Ànima - Wajdi Mouawad

"Hi ha abismes insondables." 

Mouawad, Wajdi. Ànima. 
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2014. 

Anima. Traducció d’Anna Casassas.
Col·lecció Antípoda, 6



⇲ Que en diu la contraportada...
Quan en Wahhch Debch descobreix la seva dona assassinada, es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s’ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d’alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la, totèmica i animista, empeny els límits de la literatura. Ànimaés una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.

⇲ Com comença...
Havien jugat tant a morir l’un en braços de l’altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre’l, aquesta vegada, per fer-lo caure d’esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.

⇲ Moments...
(Pàg. 19)
(...) no reaccionava mai, surava i semblava que esperés que terra, habitació i cel es dissolguessin per tal que el seu ésser continués caient, desapareixent. A les valls fondes del seu rostre, una ombra sagnava com un sisme submarí que esqueixava encara més el seu esguard turmentat.

(Pàg. 35)
(...) per més impossible que pugui semblar, voldria dir-vos que la vida consisteix a esperar, malgrat tot. Pels mitjans que sigui, tant li fa, perquè, en matèria d’esperança, tots els mitjans són bons: espereu. No se sap mai per on vindrà la salvació.

(Pàg. 42) 
(...) he tornat a passar per davant del pis, convençut que me la trobaria. He jugat a entrar a casa per veure-la. Hi he jugat i sabia que jugava però ni em podia aturar. És com si el temps rellisqués per sobre d’aquesta pell de plàtan que vostè anomena “el dia de la seva mort”, i tot tornava a començar (...).

(Pàg. 45)
Era ample d’espatlles. Els músculs d’aquest home, m’he dit, els ha fet la ràbia, aquest home, m’he dit, no era un innocent: és de la meva raça. Un rosegador, un paràsit.

(Pàg. 52)
Jo no havia vist mai tant de dolor en un humà. El paisatge ens travessava, fanals i fanals i fanals i fanals i fanals i fanals, i fanals i fanals ens raspallaven la cara, alternaven les capes d’ombra i les capes de llum. La nit pintava la resta.

(Pàg. 64)
No hi ha durada, només hi ha instants, i la juxtaposició dels instants produeix la il·lusió de la durada.

(Pàg. 80)
Mentre passava, pel meu pelatge, una mà sense pensaments ni talent, mirava l’home.
- Els gats existeixen perquè els humans puguin acariciar els tigres. És veritat, no trobes?

(Pàg. 109)
El sol ha entrar al bar. Han quedat negres de llum. Les seves siluetes s’han confós i, sota l’empenta d’aquest enlluernament que ha vingut a sorprendre’ls, he vist que li agafava els canells i se l’acostava (...).

(Pàg. 115)
Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix vam tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa.

(Pàg. 125)
He entès que no el tornaria a veure. La seva vida  estava a punt d’esfumar-se al pas de la meva porta igual que es devia haver esfumat fa molt de temps al llindar de la seva infància.  Es veia. Era així. Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

(Pàg. 144)
(...) és el que ha parlat menys, però m’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. Hi ha abismes insondables. Aquesta veu n’és un. Cap fons on arribar ni cap cel a guanyar de tant que sembla que hagi perdut modulacions. Es una veu sense caiguda ni elevació. Plana, arrossegada pel vent dels dolors.  Si cessen anirà a la ruïna, si persisteixen anirà als confins de la raó.  La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol.

(Pàg. 210)
- (...) et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’eco per ecografiar la cara del que ens fa patir.
- Si el crit és continu, no hi ha res visible.
- Exacte! Després de cada crit hi ha d’haver un silenci perquè se’n senti l’eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo.

(Pàg. 222)
(...) no hi ha res tan embriagador com sentir-se perillós i puixant. Saber que pots matar la persona que tens al davant, saber-ho, saber que només depèn de la nostra voluntat que l’altre conservi la vida o no, saber això, aquesta consciència, és la droga més forta que la humanitat s’ha inventat mai.

(Pàg. 292)
He fet un pas i he sortit de l'ombra. M'ha mirat, l'he mirat, n'he sentit la por a l'embocadura del coll. M'hi he acostat. Amb el morro li he tocat els llavis, he ensumat l'olor dels animals morts i, en l'arc opac dels seus ulls, hi he vist el meu reflex. He acotat el cap, he posat el meu front contra el seu front i he lligat la meva vida a la seva.

(Pàg. 314)
(…) el llum de la màquina de trens ens ha il·luminat a tots dos. Ha dit Aleshores dóna-li un nom, i l’Humbert s’ha posat a parlar de la mort, aquesta línia on tot s’esborra, i de la guerra, aquesta línia on tot s’esquinça. Ha parlat de les línies poroses  que separen els humans dels animals i de la les línies que solquen les cares dels vius. Ha parlat de les línies que ens fan i ens desfan, arrugues, ratlles, límits, fronteres, demarcacions. Ha parlat de les línies que ens salven, conductores, elèctriques, musicals, i ha parlat de les que ens falten, les línies blanques desaparegudes del traçat dels nostres camins, aquests línies invisibles per a les nostres ànimes extraviades al fons dels seus laberints. Ha parlat de les línies verticals a l’extrem de les quals s’han penjat tantes i tantes Ariadnes que ja no tenien cap Teseu per salvar ni cap Minotaure per abatre, ha parlat de les línies de vida al palmell de les mans, ha parlat de les línies sense tinta per gravar-se al paper de les memòries i al final, amb el pas interminable del tren amb tots els seus vagons, s’ha posat a cridar; i també voldria parlar-te de la línea que duus a la cara, aquest tall que la parteix pel mig con la línia que, aquí mateix, fa més d’un segle, va separar aquest país entre el nord i el sud, i va fer rajar la sang de tota una joventut, i com que el bar on ens hem trobat duia el nom d’aquesta línia de demarcació, al teu  gos li poso Mason-Dixon Line.  Cada vegada que el cridis, cada vegada que diguis Mason-Dixon Line, el cor t’haurà d’esclatar fora del pit! Promet-m’ho!
- T’ho prometo!
- Que et salti de massa ànima i de massa set, perquè no hem sabut tenir l’ànima que somiaven tenir ni apagar la set que volíem apagar!

(Pàg. 374)
- (...) Els fets del 1982 ens van traumatitzar. Per força. Centenars de cristians, sota la mirada de centenar de jueus, van assassinar centenars d’àrabs. Jo sóc jueva i en Jean és cristià. “Això” ens va convertir en botxins.
- No. Vostès no són botxins. Els veig, sé qui són. Els assassins, les persones reals, vull dir, no les veig. Qui són i què se’n va fer?
- Taxistes, botiguers, n’hi ha que van marxar a viure a l’estranger. Estan tranquils a París, a Toronto, a Nova York. Quan es va acabar la guerra, el 1991, el govern libanès va fer votar una llei d’amnistia que eximia de tota persecució  judicial la majoria de crims polítics comesos durant la guerra. L’hecatombe va quedar sense càstig.
- L’amnistia es va tornar amnèsia –ha dit en Jean.
- I l’amnèsia, ignorància. És banal. De petit, em pensava que només havien matat la meva família. Durant anys ho vaig pensar. La primera vegada que vaig ser conscient de la paraula massacre, de la paraula poble, de la paraula camp, de la paraula milicians, de totes aquestes paraules que han pronunciat, ja devia ser a la universitat. I ara tot això reapareix. Una explosió de silenci. Que cada cop pesa més. Un forat negre. Absorbeix tota la llum, no deixa que el temps passi, que es desplegui, em continua mantenint enterrat (...)

(Pàg. 406)
Conduïa bramant, plorant, invocant noms, animals, ocells, insectes, peixos, rèptils, feres, bovins, clavant cops al volant, picant-se el pit, el cap, la cara, i deixava que li sortissin crits antics, callats, empassats, enterrats a la panxa, enfonyats sota les crostes desenganxades de la seva memòria.

⇲ Altres n'han dit...
El Biblionauta, Els llibres del senyor dolent, Tens un racó dalt del món, Anna Lleonart, Voltar i voltar, Tot és una mentida, Entrelletres, Neguit de pantorrilla, Fragments personals, Aixolet, Núvol (Núria Joanico), Devoradora de libros, Con un libro en la mano, La medicina de Tongoy, Gabi Martínez, Entre montones de libros, Devaneos, Tu nombre en la portada, Dvicio, Jauría lectora, Un libro al día.

⇲ Enllaços:
Wajdi Mouawad, context, detalls tècnics, sobre la redempció, sobre la brutalitat, sobre l'estil, els uns..., ... els altres, ...i l'absurd, Mason Dixon-line.

El ingeniero Menni - Alexander Bogdánov

"Todo muere: tú, la humanidad, el mundo. Todo acabará sumergido en la eternidad. Sólo la verdad permanecerá inmune (...)."

Bogdánov, Alexander. El ingeniero Menni. 
Madrid: Ediciones Nevsky, 2016. 

Инженер Мэнни. Traducció de Vladímir Aly.
Col·lecció Nevsky Prospects, 34




⇲ Què en diu la contraportada...
Esta novela, secuela de Estrella roja, expande tanto el mundo creado como las ideas del clásico per-revolucionario. Bogdanov nos presenta el contexto y los antecedentes de la primera novela, la historia del desarrollo de Marte, y las formas en las que una aparentemente «perfecta» sociedad puede contener en sin misma las semillas del conflicto. Bogdanov no se limita a una edulcorada visión de un posible sistema soviético, sino que desmonta una tras otras todas las verdades «absolutas« de cualquier sistema autárquico.

⇲ Com comença...
Prefacio del traductor.
Tras los eventos que describí en el libro Estrella Roja, me encuentro de nuevo viviendo entre mis amigos marcianos, y trabajando por la querida causa de unir a nuestros mundos. Los marcianos han decidido, al menos durante el futuro inmediato, abstenerse de cualquier tipo de interferencia directa o indirecta sobre los asuntos de la Tierra.

⇲ Moments...
(Pàg. 12)
El lenguaje de las ideas puede diferenciarse mucho más que el de las palabras; incluso si las palabras parecen estar diciendo lo mismo, la idea que proponen en ocasiones suele ser completamente distinta. De hecho, la mayor dificultad que encuentra una idea para ser aceptada suele ser el problema de su traducción al lenguaje cotidiano.

(Pàg. 47)
(...) la burguesía de la Tierra es sosegada, debido a la propia naturaleza de las actividades que llevan a cabo e, incluso, algo cobarde desde que accedieron a la posibilidad del poder y el gobierno; digamos que se trata de la clase más satisfecha. Así mismo, no tiene gran confianza en sus propias habilidades para suprimir cualquier disturbio social. Por lo tanto, valora en gran media los vestigios del militarismo y del bravío que se ha mantenido entre la aristocracia y siempre está dispuesta a realizar grandes concesiones para asegurarse de contar con aliados, en caso de que fuera necesario aplastar las masas por la fuerza.

(Pàg. 61)
- (...) A ti no te gusta la historia, y creo que cometes un grave error ignorándola. Yo, por otra parte, la he estudiado con sumo cuidado, y ésta es una de las cosas que he aprendido: la sociedad es un animal extraño; de vez en cuando necesita recrearse en un absurdo desgaste de energía. ¿Qué puede ser más absurdo que una guerra? Y aun así, ¡cuántas veces una guerra ha servido para regenerar una nación! (...)

(Pàg. 72)
- (...) El proletariado lleva mucho tiempo reprimido, pero por fin está alzando la cabeza. Mira a su alrededor y dice: “¿Qué está pasando aquí? ¿Por qué? ¿Qué hemos hecho?”. Y de estas preguntas surge otra que resulta incluso más importante: “¿Qué podemos hacer?” (...)

(Pàg. 86)
- (...) ¿qué más podemos hacer, aparte de creer y creer y continuar creyendo? Si Netti no hubiera abandonado a los obreros para convertirse en ingeniero, o si Arri no hubiera sufrido diez años de cárcel, nunca nos habríamos enterado de nada de esto. Habríamos tomado decisiones distintas y habríamos malgastado nuestras energías de forma absurda. ¿Acaso no somos esclavos, acaso no es ésta la principal forma de esclavitud? Netti, Arri, hermanos, ¿cómo escapamos de esta situación? ¿Qué es lo que podemos hacer para empezar a entender, para empezar a ver y no limitarnos a creer a unos o a otros? ¿O acaso es imposible? ¿Siempre vamos a estar como estamos? Y, si esto es imposible, ¿qué sentido tiene vivir y luchar si al final de la lucha continuaremos siendo esclavos?

(Pàg. 87)
- (...) la ciencia moderna es igual que la sociedad que la ha creado, poderosa pero fragmentada, y con recursos extravagantes. A causa de esta fragmentación, las ramas individuales de la ciencia se han desarrollado de manera independiente unas de otras, perdiendo toda conexión vital entre ellas. Esto ha dado lugar a todo tipo de confusiones. Los mismos fenómenos y nociones tienen docenas de nombres diferentes en las varias disciplinas que se ocupan de ellos y son estudiados en cada rama científica sin referencia a sus aplicaciones en las otras. Cada rama posee su propio lenguaje, que es el privilegio de unos pocos iniciados, y excluye a los demás. Se generan muchas dificultades a causa de que la ciencia se haya separado del trabajo y de la vida diaria, se haya olvidado de sus orígenes y haya perdido de vista sus objetivos primordiales. Por esta razón, se preocupa con problemas que no son tales y a menudo pierde tiempo y energías en buscar respuestas a cuestiones muy simples.

(Pàg. 101)
- (...) Tú reconoces los sindicatos como los representantes legítimos, incluso únicos, de la clase obrera. Pero resulta obvio que esto no es así. Si nos paramos a pensarlo, vemos que los sindicatos sólo cuentan en sus filas con una minoría, no la mayoría, de los trabajadores. Y no son los sindicatos, sino los trabajadores individuales, quienes formalmente acceden a ciertas condiciones de trabajo. Por lo tanto, ¿por qué debería dárseles a los sindicatos el privilegio de representar a los trabajadores? Eso sería como concederle el voto a una minoría en un país, pero hacer que todo el mundo tuviera deberes cívicos. ¿Acaso insinúas que reconocerías una minoría como los únicos representantes legítimos del pueblo? ¿Acaso los socialistas no sois demócratas?

(Pàg. 104)
- El trabajador que intenta realizar su labor apartado de sus compañeros se convierte en una pieza en el tablero, al que incitan dependiendo de los conflictos que existan o al que le hacen falsas promesas, normalmente con motivos mezquinos y, a menudo, hostiles a sus propios intereses. No es un ser consciente, sino un simple material para ser moldeado al antojo de otros, una herramienta que podrán utilizar como deseen.

(Pàg. 114)
- (...) El esfuerzo no es más que un medio para alcanzar un propósito, mientas que la idea es el objetivo más alto que existe. La idea es micho más que las personas y todo lo que les pertenece. La idea no depende de ellos; al contrario, las personas son subordinadas a la misma (...)

(Pàg. 116)
- (...) así ocurre con todas las ideas. Cuanto más grandioso el torrente de los esfuerzos que se unen, cuanto más grande la propia idea, más débil e insignificante se vuelve el individuo en comparación con ella y más natural le resulta servirle y subyugarse para llevarla a cabo (...).

(Pàg. 118)
- (...) Un sueño, después de todo, no es más que un esfuerzo que resulta frustrado en la realidad y que entonces empujamos a ocupar la esfera de la fantasía. No todos los intentos, no obstante, resultan completamente inútiles; en esos casos el esfuerzo no recompensado no se volvió un simple sueño; más bien, al pasar sus conocimientos adquiridos a los hombres de ciencia, asumió una nueva forma: la de aspiración.

(Pàg. 121)
- (...) La humanidad avanza y se plantea nuevos retos y la supuesta verdad de esa idea se olvida. Cuando el crimen haya desaparecido por completo, también lo hará la idea de justicia. Cuando la vida y el desarrollo del hombre ya no se encuentren restringidos por la opresión, la idea de libertad también se volverá obsoleta. Las ideas nacen, luchan por sobrevivir y mueren. A menudo, una idea mata otra; así, la libertad anula la autoridad, el avance científico la religión, y surgen nuevas teorías que reemplazan las antiguas (...).

(Pàg. 127)
“(...) La democracias nunca debe apoyarse en un único individuo; no tiene derecho a hacerlo, puesto que se basa en el principio de la mayoría (...).”

(Pàg. 134)
- (...) En el pasado, razonaban con la lógica de los vivos. Querían que la vida se desarrollara y mejorara y eso los llevó a extraer varias soluciones. Hoy, sin embargo, su lógica es la de los hombres muertos. Quieren la paz y la inmovilidad, quieren que la vida a su alrededor se detenga. Lo que les ha ocurrido les pasa con frecuencia a muchas personas y a clases enteras, a las ideas y a las instituciones: simplemente se han muerto y se han convertido en vampiros (...).

(Pàg. 138)
- (...) Cuando una clase social al completo se vuelve obsoleta, los muertos empiezan a dar luz a otros muertos. Lo mismo ocurre con el mundo de las ideas (...).

(Pàg. 148) 
- (...)Te has rendido a las teorías de Netti y te han engañado. Yo no soy un muerto que ha vuelto del pasado. Soy la vida que quiere seguir siendo fiel a sí misma. Sólo esa vida tiene sentido. La vida poco honesta consigo misma sólo demuestra ser una mentira, puesto que la verdad no muta. Si ayer eras un hombre y hoy otro distinto, entonces es que has muerto durante la noche y otro hombre nuevo ha surgido, cuya vida será igual de efímera. Todo muere: tú, la humanidad, el mundo. Todo acabará sumergido en la eternidad. Sólo la verdad permanecerá inmune, porque sólo ella es eterna. Y es eterna porque es inmutable (...).

(Pàg. 159)
- (...) como ves, toda vida auténtica viene y va constantemente. Y morir es lo único que te queda por hacer (...).

⇲ Enllaços:
Alexander Bogdánov, precedent i context, la complementarietat entre els dos llibres.

La millor història del món - Rudyard Kipling

"(...) havia tastat l’amor de dona que mata el record, i la millor història del món ja no s’escriuria mai." 

Kipling, Rudyard. La millor història del món. 
Barcelona: Males Herbes, 2016. 

Traducció de David Gálvez
Col·lecció Distorsions, 35



⇲ Què en diu la contraportada...
«La millor història del món», reconeguda unànimement com una de les obres mestres de la literatura universal, narra la relació d’un escriptor consagrat amb un jove poeta sense talent. Quan l’autor comença a estar cansat de les visites de l’altre, el noi li comença a explicar una història extraordinària.
Complementen aquest volum el relat breu «El Jardiner», una de les peces més belles sobre el dol que va comportar la Primera Guerra Mundial —Kipling hi va perdre un fill—; es tracta d’un relat admirat per Jorge Luis Borges, que va dir que contenia un miracle que només el lector podia advertir. I les narracions ambientades a l’Índia «Al final del camí» i «L’última cavalcada d’en Morrowbie Jukes», en les quals Kipling mostra amb mà de mestre el xoc que suposava per als colons britànics conviure amb les tradicions i supersticions d’aquell continent sobrenatural.

⇲ Com comença...
Es deia Charles Mears. Era l’únic fill de sa mare vídua, vivia al nord de Londres i venia cada dia a la City per treballar en un banc. Tenia  vint anys i patia d’aspiracions.
La millor història del món

⇲ Moments...
(Pàg. 48)
Fins aquella nit, en Charlie no havia parlat de res que no pogués entrar dins de les experiències d’un galiot grec. Però ara –o no hi ha honestedat als llibres!- havia parlat d’una aventura desesperada dels víkings, de Thorfinn Karlsefnisalpant cap a Vinland, que és Amèrica, al segle novè o desè. Havia vist la batalla al port, i havia descrit la seva mort. Però aquesta d’ara era una capitomba en el passat molt més sorprenent. Era possible que se saltés mitja dotzena de vides i després recordés vagament algun episodi de mil anys més tard?
La millor història del món

(Pàg. 49)
(...) a un nano d’avui dia l’afecten tots els canvis de to i punt de vista, així que diu mentida tot i que desitgi dir la veritat.
La millor història del món

(Pàg. 52)
Si mai havia d’arribar al ple coneixement d’alguna cosa, no seria de la vida d’una ànima del cos d’en Charlie Mears, sinó de la de mitja dotzena: mitja dotzena d’existències separades i distintes viscudes damunt la mar blava durant l’albada del món!
La millor història del món

(Pàg. 62)
- (...) no hi ha possibilitats. No es pot jugar amb els déus. És una història molt bonica. Ara que, com se sol dir, deixi-ho estar... Vull dir, deixi-ho córrer. Afanyi’s. Ell no durarà gaire temps.
- Què vol dir?
- El que dic. Ell mai, fins ara, no ha pensat en una dona.
La millor història del món 

(Pàg. 72)
Els Senyors de la Vida i la Mort mai permetrien a en Charlie Mears parlar amb ple coneixement dels seus passats.
La millor història del món

(Pàg. 83)
En Charlie  va parlar i parlar; mentrestant, jo, a milers d’anys d’ell, considerava els principis de les coses. Ara entenia per què els Senyors de la Vida i la Mort tanquen les portes rere nostre amb tanta cura. És per tal que no puguem recordar els nostres primers festejos. En cas de no ser així, el nostre món quedaria deshabitat en un centenar d’anys.
La millor història del món

(Pàg. 84) 
En Grish Chunder tenia raó; en Charlie havia tastat l’amor de dona que mata el record, i la millor història del món ja no s’escriuria mai.
La millor història del món

(Pàg. 92)
Els trimestres a l’escola privada i les meravelloses vacances de Nadal, Pasqua i estiu se succeïen, bigarrades i glorioses com joies en un enfilall. I com a joies les atresorava la Helen.
El jardiner

(Pàg. 96)
(...) Arribats a aquest punt, el poble havia acumulat molta experiència de guerra i , a la manera anglesa, havia desenvolupat un ritual per encarar-s’hi. Quan l’empleada en cap de correus va lliurar a sa filla de set anys el telegrama oficial que havia de dur a la senyoreta Turrell, va comentar al jardiner del rector: “Ara li ha arribat el torn a la senyoreta Helen”. I ell va respondre, pensant en el seu fill: “Bé, ha durat més que d’altres.”
El jardiner

(Pàg. 98)
En Michael havia mort i el seu món s’havia aturat i ella s’havia integrat, en xoc total, en aquesta detenció. Ara ella s’estava quieta i el món marxava endavant però no la concernia, no l’afectava de cap manera o en cap grau. Ho sabia per la facilitat amb la qual podia deixar caure el nom d’en Michael en una conversa i inclinar el cap en l’angle adequat, com a resposta al murmuri de compassió adequat.
El jardiner 

(Pàg. 107)
- (...) Però per què m’ho explica? –va preguntar la Helen amb desesperació
- Perquè estic tan cansada de mentir. Cansada de mentir, sempre mentir, any rere any. Quan no he dit mentides, les he hagudes de representar i he hagut de pensar-hi, tothora. Vostè no sap el que això significa. Ell ho era tot per a mi, tot el que no hauria hagut de ser, l’única cosa real, l’únic que m’ha passat en tota la vida. I he hagut de fer veure que no ho era. He hagut de mesurar cada paraula que he dit i pensar quina mentida diria a continuació, durant anys i anys!
- Quants anys? –va preguntar la Helen.
- Sis anys i quatre mesos, abans, i  dos i tres quarts, després. Des de llavors he anat a visitar-lo vuit vegades. Demà serà la novena i... i no puc, no puc anar-hi un altre cop sense que no ho sàpiga ningú al món. Vull ser honesta amb algú abans d’anar-hi. M’entén? No m’importa per a mi. Mai he estat honesta, ni tan sols quan era una nena. Però ell no s’ho mereix. Així que... que havia de dir-li-ho. No puc continuar amagant-ho. No puc!
El jardiner

(Pàg. 116)
Hi ha molts llocs a l’Orient on no és bo ni amable deixar de veure els coneguts, ni que sigui tan sols durant una breu setmana.
Els jugadors no eren conscients de tenir cap consideració especial pels altres. Es barallaven cada vegada que es trobaven però sentien el desig ardent de trobar-se, igual que els homes privats d’aigua desitgen beure’n. Eren gent solitària que entenia el significat terrible de la soledat. Tots ells eren menors de trenta anys, massa d’hora perquè cap home posseeixi un coneixement d’aquesta mena.
Al final del trajecte

(Pàg. 138)
La capacitat d’allotjament d’un solter és tan elàstica com simple n’és el parament.
Al final del trajecte

(Pàg. 139)
L’atmosfera de dins era de només quaranta graus, com testimoniava el termòmetre, i estava carregada amb la sentor dels llums de querosè mal esmocats. Aquesta pudor, combinada amb la del tabac natiu, el maó cuit i la terra seca, fa que a molts homes forts el cor els caigui als peus, perquè és l’olor del Gran Imperi de l’Índia  quan es transforma durant sis mesos en una casa de turment
Al final del trajecte.

(Pàg. 196)
La mort, que havia posat la mà sobre aquests homes un cop tot i haver-se abstingut de colpejar-los, ara semblava haver-se’n allunyat. La major part de la nostra companyia eren homes vells, vinclats, desgastats i retorçats pels anys, i dones tan envellides que semblaven les mateixes Parques.
L’estranya cavalcada d’en Morrowbie Jukes

⇲ Altres n'han dit...
La finestra digital, Núvol (Marc Soler), The Daily Avalanche, amb èmfasi.

⇲ Enllaços:
Rudyard Kipling, el context històric de l'autor, metempsicosis, l'impacte de la Gran Guerra, qui és el jardiner?.

⇲ Llegeix-lo:
Anglès: The finest story in the world (html), The strange ride of Morrowbie Jukes (html)
Espanyol: El jardinero (html), Al final del callejón (html), La extraña cavalgata de Morrowbie Jukes (html).