dimarts, 12 de desembre de 2017

Consells als joves escriptors - Charles Baudelaire





"Hi ha pocs homes dotats de la facultat de veure, i encara molts menys que posseeixin el poder d’expressar."





Baudelaire, Charles. Consells als joves escriptors. 
Barcelona: Columna, 1996. 

Traducció de Lluís Mª Todó.
Col·lecció Biblioteca d’idees literàries, 2




 Com comença...
Els preceptes que segueixen són fruit de l’experiència; l’experiència implica certa quantitat d’equivocacions; com tothom les ha comeses –totes o gairebé totes-, espero que la meva experiència serà verificada a partir de la dels altres.
Consells als joves escriptors.

 Moments...
(Pàg. 23)
(...) qualsevol començament ha estat precedit d’alguna cosa, i que és resultat de vint altres començaments que ningú no coneix.
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 26)
En efecte, l’odi és un licor preciós, un verí més car que el dels Borja, perquè està fet amb la nostra sang, el nostre somni i dos terços del nostre amor! Cal ser-ne avar!
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 27) 
Per escriure de pressa s’ha d’haver pensat molt, haver carregat el tema quan se surt a passejar, quan es va al bany, al restaurant, gairebé a casa l’amant.
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 28)
La inspiració és, decididament, germana del treball diari. Aquests dos contraris no s’exclouen, tal com no s’exclouen tots els contraris que constitueixen la natura. La inspiració obeeix, com la fam, com la digestió, com la son.
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 29)
L’art que satisfà la necessitats més imperiosa sempre serà el més honrat.
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 33)
No conec cap sentiment més incòmode que l’admiració. Per a la dificultat d’expressar-se com cal,  s’assembla a l’amor.
Théophile Gautier.

(Pàg. 43) 
(...) com més facultats reclama un objecte, menys noble i pur, més complex és i conté més bastardia. La Veritat serveix de base i finalitat a les ciències; invoca sobretot l’intel·lecte pur. En aquest cas, la puresa d’estil serà benvinguda, però la bellesa d’estil hi pot ser considerada com un element de luxe.
Théophile Gautier.

(Pàg. 49)
En la paraula, en el verb, hi ha alguna cosa sagrada que ens prohibeix fer-ne un joc d’atzar. Manejar amb saviesa una llengua és practicar una mena de bruixeria evocatòria.
Théophile Gautier.

(Pàg. 50)
La novel·la, que té un lloc tan important al costat del poema i la Història, és un gènere bastard que té un domini realment sense límits. Com tants altres fills bastards, és un fill privilegiat per la fortuna, i tot li surt bé. No pateix d’altres inconvenients ni té més perills que la seva infinita llibertat. El relat cur, més constret, més condensat, gaudeix dels beneficis eterns de la trava: el seu efecte és més intens; i com que el temps dedicat a la lectura d’un relat curt és molt menor que el cal per digerir una novel·la, no es perd res de la totalitat de l’efecte.
Théophile Gautier.

(Pàg. 54)
Un dels privilegis prodigiosos de l’art consisteix a fer que l’horrible, expressat de forma artística, esdevingui bellesa, i que la pena ritmada i cadenciosa ompli l’esperit d’una joia tranquil·la.
Théophile Gautier.

(Pàg. 69) 
Alguns crítics havien dit: aquesta obra, realment bella per la minuciositat i vivesa de les descripcions, no conté ni un sol personatge que representi la moral, que faci parlar la consciència de l’autor. On és el personatge proverbial i llegendari, encarregat d’explicar la faula i dirigir la intel·ligència de l’autor? Dit d’una altra manera, on és la requisitòria?
Quin disbarat! Eterna i incorregible confusió de les funcions i els gèneres! Una veritable obra d’art no té cap necessitat de requisitòria. La lògica de l’obra basta per a totes les postulacions de la moral, i és cosa del lector treure les conclusions de la conclusió.
Madame Bovary de Gustave Flaubert.

(Pàg. 71)
(...) totes les dones intel·lectuals li estaran agraïdes per haver elevat la femella a una altura tan poderosa, tan lluny de l’animal pur i tan a prop de l’home ideal, i també per haver-la fet participar d’aquest doble caràcter de càlcul i de somieig que constitueix l’home perfecte.
Madame Bovary de Gustave Flaubert.

(Pàg. 78)
L’Americà és un home pràctic, orgullós de la seva força industrial i un pèl gelós de l’antic continent.  Pel que fa  a la pietat envers un poeta que podia enfollir de pena i d’aïllament, no té temps per a això. Està tan cofoi de la seva jove grandesa, té una fe tan ingènua en l’omnipotència de la indústria, està tan convençut que aquesta acabarà menjant-se el Diable, que concep certa pietat per tots aquests somieigs.
Vida i obres d’Edgar Alla Poe.

(Pàg. 96)
Sembla com si la Natura, i és una cosa que s’ha observat sovint, fes molt dura la vida d’aquells de qui vol treure grans coses.  Amb una aparença de vegades feble, estan tallats com atletes, són bons per al plaer i per al sofriment.
Vida i obres d’Edgar Alla Poe.

(Pàg. 112)
En general, Poe suprimeix els accessoris, o almenys els dóna un valor molt mínim. Gràcies a aquesta cruel sobrietat, la idea generadora es deixa veure millor i el tema es destaca ardentment sobre el fons nu. Pel que fa al seu mètode de narració, és senzill. Abusa del jo amb una cínica monotonia. Sembla com si estigués tan segur d’interessar, que es preocupa poc de variar els mitjans. Els seus contes gairebé sempre són relats o manuscrits del personatge principal. Quan a l’ardor amb què sol treballar sobre l’horrible, ho he notat en molts homes que sovint és el resultat d’una energia vital molt gran i inocupada, alguna vegada d’una obstinada castedat i també d’una profunda sensibilitat reprimida. La voluptuositat sobrenatural que pot trobar un home en veure rajar la seva pròpia sang, els moviments sobtats i inútils, els grans crits llançats a l’aire quasi involuntàriament són fenòmens anàlegs. El dolor alleuja el dolor, l’acció descansa del repòs.
Vida i obres d’Edgar Alla Poe.

(Pàg. 123)
La bellesa està feta d’un element etern, invariable, que té una qualitat extraordinàriament difícil de determinar, i d’un element relatiu, circumstancial, que serà, si voleu, l’època, la moda, la moral, la passió, ara l’un ara l’altre, o bé tots alhora. Sense aquest segon element, que és com l’embolcall divertit, titil·lant, aperitiu, del diví pastís, el primer element seria indigest, inapreciable, no adaptat ni apropiat a la naturalesa humana.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 129)
(...) el geni no és sinó la infància recuperada a voluntat, la infància ara dotada, per expressar-se, d’òrgans virils i de l’esperit analític que li permet ordenar la suma de materials recollits involuntàriament.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 132) 
Hi ha pocs homes dotats de la facultat de veure, i encara molts menys que posseeixin el poder d’expressar.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 133)
La modernitat és el transitori, el fugitiu, el contingent, la meitat de l’art; l’altra meitat és l’etern i immutable.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 149)
L’home ric, ociós i fins i tot desenganyat, que no té més ocupació que seguir la pista de la felicitat; l’home educat en el luxe i acostumat a l’obediència dels altres des de la joventut, aquell que no té altra professió que l’elegància, sempre, en tots els temps, gaudirà d’una fesomia diferent, totalment a part. El dandisme és una institució vaga, com el duel; molt antiga, ja que Cesar, Catilina, Alcibíades ens en proporcionen tipus brillants; molt general, perquè Chateaubriand l’ha trobada en els boscos i a la vora dels llacs del Nou Món. El dandisme, que és una institució fora de les lleis, té unes lleis rigoroses a què estan sotmesos tots els seus súbdits, per fogosos o independents de caràcter que siguin.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 150)
Ja es veu que, per certs costats, el dandisme limita amb l’espiritualisme i amb l’estoïcisme. Però un dandi no pot ser mai un home vulgar. Si cometés un crim, potser no cauria en desgràcia, però si aquest crim tingués un origen trivial, el deshonor seria irreparable. Que el lector no s’escandalitzi per aquest to greu dins de la frivolitat, i que recordi que hi ha una grandesa en totes les follies, una força en tots els excessos.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 153)
[La dona] És més aviat una divinitat, un astre que presideix totes les concepcions del cervell masculí, és un emmirallament de totes les gràcies de la natura condensades en un sol ésser, és l’objecte d’admiració i curiositat més intens que el paisatge de la vida pot oferir a un contemplador. És una mena d’ídol, potser estúpid, però enlluernador, encisador, que manté les voluntats i els destins lligats a la seva mirada.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 155)
Tot el que és bell i noble és resultat de la raó i el càlcul. El crim, que l’animal humà aprèn a estimar al ventre de la seva mare, és originàriament natural. La virtut, al contrari, és artificial, sobrenatural, perquè a tots els temps i a totes les nacions han calgut déus i profetes per ensenyar-la a la humanitat animalitzada, i l’home, tot sol, ha estat incapaç de descobrir-la.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 156)
Cal considerar, doncs, la moda com un símptoma del gust per l’ideal que neda en el cervell humà per sobre de tot allò grosser, terrestre i immund que la vida natural hi acumula, com una deformació sublim de la natura, o més aviat com un intent permanent i successiu de reforma de la natura.
El pintor de la vida moderna.

 Enllaços:
 Llegeix-lo:
Francès (Conseils aux jeunes littérateurs - html)

divendres, 8 de desembre de 2017

Bajo el árbol de los toraya - Philippe Claudel





"Como todo el mundo, necesito un poco de ilusión para resistir."  







Claudel, Philippe. Bajo el árbol de los Toraya.
Barcelona: Salamandra, 2017. 

L’arbre de pays Toraja. Traducció de José Antonio Soriano.
Col·lecció Narrativas



 Què en diu la contraportada...
En las montañas de la isla indonesia de Célebes vive el pueblo de los toraya, conocido por unos ritos funerarios que se prolongan durante varios días y congregan a toda la comunidad. Cuando un bebé muere, por ejemplo, su cuerpo se deposita en el interior del tronco de un árbol centenario que, poco a poco, lo envuelve y se nutre de él. Así, al crecer, el árbol conduce a los niños hacia el cielo, un símbolo escultórico mediante el cual se mantienen próximos los seres amados que ya no están.
El narrador de esta historia, un cineasta profundamente afectado por el fallecimiento de Eugène, su mejor amigo y confidente, descubre en los árboles de los toraya la síntesis del misterio de la vida y la muerte, como una llave maestra capaz de abrir ese recinto hermético en el que las personas escondemos las vivencias más íntimas. Asomándose al abismo de la pérdida, el narrador se encuentra, paradójicamente, cara a cara con la intensidad del amor, ese enigma insondable que nos liga al futuro mientras el presente desgarra nuestro ser.
Reconocida y celebrada en sus obras más emblemáticas —Almas grises, La nieta del señor Linh y El informe de Brodeck—, la prosa depurada, poética y luminosa de Philippe Claudel brilla aún más en este texto intimista, de gran hondura filosófica, que es a la vez un homenaje a la amistad y una oda a la fragilidad de la vida. Un viaje interior lleno de esperanza que nos invita a valorar la belleza que encierra nuestra efímera existencia.

 Com comença...
Los toraya viven en la isla Célebes. Son un pueblo cuya existencia está obsesivamente marcada por la muerte. Cuando fallece un toraya, la organización de su funeral se prolonga durante semanas, meses, a veces años.

 Moments...
(Pàg. 27)
El remordimiento, el tiempo, la muerte, el recuerdo no son más que las diferentes máscaras de una experiencia para la que el idioma no tiene nombre, aunque podría designarse de un modo simple con la expresión “uso de la vida”. Pensándolo bien, toda nuestra existencia consiste en los experimentos que realizamos con ella.

(Pàg. 57)
El ser humano sólo es un ser en paz durante una veintena, digamos que una treintena de años en la actualidad. Antes, y sobre todo después, lucha.

(Pàg. 61) 
Lo que acabó con nosotros también fue una cuestión de distancia. Yo era el perpetuo ausente. Mi presencia era temporal, intermitente, imprevisible. Florence quería un marido y había tenido una corriente de aire. Agradable, decía. Refrescante a veces. Insuficiente siempre.

(Pàg. 62)
Cuando me preguntan si tengo hijos, respondo que no, y digo la verdad. Y si me preguntan si los tuve, también contestaría que no, y seguiría diciendo la verdad. Pero si se lo preguntan a Florence, respondería que sí, que tuvo una hija, Agathe, pero que murió. Que ahora tendría veintidós años. Que seria una chica joven. Y Florence también diría la verdad, porque, a diferencia de mí, ha hecho crece a Agathe en su interior.

(Pàg. 71)
Estoy convencido de que, en el fondo, el cine puede prescindir de la cámara, de la película, de la sala. Hacer cine es decidir reorganizar los elementos que nos rodean. Es elegir contar una historia de la que formas parte. Es tomar el mando un poco y por un tiempo.

(Pàg. 94)
A veces el silencio parece el diálogo profundo de quienes se comprenden.

(Pàg. 100) 
(...) por primera vez en su vida, en su edad adulta, Eugène estaba solo. Un momento en que no estaba enamorado, en que ya no estaba con su anterior compañera, pero tampoco aún con la siguiente. El cáncer se había colado por la rendija que había dejado el amor. Un vez dentro, ya no había querido marcharse y se había dedicado a ensanchar metódicamente el pequeño hueco. Eugène había muerto de no amar y no ser amado.

(Pàg. 105)
Eugène era mucho más lector que yo. A ese respecto, su piso engañaba, porque no había libros en ninguna habitación. No los guardaba en su casa. En cuanto los leía los regalaba o los dejaba en un banco, un tren, la mesa de un bar. “Que den vueltas, como el mundo”.

(Pàg. 119)
Muerto Eugène, comprendí hasta qué punto nuestra amistad era una amistad de palabras y cómo, durante años, esas palabras intercambiadas habían representado para mí el armazón de la casa que todos intentamos construir con esfuerzo y paciencia y que se llama vida.

(Pàg. 125)
(...) necesito creer que lo que hago no se ha hecho nunca, al menos tal como yo lo hago, aunque no sea verdad. Si no, ¿cómo perdurar?

(Pàg. 132)
No tenemos más que una imagen parcial de nosotros mismo. Nunca nos vemos como nos ven los demás. La mayor parte del tiempo no somos para nosotros mismos más que una superficie plana y frontal, nunca una figura en movimiento, un cuerpo entero visto en el espacio, que se esculpe en tres dimensiones.

(Pàg. 151)
Nuestra vida no se parece en nada a una figura lineal. Más bien se asemeja al único ejemplar de un libro compuesto, para algunos de nosotros, tan sólo de unas cuantas páginas, limpias y lisas, escritas con una letra seria y esmerada; para otros, por un número mucho mayor de hojas, algunas desgarradas, otras con más o menos tachaduras, llenas de reinicios y “arrepentimientos”. Cada página refleja un momento de nuestra vida y, sobre todo, al hombre o la mujer que fuimos entonces y ya no somos, al que, si alguna vez sentimos el deseo o la necesidad de hojear el libro, vemos como un ser humano ajeno y a la vez, de forma paradójica, extrañamente cercano.

(Pàg. 157) 
Como todo el mundo, necesito un poco de ilusión para resistir. 

 Altre n'han dit...

dimarts, 5 de desembre de 2017

La teranyina - Jaume Cabré



"(...) i de seguida es va aprendre a construir barricades, mori el govern traïdor! I ja fumaven deu o dotze esglésies.





Cabré, Jaume. La teranyina. 

Barcelona: Proa, 1984. 

Col·lecció A tot vent, 207




 Que en diu la contraportada...
La teranyina és el relat de les maquinacions i els moviments calculats dels membres de can Rigau per tal de conquerir el poder a la fàbrica i el control de la família. A mesura que avança la lectura, la trama es va complicant amb l’aparició de nous personatges que modifiquen la situació, que arriben a crear moments d’intriga i fan néixer en el lector la convicció que hi ha un enigma per resoldre.
Ens trobem davant una meditació sobre l’eròtica del poder –que comença amb el plaer de controlar la vida dels éssers més propers, els propis parents-, sàviament guarnida amb els colors de la intriga, la sorpresa, l’enigma, les complicacions.
El teixit que ordeix La teranyina és el fresc que esperàvem sobre la gesta de la industrialització de Catalunya, duta a terme enmig de mesquineses i ressentiments, d’èxits i fracassos. Lluny, però, de la moral de la historia que pledeja a favor dels oprimits, l’autor ha centrat la seva atenció en les actituds humanes que, amb la complexitat de les seves motivacions, fan possibles, entreteixides per un fil d’aranya, el simple esdevenir d’una terra i una gent.

 Com comença...
L’execució havia d’acomplir-se al moment just de sortir el sol. L’home havia passat tota la nit vetllant, assegut al catre, el cap cot, el pensament immers en profunditats inabastables. Sovint estenia la mà tremolosa davant seu i l’estenia amb un polsim d’admiració.

 Moments...
(Pàg. 14) 
Era tanta la quietud que semblava que podia sentir-se el pas del sol fendint l’entranya de la nit, enfilant-se per treure el cap per l’horitzó.

(Pàg. 18) 
No li agradava aquella gent que controlava l’economia de la ciutat. Els considerava uns incompetents que actuaven per inèrcia sense sentit de grandesa en la gestió. El senyor Enric Turmeda creia que el fet de manar comportava un additament estètic –elegància, fermesa, seguretat, dignitat, vista-, que era el que li conferia grandesa. I pocs n’hi havia que ho intuïssin.

(Pàg. 34)
Era una mania: l’Enric Turmeda molt sovint aturava la vida, s’asseia a la butaca ran de la llar i deixava escolar-se els temps mandrós, sol, amb la seva cabòria infinita rondant-li el magí. Tenia obsessions i es plaïa a alimentar-les amb les seves reflexions.

(Pàg. 39)
(...) no calien més excuses; era massa temps i ara els tocava parlar als cossos.

(Pàg. 44)
Amb l’espetec de la porta de ferro, que ell sempre distingia perfectament, començava la primera de les cinc rondes que havia de fer cada nit del món, ell i en Nycris, la por i ell. No ho havia pogut confessar ni a la seva dona, que era morta, però tenia por així que es quedava sol i, si no arriba a ser pel Nyicris, demanava una altra feina. No que hagués de passar re. Mai no passava res a can Rigau; emperò tant de silenci i tanta foscor se’t fiquen a la gola, costen d’empassar i et toquen el nervi de la por.

(Pàg. 46)
(...) i en Tonet Misèries s’inclinava cap a la taula i deia en veu més baixa, hem d’anar a la guerra, i ho sé de bona tinta, perquè els moros fan perillar les mines. I bé, tot allò de l’honor. I les mines no són nostres.
- L’honor tampoc, Tonet –que feia en Mercader, mirant-lo fit a fit, i sempre n’hi ha algun de distret perquè se sentia comentar és de l’estat tot això, i en Misèries saltava enfurit, ai hòstia de l’estat! Les mines són de quatre senyors que no volen que se’ls estronqui la mamella (...)

(Pàg. 50)
Tots els corredors d’aquella casa estaven folrats de cortines que esmorteïen qualsevol fressa, i a l’Enric sempre li feia l’efecte que, quan s’hi endinsava, penetrava en una capsa de bombons.

(Pàg. 54) 
(...) mentre la nena creixia, el cabell de la tieta, ben recollit en un monyo, li iniciava el camí cap al gris; començava a avesar-se a fer servir vestits foscos, perquè l’elegància està renyida amb els escarafalls.

(Pàg. 80) 
El cel s’anava pansint i, ara aquí ara allà, li sortien estrelles com punxes.

(Pàg. 89)
A les palpentes buscà per encendre el quinqué. Els nervis no li deixaven fer-ho. Decidí marxar a les fosques i quan era a mitja habitació, topant amb la nit, besllumà una claror que s’atansava. A la llum vacil·lant d’una espelma reconegué sa germana, el cabell gris deixat anar, que semblava una altra dona.

(Pàg. 93) 
La febre havia eixit de Barcelona i s’estenia per tot Catalunya. Deien que a Barcelona s’havia cremat algun convent, tu, i els frares a parir, què s’havien cregut!, i el meu fill l’han cridat i el germà d’en Mercader, tu, i a cada barri hi havia famílies de reservistes enrabiades per aquella decisió tan arbitrària, i no calia ser a Barcelona per a contemplar la impotència de la gent que havia eixit al carrer el diumenge, però que avui dilluns hi tornava enfurida i reclamava que tornessin els familiar que se’ls havien endut, no volem matar moros, mori Maura!, mori Linares!, i els socialistes i els radicals feien proclames, però no s’hi mullaven el cul. A la vaga, és l’única solució que ens queda”, i calia buscar un culpable, i a fe de Déu que n’hi havia!, mori Linares!, mori qui calgui, i alguns dits assenyalaven aquella església i al cap de cinc minuts en sortia un fil de fum, mori l’església, els capellans i els santscristos!, i de seguida es va aprendre a construir barricades, mori el govern traïdor! I ja fumaven deu o dotze esglésies (...).

(Pàg. 118)
(...) amb la calma del vespre el baf de tabac, suor i vi agre apareixia més espès que mai, com si pogués ser llescat amb la faca que més d’un portava a la faixa. I la ràbia als ulls.

(Pàg. 140)
Tenia una certa angúnia a l’estómac i es fixà de casualitat, en la falç minvant de la lluna tocatardana, que segava els núvols prenyats de tempesta.

(Pàg. 181)
(...) no podem fer fressa: feina fina i de nit. Navalla?, preguntava en Mercader. I en Cordetes, sí, Mercader.

 Altres n'han dit...
 Nosaltres llegimParaules ben ditesSi jo fora una X...Viajes y lecturas.


 Un xic de llum


 Enllaços:
Jaume Cabré, el procés d'escriure d'en Cabréuna teranyina, la peça d'un trencaclosques, el context històric, de les lletres al cel·luloide, de les lletres a l'experiència in situ.