dissabte, 26 de desembre de 2009

La institució Smithsoniana - Gore Vidal


Vidal, Gore. La institució Smithsoniana
Barcelona: Proa, 1999








The Smithsonian Institution
Traducció de Cristina Mallol
Col·lecció: A tot vent, 372


>> Què en diu la contraportada...
L'any 1939, quan "núvols de tempesta" amenacen Europa, un adolescent superdotat en matemàtiques d'una acadèmia de Washington és citat a la misteriosa Institució Smithsoniana. Allí descobrirà que les figures de cera de l'exposició cobren vida al tancar les portes, que en el soterrani els científics acceleren les investigacions de la bomba atòmica, i que, per alguna raó, pot viatjar per la quarta dimensió gràcies a la fissió nuclear... El jove protagonista s'endinsarà en la història i mirarà d'atorgar sentit a un present amenaçador i incert.
Gore Vidal (West Point 1925) a disset anys ingressà a l'exercit, on acabà exercint de capità de tripulació d'un vaixell de l'armada. Fou en les guàrdies al pont on començà a escriure el seu primer llibre: Willwaw (1946), que originà un autèntic escàndol. Es donà de baixa de l'exercit i es dedicà a la política. Fou col·laborador directe de John F. Kennedy. Les seves obres - novel·les, guions per al cinema i televisió, assaig i periodisme polític- n'han fet una personalitat influent i un autor d'èxit. Destaquem Washington D.C. (1967, Proa 1985) Myra Brckinridge (1968) i Palimpsest (1995). Actualment viu a Itàlia.

>> Com comença:
Núvols de empesta amenaçaven Europa quan T va sortir de l’internat de St. Albans i va cridar un taxi. En aquella zona de l’avinguda Wisconsin n’hi havia molts.
- Porti’m a la Institució Smithsoniana.
T va gaudir de la cara de confusió del taxista; aquella matinada de Divendres Sant del 1939, la Smithsoniana devia estar tancada.

>> Moments:
(Pàg. 36)
- (...) No importa quant de temps estiguis aquí amb nosaltres, i em sap greu però podrien ser anys, quan ens deixis serà exactament el mateix dia que has entrat. El temps allà fora s’ha parat per a tu. I aquí el temps està al nostre servei...per sempre!

(Pàg. 45)
-(...) Ser un geni no és cap excusa que justifiqui eludir les tasques quotidianes necessàries per superar la nostra mediocritat divinament atorgada.

(Pàg. 64)
Bentsen va colpejar la pipa per treure-hi la cendra.
- T’estranya? Serà difícil que el Departament de Defensa accepti la teva bomba de neutrons, perquè el que volen és matar l’enemic.
- I els civils també?
- Per què no? És el mateix que els japonesos fan a la Xina. –Bentsen va apartar la pipa-. Això és el va fer Sherman a Amèrica del Sud quan va cremar les ciutats. La guerra és un infern.

(Pàg. 82)
-(...) Quan vas morir tu?
T va començar a sentir-se una mica il·lusòria.
- És cosa meva i si ho vols esbrinar, tu mateix. I una altra cosa, mai no preguntis a una dama la seva data de defunció.

(Pàg. 87)
- (...) Sou d’aquí, l’aquí on estem ara tots dos? O sou d’abans i us estic visitant des del meu ara?

(Pàg. 88)
(...) La teva ciència és prodigiosa, però qualsevol que pugui veure clar el que és evident en el camp del temps i de l’espai és catalogat com un geni. El secret està en aquest mot: “clar”. Encara ets massa jove per veure-ho fosc, que és la condició habitual de l’home adult.

(Pàg. 152)
- Vull aconseguir veure-hi tan endavant en el temps com pugui. – El pare Lamy no escoltava-, Vull saber com s’acaba la història. El querubí. El serafí. La gran trompeta...
- Tot acabarà bé.
T era pessimista si pensava en allò que certament s’esdevindria encara que no tenia cap altra prova tres de la cinta de l’avinguda Pennsilvània, que podia ser que fos solament una mena de pel·lícula.
- Si acaba, no estic segur que ho puguem explicar. –El pare Lamy bevia cafè sol. A través de la finestra la serralada Sangre de Cristo s’envermellia mentre es fonia la claror-. També dubto, encara que naturalment et desitjo sort, que hi hagi quelcom mundà o celeste –es va fer un embolic tot sol- per poder , d’alguna manera , interferir en el temps. Al capdavall, Déu ho va fer tot una única vegada. - Amb alguns resultats autènticament singulars.
T no s’havia preocupat de la religió d’ençà que el doctor Lucas li havia ensenyat el catecisme.
- Diguem-ne amb resultats obscurs, com la mateixa ciència. Llavors, com per una mena de pensament posterior, Déu va venir entre nosaltres, per matisar la seva doctrina.

(Pàg. 236)
- Així doncs, senyor, ha convertit el nostre país en àrbitre entre la guerra i la pau arreu del món.
- Hi ha vegades, general Washington, que una nació ha d’actual pel bé de les altres. Tampoc no estem sols. Actualment Anglaterra, França, Holanda i Portugal s’uniran a nosaltres en aquesta lluita per dur la democràcia a aquesta gran part del món que ens ha demanat ajuda. Parlo, evidentment, de la Xina.
Una altra vegada Washington va esbossar aquells somriure prim.
- No m’imaginava pas que es referís la Japó. Per tant, els seus aliats europeus, cadascun d’ells un imperi colonial asiàtic, volen lluitar per torna a atènyer o conservar les seves possessions. Però creia, senyor, que vostè era anticolonial. Ara s’oposa als japonesos diguem que suplantant els francesos al continent asiàtic.
- Evidentment, hi haurà nous acords en aquest emplaçament mundial una vegada s’hagi guanyat la guerra. Mentrestant, simplement permetrem l’autodeterminació de la gent arreu.
- Els seus aliats holandesos saben que pretén alliberar totes les colònies d’Indonèsia?
- La història, general Washington, es mou al seu propi ritme i temps. O ens movem amb ella o ens desfasa.

(Pàg. 238)
FDR es va girar vers Washington:
- Sí. L’imperi, un mot que estem d’acord a no utilitzar, serà absolut si tot ens surt bé. Però no hi haurà ni la més mínima força intimidatòria. En lloc d’això es basarà en certes llibertats del tipus que anhelem i en una prosperitat global que hem de ser capaços de promoure a gran escala.
- Com la seva depressió? –Calvin Coolidge, un home de figura prima i austera, conegut quant estava en vida pels seus llargs silencis, ara se’l considerava una mena de xerraire reconsagrat. FDR semblava sorrut; la seva aversió per Coolidge era famora-. O el desviament del patró or...
- Estic segur , Calvin, que aquests grans homes no estan interessats en detalls domèstics com aquests...
- Sí, sí que ho estem. Si! – Va anunciar Grover-. Jo vaig estar a punt de patir una depressió. No la podia solucionar, com vostè. Ara, evidentment, aquesta guerra posarà fi a la seva depressió; però, si puc preguntar una qüestió d’un interès crucial per a tots els presidents d’aquesta sala: com subvencionarà aquesta guerra?

(Pàg. 249)

-(...) La meva vida es continua dividint entre equacions i política, i de les dues només les equacions perduren tota l’eternitat, si són correctes, és clar.

(Pàg. 252)
Einstein va riure.
-Aquest és el preu que hem de pagar per ser humans. On hi ha Eros, hi ha Thànatos.
T tot sol havia esbrinat el que deien els grecs sobre la condició humana: una vegada comença l’amor i el sexe, la mort és a quatre passes.
- Ja ho sé –va exclamar-. És millor ser una ameba immortal, i tan sols dividir-se de tant en tant.
- Però, aquesta eterna ameba pot fruir de la bellesa d’una equació? O tocar Mozart, encara que sigui malament? Em vaig començar a extingir als vint-i-sis i ara l’inicies tu, aquest procés; esperem que no t’apaguis als setze. La selecció natural s’està accelerant, a compte nostre. Saps, tinc una segona professió. Aviat els jueus aconseguiran el seu propi país, Israel, i els sionistes m’han demanat que en sigui el president. Ja els he dit que encara que he estat, des de sempre, sionista, sóc massa poc dotat per ser president.
- Si hi ha alguna cosa que he conegut, durant la meva estada aquí, són presidents. I vostè no pot pas ser més burro que tots ells junts.
- Em consoles! –Tot seguit Einstein va canviar de cara-. Ara, noi trapella, a veure què podem fer per arranjar el desperfecte ocasionat quant et vas entremetre en la noció d’espai i temps.

(Pàg. 305)
-(...) Per tant –va continuar T-, i ara què? Vaig parar una guerra i vaig fer que una altra fos una mica menys perillosa però, tard o d’hora...
- El gènere humà acabarà autodestruint-se. Cau pel seu propi pes. El virus, nosaltres, destruirà la nostra amfitriona, la terra, o la farà inhabitable per als nostres descendents.
- I val la pena que ens en preocupem?
T va quedar astorat de la pregunta que acabava de fer. Era tan fàcil convertir-se en Déu? O en un déu?

(Pàg. 307)
- (...) Em pregunto si tu ets qui provocaràs el caos.
- No sé què sóc. Però estic en aquest temps, en aquest espai. I si el caos s’ha d’esdevenir, per què no? Com diu vostè, tot és metamorfosi. Canvi. Si jo sóc l’agent temporal, ho he de ser.
- Doncs sigues-ho. –Smithson va envermellí-. Ets l’amo aquí.
- Evidentment. –T va somriure-. Fins que jo canviï.

>> Altres han dit...
El Cultural, Gore Vidal (ABC)

>> Enllaços:
Gore Vidal, little weird person, retrat íntim, el paradís dels maniquís, Mecànica Popular, Baseball, carrera atòmica, Eugenèsia, viatges en el temps, el temps, aquest gran desconegut, i tu què saps de física quantica, assajos per a la barbarie, Oppenheimer, Los Álamos, E=MC2, el moment del Judici Final, Projecte Manhattan, Parxís

:

divendres, 18 de desembre de 2009

Si em necessites, truca’m - Raymond Carver

Carver, Raymond. Si em necessites, truca’m
Barcelona: Empúries/Anagrama, 2001










Call if you need me
Traducció de Carles Miró i Jordana


>> Què en diu la contraportada...
Quan Raymond Carver va morir l’any 1988, ja havia entrat al parnàs, aquell estadi en el qual l’obra d’un escriptor es dóna per completa i tancada, sense cap altra modificació que les que hi vagin afegint les lectures que se’n faran al llarg dels anys. Semblava aleshores que tot el que realment importava ja havia estat publicat, però ara, anys després de la seva mort, Tess Gallagher, la vídua de Carver, ha recuperat i editat cinc relats inèdits que seran per a la legió d’admiradors de l’escriptor un regal irresistible.
Relats esplèndids, precisos, estremidors, que transcorren en el territori que Carver coneix millor, el nord-est suburbial americà, amb homes que han deixat la beguda i es troben en la línia divisòria entre dues vides; amb parelles que ja no s’estimen i comencen a mirar-se com estranys; o amb un escriptor que ha abandonat la seva dona, ha llogat una habitació i torna a provar d’escriure una vegada més, a partir d’aquella “buidor que és el principi de totes les coses”.

>> Com comença...
Era cap a la meitat d’agost i Myers estava entre dues vides. L’única cosa que aquesta vegada tenia de diferent de les altres era que aquesta vegada estava serè. Acabava de passar vint-i-vuit dies en un centre de desintoxicació. Però durant aquell període a la seva dona se li va ficar al cap d’anar-se’n amb un altre borratxo, un amic de tots dos. L’home feia poc que havia heretat uns quants diners i havia parlat de comprar un bar restaurant a la zona occidental de l’Estat.
En Myers va trucar a la seva dona, però ella li va penjar.
(Estelles)

>> Moments...
(Pàg. 56)
(...) No tenia res a dir-hi. No somio. Fa anys que no somio. O potser somio i no em recordo de res quan em desperto. Si una cosa no sóc és expert en somnis: ni en els meus ni els dels altres.
Somnis

(Pàg. 57)
Es va posar a cantussejar quan rentava un plat. Vaig escoltar i, mentre escoltava, vaig pensar: sóc un home ric. Tinc una dona que somia alguna cosa cada nit, que està ajguda al meu costat fins que s’adorm i després se’n va lluny a algun somni ric cada nit. A vegades somnia cavalls i el temps que fa i persones, i a vegades fins i tot canvia de sexe quan somia. Jo no trobava a faltar els somnis. Tenia els seus somnis per pensar-hi si volia tenir una vida amb somnis.
Somnis

(Pàg. 74)

La Carol no havia pogut ser més agradable amb en Nick mentre estaven junts. Però a vegades, quan en Robert i la Joanne es posaven a recordar el passat, en Nick es trobava mirant a través de l’habitació cap a la Carol, que li aguantava la mirada, somreia i després feia un cop de cap, com si res d’aquella conversa sobre el passat tingués cap importància.
Vàndals

(Pàg. 77)

- (...) Què us sembla això de posar bombes? És només per fer les coses més difícils pels americans. Tothom és una diana ara.
Vàndals

(Pàg. 79)
La Joanne era d’en Nick ara. Hi havia hagut un temps que hauria matat per ella. Encara l’estimava, i ella l’estimava a ell, però ara no sentia aquella obsessió. No, ara no seria capaç de matar per ella, i va passar una mala estona per entendre que se sentia d’aquella manera per primer cop. No pensava que per ella –ni per ningú, de fet- valgués la pena matar a algú altre.
Vàndals

(Pàg. 83)
-(...) Amb totes les vegades que vaig conduir begut –va dir en Nick. Va sacsejar el cap.- Només em van agafar una vegada.- Vas tenir sort –va dir la Joanne.- Algú va tenir sort –va dir en Robert-. Els altres conductors van tenir sort.

Vàndals

(Pàg. 96)
- Envejo la teva dona. Envejo la Nancy. La gent sempre parla de “l’altra dona”, i la dona oficial té els privilegis i el poder de debò, però no havia entès mai ni m’havia preocupat mai per aquestes coses abans. Ara ho veig. L’envejo. Envejo la vida que tindrà amb tu aquest estiu en aquesta casa. M’agradaria ser jo. M’agradaria que fóssim nosaltres. Com m’agradaria que fóssim nosaltres! Em sento fatal –va dir. Li vaig acariciar els cabells.
Si em necessites, truca’m

(Pàg. 99)

- (...) Bé –va dir-, la sort és allò que ens fa servei. ¿No et sembla?(Si em necessites, truca’m)
Si em necessites, truca’m

>> Altres han dit...
De Roquetes vinc..., La Segona Perifèria,


>> Enllaços:
Raymond Carver, narrativa breu, Mukarami, Carver re-escrit, Jonestown, decadència de la societat nordamericana, alcoholisme..., ...i rehabilitació, Eureka, Realisme brut - Etiqueta oficial, Realisme brut - Etiqueta de merda, Realisme brut - Etiqueta acadèmica
.

diumenge, 13 de desembre de 2009

La senyoreta Chambon - Éric Holder


Holder, Éric. La senyoreta Chambon
Barcelona: La Campana, 1997








Mademoiselle Chambon
Traducció Lourdes Bigorra
Col·leció Toc de Ficció, 14


>> Què en diu la contraportada...
El judici de la crítica de París ha estat rotund: una de les millors novel·les de l’any. Antonio, paleta d’origen portuguès, i Anne Marie, que treballa en un taller de marroquineria, tenen un fill, Kevin. Un dia, Antonio va a buscar Kevin a l’escola i hi troba la mestra del nen, la senyoreta Chambon. Les seves vides quedaran trastornades per aquest primer contacte entre l’home i la mestre que havia estat violinista.

Jorge Semprún ha escrit: “Us ho asseguro: aquesta senzilla i bella història –trasbalsada/trasbalsadora- florirà en la vostra memòria”. Perquè La senyoreta Chambon és la recreació més penetrant dels moviments del desig, i Eric Holder “lliga tendresa i violència amb un fil màgic: l’emoció, que ens fa arribar amb infinita delicadesa” (Le Figaro Littéraire).

>> Com comença...
Antonio només coneixia la senyoreta Chambron de nom. Fins al començament d’aquell mes de febrer, només havia estat una firma en un quadern de notes que ell fullejava sense gaire atenció –la feina de llegir-lo, li semblava, corresponia a Anne-Marie. A penes havia vist el mateix nom rubricant les convocatòries de reunions de pares d’alumnes, Chambon, Véronique Chambon –tampoc no assistia a les reunions de pares. Pel que fa a Kevin, l’anomenava “mestra”. Simplement: “mestra”, i en dir-ho el seu to expressava, d’una manera estranya en aquella boca petitona, la tendresa barrejada amb la submissió.

>> Moments...
(Pàg. 8)
Tot i que encara hi havia una mica de claror, uns fluorescents grogosos il·luminaven uns dibuixos infantils. Les finestres eren de vidre martellejat, perquè no es veiés l’exterior. Feia olor de guix, o de pols. Als pupitres petits no els esqueia gaire estar buits, semblaven cases abandonades amb massa pressa, on haguessin deixat senyals de vida que ja s’emmusteïen, regles de plàstic ratllats, gomes menjades...

(Pàg. 19)
Laure va néixer un 23 de febrer, era una tarda de dissabte, en el seu petit estudi del carrer del Doctor Farny, més o menys a la tercera part d’un quadern de quadres gruixut col·locat damunt dels genolls de Véronique, estimadíssima Laure, t’he de fer una confidència, no m’agrada Véronique Chambon. Em sembla que no m’ha agradat mai. No només el nom. Tot el que l’acompanya, ho entens?
Tot.

(Pàg. 32)
Cal haver crescut i després viscut en una mateixa ciutat de la província profunda per experimentar el pes del colgament, les grans esperances reduïdes a les proporcions d’un compte bancari, l’avorriment del qual només és possible escapar-se per ínfims detalls: una botiga que obre, una d’antiga que tanca, la votació al consell municipal, d’una nova font.

(Pàg. 39)
(...) I al forn, als papers quadriculats enganxats a la caixa, l’escriptura maldestre que es podia reconèixer era la seva: dona jove, seriosa, fa cangurs, feines de casa, ven mobles comprats a crèdit, i no pagats mai, busca qualsevol cosa, i no hi ha res. La cinta adhesiva del voltant del paper s’esgrogueeix. Un bon dia, el llencen.

(Pàg. 62)
Era un d’aquells matins de cel transparent i sol radiant, quan no se sap quin esclat d’alegria brilla a les cantonades d eles cases, sota el canaló, al gerani que creix al balcó. El que abans havia semblat tant trist, o que no s’havia vist, surt a la llum amb una mena de malícia.

(Pàg. 63)
La plaça major estava envoltada per dos bancs, un supermercat i la major part de botigues de Montmirail. Uns pagesos endiumenjats, amb la camisa cordada fins al coll, premiem unes butxaquetes el contingut de les quals aniria a parar al seu compte. Uns adolescents es morien d’avorriment, asseguts damunt d’unes mobylletes, amb una mà al maluc i l’altra al manillar. Unes dones grans, abocades a les finestres de la planta baixa, continuaven esperant no se sabia què i que no passaria mai.

(Pàg. 73)
(...) Ara Anne-Marie s’estirava el clatell contra el respatller del seu seient, en el fons, només ho havia preguntat amb aquella mena d’humor que de vegades tenia, i que a ell li agradava, aquella elegància inesperada, aquella manera d’aconseguir que qualsevol cosa fos poc important –sempre que, tanmateix, es digués la veritat.

(Pàg. 79)
La senyoreta Chambon portava un vestit lleuger i sabates planes. Per precaució, s’havia nuat un jersei al voltant de les espatlles. Diversos homes s’havien girat al seu pas. No era perquè fos bonica, però hi havia en ella una gràcia infanti, que el temps que feia accentuava encara més. Alguns dies, notem que el cel se’ns ha aclarit també a dins, i això ens fa tornar, sense adonar-nos-en, d’alguna manera, lluminosos. La senyoreta Chambon, per a alguns homes observadors, havia estat la imatge del final de mes de maig, quan promet juny.

(Pàg. 88)
Aquell any, independent del calendari, comptava les seves pròpies estacions: la dels atacs de cansament, la de les crisis de voracitat, quan Anne-Marie es despertava en plena nit per menjar, la de les primeres puntades de peu de la criatura, també, i posaven la mà damunt del ventre, sorpresos que la vida, tan abstracta fins aquell moment, prengués forma.

(Pàg. 120)
Hi ha, doncs, els moments d’absència, en què oblido el que feia el minut abans. Hi ha també els moments de presència, escassos –em dic que caldria que baixés a comprar alguna cosa per menjar, o que passés l’aspiradora. Les persones que han perdut un ésser estimat deuen sentir el mateix. La diferència és que quan aquestes es recorden d’ell, jo penso en tu.

(Pàg. 123)
A ell li van caldre quinze dies per entendre que no podria viure sense ella.

(Pàg. 146)
(...) Tanca els ulls. Se n’anirà, se n’ha d’anar, però en el seu interior no hi ha valor. Només hi ha por i sensació d’injustícia. Per què les partides han de ser el fat d’aquells que les detesten?


.

divendres, 11 de desembre de 2009

El temps de les paraules en veu baixa - Anne-Lise Grobéty


Grobéty, Anne-Lise. El temps de les paraules en veu baixa
Barcelona: Barcanova, 2005






Le Temps des mots à voix basse.
Traducció de Pau Joan Hernàndez
Col·lecció Antaviana Nova, 69



>> Què en diu la contraportada...
L’Oskar i el protagonista d’aquesta història són molt bons companys, i també ho són els seus pares, amants de la poesia, units per una amistat profunda i autèntica, a qui agrada riure i xerrar tranquil·lament al fons del jardí, prop dels ruscos, en una atmosfera distesa i plàcida.
De sobte, però, tot trontolla i la situació es capgira... El món que els envolta queda trasbalsat després de l’accés al poder d’Adolf Hitler, líder del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, més conegut com a partit nazi, que imposa unes noves regles al joc polític i social i suscita l’odi envers algunes minories, com ara els jueus, que seran objecte d’una persecució implacable i d’un extermini massiu.
Aquesta nova realitat toca de molt a prop les dues famílies amigues i les circumstàncies obliguen una d’elles a marxar i intentar buscar refugi en algun indret més segur.
Aquest llibre, ple de lirisme i d’una gran sensibilitat, és una formidable lliçó de solidaritat, i demostra que l’amistat, quan és autèntica, pot superar les proves més dures; el fet que surti reforçada després d’haver-se hagut de sotmetre a l’odi i a la violència constitueix, sens dubte, un extraordinari senyal d’esperança.

>> Com comença...
Això va passar en una terra de turons perfectes i de jardins. En una ciutat petita i tranquil·la, on tothom se saludava mirant-se als ulls.
Això va passar fa molts anys; aleshores, jo només era un nen, i totes les coses em semblaven definitivament grans: el jardí del meu pare, la ciutat, l’edifici de l’escola, el camp de futbol...
Jo tenia un amic. Un amic de debò.
L’Oskar.

>> Moments...
(Pàg. 26)
Ara que la Veu havia adquirit tanta importància a les cases, els espais públics i fins i tot a l’escola, podíem veure com s’anava enfilant per totes les parets aquella mena d’aranya negra de potes tortes, damunt el fons vermell de sang de les banderes.

(Pàg. 37)
No s’havia de ser jueu, i punt. I nosaltres no ho érem.
De com i per què es podia ser-ho o no ser-ho, no en tenia ni idea. Aquell era precisament un dels temes que l’Oskar i jo havíem decidit d’ignorar. En qualsevol cas, els nostres pares eren, tant l’un com l’altre, “tan ateus com els rucs”, com deien ells; però en aquella època jo només tenia una vaga consciència del significat d’aquestes paraules. El meu pare justificava generalment la seva absència de fe explicant que les esglésies havien fet vessar massa sang; que, al seu entendre, s’havien comès massa crims en nom de Déu. La meva formació religiosa es reduïa si fa no fa a això.

(Pàg 48)
- (...) Hi ha una cosa que és per a mi més difícil des de fa un cert temps: acceptar que en tota llavor humana el millor i el pitjor viuen plegats com una vella parella desunida, i continuar creient que l’amor no abandona per això la partida, ni tan sols quan l’odi ho domina tot, com passa ara al nostre voltant..

(Pàg. 52)
- (...) El que vull dir –xiuxiuejava l’Anton-, és que el que ens ha portat a aquest cul-de-sac d’avui han estat les nostres petites covardies de cada dia, les de tots nosaltres, des de da massa temps... Tot el que podíem sentir als carrers, als cafès, la còlera i l’hostilitat que augmentaven, tot el que hem deixat que anés fent sense actuar. Hem vist com l’odi i la violència parien els seus fills davant les nostres portes, sense dir res...

(Pàg. 54)
Tenia por –una por que mai no havia experimentat abans- mentre ells es preguntaven en quin moment havia començat realment tot plegat i com s’explicava que no haguessin vist venir el desastre que s’anunciava... ¿De debò tot va començar pel furor encès dins la pupil.la d’un sol home? ¿I com s’explica que aquest furor acabés inflamant tot un poble? ¿En quin moment les paraules van començar a beure massa als carrers, a vacil·lar per les voreres, a equivocar-se de còlera...?

(Pàg. 57)
¿Que potser estarem sempre condemnats a comprendre les coses massa tard, quan ja no hi ha res més a fer que resignar-se al pitjor?

(Pàg. 67)
(...) Gràcies i coratge. Avui, en necessites tu tant com jo per no maleir els homes. Però no oblidis que dins la paraula desesperança es pot llegir tota sencera la paraula esperança!.

>> Altres han dit...

Insubria Critica, Chez Clarabel, Le scribe, Paperblog


>> Enllaços:
Anne-Lise Grobéty, els crítics, La veu, aranya negra de potes tortes, la ideologia, antisemitisme, Heine, llegir fa crèixer
.

diumenge, 6 de desembre de 2009

La gran complicación - Allen Kurzweil


Kurzweil, Allen. La gran complicación.
Barcelona: Diagonal, 2005










The grand complication
Traducció de Raquel Salegre


>> Com comença...
La búsqueda comenzó con una ficha de préstamo de la biblioteca y la curiosa petición de un elegante caballero.
- Disculpe -dijo el hombre, haciendo una ligera reverencia-, ¿podría robarle un minuto de su tiempo?Depositó la ficha en el mostrador de referencias le dio la vuelta para que las letras quedasen de cara a mí. Y como si la inusitada cortesía no fuese suficiente para atraer la atención de cualquiera, estaba también su escritura, una preciosa caligrafía antigua de seguros trazos ascendentes y afiladas ligaduras de salida, además del título del libro que solicitaba. Compartimentos secretos en los muebles del siglo XVIII se correspondía con mi fascinación por los escondrijos.

>> Moments...
(Pàg. 54)
- (...) El único Paraíso que conozco es una sala de cine que hay a un par de manzanas de donde crecí.
- Ya no existe, supongo.
- Hace mucho, ya.
Jesson asintió comprensivo.
- El Edén era mi refugio cuando era niño y también lo derribaron.- Al menos usted tiene este lugar.- Cierto. Festinalente es un refugio.- En cuanto al nombre...- Significa “apresúrate lentamente”. Un reto privado a la veloz mediocridad a la que la sociedad nos enseña a rendir culto.- Entonces supongo que no le interesa mucho la tecnología interactiva:
- ¡Mis ojos sí que son interactivos! Viendo la mirada bovina de los usuarios de ordenador de su biblioteca, “intrapasiva” me parece un término más adecuado. Yo prefiero los libros a esas loadas cajas de plástico y cristal.

(Pàg. 69)
Mientras guiaba al grupo a lo largo de la pasarela, escuché a dos de los miembros más voluminosos del grupo comentar por qué iba a querer alguien ser bibliotecario. Me di la vuelta y pregunté:
- ¿Por qué se nos tiene tan poco respeto? ¿Alguno de vosotros me lo puede decir? Una vez tuve que impartir un seminario sobre nuestra profesión y busqué algo ingenioso en le diccionario de citas familiares de Bartlett y, ¿qué creéis que encontré? Os lo diré: nada. Ni una maldita cita. Había citas sobre besos y citas sobre bichos, pero los bibliotecarios no encajaban. Y a eso, amigos, yo lo llamaría fraude. Mao Tse-Tung, Casanova, Ralph Ellison, Stephen King, en algún momento todos ellos trabajaron en los depósitos. Cada uno de ellos fue un hombre invisible en un universo de paralabras impresas.

(Pàg. 90)
-(...) Debo decirle, Alexander, que parece extrañamente indiferente a todo esto.
- Existe una diferencia entre tener sentimientos y mostrarlos. ¿Sabía que durante mucho tiempo Dewey ni siquiera incluyó las emociones en su sistema de clasificación?
- ¿Y considera que las excluyó a propósito?
- No, sólo digo que los bibliotecarios, como colectivo, no se las arreglan demasiado bien con los sentimientos (...)

(Pàg. 170)
-(...) Le necesito, Alexander.
- Se lo agradezco, señor Jesson.
- Lo que quiero decir es que le necesito libre de las limitaciones a las que se ve sometido en casa. Sin una atención constante por su parte, no creo que completemos la arquilla.
- No se preocupe por Nic. Los celos son propios de las francesas. Es como el perfume o el champán, prácticamente un producto de exportación.

(Pàg. 252)
(...) Aquí el tiempo se expande. Las horas tienen más minutos y los días más horas. No estoy seguro de por qué, pero la hora oficial de Jesson ofrece más oportunidades de pensar y leer y hacer juegos de palabras y conspirar. Una posible razón, al menos a nivel superficial, es el dinero. La riqueza ha liberado a J. de todo tipo de tareas. Nunca le he visto pagar una factura o comprar comida. No tiene platos que lavar, ni camas que hacer (o no lavar y no hacer, que también supone tiempo). En cuestiones domésticas, apenas mueve un dedo, excepto para hacer sonar alguno de los timbres. No ve a casi nadie, prefiere pasar los días en silenciosa comunión con libros y objetos. Para el resto del mundo, tal vez el tiempo es oro, para J. es justo al revés.

(Pàg. 351)
- (...) ¿Quiere decir que el reloj de bolsillo ni siquiera existe? –preguntó el señor Paradis desde detrás de su carrito de la limpieza- ¿Qué el viejo se lo inventó?.
- No, señor P., la Reina existe.
- ¿Y donde está?
- No lo sé. Desde que la robaron en Jerusalén, se ha unido a esa pequeña comunidad elitista de objetos, como el Halcón Maltés y el tesoro de Sierra Madre, que se definen más por la búsqueda que por la posesión.
.

divendres, 20 de novembre de 2009

Ulisses from Bagdad - Eric E. Schmitt

.
Schmitt, Eric-Emmanuel. Ulisses from Bagdad
Barcelona: Proa, 2009











Ulysse from Bagdad
Traducció de Glòria Farrés Famadas

Col·lecció A tot vent, 518


>> Que en diu la contraportada...
Ulisses from Bagdad és una novel·la d’aventures. El protagonista d’aquesta esplèndida narració, Saad Saad, vol fugir del caos de la ciutat de Bagdad, immersa en la guerra, i aconseguir la llibertat a Europa, on pensa començar de nou. No viatjarà sol. El seu pare, mort no fa gaire, se li apareixerà al llarg del viatge i el guiarà amb les seves converses. En el decurs d’aquest relat violent, còmic i tràgic, Saad Saad passarà tota mena de tribulacions en un viatge que no tindrà retorn. Eric-Emmanuel Schmitt reelabora en direcció inversa el viatge d’Ulisses, donant forma contemporània als grans mites de l’Odissea per crear una faula actual (aquí les sirenes són membres d’un grup de rock, Calipso és una dona siciliana…). Testimoni captivador i fraternal, Schmitt ens sedueix amb una epopeia picaresca i alhora ens interpel·la amb una pregunta inquietant: Són les fronteres el darrer bastió de la nostra identitat o més aviat l’última muralla de les nostres il·lusions?

>> Com comença...
Em dic Saad Saad, que en àrab significa “Esperança Esperança” i en angles “Trist Trist”. Al llarg de les setmanes, de vegades d’una hora a una altra o fins i tot en l’explosió d’un segon, la meva veritat llisca de l’àrab a l’anglès. Si em sento optimista, em converteixo en Saad l’Esperança, i si em sento miserable, en Saad el Trist.
A la rifa del naixement, pots treure números bons o dolents. Quan aterres a Amèrica, a Europa o al Japó, toques terra i ja està: neixes una vegada i prou, no cal tornar a començar. Mentre que quan veus la llum a l’África o a l’Orient Mitjà...
Sovint somio que he estat viu abans de néixer, somio que assisteixo als minuts que precedeixen la meva concepció: aleshores rectifico, condueixo la roda que remena les cèl·lules, les molècules i els gens i la desvio per modificar-ne els resultats. No per fer-me diferent, no Només per sortir a la llum en un altre lloc. Una altra ciutat, un país diferent.

>> Moments...
(Pàg. 35)
Vam esclafir a riuere, perquè es riu molt sota una dictadura, el riure pertany al material de supervivència.

(Pàg. 38)
(...) Espurnes. Espetecs. Fins i tot el paper gemegava de joia. De seguida, la Leila es posava la cigarreta a la boca, aspirava amb la rigorositat d’un músic, cloïa les parpelles, tirava la nuca enrere i feia la impressió que la cigarreta la penetrava; a causa d’una contracció, d’alguns espasmes –el pit s’enlairava, les espatlles es lliuraven al sofà, els genolls se separaven-, es notava que el seu cos sencer cridava el fum, l’acollia, el bevia i consentia que l’envaís. Quan tornava a obrir els ulls, amb les pestanyes papallonejant i l’iris imprecís, feia pensar en una favorita que surt, tremolosa, sorpresa, amb porpra a les galtes, d’una nit d’amor amb el sultà; s’hauria dit que per un segon ella temia no haver-se tornat a vestir. Després, la mà que aguantava la cigarreta passava davant la boca, els seus llavis atreien l’objecte, l’agafaven, i el fum li emanava de la gola, dels narius, complaent, gemegós, mandrós, d’un blanc magnífic que contrastava amb la carn fosca d’on s’escapava.

(Pàg. 45)
Qui era jo mateix? Un iraquià? Un àrab? Un musulmà? Un demòcrata? Un fill? Un futur pare? Un apassionat de la justícia i de la llibertat? Un autònom? Un enamorat? Tot això junt, tanmateix, no es conjuminava bé. Un home pot emetre molts sons segons deixi parlar una veu o una altra dins d’ell. Quina devia privilegiar?

(Pàg. 81)
Aquell matí els núvols, com que no podien impedir que el sol s’enlairés, els rebutjaven de mal humor, oposant-hi la seva inèrcia de plom, deixant traspuar una resplendor bruta, grisa, tan pobra de llum com d’ombra.

(Pàg. 82)
- En resum, la diferència entre nosaltres dos, fill, és que jo sóc un optimista que diu “demà” i tu ets un optimista que diu “en un altre lloc”. El teu optimisme el desplegues dins l’espai mentre que el meu l’he plantat en el temps.
- No minimitzis la distància entre la teva actitud i la meva. El teu optimisme sedentari és el fatalisme.- I el teu optimisme nòmada és la covardia de la fugida.

(Pàg. 96)
- (...) coneixes els manaments del perfecte terrorista?- No.- N’hi ha set. Ets capaç d’adoptar-los?- Continua.- 1) Tenir només una idea. A partir de dues idees, es comença a pensar; ara bé, el fanàtic sap, no pensa. 2) Destruir allò que s’oposa a aquesta idea. No admetre mai punts de vista diferents i, encara menys, divergents. 3) Abatre els qui s’erigeixen contra aquesta idea. Els opositors no mereixen existir perquè representen un perill per a la idea, per a la seguretat de la idea. 4) Considerar que la idea val més que una vida, compresa la teva. Ser fanàtic és haver trobat un valor que compta més que les individus. 5) No penedir-se d’usar la violència perquè constitueix la força actuant de la idea. La violència sempre té les mans netes, fins i tot si regalimen de sang. 6) Considerar que tots els objectius que has abatut amb la teva justa violència eren culpables. Si un d’ells, per atzar, estava d’acord amb tu, com el terrorista que s’immola, aleshores no és una víctima innocent, sinó un segon màrtir. 7) No deixar entrar el dubte en tu. Des del moment en què sents que s’infiltra un escrúpol, dispara: mataràs alhora el dubte i la qüestió. Fora l’esperit crític! (...)

(Pàg. 108)
- (...) No pots parlar com tothom?- No, ho evito.- I no et preocupa no ser comprès a la primera?- M’encanta. Localitzar l’imbècil, detectar l’ignorant i acorralar el mediocre ha esta sempre per a mi un dels meus plaers exquisits.- Tanmateix, pare, els mots s’han inventat perquè els homes s’entenguin.- Bestieses, els mots s’han inventat perquè els homes es distingeixin i es reconeguin entre els escollits.

(Pàg. 110)
- (...) Trobes que el meu comportament és indigne?- No, però pensava en el meu país...- Estàs equivocat. Què és un país? Un atzar al qual no dec res.

(Pàg. 154)
- (...) Saps una cosa Saad? La dictadura almenys és clara, juga net: la gent sap que hi ha un poder central, total, que exerceix arbitràriament i amb tota impunitat. A Occident això és més viciós: no hi ha dèspota, però hi ha unes administracions bloquejades, uns reglaments més llargs que totes les llistes telefòniques, unes lleis elaborades minuciosament per éssers benintencionats (...).

(Pàg. 176)
El crepuscle em semblà inacabable. El sol s’havia submergit al mar, però el paisatge tardava un temps infinit a refredar-se, a perdre els seus colors, a esborrar els seus relleus.

(Pàg. 195)
- Pare, creus que els somnis tenen un sentit?- És clar, fill. Els somnis no ens ensenyen el que passarà, sinó el que passa. Lluny de mostrar-nos el futur, ens revelen el present, amb una exactitud que no posseeix cap pensament. Els somnis et prevenen del que ets, sobretot després d’una jornada que t’ha trasbalsat, sacsejat i trossejat, que t’ha imposat unes regles o uns deures. La vida desperta ens sepulta perquè ens dispersa i ens socialitza; només el somni ens revela el que som.- Ets meravellós, tens una teoria per a cada cosa.- És el que és propi dels intel·lectuals. Encara que no sempre diguin la veritat, sempre disposen d’una ficció. Aleshores, fill, has somiat?.

(Pàg. 207)
Esvelta, amb un pit estret on unes petites indicacions mostraven unes sines més que no pas unes mamelles, aquella bellesa esclatant tenia alguna cosa d’adolescent, d’andrògina, en el llindar dels sexes, i només la gràcia exquisida dels seus gestos em convencia que no tractava amb un àngel ros, daurat i evanescent, sinó amb una dona, és a dir, amb un àngel inacabat.

(Pàg. 221)
La felicitat que s’espera sovint fa malbé la que es viu.

(Pàg. 228)
-(...) saps per què els europeus fan la guerra, maten i es maten? Per avorriment. Perquè no tenen ideals. Fan la guerra per salvar-se dels embolics, fan la guerra per escapar-se de la desesperació, fan la guerra per regenerar-se.- Exageres. Europa viu en pau des de fa seixanta anys.- Justament! S’han allunyat massa de la guerra: avui en dia els joves europeus estan a punt de suïcidar-se, els adolescents s’afanyen per trobar els mitjans per eliminar-se.- No, han canviat. En aquest moment, estan més bé.
- Sí, estan més bé perquè hi ha el cinema, la televisió, que els donen cada dia la seva petita dosi d’horror: els cadàvers, la sang, els ferits evacuats, les explosions(...)- Em sorprendria que trobessis un europeu convençut del retrat que esbosses d’ell.- Naturalment! Els europeus no saben que són així. Per què? Perquè, per estudiar-se, han inventat un mirall que deforma: els intel·lectuals. Una cosa genial: el mirall que els dóna una altra imatge d’ells mateixos! El reflex que els permet de veure’s sense veure’s! Els europeus adoren els intel·lectuals, els ofereixen la glòria, la fortuna, la influència perdeu els creïn la impressió que no són pas com són, sinó tot el contrari: pacifistes, humanistes, fraternals, idealistes.

(Pàg. 232)
- (...) Escolta, amic, l’espècie humana només té dos tipus d’homes: aquells que es fan retrets a ells mateixos i aquells que fan retrets als altres. Tu pertanys als primers: tu et llances i només et culpes a tu mateix si fracasses. Jo, per desgràcia, engreixo el grup dels darrers, els ressentits, els que critiquen la Terra sencera. Xerro molt, però actuo poc.

(Pàg. 257)
L’home lluita contra la por però, contràriament a allò que es diu sempre, aquesta por, no és la por a la mort, ja que no tothom sent la por a la mort, perquè alguns no tenen prou imaginació, uns altres es consideren immortals, i encara uns altres esperen trobades meravelloses després del seu traspàs; l’única por universal, la por de debò, la que dirigeix tots els nostres pensaments, és la por a no ser res.

(Pàg. 275)
- Vostè és optimista?- Per a vostè, sí. Per al futur del món, no. El problema dels homes és que només saben entendre’s entre ells quan estan aliats contra els altres. És l’enemic qui els uneix.

(Pàg. 296)

- Mira, pare, quan m’evoques els llibres que t’agraden, aquelles novel·les que tenen un final feliç o un desenllaç just, arribo a la conclusió que els escriptors són uns xarlatans. Intenten vendre el món com allò que no és: ordenat, equitatiu, moral. Estafadors! Els haurien de prohibir als nens, proscriure’n la lectura, tornen la vida més difícil perquè ens han persuadit primer que podria ser bella. Per culpa d’ells, cada vegada que algú fracassa en alguna cosa o que s’omple de merda, se sent culpable.

>> Altres han dit...
Lector impertinente, l’hibouquineur

>> Enllaços:
Eric Emmanuel Schmitt, quí és l'heroi?, què n'explica l'autor del seu llibre, Itàlia: punt de trobada, benvingut enlloc, el partit Baas, la història del partit Bass, quí va inspirar a Homer?, Iraq, Iraq..., terrorisme yihadista, Opi, i l'Onu fa quelcom?, Lampedusa, fronteres..., Humanisme.
.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Al sur de la frontera, al oeste del Sol - Haruki Murakami


Murakami, Haruki. Al sur de la frontera, al oeste del Sol
Barcelona: Tusquets Editores, 2007









Kokkyō no minami, taiyō no nishi
Traducció de Lourdes Porta Fuentes
Col·lecció Maxi, 3/2




>> Què en diu la contraportada...

Al sur de la frontera, al oeste del Sol: Hajime vive una existencia relativamente feliz –se ha casado, es padre de dos niñas y dueño de un club de jazz—cuando se reencuentra con Shinamoto, su mejor amiga de la infancia y la adolescencia. Y la atracción renace. Hajime parece dispuesto a dejarlo todo por ella... Una historia sobre amores perdidos y recobrados, sobre la consumación de una promesa de plenitud, que destila la indefinible sensación de desajuste con el mundo que acucia al hombre contemporáneo.

>> Com comença...
Nací el 4 de enero de 1951. Es decir: la primera semana del primer mes del primer año de la segunda mitad del siglo XX. Algo, si se quiere, digno de ser conmemorado. Ésta fue la razón por la que decidieron llamarme Jaime (“Principio”). Pero, aparte de eso, nada de memorable hubo en mi nacimiento.

>> Moments...
(Pàg. 21)
- (...) En este mundo hay cosas que son recuperables y otras que no. Y el paso del tiempo es algo definitivo. Una vez has llegado hasta aquí, ya no puedes retroceder. ¿No crees? –Asentí-. A mí me parece que con el paso del tiempo hay cosas que se solidifican. Como el cemento dentro de un cubo. Y entonces ya no se puede retroceder. Lo que quieres decir es que el cemento que tú eres ya ha fraguado del todo y que no es posible ningún otro tú que el de ahora, ¿no es así?

(Pàg. 34)
Las cosas van siguiendo su curso mediante la superposición escalonada de imágenes concretas, una tras otra. Para llegar al sexo, se tiene que empezar por bajar la cremallera del vestido. Y entre el sexo y la cremallera existe un proceso a lo largo del cual quizá sean necesarias veinte o treinta pequeñas decisiones y juicios.

(Pàg 38)
Entonces no lo sabía. No sabía que era capaz de herir a alguien tan hondamente que jamás se repusiera. A veces, hay personas que pueden herir a los demás por el mero hecho de existir.

(Pàg. 53)
La primera chica con la que me acosté era hija única.
No se trataba –tampoco en su caso puede decirse otra cosa- del tipo de mujer que los hombres se vuelven a mirar por la calle. Apenas llamaba la atención. A pesar de todo, desde la primera vez que la vi me sentí atraído hacia ella de una manera tan violenta que incluso yo mismo me asombré. Fue como si, de repente, me hubiera alcanzado un rayo invisible y mudo mientras andaba por la calle en pleno día. Sin reservas ni condiciones. Sin causas ni explicaciones. No había ningún “pero”, no había ningún “si”.

(Pàg. 64)
Y un día me di cuenta de que había finalizado la era de la política. Aquel oleaje imponente que durante un tiempo había sacudido el siglo perdió su empuje y acabó engullido por una cotidianeidad inevitable y desprovista de color.

(Pàg. 86)
- ¿Por qué me miras tan fijamente? –me preguntaba.
- Porque eres bonita –respondía yo
- Eres la primera persona que me lo dice.
- Es que soy el único que lo sabe.

(Pàg. 102)
(...) Cuando una generación muere, la sucede la siguiente. Es así. Hay muchas maneras de vivir. Hay muchas maneras de morir. Pero eso ninguna importancia. Al final, sólo queda el desierto. El desierto es lo único que vive de verdad.

(Pàg. 127)
- ¿Ya no lees novelas?
- Sí, claro que sí. Pero no tanto como antes. Apenas conozco las modernas. Sólo leo novelas antiguas. La mayor parte del siglo XIX. También releo muchos libros que había leído hace tiempo.
- ¿Y por qué no lees novelas modernas?- Tal vez sea porque no me gusta que me defrauden. Cuando leo un libro malo, tengo la sensación de haber malgastado el tiempo.

(Pàg. 180)
- ¿Sabes, Hajime? –dijo-. A través de una fotografía no puedes comprender nada. No es más que una sombra. El verdadero yo está en otro sitio. Y eso no sale reflejado en la imagen.

(Pàg. 193)
A veces pensaba que llorar me produciría alivio. Pero no sabía por qué llorar. No sabía por quién llorar. Era demasiado egoísta para llorar por los demás, demasiado viejo para llorar por mí.

(Pàg. 207)
- (...) Te dejé un mensaje en el que te explicaba que, por una temporada, no podría venir.- Por una temporada –repetí- son palabras cuya duración no puede medir la persona que espera.- Pero quizás hay situaciones en las que sean necesarias, ¿no crees? Casos en los que no se puedan utilizar otras –dijo.-Y “quizás” es una palabra cuyo peso no se puede calcular.

>> Altres han dit...
Una finestra oberta al món, Literatos, Papel en blanco, Leer por leer,

>> Enllaços:
Haruki Murakami, fa mal, fill únic, per què ella, per què era coixa?, revista Brutus, fem una copa?,
Star crossed lovers, passió per la cockteleria, Charlie Parker, marxant cap al sud de la frontera...
,

diumenge, 8 de novembre de 2009

Visions & Cants - Joan Maragall

Maragall, Joan. Visions & Cants
Barcelona: Edicions 62, 1984














Edició a cura d’Enric Bou
Col.lecció El Garbell, 13


>> Què en diu la contraportada...
Joan Maragall (1860-1911) és una de les grans figures de les lletres catalanes. La seva obra poètica és potser la més singular del moviment modernista i hi destaca especialment Visions & Cants, que publicà l’any 1900. Recordant unes paraules de Carles Riba, “diríem que necessitava un desdoblament d’ell mateix en figures de contrast o de mite i renovar-se en efectes considerats impossibles fins al moment de la sotragadora intuïció, o vibrar a l’uníson d’un afany col·lectiu, per a atènyer la seva plena mesura com a poeta”.Visions & Cants és ja un llibre de plenitud. Respon a un moment especial de puresa en què el poeta, Maragall, s’ha fet amb un art, disposa d’unes tribunes publiques –és escoltat- i està a punt de teoritzar sobre el seu art. Té coses a dir i sap com dir-les.

>> Com comença...
La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que es fa de dia.

La missa de l’estiu
el capella la diu
amb les portes obertes.

S’oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

El caçador es deleix.
de fora estant l’oeix
amb un genoll a terra.
(El mal caçador)

>> Moments...
(Pàg. 38)
- Treu-te la capa,- li demana ella.-
treu-te la cap, que et veuré més gran.
- Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
- No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadesa es van mirant.

- Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
- De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
(El compte Arnau, III)

(Pàg. 42)
(...)
- Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
- Els roures viuen i viuen,
pro també compten els anys.

- Doncs, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

- La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

- Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dóna pas.
- La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat.

- Doncs ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

- Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat

- Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

- Seràs roure, seràs penya
serà mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.”
(El compte Arnau, VI)

(Pàg. 48)
(...)
Tots els cavallers s’aixequen,
mes els raca l’envestida.
“Vergonya, barons, vergonya!”,
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarraïns,
amb ullada estemordida,
van veure a l’host catalana
com mai ningú més l’ha vista,
i el blanc cavaller Sant Jordi
lluitar en nostra companyia.
(L’estimada de Don Jaume, III)

(Pàg. 54)
(...)
- Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor conhor.
- Mes ara…
- Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
- Te’n penedeixes?
- Sí, me’n penedeixo.
- Doncs, sia’t perdonat.
- Amén, amén...
(La fi d’en Serrallonga)

(Pàg. 73)

(...)
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per lo símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant
(La sardana)

(Pàg. 81)

Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se’n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
un dia de vida és vida;
gosa el moment que t’ha sigut donat.
(Cant de Novembre)

(Pàg. 84)

(...)
Jo he vist els barcos-marxar replens
dels fills que duies-a que morissin:
somrients marxaven-cap a l’atzar:
i tu cantaves-vora del mar
com una folla.

On són els barcos?-On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, -no tens ningú.
Espanya, Espanya-retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
(Els tres cants de la guerra. Oda a Espanya)




>> Enllaços:
Joan Maragall, Maragall com a transmissor, background familiar, background crític, anatomia i..., ...lectura completa, per estudiosos de Maragall, Serrallonga, el cant de la senyera de l'Orfeó, el cant de la senyera contemporani, Goethe i Maragall, Romanticisme
.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Winesburg, Ohio - Sherwood Anderson


Anderson, Sherwood. Winesburg, Ohio
Barcelona: Viena Edicions, 2009






Winesburg, Ohio
Traducció de Francesc Parcerisas


>> Què en diu la contraportada...
Del llit estant, un escriptor vell mata les hores contemplant tot el que passa sota la finestra de la seva habitació, al carrer principal de Winesburg. I aparentment no sembla que hi passi gran cosa, perquè Winesburg no és res més que un poblet polsegós de l’Oest americà.
Però, és clar, hi ha la gent, principalment grangers i botiguers, i també uns quants metges, un banquer, un vicari presbiterià i una mestra que cada nit llegeix al llit, nua, fins que agafa el són... I també hi ha els secrets confessats sota els efectes de l’alcohol, els rumors que es confirmen al cap d’uns mesos, i el que ningí no diu, però que l’escriptor sap reconèixer en un gest imperceptible... Winesburg, Ohio és tot això i molt més: és un extraordinari retaule de personatges inoblidables que fan un viatge sense retorn a l’epicentre mateix de les seves vides, allà on han intentat amagar tota la veritat.

>> Com comença...
L’escriptor, un home vell amb un bigoti blanc, tenia problemes per ficar-se al llit. Les finestres de la casa on vivia eren altes i ell volia contemplar els arbres quan es despertava al matí. Un fuster li va arreglar el llit perquè quedés al mateix nivell de la finestra.
Tot allò va provocar un enrenou considerable. El fuster, que havia servit com a soldat a la Guerra Civil, es presentà a la cambra de l’escriptor i s’assegué per proposar-li de construir una plataforma que servís per aixecar el llit. L’escriptor tenia cigars i el fuster fumava.
(El llibre del grotesc)

>> Moments...
(Pàg. 14)
El que feia grotesca la gent eren les veritats. El vell tenia una teoria força desenvolupada respecte de tot això. Creia que en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l’anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d’acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en falsedat.
(El llibre del grotesc)

(Pàg. 49)
- (...) La idea és molt senzilla, tant que si no t’hi fixes una mica podries oblidar-te’n per sempre. En essència és això: que al món tothom és Jesucrist i que tots acaben crucificats. Això és el que pretenc explicar. No te n’oblidis pas. Passi el que passi, sobretot no et permetis oblidar-ho
(El filòsof)

(Pàg. 61)
(...) era un home que no encaixava en aquella època ni en aquell lloc, i això el feia patir i feia patir als altres. Mai no aconseguí obtenir de la vida el que volia, i és que no sabia el que volia.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 65)
Avui, un granger que s’escalfa palplantat davant de l’estufa de la botiga del poble té el cap reblert de paraules d’altres homes. Els diaris i les revistes li han omplert el cap com un globus. Aquella ignorància antiga i brutal, que també posseïa una mena de bella innocència infantil, ha desaparegut per sempre més.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 74)

Encara creia que, en qualsevol moment Déu podia manifestar-se enmig dels vents o dels núvols, però ja no exigia aquest reconeixement. Ara resava per obtenir-lo. De tant en tant més aviat tenia dubtes i li semblava que Déu havia abandonat el món. Lamentava que el destí no l’hagués fet viure en una època més senzilla i bondadosa, quan, per la crida de qualsevol núvol estrany al cel, els homes deixaven les terres i la llar i es dirigien al desconegut per crear nous llinatges.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 75)

D’una manera imprecisa, s’adonava que aquella atmosfera dels llocs i dels temps antics que sempre havia cultivat a la seva imaginació era diferent i molt distant d’allò que els altres tenien al cap. L’inici de l’edat més materialista en la història del món, en la qual hi hauria guerres sense patriotisme, la gent s’oblidaria de Déu i només prestaria atenció a les regles morals, i el desig de poder substituiria el desig de servir i la bellesa quedaria relegada en un tres i no res davant la terrible cursa de la humanitat per posseir coses; tot això se li feia present a en Jesse, l’home de Déu, com es feia present a la resta dels homes.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 81)
S’havia obert camí al món sense haver après res dels llibres, però estava convençut que, si hagués disposat de llibres, les coses li haurien anat molt millor.
(Santedat. Una història en quatre parts)

(Pàg. 100)
- (...) Entesos, apunta això. Se’m va acudir l’altre dia. Posem per cas, la decadència. A veure ¿què és la decadència? És un foc. Crema la fusta i altres coses. ¿Oi que no hi havies pensat mai? És clar que no. Aquesta vorera mateixa i aquest magatzem de pinsos, i els arbres que hi ha allà baix al carrer... tots estan encesos. Tot crema. Ja veus, la decadència sempre està en acció. No para mai. L’aigua i la pintura no la poden aturar. Si una cosa és de ferro, ¿aleshores què? Doncs es rovella. Això també és una manera de cremar. Tot el món està en flames. Comença els articles al diari d’aquesta manera. Posa-ho amb lletres ben grosses: ¡ El món en flames! Ja veuràs com la gent s’ho mira. (...)
(Un home d’idees)

(Pàg. 107)
S’exaltava i deia coses que no hauria volgut dir, i l’Alice, traïda pel desig de tenir alguna cosa bella en la seva vida, que era força esquifida, també s’exaltava. Tota la crosta exterior de la seva vida, tota la seva reserva i la seva timidesa, s’esparracava i es lliurava a les emocions de l’amor.
(Aventura)

(Pàg. 112)
Mentre albirava tota aquella extensió de terra, alguna cosa, potser la idea que la vida mai no s’atura com ens demostra la successió de les estacions, va fer que repassés els anys transcorreguts. Amb una esgarrifor de temença, s’adonà que la belles ai la frescor de la joventut ja l’havien abandonada. Per primer cop, va tenir la sensació d’haver estat enganyada.
(Aventura)

(Pàg. 126)
Per a ella, aquell home sensible i una mica infantil que s’havia fet estimar per tothom, havia estat desafortunat, un home massa extraordinari per a la vida de cada dia.
(El pensador)

(Pàg. 145)
- No he perdut la fe. Això ho puc dir ben alt. Però he anat a parar a un lloc on la meva fe no es podrà concretar –va declarar amb una veu ronca. Clavà amb duresa l’esguard en la nena i començà a adreçar a ella, prescindint totalment del pare-. Aquesta dona vindrà –va dir, i ara la veu era precisa i anhelant-. I jo me l’he perduda, ¿ho entens? NO ha vingut en el meu temps. Potser tu ets la dona. Seria molt propi del destí que em permetés estar davant d’ella una vegada, en un vespre com aquest, quan jo ha m’he destruït amb la beguda i ella encara només és una nena.
(Tandy)

(Pàg. 145)
-(...) És la qualitat de ser forta per ser estimada. És una cosa que els homes necessiten trobar en les dones, però no troben.
(Tandy)

(Pàg. 163)
- (...) Si de debò vols ser escriptor, has de deixar de jugar amb les paraules –li explicà-. Seria millor que abandonessis la idea d’escriure fins que no estiguis més ben preparat. Ara és el moment de viure. No vull espantar-te, però et voldria fer veure com n’és, d’important, el que vols aconseguir. No pots ser només un venedor de paraules. El que cal aprendre és allò que la gent pensa, no el que diu.
(La mestra)

(Pàg. 169)
Tothom sap com és un artista que xerra. Al llarg de tota la història del món que coneixem, els artistes sempre s’han reunit a les seves cambres per xerrar. Parlen d’art i ho fan d’una manera apassionada, gairebé malaltissa. Ho consideren molt més important del que en realitat és.
(Solitud)

(Pàg. 215)
Mai no es feia veure. Aquesta va ser una qualitat que l’ajudà a sortir-se’n. De manera força curiosa, sempre es quedava a l’ombra projectada per la paret de la vida, i estava fet per quedar-s’hi.
(La beguda)

>> Altres han dit...
LLunàtic, Ariadna al laberint grotesc, Lectures de l'Espolsada


>> Enllaços:
Sherwood Anderson, com deuria de ser Winesburg?, i on podria estar?, Oh senyor!, Novel·la seminal, el sentit de la vida, per no perdre's, costumisme?, tot crema, Grant Wood, altres s'hi van inspirar
:

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Club de lluita - Chuck Palahniuk

Palahniuk, Chuck. Club de lluita.
Barcelona: Empúries, 2005









Fight Club
Traducció de Jordi Cussà
Colecció Narrativa, 266

>> Que en diu la contraportada...
Un clàssic underground des que es va publicar el 1996, Club de lluita és actualment una novel·la reconeguda com una de les més originals i provocadores de la literatura contemporània. Portaveu d’una generació inconformista que vol viure al marge, i adaptada al cinema per David Fincher amb gran èxit de taquilla, Club de lluita és una magistral novel·la que narra els avatars d’uns joves oficinistes que els caps de setmana es barallen a cops de puny i el dilluns tornen a les seves feines amb els ulls morats i una sensació embriagadora de llibertat, omnipotència i superioritat. Aquestes reunions clandestines són part del pla amb el qual Tyler Durden, cambrer, projeccionista i geni anàrquic, pretén venjar-se d’una societat malalta pel consumisme desfermat.

>> Com comença...
Tyler em troba feina de cambrer, i després d’això el mateix Tyler m’està ficant una pistola dins la boca i dient-me, el primer pas cap a la vida eterna és que has de morir. Durant molt temps, però, Tyler i jo vam ser amics inseparables. La gent sempre em demana si el coneixia bé, Tyler Durden.
Amb el canó de la pistola encastat contra la meva gargamella, Tyler em diu:
- Nosaltres en realitat no morirem.

>> Moments...
(Pàg. 54)
Les persones que conec que solien asseure’s al bany amb una revista pornogràfica, ara s’hi asseuen amb el catàleg de mobles d’Ikea.

(Pàg. 60)
Potser l’autosuperació no és la resposta.
Tyler no conèixer el seu pare.
Potser l’autodestrucció és la resposta.

(Pàg. 61)
Els gimnasos on vas estan plens d’individus que s’esforcen per semblar homes, com si ser home signifiqués tenir l’aparença que dicta un escultor o un director artístic.
Com diu Tyler, fins i tot els suflés semblen inflats.

(Pàg. 69)

(...) Tot plegat és culpa meva. A vegades, t’equivoques al fer una cosa i te la foten. A vegades són les coses que no fas la causa per la qual te la foten.

(Pàg. 77)
- ¿Saps què? El condó és la sabateta de vidre de la nostra generació. Te’l poses quan coneixes un desconegut. Balles tota la nit i després el llences. El condó, vull dir. No el desconegut.

(Pàg. 81)
Tyler diu que jo estic molt, molt lluny de tocar fons, per ara. I que si no em precipito fins al capdavall, no em podré salvar. Jesús ho va fer a través de la crucifixió. No m’hauria de limitar a deixar de banda els diners, les propietats i l’educació. No es tracta d’un retir de cap de setmana. Hauria de fugir corrents de l’autosuperació i llançar-me cap al desastre.

(Pàg. 123)
Res no és estàtic.
Tot es va fent miques.
Jo ho sé perquè Tyler ho sap.

(Pàg. 126)

- Jo sóc una immundícia –va dir Tyler-. Sóc una immundícia i una merda i segons vostè i aquest puto món estic boig -va dir Tyler al president del sindicat-. A vostè tant li fa on visc o què sento, què menjo o com alimento els fills o com pago el metge si em poso malalt, i és veritat sóc un estúpid, fastiguejat i feble, però continuo sent responsabilitat seva.

(Pàg. 134)
Quan Tyler va inventar el Projecte Pandemònium, Tyler va dir que l’objectiu del Projecte Pandemònium no tenia cap relació amb la gent. A Tyler li era igual si algú prenia mal o no. L’objectiu era ensenyar a cada home membre del projecte que tenia el poder de controlar la història. Nosaltres, cada un de nosaltres, podria apoderar-se del govern del món.

(Pàg. 137)
- Reciclar i limitar la velocitat és merda pura –va dir Tyler-. És com deixar de fumar una estona abans de morir.

(Pàg. 154)
- Si ets mascle i cristià i vius en aquest país, com a model de Déu tens el teu pare. I si mai no vas conèixer el pare, si el pare t’abandona o es mor o no és mai a casa, ¿què n’has de creure de Déu?

(Pàg. 159)
Sóc imbècil i l’únic que faig és voler coses i necessitar coses.

(Pàg. 162)
- Hi ha una classe d’homes i dones valents que volen donar la vida per alguna cosa. La publicitat fa que aquesta gent es dediqui a perseguir cotxes i robes que no necessita. Generacions senceres han estat treballant en feines que detestaven, només per poder comprar coses que en realitat no necessiten.

(Pàg. 166)
Escolta’m, ara, moriràs, Ray-mond K.K.K. Hessel, aquest mateix vespre. Potser moriràs d’aquí a un segon o potser d’aquí a una hora, tu ho decideixes. Així que digue’m mentides. Explica’m la primera cosa que et passi pel cap. Inventa alguna cosa. No m’importa una merda. Jo tinc la pistola.

(Pàg. 170)
Et despertes a O’Hare i agafes el tren d’enllaç fins a Chicago.
Avança el rellotge una hora.
Si pots despertar-te en un lloc diferent.
Si pots despertar-te en un temps diferent.
¿Per què no pots despertar-te sent una persona diferent?

(Pàg. 179)
-Recordi això –va dir Tyler-. La gent que vol aixafar, som aquells dels quals vostè depèn. Nosaltres som la gent que li renta la roba i li cuina el menjar i li serveix el sopar. Li fem el llit. El protegim mentre dorm. Conduïm les ambulàncies. Li passem les telefonades. Som cuiners i taxistes i ho sabem tot, de vostè. Ens encarreguem de les seves queixes a la companyia d’assegurances i dels càrrecs de la targeta de crèdit. Controlem absolutament tots els fragments de la seva vida.
- Som els fills mitjans de la història, educats per la televisió per creure que un dia seríem milionaris i estrelles de cine i estrelles de rock, però no ho serem. I ens n’acabem d’adonar –va dir Tyler-. De manera que més val que no ens doni pel sac, a nosaltres.

(Pàg. 190)
Després dels trets de la policia, el miracle increïble de la mort.

>> Altres han dit...
Error reporting(0), Aristòcrata i obrer, Barcelona Review, ¿Quién me mandaría a mí?


>> Enllaços:
Chuck Palahniuk, Ozymondias, una mica de pedagogia, Comite Incendiari, Comité d'Assalt, Comité de Dolenteries, Comite de Contrainformació, ai la publicitat !!!, Déu no fa cas, Projecte Pandemonium,
Vaig sortir amb un paio que tenia doble personalitat, nihilisme, Tuinal, la religió moderna, Haikus, Col.lagen, guanya't la vida amb el sabó,



.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

L'hora del diable i altres ficcions - Fernando Pessoa


Pessoa, Fernando. L’hora del diable i altres ficcions
Barcelona: Proa, 2000



















Traducció d’Albert Mestres
Col·lecció A tot vent, 385


>> Què en diu la contraportada...
Vet aquí què passaria si el diable es decidís a donar la seva versió de l’univers; o si un gurmet extravagant es proposés fer el sopar més original del món; o si un filòsofs s’esvaís a força d’especular amb el temps i l’espai: o si un detectiu portés la lògica de Sherlock Holmes fins a fer-ne l’única aventura possible. Vet aquí una faula sense moral o la millor pintura per al cotxe.

>> Com comença...
Sortien del tèrminus, i, en arribar al carrer, ella va veure amb sorpresa que estava al mateix carrer on vivia, a poques passes de casa. Va aturar-se. Després va tombar-se enrere, per expressar aquesta sorpresa al company; però darrere seu no venia ningú. Hi havia el carrer, lunar i desert, i no hi havia cap edifici que pogués ser o semblar ser un tèrminus d’estació de tren.
(L’hora del diable)

>> Moments...
(Pàg. 14)
Dato del principi del món, i des de llavors he estat sempre un ironista. Ara, com deu saber, tots els ironistes són inofensius, excepte si volen fer servir la ironia per insinuar alguna veritat. Ara ja no he pretès mai dir la veritat a ningú –en part perquè no serveix de res, i en part perquè no la conec. El meu germà gran, Déu totpoderós, crec que tampoc no la sap. Això, tanmateix, són qüestions de família.
(L’hora del diable)

(Pàg. 15)
Estigui, doncs, tranquil·la. Corrompo, és cert, perquè faig imaginar. Però Déu és pitjor –en un sentit, almenys, perquè va crear el cos corruptible, que és molt menys estètic. Els somnis, com a mínim, no es podreixen. Passen. Més aviat, ¿oi?
(L’hora del diable)

(Pàg. 17)

- Mai no he tingut infància, ni adolescència, ni per tant edat viril a la qual arribar. Sóc el negatiu absolut, l’encarnació del no-res. El que es desitja i no es pot obtenir, el que se somia perquè no pot existir: en això està el meu regne nul i aquí s’assenta el tron que no em va ser donat.(...)
(L’hora del diable)

(Pàg. 18)

El principi de la ciència és saber que ignorem. El món, que és el lloc on som; la carn, que és el que som; el Diable, que és el que desitgem: aquests tres, a l’Hora Alta, ens van matar el Mestre que havíem de ser. I aquell secret que ell tenia, perquè ens convertíssim en ell, aquest secret es va perdre.
(L’hora del diable)

(Pàg. 19)

- Senyora, totes les religions són verdaderes, per oposades que semblin. Són símbols diferents de la mateixa realitat, són com la mateixa frase dita en diverses llengües; de manera que els que estan dient la mateixa cosa no s’entenen els uns als altres (...)
(L’hora del diable)

(Pàg. 22)

- (...) Però jo no sóc el que es pensen. Les Esglésies m’abominen. Els creients tremolen al meu nom. Però tinc, vulguin o no, un paper al món. No sóc el revoltat contra Déu, ni l’esperit que nega. Sóc el Déu de la Imaginació, perdut perquè no creo (...) El que creo queda dins l’ànima –no te lloc ni posició al món.
(L’hora del diable)

(Pàg. 60)
(...) La ignorància que el professor Boro tenia del futurisme va ser l’única benzina per a la taca de la seva realitat moderna. ¿Però hi ha cap professor de cap Universitat d’Europa que segueixi de prop els moviments de l’art contemporani?
(Crònica decorativa)

(Pàg. 62)

(...) ¿Com, d’altra banda, fotografiar el Japó i els japonesos? La primera cosa que real que té el Japó és el fet d’estar sempre lluny de nosaltres, estiguem on estiguem. No s’hi pot anar, ni ells poden venir fins a nosaltres. Concedeixo, si se m’hi obliga, que existeixin un Tòquio i un Yokohama. Però això no és al Japó,, és només a l’Extrem Orient.
(Crònica decorativa)

(Pàg. 77)
Perquè un home sigui distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Perquè un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral.
(Barao de Teive: Textos)

(Pàg. 78)

L’escrúpol és la mort de l’acció. Pensar en la sensibilitat aliena és estar segur de no actuar. No hi ha acció, per petita que sigui –i com més important, més cert és això-, que no fereixi una altra ànima, que no faci mal a algú, que no contingui elements de què, si tinguéssim cor, no ens hauríem de penedir.
(Barao de Teive: Textos)

(Pàg. 85)
- El sentiment i la voluntat –continua el Profesor Serzedas- són els resultats materials del fet que l’individu estigui limitat com a pensament. Com el rovell ataca el ferro inusat, així el sentiment i la voluntat són les conseqüències naturals de ser cada un de nosaltres un pensament limitat.
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 99)

La idea, el pensament és el que en nosaltres hi ha de més absolut, de més tendint a l’absolut...Concebre fortament una cosa és crear-la...
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 100)

Totes les teories, per absurdes que siguin, caben en l’autèntic intel·lectualisme –com a veritats i errors.
(El vencedor del temps – contes de Pero Botelho-)

(Pàg. 163)

La guerra és un estat de bogeria col·lectiva, però en els seus resultats sobre l’individu, difereix de la borratxera. La borratxera el dissipa, la guerra el torna anormalment lúcid, per una abolició de les inhibicions morals. El soldat és un possés: funciona en ell, i a través d’ell, una personalitat diferent, sense llei ni moral. El soldat és un possés o un intoxicat, o una d’aquelles drogues que donen una claredat factícia a l’esperit, una lucidesa que no ha de tenir davant la profusió de la realitat.
(El cas Vargas)

>> Enllaços:
Fernando Pessoa, ironistes, Diable, cabalá, teosofía, mèdiums, quí és el doctor Quaresma?, pessoas,
histeroepilepsia
.