dimecres, 28 de maig de 2014

La finestra oberta i altres contes fantàstics d'humor negre - Saki



("...) una vegada has permès que l'Impossible s'integri als teus càlculs, les possibilitats es fan pràcticament il·limitades."



Saki. La finestra oberta i altres contes fantàstics d'humor negre. 
Barcelona: Laertes, 2008

Traducció d'Emili Olcina.
Col·lecció L'Arcà   i


è Què en diu la contraportada...
Laertes editorial es complau en presentar, per primera vegada en català, un conjunt dels millors relats de Saki, el mestre satíric de Graham Greene, Borges i Chesterton, dins de la reconeguda col·lecció de literatura fantàstica, L'arcà.

Saki és, diu Graham Greene, "el més gran humorista anglès del segle XX". Borges i Chesterton, entre molts altres, en són admiradors i deixebles i, amb el pas del temps, el reconeixement de la seva figura el converteix en un autor immortal, de referència.

Saki, amb una infància turmentada per la rígida pedagogia victoriana, carrega les tintes i satiritza amb mordacitat aquella "bona societat" farcida d'estupidesa, recoberta de pomposa respectabilitat. Però la grandesa humorística i literària de Saki té que veure, principalment, amb la capacitat de revelar, sota la placidesa autocontemplativa de la vida urbana, la força invasora d'una Naturalesa dotada, als seus ulls, de l'omnipotència de la divinitat. "Sortim al jardí per la porta vidriera," diu Tom Sharpe de l'obra de Saki, "i ja som en el regne del déu Pan".

La comicitat i la fantasmagoria de Saki tenen el mateix origen: la visió d'un món social tan inestable que és trasbalsat fàcilment per contactes amb les forces suprahumanes de la Naturalesa, i que hi té lloc, tot sovint, una permutació de papers entre els animals i els éssers humans

è Com comença... 
Egbert va entrar a l'espaiosa sala d'estar, dèbilment il·luminada, amb l'aire de qui no sap ben bé si entra en un colomar o en una fàbrica de bombes, i està preparat per a qualsevol de les dues eventualitats. La petita baralla domèstica a l'hora del dinar no havia estat lliurada fins a un desenllaç definitiu, i era un enigma si Lady Anne estava d'humor per renovar o suspendre les hostilitats.
La reticència de Lady Anne

è Moments...
(Pàg. 43)
Conradin suposava que un dia qualsevol sucumbiria a la pressió aclaparadora de les coses fatigosament necessàries, com ara les malalties, les restriccions d'afecte i l'avorriment interminable. Sense la imaginació, que es dreçava sota l'esperó de la soledat, hauria sucumbit feia temps.
Sredni Vashtar

(Pàg. 51) 
Laploshka era un dels homes més vils que jo havia conegut mai, i certament un dels més agradables de tracte. Deia coses horribles de l'altra gent d'una manera tna encisadora que el perdonaves per les coses igualment horribles que deia de tu mateix darrera teu. Detestem lliurar-nos a les xafarderies malignes, i estem sempre agraïts amb les que ho fan en comptes de nosaltres, si ho fan bé. I Laploshka ho feia realment bé.
L'ànima de Laploshka.

(Pàg. 67) 
Sylvia va somriure, satisfeta, tot adreçant al paisatge una mirada valorativa d'Escola d'Arts Plàstiques, i després, de sobte, gairebé es va estremir.
- Això és molt salvatge -va dir a Mortimer, que se li havia apropat-. Gairebé diries que en un lloc com aquest el culte de Pan no deu haver mort del tot.
- El culte de Pan no ha mort mai -va dir Mortimer-. Déus més recents potser li han pres a vegades el adoradors, però tothom torna, finalment, al Déu de la Naturalesa. L'han anomenat el Pare de Tots els Déus, però la majoria dels seus fills han nascut morts.
La música al turó.

(Pàg. 69) 
Mentre caminava lentament cap a la casa, una irritació despectiva li dominava les idees, però aviat va ser remplaçada per l'experimentació aguda d'un no sé què que s'assemblava molt a la por.
La música al turó.

(Pàg. 79)
Les mirades desconfiades, els silencis esquerps i les paraules esmolades eren a l'ordre del dia. Pel que feia a l'àvia, es passava les hores asseguda a la cuina o al jardí i mormolava amenaces i encanteris contra Martha Pillamon. Hi havia un no sé què d'aterridor i alhora patètic en l'espectacle d'aquells fràgils bocins d'éssers humans que consagraven les darreres i tremoloses energies a la tasca de perjudicar-se els uns als altres. Semblava que l'odia era l'única facultat que sobrevivia amb una força i una intensitat indoblegades allà on tota la resta s'ensorrava en unes ruïnes ordenadament simètriques.
La pau de Mowble Barton.

(Pàg. 83) xxx
(...) una vegada has permès que l'Impossible s'integri als teus càlculs, les possibilitats es fan pràcticament il·limitades.
La pau de Mowble Barton.

(Pàg. 85)
Leonard Bilsiter era una persona d'aquelles que no aconsegueixen trobar aquest món atractiu o interessant i cerquen la compensació d'un "món invisible" nascut de la pròpia experiència, la pròpia imaginació... o la pròpia invenció. Les criatures se'n surten bé amb aquesta mena de coses, però les criatures en tenen prou de convèncer-se elles mateixes, i no difonen les pròpies creences amb la idea de convèncer ningú més. Les creences de Leonard Bilsiter eren per a "uns pocs", és a dir, per a qualsevol que volgués escoltar-lo.
La lloba. 

(Pàg. 99)
Era com si tots els dolors, famèlics i freds, d'un món glaçat, com si totes les implacables fúries famolenques de l'extensió salvatge, barrejades amb altres melodies desolades i fosques que no podien ser descrites amb paraules, s'haguessin condensat en aquell lament bestial.
- Llops! -va exclamar el baró.
Els llops de Cernogratz

(Pàg. 108)
Aquella vella que seia allà, tan blanca i arronsada, havia estat una nena alegre i bulliciosa que jugava en els caminets, i en els pallers, i a les golfes de la granja. D'allò feia més de vuitanta anys. I ara no era res més que un organisme vell i fràgil que s'encongia davant la gelada mort que s'apropava, finalment, per endur-se-la.
La teranyina.

è Altres n'han dit...

è Enllaços: 
Hector Hugh Munro, Sakiels animals com a executors de la revenja

è Llegeix-lo:
Anglès -recull de contes (html)
Angles/Espanyol - La finestra oberta (html)

è Escolta'l: 
Espanyol - Sredni Vashtar (lectura teatralitzada)

è Mira'l:
Anglès - The open window
Anglès - Sredni Vashtar

diumenge, 25 de maig de 2014

Maleïdes les guerres - Jordi Cornudella (editor)




"(...) Si algú pregunta per què vam morir, és perquè els nostres pares van mentir (...)."





Jordi Cornudella (editor). Maleïdes les guerres. 
Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2003

Col·lecció Poesia, 79







è  Com comença... 
I LLAVORS LA SENYORA D'UR FA SENTIR SOBRE LA TERRA AQUEST LAMENT DE LIRA, ELLA MATEIXA PROFEREIX AMB VEU TRANCADA EL PLANY SOBRE EL CASAL ENDERROCAT:

Quan m'afligia per aquest dia de tempesta,
el dia que tenia destinat, sentenciat, que m'esquinçava,
el dia que tenia destinat, sentenciat, que m'esquinçava.
a mi, Senyora d'Ur;

per més que m'estremís davant el dia de tempesta,
el dia de tempesta destinat, sentenciat, que m'esquinçava,
el dia de tempesta que em tenien destinat,
ho no podria escapar-me del dia fatídic.
(...)

Plany de Ningal per la destrucció d'Ur
Traduit per Segimon Serrallonga

è  Moments...
(Pàg. 18)
Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món: per mi, en canvi,
és el que estimes.
(...)

La cosa més bonica del món - Safo

Traduït per Jordi Cornudella

(Pàg. 28) 
(...)
"¿Què teniu, el bon compte?
Sembla que no esteu bé!".
"El mal que tinc, comtessa,
greu us té de saber.
Me'n tinc d'anar a la guerra,
no sé quan tornaré".
Maleïda la guerra
i qui l'ha fet també.
"Digueu que vós sou nuvi,
tot just teniu muller".
"Això no hi val, comtessa,
això no val per res.
Els que van a la guerra
tots tenen sa muller".
(...)
"Maleïdes les guerres
i aquell que les va fer,
perdició de donzelles
i mort de cavallers".

El comte d'Estela

(Pàg. 36)
És un racó de prat on canta un rierol
que penja com un boig pelleringues de plata
a l'herba; on, de l'altiva muntanya, brilla el sol;
és una vall petita que de clarors esclata.

Un soldat jove, boca oberta, descofat,
en frescos créixens blaus es remulla el clatell
i dorm: a l'herba, sota el núvol, s'ha ajaçat;
pàl·lid al seu llit verd, la llum plou damunt d'ell.

Dorm amb els peus als gladiols. Dormint, somriu
igual com somriuria, malalt, un nen petit.
Bressa'l amb calidesa, natura, que té fred.

Les olors no li fan tremolejar el nariu;
dorm a ple sol, amb una mà damunt del pit,
tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.

El dorment de la vall - Arthur Rimbaud
Traducció de Tomàs Martí.

(Pàg. 46)
Cima Quattro, 23 de desembre del 1915
Tota una nit sencera
estirat a la vora
d'un company
massacrat
que tenia la boca
serrada
cap a la lluna plena
amb la congestió
de les seves mans
ficada dins
del meu silenci
he escrit
cartes plenes d'amor

No havia estat mai
tan
aferrat a la vida

Vetlla - Giuseppe Ungaretti
Traducció d'Oriol Codina

(Pàg. 52)
(...)
si a cada sotragada sentissis el doll de sang
que li sortia a raig fet dels pulmons plens de bromera,
escabrós com un càncer i amarg com l'excreció
d'unes úlceres incurables en unes llegües innocents,
llavors tu, amic meu, no diries amb tanta fogositat
als vailets que anhelen desesperadament la glòria,
la vella Mentida: Dulce et decorum est
pro patria mori.

Dulce et decorum est - Wilfred Oweb
Traducció de Dídac Pujol

(Pàg. 55) 
Bosc de Courton, juliol de 1918
Som com
a la tardor
en els arbres
les fulles

Soldats - Giuseppe Ungaretti
Traducció de Narcís Comadira

(Pàg. 59)
(...)
Si algú pregunta per què vam morir,
és perquè els nostres pares van mentir.
(...)

Forma comuna.. Epitafis de la guerra 1914 -18. - Rudyard Kipling
Traducció de Jordi Cornudella.

(Pàg. 72)
(...)
¿Què va ser, doncs, la guerra? No sols desavinença de banderes,
sinó una infecció del cel de sempre
que penjava sinistrament sobre la terra
per més que fóssim en el maig més airejat.
Premia avall el cel; nosaltres, oprimits, trèiem enfora
la llengua altiva, el puny estret i la verga valenta.
Les xacres naturals ja no estaven de moda
perquè la Mort era jove altre cop: patrona única
del morir-se amb salut, de l'espasme fatal prematur.
(...)

El record de la guerra - Robert Graves
Traducció de Jordi Cornudella

(Pàg. 76)
El meu germà era aviador,
Un dia va rebre un avís,
Així doncs, va fer les maletes
I el van enviar cap al sud.

El meu germà és conqueridor;
El nostre poble vol espai
I guanyar terres ha estat sempre
El nostre somni més antic.

L'espai que el meu germà ha guanyat
És al massís de Guadarrama,
Té un metre vuitanta de llarg
I de fons un metre cinquanta.

El meu germà era aviador - Bertolt Brecht
Traducció de Feliu Formosa

(Pàg. 84)
(...)
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser
no moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra;
quatre pins, un bosc espès;
cinc quarteres, massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
(...)

Corrandes d'exili - Pere Quart

(Pàg. 88)
(...)
II
Llevat de les tres grans tocatardanes
que amb leviatans i ocells de foc
vengen qui sap quin català, caigut de l'Ebre a les vessanes
o de Madrid damunt el roc,
les nacions, lliurat al vent l'últim parrac de sobiranes,
es feren fonedisses en llur iniquitat;
les altres són folcat
de tu que les menes i manes,
oh furiós damunt l'aranya de negre cos blindat.
(...)

Esplai en 1941 - Josep Carner.

(Pàg. 132)
(...)
VI
Eludida una vegada la sentència,
tot és diferent,
perquè en veure'ns de nou ens trobem estranys
jo i la pàtria.
(...)

Narració del sergent Jack Jackson d'Oklahoma - Günter Kunert
Traducció de Feliu Formosa

(Pàg. 158)
(...)
Diré Kosovo
per dir el buit que culmina
l'horror del segle.
(...)
La pau, pregonen,
i amb la boca petita
criden la guerra.
(...)

Haikús en temps de guerra - Miquel Martí i Pol

è  Altres n'han dit...

è  Enllaços:

dimecres, 21 de maig de 2014

La senyoreta Else - Arthur Schnitzler






"Ben mirat, només m'han educat perquè em vengui, d'una manera o altra."





Schnitzler, Arthur. La senyoreta Else. 
Barcelona: Quaderns Crema, 1997

Fräulein Else. Traducció de Joan Alavedra.
Col·lecció Mínima minor, 75     i


è Què en diu la contraportada...
"¿Manté el tracte, senyor von Dorsday? Jo estic a punt. Aquí em té. Estic ben tranquil·la. Somric. ¿Pot comprendre la meva mirada? El seu ull em diu: vine! El seu ull em diu: et vull veure nua. I bé, pocavergonya, nua estic."

è Com comença... 
-"¿De debò no vols jugar més, Else?" -"No, Paul, no puc més. Adéu. -A reveure, senyora."
- "Però, Else, digui'm senyora Cissy. O, millor encara: Cissy, simplement." - "A reveure, senyora Cissy." - "¿Per què se'n va, ja, Else? Encara falten dues hores llargues pel dinner." -"Segueixi el seu single amb Paul, senyora Cissy. No és gaire divertit jugar amb mi, avui.." -"No en faci cas, senyora, avui té un mal dia- De totes maneres, Else, el mal humor t'afavoreix molt. I el sweater vermell encara més." -"Espero que el blau et portarà més sort, Paul. Adéu."
La sortida ha estat bastant bona. Mentre aquest parell no es creguin que estic gelosa!.

è Moments...
(Pàg. 22)
S'ha acabat l'Alpenglühen. El vespre ha perdut el seu encís. El paisatge és trist. No, no és el paisatge sinó la vida, que és trista.

(Pàg. 29) 
Voldria cridar un salut als aires abans de tornar a baixar amb aquests canalles. ¿Però a qui l'adreçaria? Estic del tot sola. Estic tan terriblement sola com ningú no pot imaginar-s'ho. Jo et saludo, estimat meu! ¿Qui? Jo et saludo, nuvi meu! ¿Qui? Jo et saludo, amic meu! ¿Qui?...

(Pàg. 31)
A casa nostra tot ho enllestim amb brometes, i ningú no hi està mai, de broma. En el fons, l'un tem l'altre i cadascú està sol.

(Pàg. 47)
"(...) I... el que jo vull comprar-me aquesta vegada, Else, tot i valer molt, vostès no es farà pas més pobre en vendre-m'ho. I que això quedaria secret entre vostè i jo, això li juro, Else, per... per tots els encisos que en revelar-me el seu cos m'emplenarien de goig."

(Pàg. 52) 
De segur que Cissy també jeu tota nua quan Paul s'esquitlla pel passadís de l'hotel cap a la seva habitació. Com jo m'esquitllaré aquesta nit cap a la del senyor von Dorsday.
No, no. No vull. Qualsevol altre...-però ell no. Paul encara. O bé aquest vespre me'n busco un tot sopant. Tot m'és igual. Però no puc pas anar dient a l'un i l'altre que d'això en vull trenta mil florins! Aleshores ja fóra com una d'aquelles donotes de la Kärntnerstrasse. No, jo no em venc. Mai. Mai no em vendré. Jo em dono. Sí, si algun dia trobo el meu, jo em dono. Però jo no em venc. Jo vull ser una viciosa, però no una donota. S'ha equivocat, senyor von Dorsday. I el papà també. Sí, s'ha equivocat. Ja ho havia d'haver previst, això. Ell coneix els homes. Ell coneix, també, el senyor von Dorsday. Ell podia pensar, doncs, que el senyor von Dorsday no faria res per no res. - A més, ell hauria pogut telegrafiar o venir ell mateix. D'aquesta manera, però, era més còmode i més segur, ¿oi, papà? Quan es té una filla tan bonica, ¿per què haver d'anar a la presó? I la mamà, ximple com és, s'instal·la i escriu la carta. El papà no s'hi ha arriscat. Això m'ho hauria d'haver advertit. Però no us sortirà bé. No, has especulat massa a la segura amb la meva tendresa filial, papà; has calculat massa a la segura que primer suportaria qualsevol porqueria abans d'abandonar-te a les conseqüències de la teva lleugeresa criminal.

(Pàg. 61)
Oh, quina vida tan deliciosa! ¿Per què, si no, les meves superbes espatlles, les meves belles cames tan esveltes? ¿I per què hi he vingut, al cap i a la fi, a aquest món? I els estarà bé, a  tots plegats. Ben mirat, només m'han educat perquè em vengui, d'una manera o altra.

(Pàg. 74)
(...) ¿Què és, aleshores, el que em caldrà fer? He de fer-ho, he de fer, de totes passades, tot, absolutament tot el que demani el senyor von Dorsday per tal que el papà demà tingui els diners... per tal que no l'empresonin, per tal que no es mati. I ho faré. Sí, ho faré, tot i que serà malaguanyat. D'aquí a mig any tornarem a ser on som ara. D'aquí a quatre setmanes! D'això, però, no n'he de fer res. Ara  faré aquest sacrifici... i després cap més. Mai, mai, mai més.

(Pàg. 101)
Ara tornen a ser tots tres a fora, davant la porta, els assassins! Tots són uns assassins. Dorsday i Cissy i Paul, i Fred també és un assassí, i la mamà igualment. Tots plegats m'han assassinat, i fan com si ni ho sabessin. S'ha suïcidat, diran.  Vosaltres m'heu matat, tots vosaltres, tots vosaltres!

è Altres n'han dit...
Cuchitril literario, La Biblioteca de Babel, Un libro al día, Crónica del alba

è Enllaços:
Arthur Schnitzler, oda a una heroïna, temes i context social, claus estilístiques, que va primer? el contingut o la forma?, ecosC8H12N2O3

è Llegeix-lo:
Alemany (html)
Espanyol (pdf)

diumenge, 18 de maig de 2014

No me gustaría palmarla - Boris Vian





"(...) JE MOURRAI UN PEU, BEAUCOP,SANS PASSION, MAIS AVEC INTÉRÊT (...)"



Vian, Boris. No me gustaría palmarla. 
Madrid: Demipage, 2009

Je voudrais pas crever de Boris Vian.
Col·lecció Poesías.
Il·lustracions deThierry Martin      i




è Com comença... 
NO QUISIERA MORIR
ANTES DE CONOCER
LOS MONOS DEL BRASIL
QUE DUERMEN SIN SOÑAR,
LOS ZORROS DE MOSCÚ
DEVORANDO EL JARDÍN,
LAS ARAÑAS DE PLATA,
DE SEDA Y DE RUBÍ.
NO QUISIERA MORIR
SIN SABER QUE LA LUNA
REDONDA DISIMULA
EL FILO DE UNA HOZ,
SI EN LAS CUATRO ESTACIONES
CABEN TRES PRIMAVERAS,
SI HACE FRÍO EN EL SOL.
SIN HABER PASEADO
VESTIDO DE MUJER
POR UN GRAN BULEVAR
SIN HABER PENETRADO
EN LAS TURBIAS MIRADAS,
SIN ENTRAR EN TU CASA
POR LA PUERTA DE ATRÁS.
(...)

No quisiera morir / Je voudrais pas crever
Traducció de Javier Krahe i Andy Chango
JE VOUDRAIS PAS CREVER
AVANT D'AVOIE CONNU
LES CHIEN NOIRS DU MEXIQUE
QUI DORMENT SAN RÉVER
LES SINGES A CUL NU
DÉVOREURS DE TROPIQUES
LES ARAIGNÉES D'ARGENT
AU NID TRUFFÉ DE BULLES
JE VOUDRAIS PAS PAS CREVER
SOUS SON FAUX AIR DE THUNE
A UN CÔTE POINTU
SI LE SOLEIL EST FROID
SI LES QUATRE SAISONS
NE SONT VRAIMENT QUE QUATRE
SANS AVOIR ESSAYÉ
DE PORTER UNE ROBE
SUR LES GRANDS BOULEVARDS
SANS AVOIR REGARDÉ
DANS UN REGARD D'ÉGOUT
SANS AVOIR MIS MON ZOBE
DANS DES COINSTOTS BIZARRES
(...)

















è Moments...
 (Pàg. 18)
LA VIDA ES COMO UNA MUELA
PRIMERO NI SE PIENSA EN ELLA
UNO SE CONTENTA CON MASTICAR
Y DE REPENTE SE EMPIEZA A PICAR
Y AUNQUE DUELA, UNO SE AFERRA
Y LA TRATAMOS Y LOS PROBLEMAS
Y PARA QUE YA NUNCA DUELA,
HAY QUE ARRANCARLA, LA VIDA.

La vida es como una muela / La vie c'est comme une dent
Traducció de Begoña Díez Zearsolo
LA VIE, C'EST COMME UNE DENT
D'ABORD ON Y A PAS PENSÉ
ON S'EST CONTENTÉ DE MÀCHER
ET PUIS ÇA SE GÀTE SOUDAIN
ÇA VOUS FAIT MAL, ET ON Y TIENT
ET ON LA SOIGNE ET LES SOUCIS
ET POUR QU¡ON SOIT VRAIMENT GUÉRI
IL FAUT VOUS L'ARRACHER, LA VIE.















(Pàg. 22) 
(...) PARA ENTONCES NO TENDRÉ
NADA DE FÓSFORO BLANDO,
SINO ESTE CEREBRO QUE APENAS SIRVIÓ
PARA SABERME "PALMADO".
MUSGO EN LOS HUESOS,
VIENTO EN EL CRÁNEO.
Y CÓMO DUELE EL DOLOR DE IR HACIÉNDOSE VIEJO.

Cuando tenga viento en el cráneo / Quand j'aurai du vent dans mon crâne.
Traducció d'Antonio Lucas i Elena Muñoz Pimpinela.
(...) ET PUIS JE N'AURAI PLUS
CE PHOSPHORE UN PEU MOU
CERVEAU QUI ME SERVIT
À ME PRÉVOIR SANS VIE
LES OSSES TOUT VERTS, LE CRÂNE
  VENTEUX
AH COMME J'AI MAL DE DEVENIR VIEUX.








  






(Pàg. 26) 
SI YO FUERA POETA
SERÍA UN BORRACHO
TENDRÍA UNA NARIZ ROJA
UN GRAN RECIPIENTE
DONDE APILARÍA
MÁS DE CIEN SONETOS
DONDE APILARÍA
MIS SOBRAS COMPLETAS

Si yo fuera poeta / Si j'étais pohéteû
Traducció de Juan Gracia Armendáriz
SI J'ÉTAIS POHÉTEÛ
JE SERAIS IVROGNEÛ
J'AURAIS UN NEZ ROUGEÛ
UNE GRANDE BOÎTEÛ
OÙ J'EMPILERAIS
PLUS DE CENT SONNAIS
OÙ J'EMPILERAIS
MON NOEIVREÚ COMPLAIT.





(Pàg. 44) 
YO QUISIERA
YO QUISIERA
SER UN POETA DE ALTURA
QUE LA GENTE
DE CULTURA
POR LAS NUBES ME PUSIERA
LO QUE PASA
ES QUE PASO
DE TERMINAR SEPULTADO
ENTRE PAPELES Y LIBROS
TANTO ME IMPORTAN LOS VIVOS
QUE NO ME DEJA CONTENTO
HACER RIMAS CON EL VIENTO.

Yo quisiera / J'aimerais
Traducció de Catherine François.)
J'AIMERAIS
J'AIMERAIS
DEVENIR UN GRAND POÈTE
ET LES GENS
ME METTRAINT
PLEIN DE LAURIER SUR LA TÊTE
MAIS VOILÀ
JE N'AI PAS
ASSEZ DE GOÛT POUR LES LIVRES
ET JE SONGE TROP À VIVRE
ET JE PENSE TROP AUX GENS
POUR ÊTRE TOUJOURS CONTENT
DE N'ÉCRIRE QUE DU VENT.


















(Pàg. 48)
POETA
ES UN SER ÚNICO
CON MUCHOS EJEMPLARES
QUE SÓLO PIENSA EN VERSO
Y ESCRIBE SÓLO EN MÚSCA
SOBRE TEMAS VARIADOS
SEAN VERDES O ROJOS
PERO SIEMPRE MAGNÍFICOS.

Un poeta / Un poète
Traducció de Jenaro Talens
POÈTE
C'EST UN ÊTRE UNIQUE
A DES TAS D'EXEMPLAIRES
QUI NE PENSE QU'EN VERS
ET N'ÉCRIT QU'EN MUSIQUE
SUR DES SUJETS DIVERS
DES ROUGES OU DES VERTS
MAIS TOUJOURS MAGNIFIQUES.













(Pàg. 66) 
(...) ME MORIRÉ UN POCO, QUIZÁ MUCHO
SIN APASIONAMIENTO, PERO CON INTERÉS
Y, FINALMENTE, CUANDO TODO ACABE
ME MORIRÉ.

Me moriré de un cáncer de esqueleto / Je mourrai d'un cancer de la colonne vertébrale
Traducció de Santiago Auserón.
(...) JE MOURRAI UN PEU, BEAUCOP,
SANS PASSION, MAIS AVEC INTÉRÊT
ET PUIS QUAND TOUT SERA FINI
JE MOURRAI.











è Altres n'han dit...
è Enllaços:

diumenge, 4 de maig de 2014

Tu i jo - Niccolò Ammaniti



"Gràcies per haver-me ajudat. Estic feliç d'haver descobert un germà amagat en un soterrani. Recorda't de complir la promesa."



Ammaniti, Niccolò. Tu i jo.  
Barcelona: Angle Editorial, 2012

Io e te. Traducció de Joan Cases
Col·lecció Narratives, 58  i


è Què en diu la contraportada...
Lorenzo Cuni, de catorze anys, explica als seus pares que uns companys d'institut l'han convidat a esquiar a Cortina d'Ampezzo durant la setmana blanca escolar. La realitat, però, és que vol amagar-se a Roma, al soterrani del mateix edifici on viuen, per passar aquella setmana jugant a videojocs, llegint còmics, menjant llaunes i dormint mandrosament, lliure d'obligacions. Lorenzo vol complir així el seu somni adolescent de llibertat, autoafirmació i solitud. Però l'aparició de la seva germanastra Olivia, de vint-i-tres anys, a qui feia anys que no veia, trencarà totes les seves expectatives i l'enfrontarà a responsabilitats inesperades.
Niccolò Ammaniti, una autèntica estrella literària a Itàlia, és possiblement el millor autor de la seva generació. Amb Tu i jo ha sabut captar l'ànima fràgil dels adolescents, sacsejats per les pròpies inseguretats, l'angoixa de fer-se grans i la pèrdua irremissible de la innocència

è Com comença...
- Cafè?
Una cambrera m'escruta per sobre de la muntura de les ulleres. Té a la mà un termos platejat.
Li allargo la tassa.
- Gràcies.
Me l'omple fins al capdamunt.
- Ha vingut per la fira?
Faig que no amb el cap.
- Quina fira?
- La fira dels cavalls.
Em mira. S'espera que li digui per quina raó em trobo a Cividale del Friuli. Al final treu un bloc.
- Quina habitació té?
Li ensenyo la clau.
- La cent dinou.
S'apunta el número.
- Si vol un altre cafè se'l pot agafar vostè mateix del bufet.
- Gràcies.
- De res.
Quan s'allunya em trec de la cartera un paperet plegat en quatre. El desplego damunt la taula.
El va escriure la meva germana Olivia fa deu anys, el vint-i-quatre de febrer del dos mil.
Jo tenia catorze anys i ella vint-i-tres.

è Moments...
(Pàg. 31)
Vaig començar a parlar als tres anys i xerrar no ha estat mai el meu fort. Si un estrany m'adreçava la paraula contestava sí, no, no ho sé. I si insistia responia allò que l'altre volia sentir dir.
Les coses, un cop pensades, quina necessitat hi ha de dir-les?

(Pàg. 36)
Per què havia d'anar a l'escola? Per què funcionava així el món? Neixes, vas a l'escola, treballes i mors. Qui ho havia decidit, que aquesta era la manera justa? No es podia viure d'una altra forma? Com els homes primitius? Com la meva iaia Laura, que de petita va fer l'escola a casa seva i els professors hi anaven. Per què no ho podia fer jo també així? Per què no em deixaven en pau? Per què havia de ser igual que els altres?

(Pàg. 39)  
(...) M'explicava que els amics no triguen ni un minut a oblidar-se de tu, que les noies són dolentes i et fan burla, que el món fora de casa és només competició, abús i violència.

(Pàg. 71)
He pensat que si hagués d'escriure un llibre que expliqués la meva vida, el capítol que parlés de tu l'intitularia "Diari d'un odi". De totes maneres he d'aprendre a no odiar-te. He d'aprendre a no odiar-te quan m'arriben els teus diners i quan em telefones per demanar-me com va. T'he odiat massa, sense estalviar-me res. Estic cansada de fer-ho.
Per tant et torno a donar les gràcies, però d'ara endavant, encara que et vingui l'instint d'ajudar-me, reprimeix-lo. Tu ets el mestre de la repressió i del silenci.
La teva filla,
Olivia.

(Pàg. 86)
Què hi tenia al mig dels braços?
Tot de taques morades constel·lades de puntets vermells.
Ella va aixecar el cap.
- Adormit, eh?
Aquell lloc de Sicília on volia enviar-la el papa...
- Què dius?
Els diners...
- Has dormit?
Els pares, que deixaven de parlar de l'Olivia així que em veien...
- Sí...
La malaltia que no s'encomana...
- He de menjar alguna cosa...
Era com aquells dels jardins de Villa Borghese. Aquells dels bancs. Que et demanen si tens monedes. Aquells de les cerveses. Jo me n'allunyava, d'aquells. Sempre m'havien fet por.

(Pàg. 99) 
Que vella que era. Un grapat d'ossos recoberts d'una pell aspra i escamosa. Una cama li sortia del llençol. Era negra i blava i seca com un bastó, el peu tot retorçat o el dit gros plegat endintre com si tingués una ànima de filferro. Feia olor de talc i d'alcohol. Els cabells, que quan estava bé els duia sempre recollits dins la ret, estaven deslligats i queien sobre el coixí llargs i blancs com els de les bruixes.
Podia ser morta. Però a la cara no tenia la pau dels cadàvers, sinó una expressió sofrent i rígida, com si la seva carn fos travessada per un corrent de dolor.

(Pàg. 100)
Per què era tan lletja, aquella habitació? Quan algú es mor hauria d'estar en un habitació bellíssima. Jo em moriria al meu quart.

(Pàg. 125) 
Estimat Lorenzo,
M'he recordat que una altra cosa que odio són els adéus i per això m'estimo més tocar el dos abans que et despertis.
Gràcies per haver-me ajudat. Estic feliç d'haver descobert un germà amagat en un soterrani.
Recorda't de complir la promesa.
Teva,
Oli.

è Altres n'han dit...

è Enllaços: