Eneia: volum IV - Virgili

“(...) Aprèn, fill meu, de mi la virtut i els fatics veritables; d’altres, la bona sort (...)”.

Virgili, Eneida. Vol. IV (Llibres X-XII)
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978


Aeneis. Traducció de Miquel Dolç
Col.lecció Escriptors llatins




⇲ Com comença...
Llibre X

S’esbatana, en l’endemig, el palau de l’omnipotent Olimp i el pare dels déus i rei dels homes convoca el consell dels immortals dins l’estatge estelat des d’on copsa amb el seu esguard excels totes les terres (...)

Liber X
Panditur interea domus omnipotentis Olympi
conciliumqe uocat d dioum p0ater atque hominum, rex
sideream in sedem, terras unde arduos omnis (...)


⇲ Moments...
(Pàg. 23– Llibre X)

[Venus a Jupiter] (...) ¿Mai no permetràs que siguin alliberats d’un setge?

(...) numquamne leuari
obsidione sines?


(Pàg. 27– Llibre X)

Aleshores, el Pare omnipotent, que té el poder suprem de l’univers, aixeca la veu: en parlar ell, l’alta mansió dels déus enmideix, s’espaordeix la terra des de les seves entranyes, calla a l’altura l’èter, els Zèfirs s’han aturat, l’oceà reprimeix en plàcida calma la seva extensió. “Escolteu, doncs, el que us vaig a dir, i graveu-ho al vostre cor. Puix que no ha estat permès als ausonis d’unir-se mitjançant una aliança amb els teucres i que les vostres dicòrdies no tenen fi, quina que sigui avui la sort de cada poble, quina que sigui l’esperança que cadascun es traci, sigui troià o rútul, jo no tindré cap prelació, tant si els destins dels ítals favoregen l’assetjament del camp com si els troians són víctimes d’oracles mal interpretats o d’amonestacions sinistres. I no eximeixo els rútuls d’aquesta resolució: que a cadascun les seves pròpies comeses procurin l’infortuni o l’èxit. El rei Júpiter serà el mateix per a tots. Els destins trobaran el camí per a acomplir-se.”

tum pater omnipotens, rerum cui prima potestas,
infirt (eo dicente deum domus alta silescit
et tremefacta solo tellus, silet arduos aether,
tum Zephyri posuere, premit placida aequora pontus):
“Accipite ergo  animis atque haec mea figite dicta.
quandoquidem Ausonips coiungi foedere Teucris
haud licitum, nec uestra capit discordia finem,
quae cuique est fortuna hodie, quam quisque secat spem,
Tros Rutulusne fuat, nullo discrimine habebo,
seu fatis Italum castra obsidione tenentur,
Siue errore malo Troiae monirisque sinistris.
nec Rutulos soluo: sua cuique exorsa laborem
ofrtunamque ferent. rex Iuppiter omnibus idem.
fata uiam inuenient.”








(Pàg. 32– Llibre X)

Vet aquí com la flor de tants prohoms, damunt trenta vaixells, marxava en socors de Troia i solcava les planures de sal amb llur bronze.

Tot lecti proceres ter denis nauibus ibant
subsidio Troiae et campos salis aere secabant.



(Pàg. 35– Llibre X)

[Turn] “(...) És als audaços que somriu la Fortuna. [El covard, ell tot sol, es destorba].

“(...)audentis Fortuna iuuat. [piger ipse sibit obstat]




(Pàg. 43– Llibre X) 

[Jupiter a Hercules] “(...) Fix per a cadascú és el seu dia, per a tots és breu i irreparable el temps de la vida; però prolongar l’anomenada per les fetes, això és obra de la virtut (...)”.

“(...) stat sua cuique dies, breue et inreparabile tempus
omnibus est uitae; sed famam extendere factis,
hoc uirtutis opus.


(Pàg. 45– Llibre X)

[Turn al cadàver de Pal.lant] “(...) tornaràs causant dolor i immensa glòria al teu pare! Aquest fou el teu primer dia de guerra, aquest ha estat el darrer de la teva vida (...).

“(...) o dolor atque decus magnum rediture parenti,
haec te prima dies bello dedit, haec eadem aufert (...).



(Pàg. 60 – Llibre X)

[Mezenci al cadàver de Lasus] “(...) Jo, el teu pare,  ¿dec  la meva salvació a les teves ferides i visc de la teva mort? Ai! és ara que sento malaguanyat, de debò,  la calamitat de l’exili, és ara que m’ha penetrat pregonament la ferida (...)”.

“(...)  tiane haec genitor per uonera seruot,
morte tua uiuens? Heu, nunc misero mihi demum
exilium infelix, nunc alte uolnus adactum!





(Pàg. 76– Llibre XI)

[Evandre al cadàver de Pal.lant] “(...)  No pas això, oh Pal.lant, és el que havies promès al teu pare, quan jo et conjurava que fossis més caut a exposar-te als perills de Mart! Però jo no ignorava quin pes pot tenir en un jove la novella glòria de les armes i el dolcíssim honor de vèncer en el primer combat (...)”

“(...) non haec, o Palla, dederas promissa parenti,
cautius ut saeuo uelles te credere Marti.
haud  ignarus eram, quantum noua gloria in armis
et predulce decus primi certamine posset (...)”





(Pàg. 83– Llibre XI)

[Llatí al consell] “(...) Fem una guerra absurda, ciutadans, a una nissaga divina, a uns barons invictes, que no se senten descoratjats per cap cuita i que, ni vençuts, no es resignen a deposar les armes.”

“(...) bellum inportunum, ciues, cum gente deorum
inuictisque uiris gerimus, quos nulla fatigant
proelia, nec uicti possunt absistere ferro.”




(Pàg. 85 – Llibre XI) 

[Drances al consell] “(...) Cap salvació no hi ha en la guerra; és la pau allò que et demanem tots, Turn, i al mateix temps l’única penyora que pot fer inviolable la pau.”

“(...) nulla salus bello, pacem te poscimus omnes, Turne, simul pacis solum inuiolabile pignus.”




(Pàg. 87 – Llibre XI)

[Turn a Drances] “(...) ¿Vençut jo? ¿I qui tindrà el dret, gran belitre, d’acusar-me d’haver estat vençut, en veure les ones del Tíber acrescudes amb la sang d’Ílion, tot el casal d’Evandre ensulsiat amb el seu últim rebrot i els àrcades despullats de llurs armes? No pas així m’han provat Bicias i el gegantesc Pàndar, i aquests mil guerrers que, vencedor, en un sol dia vaig despatxar cap al Tàrtar, bé que em trobava envoltat de murs enemics i tancat dins llur recinte. ¿Cap salvació, dius, en la guerra? Vés a cantar aquests pronòstics, dement, al comandant dardani i al teu bàndol (...)”.

“(...) Pulsus ego? aut quisquam merito, foedissime, pulsum arguet, Iliaco tumidum qui crescere Thybrim sanguine et Euandri totam cum stirpe uidebit procubuisse domum atque exutos Arcadas armis? haud ita me experti Bitias et Pandarus ingens
et quos mille die uictor sub Tartara misi,
inclusus murios hostilique aggere saeptus.
nulla salus bello? Capiti canet alia, demens,
Dardanio rebusque tuis (...)”.





(Pàg. 99 – Llibre XI)

[Camil.la a Ornit] “(...) T’afiguraves, tirrè, que havies vingut a caçar feres dins aquests boscos? Ha arribat el dia que havia de redargüir amb les armes d’una dona les vostres bravates. Així i tot, no és pas sense un petit honor, i ho reportaràs així als Manes dels teus pares, que hagis caigut sota els cops de Camil.la”.

“(...)siluis te, Tyrrhene, feras agitare putasti?
aduenit qui uestra dies muliebribus armis
uerba redargueret. nomen  tamen haud leue patrum
Manibus hoc referes, telo cedidisse Camillae.”





(Pàg. 124 – llibre XII)

[Turn fa el jurament] “(...) Acorda’m de bolcar el cos d’aquest eunuc frigi, d’arrencar i d’estripar amb el meu braç vigorós la seva cuirassa i d’ensutzeir en la pols els seus cabells arrissats amb els ferros calents i xopats de mitra.” Vet aquí les fúries que l’agiten, les guspires ardents que s’escapen del seu visatge, el foc que llampa als seus ulls feréstecs: així un toro, quan per primer cop s’apresta al combat, llança esglaiosos gemecs, prova de concentar la ira en les banyes enfereint-se contra un troc d’arbre, fatiga els aires amb els seus cops i s’exercita per a la lluita espargint amb les seves potes l’arena.

“(...) da sternere corpus
loricamque manu ualida lacerare reuosam
semiuiri Phrygis et foedare in pluete crinis
uibratos calido ferro murraque madentis”.
his agitur furiis, totque ardentis ab ore
scintillae absistunt, oculis micat acribus ignis,
mugitus ueluti cum prima in proelia taurus
terrificos ciet atque irasci in cornua temptat,
abrois obnixus trunco, uentosque lacessit
ictibus aut sparsa ad pugnam proludit harena.






(Pàg. 130 – Llibre XII)

[Llatí jura davant Eneas]: “(...) ho juro, per la Terra, el Mar, les Constel·lacions, la doble descendència de Latona, el bifront Janus, la puixança dels déus infernals i el sagrat sojorn del ferotge Dis. Que m’escolti també el Pare que amb els seus llamps sanciona els tractats. Amb la mà damunt l’altar, ho atesto pels focs situats entre nosaltres i pels númens: cap dia no podrà induir els ítals a rompre aquesta pau i aquesta aliança, qualssevol que siguin les conseqüències; cap força no vinclarà la meva espontània voluntat (...)”

“(...)haec eadem. Aenea, terram, mare, sidera, iuro
Latonaeque genus duplex Ianumque bifrontem
uimque deum infernam et duri sacraria Ditis;
audiat haec genitor, qui foedera fulmine sancit.
tango aras, medios ignis et numina testor:
nulla dies pacem hanc Italis nec foedera rumpet,
quo res cumque cadent; nec me uis ulla uolentem auertet (...)”.






(Pàg. 140 – Llibre XII)

[Eneas a Ascani] “(...) Aprèn, fill meu, de mi la virtut i els fatics veritables; d’altres, la bona sort (...)”.

“(...) disce, puer, uirtutem ex me uerumque laborem,
fortunam ex aliis (...)”.




(Pàg. 143 – Llibre XII)

¿Quin déu, ara, em podria ajudar a descriure tants d’horrors, a cantar tantes carnisseries en llocs diversos i la mort dels capitans que sucumbiren, per tota la plana, adés sota els cops de Turn, adés sota les de l’heroi troià? ¿És que t’abellí, Júpiter, de veure aürtar-se amb tal abrivada uns pobles que havien de viure un dia dins una pau eterna?

Quis mihi nunc tot acerba deus, quis carmine caedes
diuersas obitumque ducum, quos aequore toto
inque uicem nunc Turnus agit, nunc Troius herois,
expediat? tanton  placuit concurrere motu,
Iuppiter, aeterna gentis in pace futuras?





(Pàg. 161 – Llibre XII)

[Turn a Eneas] “(...) No, no m’espaordeixen, salvatge, els teus roents afronts; són els déus que m’espaordeixen, i Júpiter enemic”.

“(...) non me tua feruida terrent
dicta, ferox; di me terrent et Iuppiter hostis”.




(Pàg. 162 – Llibre XII)

[Turn a Eneas] “(...) Has vençut, i els ausonis han vist com el vençut t’estenia els palmells; teva és Lavínia com a muller, no vagis més lluny amb els teus odis”.

“(...) uicisti et uictum tendere palmas
Ausonii uidere; tua est Lauinia coniunx,
ulterius ne tende odiis”.



⇲ L'Eneida a Lleixes:
Volum I, Volum II, Volum III.

Eneida: volum III - Virgili

"(...) Troia no és prou gran per a tu"

Virgili, Eneida. Vol. III
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1977


Aeneis. Traducció de Miquel Dolç
Col.lecció Escriptors llatins





⇲ Com comença...

Llibre VII
Tu també vas donar, nodrissa d’Eneas, als nostres ribatges una eterna anomenada, oh Caieta, amb la teva mort; i avui l’honor que t’és retut guarda el teu sepulcre i els teus ossos immortalitzen el teu nom, si això no és una petita glòria, dins la gran Hespèria.

Liber VII
Tu quoque litoribus nostris, Aeneia nutrix,
aeternam moriens famam, Caieta, dedisti;
et nunc seruat honos sedem tuos ossaque nomen
Hesperia in magna, si qua est ea gloria, signant.



⇲ Moments...
(Pàg. 43– Llibre VII)

[Juno]  Vet aquí, però, que la cruel muller de Júpiter tornava de la inàquia Argos i el seu carro travessava els aires, quan albirà al lluny, de dat de l’èter, ja des del promontori sícul de Paquinos, la joia d’Eneas i la flota dardània. Veu que ja construeixen llurs cases, que ja s’han confiat a la terra, que han abandonat els vaixells; s’aturà, traspassada d’un agut dolor.  Llavors, remenant el cap, es tragués del pit aquests mots: “Ah, llinatge avorrit, i destins dels frigis contraris als nostres destins! ¿Potser sucumbiren a les planes sigees? ¿Potser, presoners, han pogut ésser empresonats? ¿Potser l’incendi de Troia va cremar aquests guerrers? A través dels exèrcits i de les flames van obrir-se un camí. És que, sens dubte, o la meva divina puixança ha acabat per caure d’esgotament o sadollada d’odis m’he abaltit (...)”

Ecce autem Inachiis sese referebat ab Argis
saeua Iouis coniunx aurasque inuevta tenbat
et laetum Aenean classemque ex aethere longo
Dardaniam Siculo prospexit ab usque Pachyno.
moliri iam tecta uidet, iam fidere terrae,
deseruisse rates: stetit acri fixa dolore.
tum quassans caput haec effundit pectore dicta:
“heu stirpem inuisam et fatis contraria nostris
fata Phrygum! Num Sigeis obcumbere campis,
num capti putuere capi? Num incensa cremauit
Troia uiros? medias acies mediosque per ignis
inuenere uiam. at,  credo, mea numina tandem
fessa iacent, odiis aut exsaturata quieui.







(Pàg. 45– Llibre VII)

[Juno a Al·lecto] “(...) Tu pots armar per a la guerra els germans més units i capgirar a causa dels odis les famílies, tu pots llançar contra les cases els fuets i les teies fúnebres, tu tens mil recursos i mil traces de fer mal. Atia el teu esperit fecund, trenca la pau conclosa, sembra les incriminacions d’una guerra: que el jovent vulgui, reclami i al mateix temps rapeixi les armes!”.

tu potes unanimos armare in proelia fratres

atque odiis uersare domos, tu uverbera tectis

funereasque inferre faces, tibi nomina mille,

mille nocendi artes. fecundum concute pectus,

disice compositam pacem, sera crimina belli:

arma uelit poscatque simul rapiatque iuuentus”

(Pàg. 50– Llibre VII)

[Turn a Calíbe] “(...) la senectud, rovellada pels anys i incapaç de discernir la veritat, oh mare, et turmenta amb inútils neguits i, enmig del brogit de les armes dels reis, es mofa del teu poder profètic amb falsos esglais. La teva tasca és guardar les imatges dels déus i llurs temples; deixa que els homes, l’ofici dels quals és fer la guera, facin la guerra i la pau”.

“(...) sed te uicta situ uerique effeta senectus,

o mater, curis nequiquam exercet e tarma

regum inter falsa uatem formidine ludit.

cura tibi diuom effigies et templa tuera;

bella uiri pacemque gerent, quis bella gerenda.”

(Pàg. 53– Llibre VII)

(...) d’allò que cadascú troba talpejant, la ira en fa una arma (...)

(...) quod cuique repertum rimanti, telum ira facit; (...)

(Pàg. 109– Llibre VIII) 

(...) marxen armats, s’alça un crit, es formen els rengs i amb el seu martelleig quadrupedant la peülla colpeix la planura polsegosa.

(...) armati tendunt; it clamor et agmine facto
quadrupedante putrem sonitu quatit ungula campum.

(Pàg. 110– Llibre VII)

[Venus lliure les armes de Vulcà a Eneas] (...) es precipità a abraçar el seu fill i deposar al davant d’ell, sota un roure, les armes radiants. Ell, venturós pels presents de la deessa i per tal sumptuositat, no pot saciar-se’n els ulls,  recorre les armes l’una rera l’altra, admira i pergira amb les seves mans, entre els seus braços, el casc de terrible plomall i de flames amenaçadores, i l’espasa prenyada de mort, i la cuirassa rígida de bronze, roja com la sang, enorme, semblant al núvol ceruli que s’inflama pels rais del sol i els projecta al lluny, i, llavors, les gamberes brunyides, d’electre i d’or  reforjat, i la llança, i l’escut d’un obratge que hom no pot descriure.

(...) arma sub aduersa posuit radiantia quecu.

ille, deae donis et tanto laetus honore,

expleri nequit atque oculos per singula uoluit

miraturque interque manus et bracchia uersat

terribilem cristis galeam flammasque minatem

fatiferumque ensem, liricam ex aere rigentem,

sanguineam, ingentem, qualis cum caerula nubes

solis inardescit radiïs longeque refulget;

tum leuis ocreas electro auroque recocto

hastamque et clipei non enarrabile textum.

(Pàg. 131– Llibre IX)

[Els cors d’Ida als troians] “No us precipiteu, teucres, a defensar els meus navilis, no armeu els vostres braços; abans Turn podrà encendre els mars que no pas aquests pins sagrats.  Vosaltres, marxeu, desamarreu-vos i marxeu, deesses del mar: la vostra Mare us ho ordena”. I encontinent tots els vaixells trenquen llurs amarres de les ribes i, a tall de dofins, immergeixen els esperons i avancen cap a les aigües profundes (...).

“ne trepidate meas, Teucri, defendere nauis

neue armate manus: maria ante exurere Turno

quam sacras dabitur pinus. uos ite solutae,

ite deae pelagi; genetrix iubet”. et sua quaeque

continuo puppes abrumpunt uincula ripis

delphinumque modo demersis aequora rostris

ima petunt (...).

(Pàg. 134– Llibre IX)

[Sobre Nis i Eurial] Els unia un sol amor i corrien amb el mateix ardor al combat.

his amor unus erat pariterque in bella ruebant.

(Pàg. 145– Llibre IX)

Roda Euríal dins la mort i, a través dels seus membres bonics, regala la sang, i el seu cap defallent se li doblega damunt les espatlles: així una flor resplendent, rompuda per l’arada, llangueix i mor, o bé, damunt les tiges afeblides, les roselles inclinen el cap quan senten de vegades el pes de la pluja.

uoluitur Euryalus leto pulchrosque per artus

it cruor inque umeros ceruix conlapsa recumbit:

purpureus ueluti cum flos succisus aratro

lkanguescit moriens lassoue papauera collo

demisere caput, pluuia cum forte grauantur.

(Pàg. 154 – Llibre IX)  

[Apol·lo a Ascani] “Glòria a tu, infant, per aquesta recent prova de valor! És així que hom puja als estels, fill de déus i futur genitor de déus. A bon tret, totes les guerres que han de venir pel voler del fat es calmaran sota l’estirp d’Assàrac.  Troia no és prou gran per a tu”.

“macte moua uirtute, puer: sic itur ad astra,
dis genite et geniture deos. Iure omnia bella
gente sub Assaraci fato uentura resident,
nec te Troia capit”.

(Pàg. 159 – Llibre IX)

[Turn a Pàndar] “Comença, si tens algun valor, i mesura’t amb mi; contaràs a Príam que aquí has trobat un nou Aquil.les”.

“incipe, si qua animo uirtus, et consere dextram:
hic etiam inuentum Priamo narrabis Achillem.”

⇲ L'Eneida a Lleixes:

Volum I, Volum II, Volum IV.

Eneida: volum II - Virgili

"(...) desfer el camí i remuntar-se fins a la llum de dalt, és aquí l’esforç, aquí el maltret (...)"

Virgili, Eneida. Vol. II
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1975


Aeneis. Traducció de Miquel Dolç
Col.lecció Escriptors llatins

⇲ Com comença...

Llibre  IV
Però la reina, ja de temps colpida pel greu neguit de l’amor, nodreix la ferida amb la sang de les seves venes i es consumeix en un foc secret. L’incessant valor de l’heroi i la noble esplendor de la seva nissaga li obsedeixen el pensament; li resten clavats al cor els seus trets i les seves paraules, i la cuita amorosa no dóna plaent repòs als seus membres.

Liber IV

At regina graui iamdudum saucia cura

uolnus alit venis et caeco carpitur igni.

multa uiri virtus animo multusque recursat

gentis honos; haerent infixi pectore uoltus

uerbaque, nec placidam membris dat cura quietem.

⇲ Moments...

(Pàg. 29– Llibre IV)

[Dido] Ah, ments ignares dels endevins! Què en treu, una ànima enfollida, dels vots i dels temples? Devora mentrestant la flama les seves tendres medul·les i la nafra silenciosa batega sota el seu cor.

heu, uatum ignarae mentes! quid uota furentem,

quid delubra luuant? est mollis flamma medullas

interea en tacitum uiuit sub pectore uolnus.

(Pàg. 39– Llibre IV)

[Mercuri a Eneas] “¿Ara tu doncs estàs posant els fonaments de l’altiva Cartago i, esclau d’una muller, li basteixes una bella ciutat, oblidant-te ai! del teu reialme i dels teus destins? Ell mateix, el sobirà dels déus, m’envia a tu des de l’alt Olimp lluminós, ell que amb la seva voluntat mou el cel i les terres; ell mateix m’ha ordenat de dur-te el seu missatge a través de les aures ràpides: ¿en què penses? ¿Amb quina esperança perds el temps per les terres líbiques? (...)”

“tu nunc Karthaginis altae

fundamenta locas pulchramque uxorius urgem

exstruis, heu regni rerumque oblite tuarum?

ipse deum tibi me claro demittit Olympo

regnator, caelum ac terras qui numine torquet;

ipse  haec ferre  iubet celeris mandata per auras:

quid struis? Aut qua spe Libycis teris otia terris? (...)”

(Pàg. 40– Llibre IV)

(....) Però, ¿qui pot enganyar una dona enamorada?

(...) quis falleres possit amantem?

(Pàg. 41– Llibre IV)

[Dido a Eneas] “(...) ¿És de mi que fuges?”.

“(...) mene fugis?”.

(Pàg. 44– Llibre IV) 

[Dido a Eneas] “(...) ves, segueix Itàlia al grat dels vents, ateny el teu reialme a través de les ones. Ara, jo espero, si poden res els númens dreturers, que esgotaràs tots els suplicis enmig dels esculls i invocaràs repetidament el nom de Dido. T’empaitaré de lluny amb torxes negres i, quan la freda mort haurà separat de la meva ànima els meus membres, onsevull seré al teu costat com una ombra. Pagaràs, miserable, el teu crim. Ho sabré, i aquesta nova m’arribarà fins a l’abisme dels Manes!”.

“(...) i, sequere Italiam uentis, pete regna per undas.

spero equidem mediis, si quid pia numina pssunt,

supplicia hausurum scopulis et nomine Dido

saep uocaturum. sequar atris ignibus absens

et, cum frigida mors anima seduxerit artus,

omnibus umbra locis adero. dabis, inprobe, poenas.

audiam et haec manis ueniet mihi fama sub imos”.

  

(Pàg. 53– Llibre IV)

[Mercuri – Hermes a Eneas]“(...) Apa, fuig, sense triga. Quelcom de variant i mudable sempre és la dona”.

“(...) heia age, rumpe moras. uarium et mutabile semper femina”.

(Pàg. 57– Llibre IV)

[Dido] “Moriré no venjada”, cridà, “però morim. Així, sí, fins i tot així, m’abelleix d’anar a les Ombres. Que des de l’alta mar peixi, el cruel dardani, el seus ulls amb aquest foc i que s’emporti amb ell el mal averany de la meva mort!”

“moriemur inultae, sed moriamur” ait, “sic, sic iuuat ire sub umbras.hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.”

(Pàg. 83– Llibre V)

(...) poden, perquè creuen poder.

(...) possunt, quia posse uidentur.

(Pàg. 95– Llibre V)

(...) seguí amb els ulls l’ocell quan batia joiós les ales dins l’aire lliure i el traspassà sota el negre nuvolat. Caigué la coloma inanimada, deixant la seva vida en els estels del firmament i portant, en caure, enfilada la sageta.

(...) iam uacuo laetam caelo speculatus et alis

plaudentem nigra figit sub nube columbam.

decidit examinis utumque reliquit in astris

aetheriis fixamque refet delapsa sagittam.

(Pàg. 110 – Llibre V)

[Neptú a Venus] “(...) sols un home hauràs de plànyer, enfonsat en l’abís del mar: un de sol pagarà amb el seu cap la salvació de molts d’altres”.

“(...) unus erit tantum, amissum quem gurgite quaeres;

unum pro multis dabitur caput”.

(Pàg. 135 – Llibre VI)

[Sibil·la a Eneas] “Troià, fill d’Anquises, nascut de la sang dels déus, és fàcil el descens a l’Avern: de nit i de dia és oberta la porta del negre Dis; però desfer el camí i remuntar-se fins a la llum de dalt, és aquí l’esforç, aquí el maltret (...)”

“sate sanguine diuom, Tros Anchisiade, facilis descensus Auerno: 

noctes atque dies patet atri ianua Ditis;

sed reuocare gradum superasque euadere ad auras, hoc opus, hic labor est (...)”

(Pàg. 143 – Llibre VI)

Déus que posseïu l’imperi de les ànimes, Ombres silents, Caos i Flegetont, llocs que emmudiu dins la immensitat de la nit, que les vostres lleis em permetin de repetir allò que he sentit, que la vostra voluntat em deixi revelar les coses submergides a les fondàries calitjoses de la terra.

Di, quibus imperium est animarum, imbraeque silentes et Chaos et Phlegethon, loca nocte tacentia late, sit mihi fas audita loqui, sit numine uestro

pandere res alta terra et caligine mersas. 

(Pàg. 144 – Llibre VI)

Enmig del vestíbul un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles. Allí, encara, s’apleguen els fantasmes monstruosos de diverses feres: els Centaures, establats davant les portes, i les Escil·les biformes i Briareu dels cent braços i la bèstia de Lerna, de l’horrible xiulet, i la Quimera, armada de flames, i les Gòrgones i les Harpies i l’Ombra de triple cos. Llavors, agitat per un terror improvís, Eneas agafa la seva espasa i en gira la punta nua contra la turba amenaçant, i, si la seva companya, que ho sap, no l’hagués advertit que sols veia voleiar tènues ànimes sense cos, sota la buida aparença de fantasmes, les hauria atacat i vanament amb el seu ferro hauria traspassat ombres.

In medio ramos annosaque bracchia pandit

ulmus opaca, ingens, quam sedem Somnia uolgo

uana tenere ferunt follisque sub omnibus haerent.

multaque praeterea uarlarum monstra ferarum,

Centauri in foribus stabulant Scyllaeque biformes

et centumgeminus Briareus ac belua Lernae

horrendum stridens, flammisque armata Chimaera,

Gorgones Harpyiaeque et forma tricorporis umbrae.

corripit hic subita trepidus formidine ferrum

Aeneas strictamque aciem uenientibus offert,

et ni docta comes tenuis sine corpore uitas

admoneat uolitare caua sub imagine formae,

inruat et frustra ferro diuerberet umbras.

(Pàg. 149 – Llibre VI)

[Sibil·la a Palinur] “(...) D’on et ve, Palinur, un deler tant foll? Tu, que no has rebut sepultura, ¿veuràs les aigües de l’Estix i el riu sever de les Eumènides i, sense l’ordre dels déus, guanyaràs l’altra riba? Cessa d’esperar que els teus precs puguin flectir els destins dels déus. “

“(...) unde haec, o Palinure, tibi tam dira cupido?

tu Stygias inhumatus aquas amnemque seurerum

Eumenidum  adspicies, ripamue iniussus adibis?

desine fata deum flecti sperare precando.

(Pàg. 161 – Llibre VI)

[Sibil·la a Eneas] “(...) No, encara que jo tingués cent llengües i cent boques i una veu de ferro, no podria expressar-te totes les formes dels crims ni enumerar-te tots els noms dels suplicis”. 

“(...) non, mihi si linguae centum sint oraque centum, ferrea uox, omnis acelerum comprendere formas, omnia poenarum percurrere nomina possim.”

(Pàg. 165 – Llibre VI)

[Anquises a Eneas] “Són les ànimes que assoliran dels destins una segona encarnació i que, al llarg del riu Lete, beuen l’aigua que allibera del passat i dóna l’etern oblit (...)”  

“animae , quibus altera fato 

corpora debentur, Lethaei ad fluminis undam

securos latices et longa obliuia potant (...)”

(Pàg. 174 – Llibre VI)

[Anquises a les ànimes] “Tu, romà, recorda’t de governar els pobles amb el teu imperi, d’imposar les lleis per a la pau, de perdonar els vençuts, de debel·lar els superbiosos. Vet aquí les teves úniques arts”.

tu regere imperio populos, Romane, memento

(hae tibi erunt artes), pacique inponere morem,

parcere subiectis et debellare superbos”.

(Pàg. 176 – Llibre VI)

Dues són les portes del Somni: l’una d’elles, diuen, és de corn, per on les ombres reals tenen una eixida fàcil; l’altre, brillant, és feta de vori lluminós, però per ella els Manes no envien al món de dalt sinó les visions il·lusòries.

Sunt geminae Somni portae, quarum altera fertur

cornea, qua uveris facilis datur exitus umbris;

altera candenti perfecta nitens elephanto,

sed falsa ad caelum mittunt insomnia manes.

⇲ Enllaços:
El lament de Dido, Dones, dones..., l'Inframont, punt de trobada.

⇲ L'Eneida a Lleixes:
Volum I, Volum III, Volum IV.

Eneida: volum I - Virgili

"(...) Parany o valor, ¿què ens importen contra l’enemic?"

Virgili, Eneida. Vol. I
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1972


Aeneis. Traducció de Miquel Dolç
Col.lecció Escriptors llatins





⇲ Com comença...

 Llibre I
Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a Itàlia i als ribatges de Lavínium, després d’ésser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la violència dels déus de Dalt i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma.

Liber I
Arma uirumque cano, Troiae qui primus ab orisItaliam fato profugus Launiaque uenit
litora, multum ille et terris iactatus et alto
ui superum saeuae memorem Iunonis on iram,
multa quoque et bello passus, dum conderet urbem
Inferretque deos Latio, genus unde Latinum
Albanique patres atque altae moenia Romae.





⇲ Moments...
(Pàg. 125 -  Llibre I)

[Eneas a la seva tripulació] “(...) cobreu el vostre coratge, allunyeu la tristesa i la por. Potser un dia us agradarà de recordar fins i tot aquests destrets. Per atzars diversos i per tantes riscoses alternatives marxem cap al Laci, on els fats ens mostren uns estatges tranquils: és allí que ens serà permès de ressuscitar el reialme de Troia. Resistiu i conserveu-vos per a aquest feliç esdevenidor.”

(...) reuocate animos maestumque timorem
mittite; foran et haec olim meminisse iuuabit.
per uarios casus, per tot discrimina rerum
tendimus in Latium, sedes ubi fata quietas
oestendunt; illic fas regna resurgere Troiae,
durate et uosmet rebus seruate secundis.





(Pàg. 134 -  Llibre I)

[Eneas a Venus] Eneas, tot d’una que reconegué la seva mare, seguí amb aquests mots la seva fugida: “¿Per què tan sovint, cruel també tu, enredes el teu fill amb falses aparences? ¿Per què no se’m permet d’estrènyer la teva mà, de parlar-te i de sentir-te paraules no fingides?”

Ille ubi matrem
agnouit, tali fugientem est uoce secutus:
‘quid natum totiens, crudelis tu quoque, falsis
ludis imaginibus? Cur dextrae iungere dextram
non datur ac ueras audire et reddere uoces?



(Pàg. 139 -  Llibre I)

(....) així era Dido, així ufanosa sorgia entre els seus, apressant la tasca i l’esdevenidor del seu reialme.

Talis erat Dido, talem se laeta ferebat
per medios instans operi renisque futuris.


(Pàg. 144 -  Llibre I)

[Eneas a Dido] “(...) Mentre els rius correran cap al mar, mentre les ombres s’esmunyiran pels plecs de les muntanyes, mentre l’aire del cel peixerà els estels, sempre duran la teva glòria, el teu nom i les teves lloances damunt qualssevol terres on em cridi el destí”.

In freta dum fluuii current, dum montibus umbrae
lustrabunt conuexa, polus dum sidera pascet,
semper honos nomenque tuo laudesque manebunt,
quae me cumque uocant terrae’.



(Pàg. 150 -  Llibre I)

(...) la desventurada Dido estirava la nit sostenint variades converses amb Eneas i bevia a llargs glops l’amor.

nec non et uario noctem sermone trahebat
infelix Dido longumque bibebat amorem.


(Pàg. 165 -  Llibre II)

[Priam a Sinó (sobre el cavall de Troia)] (...) respon verament a la meva pregunta: ¿amb quin fi bastiren la mola d’aquest cavall monstruós? ¿Qui en fou l’inventor? ¿Què n`esperen? ¿És un vot o és una màquina de guerra?

Mihique haec edissere vera roganti:
quo molem hanc inmanis equip statuere? quis auctor?
quidue petunt? quae religio aut quae machina belli?



(Pàg. 170 - Llibre II)

Roda mentrestant el cel i la nit irromp des de l’Oceà, abrigant amb la seva gran ombra la terra i el firmament i els ardits dels mirmídons; espargits pel clos de llurs muralles, els teucres han emmudit, i el sopor rendeix llurs membres abatuts.

Vertitur interea caelum et ruit Oceano nox
inuoluens umbra magna terramque polumque
Myrmidonumque dolos; fusi per moenia Teucri
conticuere, sopor fessos complectitur artus.



(Pàg. 174 - Llibre II)

[Pantus a Eneas] “Ha arribat el darrer dia i l’hora ineluctable de Dardània. És la fi dels troians, és la fi d’Ilion, la fi de la immensa glòria dels teucres; despietat, tot ho ha cedit Júpiter a Argos; els dànaus són amos de la ciutat en flames. Dempeus, el monstruós cavall, al mig de les nostres muralles, vomita homes armats, i Sinó victoriós espargeix mesclats l’incendi i els sarcasmes (...).

“uenit summa dies et ineluctabile tempus
Dardaniae. Fuimus Troes, fuit Ilium et ingens
gloria Teucrorum; ferus omnia Iuppiter Argos
transtulit; incensa Danai dominantur in urbe.
arduos armatos mediis in moenibus adstans
fundit equos uictorque Sinon incedia miscet
insultans.



(Pàg. 176 - Llibre II)

Pertot el plany cruel, pertot l’esglai i la imatge multiplicada de la mort.

crudelis ubique
Luctus, ubique pauor et plurima mortis imago.


(Pàg. 177 - Llibre II)

[Eneas als companys] “Oh companys, per allí on la fortuna per primera vegada ens mostra el camí de la salvació i se’ns presenta propícia, seguim-la. Baratem els escuts i revestim-nos dels distintius dels dànaus. Parany o valor, ¿què ens importen contra l’enemic?(...)”

“o socii, qua prima” inquit “fortuna salutis
monstrat iter quaque ostendit se dextra, sequamur;
mutemus clipeos Danaumque insignia nobis
aptemus. dolus an uirtus, quis in hoste requirat?




(Pàg. 184 - Llibre II)

Vet aquí el final de Príam, vet aquí el traspàs que, per la fatal necessitat dels destins, l’arrabassà amb la mirada plena de l’incendi de Troia i de la ruïna de Pèrgam, ell que suara, envanit dels seus pobles i de les seves terres sens nombre, dominà damunt Àsia. Jau el seu tronc ingent a la riba, arrencat de les espatlles el cap, cadàver sense nom.

haec  finis Priami fatorum, hic exitus illum
sorte  tulit Troiam incensam et prolapsa uidentem
pergama, tot quondam populis terrisque superbum
regnatorem Asiae. iacet ingens litore truncus
auolsumque umeris caput et sine nomine corpus.




(Pàg. 186 - Llibre II)

[Venus a Eneas] “(...) No , no és pas, com creus, l’odiosa bellesa de la Tindàrida, d’una lacedemònia, ni la culpa de Paris, ans la inclemència dels déus, sí dels déus, que bolca aquesta opulència i estassa Troia des del cim de la seva grandesa (...)”.

non tobi Tyndaridis facies inuisa Lacaenae
culpatusue Paris, diuom inclementia, diuom,
has euertit opes sternitque a culmine Troiam.




(Pàg. 221 - Llibre III)

[Helen a Eneas] “(...) és evident com el rei dels déus disposa els destins i en desenrotlla els atzars, tal és l’ordre en què els fets es regulen (...)”

(nam te maioribus ire per altum
auspiciis manifesta fides, sic fata deum rex
sortitur uoluitque uices, is uertitur ordo)



(Pàg. 232 - Llibre III)

[Nàufrag als Penats d’Ilion] “(...) Si haig de morir, vull morir si més no a mans d’homes!”

“si pereo, hominum manibus periisse iuuabit”



⇲ Altres n'han dit...
El príncipe de ver-leer, Crítica de libros, Los mil libros, La mujer jubilada, Compulsive reader, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Publius Vergilius Maro,  fons i forma, estructura i genealogia, la mà d'August, ...i el lloc de Virgili, Fato Profugus, sobre la propaganda, Eneas: l'heroi, Elissa de Tir a.k.a. "Dido",  Cartago..., el viatge, l'obra reflectida en les belles arts, versions en català, ... i el cavall de Troia què? eh?.

⇲ L'Eneida a Lleixes:
Volum II, Volum III, Volum IV.

⇲ Llegeix-lo:
Llatí (html, comentada)
Espanyol (en vers d'Antoni Guiteras i il.lustracions d'Apel.les Mestres, Ed. 1885)

Pétronille - Amélie Nothomb

" ¡Escribir! No sea vulgar, por favor. No hay nada más vulgar que escribir." 

Nothomb, Amélie. Pétronille
Barcelona: Anagrama, 2016


Pétronille. Traducció de Sergi Pàmies.
Col·lecció Panorama de Narrativas, 922



⇲ Què en diu la contraportada...
Disponer de un buen compañero de borrachera es un asunto muy serio. Aficionada al champán, Amélie Nothomb encuentra a la camarada ideal de manera imprevista en una librería donde ha sido invitada a firmar ejemplares de El sabotaje amoroso. Pétronille Fanto, un ser andrógino de veintidós años que parece que tenga quince, una especialista en Christopher Marlowe con aspecto de poligonera, se convertirá con el tiempo en una escritora prolífica y, quizás, en un álter ego maligno de la misma Nothomb. La amistad etílica entre la escritora consagrada y la novel se transforma en duelo dialéctico, diversión, compañía y contraste..., pero también en un riesgo.
Novela de inspiración autobiográfica, Pétronille es una ficción delirante y tremendamente divertida en la que hallamos algunos de los temas predilectos de la escritora belga: el protagonismo del cuerpo, la reflexión sobre la creación literaria y la sátira sobre la maquinaria editorial que la acompaña... Amélie Nothomb sumerge al lector en el estado de ebriedad entre ascético y alucinatorio del alcohol consumido en ayunas gracias a una prosa de una cosecha excelente en la que abundan el humor negro, la ironía y la genialidad estilística que la caracterizan. Puro oro líquido.

⇲ Com comença...
La embriaguez no se improvisa. Es competencia del arte, que exige dar y cuidar. Beber sin ton ni son no lleva a ninguna parte.

⇲ Moments...
(Pàg. 44)
En sociedad, el champán casi sabe mejor. Cuanto más hostil es el contexto, más se convierte en un oasis: es una sensación que no se puede tener cuando bebes en casa.

(Pàg. 58)
- (...) Señora Westwood, ¿alguna vez ha pensado en escribir?
En el colmo del desprecio, cacareó:
- ¡Escribir! No sea vulgar, por favor. No hay nada más vulgar que escribir. Hoy en día cualquier futbolista escribe. No, yo no escribo. Eso se lo dejo a los demás.

(Pàg. 59)
La realidad siempre se apresura a demostrarnos hasta que punto carecemos de imaginación.

(Pàg. 70)
(...)  [museus] En este tipo de edificios, aprecio más el conjunto que el detalle. Me gusta pasear, sin más lógica que la del placer, del antiguo Egipto a las Galápagos pasando por Sumeria. Zamparme toda la asiriología me resultaría difícil de digerir, así que picoteo unos caracteres cuneiformes a modo de aperitivo, unas ruinas de entrantes, la piedra Rosetta como plato fuerte y el hueco de unas manos prehistóricas como postre, y todo ello exalta mis papilas.
Lo que no soporto de los museos es la velocidad de tortuga que la gente considera obligatorio adoptar en su interior.

(Pàg. 77)
Resulta muy difícil expresar la profunda admiración que uno siente a quien la inspira. Oralmente, me siento incapaz de hacerlo. La pluma me permite evitar el bloqueo. Al amparo del papel, consigo desprenderme de mi exceso de emoción. Pessoa afirma que escribir disminuye la fiebre de sentir. Esta sublime opinión no se demuestra conmigo, al contrario: escribir aumenta mi fiebre de sentir, pero, gracias a este grave aumento de una temperatura ya crítica de por sí, de la confusión en la que me hallo sumergida emergen formas precisas.

(Pàg. 101)
De repente me pareció entrever, en la venta de una habitación cruzada a toda velocidad, la adolescencia de Pétronille; el sufrimiento auténtico de una chiquilla de gustos absurdamente aristocráticos, que se crió según los ideales de la extrema izquierda pero acabó topándose con la estética proletaria, esas baratijas de una desacomplejada fealdad, esas lecturas de una estupidez chocante.

(Pàg. 133)
- (...) ¿Sabes que eres una de las rarísimas privilegiadas que pueden vivir de su pluma? Sólo lo consiguen el uno por ciento de los escritores publicados. ¡El uno por ciento!
- Es el oficio más hermoso del mundo. No pretenderás que además sea fácil (...).

(Pàg. 152)
Por más que sé que escribir es peligroso y que al hacerlo pones en riesgo tu vida, siempre acabo cayendo en la trampa.

⇲ Altres n'han dit...
El biblionauta (Enric Bassegoda), Llibres i amics, Entre montones de libros, El buscalibros (Eva Quevedo), Regina Irae, Cruce de caminos, Culturamas (Laura Mas), Sí, los he leído todos, Pompas de papel, Libros locos, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Amélie Nothomb, l'autora para del llibre, alter egos, Petrónille Fanto, excèntric i sense ritme, ritme y brevetat, del champagne.

Promesas - Ana Juan / Matz Mainka

"(...) embriagada por la emoción, hizo también una promesa."

Juan, Ana i Matz, Mainka. Promesas.
Zaragoza: Editorial Contempla Edelvives, 2016

Promesse.




>> Què en diu la contraportada...
Puerto de Hamburgo, 1914. Un encuentro fortuito, seis promesas de amor y una despedida: "Yo siempre velaré por ti", prometió él. "Yo esperaré por ti", respondió ella.

⇲ Com comença...

⇲ Moments...(Pàg. 16-17)

(Pàg. 22)

(Pàg. 24)

(Pàg. 28)

(Pàg. 31)

(Pàg. 32-33)

(Pàg. 47)

⇲ Altres n'han dit...
Diario del buen Lifestyle, Libros Susther, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Ana Juan, Matz Mainka, gènesi, la trilogia de la que forma part.

El que pensen els altres - Clara Queraltó

"Es mossega les ungles, és insegura i pateix massa pels altres."

Queraltó, Clara. El que pensen els altres
Barcelona: Proa, 2017

Col·lecció A tot vent, 681



⇲ Què en diu la contraportada...
L’amistat entre dues nenes òrfenes que ha durat tota la vida, unes sabatetes de xarol que representen un preciós regal per una nena de sis anys, l’àvia que pren consciència de la seva malaltia, el fill que ha hagut d’aprendre a viure amb una mare addicta o el policia antidisturbis que no suporta l’enfrontament físic són alguns dels punts de partida d’aquest intens recull de contes. La debutant Clara Queraltó ens passeja per escenaris quotidians amb uns personatges que semblen els altres, els secundaris, uns magnífics perdedors que es troben amb una vida que els ve gran però que se submergeixen en situacions i emocions íntimes lligades a sentiments universals. La por, la decepció, el dubte, la solitud o la culpa assolen uns personatges que tot i marginals d’entrada, reflecteixen espais en què qualsevol, de manera íntima, es pot veure reflectit. Perquè de vegades passa que la vida empeny endavant quan un voldria aturar el temps, quedar-se en un racó del passat i no haver d’afrontar allò que inexorablement es veu obligat a viure.


⇲ Com comença...
Quan no saps on has nascut i ni tan sols saps qui és la teva mare, pots inventar-te qualsevol història i mirar de creure-te-la.  Si l’expliques unes quantes vegades a gent diferent ja és com si fos mig veritat.
Mar

⇲ Moments...
(Pàg. 23)
- (...) També rondinen, eh, les mares, com les cuidadores d’aquí. Però després abracen, abracen molt fort i fan molt bona olor.
Mar

(Pàg. 26)
Ella era de poques paraules i de mirar avall. S’havia acostumat a passar desapercebuda entre totes aquelles nenes, a ser gairebé invisible.
Mar

(Pàg. 43)
Tenia aquells ulls enormes i verds, oberts al món com si li haguessin de fer mal de tant que volien retenir.
Eva

(Pàg. 49)
(...) em plantejo si ella sabrà trobar el que la farà feliç. La qüestió és saber que ho tens a prop. Que t’hi agafes i que no s’escapa. Que no t’abandona. Que no enyores gairebé cada dia aquells ulls que t’haurien fet patir encara molt més. I que ara saps que enyoraràs sempre.
Eva

(Pàg. 54)
Saber de tu primer va ser una necessitat i després una mena de tortura.
Carta

(Pàg. 55)
Ens hem mossegat i pessigat la pell de tanta ràbia i tant d’amor. Hem fet promeses estúpides de felicitat, ens hem follat en llits i banyeres fins que semblava que el cos ja no tingués més plaer a dintre. Ens hem despertat matins junts desitjant que tots els matins del món fossin aquell. Hem imaginat com seria una vida compartida I ens hem assegurat que aquell amor nostre superava tots els altres.
Però el nostre amor també ha vist com de seguida el temps el gastava. Com hi feia aparèixer silencis i buits (...).
Carta

(Pàg. 95)
Quan em desperto és quan tinc més por. He de veure que el meu món segueix en l’ordre en què jo el recordo i llavors la por es va fent petita i a l’hora de dinar gairebé no la noto. No desapareix, però només quan recordo que és allà fa aquell mal i aquella tristesa. Quan obro els ulls, sovint, nio els colors nio els records no són prou nítids. M’he de mirar la finestra amb les branques que es belluguen una mica pel vent, sentir l’enrenou al passadís, olorar el llençol tan net i tan rugós. Després la veu de la Magda, la veïna, l’olor de la llet i de les medecines. Necessito uns minuts perquè l’escenari es posi a lloc. I avança el matí i no hi ha res de nou. No he oblidat ni els noms, ni les converses. Somric i parlo, com si res. És llavors que sento que he guanyat una mica la por. Que respiro tranquil•la i que l’aire del pati i aquest sol de març són encara una treva i semblen de felicitat.
Por

(Pàg. 99)
(...) s’ha sentit desgraciada com abans. Perquè en aquesta vida no hi ha res pitjor que estimar com una boja i que no t’estimin; que busquin excuses a última hora per no quedar i contestin amb monosíl•labs llargs correus electrònics d’amor dissimulat.
Alex

(Pàg. 130) 
La sort i l’atzar havien fet que ella visqués. Però pair el destí, quan t’ha fet viure i no morir, no va ser fàcil per a la Cristina. Perquè ella boscava una explicació o un consol. O buscava, almenys, a estones, no haver de sentir que la sort de viure li era un pes tan carregós.
Atzar.

(Pàg. 133)
Els records, amb el temps i la voluntat, agafen una tonalitat concreta. Sobretot perquè hi projectem la mirada present que valora i dona importància a alguns aspectes i en deixa d’altres a l’ombra.
Atzar

(Pàg. 137) 
Es mossega les ungles, és insegura i pateix massa pels altres.
Atzar.

(Pàg. 141)
Són mans de modista, també, que encara fan les vores perfectes, i mans de cuinera de cassola de terrissa i sofregits de tot el matí. Són mans que arrenquen les plantes d’un pati que fa olor de caldo a l’hivern i de llençols estesos a l’estiu.
Àvia

(Pàg. 143)
(...) es va posar aquell anell al dit de casada, moderna i atrevida. Una mica per tenir l avida que no va poder viure perquè la seva vida no va ser gaire seva i no va poder prendre cap decisió.
Àvia

(Pàg. 147)
El problema és aquest odi. Un odi que no té receptor. Odi contra algú que també és part de tu. Un odi que no s’atura i que viu amb tu. A vegades adormit, a vegades controlat.
Fill

(Pàg. 179)
(...) i li acosta la boca a la seva per sentir tan a prop com pot el so i el gust dels segons que dura el delit.
Tarda de dijous

⇲ Altres n'han dit...
Núvol (Isaac Cos),  Nosaltres llegim, Ara llegim (Simona Skrabec), El Nacional (Pep A. Roig), Desig de llegir, Descriu (Carme Pinyana), Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Clara Queraltó, què en diu l'autora, claus, temes.