dijous, 21 d’abril de 2016

Fuegos - Lorenzo Mattotti














Mattotti, Lorenzo. Fuegos. 
Barcelona: La Cúpula, 1988


Fuochi. Traducció de Narcís Fradera.



 Què en diu la contraportada...
"No había sido capaz de atrapar la Naturaleza en mis trabajos anteriores...
He querido comunicar mi fascinación por la naturaleza. Cuando ves una película de Tarkowsky o Herzog –el verde, el follaje, las nubes-, es increíble. ¿Cómo se pueden expresar estas cosas en un cómic? ¿Es posible?
Este fue el desafio."
Lorenzo Mattotti

Fuegos es un triunfo. Cuenta la historia de un joven oficial de la marina, el teniente Absinthe, hechizado por una isla mágica y sus extraños habitantes. Deserta de su barco y tripulación para salvar su paraíso de la destrucción.
La historia llega a su climax en un furioso infierno expresionista.

Com comença







































Moments...

(Pàg. 16)


















(Pàg. 17)












(Pàg. 19)























(Pàg. 25)



















(Pàg. 27-28)







































(Pàg. 35)























(Pàg. 40)


















(Pàg. 52)






































(Pàg. 57)













(Pàg. 62)























 Altres n'han dit...

 Enllaços:

divendres, 15 d’abril de 2016

Era broma - Gabriel Josipovici



"- (...) No sé mai què diràs.- Però és que no se sap, oi? –diu ella.- Et sorprendria veure com n’és de previsible, la majoria de gent (...)" 





Josipovici, Gabriel. Era broma.
Barcelona: Raig verd, 2014

Only joking. Traducció de Ferran Ràfols
Col·lecció Raigs globulars, 11




  Què en diu la contraportada...
Gabriel Josipovici, un dels més prestigiosos escriptors anglesos, ens proposa en aquesta ocasió que llegim només per diversió. Com si juguéssim a una mena de Cluedo.
Trobarem al baró, un home d’edat avançada amb una gran fortuna, a la seva esposa Espelth, una nerviosa dona que vol seguir sent rica, a Alphonse, un antic pallasso reconvertit en investigador privat que s’involucra en una trama d’espionatges creuats, a Isabelle, estudiant d’art que, gràcies als seus encants, s’aprofita de tots els homes amb qui es creua, i una intricada xarxa d’enganys, xantatges, robatoris i plans d’assassinat.
Amb aquests elements i la qualitat literària de Josipovici ens espera una gran lectura, i segur que alguna cosa més que simple diversió.

  Com comença...
Quan el baró, com li agrada que li diguin, té ganes de parlar, sempre s’asseu davant. En Felix, al volant, sap per experiència que no ha de començar la conversa. Està enfeinat conduint la berlina silenciosa pels carrers congestionats de Henley.
No és fins que s’acosten a l’autovia que el baró comença a parlar.

  Moments...
(Pàg. 85)
- Això –diu el baró- és l’hamaca de la meva dona. Li agrada estirar-s’hi a la tarda i deixar que la brisa la bressoli fins que s’adorm.
- Que dorm molt? –pregunta la Natasha.
- La gent infeliç sempre dorm molt –diu el baró.
- Per què és infeliç?
El baró s’arronsa d’espatlles i se la mira des de sota del manyoc de rínxols blancs.
- Hi ha molts motius per ser infeliç, en aquesta vida.

(Pàg. 87) 
- (...) de què hem de parlar? –pregunta ella.
- Ai, estimada –diu ell-. Quina pregunta de fer.
- Home –diu ella-, sembla que tot el que pregunto està fora de lloc o és una ficada de pota.
- Si que ets directa –diu ell.
- De què serveix, ser indirecte?

(Pàg. 94)
- (...) Isabelle –diu l’Alphonse-. Saps què em passa, quan entro a la meva habitació?
- Quan entres a la teva habitació?
- Em quedo dret al mig de l’habitació –diu l’Alphonse- i em sento com si fos de vidre. Si algú em mirés, Isabelle, veuria a través meu. Si agafés una cullera i em piqués el pit, Isabelle –diu-, dringaria. Dringaria. I si piqués la cama contra el llit, s’esmicolaria com el vidre. T’has sentit mai així, Isabelle? Com si fossis tota de vidre?
- Estàs borratxo –diu ella.
- Quan em sento així –diu ell-, només la poesia de Petöfi pot salvar-me. Només el meu acordió em pot salvar. Saps el que és, Isabelle, sentir que només la poesia pot salvar-te?

(Pàg. 97)
- (...) “Els nens –diu el baró al cap d’una estona- necessiten sentir que al món hi ha ordre. Necessiten rebel•lar-se contra alguna cosa. No és aquesta, l’essència de la infància, Felix?
- No ho sé, senyor.
- No vas tenir una infància feliç, Felix?
- No la puc comparar amb cap altra, senyor –diu en Felix.
- Molt bona resposta, Felix –diu el baró-. Molt bona. Te l’has empescat tu o l’has llegit en alguna banda?
- Disculpi, senyor? (...)

(Pàg. 101) 
- (...) És un bromista –diu en Lino-. No t’has de creure tot el que diu. Vés amb plom a les sabates.
- Amb peus de plom
- Exacte. Vés així, amb tot el que digui.
- Per què li hauria de voler mentir?
- No és mentida –diu en Lino-. És broma.

(Pàg. 118)
- (...) Isabelle, estimada –diu ell-. Quina jove tan estranya que estàs feta.
- Per què?
- No sé mai què diràs.
- Però és que no se sap, oi? –diu ella.
- Et sorprendria veure com n’és de previsible, la majoria de gent. Tu ets ben bé al contrari.
- Ah sí?
- Ho ets (...).

(Pàg. 133)
- (...) Pensa en la meva proposta –diu el baró-. Purament filantròpica. Sense compromís.
- Sempre n’hi ha, de compromís.

(Pàg. 134) 
- (...) Quan obres el cor d’un pallasso –diu l’Alphonse- obres el cor al patidor que hi ha dins teu, a una criatura de carn i ossos amb un cor que es trenc ai un cos que es marceix, algú que ben aviat deixarà de ser. Però si del pallasso ens en riem, em diràs, no plorem pas amb ell. Fins a cert punt és cert. Però ens en riem perquè ha fet l’impossible, ens ha mostrat la nostra mortalitat i ens n’ha deslliurat. El pallasso és el nostre boc expiatori i el nostre guia, el nostre amo u el nostre criat (...)

  Altres han dit...

  Enllaços:
Gabriel Josipovici.

dimarts, 12 d’abril de 2016

Memòries d'un capellà que no creia en Déu - Jean Meslier





"(...) sou folls, oh, homes; sou folls per deixar-vos conduir així i per creure tan cegament en tantes bestieses." 




Meslier, Jean. Memòries d’un capellà que no creia en Déu. 
Barcelona: Viena Edicions, 2015


Mémoire des pensées et des sentiments de Jean Meslier. Traducció i selecció de Lluís-Anton Baulenas.




 Què en diu la contraportada...
L’autor d’aquest llibre explosiu és Jean Meslier (Mazerny, França, 1664 – Étrépigny, 1729), fill d’un venedor de teixits, format al seminari, i que va acabar exercint de rector en un poblet de les Ardenes. Incapaç de callar davant els abusos dels senyors i de l’Església sobre la població, fou amonestat incomptables vegades, fins que finalment va decidir escriure de nit i en secret el que no podia dir obertament al púlpit, amb la certeza que, un cop mort, quan trobessin el seu llibre, ja no li podrien aplicar cap càstig.

Perquè Meslier defensa que totes les religions són una farsa inventada per aconseguir una submissió sense condicions. ¿Com, si no, es pot concebre un Déu que permet el dolor i la injustícia?

Tres-cents anys després de la seva mort, l’obra de Meslier, aquest capellà revolucionari i ecologista molt abans que apareguessin aquests dos termes, sembla sorprenentment moderna.

 Com comença...
Estimats amics meus, ja que no se m’hauria permès –i a més n’haurien resultat unes conseqüències massa perilloses i lamentables per a mi-, durant la meva vida, dir-vos obertament el que pensava de la conducta i del govern dels homes, de les seves religions i dels seus costums, he resolt de dir-vos-ho, si més no, després de la mort.

 Moments...
(Pàg. 21) 
Igualment, heus aquí la font i l’origen de tots aquests pretesos símbols de santedat i del sagrament, d’ordre i de poder eclesiàstic i espiritual, que els vostres capellans i els vostres bisbes s’atribueixen per damunt de vosaltres; ells, amb el pretext de conferir-vos el bé espiritual d’una gràcia i d’una potestat divines, us prenen múrriament els vostres béns temporals que són incomparablement més reals i més sòlids que els que simulen que us volen atorgar. Ells, amb el pretext de voler conduir-vos al cel i procurar-vos-hi una felicitat eterna, us impedeixen de gaudir tranquil·lament de cap veritable bé a la Terra; ells, en fi, us redueixen a patir les penes reals d’un veritable infern en aquesta vida, l’única que teniu, amb el pretext de voler garantir-vos una altra vida, que no existeix gens, i de preservar-vos de les penes imaginàries d’un infern, també inexistent. Tal com no existeix tampoc aquella vida eterna sobre la qual intenten d’alimentar vanament –per a vosaltres, però no pas inútilment per a ells- tant els vostres temors com les vostres esperances. I com que la forma d’aquesta mena de governs tirànics no subsisteix si no és aplicant els mateixos mitjans i principis que els van establir, esdevé molt perillós voler combatre les lleis fonamentals de la religió, així com les d’un Estat o d’una República.

(Pàg. 25)
(...) encara que sembli que la religió i la política haurien de ser ben contraries i oposades en els seus principis i en les seves màximes, no deixen pas, tanmateix, de posar-se d’acord prou bé entre elles; com si fossin aliades i haguessin establert una forta amistat. De fet, es pot dir que s’entenen com s’entendrien dos lladregots, perquè es defensen i s’assisteixen mútuament l’una a l’altra. La religió sosté al govern polític, per dolent que pugui ser. I al seu torn, el govern polític sosté la religió, per vana i falsa que pugui ser.

(Pàg. 26)
La vostra religió no és menys vana ni menys supersticiosa que qualsevol altra. No és menys falsa en els seus principis ni menys ridícula i absurda en els seus dogmes i màximes. No sou pas menys idòlatres que aquells que blasmeu i condemneu per idolatria. Entre els ídols pagans i els vostres no hi ha més diferència que els noms i l’aspecte.

(Pàg. 28)
Desitjava que tots els grans de la Terra i que tots els nobles fossin penjats i escanyats amb els budells dels capellans. Aquesta expressió pot passar per ruda, grollera i xocant, però cal reconèixer que és franca i genuïna. És curta, però expressiva, ja que explica prou bé en poques paraules tot el que aquesta mena de gent mereixeria.

(Pàg. 36)
Fiqueu-vos al cap, estimats amics, fiqueu-vos-hi, que qualsevol pràctica al món que tingui per objecte el culte i l’adoració dels déus, és una mentida, una quimera i una impostura. Les lleis i els decrets que es promulguen en nom de Déu o dels déus i sota la seva autoritat només són invents humans, tant com ho són els bells espectacles oferts per les festes i els sacrificis, o els oficis divins i altres pràctiques supersticioses de la religió i la devoció que es realitzen en el seu honor. Tal com dic, no es tracta sinó d’invents humans ideats per polítics murris i tramposos; invents conreats i reproduïts per falsos seductors i per impostors, a fi que siguin acceptats cegament pels ignorants.

(Pàg. 37) 
(...) d’ara endavant no us deixeu enganyar per les belles promeses d’una suposada recompensa eterna, d’un suposat paradís que és només imaginari, i perquè aparteu de la ment i del cor les pors inútils d’un infern que no existeix. Tot el que us diuen sobre la bellesa i la magnificència de l’un i sobre l’horror i l’espant de l’altre no són més que faules. Després de la mort no cal esperar res de bo, però tampoc res de dolent.

(Pàg. 42)
(...) Mentre que els adoradors de Déu i Crist a quin van conferir la divinitat? A un no ningú que no tenia talent, ciència, traça ni cap qualitat remarcable i a qui tothom menyspreava. A qui la hi van conferir? Ho dic? Doncs vet-ho aquí, ho dic: la van conferir a un boig sense seny, un fanàtic miserable i mort de gana desgraciat. (...)

(Pàg. 44)
(...) Pel que sembla, la religió cristiana s’ha inventat per veure fins on són capaços de degradar-se els homes en matèria religiosa.

(Pàg. 45)
(...) Sabem que era  costum del tal Crist parlar gairebé sempre en forma de paràboles, que són discursos foscos i figurats i, per tant, discursos equívocs, que poden tenir diversos significats. I és sobre aquestes paraules i aquests discursos que els adoradors de Crist forgen els seus misteris més grans, més sants i més terribles.

(Pàg. 63)
La ignorància d’on es troba la natura d’una cosa no prova que aquesta cosa no pugui existir.

(Pàg. 64)
(...) allò que crea el temps no és pas la durada de les coses que comencen i que acaben, ja que el temps ja hi era abans que comencessin i continuarà sent-hi un cop acabin. D’això se’n segueix que no hi ha sinó la durada d’un ésser estable i permanent que pugui crear el temps. I com que no hi ha sinó aquest primer ésser que pugui existir sense començament i sense fi, i, d’altra banda, aquest primer ésser no ha pogut existir mai sense la seva durada ni la seva durada sense ell, se’n segueix que la seva durada sense fi fa precisament allò que denominem temps.

(Pàg. 65)
(...) quan un hi pensa, és impossible de concebre que no hi ha hagi pas extensió ni que l’extensió tingui un final, ja que en qualsevol indret que un vulgui marcar-li o vulgui suposar-ne la fi o algun límit, es concep de nou clarament que hi ha necessàriament un “enllà” a l’altra banda del límit i, en conseqüència, que hi ha una extensió i fins i tot una extensió infinita. Perquè sigui on sigui que un pretengui imposar-li un límit o un final,  concebrà sempre clarament que hi ha un enllà d’aquest límit o d’aquest final.

(Pàg. 68)
D’altra banda, si hi ha tants justos i innocents que no reben cap recompensa i tants malvats impius que tampoc no reben càstig, no hi ha cap bondat sobirana que recompensi els justos i innocents, ni tampoc existeix cap justícia sobirana que castigui els malvats tal com es mereixen. I si no existeixen una bondat ni una justícia sobiranes, no hi ha tampoc un poder ni una saviesa sobirans. I si no hi ha una bondat, ni una justícia , ni un poder, ni una saviesa sobirans, no existeix tampoc un ésser que sigui infinitament perfecte. I per consegüent, tampoc no existeix Déus, que era el que havia de provar i demostrar.

(Pàg. 69)
(...) sou folls, oh, homes; sou folls per deixar-vos conduir així i per creure tan cegament en tantes bestieses.

(Pàg. 86)
No abraceu cap altra religió entre vosaltres que la de la saviesa i la probitat de costums. Cap religió que no sigui la de l’honor i el decòrum. Cap que no sigui la franquesa i la generositat del cor. Cap que no sigui la d’abolir de cap a peus la tirania i el culte supersticiós dels déus i dels seus ídols. Cap que no sigui prohibir absolutament els errors i les impostures i fer regnar pertot la veritat, la justícia i la pau. Cap que no sigui la de dedicar-se tothom a feines útils i honestes, i a viure amb les mateixes regles tothom en comú. Cap que no sigui la de mantenir sempre la llibertat pública. I en fi, cap religió que no sigui la d’estimar-vos els uns als altres i conservar inviolablement la pau i la bona unió entre tots.

(Pàg. 87)
En fi, continuareu sent sempre miserables i infeliços, vosaltres i els vostres descendents, mentre no us uniu tots i mentre no conspireu unànimement per deslliurar-vos d’aquest comú esclavatge a què esteu tots tan miserablement reduïts, sota la tirànica dominació i sota el jou odiós de les vanes, folles i supersticioses pràctiques de les falses religions, les quals no poden servir sinó per fer-vos témer i adorar falses divinitats i divinitats imaginàries, les quals, en conseqüència, no us sabrien fer cap bé ni cap mal (...)

(Pàg. 89)
Un cop sigui mort, que diguin de mi o facin amb mi tot el que vulguin, m’és ben igual.
Ja no formo gairebé part del que passa en aquest món. Als morts amb qui estic a punt d’anar-me’n, no hi ha res que els pugui pertorbar. Ja no es poden interessar per res i ja no hi ha res que els afecti.
Acabaré sent no-res.
Ara mateix no sóc gaire cosa més que no-res.
I aviat ja no seré res.


 Altres n'han dit...

 Enllaços:

Llegeix-lo
Anglès (multiformat)
Francès (html)
Francès (html - edició escanejada de 1762 -Voltaire-)



divendres, 8 d’abril de 2016

El hombre del traje gris - Sloan Wilson




"(...) no soy más que un individuo corriente, y no me interesa ser mucho más."





Wilson, Sloan. El hombre del traje gris. 
Barcelona: Bruguera, 1978


The man in the grey flannel suit. Traducció de Baldomero Porta.



 Què en diu la contraportada...
Tom Roth es uno de los muchos americanos cuya vida transcurre entre el trabajo y el hogar. Uno de tantos en la inmensa legión de los hombres vestidos de gris.
Como a todos sucede, no puede escapar al remordimiento, a la alegría, al cansancio, a la angustia y al amor.
Pero su historia, que obtuvo en el cine un éxito inolvidable, se ha convertido en una de las grandes novelas de nuestros tiempos.

 Com comença...
Cuando llevaban siete años viviendo en su casita de Greentree Avenue, en Wesport, Connecticut, ambos la detestaban. Y ello por varias razones, ninguna de ellas lógica, pero todas apremiantes.

 Moments...
(Pàg. 19)
Mientras curzaba la Rockefeller Plaza, se acordaba con sorna d elos días en que él y Betsy se aseguraban mutuamente que el dinero no tenía importancia. Se lo decían de recién casados, antes de la guerra, y durante la guerra se lo habían repetido en larguísimas cartas. “Lo importante es encontrar un trabajo que le guste a uno y que sea útil a la sociedad –le escribió Betsy-. El dinero no importa.
“Al diablo la teoría –se dijo Tom-. El verdadero conflicto estriba en que hasta este momento nos hemos engañado a nosotros mismos. Mejor sería reconocer que lo que queremos es una casa grande, un coche nuevo, excursiones a Florida en invierno y un seguro de vida cuantioso. Llamando a las cosas por su nombre, un hombre con tres hikos no tiene derecho a decir que el dinero no importa.”

(Pàg. 129) 
Tom se sorprendió a sí mismo cogiéndose el muslo com ambas manos y sudando.
María.
“No es culpa mía –pensó-, no fue culpa mía: no fue culpa de nadie en absoluto. Sucedió hace mucho tiempo.”
María.
“La he olvidado –se dijo-. Llevo mucho tiempo sin pensar en lla; de veras, no pensaba en ella; jamás ocupó mi mente por mucho tiempo.”
“Verdaderamente, no fue culpa mía. No fue culpa de nadie. Nadie puede reprocharme nada.”
Cuán curioso era descubrir que, por lo visto, nada quedaba verdaderamente olvidado, que el pasado nunca se iba de verdad, que siempre asomaba la cabeza, dispuesto a destruir el presente, o por lo menos a hacer que el presente pareciera absurdo (...).

(Pàg. 132)
(...) se quedó al lado de María, bebiendo a pequeños sorbos el vermut dulce, siempre con la imagen del hombrecillo sonriente y con la bayoneta calada fija en su pensamiento. “No te ocurrirá nada –le había escrito Betsy en su última carta-. Estoy completamente segura de que volverás a mi lado sin haber sufrido ningún contratiempo.”
“Mi bonita Betsy –pensó Tom un momento, mientras iba sorbiendo el vermut dulce-. Mi bonita Betsy, con sus bonitos hombros y el cutis, bronceado por el sol del verano... No quiero pensar en ella.”
“Tengo una semana –se había dicho-, siete días y siete noches: el periodo de tiempo en que fue creado el mundo”. Y entonces miró a María (...).

(Pàg. 135)
Vivió toda la semana con María, evitando a todos los conocidos. En el espacio de aquellos siete días, él y María se edificaron un pequeño y efímero mundo propio, poblado de goces y confidencias; un mundo que se bastaba perfectamente a sí mismo, lleno  de bromas secretas y recuerdos; toda una existencia netera con sus bdas de plata y sus bodas de oro, Navidades y cumpleaños; medio siglo condensado  en una semana. No tuvieron secretos el uno para el otro.

(Pàg. 138)
(...)  se sintió absurdamente contento de que al volar al encuentro de su diablo, del hombrecillo de la bayoneta calda, dejase detrás un hijo, aunque fuera un hijo sin padre que cuidara de él; un pilluelo que bailaria por las calles por unos peniques; pero al menos un hijo (...)

(Pàg. 145)
Más de la mitad no habían sido lanzados nunca a un combate, y al entrar a tomar un buen desayuno antes de partir, todos parecían increíblemente jóvenes, casi en edad escolar.
- A la mayoría les llevamos cinco o seis años –dijo Mahoney.
Y Tom comprendió que lo decía sintiendo pena por aquellos muchachos, pues en ocasiones tales, cada año de edad, cada doce meses dejados atrás, se le antojaban a uno como un milllón de dólares en el Banco que nadie podría arrebatarle, y los mayores se consideraban más dignos de envidia que nadie porque ellos habían vivido su vida, mientras que los jóvenes eran más vulnerables: a ellos podían robársela.

(Pàg. 160)
“(...) No –siguió pensando Tom-. No puedo seguir por este caminp. Entre la paz y la guerra hay que trazar una línea bien clara. El pasado hay que olvidarlo; sólo en teoría es el padre del presente. En la realidad no es más que un sueño terriblemente inconexo. Y la mayor parte de las veces, el presente no tiene nada que ver con el futuro. Es un miundo completamente separaod, o cuando menos vale más que, si uno puede, le considere así, y no entra en las atribuciones de un ascensorista el asomar la cabeza para constituirse en lazo de conexión. El pasado se fue y no quiero ensimismarme en él. He de ser duro. Yo no soy hombre para sufrir una depresión nerviosa. No puedo permitírmelo. Pesan sobre mi demasiadas responsabilidades. Vivimos en tiempo de paz; he de olvidar la guerra.”

(Pàg. 161) 
“(...) Deberían empezar las guerras con un curso de entrenamiento sobre lo más fundamental y terminarlas con un curso enseñando a olvidar lo fundamental. El secreto está en aprender a creer que vivimos en un mundo completamente separado, en un mundo demente, en el cual lo que ahora es verdad entonces no lo era, en el cual el “No matarás” y el hecho de que uno haya matado a muchísimos hombres no significan nada, porque ahora es el momento de criar hijos legítimos, y de ganar dinero, y de vestir decentemente, y de mostrarse cariñoso con la esposa de uno, y de admirar al patrono, y de aprender a no inquietarse, y de tenerse a uno mismo por...  ¿por qué? Tanto da –se dijo Tom-. Yo no soy más que un hombre con un traje de paño gris (...).

(Pàg. 183)
“(...) Todavía no me arrepiento de haberme casado; al contrario, me alegro de no haber seguido su consejo. De la guerra a esta parte, el pobre Tom ha tenido que trabajar muchísimo; su mente está obsesionada por mil preocupaciones. Y yo, entre cuidar a los pequeños y lo demás, estuve siempre fatigada. La mayor parte de los días ambos nos sentíamos agotados. La Década de las Fatigas, llamó el doctor a la decena que empieza a partir de los treinta años; la época de tener hijos, de destacar en el trabajo, de comprar cosas, etc., etc.. No hay otra cosa sino que los dos estamos rendidos de cansancio. Por esto ya nada parece divertirnos.”

(Pàg. 204)
-(...) ¿Mataste a alguien alguna vez?
- Por supuesto.
- Quiero decir si mataste a alguno por tu propia mano. Nunca me has dicho nada en absoluto de aquella guerra.
Tom se revolvió inquieto y cerró los ojos. A la menguada luz que entraba por la ventana, Betsy contempló sus manazas tranquilamente entrelazadas encima de la colcha y dijo:
- No sabría imaginarte matando a nadie.

(Pàg. 265)
“Lo que importa es ganar dinero – pensaba Tom al subir al tren, para Nueva York, el lunes siguiente por la mañana-. Lo que importa es crear una isla de orden en medio de un océano de caos”, había dicho alguien, alguna persona muy lista, una persona cuyo nombre había olvidado, pero cuyos escritos había leído de estudiante. Y evidentemente, una isla de orden tenía que estar hecha de dinero, puesto que uno no sube a los hijos sin dinero, y aún más, no siquiera come ordenadamente ni viste ordenadamente si no cuenta con dinero. “El dinero es la raíz de toda clase de orden –se dijo Tom-, y el único inconveniente está en que sea tan difícil conseguirlo, especialmente cuando uno tiene un empleo que consiste en sentarse todo el día detrás de una mesa sin hacer nada, absolutamente nada.”

(Pàg. 270)
En el otoño de 1939, Hitler acababa de invadir Polonia. Los expertos se empeñaban en afirmar que los lanceros polacos y el general Mud le cerrarían el paso, pero en la fecha que Betsy celebró la fiesta, Polonia había caído, y los expertos dieron en afirmar que ahora Francia le cerraría el paso a Hitler, que el Ejército francés era el mejor del mundo. Los mismos expertos habían dicho también que Estados Unidos no entrarían en aquella guerra. Fue entonces cuando Tom empezó a sentir un desprecio inconmovible para toda clase de expertos y a identificar el pesimismo con la sabiduría.

(Pàg. 281)
(...) Después de la guerra, en realidad no les quedaba tiempo para ser felices; hubo que pensar en los presupuestos, en las cuentas de los ginecólogos, y aplicarse con frenesí a trazar planes para el futuro. Para ellos el presente no existía en absoluto.
En cambio, con María había sido diferente; ambos se habían resignado a la idea de no tener futuro, mientras el pasado era algo que había que olvidar. Con María sólo había existido el momento que estaban viviendo, sin velos, inesperado, como un don que debían agradecer al cielo. “Quizá –pensaba Tom- dependa de lo que uno espera.” ¡Betsy y él habían esperado tantas cosas! Desde el principio habían esperado que todo loes saliera a pedir de boca. Serían ricos, disfrutarían de salud y no cometerían ningún error. La más pequeña desviación que les apartara de la perfección absoluta se les antojaba una mancha que destruía todo el conjunto. En cambio, él y María no esperaban nada; el desamparo fue su punto de partida; de modo que se quedaron pasmados al darse cuenta de que durante unas semanas podían ser felices.

(Pàg. 293)
“(...) Pero, analizando la cuestión en detalle, ¿por qué me ha contratado? Para que le ayude en lo que se propone hacer. Evidentemente, éste es el motivo por el cual un hombre contrata a otro. Y si descubre que yo estoy en desacuerdo con todo lo que él se propone hacer, ¿de qué le sirvo? Si no me gusta lo que hace, debería marcharme; pero yo quiero comer. En consecuencia, lo mismo que medio millón de otros semejantes míos, hombres con trajes de paño gris, finjo siempre estar de acuerdo, hasta el día en que mi posición me permita ser sincero sin que salga perjudicado. Esto no es ser falso, es ser astuto.”

(Pàg. 303)
En una ciudad pequeña, el pasado se adhería más al presente que en una gran capital; las pisadas de los hombres tardaban más en ser borradas del suelo.

(Pàg. 382)
“Aquí ocurre alguna anormalidad –se dijo-. Siempre que uno empieza a desear que el tiempo pase ha de existir alguna anormalidad profunda. Nos dieron el tiempo como joyas que gastar; desear que huya es el peor sacrilegio.”

(Pàg. 384) 
¿Qué podría decirle a Hopkins? Podría decirle acaso: “Mite usted, llamando a las cosas por su nombre, yo no soy más que un individuo corriente, y no me interesa ser mucho más, puesto que la vida es demasiado corta y no quiero trabajar todas las noches y los días festivos de mi existencia. ¿Es que un hombre como Hopkins sería capaz de comprender una cosa así? “¡Maldita sea! –exclamó Tom para sus adentros-. ¡Yo no soy perezoso” Si existiera un motivo digno de que se le dedicaran todas las horas, no me pesaría mucho. Pero, ¿dónde está el gran espíritu misional de la United Broadcasting Corporation?

(Pàg. 423)
-  (...) En todas partes donde los hombres fueron mandados a pelear, un buen número terminaron por ser padres. Di que es una humorada viviente de la Naturaleza. La raza humana se perpetúa a despecho de si misma. Supongo que esto es una suciedad. Las guerras están llenas de suciedad.

(Pàg. 424)
-  (...) el amor, hasta cuando sus tres cuartas partes no son más que pasión carnal, no me parece tan malo como infinidad de cosas que he visto. Ya no siento ningún afecto por María, no tienes por qué sufrir sobre este particular. Pero ella estuvo conmigo cuando no me quedaba en el mundo ni la sombra de una esperanza. Fue lo único bueno que encontré en toda la guerra, y tenemos un hijo. Sea o no sea un sucio pecado, todavía me parece un milagro. ¿Qué quieres que haga? ¿Olvidarlo?

(Pàg. 425)
-   (...) no me pongo sarcástica, pero nuestra existencia no ha sido muy agradable desde que volviste de la guerra, ¿verdad que no? ¿es María la causa? Seamos sinceros. No hemos pasado mucho tiempo juntos. Parece que tú y yo hemos aprendido un montón de cosas desde la guerra; un montón de cosas que yo no quiero saber. Hemos aprendido a arrastrarnos de un día al siguiente, sin experimentar ninguna emoción verdadera excepto la angustia. Hemos aprendido a practicar el amor sin pasión. Hasta hemos aprendido a no pelearnos, ¿no es cierto? No nos hemos pelado bien y de verdad desde que arrojaste aquel jarrón contra la pared hace cosa de un año. Cuando llevábamos poco tiempo de casados solíamos pelearnos a menudo, pero ahora, ¿verdad que ya no hay nada que nos interese lo suficiente para meternos en peleas? Incluso, hace meses que no he llorado. Creo que he olvidado el llanto. Actualmente sólo sé tener buen sentido, cumplir con mis deberes y tener mucho cuidado, para bien de los niños, en mostrarme alegre. Y tú no sabes hacer otra cosa que trabajar de día y meditar de noche. Me has dado una buena conferencia sobre el amor, pero yo no he visto por aquí ninguna cantidad apreciable del artículo ése. Vivimos la gran vida, ¿no es cierto? ¿También vivías así con María?

(Pàg. 434)
-  (...) Yo te he defraudado.
-  No, no fuiste tú, ni pensarlo. Me defraudé yo mismo. En verdad, no sé qué buscaba al volver de la guerra, pero parece que no sabía ver nada más que una serie de jóvenes brillantes vistiendo trajes de paño gris y corriendo por todo Nueva York en un frenético desfile sin meta ni objetivo. Y se me antojaba que no perseguían ideal alguno, ni tampoco la felicidad, que sólo iban en pos de una rutina. Durante mucho tiempo pensé estar en la acera contemplándolos y sufrí una conmoción profunda al verme a mí mismo en medio de la calle, llevando también un traje de paño gris (...)

 Altres han dit...

 Enllaços:

divendres, 1 d’abril de 2016

La bèstia en la jungla - Henry James



"(...) Què era el que aquell home havia tingut i que el feia, en perdre-ho, sagnar tant i tot i així vivia?"






James, Henry. La bèstia en la jungla.
Barcelona: Laertes, 1996


The Beast in the Jungle. Traducció d’Eduard Castaño.
Col·lecció L’Arca, 70



 Què en diu la contraportada...
La bèstia en la jungla és un conte de malenconia i soledat. El transcurs de tota una vida és narrat en sis parts perfectament equilibrades. John Marcher, el seu protagonista, se sent “perdut enmig de la multitud” al començament del relat, i aquest anonimat li resulta insuportable. En una casa anomenada Weatherend, trova una dona que es diu May Bartram. S’havien conegut abans, deu anys enrere, i un dia a Sorrento, ell li havia confiat el seu secret: es creia reservat per una experiència no gens corrent. Quina serà l’experiència, bella o horrible, ell no ho sap pas. L’assumpte, “la cosa” és imaginada com una bèstia que el persegueix en la selva, que espera el moment més oportú per tirar-se-li al damunt.

 Com comença...
Allò que determinà la conversa que el sorprengué en el decurs de les seves primeres trobades amb prou feines si té importància, essent probablement uns mots dits per ell mateix i sense pas cap intenció, dites quan tothom se n’anava i ells es van anar acostant lentament després de renovar llur coneixença.

 Moments...
(Pàg. 20)
(...) el passat, invocat, convidat, encoratjat, no podia donar-los, naturalment , més del que els havia donat. Havia fet que es trobessin, ella als vint i ell als vint-i-cinc, però no hi havia res que fos tan estrany, semblava que es diguessin, com el fet que, mentre eren ocupats en això, el passat no hagués fet una mica més per ells.

(Pàg. 26)
- (...) l’he d’esperar, he de trobar-me-la, d’enfrontar-m’hi, veure com de cop i volta irromp en la meva vida; possiblement destruirà la consciència de qualsevol altra cosa, possiblement m’anorrearà; possiblement, per altra banda, només ho  alterarà tot, atacarà la base de tot el meu món i m’abandonarà a les conseqüències, sigui quina sigui la forma que prenguin.

Ella medità això, però la llum dels seus ulls, per a ell, continuava sense ser la de burla.
- ¿I el que descrius no és altra cosa que l’espera, o, en qualsevol cas, la sensació de perill, familiar a tantes persones, d’enamorar-se?

(Pàg. 35)
Una cosa o una altra l’esperava a l’aguait, entre les giragonses dels mesos i els anys, com una bèstia ajupida en la jungla. Tenia poca importància si la bèstia estava destinada a occir-lo o bé a ser occida. La qüestió evident que se n’havia de treure era que un home com cal no es feia acompanyar d’una dama en una cacera de tigres. Tal era la imatge sota la qual ell havia acabat visualitzant la seva vida.

(Pàg. 38)
Per sobre de tot ella era coneixedora del secret de la diferència entre les formes per les quals ell passava: les de la seva petita feina sota el Govern,  les de preocupar-se pel seu modest patrimoni, per la seva biblioteca, pel seu hort a pagès, per les persones de Londres les invitacions de les quals acceptava i retornava, i l’aïllament que hi regnava a sota i que convertia tot el comportament, tot el que com a mínim es podia anomenar comportament, en un llarg acte de fingiment.

(Pàg. 41)
-  (...) de vegades no se t’acut, amb el pas del temps, que la teva curiositat no és adequadament recompensada?


(Pàg. 52)
Ella semblava més vella perquè inevitablement, després de tants anys, era vella, o gairebé, la qual cosa resultava evidentment certa encara en major mesura en ell. Si ella era vella, o gairebé, ben segur que John Marcher sí que n’era, i tot i així fou el que veia en ella, i no en ell mateix, el que li va fer comprendre la veritat. Les seves sorpreses començaren aquí, un cop hagueren començat es multiplicaren, van arribar en un allau; era com si, de la manera més estranya del món, les haguessin retingudes totes, plantades en una tofa espessa, per al capvespre de la vida, el moment en el qual, per a la gent en general, l’inesperat s’ha extingit.

(Pàg. 54)
(...) i en despertar-se al coneixement de ja no ser jove, que era exactament la sensació de ser estantís, de la mateixa manera que, alhora, era la sensació de ser vell, es despertà a una altra qüestió afegida. Tot es mantenia junt, estaven subjectes, ell i la gran buidor, a una llei igualitària i indivisible. Quan les possibilitats mateix, conseqüentment, s’havien tornat estantisses, quan el secret dels déus s’havia tornat borrós, fins i tot potser s’havia evaporat, allò, i només allò, era el fracàs. No hauria esta un fracàs arruïnar-se, perdre l’honor, ser escarnit, penjat: era un fracàs no ser res.

(Pàg. 69)
L’agonia, la mort, la consegüent solitud d’ell: allò era el que ell havia imaginat com la bèstia entre la jungla, era allò el que els déus li havien reservat.

(Pàg. 75)
- (...) Continuaria vivient per tu... si pogués –els ulls se li tancaren un instant, com si, retirada al seu interior, per darrera vegada, s’esforcés-. Però no puc! –va dir en tornar a alçar-los per acomiadar-se d’ell.

Era cert que no podia, com ben aviat i ben de sobte va fer-se evident, i ell no tingué cap visió d’ella després d’això que fos altra cosa que foscor i mort. S’havien dit adéu per sempre amb aquella estranya conversa (...).

(Pàg. 81)
Ell se’n va anar, després d’això, tot un any; visità les profunditats d’Àsia, i es consumí es escenes d’interès romàntic, de santedat superlativa, però el que se li feia present arreu era que per a un home que havia experimentat el que havia experimentat ell, el món resultava vulgar i va.  

(Pàg. 86)
(...) El desconegut va passar de llarg, però la ràbia crua del seu dolor es quedà, i va fer que el nostre amic es preguntés, compadit, quin mal, quina ferida expressava, quina ferida que no es guariria. Què era el que aquell home havia tingut i que el feia, en perdre-ho, sagnar tant i tot i així vivia?

(Pàg. 87)
Tot encaixà, confessà, aclaparà, explicà, i va deixar-lo sobreto estupefacte davant la cegues aque havia cultivat. Al fat per al qual havia estat marcat s’hi havia encarat amb un sentiment de venjança: havia buidat la copa fins al pòsit, havia estat l’home de la seva època, l’únic home, a qui no li havia de passar res de res. Aquesta era la característica que el feia diferent, aquesta era la seva visitació.

(Pàg. 89)

L’horror de despertar: això era el coneixement, un coneixement sota l’alenada del qual semblava que les llàgrimes mateixes dels ulls es glacessin. A través d’elles, tot i això, intenta fixar-ho i retenir-ho; ho mantingué davant seu per poder sentir el dolor. Això com a mínim, endarrerit i amarg, tenia una part del gust de la vida. 

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

 Llegeix-lo:
Espanyol (pdf)
Anglès (html - multiformat)