dilluns, 26 de juliol de 2010

El baró rampant - Italo Calvino


Calvino, Italo. El baró rampant.
Barcelona: Edicions 62, 2001








Il barone rampante
Traducció de Xavier Lloveras
Colecció El Cangur


>> Què en diu la contraportada...
Un bon dia el baró Cosimo di Rondò, tot rebel·lant-se contra un món familiar que no el comprenia, va sortir al jardí i va grimpar a un arbre. No en va baixar mai més. Allà dalt va viure la resta de la seva vida. En un primer moment, va ser per no tocar de peus a terra, en el bon sentit de l’expressió. Però de dalt estant, veient el món des d’aquella nova perspectiva, el va comprendre millor. Lliurat de ple a la lectura, a la investigació de la natura, a la confraternització amb la gent i fins i tot a l’amor –també entre les branques-, va esdevenir un gran pensador. Es cartejava amb els filòsofs Voltaire i Rousseau. Les seves idees avançades el van convertir gairebé en un líder polític del seu país. Evidentment, gaudia d’una posició molt favorable per influir en la història del seu temps. Així que el baró va adonar-se que per tal d’esdevenir solidari amb els altres homes li calia abandonar la seva condició de membre d’una classe privilegiada. I la solució va ser d’imposar-se la difícil disciplina d’aquest allunyament.

>> Com comença...
Va ser el 15 de juny del 1767 que Cosimo Piovasco di Rondò, el meu germà, va seure per darrera vegada entre nosaltres. Ho recordo com si fos avui. Érem al menjador de la nostra vil·la d’Ombrosa, les finestres emmarcaven les branques espesses de la gran aulina del parc. Era migdia, i la nostra familia, seguint una vella tradició, seia a taula en aquella hora, encara que entre els nobles ja s’havia escampat la moda, arribada de la poc matinera Cort de França, de posar-se a dinar a primera hora de la tarda. Recordo que feia vent de mar i que es movien les fulles. Cosimo va dir: “He dit que no i no en vull!” i va apartar el plat de cargols. Mai no s’havia vist una desobediència tan greu.

>> Moments...
(Pàg. 43)
(...) em regirava entre els llençols adonant-me potser per primera vegada de la joia d’estar despullat, amb els peus nus, en un llit calent i blanc, i com si sentís alhora la seva incomoditat, lligat allí dalt en la flassada aspra, les cames ficades en polaines, sense poder-se moure, amb els ossos cruixits. És un sentiment que no m’ha abandonat mai més des d’aquell vespre, la consciència de la sort que és tenir un llit, llençols nets, un matalàs tou!

(Pàg. 64)
Les empreses que es basen en una tenacitat interior han de ser mudes i obscures; per poc que un les declari o se’n gloriï, tot sembla fatu, sense sentit o fins i tot mesquí.

(Pàg. 151)
L’abat va passar la resta dels seus dies entre presó i convent en continus actes d’abjuració, fins que va morir sense haver entès, desprès d’una vida sencera dedicada a la fe, en què creia, però mirant fins a l’últim de creure-hi fermament.

(Pàg. 179)
Es passava el dia al llit i havia perdut qualsevol il·lusió per la vida. No havia aconseguit fer res del que volia fer, ningú no parlava ja del ducat, el seu primogènit continuava damunt les plantes fins i tot ara que era un home, el germanastre havia mort assassinat, la filla s’havia casat lluny amb gent encara més antipàtica que ella, jo era encara massa petit per fer-li companyia i la seva dona massa expeditiva i autoritària. Va començar a desvariejar, a dir que ara els jesuïtes havien ocupat casa seva i no podia sortir de la cambra, i així, ple d’amargors i de manies, tal com sempre havia viscut, va arribar a la mort.

(Pàg. 182)
En resum, li havia agafat la dèria de qui explica histories i no sap mai si són més boniques les que li han passat de debò i que quan les torna a evocar porten tot un mar d’hores passades, de sentiments menuts, tedis, felicitats, incerteses, vanaglòries, fàstic d’un mateix, o les que s’inventen, o es tira pel dret, i tot sembla fàcil, però després, com més es desvaria, més s’adona un que torna a parlar de les coses que s’han tingut o entès en la realitat, tot vivint.

(Pàg. 183)
Cosimo encara no coneixia l’amor, i les altres experiències, sense aquesta, ¿què són? ¿De què val haver arriscat la vida, quan encara no es coneix el gust de la vida?

(Pàg. 214)
Hi va haver un dia de sol. Cosimo, damunt d el’arbre, amb un bol, es va posar a fer bombolles de sabó i les bufava dins de la finestra, cap al llit de la malalta. La mare veia aquells colors de l’iris volant i omplint la cambra i deia: “Oh, quins jocs que fas!” que semblava quan érem petits i desaprovava sempre les nostres diversions com a massa fútils i infantils. Però ara, potser per primera vegada, li agradava un dels nostres jocs. Les bombolles de sabó li arribaven fins al damunt de la cara i ella amb l’alè les feia esclatar, i somreia. Una bombolla li va arribar fins als llavis i va quedar intacta. Ens vam inclinar damunt seu. Cosimo va deixar caure el bol. Era morta.

(Pàg. 216)
Cosimo se sentia a disgust: el sentiment del pas del temps li comunicava una mena d’insatisfacció per la seva vida, sempre amunt i avall entre aquells quatre plas. I res no li donava ja una satisfacció plena, ni la cacera, ni els amors furtius, ni els llibres. Ni tan sols ell no sabia què volia (...)

(Pàg. 241)
- ¿Per què em fas sofrir?
- Perquè t’estimo.
Ara era ell que s’enraviava.
- No, no m’estimes! Qui estima vol la felicitat, no pas el dolor.
- Qui estima només vol l’amor, fins i tot a costa del dolor.
- O sigui que em fas sofrir expressament.
- Sí, per veure si m’estimes.
La filosofia del baró es negava a anar més enllà.
- El dolor és un estat negatiu de l’ànima.
- L’amor ho és tot.
- El dolor s’ha de combatre sempre.
- L’amor no es nega a res.
- Hi ha coses que no admetré mai.
- Sí que les admets, perquè m’estimes i sofreixes.

(Pàg. 265)
Tot plegat eren coses boniques, però jo tenia la impressió que en aquell temps el meu germà no solament s’havia tornat totalment boig, sinó que a més s’estava idiotitzant, cosa més greu i dolorosa, perquè la bogeria és una força de la naturalesa, en el mal i en el bé, mentre que la ximpleria és una feblesa de la natura, sense contrapartida.

(Pàg. 310)
- Vous voyez... La guerre... Il y a plusieurs années que je fais le mieux que je puis une chose affreuse: la guerre...et tout cela pour des idéals que je ne saurais presque expliquer moimême...

(Pàg. 313)
La veritat és que no sé què ens portarà aquest segle XIX, que va començar malament i que continua cada vegada pitjor. Plana damunt d’Europa l’ombra de la Restauració; tots els renovadors –ja fossin jacobins o bonapartistes-, derrotats; l’absolutisme i els jesuïtes tornen a dominar el paisatge; els ideals de la juventut, les llums, les esperances del nostre segle XVIII, tot és cendra.

(Pàg. 318)
Ombrosa ja no existeix. Mirant el cel buit, em pregunto si ha existit de debò. Aquell bé de déu de branques i fulles, bifurcacions, lòbuls, plomalls, minuciós i sense fi, i el cel només a claps irregulars i retalls, potser només hi era perquè hi passés el meu germà amb el seu pas lleuger de mallerenga, era un brodat fer damunt del no-res que s’assembla a aquest fil de tinta que he deixat córrer pàgines i pàgines, ple de ratllades, de remissions, de gargots nerviosos, de taques, de llacunes, que en algun moment es desgrana en grossors raïms clars, en altres s’atapeeix en senyals minúsculs com llavors puntiformes, ara es retorça sobre ell mateix, ara es bifurca, ara uneix grumolls de frases amb contorns de fulles o de núvols, i després s’entrebanca, i encara es torna a entortolligar, i corre que corre i es descabdella i embolcalla un últim penjoll insensat de paraules, idees, somnis, i s’ha acabat.

>> Altres n'han dit...

>> Llegeix-lo:
Només el relat: espanyol, espanyol, espanyol(per e-book), italià, anglès.
Amb altres obres de l'autor: espanyol

>> Escolta'l:
.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Pyongyang - Guy Delisle

Delisle, Guy. Pyongyang
Bilbao: Astiberri, 2005








Pyongyang

Traducció de Laureano Domínguez
Colecció Sillón Orejero


>> Què en diu la contraportada...
El mejor documental que se ha hecho sobre Corea del Norte es una historieta. El quebequés Guy Delisle cuenta su estancia en la capital coreana con un agudo sentido de la observación y la ironía.

En el momento en que Corea del Norte está permanentemente de actualidad al formar parte del Eje del mal definido por Geoge Bus, es el momento de descubrir desde el interior y en imágenes, este misterioso país, último “paraíso del estanilismo”. Guy Delisle, flemático observador de las incoherencias de este régimen autoritario, nos conduce a un extraño universo en el que la realidad oficial desafía la lógica y dibuja, casi siempre con humor, las múltiples anécdotas que han marcado su estancia en una ciudad deshumanizada por una ideología paranoica.

>> Com comença...









































-

dijous, 15 de juliol de 2010

El paseo - Robert Walser


Walser, Robert.El paseo
Madrid: Siruela, 1996









Der Spaziergang
Traducció de Carlos Fortea
Col·lecció Libros del Tiempo, 86

>> Què en diu la contraportada...
La vida de Robert Walser es una de las más apasionantes tragedias de la literatura centroeuropea de este siglo. Autodidacta, errante, finísimo estilista de la lengua alemana y provisto de una mirada capaz de destripar la realidad con la más suave ironía, Walser empleó los pocos años en que pudo escribir, entre 1904 y 1925, antes de sucumbir a una enfermedad mental de origen hereditario, en tallar exquisitas miniaturas acerca de una vida cotidiana poblada de personajes e impresiones que vienen de la noche cuando ésta es más oscura. El paseo es una de esas miniaturas. Un poeta sale a pasear y ante su mirada se alternan la belleza de la vida y el absurdo de las convenciones de la sociedad, el sonido de una voz que canta y el espectáculo del gran teatro del mundo. Entre el sabor más crítico y la más pura de las reflexiones, El paseo es una espléndida muestra del arte de este autor tan admirado por escritores como Kafka, Thomas Mann, Musil, Canetti, Walter Benjamin o Claudio Magris, entre otros.

>> Com comença...
Declaro que una hermosa mañana, ya no sé exactamente a qué hora, como me vino en gana dar un paseo, me planté el sombrero en la cabeza, abandoné el cuarto de los escritos o de los espíritus, y bajé la escalera para salir a buen paso a la calle.

>> Moments...
(Pàg. 11)
Como se sabe, hay golfos que se hacen los amables y buenos y tienen el espantoso talento de sonreír cortés y gentilmente durante los delitos que cometen.

(Pàg. 11)
Chiquillos y chiquillas corretean al sol libres y sin freno. “Dejémoslos ir tranquilos y sin freno”, pensé; “la edad se encargará de asustarlos y frenarlos. Demasiado pronto, por desgracia”.

(Pàg. 13)
¿Podría usted jurar que este es el libro más difundido del año?
- Sin duda.
- ¿Podría afirmar que este es el libro que hay que haber leído?
- A toda costa.
- ¿Y es realmente bueno?
- ¡Qué pregunta tan superflua e inadmisible!
- Se lo agradezco mucho –dije con sangre fría; preferí dejar tranquilamente donde estaba el libro que había tenido la más absoluta difusión, porque había que haberlo leído a toda costa, y me alejé sin ruido, sin perder una sola palabra más.

(Pàg. 16)
La suposición, que tan abiertamente manifestaba usted antes, de que yo soy pobre, puede basarse en una inteligente y correcta observación. Pero basta por completo con que mismo sepa lo que soy, y con que sea yo mismo el que mejor informado esté sobre mi persona. A menudo las apariencias engañan, señor mío, y lo mejor es dejar el juicio sobre una persona a esa misma persona. Nadie puede conocer tan bien como él mismo a un hombre que ha visto y vivido tanto.

(Pàg.. 17)
¿Qué hombre honrado no ha estado desvalido nunca en su vida, y qué ser humano ha mantenido por completo intactos a lo largo de los años sus esperanzas, planes, sueños? ¿Dónde está el alma cuyos anhelos, osados deseos, dulces y elevadas concepciones de la felicidad se cumplieron, sin tener que hacer descuentos en ellas?

(Pàg. 19)
Al diablo con el ansi miserable de parecer más de lo que se es. Es una verdadera catástrofe, que extiende por el mundo el peligro de guerra, la muere, la miseria, el odio y las heridas y le pone a todo lo que existe una indeseable máscara de maldad y fealdad.

(Pàg. 36)
Era como morir de pena, morir quizá de extrema alegría, de un amar y vivir feliz en exceso y un no poder vivir por una idea demasiado rica y bella de la vida, como si en cierto modo el delicado pensamiento, desbordante de amor y felicidad, penetrando arrogante en la existencia, pareciera atropellarse y quebrarse sobre sí mismo.

(Pàg. 68)
Pero se podría decir, con la misma razón, que nadie debería ir a un concierto o a una representación teatral o gozar de cualquier otra diversión mientras haya en el mundo cárceles e institutos penitenciarios con desdichados presos. Naturalmente, esto es ir demasiado lejos. Y si alguien quisiera aplazar el goce y toda alegría de vivir hasta que el mundo no tuviera por fin gente pobre y desdichada, tendría que esperar hasta el gris e impensable Día del Juicio y hasta el gélido y yermo Fin del Mundo, y para entonces puede que el placer y la vida misma se le hubieran pasado por completo.

>> Altres n'han dit...
Vigilado por negros, Somos lo que leemos, Inactual, Sobre turismo

>> Enllaços:
Robert Walser, contextualitzant a l'autor, el passeig com a pretext, pasejar no és passar, mestre de la prosa (o això diuen), Estava tant sol..., cercant l'esperança

>> Llegeix-lo:
Espanyol, espanyol

.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Factotum - Charles Bukowski

.
Bukowski, Charles. Factotum
Barcelona: Anagrama, 2006









Factotum
Traducció de Jorge Berlanga
Col·lecció Compactos, 378


>> Què en diu la contraportada...
En esta novela autobiográfica de sus años de juventud, el autor nos describe la vida de su alter ego Henry Chinaski -saltando de un empleo a otro, todos sórdidos, duros, sin sentido, emborrachándose a muerte, con la obsesión de follar, intentando materializar su vida de escritor- y nos ofrece una visión brutalmente divertida y melancólicamente horrorizada de la ética del trabajo, de cómo doblega el «alma» de los hombres. Se ha dicho que Bukowski -con su prosa lacónica, escueta y contundente como un uppercut- es el novelista atroz de la gran selva urbana, de los desheredados, las prostitutas, los borrachos, los desechos humanos del Sueño Americano a nivel del arroyo, y se le ha comparado con Henry Miller, Céline y Hemingway.

>> Com comença...
Llegué a Nueva Orleáns con lluvia a las cinco de la madrugada. Me quedé un rato sentado en la estación de autobuses, pero la gente me deprimía, así que agarré mi maleta, salí afuera y comencé a caminar en medio de la lluvia. No sabía donde habría una pensión, ni donde podía estar el barrio pobre de la ciudad.

>> Moments...
(Pàg. 30)
Había trabajado el tiempo suficiente como para ahorrar lo que me pudiera costar un billete de autobús a cualquier otra ciudad, más unos cuantos dólares para arreglármelas cuando llegase. Dejé mi trabajo, cogí un mapa de los Estados Unidos y lo miré por encima. Decidí irme a Nueva York.

(Pàg. 32)
Yo era un hombre que me alimentaba de soledad; sin ella era como cualquier otro hombre privado de agua y comida. Cada día sin soledad me debilitaba. No me enorgullecía de mi soledad, pero dependía de ella. La oscuridad de la habitación era fortificante para mí como lo era la luz del sol para otros hombres. Tomé un trago de vino.

(Pàg. 54)
Eso era todo lo que un hombre necesitaba: esperanza. Era la falta de esperanza lo que hundía a un hombre.

(Pàg. 76)
Me tapaban Y es que un hombre con resaca nunca debe tumbarse de espaldas y ponerse a contemplar el techo del almacén. Las vigas de madera al final se apoderan de tí; y los cielorrasos de cristal –puedes ver la jaula para gallinas en los cielorrasos de cristal- esos barrotes a un hombre le recuerdan de algún modo una jaula. Entonces viene la pesadumbre en los ojos, el morirse por un trago; y luego el sonido de la gente moviéndose, los puedes oír, sabes que tu hora ha llegado, y no se sabe cómo te ves levantándote y moviéndote y rellenando y facturando pedidos...

(Pàg. 85)
No íbamos allí todos los días. Alguna mañanas estábamos demasiado enfermos por culpa de la bebida como para levantarnos de la cama. Entonces nos levantábamos ya entrada la tarde, bajábamos a la tienda de licores, nos quedábamos allí un rato, luego nos pasábamos una hora o dos en algún bar, escuchábamos la máquina tocadiscos, observábamos a los borrachos, fumábamos, escuchábamos la risa de los muertos... era una agradable forma de vivir.

(Pàg. 116)
Ya era hora de que tuviese un poquito de suerte, no mucha, un poquito bastaba. Cierto que yo no tenía muchas ambiciones, pero tenía que haber un lugar para la gente sin ambiciones, quiero decir un sitio mejor que el que se reserva habitualmente para esta gente. ¿Cómo coño podía un hombre disfrutar si su sueño era interrumpido a las 6:30 de la mañana por el estrépito de un despertador, tenía que saltar fuera de la cama, vestirse, desayunar sin ganas, cagar, mear, cepillarse los dientes y el pelo y pelear con el tráfico hasta llegar a un lugar donde esencialmente ganaba cantidad de dinero para algún otro y aún así se le exigía mostrase agradecido por tener la oportunidad de hacerlo?

(Pàg. 118)
Cualquier cosa. Podía hacerlo. Acabar con todos nosotros. Sabía que si yo condujese consideraría seriamente la posibilidad, el poder hundir en el agua a toda la pandilla de imbéciles. Y a veces, después de hacer tales consideraciones, la posibilidad se vuelve realidad en un impulso irreprimido. Por cada Juana de Arco hay un Hitler colgando al otro lado de la balanza. La vieja historia del Bien y del Mal.

(Pàg. 148)
Algunos trabajos eran increíblemente fáciles de conseguir. Recuerdo un sitio en el que entré, me senté en una silla y bostecé. El tío que estaba detrás del escritorio me preguntó:
- ¿Sí, qué desea usted?
- Mierda –contesté-, creo que necesito un trabajo.
- Contratado.

(Pàg. 155)
La ley del más fuerte. En América siempre había gente buscando trabajo. Siempre había un montón de cuerpos utilizables para reemplazar a otros. Y yo quería ser escritor. Casi todo el mundo era escritor. No todo el mundo pensaba en que podía ser dentista o mecánico de automóviles, pero todo el mundo sabía que podía ser escritor. De aquellos cincuenta tíos de la clase, probablemente quince o más pensaban que eran escritores. Casi todo el mundo usaba palabras y podía también escribirlas, en consecuencia casi todo el mundo podía ser escritor. Pero la mayoría de los hombres, por fortuna, no son escritores, ni siquiera conductores de taxi, y algunos –bastantes- desgraciadamente no son nada.

>> Altres n'han dit...


Llegir llibres, Papel en blanco, Poemas del alma, Resistirse es futil, Sonikelandia, Alternative Reel, Rough Edges

>> Enllaços:
Charles Bukowski, l'Emperador de San Francisco, la inevitable peli, realisme brut, Taxonomia del vici,
la tesis de Bukowski, autoestima


>> Llegeix-lo:
Espanyol, espanyol

dissabte, 10 de juliol de 2010

Sense destí - Imre Kertész


Kertész, Imre. Sense destí
Barcelona: Quaderns Crema, 2003



SorstalanságTraducció de Eloi Castelló
Col·lecció Biblioteca Mínima, 130

>> Què en diu la contraportada...
Història de l’any i mig de la vida d’un adolescent en diversos camps de concentració nazis (experiència que l’autor va viure en pròpia carn), Sense destí, escrit el 1975, no és tanmateix cap text autobiogràfic. Amb l’objectivitat freda de l’entomòleg i des d’una distància irònica, Kerstéz ens mostra amb la seva història la realitat punyent dels camps d’extermini en els seus efecte més eficaçment perversos: els que confonen justícia i humiliació arbitrària i la quotidianitat més inhumana amb una forma aberrant de felicitat. Testimoni desapassionat, Sense destí és, sobretot, gran literatura, i una de les millors novel·les del segle XX, capaç de deixar una empremta profunda i constant en el lector.

>> Com comença...Avui no he anat a escola. Sí que hi he anat, però només per demanar permís al tutor per tornar a casa. Li he donat la carta del meu pare en què sol·licitava la meva dispensa “per motius familiars”. M’ha preguntat quins eren aquests motius familiars. Li he dit que han cridat el meu pare a treballs forçats; llavors no m’ha atabalat més.

>> Moments...
(Pàg. 23)(...) en el fons no sabia exactament què era ser jueu. L’Annamária va dir que, com tothom sabia, es tractava d’una religió. Però a ella no li interessava això, sinó el “sentit”. “Al capdevall les persones han de saber per què se les odia”, va opinar.

(Pàg. 83)Va ser llavors quan em vaig fixar en les dues traces en forma de llamp que duien al coll de la camisa. Així es com vaig poder constatar que pertanyien a la famosa unitat de les ss, de la qual ja havia sentit a parlar molt a casa. Puc afirmar que no els vaig trobar perillosos, gens ni mica: caminaven amunt i avall amb pas ferm, creuaven tota la llargària de les columnes, responien a les preguntes, feien que sí amb el cap, i fins i tot donaven de bon grat copets a l’esquena o a l’espatlla d’alguns.

(Pàg. 99)No sé qui ho va disposar ni com va passar, només recordo que algú em va empentar, em va arrossegar d’una estrebada, i vaig ensopegar una mica amb les sabates noves, i que avançava en un núvol de pols i sentia uns sorolls sords darrere meu, com si copegessin l’esquena d’algú, sempre endavant, més patis, més portes amb filferros, bardisses de filferros, tanques de filferros que s’obrien i es tornaven a tancar, i que finalment es difuminaven i es barrejaven confusament davant els meus ulls.

(Pàg. 100)No hi ha cap presoner nou, crec, que al començament no s’estranyi una mica de la nova situació: així, al pati on finalment havíem arribat després de la dutxa, els nois i jo vam continuar girant-nos i mirant-nos amb sorpresa una bona estona.

(Pàg. 116)Més d’una vegada vaig sentir la fredor d’aquella sensació estranya i desconeguda que vaig tenir el primer cop que vaig veure les dones, més d’una vegada vaig anar a parar en un cercle d’homes abatuts que es miraven fixament amb cares decebudes i que no paraven de demanar l’un a l’altre: “ ¿Què en penseu? ¿Què en penseu?”, i la resposta era el silenci o sempre la mateixa: “Horrible.” Però no és amb aquesta paraula, no és exactament amb aquesta vivència –almenys pel que fa a mi, és clar-, amb que definiria de debò Auschwitz.

(Pàg. 135)Va ser a Zeitz on vaig entendre que la captivitat també té dies de cada dia, més ben dit, que la veritable captivitat només té dies de cada dia, tots grisos.

(Pàg. 154)A casa havia llegit que amb el temps i un esforç adequat l’home es podia acostumar a la captivitat. I no dubto que pugui ser veritat a casa, en una presó normal, respectable, civil, o com sigui que es digui. Però en un camp de concentració, segons la meva experiència, no hi havia manera, no oferia cap possibilitat.

(Pàg. 184)Potser havia estat un error meu no haver-ho esbrinat abans, però mai no havia esta gaire previsor i no m’havia interessat mai pels usos, els costums i les pràctiques de Buchenwald, en poques paraules, per com ho feien: amb gas, com a Auschwitz, potser amb l’ajut de medicaments, com també feien allà, tal vegada disparant una bala, o potser d’alguna altra manera entre els milers de mètodes que se m’escapaven, que no coneixia, que ni tan sols sospitava. En tot cas, esperava que no em fes mal (...)

(Pàg. 243)(...) i em va preguntar què sentia ara, de nou a casa, en veure la ciutat que vaig haver d’abandonar. Li vaig dir: “Odi.” Va callar, però tot seguit va assegurar que malauradament havia d’entendre el meu sentiment. Creia que en “circumstàncies determinades” l’odi també estava justificat, tenia el seu paper, “fins i tot la seva utilitat”. Va suposar que en això estàvem d’acord i va assegurar que sabia perfectament qui odiava. “A tothom”, vaig dir. Va tornar a callar.

(Pàg. 252)(...) “Primer de tot”, va dir, “has d’oblidar els horrors.” Cada vegada més sorprès, li vaig preguntar: “¿Per què?” “Perquè”, va respondre, “puguis viure”; i el senyor Fleischmann va assentir i va afegir: “Per viure lliurement”; i l’altre vellet va assentir i va afegir: “Amb aquesta càrrega no es pot començar una nova vida”, i havia d’admetre que en això tenia força raó.

(Pàg. 257)
Jo sóc aquí i sé perfectament que accepto tots els arguments a canvi de poder viure. Si, vaig mirar aquella plaça pacífica tocada pel crepuscle, els carrers descurats però plens de promeses, i vaig sentir que dins meu creixia i s’engrandia aquest propòsit: “continuaré vivint la meva vida que no es pot continuar”.

>> Altres n'han dit...
El cel protector, Un libro al dia, Entre lectores, Cuchitril literario, Apostillas literarias, La cultura no val res

>> Enllaços:Imre Hertész, Persecució a Hungria, L’hàbit no fa al monjo, ...i tants i tants altres, Vernichtungslager – la logística de la mort , Sarna, Buchenwald, la novel·la al cinema, la honestitat com a base, Kameraden, wie sind frei !

>> Llegeix-lo:

Espanyol

.