dimecres, 23 de setembre de 2015

Una solitud massa sorollosa - Bohumil Hrabal





"Som com les olives, és quan ens aixafen que traiem el millor suc de nosaltres mateixos." 





Hrabal, Bohumil. Una solitud massa sorollosa. 
Barcelona: Edicions 62, 2000

Prílis hlucná samota. Traducció de Monika Zgustová
Col·lecció Butxaca, 42


 Què en diu la contraportada...
Hant'a és premsador de paper i la seva feina tan sols consisteix a esclafar tones de llibres en un soterrani humit on les rates fan niu. Però, per ell, aquests llibres són més que conjunts de plecs de lletra impresa; són tones de coneixement que la humanitat ha anat acumulant al llarg dels segles. Després de trenta-c inc anys de fer la mateixa feina, avorrida, Hant'a ha adquirit una cultura llibresca important, fins que els nous temps s'imposen com una dutxa d'aigua freda: els obrers modèlics, gent jove, l'acabaran substituint. Bohumil Hrabal, un dels noms més destacats de la literatura txeca contemporània, ens ofereix a Una solitud massa sorollosa una història esplèndida d'un home de vida grisa i monòtona que ha quedat al marge de la societat.

 Com comença...
Fa trenta-cinc anys que treballo amb paper vell i aquesta és la meva love story. Fa trenta-cinc anys que premso llibres i paper vell, trenta-cinc anys que m’empastifo amb lletres, fins al punt que semblo una enciclopèdia, una d’aquelles de les quals prou n’he comprimit, en tot aquest temps, unes trenta tones, sóc una gerra plena d’aigua viva i d’aigua morta, n’hi ha prou que m’inclini una mica perquè els pensaments vessin de mi, sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins he adquirint llegint (...).

Moments...
(Pàg. 10)
(...) tots els inquisidors del món cremen els llibres en va perquè quan un llibre comunica alguna cosa vàlida, el seu riure silenciós persisteix encara mentre el devoren les flames i és que un llibre veritable sempre indica algun camí nou que condueix enllà d’ell mateix.

(Pàg. 15)
(...) jo quan em submergeixo en la lectura, sóc en un altre lloc, sóc dins del text, em desperto sorprès i reconec amb culpabilitat que efectivament era en un somni, en el món més bell de tots, en el cor mateix de la veritat.

(Pàg. 23) 
Som com les olives, és quan ens aixafen que traiem el millor suc de nosaltres mateixos.

(Pàg. 45)
Va ser quan em prenia la quarta gerra de cervesa, que al meu costat, hi va comparèixer un jove inefable i jo vaig saber de seguida que era Jesucrist en persona. A la vora d’ell hi havia un ancià amb la cara rugosa i també el vaig reconèixer: no podia ser sinó Lao-Tse.

(Pàg. 46) 
(...) i veia Jesús que es trobava al peu d’una muntanya mentre que Lao-Tse ja havia arribat al cim; veia un jove exaltat que volia canviar el món i un ancià que passejava la mirada al seu voltant amb resignació, teixint la seva eternitat amb el retorn a l’origen. Veia Jesús que, pregant, conjurava la realitat perquè s’esdevingués un miracle, mentre Lao-Tse, en el Llibre del Camí, s’aferrava a les lleis de la natura i arribava així a la docta ignorància.

(Pàg. 63) 
Tot el que he vist en aquest món és animat simultàniament per un moviment de vaivé, tot avança i recula, com la manxa d’una farga, com el cilindre de la meva premsa quan pitjo el botó verd i el vermell, zim-zam, tot oscil·la en el seu propi contrari i és per això que res al món no coixeja (...)

(Pàg. 78)
El cel no és pas humà, però deu haver-hi alguna cosa més que el cel, la compassió i l’amor, però jo he permès que s’esborressin de la memòria i caiguessin en l’oblit.

(Pàg. 83)
(...) continuaven treballant amb tota la calma del món, flegmàticament separaven el cor dels llibres de les cobertes i llançaven les pàgines esgarrifades i eriçades a la cinta, indiferents i immutables, sense adonar-se del valor que té cada llibres, sense pensar que algú el devia haver escrit, corregit, llegit, il·lustrat, imprès, compaginat i publicat, i que després algú altre l’havia censurat i prohibit, i encara algú havia ordenat que es liquidés, carregués en un camió i portés aquí on joves obrers amb guants vermells i blaus i grocs i taronja n’extirpaven les entranyes i les llençaven a la cinta transportadora, muda però exacta, que a empentes portava les pàgines eriçades cap a la premsa gegant que les comprimia en paquets, que passarien a les fàbriques de paper on se’n faria paper blanc, pur i innocent, immaculat i no embrutat per les lletres, amb el qual més tard imprimirien nous llibres...

(Pàg. 104)
El professor saltava i corria la meu voltant, m’agafava per la màniga, em ficava un bitllet de deu corones a la mà, després un altre, jo mirava els diners i deia angoixat... Perquè pugui buscar millor? El professor em va agafar per l’espatlla, darrere dels seus culs de got amb deu diòptries els seus ulls semblaven tan grans com els d’un cavall, feia que sí amb les ulleres i balbucejava... Sí, perquè pugui buscar millor. Buscar, què però?, vaig dir. I ell, confús, va xiuxiuejar... Una altra felicitat... (...).

(Pàg. 107)
Estava plantat al mig de la plaça Carles, indefens i sense saber què fer, amb els ulls fixats sobre l’estàtua brillant d’Ignasi de Loiola amb l’aurèola que li sorgeix de tot el cos, Ignasi dret damunt de la façana de la seva església, triomfal, daurat com una trompeta... però jo, en lloc d’una aurèola, veia una banyera d’or dreta en la qual jeia Sèneca que s’acabava d’obrir les venes, demostrant així en si mateix la justesa de l seu pensament, l’encert d’haver escrit el llibre que em té el cor robat...De la tranquil·litat de l’ànima.

(Pàg. 112)
(...) a Galítzia, els jueus hassídics portaven cinyells de colors vius i cintes cridaneres per destacar les dues parts dels cos: la noble amb el cor i els pulmons i el fetge i el cap, i l’altra, la negligible, la que s’havia de suportar, els intestins i els òrgans sexuals; els capellans catòlics van pujar aquella línia de demarcació encara més amunt, fins al coll, per posar en relleu el cap, com una font en la qual Déu es banya els dits, les monges van anar encara més lluny, retallant del cap només el cercle de la cara i emmarcant-ho amb una cuirassa de còfies emmidonades, com el casc que porten els corredors de fórmula 1 (...).

Altres n'han dit...

Enllaços:

diumenge, 20 de setembre de 2015

Ni de Eva ni de Adán - Amélie Nothomb




"(...) siempre hay algo de lo que huir. Aunque sólo sea de uno mismo."




Nothomb Amélie. Ni de Eva ni de Adán. 
Barcelona: Anagrama, 2009

Ni d’Ève ni d’Adam. Traducció de Sergi Pàmies.
Col·lecció Panorama de Narrativas, 719



 Què en diu la contraportada...
Un año antes de la temporada infernal en una empresa nipona vivida en Estupor y temblores, Amélie Nothomb se sube en Tokio a la montaña rusa de una hilarante educación sentimental en brazos del muy delgado y muy oriental Rinri, un ávido lector que sueña con entrar en la orden del Temple. Amélie, decidida a aprender japonés enseñando francés a los autóctonos, conoce a Rinri en un bar. Pero, pocos días después, la relación entre maestra y alumno dará paso a una hermosa historia de amor. La primera noche de pasión se inicia con un cómico episodio en que profesora y alumno comparten una insípida imitación japonesa de la célebre fondue de queso francesa; le seguirán un viaje a Hiroshima y la lectura in situ de Hiroshima mon amour, un libro que Rinri detesta y no logra comprender, y el ascenso al monte Fuji, en el que la belga es poseída por el espíritu de la montaña.
 Distintos episodios nos sitúan, una vez más, ante una rica y peculiar visión de Japón, la de alguien nacido allí pero cuyos orígenes son occidentales, y donde la percepción de la alteridad cobra los más variopintos matices. Nothomb analiza sus experiencias desde una perspectiva casi antropológica, nunca exenta de ironía. La diversión está asegurada, pero también la ternura e incluso la melancolía…, porque cuando Nothomb escribe en primera persona fascina, divierte, hace pensar y hace reír.

 Com comença...
Me pareció que enseñar francés sería el método más eficaz para aprender japonés. Dejé un anuncio en el tablón del supermercado: “Clases particulares de francés, precio interesante”:
Aquella misma noche, sonó el teléfono.

Moments...
(Pàg. 27)
- (...) Sus abuelos son...peculiares –observé.
- Son viejos –respondió el joven con sobriedad.
- ¿Les ha ocurrido algo? –insistí.
- Han envejecido.

(Pàg. 30)
Me atraía la idea de no saber si iba a ver pintura,  escultura o una retrospectiva de cachivaches varios. Uno siempre debería acudir a las exposiciones así, por azar, con absoluta ignorancia. Alguien desea mostrarnos algo: eso es lo único que importa.

(Pàg. 48)
Después del amor, ya no había reglas. Sobre la almohada, descubrí a alguien.

(Pàg. 53)
Le quería mucho. Y eso no puedes decírselo a tu novio. Lástima. Por mi parte, quererlo mucho significaba mucho.
Me hacía feliz.

(Pàg. 90)
La gente permanecía de pie y vigilaba el astro ene l más profundo de los silencios. Mi corazón empezó a latir con más fuerza. Ninguna nube en el cielo de verano. Detrás de nosotros, el abismo de un volcán muerto.
De repente, un fragmento encarnado apareció en el horizonte. Un escalofrío recorrió la callada asamblea. Luego, a una velocidad no exenta de majestuosidad, el disco entero surgió de la nada y dominó toda la llanura.
Entonces se produjo un fenómeno cuyo recuerdo me sigue conmoviendo: de  los cientos de pechos reunidos allí, entre ellos el mío, se elevó el siguiente clamor:
Banzaí!
Aquel grito era una lítotes: diez mil años no habrían sido suficientes para expresar el sentimiento de eternidad japonesa suscitado por semejante espectáculo.
Debíamos de parecer una reunión de extrema derecha. Sin embargo, la buena gente allí reunida debía de ser tan poco fascista como ustedes o yo. En realidad, no estábamos participando de una ideología sino de una mitología, probablemente una de las más eficaces del planeta.
Con los ojos bañados en lágrimas, contemplé la bandera nipona perder lentamente su rojo para derramar su oro sobre el azul aún macilento. Ríete tú de Amatesaru.

(Pàg. 135)
Existe una imposibilidad técnica de contar lo sublime. O no eres interesante, o resultas cómico.

(Pàg. 149)
¿Por qué era necesario que el placer siempre se pagara? ¿Y por qué el precio de la voluptuosidad era, inevitablemente, la pérdida de la levedad original?

(Pàg. 151)
(...) había tenido que enfrentarme a una elección con dos riesgos enormes: uno se llamaba sí, que tiene como sinónimos eternidad, seguridad, consistencia, estabilidad y otras palabras que hielan el agua de espanto; el otro se llamaba no, que se traduce por desgarro, desesperación, y yo que creía que me querías, desaparece de mi vista, y tan feliz que parecías cuando, y otras palabras definitivas que hacen hervir el agua de indignación, porque son injustas y bárbaras.
¡Qué alivio haber encontrado la solución de los noviazgos! Era una respuesta líquida en tanto en cuanto no resolvía nada y posponía el problema para más adelante. Pero ganar tiempo es la gran cuestión de la vida.

(Pàg. 165)
Uno debería tener siempre algo de lo que huir, para cultivar esa maravillosa posibilidad. De hecho, siempre hay algo de lo que huir. Aunque sólo sea de uno mismo.

(Pàg. 169)
Decirle a alguien que se ha terminado es feo y falso. Nunca se termina. Incluso cuando ya no piensas en alguien, ¿cómo dudar de su presencia dentro de ti? Un ser que ha contado para ti, siempre cuenta.

Altres n'han dit...
El pont, Tinta xinesa, Ofici de lectorLa tormenta en un vaso, Cajón de historiasRapsodia literaria, Cargada de libros, El cuaderno rojoMi Friki Mundo, Al calor de los libros, Devorando libros.

Enllaços:
Amélie Nothomb, l'autora sobre el seu llibreautora de frase curta i marcadament musicalnovel·la romàntica o novel·la costumista?, sobre la fascinació, caquis, YamambaHiroshima mon amour,  misdosañosenjaponconunchicomuymajoyloraritosquesonlosjaponeses.

diumenge, 13 de setembre de 2015

La finestra alta - Raymond Chandler



"(...) la història més raonable i versemblant sempre és la veritat. Té algun motiu per no explicar la veritat?"




Chandler, Raymond. La finestra alta.
Barcelona: RBA La Magrana, 2014

The High Window. Traducció d’Albert Fuentes
Col·lecció La Negra, 43


 Què en diu la contraportada...
«Vaig preguntar-me com seria fer de poli dhomicidis i anar trobant cadàvers una mica pertot arreu sense que em fes fred ni calor, com seria viure sense haver desmunyir- se dels llocs esborrant les meves empremtes dels panys, ni haver de mesurar quantes coses podia contar sense perjudicar un client i quantes coses podia callar-me sense fer-me més mal del compte. Vaig concloure que no m’agradaria».

Al detectiu Philip Marlowe el contracten per recuperar una moneda dor de gran valor que ha desaparegut de casa de la senyora Murdock, qui sospita de la seva jove, Linda Conquest. En la mesura que pugui, el detectiu també haurà daconseguir el divorci del fill de la senyora Murdock sense cap mena dindemnització econòmica. Tot ben senzill, aparentment.

Però al darrere d’aquest encàrrec l’esperen les complicacions habituals i el reguitzell de morts i de personatges secundaris que converteixen La finestra alta en una de les trames més enrevessades i sorprenents de Raymond Chandler, un dels pares de la gran novel·la negra americana i mestre absolut del diàleg cínic, aspre i dur. Tot un clàssic.

 Com comença...
La casa era a l’avinguda Dresden, al barri d’Oak Knoll de Pasadena, un casalot massís, d’aspecte tranquil, amb unes parets de totxana vista de color borgonya, teules de terracota i guarniments de pedra blanca. Les finestres de la façana eren de vitrall al pis de baix. Les de dalt eren com les que hom troba en una casa de muntanya i duien tota una sanefa de pedra picada, d’imitació rococó, al seu voltant.

 Moments...
(Pàg. 7)
Tot el que sabia d’aquella gent era que hi havia una tal senyora Elizabeth Bright Murdock i família i que la dona volia llogar un detectiu privat polit i ben plantat que no deixés caure la cendra de la cigarreta a terra i que mai dugués més d’una pistola al damunt.

(Pàg. 33)
- (...) No em pregunti coses que desconec. No puc donar-li respostes. I no em pregunti coses que sé, perquè no li donaré les respostes. Però en quin món viu vostè? Si a un home del meu ram li donen feina, que potser es pensa que va contestant les preguntes del primer curiós que es troba?

(Pàg. 38)
Després que el telèfon dringués tres vegades a l’altra punta de la línia, una veu de noia riallera, més aviat infantil, va filtrar-se a través d’una bombolla de xiclet i va dir:
- Oficina del senyor Mornignstar, bon dia- (...)

(Pàg. 44)
Era una veu aguda i esquerdissada, com algú que camina de puntetes per un mar de closques d’ous.
- Vull veure la senyora Morny.
- No és a casa.
- I no ho sabia quan li he donat la targeta?
Va obrir els dits, deixant que la targeta caigués com una fulla seca a terra. Tot seguit, va ensenyar-me, en somriure, tota la feina de saldo que li havien fet a cal dentista.
- Ho he sabut quan ella m’ho ha dit.
Va tancar-me la porta als morros, sense cap mirament.

(Pàg. 75)
Bunker Hill és ciutat vella, ciutat perduda, ciutat desastrada, ciutat de mala mort. Temps era temps, era el barri residencial més cobejat de la metròpoli i encara queden dempeus unes quantes cases gòtiques que semblen trencaclosques, amb amplis pòrtics i parets cobertes de teules de fusta arrodonides i miradors cantoners amb torrellons afusats. Ara són pensions, tenen el parquet tot ratllat, gastat, no en queda res de l’encerat brillant, i les àmplies escalinates s’han enfosquit pel pas del temps i l’acumulació del vernís barat de generacions d’engrut. A les altes estances, les mestresses de les pensions, lletges com un pecat, renyinen amb inquilins furtius. Als amplis i frescos pòrtics de les entrades, oferint les sabates trencades al sol, els vells miren el no-res amb rostres que semblen batalles perdudes.

(Pàg. 100)
(...) vaig seure agafant l’ampolla fresca del coll i vaig preguntar-me com seria fer de poli d’homicidis i anar trobant cadàvers una mica pertot arreu sense que em fes fred ni calor, com seria viure sense haver d’esmunyir-se dels llocs esborrant les meves empremtes dels panys, ni haver de mesurar quantes coses podia explicar sense perjudicar un client i quantes coses podia callar-me sense fer-me més mal del compte. Vaig concloure que no m’agradaria.

(Pàg. 125)
-  (...) Nois –vaig dir-, fins que no sigueu amos de les vostres ànimes, no vulgueu ser-ho de la meva. Mentre no puguem confiar que ara i sempre, en qualsevol moment i situació, cercareu la veritat i la descobrireu, peti qui peti, fins que no arribi aquest moment, tinc el dret d’escoltar la meva consciència i protegir el meu client tant bé com pugui. Fins que no estigui segur que li fareu tant de mal com bé li feu a la veritat. O, si més no, mentre no m’arrosseguin al davant d’algú que sàpiga fer-me parlar.- Tot això que dius –va dir en Breeze- em sona una miqueta a paio que intenta ofegar la seva mala consciència.
- Redéu –vaig dir-. Au, fem una altra copa. I després m’expliqueu la història d’aquesta noieta amb qui m’heu fet parlar per telèfon.

(Pàg. 142)
- (...) El seu nom?
- Marlowe
- Marlowe. Vol beure una copa mentre s’espera?- Un dry martini farà.- Un martini. Sec, mooolt, mooolt sec.- Perfecte.
- Se’l cruspirà amb cullera o s’estima més forquilla i ganivet?
- Talli-me’l en llesques. Només vull fer un mos.
- Mentre va a l’escola. Vol que li posi l’oliveta en una bossa?
- Fiqui-me-la pel nas, si això el fa feliç.
- Gràcies, senyor. Un dry martini (...).

(Pàg. 154)
- (...) Vostè és el tal Marlowe? –va preguntar, mirant-me. Va recolzar les anques al caire de l’escriptori i va encreuar els turmells.
Vaig respondre que jo era el tal Marlowe.
- Parlem clar –va dir-, estic convençuda que no em faràs ni punyetera gràcia. Així que buida el pap i fot el camp.
- El que m’agrada més d’aquest lloc és que tot s’ajusta al tòpic com l’anell al dit –vaig dir-. El guàrdia de l’entrada, el negrot de la porta, les noies del guarda-roba i de la tabaqueria, el jueu polpós, llardissós i lúbric amb la corista sobiranament avorrida, el director borratxo, ben mudat i espantosament mal educat que insulta el cambrer, el paio silenciós que porta una pistola, el propietari del local amb els cabells blancs i tous i tots els gestos afectats d’una pel·lícula de sèrie B, i ara tu també, la cantant de balades amb una befa indolent penjant dels llavis, la veu rogallosa que renega com un carreter.
- Ah, si? –va dir, abans de ficar-se la cigarreta entre els llavis i xuclar-ne el fum lentament-. I què me’n dius, del detectiu mofeta que gasta els acudits de l’any passat i un somriure estil “vine cap aquí, guapa”? (...).

(Pàg. 166)  
- (...) No. No podrà desempallegar-se la policia d’aquesta manera. Haurà de fer-los creure que és honesta, transparent i que no amaga res. Si arriben a pensar que n’amaga alguna, no l’amollaran mai. Doni’ls una història raonable, versemblant, i se n’aniran la mar de contents. I la història més raonable i versemblant sempre és la veritat. Té algun motiu per no explicar la veritat?
- Tots els motius possibles –va dir-. Però segons sembla no hi fa res (...).

(Pàg. 181)
L’habitació tenia aquella olor remota, despietada, no del tot de porqueria, no del tot de netedat, no del tot humana, que sempre fan aquestes habitacions. Doneu-li un edifici nou de trinca, al departament de policia, i en cosa de tres mesos totes les habitacions faran aquesta mateixa olor. Aquesta olor ha de tenir per força un significat simbòlic.
Un reporter de successos de Nova York va dir una vegada que quan traspasses el llindar de llums verdes d’una comissaria abandones tot d’una aquest món i entres en un espai més enllà de la llei.

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 

 Llegeix-lo:
Anglès (html)

 Mira'l: 
The Brasher Doubloon (anglès. Dir. John Brahm, 1947)

divendres, 11 de setembre de 2015

Els prodigis de la vida - Stefan Zweig





"(...) allò no era un somni ni tampoc la mentida d’un instant."


Zweig, Stefan. Els prodigis de la vida. 
Barcelona: Edicions de 1984, 2011

Die Wunder des Lebens. Traducció de Ramon Monton.
Col.lecció Butxaca 1984, 14



 Què en diu la contraportada...
Després de la curació miraculosa del seu fill, un home ric i pietós recorda un vot no acomplert que va prometre de jove. Aquest record li crema per dins i el fa encarregar un quadre de la Mare de Déu que ha d’acompanyar-ne un altre d’extraordinària bellesa. Durant dies i dies, el vell pintor cerca una model tan encisadora com la del primer quadre, però no la troba. Tanmateix, quan està a punt de donar-se per vençut, se li apareix davant dels ulls com si fos un miracle, i la relació que es va creant fruit d’aquesta aparició endinsa el vell mestre i la seva model en els prodigis de la vida.

 Com comença...
Una capa de boira grisa s’havia escampat damunt d’Anvers i embolcallava la ciutat com una tela gruixuda i opressiva. Les cases ben aviat van desaparèixer enmig d’una fina broma, i els carrers desembocaven en la incertesa.

 Moments...
(Pàg. 25)
(...) el pintor, que ha havia pintat centenars i centenars d’imatges pietoses durant la seva vida, va tenir la sensació que seria incapaç d’executar dignament el rostre d’una persona que fos digna de representar la divinitat. Havia buscat tota mena de dones: de les que venen el seu rostre durant el temps que cal per pintar-les, de les que comercien amb tot el seu cos, dones de burgesos i dolces noies amb el rostre il·luminat per la puresa interior. Però cada cop que les tenia al davant i es disposava a fer la primera pinzellada, s’adonava de la seva condició merament humana. En la rossor d’una hi descobria una corpulenta golafreria; en una altra, el desig amb prou feines contingut de lliurar-se als plaers amorosos; sentia la buidor darrere dels fronts llisos, estrets i brillants de les noies, i s’esgarrifava amb el comportament vulgar i els moviments obscens de les anques de les prostitutes. I el món li va semblar tot d’un plegat un lloc desolador ple d’éssers com els que l’envoltaven, com si l’alè de la divinitat s’hagués extingit, apagat per les carns opulentes d’aquelles dones sensuals que no sabien res de la virginitat mística i les dolces esgarrifances de la consagració immaculada als somnis d’un altre món.

(Pàg. 28) 
(...) es va preguntar amb inquietud si, tenint en compte el que li passava, encara es podia considerar un artista i si, més aviat, durant tota la seva vida no havia estat més que un artesà diligent que s’havia dedicat a combinar colors (...).

(Pàg. 47)
Tots dos eren uns solitaris enmig de la gent: això va ser el que els va fer sentir tan propers. La diferència de sexe no tenia importància entre ells: en l’un, aquesta idea ja s’havia apagat i només projectava la claror crepuscular de records llunyans damunt la seva vida, i la noia encara no era conscient de la vaga sensació de la seva feminitat, que només es manifestava en una lleu, incerta i fosca inquietud sense objecte.

(Pàg. 54) 
- (...) T’he parlat de miracles, Esther! N’hi ha molts que diuen que són una cosa dels temps antics, però jo sento i et dic que encara n’hi ha avui mateix, però que són més discrets i només es produeixen en les ànimes dels qui els esperen. El que acaba de passar entre nosaltres és un miracle, les meves paraules i les teves llàgrimes són l’obra d’una mà invisible que les ha fetes sorgir de la nostra ceguesa, una il·luminació miraculosa.

(Pàg. 69) 
(...) a mesura que tornava cada dia al taller del pintor sense desempallegar-se  de la seva inquietud, aquella vergonya es va anar convertint en una mentida inconscient, perquè ja s’hi havia familiaritzat com si fos una cosa inevitable i carregosa.  Només li faltava reconèixer de què es tractava.

(Pàg. 71)
No hi veia res d’estrany, en aquell canvi, sinó una cosa esperada i prevista, la confirmació de la seva confiança en les lleis profundes de la natura, que mai no fallen ni deixen de convertir-se en realitat. Tornava a sentir-se molt a prop d’un d’aquells eterns prodigis de la vida que es renoven contínuament: els infants provoquen de cop la devoció de les dones, que es dirigeix als infants, de generació en generació, i així mai no perden la pròpia infantesa, sinó que la viuen dues vegades, per si mateixes i per mitjà dels qui la reben.

(Pàg. 76)
De la mateixa manera que les nenes bressolen les seves nines, ella bressolava aquell nadó tot somiant, com fan les dones i les mares, en paisatges llunyans d’una tendresa il•limitada.

(Pàg. 78)
I va ser durant aquells dies que el pintor va acabar el quadre. Va resumir mil gestos tendres en un de sol i va convertir mil esguards enjogassats, venturosos, inquiets, feliços i profunds en la mirada d’una mare. Va crear una gran obra plena de pau i amb un tema ben senzill: una criatura juganera i una noia que se la mirava amb tendresa inclinant lleugerament el cap. Però els colors eren d’una suavitat i una puresa que mai no havia aconseguit, i les formes es distingien amb tanta claredat com el perfil fosc d’uns arbres davant la roentor divina del cel del capvespre. Era com si hi hagués alguna llum interior oculta que fes sorgir aquella claror misteriosa i hi alenés un aire més pur, afalagador i net que en tot l’univers terrenal. No hi havia res de sobrenatural, en el quadre, però sí una mena de mística secreta de la vida. Perquè, per primera vegada, el vell pintor, que durant tota la seva laboriosa existència d’artista sempre havia creat les seves obres a còpia de curoses pinzellades, va haver de contemplar com el quadre creixia i progressava amb independència de la seva voluntat. De la mateixa manera que en les antigues rondalles populars els follets feien la seva feina en secret però amb una tal diligència i rapidesa que, al matí, la gent es trobava, meravellada, amb l’obra de la seva activitat nocturna, el pintor, després d’uns quants minuts d’embriaguesa creativa, s’apartava del quadre per examinar-lo i sentir de nou com al seu cor bategava cada cop de manera més clara i inequívoca la idea d’un miracle. Perquè aquella obra no només semblava el fruit resplendent de tots els seus esforços, sinó una cosa molt més llunyana i elevada que la seva modesta creació no era digna d’expressar, ni que fos com a coronació. I la serenitat que havia presidit la seva creació es va convertir en basarda, en temença davant la seva pròpia obra, en la qual ja no gosava reconèixer-se.

(Pàg. 80)
L’humil força elemental de la vida li va semblar de cop i volta meravellosa. Qui hi podia donar resposta? La Bíblia era antiga i sagrada, però el seu cor era terrenal i se sentia profundament arrelat a la vida. Podia demanar-se si una reminiscència del poder diví es manifestava en aquest món com la remor d’unes ales sobrenaturals? Era possible trobar encara senyals divins en l’existència terrenal o eren simplement prodigis de la vida?

(Pàg. 85)
Qualsevol intent de millora li semblava no només una follia, sinó també un pecat. I va decidir, amb un convenciment profund, que després d’aquell quadre en què era evident que algun poder superior havia guiat la seva mà, no faria cap més obra potinera de simple artesà (...).

(Pàg. 95) 
O sigui que allò no era un somni ni tampoc la mentida d’un instant. El cor de la noia bategava cada cop més de pressa, amb una esperança enfollida. Dòcil com un infant, el va seguir, lleugerament repenjada en ell, sense saber què es proposava. Però ell tan sols va fer unes quantes passes, fins arribar al cavallet i, amb un ràpid moviment, va apartar la tela que cobria el quadre.

(Pàg. 111)
Aquelles llargues hores en què es barrejaven de manera inconscient la fe i el desig amorós eren com un dolç verí lleugerament narcòtic, eren una deu fosca, el fruit feliç del jardí de les Hespèrides que rep i nodreix tota vida divina. Perquè en aquells dolços somnis inconsistents recorreguts per tota mena d’esgarrifances voluptuoses hi havia tota la felicitat. El seu cor excitat bategava, solitari, enmig de la immensa quietud de l’església deserta.

(Pàg. 120) 
Va renegar del Déu en què havia cregut durant setanta anys en un moment. És que tot allò podia ser obra d’un Déu savi i benvolent, que concedia tanta joia creativa i tanta magnificència per tot seguit anorrear-les sense cap mena de motiu? Allò no podia ser fruit de cap acte deliberat, sinó la conseqüència aleatòria d’una voluntat juganera. Tan sols un prodigi de la vida i no pas un miracle diví, una casualitat de tantes que es produeixen cada dia, com totes les coses que es fan i es desfan, i prou! És que tenien tan poca importància per a Déu les ànimes bones i pures que les abandonava en aquell joc negligent? Per primera vegada desconfiava de Déu en una església, perquè sempre l’havia considerat omnipotent i bondadós i ara ja no podia comprendre els seus designis.

Altres n'han dit...
Sota el signe de Sagitari, Bloc de butxacaAzar objetivo, Papel en blanco, El libro durmiente, De tinta en vena, Tertulias literarias for ever, Un pimiento,

Enllaços:
Stefan Zweig, el sol es pon a l’imperi espanyolla fascinació de i per l'art.

dimarts, 1 de setembre de 2015

De què parlem quan parlem de l'amor - Raymond Carver



"Un home pot viure obeint sempre totes les normes i, de sobte, ja no el preocupen gens. Se li’n va la sort, m’entens?"





Carver, Raymond. De què parlem quan parlem de l’amor. 
Barcelona: Columna, 1997

What we talk about when we talk about love. Traducció de Dolors Udina.
Col·lecció Columna Butxaca, 1


 Què en diu la contraportada...
Amb un estil sobri, concís, despullat, Raymond Carver ens presenta personatges aparentment vulgars, amb problemes com l’avorriment i la incomunicació. Són disset contes precisos amb situacions quotidianes on la tragèdia rau en la no presentació d’elements considerats normalment tràgics. El que dóna títol al recull reprodueix la conversa de dues parelles sobre uns quants casos d’amor molt apassionats. En tots els contes aconsegueix crear un clima angoixant, intens, carregat, característic de la bona literatura.

 Com comença...
Es va servir una altra copa a la cuina i va mirar el dormitori, al jardí del davant. Hi havia el matalàs sol, i els llençols ratllats com l’embolcall d’un caramel, eren al costat de dos coixins damunt una calaixera. Llevat d’això, les coses semblaven estar igual que havien estat al dormitori: tauleta de nit i llum a la seva espona de llit, tauleta de nit i llum, l’espona d’ella.
L’espona d’ell, l’espona d’ella.
Ho va anar considerant mentre xarrupava el whisky.
PER QUÈ NO BALLEU?

 Moments...
(Pàg. 24)
Sento que sona el telèfon a baix a l’oficina. Ha estat sonant i sonant tot el dia. Fins i tot quan estava mig adormit el sentia. Obria els ulls, mirava al sostre i el sentia sonar i em preguntava què era el què ens estava passant.
Però potser hauria d’haver mirat a terra.
- Tinc el cor destrossat –diu ella-. Se m’ha tornat de pedra. No sóc bona. Això és el pitjor, que ja no sóc bona.
MIRADOR

(Pàg. 26)
Beure és curiós. Quan hi penso, totes les decisions importants que hem pres han estat discutides mentre bevíem. Fins i tot quan parlàvem de deixar de beure ho fèiem seguts a la taula de la cuina o la del jardí amb un paquet de sis cerves o whisky.
MIRADOR

(Pàg. 27)
Vaig deixar de netejar la piscina. Es va omplir d’un llot verd i els clients ja no la podien fer servir. No vaig arreglar més aixetes ni vaig posar més rajoles ni vaig fer més retocs a la pintura. Bé, la veritat és que estàvem tots dos ben bé tocant el fons. La beguda exigeix molt temps i dedicació si vols treure’n res de bo.
MIRADOR

(Pàg. 41)
- (...) A partir d’aquí, ho recordo tot vagament. Recordo que li vaig preguntar si volia cafè. Va dir que potser sí que tenia temps de prendre’n un. Vaig anar a la cuina i vaig esperar que s’escalfés l’aigua. T’asseguro, Les, puc jurar davant Déu que no vaig enganyar mai la teva mare tot el temps que vam ser marit i muller. Ni una sola vegada. HiI va haver moments que vaig tenir-ne ganes i oportunitats. En fi, tu no coneixes la teva mare tan bé com jo.
- No cal que em donis cap explicació –vaig fer jo.
- Li vaig portar el cafè. Ella s’havia tret l’abric. Jo vaig seure a l’altra punta del sofà i ens vam posar a parlar de coses més personals. Em va dir que tenia dos fills a l’escola primària Roosevelt, i que en Larry era xofer i de vegades era fora una o dues setmanes. A Seattle o a Los Angeles, o potser a Phoenix. Sempre a un lloc o altre.  M’explicava que va conèixer a Larry a l’institut. Deia que estava orgullosa d’haver estat amb ell tant de temps. Bé, no triga gaire a riure d’alguna cosa que dic jo. Una cosa que podia tenir doble sentit. Aleshores em pregunta si sabia l’acudit del venedor ambulant de sabates que truca a casa de la vídua. Vam riure també d’aquest, i aleshores n’hi vaig explicar un una mica pitjor. Ella riu amb ganes i es fuma un altre cigarret. Una cosa duia a l’altra, és que el que passa, m’entens?
“Bé, llavors la vaig besar. Li vaig recolzar el cap al sofà i la vaig besar, i li podia notar la llengua mirant d’entrar a la meva boca. M’entens el què et dic? Un home pot viure obeint sempre totes les normes i, de sobte, ja no el preocupen gens. Se li’n va la sort, m’entens?
“Però tot va ser molt ràpid, i desprès em diu:
- Et deus pensar que sóc una puta o una cosa així –i després se’n va.
“Jo estava tan excitat! Vaig arreglar el sofà i vaig tombar els coixins. Vaig plegar el diari i fins i tot vaig rentar les tasses que havíem fet servir. Vaig rentar el pot de l’aigua. El que pensava tota l’estona era com m’ho faria per mirar la teva mare a la cara. Estava mort de por (...).
BOSSES

(Pàg. 76)
Per què no algú altre? Per què no aquells que eren allà aquella nit? Per què no aquelles persones que naveguen per la vida com ocells? Per què no ells per comptes de l’Edith?
DESPRES DELS TEXANS

(Pàg. 87) 
Us diré què va rematar el meu pare. La tercera cosa va ser en Dummy, la mort d’en Dummy. La primera va ser Pearl Harbour. I la segona va ser anar a viure a la granja del meu avi, prop de Wenatchee. Allà és on va acabar els seus dies el meu pare, si és que no els havia acabat abans.
LA TERCERA COSA QUE VA REMATAR EL MEU PARE

(Pàg. 131) 
- (...) Jo era amb ell a l’habitació quan va morir –va dir la Terri-. No va recuperar els sentits. Però jo li vaig fer companyia. No tenia ningú més.
- Era perillós –va dir en Mel-. Si això és amor, ja t’ho regalo.
- Era amor –va dir la Terri-. És clar que per a la majoria de gent és un amor poc normal. Però estava disposat a morir per amor. Hi va morir.
En Mel es va posar les mans al clatell i va tirar la cadira enrere.
-No m’interessa aquesta mena d’amor. Si això és l’amor, ja te’l regalo (...).
DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE L’AMOR

(Pàg. 133)
A fora, al pati, un dels gossos va començar a lladrar. Les fulles del trèmol que donava a la finestra tustaven els vidres. El sol de la tarda era com una presència en aquella habitació, la llum espaiosa del benestar i la generositat. Podíem haver estat a qualsevol altre lloc, en un lloc encantat. Vam alçar els vasos un altre cop i ens vam somriure els uns als altres com nenes que acaben de fer una pacte prohibit.
DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE L’AMOR

Altres n'han dit...
El racó de la biblioteca, Llibres per llegir, Un subproducte popLa entropía de Vero, Un libro al día.

 Enllaços:
Raymond Carver, context,  l'autor o l'editor?, la rutina de l'autorto, estil i temàtica, l'antídot del nostre dia a dia.