dimarts, 22 d’octubre de 2013

Objecte quasi - José Saramago





"(...) hi ha coses que s'endevinen sense dificultat, principalment si hom arriba a molt vell."


Saramago, José. Objecte quasi
Barcelona: Proa, 2000


Objecto Quase. Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol
Col·lecció A tot vent, 389  i


è Què en diu la contraportada... 
El vell dictador va caure d'una cadira rosegada per un corc tan callat com laboriós. Els àrabs deixaren de vendre petroli, les gasolineres tancaren i un conductor fou segrestat pel seu cotxe. El mort és el millor amic del viu. Les coses no són mai allò que semblen. Si veus un centaure, creu els teus ulls. Si una granota es burla de tu, travessa el riu. Tot són objectes. Quasi.

è Com comença...
La cadira va començar a inclinar-se, a caure, a tombar, però no, en el rigor del terme, a desenllaçar-se. En sentit estricte, desenllaçar-se significa cessar d'estar enllaçat. Ara, d'una cadira hom no dirà que té llaços, i si en tenia, per exemple uns suports laterals per als braços, hom diria que cauen els braços de la cadira i no que es desenllacen.

è Moments...
(Pàg. 20)
Caient així la cadira, sens dubte cau, però el temps de caure és tot el que vulguem, i mentre miram aquesta caiguda que res no aturarà i que ningú de nosaltres no aturaria, ara ja sabuda irremeiable, podem tornar-la enrere com el Guadiana, no de por, sinó de goig, que es manera celestial de gaudir, també sens dubte merescuda.
CADIRA

(Pàg. 23)
Nosaltres, el homes, som fràgils, però, en realitat, hem d'ajudar a la nostra pròpia mort. És potser una qüestió d'honor nostre: no restar així inermes, lliurats, donar de nosaltres qualsevol cosa, o aleshores de què serviria ser al món? La fulla de la guillotina talla, però qui hi posa el coll? El condemnat. Les bales dels fusells perforen, però qui hi posa el pit? L'afusellat. La mort té aquesta peculiar bellesa de ser tan clara com una demostració matemàtica, tan simple com unir amb una línia dos punts, sempre que no excedeixi la llargada del regle.
CADIRA

(Pàg. 30) 
(...) i després tornarà a caure, cap avall, cap a baix de tot, inexorablement estirat per aquest follet que hi ha al centre d ela terra amb bilions de cordills a la mà, per amunt i per avall, fent a baix allò mateix que aquí dalt fan els homes amb els titelles.
CADIRA

(Pàg. 57) 
Primerament - perquè cal que tot tingui un principi, fins i tot essent aquest principi aquell punt de final que no pot separar-se'n, i dir "no pot" no és dir "no vol" o "no ha de", és l'extrem no poder, perquè si tal separació es pogués fer, és sabut que tot l'univers s'esfondraria, puix que l'univers és una construcció fràgil que no resistiria solucions de continuïtat -, primerament van ser oberts els quatre camins.
REFLUX

(Pàg. 73) 
(...) hi ha coses que s'endevinen sense dificultat, principalment si hom arriba a molt vell.
REFLUX

(Pàg. 106)  
Va tancar la porta de la cambra i es va dirigir a la sala. Semblava serè, assossegat, però per dins el pànic girava, de moment encara a poc a poc, com un pesat disc armat de pues extensibles que no tardarien a ferir-lo.
COSES

(Pàg. 111)
Passava gent ràpidament, però la rapidesa no volia dir que tinguessin o sabessin on anar. Caminar de pressa era només, en tots els sentits, una fuita.
COSES

(Pàg. 130)
Milers d'anys devien ser milers d'aventures. Milers d'aventures, però, són massa per valer una sola vertadera i inoblidable aventura.
CENTAURE

(Pàg. 131) 
No és un rostre vell, el de l'home. Jove, tampoc, perquè no ho podria ser, perquè els anys es compten per milers. Però pot comparar-se amb el d'una estàtua antiga: el temps l'ha gastat, no tant que hagi apagat les faccions, prou només per mostrar-les amenaçades.
CENTAURE

(Pàg. 139)
Algú hi nedava. Va empènyer més les branques. I va veure una dona. Sortia de l'aigua, completament despullada, lluïa sota la llum lunar, blanca. Moltes altres vegades el centaure havia vist dones, però mai així, en aquest riu, amb aquesta lluna. Altres vegades havia vist pits oscil·lant, el tremolor de les cuixes en caminar, el punt d'obscuritat al centre del cos. Altres vegades havia vist cabells caient sobre l'esquena, i mans que els llençaven cap enrere, gest tant antic. Però la part que li corresponia del món en què les dones vivien era només la que satisfaria el cavall, potser el centaure, no l'home.
CENTAURE

(Pàg. 147)
Més amunt, més enllà, el sol calcinava els terrossos dels guarets i els olivars cendrosos. Metàl·lica, duríssima, una cigala rosegava el silenci. Lluny, l'atmosfera tremolava.
REVENJA

è Altres n'han dit...

è Enllaços:


divendres, 18 d’octubre de 2013

Novela de ajedrez - Stefan Zweig




"Nada que hacer, nada que oír, nada que observar; el entorno de la nada, el vacío total, sin espacio y sin tiempo."



Zweig, Stefan. Novela de ajedrez
Barcelona: Sirmio / Quaderns Crema, 1994


Die Schachnovelle. Traducció de Manuel Lobo
Col.lecció La Caja Negra, 13


è Què en diu la contraportada...
Sin capacidad para cualquier otra actividad intelectual, Mirko Czentovicz se reveló, ya desde niño, como un genio del ajedrez, del que ha llegado a ser campeón del mundo. Pero, en un viaje en barco de Nueva York a Buenos Aires, se le presenta un enigmático contrincante: el señor B., noble vienés que huye de los nazis. Uno de los pasajeros del vapor se acerca a los dos personajes acompañando al lector a la confrontación entre los dos jugadores. Si Novela de ajedrez nos presenta el choque de dos naturalezas antagónicas, nos muestra también, y en buena medida, la capacidad de resistencia del ser humano sometido a una presión extraordinaria. Y todo ello con unas grandes dosis de intriga y maestría.

è Com comença...
A bordo del transatlántico que había de zarpar a medianoche de Nueva York rumbo a Buenos Aires reinaban la animación y el ajetreo propios del último momento. Los acompañantes que habían  subido escoltaban entre apretujones a su amigos; los repartidores de telegramas, con sus gorras ladeadas, recorrían los salones voceando nombres; al trajín de flores y maletas se añadía el de los niños que subían y bajaban por las escalerillas curioseando mientras la orquesta amenizaba imperturbable el show en cubierta.

è Moments...
(Pàg. 14)
Y además, ¿no es acaso lo más fácil del mundo considerarse un gran hombre cuando no se tiene la menor idea de que hayan existido alguna vez un Rembrandt, un Beethoven, un Dante, un Napoleón?

(Pàg. 42) 
La presión que ejercían para obligarnos a entregar el "material" que pretendían obtener era de una naturaleza más sutil que los garrotazos o la tortura física. Se trataba del aislamiento más refinado que pueda imaginarse. No nos hacían nada, se limitaban a situarnos en el vacío más absoluto, y es bien sabido que nada en el mundo puede oprimir tanto el corazón del hombre como la nada.

(Pàg. 43)
Nada que hacer, nada que oír, nada que observar; el entorno de la nada, el vacío total, sin espacio y sin tiempo.

(Pàg. 51) 
¡Un LIBRO! Hacía cuatro meses que no tenía un libro en las manos y ahora, la sola idea de un libro con palabras alineadas, renglones, páginas y hojas, la sola idea de un libro en el que leer, perseguir y capturar pensamientos nuevos, frescos, diferentes de los míos, pensamientos para distraerse y para atesorarlos en mi cerebro, esa sola idea era capaz de embriagarme y también de serenarme.

(Pàg. 53) 
"Usted se imaginará sin duda que no perdí ni un instante antes de coger el libro, contemplarlo, leerlo. ¡Nada de eso! Quería antes que nada agotar el placer de tenerlo, el placer deliciosamente contenido de adivinar qué clase de libro sería aquel que había robado, el placer de tenerlo, el placer dulcemente enervante de imaginarme cómo debía de ser.(...)"

(Pàg. 59)  
(...) querer jugar contra uno mismo representa en definitiva una paradoja tan grande en ajedrez como querer saltar sobre la propia sombra.

(Pàg. 62)
Era un recluso sin culpa, sometido desde meses atrás al martirio refinado de la soledad, un hombre que hacía tiempo que estaba buscando sobre qué descargar su cólera largamente acumulada. Y como no disponía de nada más que de aquel insensato juego contra mí mismo, mi cólera, mi afán de venganza, se abalanzaron fanáticamente sobre él.

(Pàg. 63)
Pasé del gusto del juego, y de ahí a la obsesión, al frenesí, a la furia frenética; ya no sólo me robaba las horas de la vigilia, el juego acabó también por apoderarse de mi sueño. Sólo podía pensar en ajedrez, jugadas de ajedrez, problemas de ajedrez.

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

diumenge, 13 d’octubre de 2013

L'arbre - Slawomir Mrozek




"(...) tota fe que busca el suport de la raó no és una fe de debò."





Mrozek, Slawomir. L'arbre. 
Barcelona: Quaderns Crema, 1998


Traducció de Bozena Zaboklicka i Francesc Miravitlles  i



è Com comença...
Després de moltes batalles perilloses tornava el solda a casa. Les guerres l'havien portat a països estranys, de manera que havia de demanar pel camí, perquè ja no sabia per on anava. Feia temps que caminava per una selva fosca sense trobar ningú, així, doncs, es va alegrar quan a la fi va veure una figura asseguda al costat del sender.

è Moments...
(Pàg. 14)
Em vaig girar i vaig veure una dona que ja no era jove i d'aspecte descurat. Els cabells deslluïts, ondulats amb una permanent barata, no per coqueteria, sinó per obligació. Una obligació del mateix ordre que rentar plats o parir fills.
EL JARDÍ

(Pàg. 42) 
Fa temps que no miro al meu voltant, perquè sé per endavant el que veuré. O em sembla saber-ho.
EL DEMIÜRG 

(Pàg. 48) 
- Si, quan t'allunyes d'algun punt, al mateix temps t'hi acostes, ¿quina és la conclusió?
- No ho sé -va reconèixer Majer.
- Que no val la pena sortir de casa. I a casa t'avorreixes.
- Aleshores, ¿quina sortida hi ha?
- No hi ha sortida.
EL DILEMA DE MAJER

(Pàg. 85) 
Déu va treballar sis dies i va descansar el setè. L'home no és Déu, es cansa abans, per la qual cosa va considerar que el dissabte també li corresponia com a dia de descans. Aquesta decisió no va trobar una objecció expressa per part de la Instància Suprema.
"Si ha sortit bé amb el dissabte, pot ser que també passi el divendres", vaig pensar, i vaig adreçar a Déu una sol·licitud amb el contingut següent:
"A causa del cansament que sento després dels dilluns, els dimarts, els dimecres, els dijous i el divendres, us prego que us digneu atorgar-me també el divendres com a dia lliure de treball. Homo Sapiens."
No hi va haver resposta, per la qual cosa vaig considerar que també el divendres m'havia estat atorgat.
Amb tot, entre el dimecres i la resta de la setmana quedava l'horrible dijous. Res no cansa més que el treball l'últim dia de la setmana laboral. De manera que vaig escriure, aquesta vegada amb més atreviment:
"L'home és una canya pensant (Blaise Pasca, 1623-1662). Jo penso que tampoc he de treballar els dijous."
Ara la meva setmana laboral acabava el dimecres a la tarda. Sí, però aquest dimecres... El silenci de Déu em va donar valor.
"Exigeixo la supressió del dimecres com a dia laboral. Prometeu."
Quant al dimarts, ja em vaig rebel·lar obertament:
"Dir-se home omple d'orgull (Màxim Gorki, 1868-1936). El dimarts atempta contra la meva dignitat. Estic en desacord total i acabo el dilluns."
No hi va haver resposta, de manera que amb el dilluns va ser molt fàcil. N'hi va haver prou amb un telegrama:
"El dilluns també queda exclòs."
Ara tenia set dies de la setmana lliures i em sentia orgullós de la meva rebel·lia (L'homme révolté, Albert Camus, 1913-1960). Però al cap d'un temps em vaig adonar que la setmana només tenia set dies i, per tant, jo no podia tenir més de set dies lliures a la setmana. Una tal limitació de la meva llibertat em va semblar inadmissible. De manera que vaig telegrafiar a Déu:
"Creeu immediatament un vuitè dia."
No va contestar, cosa que em va afermar definitivament en la meva convicció que  Nietzsche tenia raó (Friedrich Nietsche, 1844-1900)  que Déu no existia. Però en aquest cas, ¿qui era el culpable que la setmana només tingués set dies i que jo no pogués tenir més de set dies lliures a la setmana?
Vaig agafar un pal i em vaig posar a l'aguait a l'escala. Quan passi un veí, l'atonyino.
Al capdavall, algú ha de ser el responsable de la injusticia que se m'ha fet.
EL VUITÈ DIA

(Pàg. 93) 
- ¿Te'n recordes, que fa anys et vaig robar?
- Suposem que me'n recordo. ¿I què?
- Bé, doncs ara tinc remordiments de consciència.
- ¿És a dir, que em vols tornar els diners?
- No, però pateixo turments morals. Em vaig portar com un autèntic porc, sóc mesquí. ¿Què me'n dius?
- I si em tornessis...
- No parlem de detalls. El més important és la sensibilitat moral.
L'ADVERTÈNCIA

(Pàg. 141)  
- (...) Ja sé que faré. La pròxima vegada que m'estigui morint i el diable es rigui de mi, jo també em riuré d'ell.
- ¿I de quina ajuda et serà això?
- Està clar. El diable pensarà que és a ell a qui li surt o li penja alguna cosa, o que té alguna cosa descordada o una taca al cul, o qualsevol cosa... Quedarà tan confós que deixarà de riure's de mi, el molt fill de puta.
- ¿I no t'estimes més confessar-te?
Però va tancar els ulls i va deixar de parlar-me. Vaig espera encara una estona, però en veure  que ja no em necessitava, me'n vaig anar.
Després hi va haver una altra batalla i el caporal va caure mort. Vam agafar presoners de guerra i aquests ens van explicar una història extraordinària. És la següent:
Enmig de la batalla van veure com un dels nostres es llançava a l'atac, ell tot sol contra tota la bateria. Una bala de canó li va arrencar el cap i aquest cap, mentre volava sobre els camps, deixava anar una rialla terrible, una rialla sarcàstica. Es van espantar tant que van fugir cames ajudeu-me i van perdre la batalla.
El caporal el van condecorar a títol pòstum pel seu heroisme, encara que els seus companys sostenien que es reia d'un acudit que li havien explicat el dia abans a la caserna. El caporal no el va entendre fins a l'endemà i per això el seu cap reia.
Només jo coneixia la veritat. Però, lligat pel jurament, no podia revelar-la.
MEMÒRIES D'UN CAPELLÀ

(Pàg. 156)
- (...) jo ja no puc continuar més així!
- ¿I la fe?
- ¿La fe? - va repetir Beyer i va obrir la boca.
- Sí, la fe. Senyors!. -va dir l'estranger i es va aixecar-. Ha arribat el moment que els reveli per què no els he deixat ni una ombra d'esperança, és a dir, ni una ombra de dubte que no tenien cap possibilitat. He volgut purificar i posar a prova la seva fe. Haurien d'haver cregut en la possibilitat de guanyar a pesar de l'evidència que no podien guanyar. Només una fe així és verdadera, mentre que tota fe que busca el suport de la raó no és una fe de debò (...).
EL TRAMPÓS

(Pàg. 164)
Els detalls sempre porten als conflictes, mentre que el caràcter universal i d'ordre superior no està subjecte a discussió.
UNA CARTA EN UNA AMPOLLA.

è Altres n'han dit...
Fantastic Plastic Mag, Sólo libros y series, Miedo a la literatura

è Enllaços:
Slawomir Mrozek, escriptor marxista,

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Jardí vora el mar - Mercè Rodoreda




 "(...) la creu se m'havia anat fonent mentre perdia la innocència."



Rodoreda, Mercè. Jardí vora el mar. 
Barcelona: Club Editor, 1989


Col·lecció Club dels Novel·listes, 53


è Què en diu la contraportada... 
"Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí..." A través dels ulls del vell jardiner veurem desfilar els personatges al llarg de sis estius, i entrellaçar-se les seves vides en una fascinant sarabanda, mentre vora el mar, sempre present, el jardí esclata en una florida darrera l'altra...

è Com comença...
A mi sempre m'ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler...

è Moments...
(Pàg. 10)
I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners... i tant de tot... dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com l'Eugeni.

(Pàg. 25)
(...) Quan vaig ser una mica més gran, un matí que m'havia quedat sol a casa perquè estava constipat, em vaig acostar al mirall, vaig obrir la boca tirant el cap endarrera i no vaig veure res. És veritat que ja feia temps que ningú no em parlava de la creu. Vaig pensar que els grans potser tenien els ulls diferents dels petits. I, més endavant, vaig pensar una altra cosa: que la creu se m'havia anat fonent mentre perdia la innocència.

(Pàg. 26) 
"(...) què és un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?".

(Pàg. 27) 
¡N'hi ha hagut de dones que m'han rondat! A trompons. D'aquí dintre i de fora, del poble. No hi ha res a fer. Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

(Pàg. 31) 
No havia vist mai ningú com el senyoret Sebastià. Devia tenir uns trenta-cinc anys, molt ben portats. De vegades, quan reia, es partia i semblava que només en tingués vint.

(Pàg. 50)  
Un matí, molt d'hora, quan els paletes encara no havien començat, m'estava al mirador netejant les margarides abans que comencés el desfici de les abelles amb el foc del sol.

(Pàg 55)
Vaig fer piles amb la fulles podrides i les vaig dur darrera de la casa amb el carretó. I, ara un dia, ara un altre, les anava enfonsant a la terra que es tornava negra com la nit. El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l'ocell a la branca.

(Pàg. 96)
A la una van engegar els focs. Comparats amb els que havien fet els senyorets i que a mi m'havien semblat tan rics... Com si tot vingués d'un món que no fos la terra i piula va i piula ve i ruixada de branques amunt i estrelles de coloraina i tronada i pluja d'or...¡Ziu! ¡Ziu! ¡Ziu!, tot petava. La nit negra que negra i els coets fent-la lluent i flors esmicolades i mines de diamants voltant pels aires. El Potosí. I l'herba s'ho bevia tot. Ho recollia tot.

(Pàg. 106)
I una tarda que plovia es va plantar davant de la finestra:
- Aquest jardí...
- És un jardí com el que m'hauria agradat tenir quan era petit. Sense saber que n'hi pogués haver un d'igual.
A vegades passava la mà per la soca d'un til·ler.
- Què feien tantes orenetes per aquí, el mes de setembre?
I ens passejàvem.

(Pàg. 106)
- He fet de tot... Vostè no s'ho pensa perquè em veu així. Però he fet de tot. Un sac, encara que pesi cinquanta quilos, pesa poc quan és el primer i estàs mort de gana. Però quan és el que fa cent... I anar per carrers pudents amb gossos al darrera i amb les criatures que es riuen de tu... Hi ha hagut moments que per una mica de jardí m'hauria venut l'ànima i les cames. ¿Oi que no ho diria ningú? - I després, mirant-me, va afegir-: Només es viu fins als dotze anys (...).

(Pàg. 125)
Tot i que d'això fa bastant de temps, quan em costa de dormir, recordo com si fos ara el vol d'un ocell entre branques i la veu de l'Eugeni, molt baixa: "Els fem por..."

(Pàg. 171)
-(...) Senyor Bellom, no sé com donar-li les gràcies...
Va alçar una mà i amb el gest em va aturar les paraules.
- Miri el mar quina esquena més llisa...
- Li he de donar les gràcies i no em deixa. Ara que, ¿sap?, si em treuen d'aquí serà l'enterrament. Potser el que comprarà la casa se'm quedarà... com el senyoret Francesc. Jo li diré que la feina la faig com un de jove... amb més coneixement. Vostè sap tot el que ha passat i sap que la Cecília se'm va morir. I és la vida. Però mentre jo sigui aquí no serà ben bé morta... Cregui que és la veritat; no serà morta del tot... Hi sóc d'ençà que vaig fer el soldat, en aquesta casa; ja li ho vaig explicar. Dia darrera dia... Miri com està el jardí. Per sentir-ne la força i l'olor, aquesta és la millor hora. Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí...
Ens vam separar allà, al peu del mirador, i va ser, com si diguéssim, l'acabament de la història.

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Invierno en Grand Central - Lee Stringer



"No hay nada, nada en absoluto, que esté
obligado a hacer.

Nadie, nada, que se me exija ser."


Stringer, Lee. Invierno en Grand Central.. 
Madrid: Debate, 1999


Grand Central Winter. Traducció de Mariano Antolín.



è Què en diu la contraportada... 
Se llama Lee Stringer. Como Jack London, es un narrador autodidacta de primera clase y un superviviente nada resentido y optimista de la extrema pobreza, la vida sin techo durante largo tiempo y la adicción. Las historias de Lee Stringer son macabramente entretenidas. Tratan de cómo los más inútiles, sin raíces y más acosados de los parias de la ciudad de Nueva York se las arreglan para seguir vivos día tras día. Son reportaje, no literatura. El autor, él mismo personaje de todas las historias, estuvo tan desposeído durante años y aós de dignidad y amor propio como lo están los personajes de los que trata.
(Kurt Vonnegut).


è Com comença...
Lo que pasó fue que yo estaba rebuscando en mi agujero: hay un espacio alargado, estrecho, en las regiones más bajas de la estación Grand Central, del que poca gente sabe y en el que me he instalado hace tiempo. Tiene unas luces y hay un grifo de agua justo en la parte de fuera del cuchitril donde me meto. Está como una nevera en invierno y me achicharro allí en verano, pero es, como dicen, mi hogar.

è Moments...
(Pàg. 18)
(...) había cuatro cosas que hacía todos los días. Ligar pasta, pillar algo, colocarme y escribir. Y al final terminé dejando las otras tres.

(Pàg. 21) 
En una familia como la nuestra, que compartía la soledad como la ropa heredada, la mala cara de mi hermano era una arma especialmente peligrosa.

(Pàg. 32) 
No hay nada, nada en absoluto, que esté obligado a hacer.
Nadie, nada, que se me exija ser.

(Pàg. 53) 
Más tarde Craig también durmió allí, y fuimos capaces de guardarnos la espalda uno al otro. Con el tiempo nos volvimos más amigos. Nos volvimos socios en la supervivencia (...).

(Pàg. 55) 
(...) habíamos quedado reducidos a formar parte del paisaje que se negaba a promocionar el sueño americano.

(Pàg. 62)  
Para los que teníamos demonios que alimentar, el dinero fácil hacía absurda la idea de robar; y para los que únicamente sufrían por cuestiones circunstanciales, era una oportunidad para atreverse una vez más a coquetear con los sueños.

(Pàg 71)
Es la culpabilidad, el miedo y el pesar de propio corazón lo que te hunden. Ver al juez es sólo una formalidad.

(Pàg. 72)
Cuando uno se topa con la justicia, los que te encierran son distintos a los que encuentras dentro. Personalmente, me gustaría ver a todos los jueces y fiscales cumplir una condena. No por delitos que comenten desde el estrado. Pues los cometen por ignorancia. Que es precisamente por lo que una temporada en la cárcel debiera formar parte de sus estudios. Así llegarían a saber que no saben que no saben.
Métaselos anónimos y despreciados en una celda de detención, déjeselos que pasen por el tamiz de su procesamiento hasta que el viento haya tamizado todo su rigor. Y déjeselos que se tropiecen con la sabiduría que todo detenido de mala muerte sabe instintivamente: que la auténtica justicia siempre es poética.

(Pàg. 93)
A los periódicos les interesan más los detalles de los asuntos humanos que el progreso de su alma. Por eso necesita reporteros. Y lo que hace un reportero es contar cosas.

(Pàg. 131)
(...) nada como un poco de privación de sueño para liberar el flujo narrativo de uno.

(Pàg. 164)
Ahora que todos estamos colgados -yo de la pipa, Blue de la aguja y Emeral yendo y viniendo entre las dos cosas-, nos arrastramos hacia unas navidades tranquilas a la luz más turbia de unos amaneceres más grises.

(Pàg. 185)
Claro, la vida en la calle tiene sus molestias y sus padecimientos. Pero es un testimonio de la resistencia del espíritu. Incluso entre las realidades más amargas del día a día de la existencia uno puede encontrar refugio en un bien desarrollado sentido del humor.

(Pàg. 202)
El hecho es que cualquier tipo de política es inherentemente un fracaso. El recurso a la política -especialmente a la política de buenas intenciones- es una concesión al fracaso humano. Se debería reconocer, por principio, en nuestro código legal lo que los seres humanos consideramos adecuado y necesario pero no conseguimos hacer debido a nuestro código moral.
En consecuencia, el espíritu con el que se escribe la política no ayuda a que se aplique.
Fracasamos porque somos humanos y mientras insistamos en buscar remedio fuera de nosotros mismos habrá algún tipo de política (aunque sugiero que debería ser el último -no el primer- recurso). Y mientras haya política, habrá fracasos.
La política nunca es la solución auténtica.
La auténtica solución está en corazón de los hombres.

(Pàg. 208)
Por muy apropiada que pueda ser la actitud que uno mantiene con respecto a cierto asunto, muchas veces se da el caso de que las emociones son el perro que mueve el rabo de la razón. Por debajo de lo "cierto" y lo "equivocado" de determinadas cuestiones, y del "a favor" y "en contra" de nuestras posiciones, siempre existe la cuestión vital de nuestra relación con los acontecimientos de detrás de ellas y con las personas implicadas. De modo que yo siempre he intentado llegar al por qué, como si dijéramos, de debajo del quién, qué, dónde y cuándo que dirige nuestras acciones... Ira, resentimiento, envidia, miedo, frustración y así sucesivamente.

(Pàg. 211) 
Manhattan sólo tiene dos estaciones: la de los escalofríos y la del sudor.

(Pàg. 219)
No, las drogas y la bebida no son el camino hacia el paraíso. Pero la inclinación natural del hombre hacia lo espiritual ha sido sustituida por la creencia omnipresente de que es más importante ocuparse de conseguir cosas materiales y físicas.  Y en la creciente inquietud y confusión de la vida moderna, muchas veces adquiere un valor extremo -no distinto de los estragos de una adicción activa- que nos hace olvidarlo.

è Altres n'han dit...
The New York Times

è
 Enllaços:
Lee Stringrt, l'autor parla de la seva experiència, sobre el procés d'escritura del llibreStreet News, la musa Grand Central Terminal.