dimecres, 28 de novembre de 2012

La veïna - Isabel-Clara Simó




"¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim."


Simó, Isabel-Clara. La veïna.
Barcelona: Àrea, 1991



>> Què en diu la contraportada...
Amb el seu estil característic, Isabel-Clara Simó construeix a La veïna una vertiginosa intriga detectivesca que, com les gran novel·les del gènere, demostra que l’atzar pot trastocar sobtadament la més rutinària i grisa de les vides. Però això, Leonard, un pacífic administratiu d'una oficina bancària, no ho va descobrir fins que es va trobar dos policies a la porta de casa per interrogar-lo sobre el misteriós suïcidi del propietari d'un magatzem del veïnat.
El cadàver en qüestió deixa un controvertit testament: una atractiva vídua enjogassada, una suma de diners més que considerable i un embolic tempestuós capaç de convertir un insípid funcionari que només vol pau i tranquil·litat en un apassionat heroi de trifulgues policíaques.

>> Com comença...
Trobar aparcament al meu carrer era cada cop més difícil. Quan jo arribava, cada dia a les tres o un quart de quatre, la majoria dels meus veïns ja feia mitja hora o més que eren a casa, i les dues voreres eren atapeïdes de vehicles.

>> Moments...
(Pàg. 17)
La família és, abans que res, per als casament i els enterraments, i les comunions i els bateigs, a tot estirar. La família no és per parlar de coses, sinó per cerimònies, per al dinar de Nadal, per recordar que som d’una tribu.

(Pàg. 21)
La dona feia olor de violetes i de sabó. Tenia la cara pigada i els cabells vermells. No era maca, però als deu minuts començaves a trobar-li detalls. Després d’una hora et semblava preciosa (...).

(Pàg. 33)
Una sol·licitud formal, i al diable tot i tothom. Començaria de nou, coneixeria altra gent. Em feia plaer pensar que podria trobar bona gent, amb qui fer una tertúlia mansa, sense vida anterior. Com un ou buit del qual sols queda la closca i la pots omplir de les coses que tu mateix tens dret a triar.

(Pàg. 56)
Em venien ganes de riure, ganes de posar-me a dansar i de fer bogeries, perquè la mesquinesa d'aquella conversa, la poca traça amb què havia estat feta, em revelava que també tota la meva vida havia esta grisa i mesquina, que no érem, jo, i el senyor Mascaró, i en Germà, i tota la trepa, altra cosa que volves de pols, granets de sorra d'una gran maquinària que giravoltava implacable, a despit de si trepitjava els granets de sorra, febles, insignificants i tots iguals que alimentaven el seu mecanisme.

(Pàg. 61)
Aquella dona havia resumit en un gest tota la misèria d’una vida petita i esclafada. Una dona que mai no havia tingut res i mai no ho tindria; que mai no havia tastat un bon menjar ni havia tingut un bon vestit ni havia gaudit de cap comoditat. Una dona que només havia nascut per treballar i per patri, rere la qual s’endevinava una vida de renys i de crits, de suportar les empentes dels altres. De sofrir sense cap esperança. I tanmateix, només tenim una vida, i ningú no pot repetir.

(Pàg. 101)
(...) No podríem tornar mai més, però no importava. Fins i tot sentia una alegria salvatge, tan a prop d’una vida que només havia gosat imaginar en somnis. I amb la Dàlia al costat. Jo faria que m’estimés tota la vida.

(Pàg. 106) 
Tothom volia seguretat. Tothom volia arrecerar-se de la tamborinada. Tothom es cagava a les calces. ¿Hi ha algú interessat en la justícia? ¿Hi ha algú que realment estigui disposat a posar els criminals entre reixes? Quan sents la gent clamar per més seguretat ciutadana, reclamant més presons, més penes per als delinqüents, et preguntes què estan disposats a fer per impedir que la gent vengui droga, que la gent no mat, no violi, ni robi. Ni jo mateix, que m’hi havia ficat per casualitat, i que estava actuant quan ja no tenia res a perdre (...).

(Pàg. 112)
¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim.

(Pàg. 116)
- De vegades un home en té ben bé prou, amb tot el que li passa. Tanmateix, l’endemà les coses són una mica, només una mica, millors. I l’altre, una mica més, encara. Si un aguanta, ja ho pot aguantar tot. Fins i tot la merda en què estem colgats tots plegats.

>> Altres n'han dit...

dimecres, 21 de novembre de 2012

Faules - Fedre



"Assolir la glòria és per a mi que tu, gent com tu, feu còpies de les meves paraules, perquè les considereu dignes de llarga memòria. No m’interessa l’aplaudiment dels ignorants."


Fedre. Faules
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1995



Fabulae Aesopiae. Traducció de Ignasi Mascaró i Pons
Col·lecció L’Esparver Clàssic, 14





>> Què en diu la contraportada...
“Júpiter ens ha carregat dos sarrons, un a l’esquena ple dels propis vicis, i un altre al davant, ben feixuc, amb els defectes dels altres. D’aquí ve que no podem veure els nostres defectes, però tan just els altres cometen falta correm a reprovar-los.” Homes, animals i déus són part d’aquestes faules, que tant poden ser un conte, una narració que mostra l’estupidesa o la llestesa d’un determinat animal, una divertida anècdota, una petita novel·la o un mite sobre els déus... En definitiva, faules.

>> Com comença... 
He refinat amb versos senaris els temes que Isop va crear. L’atractiu d’aquest llibret és doble: un és que provoca la rialla; l’altre, que ofereix advertiments prudents per a la vida. Si algú, tanmateix, ens censurés que fins i tot els arbres hi parlen, i no sols les feres, cal que recordi que aquí fem broma amb històries fictícies.

>> Moments... 
(Pàg. 38) 
El qui cobeja el que és d’altri es mereix de perdre el que és seu.
Vet aquí que un gos que duia un bocí de carn tot nedant per un riu, va veure la pròpia imatge en el mirall de les aigües, i creient que era un altre gos que portava carn a mos la hi va voler prendre. La cobejança, però, el va trair: va amollar el menjar que duia a la boca i no va poder tocar el que perseguia.
Llibre 1 - Un gos portant un bocí de carn per un riu 

(Pàg. 39) 
Una guineu havia vist casualment una màscara de tragèdia i s’exclamà: “Que n’és de bella, però no té cervell!” Això es pot dir d’aquells a qui la fortuna ha concedit honor i glòria, però els ha pres el seny.
Llibre 1 - La guineu a la màscara 

(Pàg. 64)
“Un home experimentat la sap més llarga que un endeví”, diu el poble, però no diuen d’on ve la dita. Aquesta faula serà la primera en explicar-ho.
Vet aquí que un camperol tenia ovelles que parien anyells que naixien amb el cap d’home. Aterrit per la monstruositat, se’n va anar corrents a consultar els endevins. Un d’ells li va contestar que el cap de son amo estava en perill i que calia conjurar l’amenaça amb una víctima: un altre va sentenciar que la cosa volia dir que la muller li era infidel, i que, per tant, els fills eren il·legítims; tanmateix un sacrifici gran serviria d’expiació. ¿En voleu més? Les sentències eren d’allò més diverses i no feien sinó afegir neguit al pobre camperol. Isop, un vell de nas molt fi a qui mai la natura va entabanar, i que es trobava pel redol, li va dir: “Si vols conjurar els mals averanys, el que has de fer es donar mullers als teus pastors”.
Llibre 3 - Isop i el camperol

(Pàg. 67)
(...) Mentre caminaven el llop va reparar que el gos tenia el coll amb la pell encetada per una cadena.
- ¿I això? – li va demanar.
- No és res.
- Digues-m’ho, t’ho prego.
- Com que diuen que sóc molt geniüt, de dia em fermen perquè descansi i pugui vigilar durant la nit; en fer-se fosc m’amollen i vaig i vénc per on em plau.
- ¿I si te’n vols anar, pots fer-ho?
- De cap manera.
- Frueix, gos, de tot això que tant estimes –li va dir el llop-. No vull ser rei, si no puc veure’m lliure.
Llibre 3 – El gos i el llop.

(Pàg. 69)
És tant perillós creure com no creure. Esmentaré breument un cas d’un i de l’altre: Hipòlit va morir perquè hom va creure la madrastra, Troia va caure per no creure Cassandra. En conseqüència, cal examinar bé la veritat abans de judicar estúpidament i errar-se (...).
Llibre 3 – Un cas succeït en temps d’August. 

(Pàg. 73)
Un gos va dir a un anyell extraviat entre les cabres: “¿Que ets boig?, vas errat, ta mare no hi és, aquí”, i li va mostrar on eren , lluny, les ovelles de banda.
- No, no busco la que concep quan li plau i porta un pes desconegut durant uns mesos i a la fi se’n desfà rendida i aboca el sac; la que busco és la que m’acosta la mamella i em nodreix, i, si cal, plany la llet als seus fills a fi que no me’n falti.
- Amb tot- va dir el gos-, la que et va engendrar és sempre preferible.
- ¿Què dius? – respon l’anyell- Heus aquí què n’ha tret el seu fill, d’esperar el carnisser una hora rere l’altra! ¿Què sabia ella ni havia de néixer blanc o negre?, i encara que ho hagués sabut, suposem que volia una femella, ¿com m’aniria essent que he nascut mascle? No tenia cap poder en donar-me la vida, ¿per què m’hi de decantar, en comptes de preferir la qui es va compadir de mi quan estava tirat i m’ofereix de bon grat la seva estimació? No és la necessitat la que fa el parentiu, sinó l’afecte.
L’autor vol fer veure amb aquesta faula que els homes s’enfronten a les lleis i es deixen endur pels beneficis.
Llibre Tercer – El gos i l’anyell.

(Pàg. 79)
Assolir la glòria és per a mi que tu, gent com tu, feu còpies de les meves paraules, perquè les considereu dignes de llarga memòria. No m’interessa l’aplaudiment dels ignorants.
Llibre Quart – Pròleg a Particuló.

(Pàg. 86)
Júpiter ens ha carregat dos sarrons, un a l’esquena ple dels propis vicis, i un altre al davant, ben feixuc, amb els defectes dels altres. D’aquí ve que no podem veure els nostres defectes, però tant just els altres cometen la falta correm a reprovar-los.
Llibre Quart – Els vicis d’uns i altres.

(Pàg. 91)
Les cabres havien obtingut de Júpiter tenir barba com els bocs, i aquests es van queixar, dolguts davant el déu, que les femelles els igualessin en dignitat. Aleshores Júpiter els digué: “Deixeu-les fruir vanament d’aquesta glòria i manllevar-vos els signes del vostre rang, la seva força, tanmateix, no serà mai la mateixa”.
Aquesta faula ens farà veure que cal suportar l’aparença exterior d’alguns, mentre siguin inferiors pels seus mèrits.
Llibre Quart – Les cabres i els bocs.

(Pàg. 95)
¿Com judicaràs, enveja, la meva obra? Encara que ho dissimuli ho entenc molt bé: tot el que consideri digne de recordar ho atribuirà a Isop, i el que menys li agradi dirà i posarà messions que és fet meu. Ja des d’ara ho he de rebutjar i aquesta és la meva resposta: tant si aquesta obra és dolenta com si és digne de lloança, Isop n’és l’inventor, jo només l’he perfeccionada. Però deixem-ho estar, i seguim el camí que dúiem.
Llibre Quart - Fedre

(Pàg. 99) 
(...) si no aprecies el talent, valora almenys la brevetat, una qualitat que cal recomanar amb més motiu com més afectats resulten els poetes.
Llibre Quart – El poeta a Particuló. Epíleg.

(Pàg. 118)
Un ase va trobar una lira tirada enmig d’un prat. S’hi va acostar, i amb la pota va provar de tocar les cordes. I les corden van sonar. “Per Hèrcules –digué-, oh cosa més bella!, llàstima, perquè no en sé res, d’aquesta art. Si caigués en mans d’algú versat delectaria l’orella amb musica divina”.
Talment així el geni sovint es perd en la mala sort.
Col·lecció de faules de Nicolò Perotti - L’ase i la lira

(Pàg. 121)
Un gall tenia uns gats que el portaven en llitera, i quan una guineu va veure l’estufera d’aquell gall li va dir: “Bé t’ho dic, que vagis alerta; si t’hi fixes bé en la cara, veuràs que el que porten els gats no és una càrrega, sinó una presa”. Tant tost els gats van començar a tenir fam van fer trossos el senyor i se’l van repartir.
Col·lecció de faules de Nicolò Perotti – El gall i els gats que el portaven.

>> Altres n'han dit...
Lecturas, yantares y otros placeres,

>> Enllaços:
Fedre, situant l'autor i la seva obra, vers iàmbicProtimi-EpitimiIsop.

>> Llegeix-lo:
Llatí (html)
Espanyol - Llatí (html -incomplet-)
Anglès - Llatí (html)
Anglès - Italià - Llatí (html)
Espanyol (multiformat)
Anglès (multiformat)

dissabte, 17 de novembre de 2012

Sonata a Kreutzer - Lev Tolstói






"(...) denunciar la vida de cerdos que llevamos resulta difícil, demasiado difícil..."  




Tolstói, Lev. Sonata a Kreutzer.
Barcelona: Acantilado, 2003



Kréitserova sonata. Traducció de Ricardo San Vicente
Col·lecció Cuadernos del Acantilado, 6



>> Què en diu la contraportada...
Pózdnyshev, el protagonista de este intenso relato, explica a un compañero de viaje las razones que lo impulsaron a matar a su mujer. A través de la narración de este personaje, Tolstói arremete contra la hipocresía de los valores burgueses, un velo de ilusión que apenas oculta las oscuras pulsiones y la violencia subyacentes en las relaciones humanas. El crimen de Pózdnyshev halla su expresión simbólica en los contundentes acordes iniciales de la Sonata a Kreutzer de Beethoven; interpretados en un salón burgués “entre damas escotadas”, desatan un torbellino de fuerzas capaces de transformar el alma del oyente. La música actúa como el cuchillo del asesino: ambos rasgan el velo de las apariencias, abriendo una grieta por al que irrumpen potencias imposibles de controlar.

>> Com comença...
Eso era a principios de primavera. Llevábamos el segundo día de viaje. Los pasajeros que realizaban trayectos cortos entraban y salían del vagón, pero tres venían, como yo, desde el mismo punto de partida del tren: una dama fea y mayor, fumadora, de rostro atormentado, con un abrigo algo masculino y un sombrerito; un conocido de la dama, parlanchín, de unos cuarenta años, con un equipaje cuidado y nuevo; y otro señor, que se mantenía al margen, de estatura baja y movimientos bruscos (...).

>> Moments... 
(Pàg. 24) 
- (...) lo único que le digo es que los matrimonios han sido y siguen siendo un hecho.
- Ciertamente, Pero ¿por qué lo son? Porque se han dado y se siguen dando entre las personas que ven en el matrimonio algo sagrado, un sacramento que las une ante Dios. Entre estas personas sí son un hecho, pero entre nosotros no. Nosotros nos casamos sin ver en el matrimonio otra cosa que no sea la unión carnal, de lo cual resulta o un engaño o unas cadenas. Cuando se trata de un engaño, la cosa es soportable. El marido y la esposa sólo engañan a los demás diciendo que se son fieles, cuando en realidad viven en adulterio. Eso está fatal, pero aún se puede soportar. Pero cuando el marido y la mujer se han impuesto la obligación formal de vivir juntos toda la vida y desde el segundo mes se odian y desean separarse pero, aun así, siguen juntos –que es lo más frecuente-, entonces se forman esos infiernos por culpa de los cuales la gente se da a la bebida, se pega un tiro, o se matan o envenenan el uno al otro (...).

(Pàg. 30) 
- ¿Qué es horrible? –pregunté.
- Pues este abismo de confusión en el que vivimos en lo tocante a las mujeres y a nuestras relaciones con ellas.

(Pàg. 38) 
“Es asombroso ver qué total es la ilusión de creer que la belleza es bondad. Una mujer hermosa dice tonterías, tú la escuches y, en lugar de la tontería, ves sólo lo inteligente que es. La mujer dice y hace ruindades y tú sólo ves algo encantador. Y cuando la dama no dice ni tonterías ni ruindades y resulta hermosa, entonces enseguida te convences de que es un milagro de sabiduría y de moralidad (...)”.

(Pàg. 42) 
Si las personas son diferentes según sus objetivos en la vida, por el sentido interior que dan a la vida, entonces esta diferencia se reflejará sin duda en su aspecto exterior, es decir, su apariencia externa será distinta. Pero fíjese usted en esas criaturas infelices y despreciadas, mire luego a las damas de la más alta alcurnia, y verá los mismos adornos, iguales modelos e idénticos perfumes, igual desnudez de brazos, hombros y pechos, parecidos traseros, ceñidos y prominentes; idéntica pasión por los pedruscos, por los objetos caros y brillantes, iguales diversiones y bailes, músicas y canciones. Unas seducen con todas sus artes e igual hacen las otras. Ninguna diferencia. Y si hemos de ser rigurosos, únicamente conviene señalar que, por lo general, a las prostitutas de plazo breve se las desprecia y, en cambio, a las de largo plazo se las respeta.

(Pàg. 51)
Todo el lujo de la vida es demandado y mantenido por las mujeres. Cuente usted las fábricas. Una enorme parte de ellas elabora adornos inútiles, carruajes, muebles, juguetes para las mujeres. Millones de personas, generaciones de esclavos queman su vida en un trabajo extenuante en las fábricas sólo para el capricho de las mujeres. Las mujeres, como unas reinas, esclavizan y explotan al noventa por ciento del género humano. Y todo esto ocurre porque las han humillado y las han privado de los mismos derechos que los hombres. Y así es como se vengan, actuando sobre nuestra sensualidad y capturándonos en sus redes. Si, todo por eso.

(Pàg. 60)
La humanidad durante su existencia se ha planteado un ideal , que no es, por supuesto, ni el ideal de los conejos o de los cerdos, que consiste en reproducirse al máximo, ni el de los beduinos o de los parisinos, que consiste en sacar el más exquisito provecho de los placeres de la pasión sexual, sino el ideal del bien, que se alcanza mediante la abstinencia y la pureza. A él siempre han aspirado y aspiran los hombres. Pero observe usted qué resulta de ello.
Resulta que el amor carnal es esa válvula de seguridad. La humanidad de hoy no ha alcanzado el objetivo, y no lo ha alcanzado sólo porque en ella habitan las pasiones, sobre todo la más poderosa de ellas, la del sexo. Y como persiste la pasión del sexo, nace una nueva generación y, por lo mismo, persiste la posibilidad de alcanzar el fin en la generación siguiente (...)

(Pàg. 70)
En el juicio me preguntaban con qué, cómo había matado a mi mujer.¡Bobadas! Se creían que la maté entonces, cuando le clavé el cuchillo, aquel cinco de octubre. No la maté entonces, sino mucho antes.

(Pàg. 73)
Los animales parecen saber que en sus descendientes prologan su especie y cumplen con su ley en este sentido. Únicamente el hombre ni lo sabe ni quiere saberlo. Y lo único que le preocupa es conseguir el máximo de placer. ¿Y eso quien? El rey de la naturaleza, el hombre. Porque, fíjese bien, los animales se aparean sólo cuando pueden traer al mundo nuevos seres, en cambio el maldito rey de la naturaleza siempre, con tal de que le dé gusto. Y sin bastarle con esto, además eleva esta ocupación de monos a la categoría de perla de la creación y la llama amor.

(Pàg. 75)
Se habla de no sé qué nueva educación femenina. Todo eso son palabras vacías; la educación de la mujer es exactamente como debe ser, dado el concepto general existente –no el aparente sino el real- sobre la mujer.
Y la educación de la mujer será siempre la que corresponda al concepto que el hombre tenga de ella. Y todos nosotros sabemos el concepto que el hombre tiene de la mujer: Wein, Weiber und Gesang.

(Pàg. 77) 
(...) Pero he aquí que liberan a las mujeres, les conceden todo tipo de derechos, iguales que los de los hombres pero siguen mirándolas como un instrumento del placer; así las educan de pequeñas y así se lo inculca la opinión pública. De manera que sigue siendo una criatura humillada, una esclava pervertida, y el hombre sigue siendo el mismo amo pervertido.
En las aulas y en las cámaras se proclama la liberación de la mujer, pero se la sigue mirando como objeto de placer. Enséñele, como ya se le ha enseñado entre nosotros, a mirar de este modo y se quedará para siempre siendo un ser inferior. O bien, con la ayuda de doctores canallas, evitará el nacimiento del fruto, es decir, se convertirá en una auténtica prostituta, un ser que ha caído no al nivel de los animales, sino al de las cosas. O bien será aquello que es en la mayoría de los casos: una criatura de alma enferme, histérica y desdichada, que es como son en la realidad, pues carecen de la posibilidad de desarrollarse espiritualmente.

(Pàg. 83) 
Sí, habrá de pasar mucho tiempo para que la gente sepa lo que yo sé. Si hay mucho hierro y qué metales hay en el Sol y las estrellas, eso se puede saber pronto; en cambio, denunciar la vida de cerdos que llevamos resulta difícil, demasiado difícil...

(Pàg. 92)
(...) No entendíamos que el amor y el odio eran el mismo sentimiento animal aunque tomado desde el otro extremo. Habría sido horroroso vivir de ese modo si hubiésemos comprendido nuestra situación, pero ni la comprendíamos ni nos dábamos cuenta de ella. En eso están la salvación y el castigo del hombre, en que cuando no vive como es debido, puede él mismo nublarse la vista para no ver lo lamentable de su estado.

(Pàg. 103)
Insisto en que todos los maridos que viven como vivía yo o bien han de dedicarse al vicio o bien separarse, o bien suicidarse o bien matar a sus esposas, como hice yo.

(Pàg. 125) 
- Sobra decir, creo, que yo era muy vanidoso: si en nuestra vida del día a día no eres vanidoso, vivir no tiene sentido (...).

>> Altres n'han dit...
Món de LlibresEls llibres i els diesUn libro al díaLo que leímos, Emite signos,

>> Enllaços:
Lev Toltóiels motius d'un autor censurat, de l'indecent literature, al...it's not an obscene bookl'estructura temàtical'estructura musical de l'obra, la gelosia en definitiva.

>> Llegeix-lo:
Francès (escaneig edició 1906)
Anglès (múltiples formats)
Anglès (escaneig edició 1890)

>> Escolta'l:
Anglès
Francès

dissabte, 10 de novembre de 2012

Balla, balla, balla - Haruki Murakami




"(...) Jo, la Mei i la Kiki. Potser sí que era com un conte de fades, però on se'n troben, avui dia, de contes de fades? Nano, aquelles estones eren meravelloses."




Murakami, Haruki. Balla, balla, balla.
Barcelona: Empúries, 2012



Dansu Dansu Dansu. Traducció de Núria Parez i Alexandre Gombau
Col·lecció Narrativa, 416



>> Què en diu la contraportada... 
Balla, balla, balla narra les desventures surreals però versemblants d’un home sense nom que es guanya la vida com a redactor de reportatges per a revistes. El protagonista es veu obligat a tornar al sòrdid hotel Dolphin, on fa molt de temps es va allotjar amb una dona que estimava malgrat no saber-ne ni tan sols el nom. Des d’aleshores, la dona ha desaparegut sense deixar rastre i una gran multinacional ha comprat l’hotel i l’ha reconvertit en un establiment modern, sense personalitat, d’estil occidental. Balla, balla, balla és un assalt als sentits, mig novel·la negra mig especulació metafísica, una faula perfecta del nostre temps i que atrapa tant o més que una cançó de rock que trona a tot volum a través de la finestra d’un cotxe esportiu.

>> Com comença...
Sovint somio amb l’hotel Dolphin.
En aquests somnis, sempre estic implicat en alguna acció que està passant. Tots els indicis són que pertanyo a aquesta continuïtat del somni.
L’hotel Dolphin està distorsionat, és molt més estret. Sembla més aviat un pont llarg i cobert. Un pont que s’estén eternament a través del temps. I jo sóc allà al mig. Hi ha algú altre també, algú que plora.

>> Moments...
(Pàg. 9) 
Cap detall semblava correcte. Mires qualsevol cosa d’allà i segur que et trobes inclinant el cap uns quants graus. No pas prou per causar-te mal de debò, ni prou per semblar una cosa particularment estranya. Qui sap? Potser al final t’acostumes a veure les coses esbiaixades (però si ho fas, ja no podràs tornar a mirar el món sense mantenir el cap una mica torçat).

(Pàg. 18)
Després de dilapidar tanta literatura barata i tanta tinta, quin dret tenia, jo, de queixar-me sobre el malbaratament? Al capdavall, vivim en una societat capitalista avançada. Malbaratament és el nom del joc, la seva més gran virtut.

(Pàg. 39) 
(...) Vaig detectar una mena de fastigueig de la vida commovedor en la seva manera d’untar-se la mantega al pa.

(Pàg. 59)
El capitalisme avançat s’ha superat a si mateix. Sense exagera les coses, podríem dir que les transaccions financeres s’han convertit pràcticament en una activitat religiosa. El nou misticisme. La gent venera el capital, adora la seva aura, fa una genuflexió davant dels Porsche i els immobles de Tòquio. Fa culte de tot el que simbolitzen els seus brillants Porsche. És l’única cosa mitificable que queda al món.

(Pàg. 63)
Aquell dia va passar com el vídeo d’un crepuscle vist a càmera lenta. Sense incidents, per dir-ho d’alguna manera. El gris plom del cel es va anar barrejant amb el negre fins que finalment va ser de nit. Simplement una altra qualitat de la malenconia. Com si només existissin dos colors al món, gris i negre, que s’anessin intercalant a intervals regulars.

(Pàg. 117)
- (...) Que no t’agrada la teva feina?
- No. De què puc gaudir? És tot bastant absurd. Trobo un bon restaurant. Escric un article per a una revista. Vine aquí, tasta això. Per què tanta molèstia? Per què la gent no surt i va allà on vulgui i demana el que li vingui de gust? Per què serveix una carta? I llavors, després d’escriure-ho, el restaurant és famós i resulta que la cuina i el servei se’n van a fer punyetes. Sempre passa. L’oferta i la demana se’n van a pastar fang. I he sigut jo el que ho ha provocat. En això consisteix la meva feina. Descobreixo el que és perfecte i pur i vaig veient com s’espatlla. Però això és el que la gent anomena informació. I quan treus a la llum cada trosset de merda de cada racó de l’entorn on vivim, és el que la gent anomena informació refinada. No m’entusiasma, però és el que faig.

(Pàg. 161)
Quan em vaig despertar l’endemà al matí, ja era abril. Presentat amb la mateixa delicadesa que un passatge de Truman Capote: fugaç, fràgil, preciós. Abril, un mes que van fer famós T.S. Eliot i Count Basie.

(Pàg. 193)
- (...) Si no tens ganes d’anar a l’escola, no hi vagis. No cal que t’hi obliguis. L’escola pot arribar a ser un autèntic malson. Ja ho sé, Tens un grapat d’idiotes per companys de classe i uns professors que es pensen que són els amos del món. El vuitanta per cent són uns ganduls o uns sàdics, o les dues coses alhora. Per no parlar de totes les seves ridícules normes. Tot el sistema està dissenyat per aixafar la personalitat de l’individu, i només els imbècils sense ni un pessic d’imaginació treuen bones notes. M’hi jugo el que sigui que no ha canviat gens.

(Pàg. 215)
(...) Jo, la Mei i la Kiki. Potser sí que era com un conte de fades, però on se’n troben, avui dia, de contes de fades? Nano, aquelles estones eren meravelloses.

(Pàg. 221) 
Va passar fa una setmana. La primavera es va avançar amb pas ferm, no es va afeblir ni una sola vegada. Res a veure amb el mes de març. Els cireres van florir i les flors esclataven amb les pluges de la tarda. Les eleccions van arribar i van passar, i va començar un nou curs lectiu. En Bjorn Borg es va retirar. En Michael Jackson es mantenia amb constància en el número u de les llistes. Els morts continuaven morts.

(Pàg. 221) 
M’encantaven aquells moments. Teníem una cosa en comú. Teníem temps a perdre.

(Pàg. 249)
- No ets tan mal cuiner –va comentar.
- No, no és cert. El que passa és que ho he fet amb amor. Aquesta és la diferencia. És qüestió d’actitud. Si t’esforces per alguna cosa, te’n pots sortir, fins a cert punt. Si t’esforces per ser feliç, te’n pots sortir, fins a cert punt.
- Però més enllà d’això, no pots fer-hi res.
- Més enllà d’això, és qüestió de sort –vaig dir.
- Tu sí que saps deprimir la gent, oi? D’això en dius madurar?

(Pàg. 280)
(...) a partir de les deu es va posar a ploure. Amb suavitat, en silenci, sense sentir-se a penes sobre les fulles. Gairebé tan silenciosament com la mort.

(Pàg. 302)
- (...) un paio agradable, potser fins i tot digne de cert respecte. Però el tractaven com un bonic cubell d’escombraries. La gent sempre el donava pel sac. Potser va néixer amb aquest estigma. La mediocritat és com una llàntia a la camisa... que no marxa mai.
- És injust.
- En general, la vida és injusta –vaig dir.


(Pàg. 322)- (...) La mare i jo ens estem aïllant. És com si aquí el temps s’hagués aturat. De debò que el temps passa?
- Malauradament, el rellotge fa tic-tac, les hores avancen. El passat creix, el futur s’escurça. Les possibilitats minven, els penediments augmenten.


>> Altres n'han dit...
Llibres, i punt, L'home cactus, Propera parada: cultura, Nosaltres llegim, Libroadicto, La tormenta en un vaso, Intelligentsia

>> Enllaços:
Haruki Murakami, novel·la d'estil, estil "Mukarami"Fil musical (escolta'l), la influència Dickaniana, Kiki & Meienviament internacional de flors,  la motxilla de la tradició japonesa.