dimecres, 31 de desembre de 2008

El fracàs - Stanislaw Lem


Lem, Stanislaw. El fracàs.
Barcelona: Laia, 1988





Fiasko
Traducció: Joan Ayala
Col·lecció: El Mirall i el Temps


>> Què en diu la contraportada...
"Els bons llibres sempre són reals, fins i tot quan el que s'hi explica mai no ha passat ni ha de passar mai. Són reals en un altre sentit de la paraula". Així presenta Stanislaw Lem, autor de novel·les tan provocadores i excel·lents com Solaris i Diari de les estrelles, bona part de la filosofia que la seva obra porta implícita i que l'ha fet depassar els termes estrictes de la ciència-ficció.

Ara, a partir del viatge que fa una nau tripulada per homes procedents de la Terra per comunicar-se amb una civilització superior -i que demostra ser tan agressiva com la nostra-, Lem ens proposa un intel·ligent exercici mental en què es combinen els amplis coneixements tècnics i científics, un sentit de la ironia devastador i un pessimisme profund per plantejar el que sens dubte es perfila com a gran fracàs de l'home: la seva capacitat per a l'autodestrucció.

>> Com comença...
- Ha estat un bon aterratge.
L'home que va dir això havia deixat de mirar el pilot, que portava un conjunt espacial i en sostenia sota el braç el casc corresponent. Era a la sala de control, circular, amb un tauler de control, en forma de ferradura, al mig de la cambra. L'home va acostar-se a la paret de vidre i va mirar cap enfora, envers la nau, que era un cilindre gran però llunyà i el seus motors de reacció semblaven socarrimats. D'aquests vessava un líquid tirant a negre i queia sobre el formigó. El segon controlador, un home carregat d'espatlles, amb una gorra ben ajustada a la calba, pitjà el botó de rebobinatge de les cintes i, com si fos un ocell impertorbable, va mirar de reüll el nouvingut. El segon operador duia auriculars i davant seu tenia una fila de monitors que titil·laven.

>> Moments...
(Pàg. 58)
No era possible obrir ni la porta normal ni la d'emergència. No se sap quant temps va estar-se assegut a la cabina, després de descobrir aquests fets, abans de treure's el casc, i, ara ja amb el cos estès sobre la finestra, va allargar el braç cap al llum vermell i petit, per trencar la bombolla de plàstic i pitjar el botó ocult del vitrifax, amb l'objectiu d'accedir a un futur desconegut. Tampoc no se sap què va pensar, ni què va sentir en preparar-se per morir congelat.

(Pàg. 90)
- No, no - va fer la mateixa veu a tall de reny-. És massa d'hora per conversar. Vostè no pot parlar, ja que té un tub a la seva tràquea. Aquest tub li subministra aire. Vostè no pot respirar pel seu compte... Cal que nosaltres ho fem per ajudar-lo, a vostè. M’entén? Molt bé. I ara dormirà. Quan es desperti i estigui ben descansat, parlarem. Se n'assabentarà de tot. Però, ara... Víctor, faci que dormi lentament, lentament... Faci que tingui somnis agradables...

(Pàg. 124)
(...) La física, amic meu, és una ruta estreta traçada a través d'un abisme que la imaginació humana no pot entendre. Es tracta d'un conjunt de respostes a certes qüestions que plantegem al món, i aquest món ens dóna les respostes a condició que no li plantegem d'altres qüestions tot i que el sentit comú ens inciti a fer-ho. ¿I què és el sentit comú? El que comprèn la intel·ligència usant sentits que no són diferents dels d'un mandril. Aquesta intel·ligència desitja conèixer el món usant termes que són vàlids per al seu nínxol biològic terrestre. Per fora d'aquest nínxol (que és la incubadora de simis dotats de saviesa) el món te propietats que n poden ni agafar-se amb la mà, ni veure's, ni olorar-se, ni rosegar-se, ni escoltar-se, i per tant, resulten inadequades.

(Pàg.257)
De manera que les bromes basades en l'afirmació Creo quia absurdum est s'havien multiplicat per un factor que feia que estigués totalment desacreditada. Un exemple era la imatge d'innumerables planetes amb una multitud de pomes, tot i no haver-hi pomeres, o de figues que el fill de Déu no podia maleir perquè no hi creixien figueres. Hi havia un exèrcit de Pilats que es rentaven les mans en milers de milions de vasos; un bosc de crucificats; multituds de Judes i Immaculades Concepcions, d'éssers que es multiplicaven sense copular de manera que la seva fisiologia reproductiva no s'ajustava a la idea de la immaculada concepció. En resum, la multiplicació de pans i peixos del Nou Testament duta a terme per totes les armes de totes les galàxies espirals va transformar el nostre credo en una caricatura, una paròdia de la religió. Per culpa d'aquestes bromes aritmètiques l’església va perdre molts dels seus fidels.

(Pàg. 295)
Tothom guardava silenci, no tant a causa del que havia passat i del que havia estat dit, com a causa de l'expressió del rostre de Steergard. Amb la boca tot just oberta, com si estigués afectada per un trisme, Steergard va dir;
- Vinga, coloms, campions de la pau i de la pietat, parleu en veu alta, i doneu-nos (i doneu-los) l'oportunitat de salvació. Convenceu-me perquè torni a la Terra i la consoli fent-li saber que hi ha mons encara pitjors que el nostre, de manera que és millor deixar que el destí s'ocupi dels ésser que habiten aquests mons.

(Pàg. 326)
¿I si l'Hermes atacava més aviat i la persona enviada en missió de reconeixement moria no pas com un heroi, sinó com un idiota total?"

>> Altres han dit...
C, el hijo de ciberdark, Dando vueltas y más vueltas

>> Enllaços
Stanislaw Lem, què en diu d'ell mateix, escriu quelcom més que ciència ficció?, forats negres a l'espai, forats negres a la Terra, ciència/religió, SETI, exobiologia, Euridice, Hermes, viatges en el temps, serà mai possible viatjar pel temps?, què és la criogènia, t'interessa dormir 100 anys?, jugant amb forats negres, Realpolitik, Guerra Freda

dimarts, 16 de desembre de 2008

Estimadíssim amor meu - Françoise Giroud


Giroud, Françoise. Estimadíssim amor meu
Barcelona: Edicions La Campana, 1995




Mon très cher amour
Traducció: Lourdes Bigorra
Col·lecció Toc de ficció, 9



>> Què en diu la contraportada...
Ella és un dona divorciada, d'ulls bonics, amb allò que els francesos en diuen charme. Té una bona situació professional i algunes aventures. És una dona lliure.
Ell, més joves, és un noi angoixat, sense gaire diners, una mica insolent però divertit. Li pronostiquen un brillant futur com a advocat, i el vol aconseguir amb impaciència.
Són feliços, junts, fins al punt que un amor pot ser feliç. Però una sospita insidiosa llisca entre tots dos... Ella haurà de pujar tots els graons de la gelosia. L'estimadíssim amor pot ser també dolorós.
Françoise Giroud, la gran escriptora tan reconeguda per la crítica com pels lectors, ha escrit amb un estil lluminós i ple de vida una novel·la breu i intensa, com la passió que uneix la parella.

>> Com comença...
Sota la insolència de la mirada de vegades creuava els seus ulls grisos la lluentor d’un esglai.
Més endavant en vaig saber la causa.
Pel que fa a la resta, quan uns amics em van presentar Jerzy s’assemblava a un gos gran i feliç amb ganes de saltar-vos al coll. Cosa que va fer.
-Saps que el teu vestit transparenta?
Jo ho sabia.
-I no et fa sentir incòmoda?
No em feia sentir incòmoda.
-Les dones són increïbles.
Li vaig girar l’esquena i em vaig introduir en tota la gentada aplegada als salons de l’editor que aquell dia donava una recepció.
No m’havia de deixar alliçonar per aquell picaplets. D’altra banda, què hi feia, aquí? La selecció dels convidats no era tan estricta com abans.
Vaig estrènyer algunes mans, vaig quedar per sopar, vaig esquivar un emprenyador, vaig saludar l’amo de la casa envoltat per la seva cort quan una onada em va portar cap al bufet.
-Xampany o suc de taronja?
Jerzy era allí, allargant el braç per servir-me.

>> Moments...
(Pàg. 14)
En aquella època vivia en una casa antiga del districte sisè, un pis de dues habitacions heretat de la meva mare, amb totes les comoditats possibles que exercien una atracció immediata sobre els visitants. Volums harmoniosos, il·luminació afavoridora, comoditat flonja, colors apagats contrastats per algunes taques vives, en entrar-hi semblava una capsa màgica. Cap home no hi havia viscut amb mi. El desordre era el meu desordre, el perfum el meu perfum, els sorolls del carrer, filtrats per uns vidres gruixuts, romanien incopsables, amb la presència justa per estalviar l’angoixa del silenci absolut, m’hi trobava com un gat dins la seva cistella.

(Pàg. 16)
Però i què! Jo ja era lliure. Lliure, és la paraula que es fa servir per als homes. De les dones que han trencat les seves relacions o el seu matrimoni es diu que estan soles.

(Pàg. 23)
Així va ser la meva primera nit amb Jerzy. Una nit poblada de carícies dolces, inventives, en què va saber ensinistrar el cos feixuc de cansament que li vaig lliurar. No era tan senzill. Jo necessitava molta atenció per arribar al plaer i per compartir-lo. Les primeres abraçades sempre són una mica fallides. L’un es llança damunt de l’altre, a les palpentes; empès per un excés de pressa no prens el temps necessari per conèixer una pell, una olor, un sexe estranys; en estat d’agitació íntima avances gestos bruscos, paraules maldestres...
Hom es retroba glaçat...

(Pàg. 35)
Albert em va agradar de seguida. Era un fracassat, i sento una gran tendresa pels fracassats. En la meva feina me’n trobo sovint. Homes i dones que tenen "alguna cosa" i que no aconsegueixen concretar-la, i tanmateix és aquí, molt a prop, i no hi és, no hi és prou per aflorar. Són els orfes de l’èxit.

(Pàg. 40)
No m'agrada fer l'amor al matí. Però aquell matí vaig pensar que fins llavors havia estat equivocada i que hi ha un amor de matí, entre dos cossos encara tebis de la nit, que té un regust de panet calent.
(Pàg. 122)
No havia sentit mai tanta humiliació. Ni tan menyspreu per mi mateixa. Ni tanta autodenigració. Vaig conduir per París, sense destí, empassant-me els semàfors vermells, esperant vagament que un camió m’envestiria i em reduiria a cendres. Vaig considerar totes les modalitats de suïcidi. La vergonya em cremava. Era pitjor que si hagués disparat contra Jerzy a boca de canó. Havia estat ximple, havia estat mesquina, havia estat obsessiva, i no hi havia cap tribunal al qual demanar la meva absolució.

>> Enllaços

dimecres, 10 de desembre de 2008

El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati


Buzzati, Dino. El desert dels Tàrtars
Barcelona: Empúries, 1985



Il deserto dei Tartari
Traducció Rosa M. Pujol i M. Mercè Senabre
Col.lecció: Tros de paper, 4


>> Com comença...
En Joan Drogo, un cop nomenat oficial, va marxar de la ciutat un matí de setembre per arribar a la Fortalesa Bastiani, la seva primera destinació.
Es va fer despertar que encara era de nit i es posà per primera vegada l'uniforme de tinent. Quan acabà, es va mirar el mirall a la claror d'un llum de petroli sense trobar-hi, però, el goig que n'esperava. A la casa hi havia un gran silenci, se sentien només petites remors en una cambra veïna: la seva mare es llevava per acomiadar-lo.
Feia anys que esperava aquell dia, l'inici de la seva vida autèntica. Pensava en les grises jornades de l'Academia Militar i recordà les tardes amargues d'estudi -quan sentia passar pel carrer la gent lliure i presumiblement feliç- i els despertars d'hivern a les grans cambres glaçades en les quals planava el malson dels càstics. Recordà la tristesa de comptar els dies un a un, que semblava que no s'acabaven mai.

>> Moments...
(Pàg. 21)
Se sentí sobtadament sol, la seva gosadia de soldat tan desimbolta fins aleshores, fins que havia durat l'experiència plàcida de la vida a la guarnició -amb una casa còmoda, els amics alegres sempre al costat, les petites aventures als jardins nocturns-, tota la seguretat en ell li havia desaparegut de cop. La Fortalesa li semblava un d'aquells mons desconeguts als quals no havia pensat mai seriosament de poder pertànyer, no perquè li semblessin odiosos sinó perquè eren infinitament llunyans de la seva vida quotidiana.

(Pàg. 23)
Les parets nues i humides, el silenci, la mísera claror dels llums... allà dintre sembla que tots havien oblidat que en algun lloc del món hi havia flors, dones rialleres, cases alegres i hospitalàries. Allà dins tot era una renúncia, ¿però per a qui? A canvi de quin bé misteriós?

(Pàg. 47)
Així continues fent camí, esperant confiadament, les jornades són llargues i tranquil·les, el sol resplendeix ben alt i sembla que no tingui mai ganes de pondre's.
Però hi ha un moment que, quasi per instint, et gires enrere i veus que a l'esquena ens han barrat una reixa que clou la via del retorn. Aleshores sents que hi ha alguna cosa que ha canviat, el sol ja no sembla pas immòbil sinó que es desplaça ràpidament. Déu meu!, no hem tingut temps ni de fitar-lo que ja es precipita cap a la ratlla de l'horitzó, ens adonem que els núvols ja no estan estancats als golfs blaus del cel, sinó que fugen entortolligant-se l'un amb l'altre de tan adelerats com van; t'adones que el temps passa i que el camí algun dia bé s'haurà d'acabar.

(Pàg. 54)
Del desert del nord havia d'arribar la sort de tots, l'aventura, l'hora miraculosa que, almenys una vegada, toca a cadascú. Per aquesta remota possibilitat que semblava que esdevenia cada vegada més incerta a mesura que el temps avançava, homes madurs consumien allà dalt la millor època de la seva vida.

(Pàg. 63)
-Em sembla que era ahir que vaig arribar a la Fortalesa- deia en Drogo, i era ben bé així.
Semblava que fos ahir i malgrat tot el temps s'havia escolat igualment amb el seu ritme constant idèntic per a tots els homes, ni més lent per a qui és feliç ni més ràpid per als desventurats. Ni a poc a poc ni de pressa, havien passat tres mesos més.

(Pàg. 70)
Costum el grinyol de la porta en època de pluja, el punt on batia el raig de lluna que entrava per la finestra i el seu desplaçament parsimoniós a mesura que passaven les hores, el brogit de la cambra de sota, cada nit, a dos quarts en punt de dues, quan l'antiga ferida de la cama dreta del coronel Nicolosi es desvetllava misteriosament i li trencava el son.
Ara totes aquestes coses s'havien fet ja seves i deixar-les li hauria sabut greu. En Drogo, però, no ho sabia, no sospitava que la partença li hauria costat tant d'esforç i que la vida a la Fortalesa engoliria els dies l'un darrera l'altre, tots semblants, a una velocitat de vertigen. Ahir i abans d'ahir eren idèntics, ell no hauria estat capaç de distingir-los, un fet de tres dies abans o de vint acabava per semblar-li igualment llunyà: així s'acomplia, sense que ho sabés, la fugida del temps.

(Pàg. 179)
De mica en mica, la confiança s'afeblia. És difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú. Just en aquesta època en Drogo s'adonà com el homes, per molt que estiguin l'un de l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú no se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida.

>> Altres han dit...
Paraules i mots, Una finestra a l'horitzó, Changing,again, Món de llibres

>> Enllaços
Dino Buzzati, Solitud, el pas del temps, Tàrtars, és Joan Drogo un heroi?, escalafó militar, una fortalesa per a qué?, cel·luloide, perversió literaria


dimecres, 3 de desembre de 2008

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit



Salvat-Papasseit, Joan. El poema de la rosa als llavis
Barcelona: Ariel, 1978

Col·lecció: Clàssics Catalans Ariel


>> Què en diu la contraportada...
La rosa és l’expressió més pura de la poètica salvatiana.
...Una bona part de poemes, que manipulen amb cautela ingredients tradicionals -mesura del vers, recursos fònics- amb altres d'Avantguarda -trencament del vers-, són autèntics madrigals, que compten, sens dubte, entre els més bells de la llengua catalana. ...En La rosa, Salvat desenrotlla una teoria de l’amor que recull, i potencia, alguns materials vells i d’altres de nous i que, per tant, aspira a la totalitat. ...la història, a la vegada realista i abstracta, el poeta la planteja en forma de diàleg. Un diàleg del qual només dóna, tanmateix, una veu, la masculina, i que redueix l'altra a una simple funció de contrast però que, al capdavall, confereix al conjunt una prodigiosa aparença de moviment i de clarobscur. ...l’amor, l’entén, el poeta, com una autèntica religió. ...Així, el poema és la història d’una iniciació o, més en concret, la de l’oposició entre l’astúcia del mestre i la innocència de l’enamorada. Una oposició que ha de defensar el seu secret contra la insídia dels ignorants o dels espies, que prepara, amb detallisme, l’escenografia de la darrera lliçó i que, al capdavall, acaba amb l’entrada de la novícia en el regne de la ciència.

(Del Pròleg de Joaquim Molas)


>> Nota del blogaire
Desafortunadament, l'editor de text del Blogger no permet reflectir l'estructura formal dels versos de Salvat-Papasseit. Tots aquells que vulgueu consultar l'obra tal i com va ser concebuda, podeu veure-la aquí.

>> Com comença...
Botons de foc al cor
la fiblada d’amor-
però els déus s’hi tatuaven.

>> Moments...
(Pàg. 10)
Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.

(Pàg. 19)
i el vent deixava

i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d'Ella :

com la neu rosa als pics
quan surt el sol.

(Pàg. 51)
Perquè és alta i esvelta

Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s’hi perdien gotims!

- Més avall si arribaven
floria l'omelic.

(Pàg. 69)
I quant confiats els arbres
i quan confiats els arbres es vesteixen
ignoren els seus ulls
nit dia sol estelada plena

i les rodes de la fortuna de la seva sina
i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes

ignoren el seu ventre
damunt la cripta ufana
que flameja el seu cos

vas de l’amor
llet i mel en son clos
flor d’atzabeja:

- quan confiats els arbres es vesteixen
Ella és la Primavera

(Pàg. 83)
Si anessis lluny

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.

>> Altres han dit...

>> Enllaços

Tòquio blues - Haruki Murakami


Murakami, Haruki. Tòquio Blues
Barcelona: Empúries, 2005


Noruwei no mori
Traducció: Albert Nolla
Col.lecció: Narrativa, 247



>> Què en diu la contraportada...
Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, i amb èxit aclaparador arreu del món, Tòquio Blues barra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora perdudament de Naoko, una noia continguda i impenetrable, i pateix una crisi postadolescent que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Per sortir-ne, i davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a un espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.

Tendra, escrita amb to melancòlic i sensual, i amb un ritme molt àgil, Tòquio Blues és un novel·la rodona i plena d'humor que beu de Salinger, Sylvia Plath i Harper Lee. Amb el Japó contemporani com a teló de fons, i ple d'influències occidentals, Haruki Murakami ens narra, amb una encertada i equilibrada mescla de malenconia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents i el trànsit a l'edat adulta.

>> Com comença...
Tenia trenta-set anys i estava assegut en un Boeing 747. Aquell enorme avió baixava travessant els núvols espessos i es preparava per aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La pluja fina de novembre mullava el terra i feia que tot tingués l'aspecte llòbrec d'un paisatge flamenc: el personal de terra amb impermeables, la bandera que coronava l'impersonal edifici de l'aeroport, el cartell amb l'anunci de BMW... Vaja, altre cop Alemanya, vaig pensar.
Quan l'avió va aterra, es van apagar els senyals de prohibit fumar i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música de fons. Era una ensucrada versió orquestral de "Norwegian Wood", dels Beatles. Com sempre, aquella melodia em va commoure. Bé.. diria que aquell cop em va trasvalsar com no ho havia fet mai.

>> Moments...
(Pàg. 33)
LA MORT EXISTEIX, NO PAS COM EL CONTRARI DE LA VIDA, SINÓ COM UNA PART DE LA VIDA.
Expressat amb paraules no és res de l'altre món, però en aquell moment no ho sentia pas com si fossin paraules, sinó com una massa d'aire que tenia a dins. La mort existia dins un petjapapers, dins les boles blanques i vermelles escampades damunt la taula de billar, i nosaltres vivíem aspirant-la cap als pulmons com si fos una pols fina.
Fins llavors m'havia imaginat la mort com una cosa que estava separada de la vida i que existia de manera independent. És a dir, sabia que la mort era inexorable, però em pensava que no ens afectava fins el dia que ens arribava. Era una manera de veure-ho absolutament lògica: la vida era en aquesta banda i la mort a l'altra. Jo era aquí i no pas allà.
Però a partir de la nit en què va morir en Kizuki ja no vaig poder pensar en la mort (ni en la vida) d'una manera tan senzilla. La mort ja no era el contrari de la vida, sinó que havia començat a existir, formava part de mi i, encara que ho volgués, em seria impossible ignorar-la.

(Pàg. 39)
- ¿Quins escriptors t'agraden? -li vaig preguntar.
- Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens -em va respondre a l'instant
- No es pot dir que siguin l'últim crit.
- Per això els llegeixo. Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs (...).

(Pàg. 62)
-¿T'agrada la soledat? -em va preguntar aguantant-se la barbeta amb la mà-. Viatges sol, menges sol, a classe sempre seus sol.
- A ningú no li agrada, la soledat. L'únic és que no m'agrada esforçar-me per fer amics. Si t'hi has d'esforçar, només en treus disgustos.

(Pàg. 127)
- ¿Li passa sovint, això, a la Naoko? -li vaig preguntar
- De tant en tant -va dir la Reiko, aquest cop mirant-se la mà esquerra-. A vegades s'emociona i es posa a plorar. Però no t'hi amoïnis. Així va traient els seus sentiments. El pitjor seria que no ho fes. Si no els treus, els sentiments se't van endurint a dins fins que el cos se't mor. Això sí que és fumut.

(Pàg. 190)
-(...) D'acord, ja sé que no sóc gaire llesta, que sóc de família humil, però si el món funciona és gràcies a la gent humil, que és la que està explotada. ¿De què serveix una revolució que es basa en paraules que la gent no entén? ¿Com poden dir que és una revolució social? (...)

(Pàg. 196)
- Em sembla que has vist massa pel·lis porno -li vaig dir amb una rialla.
- Potser sí -va fer la Midori-. Però és que m'encanten. ¿Vols que un dia n'anem a veure una?
- D'acord. Quan vulguis.
- ¿De debó? Quina emoció. Anem a veure'n una de sadomasoquisme. Una que peguin a la noia amb un fuet i l'obliguin a pixar davant de tothom. Això m'encanta.
- D'acord.
- ¿Saps què és el que m'agrada més de les sales X?
- No en tinc ni idea.
- Sentir com la gent empassa saliva quan comença una escena de sexe -va dir-. Aquest soroll és genial. És tan entendridor...

(Pàg. 214)
- ¿No hi ha res a la vida que et faci por? -li vaig preguntar.
- Ei, que no sóc tan imbecil -em va contestar-. És clar que hi ha coses que em fan por. Com a tothom. Però no deixaré que em condicionin: penso aprofitar al màxim les meves capacitats, i agafar el que vulgui i deixar el que no vulgui. Jo vull viure així, i si algun cop no me'n surto, ja m'aturaré i m'ho replantejaré. Si ho penses bé, una societat injusta també és una societat que et permet explotar les teves capacitats.
- Em sembla una mica egoista -vaig dir.
- Sí, però almenys no em quedo mirant al cel i esperant que em caigui la fruita. A la meva manera, també m'esforço. M'esforço deu vegades més que tu.
- Potser sí -vaig admetre.
- Per això hi ha vegades que miro al meu voltant i em desespero. ¿Per què la gent no fa res? ¿Com poden no fotre brot i a sobre queixar-se?
Me'l vaig quedar mirant.
- Tal com ho veig jo, la gent fa tot el que pot. Però potser és que no m'ho miro prou bé.
- El que vols dir no és esforç, sinó feina -va dir ell categòricament-. Jo em refereixo a un esforç més personal, amb més sentit.

(Pàg. 258)
"Ei, Kizuki", vaig pensar. "Jo no sóc com tu. Jo he decidit viure, i ho vull fer tan bé com pugui. Suposo que t'ho devies passar malament, però per mi tampoc ha estat gens fàcil. I tot perquè et vas matar i vas deixar la Naoko. Però jo no penso deixar-la. Primer, perquè m'agrada, i segon, perquè sóc més fort que ella. Cada cop seré més fort i més madur. Em faré gran. Això és el que he de fer. Fins ara sempre pensava que m'agradaria quedar-me als disset o divuit anys, però ara ho veig diferent. Ja no sóc un adolescent. He desenvolupat el sentit de la responsabilitat. Ei, Kizuki, ja no sóc el mateix que quan era amb tu. Ja tinc vint anys, i he de pagar el preu de continuar vivint.".

>> Altres han dit...
Els meus llibres, Llibròfags, Lo bloc

>> Enllaços
Haruki Murakami, Albert Nolla, Norwegian wood, fragments, estoicisme, sinceritat, mitomania, els condicionals en angles, Holden Caulfield, terratremol de Kanto, Blues


dilluns, 1 de desembre de 2008

Con las mujeres no hay manera - Boris Vian


Vian, Boris. Con las mujeres no hay manera
Madrid: Alianza Editorial, 1990





Elles se rendent pas compte
Traducció: Josep Elías
Col.lecció: El libro del bolsillo, 1481




>> Què en diu la contraportada...
Entre las innumerables facetas de la personalidad de Boris Vian (1920-1959) -que incluyen la de periodista, traductor, cantante, crítico de jazz, trompetista, escultor, autor de libretos de ópera y guiones cinematográficos o pintor- destaca, indudablemente, la de autor de una decena de relatos que resumen un talante innovador e inconformista, afín en numerosos aspectos al grupo surrealista que comenzaba a formarse en torno a la fecha de su nacimiento. Creador de un universo irreal y paradójico, conoció la celebridad gracias a una serie de "novelas negras", concebidas a imitación de la novela policíaca americana, que firmó con el seudónimo de Vernon Sullivan. Perteneciente a esa serie y publicada en 1950, CON LAS MUJERES NO HAY MANERA teje en torno al núcleo argumental -la persecución de una banda de traficantes de droga por parte de dos hermanos convertidos en improvisados detectives- un número de peripecias en que la crueldad y la violencia se funden con el humor en simbiosis perfecta. Travestís y lesbianas protagonizan una sucesión de escenas presididas por la ambigüedad mientras que la rápida sucesión de incidentes, huidas, persecuciones y carreras imprime al relato un ritmo muy semejante al del cine de acción.

>> Moments...
Para empezar, esto de los bailes de disfraces es algo que debería estar prohibido. Son un coñazo para todo el mundo, y me parece que en pleno siglo XX no vamos a seguir vistiéndonos de bandolero siciliano o al estilo de Tosca, sólo para que te dejen entrar en su casa los padres de la chica que te gusta, pues a fin de cuentas éste era el problema. Estábamos a 29 de junio y al día siguiente Gaya celebraba su presentación en sociedad. En Washington, na pejiguera de este tipo significa mucho. Y yo, amigo de infancia de Gaya, algo así como hermano de lecha..., bueno, ya os podéis hacer una idea. Rigurosa obligación de asistir; de lo contrario, sus padres no me lo hubiesen perdonado nunca.
Pero en fin, ¿es que Gaya no hubiese podido debutar en sociedad como toda la sociedad en cuestión, con vestido de noche normal, y los chicos con smoking? Diecisiete años es una edad que ya no da para ir cargando todavía con pingos de teatro... A ver, de qué sirve.

>> Moments...
(Pàg. 9)
Ahora, más vale quizá que me presente. Francis Deacon, salido de Harvard (no adrede, exactamente), provisto de un papá con un riñón muy bien cubierto y de una mamá extradecorativa. Veinticinco años, diecisiete en apariencia, y malas compañías; boxeadores, borrachos, alborotadores y bellezas de esas que confunden el amor con el dinero, excelente actitud. No soy mala persona. Me horrorizan los intelectuales. Me va más el deporte. Deportes tranquilos: judo, lucha libre, vela, algo de remo, esquí, etc... Con un aspecto lamentable -setenta y cinco quilos y cincuenta y seis centímetros de perímetro torácico. M madre me ganaba por uno. Claro que a costa de pagar un montón de masajistas.

(Pàg. 27)
Hoy me despierto, noto un aire primaveral, en pleno mes de julio, y no resulta tan inverosímil como parece, pues la primavera es una cualidad y no hay motivo para que no surja en cualquier época del año un día de primavera.

(Pàg. 37)
Después de mucho baño, mucha loción, mucha friega, mucha toalla y mucha flema, tumbado en el sofá, me dedico a pensar y pienso que de todos modos esta historia de reventarme los neumáticos no es tan grave. Me ha retrasado media hora, pero siempre andamos sobrados de alguna media hora, sobre todo cuando no damos golpe (...).

(Pàg. 96)
Y comenzamos a pelear duro. Paro un torta bien dirigida; el muy cerdo la dobla y me alcanza en el oído como un pisapapeles de bronce. Pero la que recibe en la nariz tampoco es manca. Al mismo tiempo, me agacho y le trabo una pierna. Ya lo tengo debajo y le retuerzo un pie de una forma que no parece gustarle. El marrano éste es fuerte como un oso, y la falda me estorba para pelear. Consigue voltearme y me manda de narices al cemento; por suerte, aterrizo sobre mi antebrazo, y es ahora uno de mis pies el que sufre la misma presa. También yo sé deshacerme de esta llave. Dios, cómo duele. Mientras luchamos no pronunciamos palabra para no alborotar al vecindario del club, y resulta muy desagradable no poder insultar a esta bestia. Se halla en mala postura para aplicar la llave; aprovecho que hace un esfuerzo con objeto de rectificar la posición y me deslizo echándole un brazo al cuello. Ahora, debe ocuparse de un brazo y de una pierna a la vez, le cuesta más... No se lo esperaba, es un truco de mi invención, hay que ser muy ágil de cintura. Si dispusiera de un cine, os presentaría un primer plano, ahora, porque ya he logrado ponerme de lado y le tengo el muslo cerca de mi mandíbula..., en mi mandíbula..., y muerdo. Emite un gruñido sutil y me suelta. Me enderezo, ya basta de lucha libre, le atrapo el brazo y sale volando..., carajo, parece que también sabe judo, con que ahora me toca a mí piruetear por culpa de sus pies...,bing..., cómo duele el cemento en la espalda... Volvemos al boxeo; nos enfrentamos sin tapujos y caemos los dos; yo sangrando de la nariz y él con un ojo a la funerala; sentados en el suelo, nos miramos y nos echamos a reír. Es algo que desarma.

>> Altres han dit...
Regina Irae, Delibris

dissabte, 22 de novembre de 2008

El vizconde demediado - Italo Calvino



Calvino, Italo. El vizconde demediado
Barcelona: Bruguera, 1979





Il visconte dimezzato
Traducció: Francesc Miravitlles
Col.lecció: Libro amigo 1502/644


>> Què en diu la contraportada...
El vizconde Medardo de Torralba viene a quedar partido en dos de resultas de un cañonazo; ambas mitades sobreviven... Pero además de este suceso, ya de por sí notabilísimo, también el espíritu del vizconde queda partido por el eje. Una de las mitades es malvada a más no poder; la otra, en cambio, es de una bondad rayana en la estupidez. Así escindido, Medardo de Torralba ya no es un hombre, aun cuando sus dos fracciones aspiran desesperadamente a unirse nuevamente para ser, como antes, persona.
Con originalidad y penetración inimitables, Italo Calvino riza el rizo de un tema eterno y siempre renovado: el del Bien y el Mal, complementarios y opuestos en la naturaleza humana. Y consigue, además, narrar una espléndida fábula sin moraleja en la que la humanidad contemporánea tiene forzosamente que reconocerse.

>> Com comença...
Había una guerra contra los turcos. El vizconde Medardo de Terralba, mi tío, cabalgaba por la llanura de Bohemia hacia el campamento de los cristianos. Le seguía un escudero de nombre Curcio. Las cigüeñas volavan bajas, en blancas bandadas, atravesando el aire opaco e inmóvil.
-¿Por qué tantas cigüeñas? - preguntó Medardo a Curcio-, ¿a donde vuelan?
Mi tío era un recién llegado, habiéndose enrolado hacía muy poco, para complacer a ciertos duques vecinos nuestros comprotidos en aquella guerra. Se había provisto de un caballo y de un escudero en el último castillo en poder de los cristianos, e iba a presentarse al cuartel imperial.
- Vuelan a los campos de batalla -dijo el escudero, lúgubre-. Nos acompañarán durante todo el camino.
El vizconde Medardo había aprendido que en aquel país el vuelo de las cigüeñas es señal de buena suerte; y quería mostrarse contento de verlas. Pero se sentía, a pesar suyo, inquieto.
- ¿Qué es lo que puede llamar a las zancudas a los campos de batalla, Curcio? -preguntó.
- Ahora también ellas comen carne humana -contestó el escudero-, desde que la carestía ha marchitado los campos y la sequía ha resecado los ríos. Donde hay cadáveres, las cigüeñas y los flamencos y las grullas han sustituido a los cuervos y los buitres.
Mi tío estaba entonces en su primera juventud: la edad en que los sentimientos se abalanzan todos confusamente, no separados todavía en mal y en bien; la edad en que cada nueva experiencia, aun macabra e inhumana, siempre es temerosa y ardiente de amor por la vida.

>> Moments...
(Pàg. 81)
- Si pudieran partirse todas las cosas enteras... -dijo mi tío tendido boca abajo sobre el escollo, acariciando aquellas convulsas mitades de pulpo-, si cada uno pudiera salir de su obtusa e ignorante integridad...Estaba entero y todas las cosas eran para mí naturales y confusas, estúpidas como el aire; creía que lo veía todo y no era más que la corteza. Si alguna vez te conviertes en la mitad de ti mismo, y te lo deseo , chico, comprenderás cosas más allá de la común inteligencia de los cerebros enteros. Habrás perdido la mitad de ti y del mundo, pero la mitad que quede será mil veces más profunda y preciosa.

(Pàg. 89)
(...) Cada encuentro de dos seres en el mundo es un despedazarse.

(Pàg. 117)
- Oh, Pamela, esto es lo bueno de estar partido: el comprender de cada persona o cosa del mundo la pena que cada uno y cada una tienen por su propia incompletez. Yo estaba entero y no entendía, y me movía sordo e incomunicable entre los dolores y las heridas sembrados por todas partes, allí donde uno, entero, menos se atreve a creer. No sólo yo, Pamela, soy un ser dividido y desarraigado, sino también tú y todos.

(Pàg. 136)
Y al carpintero le venía el pensamiento que construir máquinas buenas estaba más allá de las posibilidades humanas, mientras que las únicas que realmente podían funcionar en la práctica y con exactitud eran los patíbulos y las de aplicar tormentos.

(Pàg. 137)
-¿Esta máquina qué es, maestro? -le pregunté.
- Una horca para ahorcar de perfil -dijo.
- ¿Y para quién la habéis construido?
- Para un solo hombre que condena y es condenado. Con media cabeza se condena a sí mismo a la pena capital, y con la otra mitad entra en el nudo corredizo y exhala el último suspiro.

(Pàg. 155)
El alba era verdusca; en el prado los dos sutiles duelistas negros estaban firmes con las espadas prontas. El leproso hizo sonar el cuerno: era la señal; el cielo vibró como una membrana tensa, los lirones en sus madrigueras hundieron las uñas en la tierra, las urracas sin sacar la cabeza de debajo del ala se arrancaron una pluma de la axila produciéndose dolor, y la boca la lombriz comió su propia cola, y la víbora se mordió con sus dientes, y la avispa rompió su aguijón en la piedra, y cada cosa se volvía contra sí misma, la escarcha los charcos de helaba, los líquenes se volvían piedra y las piedras líquenes, la hoja seca se volvía tierra, y la resina espesa y dura mataba sin salvación los árboles. Así el hombre se lanzaba contra sí mismo, con ambas manos armadas con una espada.

>> Altres han dit...
Apostillas literarias, Papel en blanco



>> Enllaços
Italo Calvino, Els nostres avantpassats, contextualització del Bé/Mal, l'ànima, la maldat, la globalització de la maldat, el Bé i el Mal.

dijous, 20 de novembre de 2008

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury


Bradbury, Ray. Les cròniques marcianes
Barcelona: Bruguera, 1984


The martian chronicles
Traducció: Quim Monzó
Col·lecció: Els Llibres del Mirador, 3




>> Què en diu la contraportada...
Com un Ramon Muntaner del futur, Ray Bradbury ha escrit aquestes cròniques -de la conquesta d'una Neopàtria marciana pels almogàvers ianquis- com una reflexió sobre la quotidianitat, l'angoixa i la patètica tristor de la condició humana, i les ha tenyides d'humor. L'aparició de Les cròniques marcianes va suposar la més gran alenada d'aire fresc que la ciència-ficció ha rebut en el darrer mig segle. "¿Què ha fet aquest home d'llinois -es demanava Jorge Luis Borges el 1954, en tancar les pàgines del llibre- perquè episodis de la conquesta d'un altre planeta m'omplin de terror i solitud?"

>> Com comença...
Feia un minut, a Ohio era l'hivern: les portes i les finestres eren tancades, el gebre entelava els vidres, el gel feia el serrell a les teulades, els nens esquiaven pels vessants i les mestresses de casa caminaven desmanegadament -dins d'abrics de pells: com grans óssos negres- pels carres glaçats.
De sobte, una llarga onada de calor va travessar el poble. Una marea d'aire tòrrid: semblava com si algú hagués deixat oberta la porta d'un forn. La calor bategà entre les cases, els arbustos i els infants. El gel es va desprendre de les teulades, es va esquerdar, i començà a fondre's. Les portes van obrir-se . Aixecaren les persianes de les finestres. Els marrecs van treure's la roba de llana. Les mestresses de casa van arrencar-se les disfresses d'ós. La neu va disoldre's i mostrà els prats de l'estiu proppassat, vells i verds.

>> Moments...
(Pàg. 55)
Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els amenaçà amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. Ja ho veuríeu! Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policies, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! Que s'hi quedés qui volgués! Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per a ficar-se en un coet?

(Pàg. 82)
No estaria pas bé, la primera nit a Mart, de fer gaire fressa, o de dur un aparell estrany, estúpid i lluent com una estufa. Fóra una mena de blasfèmia importada. Ja hi hauria temps per a tot allò, més tard: temps per a llençar pots de llet condensada en els orgullosos canals marcians, temps perquè els fulls del Times de Nova York s'escampessin, volessin i s'arrosseguessin pels fons marins de Mart, solitaris i tristos, temps per a deixar les peles de plàtan i els papers d'embolicar el berenar escampats per les runes belles i delicades dels antics pobles de les valls marcianes. Ha hauria força temps per a tot això. En pensar-ho, s'estremí una mica.

(Pàg. 104)
-Sabien viure en contacte amb la natura, perquè la comprenien. Mai no van tractar de ser només homes i oblidar que també eren animals. Aquest és l'error que vam cometre quan Darwin va aparèixer. El rebérem de bon grat, a ell, Huxley, Freud. Tot somriures. De seguida, vam descobrir que Darwin i les nostres religions no encaixaven. Vam ser imbècils. Van tractar de fer-hi un lloc per a Darwin, Huxley i Freud. Però no va anar bé. I aleshores, com idiotes, vam tractar d'abatre la religió. I ens en vam sortir prou bé: vam perdre la fe i vam començar a demanar-nos què era la vida. La fe ens havia donat sempre resposta a tot. Amb Freud i Darwin, però, tot s'escolà. Hem estat, i encara som, un poble sense nord ni guia.

(Pàg. 115)
Els homes de la Terra van venir a Mart.
Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s'hi sentien ni mica. Cada home tenia el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien per trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne alguna altra o per plantar-ne una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos o sense cap somni. Des de cartells a quatre tintes, un dit del govern assenyalava tothom, a totes les ciutats: AL CEL HI HA FEINA PER A VOS: VENIU A MART!.

(Pàg. 125)
Els coets incendiaren els pedregars, feren lava dels rocs, carbó de la fusta, vapor de l'aigua... De la sorra i la sílice, en feren vidre verd que, com un enorme mirall trencat, reflectia tota la invasió. Els coets venien de nit, com tambors que repiquessin. Els coets venien com llagostes, en núvols que s’escampaven com flors de fum rosat. Dels coets sortien homes amb martells a les mans. Homes disposats a colpejar ràpidament aquell món estrany fins a donar-li una forma que els resultés més familiar, disposats a enderrocar tot el que no fos conegut, amb les boques plenes de claus, com carnívors de dents d'acer, escopint-los perquè les mans actives bastissin cases de fusta, a les quals afegiren ràpidament teulades que esborraven les paoroses estrelles, i cortines verdes que deixaven la nit fora.

(Pàg 128)
(...) Sap que és Mart? És com un regal de Nadal que em van dur fa setanta anys (no sé si vostè n'ha tingut mai cap): en deien calidoscopis. Eren plens de miques de cristall, roba i boletes, deixalles. Però el miràveu cap a la llum del sol i el que s'hi veia et prenia l'alè. Uns dibuixos!. Bé, Mart és igual. Pasi-s'ho bé. No demani que sigui cap altra cosa que allò que és.

(Pàg. 139)
Mart era una costa llunyana. Els homes hi van caure en onades. Cada onada era diferent, cada una més forta. La primera duia homes acostumats als espais, el fred i la solitud. Prims, amb cares que els anys havien emmagrit encara més, ulls com cabotes de clau i mans com guants vells: prestes a agafar-ho tot. A la Terra, molts havien estat pastors avesats als coyotes. Mart no els podia fer pas res, car venien de planúries i prades tan immenses com els camps marcians. Van arribar i van fer que el planteta semblés menys buit, de tal manera que aquells que n'eren mancats van trobar el coratge que els calia per seguir.los. Van posar vidres a les finestres destrossades, i llums dins de les cases.
Foren els primers homes.

(Pàg. 166)
Quan tot va ser catalogat, net i a lloc, quant tot fou esporgat dels perills, quan les poblacions foren fixes i la solitud s'havia reduït prou, de la Terra van arribar-hi els sofisticats. En colla, de vancances, de viatge de compres - de quincalla-, per fer fotografies i conèixer l'ambient. Hi anaren a estudiar i aplicar lleis sociològiques. Hi arribaren amb estels, banderoles, lleis i reglaments, duent-hi bona part de la paperassa que havia fet malbé la Terra i, ara, empudegava també Mart. Van començar a planificar les vides i les biblioteques de tothom, van començar a tractar d'educar i domesticar la mateixa gent que havia anat a Mart precisament perquè no els eduquessin, ni els donessin lleis, ni els domestiquessin.
Era inevitable que alguna d'aquesta gent s'hi revoltés...

(Pàg. 170)
Totes les meravelloses mentides literàries, tots els ocells de la fantasia havien de ser morts a trets! Els van arrenglerar contra un mur de biblioteca, un matí de diumenge, fa trenta anys, el 1975. Alinearen el Papà Noel, el Cavaller sense Testa, la Blancaneus, l'Ogre que segrestava la Filadora d'Or, la Mare Ànec...Quins gemecs! Els dispararen, i cremaren els castells de papers, les granotes encantades, els reis antics i tots els que foren feliços per sempre més (ja que era un fet que, mai, ningú no havia estat feliç per sempre més). L'això era una vegada esdevingué el

res mai més no fou.
>> Altres han dit...
La Biblioteca del Kraken, Patatabrava, Un vici com un altre

dimecres, 19 de novembre de 2008

Kafka a la platja - Haruki Mukarami


Mukarami, Haruki.Kafka a la platja
Barcelona: Empúries, 2006


Umibe no kafuka.
Traducció Albert Nolla
Col·lecció Narrativa, 284





>> Què en diu la contraportada...
Després de l'èxit aclaparador de Tòquio blues, i amb un nombre de lectors cada dia més ampli, Haruki Murakami presenta una esplèndida nova novel.la que narra les desventures de dos carismàtics i extraordinaris personatges. Kafka Tamura és un estudiant solitari i disciplinat que un bon dia decideix fugir de casa empès per al convicció que si no ho fa tindrà el mateix destí tràgic d'Èdip. Agafa un autobús en direcció a Takamatsu, un poble escollit a l'atzar, i allà troba una peculiar biblioteca privada per passar les hores i completar la seva educació autodidacta. Paral.lelament, la plàcida vida del vell Nakata, un home que parla amb els gats i està marcat per un accident d'infància que el va deixar mutilat, canviarà de manera tràgica i irreversible.
Les odissees personals i sempre paral.leles d'aquests dos personatges convergeixen en una rica, suggeridora i magnífica tragicomèdia construïda amb el ritme àgil, la delicadesa poètica i la destresa narrativa pròpies de Murakami, que demostra, una vegada més, la seva capacitat per crear personatges anodins i alhora excepcionalment seductors i l'atractiva peculiaritat del seu univers literari.
"A Japó Murakami és un dels autors més importants i imitats de la seva generació. No m'estranyaria que les seves novel.les, amb la lleugeresa i accessibilitat de les grans cançons pop o de les pel.lícules de gènere, acabessin tenint una influència semblant a Occident. La literatura de Murakami és moderna i plena de reflexions addictives i fluïdes sobre l'estranyesa de la vida ordinària, i evoca de manera brillant la coexistència d'allò real i allò fantàstic" The Sunday Telegraph.

>> Com comença...
-Així, ja has solucionat això dels diners, oi? - pregunta el noi que es diu Corb, arrossegant una mica les paraules com fa sempre. És com si es despertés d'un són profund i encara no pogués moure bé els músculs de la boca. Però només ho fa veure. En realitat està ben despert. Com sempre.
Jo faig que sí amb el cap.
-¿Quant?
Torno a calcular les quantitats mentalment i li responc:
- Uns quatre-cents mil iens en metàl.lic, més uns quants estalvis que puc treure amb la targeta. No es pot dir que me'n sobrin, però de moment ja faré.
- No està malament -fa el noi que es diu Corb-. De moment, vull dir.
Jo assenteixo amb el cap.
- Però no deuen ser els diners que et va portar el Pare Noel per Nadal, ¿oi?- diu ell.
- No -li responc.
El noi que es diu Corb fa un gest irònic amb els llavis i llença una mirada al seu voltant.
- Els deus haver tret d'algun calaix de per aquí, ¿oi?
Jo no dic res. Sap perfectament quins diners són. No té cap necessitat de fer-me aquestes preguntes tan indirectes. L´'unic que vol és prendre'm el pèl.

>> Moments...
(Pàg. 47)
Sóc lliure, penso. Tanco els ulls i em quedo una estona pensant en la meva llibertat, però encara no acabo d'entendre què vol dir. L'únic que entenc és que estic ben sol. Estic ben sol en un lloc que no conec. Com un explorador solitari que ha perdut la bruíxola i el mapa. ¿Vol dir això, ser lliure? Tampoc ho sé. Val més que pensi en una altra cosa.

(Pàg. 103)
La majoria de coses les oblidem amb el temps. Fins i tot la guerra i la mort de tantes persones ara ens semblen coses que pertanyen a un passat llunyà. El dia a dia ens manté tan ocupats que la majoria de coses importants surten de l'òrbita dels nostres recors com si fossin estels apagats. Hem d'estar massa pendents de les qüestions quotidianes i d'aprendre coses noves: nous estils, nous coneixements, noves tècniques, noves paraules... I, tanmateix, hi ha fets que no s'obliden, per més que passi el temps, per més coses que succeeixin. Hi ha records que no es poden esborrar, coses que queden dins nostre com una dovella. I per mi, el que va passar aquell dia al bosc n'és una.

(Pàg. 145)
Tens por de la imaginació. I encara en tens més dels somnis. Tens por de la responsabilitat que emana dels somnis. Però no pots estar sense dormir, i si dorms segur que somies. Estant despert pots controlar la imaginació, però els somnis no els pots controlar de cap manera.

(Pàg. 189)
(...) Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. -Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit-. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides.

(Pàg. 197)
-És igual. El que vull dir és que els homes establim relacions amb totes les coses, siguin quines siguin, i que així surt el sentit de les coses que ens envolten. El que és més important és si aquest sentit surt de manera natural o no. No té res a veure amb ser totxo o amb ser espavilat. El que compta és si et mires les coses amb els teus ulls o no.

(Pàg. 199)
-El món canvia cada dia, senyor Nakata. Cada dia es fa fosc, però el món no és mai igual que com era el dia abans. I vostè tampoc, senyor Nakata. ¿M'entén?
-Sí.
-I les relacions també canvien. Qui és el capitalista i qui el proletari. Qui és a la dreta i qui a l'esquerra. La revolució de la informació, la borsa, el flux de capitals, la nova estructura laboral, les multinacionals...¿Què és bo i què és dolent? Els límits entre les coses van desapareixent.

(Pàg. 207)
-Escolta, Oshima, últimament em passen moltes coses. Algunes les trio i algunes no, però ja no les sé distingir. Vull dir que fins i tot les coses que em penso que trio ja semblen decidides per endavant, i és com si jo em limités a seguir un camí que ja està traçat. Per molt que pensi o per molt que m'hi esforci, no serveix de res. Més aviat al contrari: com més m'hi esforço, més em sembla que deixo de ser jo. És com si me n'anès de l'òrbita de qui sóc, i això és molt dur. Potser tinc por. Només de pensar-hi, m'estremeixo de cap a peus.
(...)
-Escolta, Kafka, el que t'està passant és el motiu de moltes tragèdies guegues: no és l'home que tria el destí sinó que el destí tria l'home. És la visió del món en què es basa el teatre grec. I, segons Aristòtil, el sentit de la tragèdia no surt pas dels punts febles dels protagonistes sinó dels punts forts. La ironia és que la gent no es veu arrossegada a la tragèdia a causa de les seves febleses sinó a causa de les seves virtuts. Èdip rei, de Sòfocles, n'és un bon exemple. La tragèida d'Èdip no és provocada per al seva manda ni per la seva estupidesa sinó per la seva valentia i la seva honestetat. La ironia és inevitable.

(Pàg. 296)
- ¿Què és Déu?- li va preguntar finalment
En Hoshino es va quedar pensant, sense saber què respondre.
- ¿Quina cara fa? ¿A què es dedica? -va continuar el coronel Sanders.
- No ho sé, jo. Però Déu és Déu. És a tot arreu, mirant-nos i jutjant si el que fem està bé o malament. - ¿Com un àrbitre de futbol?
- Potser sí.
- Així, ¿Déu va amb calça curta, amb un xiulet a la boca i cronometrant el temps perdut?
- No em burxi tant -va dir en Hoshino.

(Pàg. 316)
-Senyor Hoshino,
-¿Què vol?
-En Nakata no és totxo, nomès. També està buit de dins. Ara me n'adono que sóc com una biblioteca sense llibres. Abans no era així. Abans tenia llibres a dins. He estat molt temps sense recordar-me'n, però ara sí que me'n recordo. Abans era normal, com tothom, però no sé què va passar que em vaig quedar com un recipient buit.
- Però, senyor Nakata, si s'ho mira així tots ho estem , una mica buits. Mengem, caguem, fem una feina de merda cobrant una misèria i de tant en tant podem fer un clauet. No hi ha res més. Però, per molt que diguem, a vegades també ens passen coses interesants, com ara mateix. El meu avi sempre deia que la vida és divertida perquè res no va com t'imagines.

(Pàg. 325)
- Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? -em diu.
- Potser sí.
- De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
- A vegades -dic.
- A vegades -repeteix ell-. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
- Potser sí -dic.
- Potser sí - fa ell, cansat-. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s'ho pensen. Tenen la il-lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s'estima més no ser lliure.

(Pàg. 338)
Només havia de viure i prou. Pel sol fet de ser viu, ja era alguna cosa. Les coses eren així de naturals, fins que un dia van deixar de ser-ho. La vida m'ha anat convertint en no-res. És estrany. La gent neix per viure, ¿no? Si és així, ¿com és que a mesura que he viscut he anat perdent el que m'omplia i m'he quedat buit? A aquest pas, potser com més visqui, més buit i més inútil em sentiré. Aquí falla alguna cosa. No vaig a l'hora. ¿Encara puc canviar de rumb?.

>> Altres han dit...
La biblioteca del Kraken, Paranoesquizofrenopatia, Malerudeveure't, Llibròfags

>> Enllaços
Haruki Murakami, Haydn, François Truffaut, transexualitat, Què és la filosofia?, Johnny Walker i el Coronel Sanders, Beethoven, profecies, paradoxes, purgatori.

dimecres, 12 de novembre de 2008

De teves a meves - Pere Calders


Calders, Pere. De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé.
Barcelona: Laia, 1989
Col·lecció: El Mirall i el Temps




>> Què en diu la contraportada...
Fantasia, humor, cordialitat, to líric i, per damunt de tot, un coneixement exhaustiu dels mecanismes del cor i de la intel·ligència: aquestes serien algunes de les característiques dels contes de Pere Calders, surrealista i hiperrealista, bruixot dels recursos impensables, inventor de paraules. Els contes de Calders, com ha escrit Josep Faulí, sempre corren per aquests espais indefinits, entre la realitat i la irrealitat: "de la realitat a la irrealitat, Calders va i ve sense esforç, amb naturalitat. Tot es u. No hi ha diferència per a ell, ja que no es detura a la superfície". Doncs bé: heus aquí amb una mostra inèdita fins ara, nova de trinca, dels nous contes de Calders. Amb títols que segur que no suggereixen el desenllaç insòlit de situacions massa quotidianes: "De teves a meves", "Mort a data fixa", "Amb l’ajut de la informàtica", "Cicle de terror"... fins a trenta-dos contes que acaben més o menys bé.

>> Com comença...
"Resulta que acabo d'entrar en una crisi profunda", digué a l'amic. "M'he plantejat el problema del sentit de la vida i no en puc treure l'entrellat".
L'amic, que en aquells moments afrontava un conflicte de lletres vençudes i d'un amor contrariat (tot alhora), se’l va mirar interrogativament.
-I doncs? Què hi podríem fer?
-No ho sé. Per això t'he vingut a veure, perquè tu tens unes mans de plata i sempre has estat traçut de mena.
-Què et passa?
-Em pregunto per que he vingut en aquest món, què hi faig i on anem...
-I et convé molt de saber-ho?
-M’ajudaria. He de prendre una decisió important...
El visitant es va alçar de la butaca i va donar un parell de voltes per l’habitació. "Si no sabem per què hi som", digué, "costa de saber què hi fem."
-Mira- va respondre-li l'amic-; jo trobo que hi ha coses que val més no remenar-les. Ets catòlic, tu?
-Diria que són un creient sense església determinada...
-Però creus en una altra vida eterna?
-Home, per compte que em té, sí. És un gran consol per parar el cop...
-Doncs aferra’t a la idea. Imagina't si en tindràs de temps per rumiar això que ara et pot semblar questió d'hores o de minuts!
(De teves a meves)

>> Moments...
(Pàg. 8)
-(...) Et van prometre alguna cosa a tu, en el moment de néixer?
-Que jo recordi, no. Després sí, m'han omplert el cap de teories.
-Aquí ho tens. Tota la resta t'ha vingut de propina. Desenganya’t, en aquest món no donen res més...
-Però i el que et prenen? Què me'n dius del que et prenen?
-Per què? Que duies alguna cosa, quan vas venir?
-No ho sé. Aquest és el meu problema. Voldria saber-ho ben bé abans de prendre un determini.
-Ningú no et donarà detalls en ferm i, si ho fessin, tampoc no et serviran de res, perquè jo crec que ens deixen anar i, del que es tracta, és d’espavilar-se i campar-se-les per compte propi.
(De teves a meves)

(Pàg. 61)
La dificultat de trobar pis eternitzava el nostre festeig. El dia dels Difunts, l'Elisa i jo ens vam tornar a barallar. Havíem anat al cementiri a portar flors a una tia d'ella.
L'Elisa es va estar una bona estona amb els ulls clavats a la làpida i jo, incautament, em vaig pensar que resava. Però es veu que no. Devia cultivar un sarcasme interior, fins que va semblar-li que ja el tenia a punt, perquè quant jo estava més tranqui en procura d'una gran pietat pels morts, va assenyalar el nínxol i digué:
-Un pis com aquest el tinc segur. Quan a tu ja t'hagi enredat tothom i jo ja sigui vella i encara per merèixer, em portaran aquí. De tota la meva vida, en podré tirar un bon tros a l'olla!.
(Promoció de vendes)

(Pàg. 93)
El metge m’acabava de dir que tenia vida per a un any i això (perquè es vegi com són les coses) em donava una gran força. Per tal de parar una mica el cop -dic jo- el doctor em va fer una carícia a l'esquena al moment de cobrar.
-Ara: nosaltres també ens equivoquem,...-digué.
(Va riure com una hiena i va afegir):
-Ja sabeu les històries d’anàlisis i de radiografies canviades per infermeres distretes. Aneu fent i no us hi amoïneu gaire. Us sorprendrà comprovar la quantitat de gent que de morir en el transcurs d'aquest any de terme que teniu. Gent tranquil·la i desprevinguda, que no sospita res. Vós, almenys...
(Mort a data fixa)

(Pàg. 94)
Se m’acudí de sobte que si com a just ja no tenia temps d'arribar a cap de brot, potser com a pecador se m’oferien bones perspectives. El pecat es pot improvisar i, des del punt de vista publicitari, és més agraït; a més, així com d'una bona persona se'n fa un cabal discret i per a arribar a sant s'ha d’ésser un veritable geni, es pot arribar a pecador notable sense que calgui una inspiració excessiva. I el pecador (això va tàcitament comprès en el fons de moltes doctrines) és necessari, perquè sense ell no seria possible la redempció, que és una de les coses més sublims que es poden fer amb pocs diners.
(Mort a data fixa)

(Pàg. 132)
Sembla que el progrés camina millor damunt la blanesa de la carn morta (...)
(Les relacions entre el bé i el mal)

(Pàg. 149)
Llàstima de les presses i del temps que fuig, perquè, en realitat, la història hauria de començar aquí. Els dotze mesos següents foren per a en Comtal i Masferrer d'una agitació memorable, i, al final, el seu pare el va desheretar degut a la senyoreta Amàlia. Gran escàndol a Reus i tot de vides canviades!En els moments més crítics, quan el jove Comtal sotmetia els esdeveniments a revista, es feia creus de les primes parets del destí; amb dos consells d'amics en cartera, havia dubtat entre el doctor Emili Mirapeix i el doctor Antoni Galceran.
"Si en lloc de l’un hagués triat l'altre, quina diferencia!", rumiava.
No podia saber -i sort hi ha del secret d'aquestes coses!- que si hagués escollit el doctor Mirapeix, un prodigiós encadenament d'atzars i de circumstàncies l’haurien dut a la República de Costa Rica, pera morir prematurament, assassinat en una batalla per qüestions d’interessos.
(El jurament hipocràtic)

(Pàg. 153)
Per necessitats d'espai que devia enfrontar un arquitecte que ja descansa en pau, el rebedor de casa té forma de triangle. No hauria pensat mai en les Bermudes, de no ésser que en qüestió de pocs dies el rebedor va endrapar-se la tia Margarida i un cobrador de la mútua que era una bellíssima persona. No és pas per la molèstia, perquè ja se sap que les grans ciutats són incòmodes, però estic una mica nerviós. Ara, quan surto de casa, vaig d’esquitllentes, perquè el triangle em fa basarda.
(Contes breus - Altres dimensions)

(Pàg. 156)
Fa temps, van pagar-me amb un taló sense fons d'un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.
(Contes breus - Meteorologia aplicada)

(Pàg. 157)
Li va sortir una rima preciosa, d'aquelles que poden salvar un poema. Però havia nascut vídua, abandonada de parella que la justifiqués, i es va quedar sola a final de ratlla, sense que cap llei mètrica acudís al seu socors. Si no s'hi troba remei, coses així ens amargaran la vida.
(Contes breus - Ars poètica)


>> Altres han dit...
A la vora del foc

>> Enllaços
Pere Calders, fantasia, trobar pis, el sentit de la vida, inventor de paraules, lliure arbitri 1, lliure arbitri 2, esperança de vida, Tempus fugit, el Desti, el destí de cada dia?, Triangle de les Bermudes, Contes breus, micro-relats


dissabte, 8 de novembre de 2008

La hojarasca - Gabriel García Márquez


García Márquez, Gabriel. La hojarasca
Madrid: Alfaguara, 1983



Col·lecció: Literatura Alfaguara, 52. Biblioteca de Gabriel García Márquez


>> Què en diu la contraportada...
Alrededor del cadáver de un médico, que se ha suicidado después de vivir muchos años encerrado por voluntad propia, tres personajes pertenecientes a una misma familia piensan y recuerdan. A través de sus monólogos se reconstruye un pasado que se remonta a finales del siglo XIX, cuando un grupo de familias, que huía de los azares de la guerra, fundó Macondo. Años más tarde una compañía bananera se instaló en el pueblo. Tras ella, en busca de trabajo y de dinero, llegaron los forasteros, la hojarasca, como desdeñosamente les denominaron los primeros fundadores. La compañía bananera supuso una rápida prosperidad, pero también la corrupción y el caos. El destino de Macondo quedó íntimamente unido al de la compañía, hasta el punto de que al marcharse ésta se inició la decadencia que convirtió a Macondo en un pueblecito miserable donde los seres viven entre el recuerdo de un pasado próspero y la amargura de un presente agobiado y estático.
El pasado se evoca a través de una de las familias de los primeros fundadores, que se mantienen fieles a una realidad que ya no existe: la vieja comunidad que intentó trasplantar a Mancondo, su antiguo esplendor feudal.
En La hojarasca reaparecen y se amplían considerablemente los personajes y motivos de Isabel viendo llorar en Macondo; también se esbozan historias y relaciones que tendrán su expansión en obras posteriores. La desaparición final de Macondo, que tendrá lugar en Cien años de soledad, se predice ya en La hojarasca, donde se anuncia ese viento final que borrará el pueblo.

>> Com comença...
De pronto, como si un remolino hubiera echado raíces en el centro del pueblo, llegó la compañía bananera perseguida por la hojarasca. Era una hojarasca revuelta, alborotada, formada por los desperdicios humanos y materiales de los otros pueblos; rastrojos de una guerra civil que cada vez parecía más remota e inverosímil. La hojarasca era implacable. Todo lo contaminaba de su revuelto olor multitudinario, olor de secreción a flor de piel y de recóndita muerte. En menos de un año arrojó sobre el pueblos los escombros de numerosas catástrofes anteriores a ella misma, esparció en las calles su confusa carga de desperdicios. Y esos desperdicios, precipitadamente, al compás atolondrado e imprevisto de la tormenta, se iban seleccionando, individualizándose, hasta convertir lo que fue un callejón con un río en un extremo y un corral para los muertos en el otro, en un pueblo diferente y complicado, hecho de los desperdicios de los otros pueblos.

>> Moments...
(Pàg. 51)
Era evidente que aquella noche Meme tenía deseos de recordar. Y mientras lo hacía, se tenía la impresión de que durante los años anteriores se había mantenido parada en una sola edad estática y sin tiempo y que aquella noche, al recordar, ponía otra vez en movimiento su tiempo personal y empezaba a padecer su largamente postergado proceso de envejecimiento.

(Pàg. 83)
Hay un minuto en que se agota la siesta. Hasta la secreta, recóndita, minúscula actividad de los insectos cesa en ese instante preciso: el curso de la naturaleza se detiene; la creación tambalea al borde del caos y las mujeres se incorporan, babeando, con la flor de la almohada bordad en la mejilla, sofocadas por la temperatura y el rencor: y piensan: "Todavía es miércoles en Macondo."

(Pàg. 91)
-Es el olor de los jazmines que estuvieron hasta hace nueve años contra el muro.
Yo me senté en sus piernas. "Pero ahora no hay jazmines", dije. Y ella dijo: "Ahora no. Pero hace nueve años, cuando tú naciste, había una mata de jazmines contra la pared del patio. De noche hacía calor y olía lo mismo que ahora." Yo me recliné en su hombro. Le miraba la boca mientras hablaba. "Pero eso fue antes de que yo naciera", dije. Y ella dijo: "Fue que en ese tiempo hubo un gran invierno y fue necesario limpiar el jardín."
El olor seguía allí, tibio, casi palpable, meneando los otros olores de la noche. Yo le dije a Ada: "Quiero que me digas eso." Y ella guardó silencio un instante, miró después hacia el muro blanco de cal con luna y dijo:
- Cuando estés grande, sabrás que el jazmín es una flor que sale.
Yo no entendí, pero sentí un extraño estremecimiento, como si me hubiera tocado una persona. Dije: "Bueno"; y ella dijo: "Con los jazmines sucede lo mismo que con las personas, que salen a vagar de noche después de muertas."

(Pàg. 130)
Me acordé de Macondo, de la locura de su gente que quemaba billetes en las fiestas; de la hojarasca sin dirección que lo menospreciaba todo, que se revolcaba en su ciénaga de instintos y encontraba en la disipación el sabor apetecido.

(Pàg. 153)
Al entrar por la trasera, sorprendimos los escombros de un hombre abandonados en la hamaca. Nada en este mundo debe ser más tremendo que los escombros de un hombre. Y lo eran mucho más los de este ciudadano de ninguna parte que se incorporó en la hamaca cuando nos vió entrar, y parecía él mismo recubierto por la costra de polvo que cubría todas las cosas del cuarto. Tenía la cabeza acerada y todavía sus duros ojos amarillos conservaban la poderosa fuerza interior que les conocí en mi casa. Yo tenía la impresión de que si lo hubiéramos rozado con la uña el cuerpo se habría resquebrajado, convertido en un montón de aserrín humano.

(Pàg. 168)
Hace diez años, cuando sobrevino la ruina, el esfuerzo colectivo de quienes aspiraban a recuperarse habría sido suficiente para la reconstrucción. Habria bastado con salir a los campos estragados por la compañía bananera; limpiarlos de maleza y comenzar otra vez por el principio. Pero la hojarasca la habían enseñado a ser impaciente; a no creer en el pasado ni el futuro. Le habían enseñado a creer en el momento actual y a saciar en él la voracidad de sus apetitos. Poco tiempo se necesitó para que nos diéramos cuenta de que la hojarasca se había ido y de que sin ella era imposible la reconstrucción. Todo lo había traído la hojarasca y todo se lo había llevado.

>> Altres han dit...

>> Enllaços


dijous, 6 de novembre de 2008

Ejercicios de estilo - Raymond Queneau


Queneau, Raymond.Ejercicios de estilo
Madrid: Cátedra, 1989


Exercices de style
Traducció: Antonio Fernández Ferrer


>> Què en diu la contraportada...
Ejercicios de estilo es todo un manifiesto en contra de la separación tradicional entre teoría literaria y práctica de escritura. A partir de la construcción de 99 variantes sobre la anécdota escandalosamente trivial que sirve de punto de partida, surge esta obra sorprendente que aúna ironía, ingenio u sabiduría retórica.
Raymond Queneau (1903-1976) forma parte de los autores franceses contemporáneos más imaginativos y versátiles. Creador de una extensa producción y fundador, junto a otras iniciativas, del grupo OULIPO ("Taller de literatura potencial"), no es fácil encontrar en nuestro ámbito cultural escritores de talante tan sugestivo.
La versión de Antonio Fernández Ferrer - autor, también, del estudio introductorio- supone un esforzado centésimo "ejercicio de estilo".

>> Com comença...
Notaciones.
En el S, a una hora de tráfico. Un tipo de unos veintiséis años, sombrero de fieltro con cordón en lugar de cinta, cuello muy largo como si se lo hubiesen estirado. La gente baja. El tipo en cuestión se enfada con un vecino. Le reprocha que lo empuje cada vez que pasa alguien. Tono llorón que se las da de duro. Al ver un sitio libre, se precipita sobre el.
Dos horas más tarde, lo encuentro en la plaza de Roma, delante de la estación de Saint-Lazare. Está con un compañero que le dice: "Deberías hacerte poner un botón más en el abrigo." Le indica dónde (en el escote) y por qué.

>> Moments...
(Pàg. 30)
Sorpresas.
¡Lo apretados qué íbamos en aquella plataforma de autobús! ¡Y lo tonta y ridícula que tenía la pinta aquel chico!¿Y qué se le ocurre hacer? ¡Hete aquí que le da por querer reñir con un hombre -¡pretendía el tal galancete!- lo empujaba! ¡Y luego no encuentra nada mejor que hacer que ir rápido a ocupar un sitio libre!¡En vez de cedérselo a una señora!
Dos horas después, ¿Adivinan a quién me encuentro delante de la estación de Saint-Lazare? ¡El mismo pisaverde! ¡Mientras recibía consejos sobre indumentaria! ¡De un compañero!
¡Como para no creérselo!.

(Pàg. 65)
Palabras compuestas
Yo me platautobusformaba comultitudinariamente en un espaciotiempo luteciomeridiano vecinando con un longuícolo mocoso fieltrosombrereado y cordonotrenzón. El cual altavoceó a un tipofulano: "Usted me empujaparece". Tras eyacular estó, se sitiolibró vorazmente. En una espaciotemporalidad posterior, volví a verlo mientras se sanlazaroestacionaba con un X que le decía: "Deberías botonsuplementarte el abrigo". Y le porquexplicaba el asunto.

(Pàg. 79)
Ignorancia
Yo, no sé qué quieren de mí. Pues sí, he cogido el S hacia mediodía. ¿Qué si había gente? A esa hora, por supuesto. ¿Un joven con sombrero de fieltro? Es muy posible. Aunque yo no miro descaradamente a la gente. Me importa un pito ¿Una especie de galón trenzado? ¿Alrededor del sombrero? Comprendo, una curiosidad como otra cualquiera, pero, desde luego, no me fijo en eso. Un galón trenzado...¿Y se habría peleado con otro señor? Cosas que pasan.
Y, además, ¿tendía que haberlo vuelto a ver otra vez una o dos horas más tarda? ¿Por qué no? Hay cosas aún más raras en la vida. Precisamente, recuerdo que mi padre me contaba a menudo que...

(Pàg. 111)
Soneto
Subido al autobús, por la mañana,
Entre golpe, cabreo y apretón,
Me encuentro con tu cuello y tu cordón,
Lechuguino chuleta y tarambana.

De improviso y de forma un tanto vana,
Gritando que te ha dado pisotón,
Provocas a un fornido mocetón
Que por poco te zurra la badana.

Y vuelvo a verte al cabo de dos horas
Discutiendo con otro pisaverde
Acerca del gabán que tanto adoras.

Él critica con saña que remuerde;
Tú te enojas, fastidias y acaloras
Y, por toda respuesta, exclamas: "¡Merde!"

(Pàg. 117)
Telegráfico
Bus abarrotado STOP Joven cuello largo sombrero cordo apostrofa viajero desconocido sin pretexto valido STOP problema dedos pies estrujados contacto presumiblemente adrede STOP joven abandona discusión por sitio libre STOP catorze horas plaza roma joven escucha consekos indumentarios compañero STOP desplazar boton STOP firmado arcturus

(Pàg. 128)
Versos libres
El autobús
lleno
el corazón
vacío
el cuello
largo
el cordón
trenzado
los pies
planos
planos y aplanados
el sitio
vacío

y el inesperado encuentro junto a la estación de mil luces apagadas
del corazón, del cuello, del cordón, de los piés.
del sitio vacío
y de un botón.

(Pàg. 139)
Pasota
O sea, qué palo, colega, el cacharro no venía ni de coña. Y yo que llegaba tarde al curre. Y luego, qué alucine, qué pasote, iba lleno cantidad. Y me veo, o sea, un chorbo cantidad de pirao, con un sombrero cutre, mangui perdido. Y de pronto le dice a un pringao que lo estaba pisoteando, el muy plasta, que le había dejado el pié chungo. De pena, colega. Jo, qué demasiado, qué fuerte. ¡No veas! Y en pleno mosqueo, al tío le da corte, pasa total y se larga a sentarse a toda hostia.
Y, o sea, dos horas más tarda, vaya tela, colega, me lo veo enrollao con un tronco que le comía el coco diciéndole que estaría guay con otro botón en la chupa. De buten. ¿Vale o no vale, tío?

>> Enllaços
Raymond Queneau, recursos retòrics, retòrica, Joan Brossa, Wittgenstein, llenguatge lúdic, exercicis d’estil en català, llatí macarrònic, surrealisme