con él. Era, nos dice, un hombre consumido y terroso, de ojos grises y barba gris, de rasgos singularmente vagos. Se manejaba con fluidez e ignorancia en diversas lenguas; en muy pocos minutos pasó del francés al inglés y del inglés a un conjunción enigmática de español de Salónica y de portugués de Macao. En octubre, la princesa oyó por un pasajero del Zeus que Cartaphilus había muerto en el mar, al regresar a Esmirna, y que lo habían enterrado en la isla de Ios. En el último tomo de la Ilíada halló este manuscrito.
El original está redactado en inglés y abunda en latinismos. La versión que ofrecemos es literal.
(El inmortal)

>> Moments...
(Pàg. 23)
Ser inmortal es baladí; menos el hombre, todas las criaturas lo son, pues ignoran la muerte; lo divino, lo terrible, lo incomprensible, es saberse inmortal. (El inmortal)

(Pàg. 25)
La muerte (o su alusión) hace preciosos y patéticos a los hombres. Éstos conmueven por su condición de fantasmas; cada acto que ejecutan puede ser último; no hay rostro que no esté por desdibujarse como el rostro de un sueño. Todo, entre los mortales, tiene el valor de lo irrecuperable y de lo azaroso. (El inmortal)

(Pàg. 65)
Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es. (Biografia de Tadeo Isidoro Cruz 1829- 1874)

(Pàg. 97)
En el primer volumen de Parerga und Paralipomena releí que todos los hechos que pueden ocurrirle a un hombre, desde el instante de su nacimiento hasta el de su muerte, han sido prefijados por él. Así, toda negligencia es deliberada, todo casual encuentro una cita, toda humillación una penitencia, todo fracaso una misteriosa victoria, toda muerte un suicidio. No hay consuelo más hábil que el pensamiento de que hemos elegido nuestras desdichas; esa teleología individual nos revela un orden secreto y prodigiosamente nos confunde con la divinidad. (Deutsches Requiem)

(Pàg. 102)
El mundo se moría de judaísmo y de esa enfermedad del judaísmo, que es la fe de Jesús; nosotros le enseñamos la violencia y la fe de la espada. (Deutsches Requiem)

(Pàg. 103)
Se cierne ahora sobre el mundo una época implacable. Nosotros la forjamos, nosotros que ya somos su víctima. ¿Qué importa que Inglaterra sea el martillo y nosotros el yunque? Lo importante es que rija la violencia, no las serviles timideces cristianas. Si la victoria y la injusticia y la felicidad no son para Alemania, que sean para otras naciones. Que el cielo exista, aunque nuestro lugar sea el infierno.
(Deutsches Requiem)

(Pàg. 123)
Insomne, poseído, casi feliz, pensé que nada hay menos material que el dinero, ya que cualquier moneda (una moneda de veinte centavos, digamos) es, en rigor, un repertorio de futuros posibles. El dinero es abstracto, repetí, el dinero es tiempo futuro. Puede ser una tarde en las afueras , puede ser ajedrez, puede ser café, puede ser las palabras de Epicteto, que enseñan el desprecio del oro; es un Proteo más versátil que el de la isla de Pharos. Es tiempo imprevisible, tiempo de Bergson, no duro tiempo del Islam o del Pórtico. Los deterministas niegan que haya en el mundo un solo hecho posible; id est un hecho que pudo acontecer; una moneda simboliza nuestro libre albedrío. (El Zahir)

>> Altres han dit...
La Biblioteca del Kraken, Sólodelibros

>> Enllaços
Jorde Luis Borges, realisme màgic, laberints, el Destí, metàfores, estudi en profunditat, l'Atzar, cosmogonia, Aleph, erudició