dimarts, 27 d’abril de 2010

Fun Home. Un tragicòmic familiar - Alison Bechdel

-
Bechdel, Alison. Fun Home. Un tragicòmic familiar
Barcelona: RBA -La Magrana, 2008














Fun Home. A Family Tragicomic
Traducció Librada Piñero


>> Què en diu la contraportada:
Un any després de la mort del seu pare, Alison Bechdel va descobrir una foto d'un home jove en roba interior mentre remenava àlbums antics de la família. El va reconèixer: era un dels antics alumnes del seu pare, i el cangur de la familia. També va trobar una fotografia del pare de jove, amb un vestit de bany de dona. I instantànies de la mare, on se la veia passar, amb el temps, d'una expressió d'esperança a una altra de resignació i amargor.

Alison va intuir que allà hi havia una història que s'havia d'explicar: la d'una filla que s'adona de la veritable orientació sexual del seu pare just després que aquest hagi tingut una mort tràgica. Artista de culte dins del món del còmic, Bechdel va trigar dues dècades a explicar-la. Després de vint anys de canvis socials, de provar amb altres experiències l'excel·lència com a dibuixant i de madurar la seva perspectiva emocional, va aconseguir crear i publicar Fun Home. Un tragicòmic familiar, considerat per la revista Time el millor llibre de 2006.


>> Altres n'han dit...
No tot és Mac, Abandonad toda esperanza, Periferiauberalles, Drakecomics, Al norte del norte, perla del turia, Wikipedia

>> Enllaços:
Alison Bechdel, ens ensenya la seva tècnica, narrativa gráfica, el llibre del 2006..., ... i motiu de polèmica, els punts clau, la passió del pare, butaques Hepplewhite, la descoberta de la condició sexual, el paper de la literatura..., ...i la importància del llegir, i de sobte,...la mort, Intertextualitat, Watergate, on va passar tot, ser homosexual a EEUU als 60's

>> Com comença...



















































>> Moments... (pàgs 12-14-22-47-84-85-96-97-103-134-195)
























































.

dimecres, 21 d’abril de 2010

El Saltamartí - Joan Brossa

.
Brossa, Joan. El Saltamartí.
Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984



Col·lecció: Llibres d’Abril, 7





>> Com comença...
PRELUDI
Aquest versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.

Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l’agitin pensaments
ni idees.

>> Moments...
(Pàg. 21)
POEMA
La boira ha tapat el sol.

Us proposo aquest
poema. Vós mateix
en sou el lliure i necessari
intèrpret.

(Pàg. 22)
EL TEMPS
Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és futur;
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

(Pàg. 25)
POETA
El capell

Tranquil·lament el món fineix
en tu, expandit i clos alhora
en ta harmonia, que coneix
els atzars gelosos dins l’hora.

Les sabates

(Pàg. 37)
NOSTÀLGIA
Oh veritats
permanents, encara que silencioses
per falta d’expressió!

(Pàg. 36)
HISTÒRIA
Aquí és un home

Aquí és un cadàver

Aquí és una estàtua.

(Pàg. 49)
SALTAMARTÍ
Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

(Pàg. 50)
GLORIOLA
L’endemà,
sota els arbres, no va
restar més que una mica
de xarop, record de la vida
curta de la imprudent nina
de sucre que va voler fugir
sola món enllà.

(Pàg. 116)
NOCTURN
La gent que en teoria
s’abandona a les mans d’un
poder transcendent, a la pràctica
cau en mans dels funcionaris
d’una Església.

(Pàg. 118)
AQUÀRIUM
La rima
el ritme
els motlles formals

Miro
els peixos dintre
l’aigua
Les idees
al cervell es deuen moure
d’una manera semblant

La rima
el ritme
els motlles formals.

(Pàg. 138)
AGAFO EL MOT...
Agafo el mot
marxar.
Al davant, hi poso
M’agradaria de poder.
I tinc
M’agradaria de poder marxar.

(Pàg. 146)
APIS
Un ídol

primitiu em dóna
el que una catedral
ja no em pot donar.

(Pàg. 162)
CALLAMENT
Es troba al fons
de les aigües; de vegades
veieu sortir una gran claror,
i el qui volta per la vora del mar
té el perill de ser absorbit per
les aigües i d’anar a raure al fons
de la pàtria encantada sense que mai
més no en pugui sortir.

Perquè
qui d’ella s’allunya d’enyorança
es mor.

(Pàg. 165)

DIAGRAMA
El fet és que
milers d’homes adinerats
determinen el destí del món,
i en fer-ho s’orienten per un
principi fonamental:
augmentar els beneficis.

(I fins quan durarà aquesta estructura?)

(Pàg. 166)
RÈQUIEM
Tenen un wàter
d’aquells tan empipadors:
a la que vas una mica clar
hi queda la merda enganxada.

(Pàg 169)
ENDAVANT
Si no sabíem el que és
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l’existir es trobaven en una
altra vida; si l’esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.


>> Enllaços:
Joan Brossa, Maskelini, reflexió sobre la poesia i les seves relacions, veure Brossa, neosurrealisme, jocs de llenguatge, amics
.

dimecres, 14 d’abril de 2010

No era la meva lletra - Jordi Arbonès

Arbonés, Jordi. No era la meva lletra
Barcelona: Proa, 2000










Col·lecció: Beta, 52








>> Què en diu la contraportada...
No era la meva lletra transcorre per un camí de ronda on hi ha miradors sobre la vida d’uns personatges per als quals el món no té sentit sense l’expressió escrita. Es tracta d’un grup de desesperats amb la mirada perplexa, protagonistes d’una línia trencada per vint-i-nou narracions. Hi trobareu, des de l’escriptor que ha plagiat una novel·la, amb la qual triomfa i accedeix als cercles de la moda, fins a altres que s’enamoren del seu clònic o dormen amb el doble.
Amb un estil esmolat i humorístic, Jordi Arbonès aconsegueix, a No era la meva lletra, recollir en un sol llibre les misèries, les virtuts i els deliris de molts d’aquells que amb l’escriptura han creat un món paral·lel, inquietant i massa sovint inútil.

>> Com comença...
Ho havia sentit dir alguna vegada: “M’he trobat amb el meu doble”. I ho deien amb angoixa. I és lògic, perquè a ningú no li agrada trobar-se amb algú que se li assembla, i quan es dóna el cas, és molt probable que el cap en comenci a maquinar alguna per fer-lo desaparèixer. Un doble és enutjós –no té res a veure, però, amb el cas dels bessons: els bessons estan fets d’una pasta comuna que accepten, amb més o menys entusiasme, des de la infantesa. Ara bé, un doble pot arribar a ser insuportable –sobretot si s’hi coincideix sovint.
(Em vaig enamorar del meu clònic)


>> Moments...
(Pàg. 27)
Moltes vegades, la culpa de tot, la mort de moltes coses –l’esquerdament de les relacions-, la tenen fets ínfims, vulgars fins i tot. I massa sovint, quan es cau sota la punyent pressió que exerceixen les vulgaritats sobre la vida quotidiana, s’acaba perdent el món de vista.
(No era la meva puta)

(Pàg. 50)
L’ambició li formiguejava a la punta de tots els membres. L’ambició era com un gosset d’aigües que, després de remullar-se en una piscina, li estigués llepant la cara amb tendresa. Feia cròniques i poesies, més endavant vindrien les novel·les i els llibres il·lustrats; faria el que calgués per destacar, per sobreeixir de l’escuma dels mediocres.
(L’entrevista)

(Pàg. 74)
Era una altra època, en què el món de la literatura no estava tan comercialitzat com ara i la gent escrivia més aviat per distreure’s –pel gaudi de fer-ho- i no pas per una ambició mercantil; tot i així, es van fer un bon nombre d’obres mestres. Efectivament, la gent d’abans era capaç de fer genialitats passant-s’ho bé.
(Tanquen la llibreria)

(Pàg. 79)
Tot això ho vaig dir al jutge i, com que no em va voler escoltar –hi ha algú més menyspreable que aquell que no escolta?-, vaig haver de pagar per allò que no devia, i per aquesta raó estic ressentit amb la societat, amb la seva part més hipòcrita i injusta. Sempre he estat de dretes, de bon tarannà, però de dretes, i mai no he fet mal a ningú, i no perquè no n’hagi tingut ganes, sinó perquè la meva religió no m’ho permet. Estic orgullós de la meva trajectòria vital, perquè sempre he complert els meus drets i les meves obligacions. M’agrada viure en un món assentat en uns bons fonaments i, després del que m’ha passat, malauradament, ja no hi puc creure.
Un altre, en aquesta situació ignominiosa que m’ha dut al pitjor dels desenganys, s’hauria fet d’esquerres, però jo, no, perquè per a mi les fidelitats ideològiques són sagrades i indestructibles. I qui m’ho ha agraït? Ningú.
(Va tenir un gos)

(Pàg. 106)
Assentat en una incipient maduresa, m’adono que la vida fa massa voltes per poder-ho abastat tot, que tota la literatura del món no és suficient per aclarir una senzilla incògnita no resolta de la infantesa, que de vegades val la pena refugiar-se en la humilitat i arraconar les empreses mastodòntiques –genials- i agafar-se el temps que calgui per endinsar-se en la senda que havíem menystingut i que mai no havíem seguit. Viure tan de pressa m’ha fet immune a les lliçons de la vida.
(Mama, aquell senyor ensenya el penis!)

(Pàg. 117)
El que em va sorprendre és que el dimoni no ronca. Ni ronca ni t’estira les mantes ni es vol apropiar tot el llit ni res de res; el dimoni, quan dorm, és molt educat. I és que fa temps que penso que l’educació no és patrimoni de cap classe social (...).
(Vaig dormir amb el dimoni, i a l’hora d’esmorzar no hi havia croissants)

(Pàg. 130)

És evident que quan t’estàs fent un nom, o bé ha el tens i el vols mantenir, l’ideal és tenir molts enemics. Els enemics són indispensables, he vist claríssim que són el fonament a partir del qual pots arribar a construir la teva obra, i com més en tens, més gran i espectacular acaba sent aquesta.
(El crític)

(Pàg. 151)
I quan va decidir adormir-se, en comptes d’enumerar ovelles mentalment –tal com fem la gent civilitzada-, comptava fills de puta, entre els quals, per descomptat, ell no s’incloïa (...).
(Ningú no vol saber el perquè)

(Pàg. 155)
(...) tenia un pla: escriure la seva primera novel·la, una novel·la de viatges que començaria a la Bodeguita del Medio i continuaria pel Malecón, per l’inmens oceà, pels efluvis de Conrad i els deliris de Lowry. Per la senda dels mestres, i dels seus cors ferits, tacats per la malaltia de l’impossible, per la felicitat inabastable i la fugida cap a l’exotisme del no-res.
(A l’Havana, amb la Cristina)

>> Enllaços:
Jordi Arbonès

.

dimecres, 7 d’abril de 2010

Marxem, papà. Aquí no ens hi volen - Inma Monsó


Monsó, Inma. Marxem, papà. Aquí no ens hi volen
Barcelona: La Magrana, 2004











Col·lecció: Les Ales Esteses, 167

>> Què en diu la contraportada...
La fascinant activitat d’observat i ser observat és el fil conductor d’aquestes cinc narracions. A personatges obsedits o rosegats per l’enveja es contraposen d’altres amorals i despreocupats que són com un bàlsam que alleugereix la pesantor i la duresa de la vida: A "Exactitud", la Clàudia està capficada amb la percepció de la pròpia identitat i la manera de delimitar-la. A "La finestra", la Lisa i l’Adrissa s’observen sense saber-ho ignorants que allò que veu l’una és l’altra cara d’allò que veu l’altra. A "Marxem, papà. Aquí no ens hi volen", en Bolo Biosca vol ser observat amb enveja i provocat aquest pecat capital és la seva màxima prioritat a la vida. A "Viciós", un hipocondríac recalcitrant viu obsedit per qualsevol signe que alteri la seva integritat física. A "Tímid", un nen incapaç de pronunciar "Bon dia" veu com se li escapa la darrera oportunitat de saludar i intueix que aquesta anècdota configurarà un destí que el condemnarà per sempre a decidir-se quan ja ha perdut l’oportunitat. Personatges, en definitiva, que inspiren en el lector la imperiosa necessitat de vigilar-los de molt a prop.

>> Com comença...
- Doncs aquí tampoc no hi és –va dir ell, deixant de cavar i recolzant l’aixada al tronc de l’arbre mentre s’eixugava la suor-. ¿Què et sembla si continuem demà?La Mif va baixar bruscament dels núvols:- D’acord –va dir. Fins llavors havia estat distreta en consideracions estètiques sobre la manera com el pleniluni feia refulgir amb idéntica lluïssor el front suat d’en Cots i el metall de l’aixada en moviment, i ara va observar amb atenció els forats negres i els corresponents monticles que envoltaven el majestuós oliver dels Biosca, i va afegir-: Déu n’hi do... No saps com t’ho agraeixo, ¿eh? Si no fos per tu... jo tota sola i de nit no ho hauria pas intentat.
(MARXEM PAPA. AQUÍ NO ENS HI VOLEN)

>> Moments...
(Pàg. 10)
En Bolo Biosca no havia fet mai res per ser estimat, ni tampoc no tenia aptituds naturals per ser-ho sense fer res. Com a conseqüència, no l’estimava ningú. Això a ell li importava molt poc, perquè no solia prodigar cap afecte sincer, cosa que mantenia la situació en un perfecte equilibri desafectiu.
(MARXEM PAPA. AQUÍ NO ENS HI VOLEN)

(Pàg. 15)
- ¿Què tens en contra de l’esforç?
- ¿Jo? Rees! Reconec que la història dels homes és la història dels seus esforços, i de fet no em desagrada l’esforç mentre no l’hagi de fer jo. Però de vegades no puc evitar pensar en la quantitat de brètols que s’esforcen amb devoció per assolir ambicions d’allò més ridícul...
(MARXEM, PAPA. AQUÍ NO ENS HI VOLEN)

(Pàg. 28)
Només pot ser objecte d’enveja el que no es desitja de debò, el que es desitja falsament, per persona interposada, per publicitat interposada. Havia estat víctima del convenciment que l’enveja existia i feia patir, i ara s’adonava que ni existia ni feia patir. Perquè, o bé el que desitges t’agrada i llavors no pots sentir més que admiració, o bé no t’agrada i llavors sents menyspreu.
(MARXEM PAPA. AQUÍ NO ENS HI VOLEN)

(Pàg. 36)
- (...) Vejam, hi ha les coses que m’agraden i que m’agrada que m’agradin, les que no m’agrada que m’agradin, i les que m’agradaria que m’agradessin però no m’agraden –va sospirar sonorament abans de continuar-: Per acabar hi ha les que no m’agraden i ja m’està bé que no m’agradin. ¿M’entens?
- No ho sé.
- Doncs és ben senzill, són quatre classes de coses. Quatre –va dir, mostrant-li una mà estesa amb el polze encongit.
- Bé, jo sóc més conformista, segurament. Vull dir que si una cosa m’agrada, com ara per exemple una pel·lícula o un llibre o una persona, doncs ho accepto sense protestar.
(EXACTITUD)

(Pàg. 46)
Aquesta era una de les imatges de la felicitat per a en Bart. Sentir el murmuri llunyà dels clients del taulell, la dringadisa de les màquines escurabutxaques, el soroll deliciós de les closques mossegades que li garantia el silenci verbal de la seva estimada.
(EXACTITUD)

(Pàg. 69)
(...) no només era el gerent o els clients que deien sovint la paraula car (cinoma), sinó que també els grups de turistes tenien, com és natural, la malignitat de preguntar constantment pel seu autocar (cinoma); això si no preguntaven per l’habitació cent cinc (fart) o demanaven pel bar (capassos) o em demanaven un diari (gor mortis)... Tot, tot el que deien era horrible i a sobre sempre ho demanaven sisplau (tòpsia).
(VICIÓS)

>> Enllaços:


,


dijous, 1 d’abril de 2010

Joc d'atzar - Slawomir Mrozek

.
Mrozek, Slawomir. Joc d’atzar.
Barcelona: Quaderns Crema, 2001









A collection of thirty-four short stories
Traduït per Bozena Zaboklicka I Francesc Miravitlles
Col·lecció Biblioteca Mínima, 96



>> Què en diu la contraportada...
Mrozek és un dels clàssics contemporanis venerats a Polònia. Autor teatral d’extraordinari prestigi i narrador àcid, despietat i fora del comú, els seus textos es mouen entre l’absurd més esgarrifós i una intel·ligència i perspicàcia doloroses a força de lucidesa. Enemic de les obvietats i observador minuciós de la vida quotidiana, els seus contes se’ns apareixen avui com l’escuma d’un somriure lleugerament trist i vagament malenconiós, veu d’una modernitat irreductible i desencantada.

>> Com comença...
Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel·lablement. Només quedava una qüestió per decidir: ¿a partir de quan?
La resposta no oferia cap dubte: “A partir de demà.”
En despertar l’endemà vaig constatar que un cop més era “avui” igual que “ahir”. Com que havia de començar una nova vida a partir de demà, no la podia començar avui.
(UNA NOVA VIDA)

>>Moments...
(Pàg. 21)
- Senyors! –va exclamar el jutge-. Calma! Aquests somnis no són nostres, ja que són uns somnis tèrbols, equívocs i estúpids, i nosaltres som gent culta, mundana, i de cap manera podem tenir somnis així. Deuen ser els somnis dels passatgers que han viatjat en aquest compartiment abans que nosaltres i que eren gent de poca categoria. Al cap i a la fi cada nit sis persones somien alguna cosa aquí, els ferrocarrils transporten individus de tota mena i després aquests somnis s’enganxen a la gent decent.
(SOMNIS)

(Pàg. 27)
Estàvem asseguts al jardí prenent un aperitiu abans de dinar. La conversa es va decantar cap al tema del racisme.
- Des del punt de vista teològic –va argumentar P., un conegut predicador-, el racisme no existeix, ja tots descendim d’Adam i Eva.De sobte es va sentir una remor entre els parterres i alguna cosa es va esmunyir entre la gespa acuradament tallada.
- ¿Què ha estat això? –vaig preguntar.
- Una serp.
-¿I no creu, reverend pare, que ha insinuat un somriure una mica estrany?
- No –va respondre breument el teòleg.
(AL JARDÍ)

(Pàg. 34)
I tot hauria anat bé si no s’hagués enfonsat el balcó. Ja que estava podrit. Abans aguantava, perquè només hi pujava el governador, però quan va arribar la democràcia es va enfonsar.
(EL PROGRÉS I LA TRADICIÓ)

(Pàg. 45)
Quan el cocodril va entrar al meu dormitori vaig pensar que tampoc calia exagerar. No em refereixo al cocodril sinó a mi mateix. Ja que el primer impuls va ser agafar el telèfon, i marcar els tres números d’urgències: policia, bombers i ambulància. Però justament aquesta reacció em va semblar exagerada. Com que sóc europeu educat en l’esperit cartesià, sento repulsió pels extremismes, penso d’una manera racional i no caic en impulsos de cap mena sense haver-los analitzant prèviament.
(UN EUROPEU)

(Pàg. 49)
Ara la casa es tornaria a convertir en la Casa Parroquial.
Però primer calia purificar-la de les miasmes comunistes. L’encarregat de ruixar va ser el senyor bisbe en persona, que es va desplaçar expressament per a la cerimonia. Ja amb les primeres gotes alguna cosa va fer un xiscle a sota terra i el materialisme dialèctic va sortir corrent d’un forat, va saltar per la finestra al jardí i es va amagar entre la bardissa.
(EXORCISMES)

(Pàg. 63)
Un bon dia, passejant per la vora d’un riu vaig veure un escolta que s’estava ofegant. Conec el lloc, no és fondo, així que vaig decidir salvar-lo quan s’hi reunís una mica de públic. Vaig seure en un banc a esperar. L’escolta cridava d’allò més, de manera que al cap de poc s’hi va aplegar un nombrós grup de gent.
Vaig esperar una mica més perquè el públic estigués al complet, aleshores em vaig aixecar, em vaig acostar a l’aigua i encoratjat pels crits d’admiració vaig començar a treure’m lentament la sabata esquerra. El públic em va aplaudir. Ja estava en mitjons quan em vaig adonar que un pocavergonya també es disposava a despullar-se. Em vaig enfurismar.
(UN HEROI)

(Pàg. 78)
- (...) És a dir que vostè identifica els reglaments amb el destí?
- ¿Amb què?
- Amb el destí, amb la providència. Els reglaments eliminen l’arbitrarietat, és a dir l’atzar, és a dir el caos, de manera que són una manifestació del destí, la veu de la providència.
- Ho diu d’una manera estranya.
- Dic el mateix que vostè, només que faig servir paraules diferents. Vostè diu: ordre, jo dic: destí; vostè diu: desordre, jo dic: caos: però en el fons és el mateix. Així que els reglaments contenen alguna cosa divina.
(EL MISANTROP)

(Pàg. 85)
Vaig decidir vendre l’ànima al diable. L’ànima és el més valuós que té l’home, de manera que esperava fer un negoci colossal.
El diable que es va presentar a la cita em va decebre. Les peülles de plàstic, la cua arrencada i llagada amb una corda, la pell descolorida i rosegada per les arnes, les banyes petitetes, poc desenvolupades. ¿Quant podia donar un desgraciat així per la meva inapreciable ànima?
- ¿Segur que vostè és el diable? –vaig preguntar.
- Sí, ¿per què ho dubta?
- M’esperava el Príncep de les Tenebres i vostè és, no ho sé, una cosa així com un bunyol.
- A tal ànima, tal diable –va contestar-. Anem per feina.
(EL SOCI)
>> Altres n'han dit...

.