dissabte, 26 de novembre de 2016

L'alienista - Machado De Assis




"La raó és el perfecte equilibri de totes les facultats; fora d’això, follia, follia, només follia."
 

De Assis, Machado. L’alienista. 
Barcelona: Quaderns Crema, 1996


O Alienista. Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció Mínima de butxaca, 66


  Què en diu la contraportada... 
El doctor Simão Bacamarte, «el més gran dels metges de Brasil, de Portugal i de les Espanyes» decideix fundar a Itaguaí una institució sense precedents locals: una casa de bojos. L'entusiasme inicial de la gent d'Itaguaí deixa pas ben aviat a la sorpresa, quan el metge comença a tancar-hi persones sanes, i s'aixequen les primeres suspicàcies. A mesura que n'hi va tancant més, augmenta la indignació, i finalment esclata una revolta popular. L'alienista, un relat delirant que és al mateix temps una metàfora sobre els límits de la raó humana i una mirada irònica a la societat del seu temps, té un desenllaç, com reconeix el propi autor, «de tanta envergadura i tan inesperat, que es mereixeria almenys deu capítols; però m'acontento amb un, que serà el coronament de la narració i un dels més bells exemples de convicció científica i abnegació humana.»

 Com comença...
Les cròniques de la vila d’Itaguaí diuen que en temps remots va viure-hi un cert metge, el doctor Simao Bacamarte, fill de la noblesa local i el més gran dels metges del Brasil, de Portugal i de les Espanyes.

 Moments...
(Pàg. 23)
- Qui havia de dir mai que mitja dotzena de llunàtics...
No va acabar la frase; o, més aviat, la va acabar aixecant els ulls cap al sostre –els ulls, que eren el seu tret més insinuant-, negres, grossos, amarats d’una claror humida, com els de l’alba. Pel que fa al gest, era el mateix que havia fet servir el dia que Simao Bacamarte la va demanar en matrimoni. Les cròniques no diuen si la senyora Evarista va brandar aquella arma amb la perversa intenció de degollar la ciència d’una vegada, o, almenys, de tallar-li les mans; però la conjectura és versemblant. En tot cas, l’alienista no li va atribuir cap altra intenció. Però aquell gran home no es va irritar, ni tan sols va quedar consternat. El metall dels seus ulls no va deixar de ser el  metall de sempre, dur, llis, etern: ni la més petita arruga no li va talla la superfície del front, quiet com la badia de Botafogo. Potser un somriure li va descloure els llavis, per entre els quals va filtrar aquestes paraules, suaus com l’oli del Càntic:
- Et deixo que vagis uns dies a Rio de Janeiro.
La senyora Evarista va sentir com li faltava el terra sota els peus.

(Pàg. 27)
(...) la comitiva va partir. Crispim Soares, tornant cap casa, tenia els ulls entre les dues orelles de la bèstia ruana en què anava muntat; Simao Bacamarte estenia els seus horitzó enllà, deixant al cavall la responsabilitat de la tornada. Viva imatge del geni i del plebeu! L’un fita el present, amb totes les seves llàgrimes i la seva enyorança; l’altre escodrinya el futur amb totes les seves aurores.

(Pàg.33)
- (...) Si ens imaginem l’esperit humà com una enorme petxina, el meu propòsit, senyor Soares, és veure si en puc extreure la perla, que és la raó; en altres paraules, determinar definitivament els límits de la raó i la bogeria. La raó és el perfecte equilibri de totes les facultats; fora d’això, follia, follia, només follia.

(Pàg. 44)
(...) així que va notar que era objecte de la curiositat o de l’admiració de la primera figura d’Itaguaí, va canvia d’expressió, va donar un altre aire al seu posat... Desgraciat! No va fer més que condemnar-se; l’endemà el tancaven a la Casa Verda.
- La Casa Verda és una presó privada –var dir un metge sense clínica.
Mai una opinió ha agafat i s’ha escampat tan ràpidament. Una presó privada: vet aquí el que es repetia de nord a sud i d’est a oest d’Itaguaí (amb por, això sí, perquè durant la setmana següent a la captura del pobre Mateus van tancar a la Casa Verda “vint-i-tantes persones, dues o tres de consideració). L’alienista deia que només hi eren admesos els casos patològics, però poca gent se’l creia. Les versions populars se succeïen: venjança, cobejança de diners, un càstig de Déu, una monomania del mateix metge, un pla secret de Rio de Janeiro per tal de destruir a Itaguaí qualsevol germen de prosperitat que pogués brotar, desenvolupar-se i florir, amb perjudici i minva d’aquella ciutat; i mil explicacions més que no explicaven res; aquest era el producte diari de la imaginació pública.

(Pàg. 51) 
El terror es va accentuar. Ja no se sabia qui era sa ni qui era boig. Les dones, quan els marits se n’anaven, feien encendre una animeta a la Mare de Déu; i tampoc tots els marits eren valents, perquè alguns no sortien si no era amb un o dos guardaespatlles. El terror, innegablement. Qui podia, emigrava.

(Pàg. 53)
(...) li agradava la tertúlia, una bona tertúlia, assaborida a glops llargs, i per això no estava mai sol.

(Pàg. 66) 
La revolució triomfant no va perdre ni un minut; va deixar els ferits a les cases veïnes, i va enfilar cap al Consistoris. Poble i tropa fraternitzaven, victorejaven el rei, el virrei, Itaguaí, l’”il·lustre Porfírio”. Aquest anava al capdavant, empunyant l’espasa amb tanta traça com si només fos una navalla una mica més llarga que les altres. La victòria li cenyia el front amb un nimbe misteriós. La dignitat del govern començava a enfortir-li les anques.

(Pàg.85) 
(...) el terror també és el pare de la bogeria.

(Pàg. 112)
Alguns arriben al punt de conjecturar que a Itaguaí, tret d’ell, no hi ha hagut mai cap boig; però aquesta opinió, fundada en un rumor que va córrer un cop l’alienista va expirar, no té altra prova sinó el mateix rumor, i és un rumor dubtós, perquè l’atribueixen a mossèn Lopes, que amb tanta passió havia destacat les qualitats d’aquell gran home. Sigui com sigui, l’enterrament es va fer amb molta pompa i gran solemnitat.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:
Joaquim Maria Machado de Assis, context de l'obra i l'autor, artefacte literari de precisió, interpretació político-sociològica, barreja d'estils i tècniques, bogeria o anormalitat?,

⇲ Llegeix-lo:
Portuguès (pdf)
Anglès (html)
Espanyol (html)

divendres, 18 de novembre de 2016

Mare nit - Kurt Vonnegut



"(...) en aquest món és difícil fer riure perquè hi ha moltíssima gent molt reticent a riure, incapaç de pensar, massa disposada a creure i rondinar i odiar." 




Vonnegut, Kurt. Mare nit.
Barcelona: Males Herbes, 2014

Traducció de Martí Sales
Col·lecció Distorsions, 11
 


 Què en diu la contraportada...
Howard W. Campbell, Jr., dramaturg, espia dels aliats i propagandista nazi durant la Segona Guerra Mundial, està tancat en una presó d’Israel a l’espera de ser jutjat per crims de guerra. El govern dels EUA li ha comunicat que va fer tan bé la feina que no poden reconèixer públicament els seus serveis. Així, declarat enemic per totes les potències mundials, i convertit, a contracor, en un símbol vivent pels grups neonazis, escriurà unes confessions que mig món voldria silenciar.

Mare nit constitueix una de les reflexions més dolorosament divertides sobre l’esfondrament de les ideologies totalitàries. Es tracta, sense cap mena de dubte, de la novel·la més àcida de Kurt Vonnegut, Jr., implacable i hilarant, però també capaç de despertar aquella complicitat en el lector tan pròpia del mestre.

 Com comença...
Em dic  Howard W. Campbell Jr.
Sóc nord-americà de naixement, nazi de reputació i apàtrida per vocació.
Vaig escriure aquest llibre l’any 1961.
El dedico al señor Tuvia Friedman, director de l’Institut de Documentació de Criminals de Guerra de Haifa, i a qualsevol persona a qui pugui concernir.
Per què li hauria d’interessar, aquest llibre, al senyor Friedman?
Perquè està escrit per un home sospitós de ser un criminal de guerra.

 Moments...
(Pàg. 37)
Sovint sentia un crit que venia d’aquell petit Edèn, un crit d’infant que sempre em feia aturar-me i escoltar-lo. Era un crit dolç i melangiós que significava que el joc de fet i amagar s’havia acabat, que els que encara estiguessin amagats podien sortir, que era hora de tornar a casa.
El crit era aquest: “Ja-podeu-sortir!”
I jo, que m’amagava de molta gent que em volia fer mal o matar-me, sovint desitjava que algú fes aquell crit per mi, que acabés el meu joc inacabable de fet i amagar amb un dolç i melangiós: “Ja-podeu-sortir!”

(Pàg. 48)
(...) Va dir una llista de noms de nazis importants i no tant, i l’Helga i jo els coneixíem a tots força bé.
No és que ens tornessin bojos, els nazis, a l’Helga i a mi. Tampoc diria, d’altra banda, que els odiéssim. Eren una part entusiasta del nostre públic, eren persones importants en la societat en què vivíem.
Eren persones.
Només ara, amb perspectiva, puc pensar en el rastre de llimac que deixaven en passar.
Francament, no puc ni pensar-ho ara, això. Els coneixia massa bé com a persones, m’havia esmerçat massa per aconseguir la seva confiança i els seus aplaudiments.
Massa.
Amén.
Massa.

(Pàg.50)
- (...) si es pensa que aniré a casa i m’ho repensaré –vaig dir-, s’equivoca. Quan arribi a casa, serà per menjar un sopar deliciós amb la meva dona preciosa, escoltar música, fer l’amor amb la meva dona i dormir com un soc. No sóc un soldat ni un polític. Sóc un artista. Si esclata la guerra, no faré res per contribuir-hi. Si esclata la guerra, m’enxamparà fent la meva feina pacífica.
Va fer que no amb el cap.
- Li desitjo tota la sort del món, senyor Campbell –va dir-, però aquesta guerra no permetrà que ningú mantingui la seva feina pacífica. I em sap greu dir-li que a mesura que tot aquest assumpte dels nazis empitjori, cada cop li costarà més dormir com un soc cada nit.

(Pàg. 83)
Si l’Helga havia sobreviscut a l’atac rus de Crimea, si havia pogut esquivar tot aquell arrossegar-se, l’estrèpit, els xiulets, el zum-zum, l’espeternegar, el xoc metàl·lic, el clapoteig de les joguines de guerra que mataven ràpidament, segur que després li havia tocat una condemna més lenta, una condemna que matava com la lepra. No feia falta que endevinés quina era aquella condemna. Era ben sabut i s’aplicava sense distincions a totes les dones presoneres del front rus, era part de l’espantosa rutina de qualsevol país totalment modern, totalment científic, totalment asexuat que s’encaparrés a fer una guerra totalment moderna.

(Pàg. 93)- (...) Només li vull explicar el que li dic a vostè –va dir en Robert-. Cada matí li dic el mateix al reverend, el mateix que li dic ara a vostè. Li dono el seu bol de cereals calents per esmorzar i li dic: “La gent de color s’aixecarà amb una fúria legítima i s’apoderarà del món. Els blancs perdran finalment!”
- Està bé, Robert –va fer en Jones carregat de paciència.
- La gent de color tindrem les nostres pròpies bombes d’hidrogen –va dir-. Ara mateix hi treballen. Molt aviat els japonesos en llançaran una. La resta de gent de color els darem l’honor de llançar la primera.
- On la llançaran? –vaig dir.
- Segurament a la Xina –va dir.
- A sobre de més gent de color? –vaig dir.
Em va mirar despectivament:
- Qui li ha dit a vostè que els xinesos són gent de color?

(Pàg. 102)
- (...) Com que l’odiava tant –va dir-, el vaig estudiar. Escoltava tot el que vostè deia. No em vaig perdre ni un sol programa.
- No ho sabia- vaig dir.
- Ningú no ho sap tot –va dir-. Sabia que fins gairebé aquest precís moment res m’hauria agradat més que poder provar que vostè era un espia i fer-lo executar?
- No –vaig dir.
- I sap per què ara ja m’és igual si vostè era un espia o no? –va dir-. Ara vostè podria confessar-me que era un espia i seguiríem xerrant tan tranquil·lament com ho estem fent ara. Deixaria que se n’anés allà on sigui que els espies se’n van quan s’acaben les guerres. Sap per què?
- No –vaig dir.
- Perquè mai hauria pogut servir l’enemic tan bé com ens va servir a nosaltres –va dir-. Vaig adonar-me que la majoria de les idees que sostinc avui en dia, que fan que no m’avergonyeixi de res que pugui haver sentit o fet com a nazi, no venien de Hitler, ni d’en Goebbels ni d’en Himmler, sinó de vostè.
Em va agafar la mà.
- Només vostè va aconseguir que no arribés a la conclusió que Alemanya s’havia trastocat.

(Pàg. 121)
- (...) No has escrit res més? –va dir.
- No tinc res a dir. –vaig dir.
- Amb tot el que has vist, amb tot el que t’ha passat, amor? –va dir.
- Precisament per tot el que he vist i tot el que m’ha passat –vaig dir- se’m fa quasi impossible dir alguna cosa. He perdut el do d’escriure res amb sentit. El que dic és un galimaties per a la resta del món civilitzat, i em responen igual.

(Pàg. 138)
- Per fi tinc una casa – va dir.
- Costa molts anys –vaig dir- fer d’una casa una llar.

(Pàg.151) 
Els requeriments estaven formulats de tal manera que també eren educatius: explicaven que un propagandista de la meva índole era tan assassí com en Heydrich, l’Eichmann, en Himmler o qualsevol d’aquella colla abominable.
Potser sí. Com a locutor de ràdio la meva única pretensió havia estat fer riure, però en aquest món és difícil fer riure perquè hi ha moltíssima gent molt reticent a riure, incapaç de pensar, massa disposada a creure i rondinar i odiar. Hi havia massa gent que volia creure’m!
Digueu el que vulgueu   del dolç miracle de la fe cega, em sembla una capacitat absolutament paorosa i absolutament menyspreable.

(Pàg. 155)
- (...) Pregunti el que vulgui.
- Se sent culpable d’haver mort sis milions de jueus? –vaig dir.
- De cap manera –va dir l’arquitecte d’Auschwitz, l’introductor de les cintes transportadores als crematoris, el comprador més gran del món de gas Zyklon B.
Com que no coneixia gaire bé aquell home, vaig provar de fer una broma privada, el que a mi em semblava una broma privada.
- Vostè només era un soldat, oi? –vaig dir-. Un soldat que rebia ordres dels seus superiors com tants soldats del món?
L’Eichmann va mirar els guardes i s’hi va dirigir en un jiddish endimoniat, en un jiddish indignat. Si hagués parlat més lentament, l’hauria pogut entendre, però va parlar massa ràpid.
- Què ha dit? –vaig preguntar al guarda.
- Ens preguntava si li havíem ensenyat a vostè la seva declaració –va dir un guarda. Ens va fer prometre que no l’ensenyaríem a ningú fins que no estigués acabada.
- No l’he llegit –vaig dir a l’Eichmann.
- I com és que sap quin serà el meu al·legat? –va dir.
Aquell home es pensava de debò que s’havia inventat aquella defensa suada, malgrat que un país sencer de més de noranta milions d’habitants havia utilitzat aquell argument abans que ell. Així de pobre era el coneixement d’aquell individu del diví acte de la invenció humana.

(Pàg. 168)
M’és impossible negar que vaig dir tot allò. El màxim que puc dir és que no hi creia, que sabia perfectament que tot el que deia era ignorant, destructiu i obscenament satíric.
L’experiència de seure allà en la foscor i escoltar tot el que vaig dir no em va xocar. Segurament ajudaria la meva defensa dir que em va agafar una suor freda o alguna bajanada semblant. Però sempre he sabut el que vaig fer. Sempre he estat capaç de viure amb el que vaig fer. Com? Gràcies a aquest present senzill i comú que ha rebut la humanitat contemporània: l’esquizofrènia.

(Pág. 179)
- (...) Gairebé mai es tracta de diners –va dir-. Ni tampoc de patriotisme.
- Llavors de què es tracta? –vaig dir.
- Cada persona ha de respondre a aquesta pregunta per ell mateix –va dir en Wirtanen-. En general, l’espionatge ofereix a cada espia l’oportunitat de tornar-se boig que més atractiva li sembli.

(Pàg. 190)
- (...) ha dit que l’havien arrestat i jutjat?
- I executat –va dir en Wirtanen.
- Per plagi? –vaig dir.
- Per originalitat –va dir en Wirtanen-. El plagi és el més estúpid dels delictes menors. Quin mal pot fer escriure el que ja ha estat escrit? L’originalitat real és un crim capital que sovint exigeix un càstig cruel i inaudit abans del coup de grâce.

(Pàg. 204)
Mai he vist una demostració més sublim de la ment totalitària, una ment que es pot comparar a un sistema d’engranatges amb algunes dents tallades a l’atzar. Una màquina de pensar així de desdentada conduïda per una libido estàndard o subestàndard que gira amb l’absurditat espasmòdica, nerviosa i sorollosa d’un rellotge de cucut infernal.
El cap dels agents va deduir erròniament que no hi havia dents als engranatges de la ment d’en Jones.
- Vostè està com una cabra –va dir.
En Jones no estava com una cabra. El més terrible de la clàssica ment totalitària és que qualsevol dels engranatges, encara que estigui mutilat, tindrà en el seu perímetre seqüències senceres de dents intactes que funcionen perfectament (...) Les dents que falten, evidentment, són veritats senzilles i òbvies, veritats que la majoria de vegades estan a l’abast i són comprensibles fins i tot per a nanos de deu anys.(...) Només així una llar tan contradictòria com la d’en Jones, el pare Keeley, el vice-Bundesführer Krapptauer i el Führer Negre podia existir en relativa harmonia.
Només així la ment del meu sogre podia albergar la indiferència envers les dones esclaves i l’amor per un gerro blau.
Només així en Rudolf Hoess, el comandant d’Auschwitz, podia alternar pels altaveus del camp música boníssima i crides als portacadàvers.
Només així l’Alemanya nazi va passar per alt la diferència entre civilització i hidrofòbia

(Pàg. 210)
No va ser la culpa, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no sentir-ne mai, de culpa.
Tampoc va ser un sentiment terrible de pèrdua el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no desitjar res.
Tampoc va ser l’odi a la mort, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a considerar la mort com una amiga.
Tampoc va ser una ràbia desconsolada contra la injustícia el que em va glaçar. M’havia ensenyat que serà més fàcil que una persona trobi diademes de brillants a les clavegueres que recompenses i càstigs justos.
Tampoc va ser el pensament que ningú m’estimava, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a tirar endavant sense amor.
No va ser la idea que Déu era cruel, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no esperar mai res, d’Ell.
El que em va glaçar és que no tenia absolutament ni una sola raó per avançar en cap direcció. El que m’havia fet avançar durant tots aquests anys morts i absurds era la curiositat.
De sobte, fins i tot això s’havia fos.

(Pàg. 228)
- No sóc ni el teu destí ni el dimoni! –vaig dir-. Mira’t bé! Has vingut a matar el dimoni amb les mans nues i ara te’n vas amb la mateixa glòria que un home expulsat d’un autobús de línia en marxa! Aquesta és tota la glòria que et mereixes! Això és tot el que es mereix algú que combat el mal absolut. Hi ha una pila de raons per lluitar, però no n’hi ha cap de bona per odiar sense límits, per pensar que el mateix Déu Totpoderós odia amb tu també. On és el mal? És aquesta gran part de cada persona que vol odiar sense límits, que vol odiar amb Déu al seu costat. És aquesta par de cada persona que troba tan atractives totes les menes d’atrocitats. És la part de l’imbècil que castiga i envileix i fa la guerra de grat.

(Pàg. 230)
- (...) Vull anar a Israel per ser jutjat –vaig dir.
- Que què? – va dir.
- Vull que em jutgin pels meus crims contra la humanitat –vaig dir-. Vull anar-hi.
- I per què recorre a mi? –va dir.
- Pensava que vostè potser coneixia algú, algú a qui li agradaria ser informat sobre això –vaig dir.
- Jo no represento Israel –va dir-. Sóc nord-americà. Demà podrà trobar tots els israelites que vulgui.
- Preferiria entregar-me a algú que hagi estat a Auschwitz –vaig dir.
Això el va treure de polleguera.
- Doncs llavors busqui algú que hi pensi tot el dia, en Auschwitz! –va dir-. N’hi ha una pila que no pensen en res més. Jo mai hi penso!

 Altres n'han dit...
El racó de la paraula, Especulacions d'un neanderthal, Je dis ce que j'en sens, El rincón de Nacho, Devaneos, Espacios en blanco, Brandy con caramelos, archivo:archive.

 Enllaços:

dimarts, 15 de novembre de 2016

Pequeños equívocos sin importancia - Antonio Tabucchi





"(...) hace tiempo que lo sabes, la vida no se mide con un metro ético: acontece."




Tabucchi, Antonio. Pequeños equívocos sin importancia. 
Barcelona: Anagrama, 1987

Piccoli equivoci senza importanza. Traducció de Joaquín Jordá
Col·lecció Panorama de Narrativas, 104




 Què en diu la contraportada...
Una Toscana secreta y embrujada, una estación de la Riviera, una Lisboa baudelairliana, un rally de coches de época, un perseguidor implacable de aire distinguido en un tren de Bombay a Madrás. Los cuentos de Tabucchi parecen, en una primera lectura, aventuras existenciales, retratos de viajeros irónicos y desesperados. Pero la aparente sintonía entre lo real y lo narrado se transforma de golpe en turbación y desconcierto. A modo de oblicuos «cuentos filosóficos», las historias de Tabucchi se convierten en una reflexión en torno al azar y al riesgo de escoger, una tentativa de observar los intersticios que atraviesan el tejido de la existencia. En las páginas de Tabucchi planea una inquietud metafísica que evoca Piero della Francesca, Giorgio De Chirico y Pirandello. Pero este escritor, que ama los personajes excéntricos y las vidas fracasadas, carga sus enigmas con una luz extraña: sus jeroglíficos «policíacos» son las pesquisas de un investigador que no busca respuestas, sino un mensaje, una señal, una aparición.

 Com comença...
Cuando el ujier ha dicho: de pie, entra el tribunal, y en la sala se ha hecho el silencio por un instante, justo en aquel momento, cuando Federico ha aparecido por la puertecita al frente de la pequeña comitiva, con la toga y el pelo ya casi blanco, me he acordado de Strada anfosa.
Pequeños equívocos sin importancia.


 Moments...
(Pàg. 26)
Demostró de manera sublime ser una mujer fina, inteligente, la perfecta “compañera”: y que podía proporcionar testimonios preciosos. Lo que inevitablemente condujo a la indiscreción biogràfica: una indiscreción elegante, porque el jovenzuelo era una persona cortés, que se complacería en nombre de lso televidentes si ella contar algún episodio de su vida. Lo que quería decir, se sobreentendía, un episodio de la vida de él. Y ella contó uno, por qué no iba a hacerlo, uno virtuoso, naturalmente virtuoso y con un rasgo de nobleza, porque la gente, especialmente la vulgar, ama la nobleza. Y al hablar sintió un sordo rencor contra sí misma, porque habría deseado contar un episodio bastante distinto; pero no podía, claro, contárselo a ese amable jovenzuelo bajo esos reflectores prepotentes. Calló. Y dibujó una abatida sonrisa plena de dignidad.
Esperando el invierno.

(Pàg. 27)
(...) le costó deshacerse de ella mediante cumplidos, hacerle entender dulcemente pero con firmeza que durante la noche no quería tenerla cerca, que quería entrar sola y permanecer sola en esa enorme casa desierta, que le bastaría el cuidado de la criada, en el caso de necesitar algo, que ésa era su primera tarde de soledad y que quería entrar sola en la soledad.
Esperando el invierno

(Pàg.37)
(...) quieren matarme. Lo dijo con la voz de esas mujeres que en la vida han bebido demasiado, han conocido demasiado, han amado demasiado, y por tanto están más allá de la mentira (...).
Enigma

(Pàg. 42)
Es una sensación curiosa llegar a una ciudad desconocida y saber que allí amarás con un amor que nunca has experimentado.
Enigma

(Pàg. 61) 
El reloj de pared dio las dos, y la tarde se alzó inmensa como un pozo de luz y de silencio punteado por las cigarras.
Los hechizos

(Pàg. 69)
PIensa en cuán falsa es la escritura, con su implacable prepotencia hecha de palabras definitivas, de verbos, de adjetivos que aprisionan las cosas, que las blanquean en una fijeza vítrea al igual que una libélula que ha permanecido en una piedra durante siglos mantiene la apariencia de libélula pero ya no es una libélula. Así es la escritura, que tiene la capacidad de separarnos varios siglos del presente y del pasado próximo: fijándolos. Pero las cosas son difusas, piensa Amelia, y por eso están vivas, porque son difusas y sin perfiles y no se dejan aprisionar por las palabras.
Habitaciones.

(Pàg. 86) 
(...) ella, él, tú, y ese tiovivo de subterfugios, de aplazamientos, de líos que fue aquella historia. Y entonces empiezas a repartir responsabilidades morales, que es lo peor, porque eso no lleva a nada, hace tiempo que lo sabes, la vida no se mide con un metro ético: acontece.
Any where out of the world.

(Pàg.88) 
(...) sabes que es tarde, pero no en el sentido del reloj, alrededor de ti la hora es vasta, solemne, grande como el espacio: una hora inmóvil que no está señalada en el cuadrante, y sin embargo es ligera como un suspiro, ràpida como una mirada.
Any where out of the world.

(Pàg. 90)
(...) Por eso le tenía rencor, por el modo en que se había estropeado: un rostro triste y anodino en el cuerpo de una mujer cansada. Que era una forma inconsciente pero a su manera pérfida de exhibir los sacrificios que había hecho por él. Era una lamentación, una forma de reproche, una protesta mediocre. En realidad, sólo era la fachada perversa de su frustración.
El rencor y las nubes.

(Pàg. 96)
(...) se lamentó de no poder cenar en medio de la gente humilde y ruidosa de las tabernas que había vislumbrado en sus paseos vespertinos, mientras robaba con un placer casi físico la líquida habla catalana, tan diferente de la seca sonoridad del castellano. Todo esto reforzó su antifranquismo. Sintió de manera inequívoca que su corazón estaba cona aquella gente que había sufrido: recordó de repente las dificultades que había vencido, y eso le conmovió. Decidió que aprendería catalán, sería su homenaje a Cataluña.
El rencor y las nubes.

(Pàg. 128)
Dado que en el fondo la costumbre es un rito, creemos hacer algo como si fuera un placer y en realidad estamos obedeciendo un deber que nos hemos impuesto.
Cambio de mano.

(Pàg. 156)
- (...) La tierra es más bella vista desde el mar –dijo ella.
Sostenía con una mano su cabello agitado por l viento y sobre los pómulos se le habían dibujado dos manchas rojas.
- Tú sí que eres bella –dijo él-, en el mar, en tierra y en cualquier lugar.
Ella rió y metió la mano en el bolso, tal vez a la busca de un fular.
- Te has vuelto muy galante, antes no eras así.
- Antes era estúpido, estúpido e infantil
- Sin embargo a mí me pareces más infantil ahora –dijo ella-, discúlpame por decírtelo, pero es lo que pienso.
- No –dijo él-, te equivocas, sólo soy más viejo. –Le dirigió una mirada preocupada-.  Y ahora no me digas que soy viejo.
- No –le tranquilizó ella-, no eres viejo. Pero las cosas no sólo dependen de eso.
Cine.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

diumenge, 13 de novembre de 2016

El carrer de les camèlies - Mercè Rodoreda





"(...) com si l’anell de casat fos un mal lleig en el dit del cor dels homes."







Rodoreda, Mercè. El carrer de les camèlies.
Barcelona: Club Editor, 1988


Col·lecció El club dels novel·listes, 37




 Com comença...
Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges.

 Moments...
(Pàg. 17)
Caminava molt a poc a poc però la sorra cruixia i el reixat va grinyolar quan el vaig obrir. Elles enraonaven a la cuina. Vaig pensar que el grinyol les avisaria i que me les trobaria a sobre i em tancarien perquè no em pogués tornar a escapar, i que em moriria tancada encara que piqués amb els punys i amb els peus. I que morta i plana mai més no podria anar a buscar el meu pare. L’havia sortit a buscar perquè la nit abans, encara desperta, havia vist caure del sostre una pluja d’estrelles de tots colors i entre tantes estrelles, molt esborrada, havia vist la seva cara.

(Pàg. 50)
(...) el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d’olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l’enamorat.

(Pàg. 71)
(...) A l’últim em vaig quedar sola amb el guixaire, xopa de cap a peus, i quan va fer aquell llampec tan espantós, vaig veure que ens miràvem, que ens havíem estat mirant molta estona dintre de la foscor. Va venir el tro i semblava que el món s’enfonsés. Aleshores ell em va acostar la cara i em va dir baixet que m’estimava molt.

(Pàg. 110)
Em va preguntar, com si li costés de preguntar-m’ho, si era veritat allò que havia dit durant les baralles, que jo no havia conegut els meus pares. Li vaig dir que sí. I va ser quan em va dir que ell no havia conegut la seva mare perquè l’havia matada naixent.

(Pàg. 131) 
Vaig haver de córrer al lavabo i quan va venir en Marc li vaig dir que ja érem tres. No em va contestar. Va tornar l’endemà, es va treure la cartera i em va donar diners per fer-m’ho perdre. No va caldre perquè vaig avortar aviat, abans que es pogués saber què havia tingut. Entre en Marc i jo, millor dit entre jo i ell, es va esquinçar no sé què; i vaig sentir l’esquinç. Com si una mà molt avesada esquincés la seda d’un vestit. Rac.

(Pàg. 152)
La mirava sense treure-li els ulls de sobre i pensava, que n’ets de lletja, perquè jo només vivia pel vestit rosa, pel collaret rosa i per agradar al senyor bonir del cafè de les falgueres que no m’havia mirat mai. I em vaig comprar una ampolla de perfum de vampir.

(Pàg. 161) 
(...) Aquella aliança em feia molta nosa i no l’hauria volguda veure mai, com si l’anell de casat fos un mal lleig en el dit del cor dels homes.

(Pàg.201) 
Em vaig tornar a mirar. Amb la mà oberta vaig tapar-me el baix de la cara i el pes de tristesa que tenia en el ulls feia esgarrifar.

(Pàg. 206)
(...) amb ell sempre em va passar el mateix, no el vaig acabar de tenir mai, o potser sí i no m’ho semblava (...).

(Pàg. 208)
No va sortir el sol perquè va ploure tot el dia i aquell dia va ser un daltabaix d’amor. Me’n recordo com si fos ahir. I de la manera que va acabar.

(Pàg. 250)
M’agradaria, vaig pensar, que en el nínxol després m’hi fiquessin a mi, amb els seus ossos arraconats perquè hi cabessin els meus, i potser a la nit seríem una flama i faríem el boig pels caminets del cementiri i per tota d’aquells pensaments de llauna pintada de groc i de morat, o bé estaríem tancats i quiets a dintre del record d’una persona.

 Altres n'han dit...

I perquè no?

I perquè no?