diumenge, 26 de juliol de 2009

El doctor Ox - Jules Verne


Verne, Jules. El doctor Ox
Madrid: Editorial Magisterio Español, 1979










Une Fantaisie du Docteur Ox
Traducció Jose Benito Alique
Col·leció Novelas y Cuentos, 230



>>Què en diu la contraportada...
Resulta casi lugar común considerar El doctor Ox como una de las más brillantes perlas del humorismo desenfadado y jovial del Julio Verne de los años felices y esperanzados. Fantasía psicofisiológica perteneciente a la serie de relatos de humor y erudición, entre los que La vuelta al mundo en ochenta días ocupa un lugar de privilegio, es, además de narración magníficamente construida, pequeña obra maestra que en absoluto desmerece de las más celebres novelas del genial bretón.

>>Com comença:
Si buscáis en un mapa de Flandes, antiguo o moderno, la pequeña localidad de Quiquendone, será harto probable que no la encontréis. ¿Acaso se trata de una ciudad desaparecida? En modo alguno. ¿De un centro de población del porvenir? Ni mucho menos. Existe, a pesar de los geógrafos, y ello desde hace ochocientos o novecientos años aproximadamente. Incluso podemos precisar que cuenta con dos mil trescientas noventa y tres almas, admitiendo que cada habitante posea una.

>>Moments:
(Pàg. 42)
-(...) Se trataba de un sabio, como sabe. ¿Por qué no habría de comportarme yo como él?
El concejal Niklausse hubiera sido incapaz de imaginar ni siquiera un argumento que pudiese contradecir la opinión de su burgomaestre.
- El hombre que muere sin haber tomado jamás una decisión durante su vida –continuó gravemente éste- es el que más se acerca a la perfección que resulta posible alcanzar en este mundo.

(Pàg. 73)
¡Sí, diez años! ¡Nada menos que diez años venían a durar las relaciones! Pero, bien pensado, ¿resulta tanto cuando de lo que se trata es de comprometerse para toda la vida? Más de diez años hay que estudiar para ser ingeniero o médico, abogado o técnico de administración civil. ¿Por qué pensar que se pueden adquirir en menos tiempo los conocimientos necesarios para ejercer de esposo?

(Pàg. 94)
¿Qué es lo que pasa, Dios mío? –se preguntaba-. ¿Qué espíritu vertiginoso ha entrado a saco en mi apacible ciudad de Quiquendone? ¿Acaso vamos a volvernos locos y tendremos que convertir esta localidad en un vasto manicomio? Pues, si la memoria no me engaña, ayer estábamos todos allí; y todos, tanto concejales como jueces, letrados, médicos y académicos, fuimos víctimas de un ataque de demencia furiosa... Mas, ¿qué es lo que tenía aquella música infernal?

(Pàg. 98)
¿Por qué entonces aquella tarde, en casa del banquero Collaert, los siropes parecieron transformados en espirituosos vinos, en chispeante champán, en ponches incendiarios? ¿Por qué hacia mitad de la fiesta una especie de inexplicable embriaguez se apoderó de todos los invitados? ¿Por qué el minué derivó en saltarelo? ¿Por qué apresuraron el compás los integrantes de la orquesta? ¿Por qué, al igual que había ocurrido en el teatro, las bujías comenzaron a brillar con un resplandor desacostumbrado? ¿Qué especie de corriente eléctrica atravesó los salones del banquero?

(Pàg. 117)
-¡Ciudadanos! –gritó entonces Silvestre Pulmacher, que tenía como ocupación habitual la de detallista de especias-. ¡Ciudadanos! ¡A pesar de lo que ha dicho ese farmacéutico indecente, yo me comprometo a matar cinco mil virgamenienses si queréis aceptar mis servicios!
-¡Cinco mil quinientos! –pujó algún patriota más decidido.
- ¡Seis mil seiscientos! – no se amilanó el especiero.
- ¡Siete mil! –gritó el confitero de la calle Helling, señor Jean Orbideck, quien estaba amasando una considerable fortuna a base de vender nata batida.
-¡Adjudicado! –sentenció el burgomaestre Van Trincasse en vista de que nadie se atrevía a hacer mayor postura.Y así fue como el confitero Jean Orbideck se convirtió en general en jefe de los ejércitos de Quiquendone.

(Pàg. 117)
- ¿Y bien? –le interrumpió el doctor Ox-. ¿Acaso no tenía yo razón? Fíjate en lo que consisten no solamente los desarrollos físicos de toda una población, sino también su sentido moral, su dignidad, su talento, su disposición política...¡Todo se reduce a una cuestión de moléculas!

(Pàg. 124)
-(...) ¿No le parece, querido Van Tricasse, que la humanidad sería más feliz viviendo a esta altura en lugar de arrastrarse sobre la chata superficie de nuestra esfera?

(Pàg. 125)
- (...) ¡La Naturaleza, Niklausse, la naturaleza! ¿Acaso la mano del hombre puede competir en algo con ella?

(Pàg. 138)
En resumen, preguntémonos para concluir, ¿no ocurrirá que la virtud, el coraje, el talento, la inteligencia, la imaginación y otras muchas facultades y cualidades dependen en el fondo de una simple cuestión de proporción de oxígeno?

>> Altres han dit...
Steven H. Silver, Time

>>Enllaços
Jules Verne, on és
Quiquendone?, ...i si tots fòssim quinquendons?, Gas Oxhídric, Flandes, Fioravanti, Burgmestre, Arcadia, gaudir del temps, sinecura, Progrés i societat, electròlisi, sàtira social, El doctor Ox musicat, Offenbach

divendres, 24 de juliol de 2009

La por - Gabriel Chevallier



Chevallier, Gabriel. La por.
Barcelona: Quaderns Crema, 2009






La peur
Traducció de Pau Joan Hernández
Biblioteca Mínima, 173



>>Com comença...
El foc covava ja als baixos fons d’Europa, mentre França, la despreocupada França dels vestits femenins lluminosos, els barrets de palla i els pantalons de franel·la, tancava les maletes per marxar de vacances. El cel era d’un blau sense núvols , d’un blau optimista, feia una calor terrible: l’única cosa que es podia témer era una sequera. Devia fer més bo al camp o a la platja. Les terrasses dels cafès feien olor d’absenta fresca i els gitanos hi tocaven La vídua alegre, que feia furor.


>>Moments...
(Pàg. 15)
Comença com una festa.
Només els cafès continuen oberts.
I encara se sent l’olor d’absenta fresca, l’olor del temps de pau.
Algunes dones ploren. ¿És el pressentiment d’una desgràcia? ¿Són els nervis?
La guerra !
Tothom s’hi prepara. Tothom hi va.
¿Què és la guerra?
Ningú no en sap res...

(Pàg. 17)
Els homes són estúpids i ignorants. D’aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l’esclavatge.
Els homes són xais. Això és el que fa possibles els exèrcits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat.

(Pàg. 20)
(...) Els que han donat el senyal de la matança somriuen a la seva futura glòria.
Aquest és el moment en què caldria disparar la primera –i l’única- ràfega de metralladora contra aquest emperador i els seus consellers, que es creuen forts i sobrehumans, àrbitres dels nostres destins, i que no són res més que miserables imbècils. La seva vanitat d’imbècils duu el món a la perdició.

(Pàg. 20)
I, per culpa d’haver-se cregut el que ensenyen els emperadors, els legisladors i els bisbes en els seus codis, manuals i catecismes, els historiadors en les seves històries, els ministres a la tribuna, els professors a les escoles i la gent com cal als salons, milions d’homes formen ramats innombrables que pastors amb galons menen cap als escorxadors al so de les bandes de música.

(Pàg. 25)
¿Qui té por? Ningú ! Ningú encara...
Vint milions d’homes, que cinquanta milions de dones han cobert de flors i de petons, s’afanyen cap a la glòria, entre cançons nacionals que canten a plens pulmons.
Els esperits estan ben drogats. La guerra va per bon camí. Els estadistes en poden estar orgullosos!

(Pàg. 43)
Ens va arrencar d’aquest embalbiment la visió del món que esclatava en flames. Acabàvem de superar una cresta i, davant nostres, el front rugia amb totes les seves boques de foc, flamejava com una fàbrica infernal, els monstruosos gresols de la qual convertien en lava sagnant la carn dels homes. Ens vam estremir davant la idea que no érem sinó hulla destinada a alimentar aquella fornal, que els soldats que hi havia allà estaven lluitant contra la tempesta de foc, el cicló vermell que incendiava el cel i feia estremir els fonaments de la terra. Les explosions eren tan denses que formaven una única resplendor i un únic soroll. Semblava que algú hagués acostat un llumí a l’horitzó inundat de gasolina, que algun geni malèvol alimentés aquelles diabòliques flames de ponx i rigués entre els núvols per celebrar la nostra destrucció.

(Pàg. 49)
- ¿Com creus que acabarà tot?
- No es pot saber. Els homes que han assumit la direcció de la guerra es veuen desbordats pels esdeveniments. Les forces són encara tan considerables que s’equilibren. Igual que en el joc de les dames, cal suprimir molts peons abans de veure-hi clar; de la mateixa manera, caldrà matar encara molts éssers humans abans que les coses es dibuixin.
- Els desgastem, com diu aquell...
- Ens desgastem mútuament.

(Pàg. 76)
Va ser com si el pànic ens etzibés una puntada de peu a les natges. Vam deixar enrere com tigres els cràters fumejants dels obusos, els llavis dels quals eren ferits, vam deixar enrere les crides dels nostres germans, aquelles crides sortides de les entranyes i que commouen les entranyes, vam deixar enrere la pietat, l’honor, la vergonya, vam rebutjar tot el que és sentiment, tot allò que eleva l’home, com pretenen els moralistes –aquells impostors que no són sota els bombardejos i exalcen el coratge. Vam ser covards, a gratcient i sense poder ser cap altra cosa. El cos governava, la por manava.

(Pàg. 83)
La claror groga d’un dia vacil·lant, com si també estigués colpida per l’horror, il·luminava un camp de batalla inanimat, completament silenciós. Semblava que tot, al nostre voltant i fins a l’infinit, fos mort, i només gosàvem parlar en veu baixa. Feia l’efecte que havíem arribat a un lloc del món que s’endinsava en l’àmbit del somni, que havia deixat enrere tots els límits de la realitat i de l’esperança. El davant i el darrere es confonien en una desolació sense límits, pastats amb la mateixa argila aigualida i grisa. Era com si haguéssim quedat encallats en alguna banquisa interplanetària envoltada de núvols de sofre, devastada per sobtades tempestes. Vagàvem pels llimbs maleïts que, en qualsevol moment, es convertirien en infern.

(Pàg. 129)
Quan vam entrar realment en contacte va ser quan li vaig demanar llibres. Entre la gent a qui agrada la lectura s’estableixen llaços de seguida. Les preferències evoquen les idees, que donen ràpidament la mesura de les opinions.

(Pàg. 134)
- I tanmateix, el deure existeix, bé que l’hi han ensenyat.
- M’han ensenya moltes coses, com a vostè, coses entre les quals m’adono que cal fer tria. La guerra no és més que una immensa absurditat, de la qual no es pot esperar ni millorament ni grandesa.
- Dartemont, la Pàtria!
- ¿La Pàtria? Vet aquí una altra paraula al voltant de la qual posa vostè, de lluny, un cert ideal prou vague. ¿Vol reflexionar sobre el que és la pàtria? Ni més ni menys que una reunió d’accionistes, una forma de propietat, esperit burgès i vanitat. Pensi en el nombre d’individus amb qui, dins la seva pàtria, es nega vostè a tenir-hi tractes, i veurà com els llaços són ben convencionals.

(Pàg. 135)
- Però, ¿i la llibertat?
- La meva llibertat em segueix. És dins el meu pensament. Shakespeare m’és una pàtria, i Goethe una altra. Encara que em canviï l’etiqueta que duc al front, no em canviarà el cervell. És a través del cervell que puc escapar-me dels lots, de les promiscuïtats, de les obligacions que tota civilització, tota col·lectivitat m’imposarà. Em faig una pàtria amb les meves afinitats, les meves preferències, les meves idees, i això no només no m’ho poden prendre, sinó que ho puc escampar al meu voltant. Amb cinquanta individus escollits de cada nació, potser formaria la societat que més satisfaccions em donaria. El meu primer bé sóc jo; val més exiliar-lo que perdre’l, canviar alguns costums que rescindir les meves funcions d’home. L’home només té una pàtria, que és la Terra.

(Pàg. 142)
Si el Fill de Déu existeix, aquest és el moment que mostri el seu cor –aquest cor que tant ha estimat els homes-, ara que tants cors sagnen. ¿Tot ha estat, doncs, debades, el seu Pare el va sacrificar inútilment? El Déu de misericòrdia infinita no pot ser el mateix de les planes d’Artois. El Déu bo, el Déu just no ha pogut autoritzar que es faci en nom seu un puré d’homes semblant, no pot voler que tal devastació dels cossos i els esperits serveixi a la seva glòria.
¿Déu? Apa, apa, el cel és buit, buit com un cadàver. Al cel, no hi ha res més que els obusos i tots els artefactes mortals dels homes.La guerra ha matat també Déu!

(Pàg. 160)
Durant molt de temps, als meus ulls, el pare va pertànyer a aquell món inaccessible de les persones grans, detentores de privilegis i de tota la saviesa, durant molt de temps m’he sentit sota la seva dominació. Avui, tinc una vida pròpia que se li escapa.

(Pàg. 168)
Som l’un al costat de l’altre, però els nostres pensaments estan molt allunyats. ¿Un pare i un fill? Sí, és clar. Però sobretot: un home del front i un home de la reraguarda...La guerra ens separa, una guerra que jo conec i que ell ignora.

(Pàg. 222)
Visc com una bèstia, una bèstia que en primer lloc té gana i en segon lloc està cansada. Mai no m’havia sentit tan embrutit, amb el cap tan buit de pensaments, i comprenc que l’esgotament físic, que no deixa als altres temps de reflexionar, que els redueix a no sentir res més enllà de les seves necessitats elementals, és un mitjà segur de dominació.

(Pàg. 249)
Cal lluitar contra la por als primers símptomes; si no, la por t’embruixa, i estàs perdut, arrossegat en un daltabaix que la imaginació precipita amb les seves invencions esgarrifoses. Els centres nerviosos, un cop desajustats, donen les ordres a contratemps i traeixen fins i tot l’instint de supervivència amb les seves decisions absurdes. El súmmum de l’horror, que s’afegeix a aquesta depressió, és que la por deixa a l’home la facultat de jutjar-se. Es veu a si mateix en l’últim grau de la ignomínia, i no té cap manera d’aixecar-se, de justificar-se als seus propis ulls.
En aquest punt em trobo...

(Pàg. 258)
El nostre futur és al davant, sobre aquest sòl llaurat i estèril cap al qual correm, el pit i el ventre oferts...
Esperem l’hora H, que ens crucifiquin, abandonats de Déu, condemnats pels homes.
Desertar! Ja és massa tard...

(Pàg. 276)
Els homes de primera línia combaten sense testimonis, sense àrbitres per prendre nota dels cops, enmig d’una gran confusió. Són els únics que poden realment saber la vàlua de cadascú, cosa que converteix tantes proclames en ridícules i tantes distincions en vergonyoses. Coneixen bé les reputacions usurpades que tenen, tanmateix, tanta credibilitat a la reraguarda. Aquesta igualtat en els honors i aquesta desigualtat en els perills desacrediten les medalles. Pel que fa als galons, s’han convertit ràpidament en atributs ridículs, que ens hem arrencat fa temps de les mànigues.

(Pàg. 281)
L’horror de la guerra rau en aquesta inquietud que ens rosega. El seu horror rau en la duresa, en la repetició incessant dels seus perills. La guerra és una amenaça perpètua. “No sabem ni l’hora ni el lloc”. Però sabem que el lloc existeix i que l’hora vindrà. És insensat esperar que sempre ens en sortirem.
Això és el que fa que pensar sigui una cosa terrible. (...)

(Pàg. 282)
L’home de les espitlleres està agafat entre dues forces. Al davant, l’exèrcit enemic. Al darrere, la barrera dels gendarmes, l’encadenament de les jerarquies i de les ambicions, sostinguts per l’empenta moral del país, que viu segons una concepció de la guerra de fa un segle i crida: “Fins al final !”. A l’altra banda, la reraguarda contesta: “Nach Paris!”. Entre aquestes dues forces, el soldat, sigui francès o alemany, no pot ni avançar ni retrocedir. Així mateix, aquell crit que puja de vegades de les trinxeres alemanyes; “Kamerad Franzose!” és probablement sincer.

(Pàg. 341)
- (...) Mira, que et faré el balanç de la guerra: cinquanta grans homes als manuals d’història, milions de morts de qui ningú no es recordarà i mil milionaris que dictaran la seva llei. La vida d’un soldat representa aproximadament cinquanta francs a la cartera d’un gran industrial de Londres, de París, de Berlín, de Nova York, de Viena o de qualsevol altre lloc. ¿Ho comences a comprendre?.
- Aleshores, ¿què en resta?
- Res, absolutament res! ¿Que potser pots creure en alguna cosa després del que has vist? L’estupidesa humana és incurable. Raó de més per riure-se’n.

>>Altres han dit...
Biblioblog, El Periódico, La Gran Guerra, Perdida en la Mancha

>> Enllaços...
Chevallier, Jean Dartemont, el guíó dels fets, la Gran Guerra en imatges (franceses), la Gran Guerra en imatges (alemanyes), Chemin des Dames, el deure militar, l'ètica militar al descobert, l'infern, carn de canyó catalana, Theodore Botrel, Gasos, gasos !!!, Armée Noire

dimecres, 8 de juliol de 2009

Divina Comèdia - Danthe Alighieri


Alighieri, Dante. Divina Comèdia.
Versió de Joan F. Mira
Barcelona: Proa, 2000




Divina CommediaTraducció, introduccions i notes de Joan F. Mira

>> Que en diu la contraportada...La figura de Dante Alighieri (1265-1321) ocupa un lloc de privilegi en el panorama de la literatura universal, i la seva obra mestra, la Divina Comèdia, ha esdevingut al llarg dels segles un dels tresors més preuats de la cultura occidental i un títol mític de la història de la literatura. A la Comèdia, que Boccaccio va qualificar de Divina immediatament després de la seva aparició, el Dant hi modula un llenguatge nou i estructura una obra excepcional capaç d’identificar història i filosofia, mite i ciencia, a través del discurs d’un viatge i d’una ficció literaria. La Divina Comèdia es presenta com una narració que inclou tots els sentits de la vida, de la història i del conjunt dels coneixements del seu temps. El seu propòsit era mostrar el camí de la felicitat, que passava per dos estadis previs a l’entrada al Paradís. En aquest camí, l’home ha de ser acompanyat per la raó humana, representada per Virgili, i per la revelació, que personifica Beatriu.

La feina de Joan F. Mira com a traductor de l’obra major del Dant és d’una eficacia indiscutible i permet llegir el magne poema amb tota la seva alenada èpica i narrativa. El teu treball se suma a una llarga tradició de versions catalanes de la Divina Commedia, iniciada amb Andreu Febrer, en el segle XV, i que compta, entre les de més anomenada, amb la de Josep M. de Sagarra. Per aquesta traducció, Joan F. Mira ha rebut el Premi Nacional de Traducció del Ministerio de Cultura, el Premi de la Crítica “Serra d’Or” i la Medalla d’Or de la Ciutat de Florencia.

>>Com comença...
Com comença
A la meitat del camí de la vida
Em vaig trobar dins d’una selva obscura,
Perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
Una selva salvatge, i aspra i forta
Que em renova la por només pensar-hi!:
És tan amarga, que és poc menys que mort.

>>Moments...
(Pàg. 41)“Per mi entrareu a la ciutat sofrent,
per mi entrareu cap a l’etern dolor,
per mi entrareu amb la perduda gent.
La justícia mogué el meu constructor:
Em varen fer la divina potència,
L’alta saviesa i el primer amor.
Abans de mi no va ser creat res
Que no fóra tan etern com sóc jo:
Deixeu tota esperança, el qui hi entreu.”
(Cant III, Infern)
(Pàg. 89)
Baixàrem a la quarta fondalada,
Continuant per aquell trist pendent
Que conté tot el mal de l’univers.
Ah, justícia de Déu!, qui amuntegà
Tants turments com ho he vist, i tan estranys?,
I per què ens destrueix així el pecat?
(Cant VII, Infern)
(Pàg. 93)Ara pots veure, fill, la curta burla
Dels béns que són confiats a la fortuna,
Pels quals tant es barallen els humans;
Perquè tot l’or que hi ha sota la lluna,
O que hi hagué, no donarà repòs
A cap d’aquestes ànimes cansades.
(Cant VII, Infern)
(Pàg. 149)Però ara mira cap avall, que som
A propo del riu de sang en el qual bull
Qui causa dany als altres amb violència.
Oh cobdícia cega, ira boja,
Que ens inciteu tant en la vida curta,
I en l’eterna ens porteu a un bany cruel!
(Cant XII, Infern)

(Pàg. 239)
L’avarícia vostra entristeix el món,
I exalta els vils mentre trepitja els bons.
(Cant XIX, Infern)
(Pàg. 261)
“Creus, Malacua”, va dir el meu mestre,
“que tu veuries que he vingut ací,
sense temor de tots els atacs vostres,
si no ho volgueren Déu i un fat propici?
Deixa’ns passar, que és voluntat del cel
Que jo li ensenye a algú aquest camí esquerp.”
(Cant XXI, Infern)

(Pàg. 317)
Gaudeix, Florència, ja que ara ets tan gran
Que per mar i per terra bats les ales,
I que el teu nom s’escampa per l’infern!
(Cant XXVI, Infern)

(Pàg. 467)
Quan, per motiu d’un plaer o un dolor
Que ens ocupa alguna facultat,
L’ànima s’hi concentra totalment,
Sembla que no actua altra potència;
I això va contra aquell error que creu
Que a dins tenim encesa més d’una ànima.
(Cant IV. Purgatori)

(Pàg. 559)
Tenir gran nom al món, no és més que un buf
De vent, que ve d’ací i després d’allà,
I canvia de nom i de sentit.
(Cant XI. Purgatori)

(Pàg. 609)
(...) Germà,
el món és cec, i es veu que tu véns d’ell.
Els vius atribuïu totes les causes
Només al cel, com si ell ho mogués tot
Amb ell mateix i per necessitat.
Si fóra així, seria destruit
El lliure arbitri, i no seria just
Rebre joia pel bé i dolor pel mal.
(Cant XVI Purgatori)

(Pàg. 665)
Oh cels, que suposem que tot girant
Feu canviar la situació ací baix,
Quan vindrà qui farà que acabe aquesta?
(Cant XX. Purgatori)
(Pàg. 675)
Cap ignorància, i mai amb tanta guerra,
M’ha provocat tal desig de saber (...)
(Cant XX. Purgatori)

(Pàg. 707)
Qui creuria que l’olor d’una fruita,
I el d’una aigua, pogués penetrar tant,
Sense saber com, i engendrar la gana?
(Cant XXIII. Purgatori)

(Pàg. 777)
L’aigua que veus no sorgeix d’una vena
Que es torna a omplir amb vapors refredats,
Com riu que perd i augmenta el seu cabal;
Sinó que ix d’una font permanent
Que del voler de Déu va prenent tota
L’aigua que vessa, oberta a dues parts.
Per aquesta part baixa amb la virtut
Que et lleva la memòria del pecat;
I per l’altra et torna el record del bé.
Per ací es diu Leteu, i a l’altra banda
Eunoè, i no produeix cap efecte
Si hom no la tasta abans ací i allà;
El seu sabor supera tots els altres.
(Cant XXVIII. Purgatori)
(Pàg. 851)
La glòria d’aquell que tot ho mou
Penetra l’univers, i resplendeix
En una part més i en una altra menys.
Vaig ser al cel que en rep la llum més forta,
I vaig veure coses que no les pot
Ni les sap dir qui ha baixat d’allà dalt;
Perquè, acostant-se més al seu desig,
L’intel.lecte arriba tan endins
Que la memòria ja no el pot seguir.
(Cant I. Paradís)
(Pàg. 865)
Si l’opinió dels homes s’equivoca
Allà on la clau dels sentits no obre el pany,
Ja no t’haurien d’afectar les fletxes
De l’estranyesa en veure que, darrere
Dels sentits, la raó té ales ben curtes.
(Cant II. Paradís)
(Pàg. 941)
Si el meu germà pogués preveure això,
Evitaria la pobresa avara
De Catalunya, per no rebre’n dany;
Per si o per altri, que la seua barca
Ja carregada, no es carregue més.
A ell, que és avar, tot i venir d’un pare
Generós, li caldria una milícia
Que no pensara tant a omplir les arques.
(Cant VIII. Paradís)

(Pàg. 977)
Ah, passions insensates dels mortals,
Que deficients que són els sil·logismes
Que us fan batre les ales cap a baix!
(Cant XI. Paradís)
(Pàg. 1.067)I, vençut jo amb la llum del seu somriure,
Ella em va dir: “Ara gira’t i escolta,
Que el paradís no és tot en els meus ulls.”
(Cant XVIII. Paradís)
(Pàg. 1.181)No preteníem que a mà dreta dels nostres
Successors, hi seguera part del poble
Cristià i altra part a l’altra mà;
Ni que les claus que em van ser concedides
Esdevingueren signe en estendard
Que combatera contra els batejats;
Ni que jo fos figura en un segell
Per privilegis falsos i venuts,
Que em fan sovint enrogir tot encès.
(Cant XXVII. Paradís)

(Pàg. 1.187)
Oh cobdícia, que enfonses els mortals
Sota teu, tant que ningú té poder
De traure els ulls sobre les teues ones!
La voluntat floreix molt bé en els homes,
Però la pluja permanent transforma
Les bones prunes en fruita podrida.
La innocència i la fe es troben només
En els infants petits, i després fugen
Abans que el pèl els cobrisca la galta.
(Cant XXVII. Paradís)

>> Altres n'han dit...Les meves lectures i més coses,

>> Enllaços:Dante, Virgili, Joan F. Mira, Gustave Doré, la mitologia com a motor, Cercles de l'infern, ànimes volubles, Beatriu, Gerió, el Flow o el Paradís, Avara poverta, Leteu, Florència, motiu lúdic, pecats capitals,



dimarts, 7 de juliol de 2009

Cineclub - David Gilmour


Gilmour, David. Cineclub
Barcelona: Empuries, 2009











The Film Club.
Traducció de Ferran Ràfols
Col·lecció Empúries Narrativa, 343

>> Què en diu la contraportada...
David Gilmour és un crític de cinema sense feina que intenta convèncer el seu fill Jesse, de quinze anys, que faci els deures. Quan s’adona que en Jesse està començant a veure el tema de l’escola com una cosa pesada i carregosa, ofereix al seu fill un tracte ben poc convencional: pot deixar d’anar a l’escola i no treballar ni pagar lloguer, però haurà de veure tres pel·lícules setmanals amb el seu pare. Setmana rere setmana, asseguts al sofà, pare i fill miren pel·lícules de tota mena, des d’Amor a boca de canó fins a La llavor del diable passant per Showgirls i pel·lícules d’Akira Kurosawa, Martin Scorsese, Brian DePalma, Billy Wilder, entre d’altres. Les pel·lícules els ajuden a parlar sobre la vida d’en Jesse i els seus petits drames sentimentals amb jovenetes volubles que li trenquen el cor a cada separació.
Cineclub és un relat autobiogràfic brillant i poc convencional sobre la relació entre un pare i un fill en el difícil procés de l’adolescència, en què els protagonistes, a mesura que en el cineclub setmanal parlen de dones, música, feina, drogues, diners, amor i amistat, veuen com les seves vides cambien de manera sorprenent.

>> Com comença...
L’altre dia estava aturat en un semàfor en vermell quan vaig veure que el meu fill sortia d’un cinema. Anava amb la seva nova nòvia. Ella li agafava la punta de la màniga de la jaqueta amb el capcirons dels dits i li xiuxiuejava alguna cosa a l’orella. No vaig poder veure de quina pel.lícula es tractava –un arbre en plena floració tapava la marquesina- però em vaig sorprendre a mi mateix recordant amb una ràfega de nostàlgia gairebé dolorosa els tres anys que vam passar, tots dos sols, mirant pel·lícules, parlant al porxo, una oportunitat màgica que un pare no acostuma a tenir amb el seu fill tan entrada l’adolescència. Ara ja no el veig tant com abans (i així ha de ser), però va ser una època esplèndida. Un cop de sort per a tots dos.

>> Moments...
(Pàg. 13)
Era diumenge, un d’aquells dies que odies a l’adolescència, amb el cap de setmana gairebé acabat, els deures per fer i la ciutat grisa com el mar un dia sense sol. Fulles humides als carrers, el dilluns assetjant des de la boira.

(Pàg. 34)
-Creus que sóc massa jove per llegir a Lowry? –va preguntar.
Pregunta difícil. Sabia que, en aquell moment de la seva vida, el llibre el perdria al cap de vint pàgines.
-Hauries de conèixer uns quants llibres abans de llegir-lo –vaig dir.
-Quins?
-És per això que es va a la universitat –vaig dir.
-Però no te’ls pots llegir igualment?
-Pots. Però la gent no ho fa. Hi ha llibres que només llegeixes quan t’hi obliguen. És la bellesa de l’educació formal. Fa que llegeixis moltes coses que normalment no et prendries la molèstia de mirar-te.
-I això és bo?
-A la llarga, sí.

(Pàg. 45)
Triava les pel·lícules de manera arbitrària, sense cap ordre en concret; la major part havien de ser bones, clàssics, si era possible, però atractius, l’havien de treure de les seves cabòries amb una trama forta. No tenia cap sentit, com a mínim no en aquest moment, posar-li films com ara 8 ½ de Fellini. Arribarien amb el temps, aquestes pel·lícules (o no arribarien). No volia ser impermeable al seu plaer, a la seva ànsia d’entreteniment. Per alguna banda s’ha de començar; si vols que algú s’apassioni per la literatura no comencis donant-li l’Ulisses –tot i que, per ser franc, trobo que una vida sense l’Ulisses és una idea magnífica.

(Pàg. 58)
Arribats a aquell punt, el cel s’havia tenyit d’un blau fosc, dens, amb una franja roja al llarg de l’horitzó. Quanta bellesa extraordinària hi ha repartida pel món, vaig pensar. És a causa d’un Déu, em vaig haver de preguntar, o és simplement el resultat de milions i milions i milions d’anys de l’atzar més absolut? O són només coses que penses quant ets feliç a les quatre de la matinada?

(Pàg. 66)
Hi ha pel·lícules que et deceben; devies estar enamorat o tenir el cor trencat, devies patir algun trasbals quan les vas veure, perquè ara, vistes amb un bagatge diferent, no conserven cap màgia.

(Pàg. 116)
Definitivament, les coses estaven canviant entre nosaltres. Sabia que, en un futur no gaire llunyà, tindríem un duel amb pistoles i que perdria jo. Com la resta de pares de la història. Per això vaig triar la seguent pel·lícula.

(Pàg. 120)
Però la perversitat, la irritació, un sentit d’urgència supervisòria, no sé exactament què, va doblegar la meva cautela i vaig obrir la safata del reproductor. I què en va sortir? No era el que m’esperava. Era la petita producció hongkonguesa Chungking Express, que li havia passat uns mesos abans. Imatges d’una asiàtica prima com una branca d’api que ballava sola a casa d’un desconegut. Quina cançó era? Ah, sí, California Dreamin’, l’èxit de The Mamas an the Papas, que sonava fresca i gran com mai no ho havia fet als anys seixanta.

(Pàg. 124)
-Superar una dona demana el seu temps, Jesse. És com deixar-te créixer les ungles. Pots fer el que vulguis, pastilles, altres noies, anar al gimnàs, no anar al gimnàs, beure, no beure, no sembla que hi hagi cap diferència. No arribes a la meta ni un segon abans.

(Pàg. 142)
American Graffiti no tracta només d’un grup de nois un dissabte a la nit. Hi ha un moment fantàstic en què un Richard Dreyfuss joveníssim passa per l’emissora de ràdio local i es troba en Wolfman Jack fent la seva habitual veu trencada. De cop i volta, entén en què consisteix el centre de l’univers: no és un lloc, és l’encarnació del desig de no perdre’s mai res. Dit d’una altra manera, resulta impossible anar-hi, és més aviat un lloc en el qual et vols convertir. I em va encantar el parlament del paio del hot road, quan diu que abans necessitava tot un dipòsit de gasolina per “fer-se” el carrer principal de la ciutat i que ara en cinc minuts ha acabat. Sense saber-ho, parla del final de la infància. El món s’ha encongit mentre tu miraves cap a una altra banda.

(Pàg. 160)
Triar pel·lícules per a algú altre és arriscat. En certa manera, resulta tan revelador com escriure-li una carta. Demostra com penses, quines coses et mouen, a vegades fins i tot com et penses que el món et veu a tu. De manera que quan recomanes eufòricament una pel·lícula a un amic, quan li dius “És brutal, t’encantarà”, resulta una experiència nauseabunda trobar-te’l l’endemà i que et digui, amb una cella alçada, “Això t’ha fet gràcia?”.
Recordo que una vegada vaig recomanar Ishtar a una dona amb qui fantasiejava només perquè em fes aquella mirada la propera vegada que ens veiéssim. Ah, deia, o sigui que ets així.

(Pàg. 164)
En acabat, un dia (els ciclistes tornaven a dur guants), va sonar el telèfon i vaig sentir la veu d’en Jesse. Tremolosa, com la d’algú que no troba el seu lloc en el present, com si el gel et rellisqués a sota els peus.
- M’acaben de plantar –va dir.
- A la feina?
- No. La Cloë. M’acaba de plantar.

(Pàg. 192)
Però fins i tot ara, mentre escric aquestes paraules, vull ser prudent. Recordo la meva última entrevista amb David Cronenberg, durant la qual vaig comentar, de manera més aviat llòbrega, que pujar un fill consistia en una sèrie de comiats, l’un darrere l’altre, primer als bolquers i als vestits de neu i finalment al nen mateix. “Es passen la joventut abandonant-te” vaig observar, i aleshores ell, que també té fills adults, em va respondre: “Sí, però, marxen mai, en realitat?”.

(Pàg. 197)
Hi ha nits que passejo pel seu dormitori del tercer pis; entro i m’assec a l’espona del llit; em sembla impossible que se n’hagi anat, i durant els primers mesos passar per allà m’afectava. Veig que s’ha deixat Chungking Express a la tauleta de nit; ja no li serveix de res, n’ha tret el que necessitava i l’ha deixada enrere com la pell de les serps.

>> Altres n'han dit...
Llibròfags, Llegit, Llibreta de la Núria, The New York Times

diumenge, 5 de juliol de 2009

Vampíria Sound - Pep Blay


Blay, Pep. Vampíria Sound
Barcelona: Rosa dels Vents, 2004



>>Què en diu la contraportada...
Sònar 2003. Concert de Björk. Un periodista musical, desfasat i decadent, expert en rock sinistre i aficionat al món dels vampirs, torna a beure més del compte i perd el sentit en el mateix lloc on apareixen els dos primers cadàvers de “l’assassí del compacte”. Faltat de coartada, el protagonista decideix emprendre un periple que el posa sobre la pista d’un vampir.
Els djs, els concerts de rock i els crítics musicals. La nit de Barcelona I els vampir que l’habiten. La sang i la beguda, dues addiccions amb massa punts en comú que disparen una tercera obsessió: el sexe. La fugida a les arrels, un viatge demoníac a Tarragona, Reus, Montblanc i un poble solitari, tan bell com enigmàtic, al peu de la serra del Montsant: Albarca.
Una novel·la musical amb elements de thriller i de crónica vampírica, escrita sense embuts, amb un llenguatge directe i actual inspirada en personatges reals i ambientada en les vint-i-vuit nits que es van succeir des del Sònar, el 13 de juny del 2003, fins a l’actuació de Lou Reed a l’Auditori, amb unes quantes sessions de djs i destacades cites rockeres, com la Fira del Disc, el Dr. Music Day, la concentració mundial de Harley Davidson, la gira dels Rolling Stones i el Senglar Rock.
Amb massa sexe, massa sang i massa alcohol.

>> Com comença...
1a nit
Divendres, 13. Juny del 2003. Llavis de purpurina, perruques magenta, vermell i taronja, sanefes tatuades fins a la ratlla de les natges, piercings al melic, a la boca, a la cella, ja tens l’entrada? fa tres hores que espero, ulleres de pasta, faldilles curtes, molt curtes, cintures ajustades, molt ajustades, botes de plataforma, forats a l’aixella, estrips als pantalons, malles als pits, somriures que es perden, mirades descarades, se li veu un mugró, vols una birra? són més barates, la gorda no calla, aquest tio és imbècil, tinc ganes de marxa, quin culet que passa, avui serà l’hòstia, està ple de ties, em passes l’aigua? què vol aquell tio? ei, la Björk, tio, que veurem la Björk! Treu la llengua que t’hi poso el dit...

>>Moments...
(Pàg. 23)
Potser sí. Potser li convindria canviar d’aires i deixar el periodisme musical per dedicar-se a coses tan surrealistes com aquesta: un programa de paraules. Per què no? Ja fa massa anys que s’arrossega per la nit anant de concert en concert, amb la síndrome de Peter Pan i paint malament que els nanos el tractin de vostè i el mirin amb cara estranya perquè du el pèl llarg com Jim Morrison i Bunbury, mentre que ells van pelats. És que ja són quinze anys de diferencia els que té amb el públic del techno. Com ha de conectar en els seus escrits amb la gent des d’aquesta perspectiva tan allunyada? Però aleshires és que només pot escriure per a lectors de la seva edat? És que un crític musical està condemnat al relleu cada vuit anys, com un president del govern?

(Pàg. 47)
(...) és el que passa amb els crítics musicals. En saben molt de música però són incapaços de relacionar-la amb altres aspectes culturals. Per a mi l’art és molt més ampli. No es pot fer una crítica de Marylin Manson sense parlar de cinema, body-art i sectes satàniques, per exemple. Ja sé que no es pot obligar la gent a ser autentiques enciclopèdies, però sí a tenir una visió més oberta de les coses. És clar que quan veig que els xavals fan un grup de crossover només perquè volen tocar com els Red Hot Chili Peppers, o que van d’indies perquè els mola el pop britànic, se m’acaben els arguments per escriure d’alguna cosa que no sigui música.

(Pàg. 111)
-“Cadascú porta un personatge a dins i de vegades necessitem treure’l enfora”, deia David Bowie quan parlava de Ziggy Stardust i dels seus fans que es disfressaven.
- I tu quin portes? Dj Mal? –li pregunta el JB
- DJ què? –reacciona el Max amb cara de póquer.
- Res. És que l’altre dia vaig veure a la zona VIP del Sónar un personatge vestit de làtex, rotllo sado-maso, amb una caputxa que li tapava la cara...
- És que el Sónar és això. Un aparador de disfresses per descobrir personatges...-(...)

(Pàg. 172)
La seva vida sempre ha estat una batalla diaria per demostra als altres la seva capacitat creativa i la seva agudeza intel·lectual. Si ha llegit molt, és perquè algun dia escriurà el llibre més universal i underground de la literatura catalana. Si ha anat a concerts, és perquè vol ser la figua més reputada de la crítica del país. Tot ha tingut sempre un objectiu, una finalitat, un destí. Èxit o fracàs, no hi ha més alternatives. Estressant. Fins i tot la beguda ha estat part d’aquest projecte: és el preu que està pagant per sentir la vida com un artista. Amb tots els tòpics. Benvingut al món de la bohemia.

(Pàg. 182)
Volen. Suren. Són dues ànimes en pena que vaguen per les ruines del cap de setmana a Barcelona. El cervell se’ls està girant i el JB ha tancat el candau d’una part important de la seva memòria recent per continuar perdut, però viu.

(Pàg. 281)
- Hi ha un error més gran a la història que l’Holocaust?

(Pàg. 284)
(...) Té un ull gravant un videoclip de Joy División i l’altre està buscant sepulcres mal tancats i cendres de cultes satànics.
- La mort et va desprendre’t de tot el que tu creus que és important. Totes aquelles coses que t’estressaven i per les quals paties tant, automàticament deixen de tenir importancia quan la mort t’està abraçant. –La Maria l’agafa per la cintura i l’atura un moment-. Hauríem d’aprendre a morir cada dia. Viuríem més feliços.

(Pàg. 325)
La memòria és una perversió de la realitat i l’amnèssia el millor antidepressiu, gairebé un salvavides.


>>Enllaços:
Pep Blay, x
iulets, estramoni, Ou est klaus barbie?, Festival Sonar, El cinquè beatle: Charles Manson,
Albarca, Lilith, La Mascarada,

dijous, 2 de juliol de 2009

Ara no em ve de gust, gràcies.


Potser alguna vegada has trobat un llibre o autor que, sense saber-ne ni sentir-ne res abans, t’ha cridat l’atenció.

Potser no hi has pensat més fins que, al cap de dies, setmanes, potser mesos, comences a veure’l en les primeres posicions de les recomanacions, en les llistes dels més venuts, en les ressenyes de televisió i ràdio,…

Potser aquell dia, aquell enamorament sobtat que vas experimentar, es marceix; el llibre ja no t’interessa perquè, sense llegir-lo ja te n’has cansat.
L’altra dia, escoltant Icat FM, un locutor gris i avorrit llegia (no explicava) la llista de llibres de ficció més venuts. Va llegir quelcom com:

...I al capdamunt de la llista trobem el darrer lliurament de Larsson, que complimenta la seva trilogia que s’ha mantingut inexplicablement durant tant de temps en les primeres posicions...

Inexplicablement? Però si el Larsson i la seva trilogia són omnipresents gràcies a la campanya mediàtica que els principals puntals de la “cultureta” estan portant a terme des de fa mesos !!!. Perquè aquest locutor-llegidor (que no lector), s’estranya?.

Actuacions com aquesta, que en el fons proposen substituir la lectura, pel pur consum, igualen l’obra literària i l’esforç intel·lectual del seu creador a un article promocional, a un fast-food. Actuacions com aquesta, que canvíen la fruïció per la necessitat de... (de parlar sobre el mateix que la resta, de no quedar exclòs, d'estar a la última...) i exclouen qualsevol altre obra, tant o més vàlida que la que han triat, són actuacions que crec que no fan més que limitar (mitjançant el dubte que sembren), el dret del lector a poder enamorar-se de qualsevol obra.

I aquestes actuacions de “Gran Germà”, no només es donen en l’àmbit literari. La cultureta mediàtica i l’auge dels programes de tendències necessiten continguts per poder sobreviure en la seva lluita diària.
Per això, a tots ens ha d’agradar el rock de Bruce Springsteen, o el d’U2. Per això també, només tenim ulls pel Miquel Barceló i les seves cúpules, o només ens queda bé la samarreta del Barça o, al juny, no pensem en altra cosa que en anar al Sònar i per sopar... per sopar intentar esferificar el pa amb tomàquet, estil Ferran Adrià.

M'enteneu?. No vull treure mèrits a ningú. Segur que d’aquí tres o quatre anys, em vindrà molt de gust descobrir per voluntat propia a Larsson i en gaudiré, o potser escoltaré de nou Springsteen, o igual apreciaré millor a Barceló, però de veritat, ara no, gràcies. Els tinc avorrits. Me'ls han fet avorrir.

>>Altres han dit:
Haruki Mukarami a Tòquio blues. (Pàg. 39)
- ¿Quins escriptors t’agraden? -li vaig preguntar.
- Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens -em va respondre a l’instant
- No es pot dir que siguin l’últim crit.
- Per això els llegeixo. Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs (...).

David Gilmour a Cineclub. (Pàg. 33-34)
-Creus que sóc massa jove per llegir a Lowry? –va preguntar.
Pregunta difícil. Sabia que, en aquell moment de la seva vida, el llibre el perdria al cap de vint pàgines.-Hauries de conèixer uns quants llibres abans de llegir-lo –vaig dir.
-Quins?
-És per això que es va a la universitat –vaig dir.
-Però no te’ls pots llegir igualment?
-Pots. Però la gent no ho fa. Hi ha llibres que només llegeixes quan t’hi obliguen. És la bellesa de l’educació formal. Fa que llegeixis moltes coses que normalment no et prendries la molèstia de mirar-te.
-I això és bo?
-A la llarga, sí.

>> Enllaços:
Icat FM, Bruce Springsteen, U2, Miquel Barceló, Barça, Sònar, Larsson, agenda setting,