dimecres, 30 de juliol de 2014

L'educació de l'estoic - Fernando Pessoa




"Des que existeix intel·ligència, tota la vida és impossible."




Pessoa, Fernando. L'educació de l'estoic.
Barcelona: Quaderns Crema, 2003

A educaçao do estóco. Traducció d'Antoni Ibàñez
Col·lecció Biblioteca Mínima, 131  i


è  Què en diu la contraportada...
Del bagul que Fernando Pessoa va llegar a la posteritat —d’on surten els papers manuscrits o mecanografiats, signats per diferents personatges, que conformen bona part de la seva obra— va sorgir un misteriós quadern de tapes negres atribuït al Baró de Teive, que començava amb una decidida afirmació de voluntat suïcida i que anava encapçalat pel subtítol «la impossibilitat de fer art superior». Més que un manual teòric o una guia de consells pràctics per a la vida —o per a la mort—, L’educació de l’estoic és una crònica personal de tot un camí voluntariosament disposat: l’exercici de la raó i les seves armes per erradicar el dolor i, consegüentment, l’abdicació —lúcida, implacable, irònica— davant la vida..

è  Com comença...
Manuscrit trobat en un calaix

Per no deixar el llibre sobre la taula de la meva habitació, no fos cas que l'examinessin les mans sospitosament netes dels criats de l'hotel, vaig obrir amb cert esforç el calaix i el vaig ficar allà, empenyent-lo cap endins. Va topar amb alguna cosa, ja que el calaix no era gaire fondo.

è  Moments...
(Pàg. 9)
Va descendir sobre nosaltres la més profunda i la més mortal de totes les sequeres seculars: la del coneixement íntim de la vacuïtat de tots els esforços i de la vanitat de tots els propòsits.

(Pàg. 12)
No hi ha major tragèdia que una igual intensitat, en la mateixa ànima o en el mateix home, del sentiment intel·lectual i del sentiment moral. Perquè un home pugui ser distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Perquè un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral. No sé quin joc o ironia de les coses ens condemna a la impossibilitat d'aquesta dualitat tan gran. Malauradament, jo la pateixo. Així, per tenir les dues virtuts, mai no vaig poder fer res de bo. No va ser l'excés d'una qualitat, sinó l'excés d'ambdues, el que em va matar per a la vida.

(Pàg. 16)
Idees brusques, admirables, frasejades en part amb paraules intensament pròpies, però deslligades, que cal cosir després, erigibles en monuments; però la voluntat no les acompanyaria si hagués de tenir l'estètica com a companya i no quedar en paràgrafs del conte possible; tan sols línies que, tot i semblar admirales, en realitat només ho serien si al seu voltant s'hagués escrit el conte del qual elles eren moments expressius, dites sintètiques, relacions... les unes eren dites de l'esperit, admirables però incomprensibles sense el text que mai no va ser escrit.

(Pàg. 17)
Pertanyo a una generació -suposant que aquesta generació sigui més persones que jo- que va perdre per igual la fe en els déus de les religions antigues i la fe en els déus de les irreligions modernes. No puc acceptar Jehovà ni tampoc la humanitat. Crist i el progrés són  per a mi mites del mateix món. No crec en la Verge Maria ni en l'electricitat.

(Pàg. 19) XXX
La conducta racional de la vida és impossible. La intel·ligència no dóna regles. Vaig comprendre, llavors, allò que potser està ocult en el mite de la Caiguda: em va colpejar a l'esguard de l'ànima, com un llampec colpejaria el cos, el terrible i veritable sentit d'aquella temptació per la qual Adam va menjar de l'Arbre dit de la Ciència.
Des que existeix intel·ligència, tota la vida és impossible.

(Pàg. 21)
El nostre mal no resideix en l'individualisme, sinó en la qualitat d'aquest individualisme. I aquesta qualitat és estàtica en lloc de dinàmica. Ens valorem per allò que pensem en comptes de valorar-nos per allò que fem. Oblidem que allò que no vam fer, no ho vam ser; que la primera funció de la vida és l'acció, com el primer aspectes de les coses és el moviment.

(Pàg. 31)
L'escrúpol és la mort de l'acció. Pensar en la sensibilitat aliena és estar segur de no actuar.

(Pàg. 34)
Sí, vaig tenir esperances, perquè tot el que no sigui tenir esperances és mort.

(Pàg. 44)
La dignitat de la intel·ligència està en reconèixer que és limitada i que l'univers està fora d'ella. Reconèixer, a desgrat o no, que les lleis naturals no se sotmeten als nostres desigs, que el món existeix independentment de la nostra voluntat, que el fet d'estar tristos res no prova sobre l'estat moral dels astres o de la gent que passa pel carrer: en això rau el veritable ús de la raó i la dignitat racional de l'ànima.

è  Altres n'han dit...
Ulises de los libros, Letras libres, St. Orberose, El blog de Jaime Noguera, Clarín.

è  Enllaços:
Fernando Pessoa, retrat del baró de Teive, cos temàtic, l'estoïcisme.

dissabte, 26 de juliol de 2014

Història d'Irene - Erri De Luca



"(...)  i d'allà s'escapa, amb una tombarella de nen del carrer que es capbussa al mar, la vida que esperava un moment de felicitat per deixar de fer nosa."



De Luca, Erri. Història d'Irene. 
Barcelona: Edicions Bromera, 2014

Storia di Irene. Traducció d'Albert Pejó.
Col·lecció L'eclèctica, 232  i


è Què en diu la contraportada...
Irene té els ulls rodons dels peixos, dels ocells, dels mamífers. No es tornen allargats ni tan sols quan somriu. Té catorze anys i aviat donarà a llum. Ningú sap qui és el pare de la criatura que espera, però ha arribat el moment de confiar la seva història. És un secret esquitxat de sal, que condensa la bellesa marina i la força de les onades.
Aquesta és la primera de les tres històries que ens presenta Erri De Luca, lligades per una de les seves grans passions: la mar. I és que la mar esdevé taula de salvació, font de vida i d’inspiració literària en circumstàncies tan diferents com les d’Irene, les del soldat Aldo De Luca –pare de l’escriptor– al final de la Segona Guerra Mundial i les d’un vell assegut a l’escullera de Nàpols que regira entre els seus records.
De nou, Erri De Luca ens fa una exquisida proposta literària amb l’extraordinària riquesa expressiva i el to poètic que continuen captivant milers de lectors arreu del món.

è Com comença...
Irene té els ulls rodons dels peixos, dels ocells, dels mamífers. No se li allarguen ni tan sols quan somriu.
És òrfena, té catorze anys i aviat donarà a llum.
Viu en una habitació que era l'estable de l'ase i ara és seva.
El propietari se'n va anar a Austràlia. La casa la té llogada una parella holandesa tot l'any. L'estable és per a Irene.

è Moments...
(Pàg. 18)
La terra és alta i baixa, no ofereix igualtat als destins. El mar és més just. Encara que una onada s'aixequi més que les altres, després baixa.

(Pàg. 37)
Dóna'ns avui el pa de cada dia. És una mesura difícil per als que vivim a terra, que recollim en un sol dia el que necessitarem durant molt de temps.
Nosaltres acaparem. En canvi, al mar no ho fan. Allà els peixos arriben a obtenir el pa de cada dia.
Els pescadors volen més peix, i ara la pesca és minsa. Algú ha passat el rasclet pel fons. I darrere seu deixa un desert. El mar no es pot llaurar.

(Pàg. 38)
La seva voluntat d'imitar la transforma en allò que desitja ser.
N'hi ha prou de fer com si, per convertir-s'hi? Ella va néixer al mar. O es convertia en dofí o no hi hauria hagut Irene. Quan no hi ha res més, n'hi ha prou de fer com si.

(Pàg. 39)
A vegades em trobo homes que s'asseuen al meu costat i m'expliquen els seus dies durs, de viatge, insomni i fam.
A la meva cara hi deu haver un silenci que els dóna confiança. Saben que no els interrompré.
Les dones no. Per explicar, s'aparten entre elles. Les dones són una illa. Irene no té lloc ni entre les dones ni entre els homes.

(Pàg. 42)
Durant les hores centrals del dia, que esclafen fins i tot les ombres a terra, m'estic a recer.
La llum té un pes. A l'alba és d'alumini. A la posta, és d'aram. I entremig, és de plom.

(Pàg. 58)
Saps que els dofins ploren? No, sé que les llàgrimes s'associen a les pèrdues i rarament també a alguna alegria.
Faig fora el pensament, però torno a veure les llàgrimes de l'àvia que cauen sense cap sanglot sobre el seu fill i llisquen sense pressa damunt seu.
Les dels dofins són més encertades, perquè es queden al mar.
Tens raó, Irene, a terra cauen a les mans, a les rajoles o en un cine.

(Pàg. 60)
En aquests mesos d'embaràs, Irene ha pensat en el seu pare.
No en recorda res, no tan sols el nom o l'edat.
Durant aquests mesos l'ha buscat a les cares dels homes. La meva també serveix.
No sóc pare, Irene. No n'he tingut ocasió.
I jo no sóc només filla, però miro les cares dels homes, i cap podria ser la del meu pare. Tret de la teva, que no has tingut mai fills.

(Pàg. 68)
Néixer al mar és passar d'un líquid tancat a un líquid sense límits. És com desembocar a una gran plaça des d'un carreró.
No és el salt a l'aire de l'espècie humana, expulsada de l'escalfor a la buidor que eixuga i no acull.
El cadell de dona es veu empès a la derrota. En canvi, el de balena es troba acompanyat a una immensitat, germana gran de la matriu.

(Pàg. 77)
Existeixen els viatges fora d'aquesta illa i cent vides teves que són ous a punt per obrir-se.
Per covar-los, només cal el temps de dir sí.

(Pàg. 96)
- (...) Quant fa que vius en la clandestinitat?
L'home, en la foscor, va mostrar dos dits, l'índex i el mitjà, i va xiuxiuejar:
- Fa dos mil anys.
- Els portes bé. A mi tres setmanes de viure amagat ja m'han envellit. Quan arribem hauràs de pagar un beure. El final de dos mil anys de clandestinitat s'ha de celebrar com val.
En la foscor, el jueu va fer el gest del brindis.
(El cel en un estable)

(Pàg. 108)
Per fi ha arribat una mica de sol fins a terra, lliscant per les parets, entre la roba estesa allà dalt, que li obstaculitza el pas. El vell surt i s'asseu amb la cadira a la vorera. Es recolza a la paret i xucla amb la cara amunt una mica de tebior de les mamelles seques del mes de febrer. Amb les parpelles tancades. Així també s'escalfen elles.
(Una cosa molt estúpida)

(Pàg. 114)
El fruit s'ha dissolt contra la cavitat del paladar, i ell se n'empassa la resta. El cansament és perfecte. Ara se sent saciat i ja pot. Respira un parell de litres d'aire calent, el reté, després obre la boca i d'allà s'escapa, amb una tombarella de nen del carrer que es capbussa al mar, la vida que esperava un moment de felicitat per deixar de fer nosa.
(Una cosa molt estúpida)

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

dilluns, 21 de juliol de 2014

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge - Haruki Murakami




"El temps havia passat plàcidament al seu voltant com una brisa tranquil·la, sense deixar cap ferida ni cap pena, sense provocar cap emoció intensa, sense deixar cap record especialment alegre."




Murakami, Haruki. El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge. 
Barcelona: Empúries, 2013

Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to, kare no junrei no toshi.
Traducció de Jordi Mas.
Col·lecció Narrativa, 447   i


è Què en diu la contraportada...
Tsukuru Tazaki és un arquitecte de 36 anys, especialitzat en el disseny d’estacions de tren. La vida i la memòria li trontollen quan coneix la Sara, una dona una mica més gran que ell, que li recordarà els feliços anys d’adolescència i els infeliços de joventut. La Sara el retornarà de Tòquio a la seva Nagoya natal, al centre del país. Allà, en un barri dels afores, Tsukuru retroba la seva colla de sempre, els amics amb qui va estroncar la relació quan se’n va anar a estudiar a la capital. Tots els amics de Tsukuru tenen cognoms de colors, menys ell, que se sent diferent, sol i trist.
El conjunt de suites per a piano Années de Pèlerinage de l'hongarès Franz Liszt posen la banda sonora al viatge de Tsukuru, un pelegrinatge il·luminador amb què pretén descobrir el perquè del seu aïllament.

è Com comença...
Entre el juliol de quan feia segon a la universitat i el gener de l'any següent, en Tsukuru Tazaki va viure pensant gairebé només en la mort. Durant aquest temps va complir vint anys, però no li va semblar que aquella fita tingués cap significat especial.

è Moments...
(Pàg. 47)
(...) la gelosia era la presó més desesperada del món, perquè era el pres mateix qui s'hi havia tancat.

(Pàg. 65)
- (...) Però a mi em sembla que dedicar-te a pensar lliurement en el que vulguis no és fàcil.
- Dedicar-se a pensar lliurement, al capdavall, és separar-te del teu propi cos. És sortir de la gàbia limitada del teu cos, trencar les cadenes i deixar que les teories estenguin les ales i volin amb la mateixa puresa. Deixar que les teories visquin de la manera que els és més natural. Aquesta és l'essència de la llibertat de pensament.

(Pàg. 72)
Per tranquil·la i coherent que sembli la vida d'una persona, sempre, sens falta, hi ha algun gran moment de crisi, una època que es torna boja, com si diguéssim. Potser tothom necessita passar una frontera d'aquesta mena.

(Pàg. 115)
No va poder evitar pensar que, al capdavall, estava destinat a quedar-se sol. Tots venien on era ell i al final acabaven marxant. Tots semblaven buscar alguna cosa en en Tsukuru, però no la trobaven, o si la trobaven no els agradava, i es donaven per vençuts -o es desencantaven, o s'enfadaven- i se n'anaven. Sense cap explicació, sense acomiadar-se'n com cal, com si amb una destral, sense fer soroll però taxativament, tallessin el cordó per on encara corria la sang calenta, que encara bategava en silenci.

(Pàg. 222)
Ho va encabir tot en una bossa que pujaria a l'aparell. Ni tan sols va agafar càmera. ¿Per a què servien, les fotos? El que ell buscava era una persona de debò, paraules de debò.

(Pàg. 276)
En aquell moment, per fi, va aconseguir acceptar-ho tot. En Tsukuru Tazaki va entendre què hi havia al fons de l'ànima. No solament l'harmonia unia el cor de les persones, sinó també les seves ferides, el seu dolor, les seves debilitats. No hi havia cap silenci que no contingués crits de dolor, cap soledat sense sang vessada, cap guany que no passés per una pèrdua dolorosa. Aquella era l'arrel de l'autèntica armonia.

(Pàg. 287)
- (...) Nosaltres vam aconseguir sobreviure, tu i jo. I els qui aconseguim sobreviure, tenim un deure: el de continuar vivint tan bé com puguem, tal com hem fet fins ara. Encara que algunes coses només les puguem fer a mitges.

(Pàg. 292)
- (...) és estrany, ¿no? -va dir l'Eri
- ¿Què?
- Que aquella època tan meravellosa hagi passat i que no hagi de tornar mai. Que el pas del temps hagi anat engolint i fent desaparèixer totes aquelles possibilitats tan precioses que teníem.

(Pàg. 303)
Mentre estava concentrat tocant la peça, una intuïció li va travessar el cos com el llampec d'una tarda d'estiu. A més de tenir l'estructura d'una gran peça de virtuosisme, l'obra tenia una increïble bellesa introspectiva, expressava la naturalesa de la vida humana amb una sinceritat, un detallisme i una versemblança insuperables. Reflectia una faceta fonamental del món que només es podia expressar amb la música. Es va sentir orgullós de poder interpretar aquella obra amb les seves pròpies mans.

(Pàg. 309)
En total hi ha setze andanes. A més, cal afegir-hi dues línies privades, l'Odakyû i la Keiô, i tres línies de metro, que hi enllacen pels costats, a la manera d'endolls. És realment com un laberint. A les hores punta, aquest laberint es converteix en un mar de persones que se'n disputen les entrades i sortides formant bombolles, onades, contracorrents. Els fluxos de gent que intenta travessar-lo es barregen aquí i allà i provoquen remolins perillosos. Cap profeta, per gran que fos, podria dividir en dos un mar tan confús i agitat com aquest.

(Pàg. 317)
En Tsukuru Tazaki no tenia cap lloc on anar. Aquesta havia estat una de les premisses de la seva vida. No tenia cap lloc on anar ni cap lloc on tornar. No n'havia tingut mai ni en tenia ara. Per a ell, l'únic lloc que existia era "el lloc on sóc ara".

(Pàg. 319) 
Assegut al banc de l'estació de Shinjuku, en Tsukuru Tazaki va pensar que, a la pràctica, la seva vida semblava haver-se aturat quan tenia vint anys. Els dies que havien vingut després gairebé no havien tingut gens de pes. El temps havia passat plàcidament al seu voltant com una brisa tranquil·la, sense deixar cap ferida ni cap pena, sense provocar cap emoció intensa, sense deixar cap record especialment alegre.

(Pàg. 325)
No, ell no era tan tranquil ni tan relaxat, ni vivia la vida al seu ritme. Era només una qüestió d'equilibri. Estava acostumat a buscar el punt de suport òptim entre dreta i esquerra. Potser als altres els semblava que ho feia com si res, però no era pas gens senzill. Calia més esforç del que semblava. I per molt que trobés el punt d'equilibri, el pes total de la càrrega no disminuïa en absolut.

è Altres n'han dit...
L'home sense gat, La lectura: vici o virtut?, Núvol, Llibres per compartirNegra Tinta, Entre montones de librosStrange LibraryEl libro de los viernes, Leyendo es gerundio,

è Enllaços:
Haruki Murakamiels escenaris de la novel·la, sobre la simptomatologia dels sentiments, cap tema nou, analítica acurada, què hi ha darrera de la novel·la de Murakami?Le Mal du Pays, Shinjuku (estació)Més del mateix?

dissabte, 12 de juliol de 2014

Mi libro sobre el dinero - Eddie Campbell




"Esa cosa maravillosa y horrible."




Campbell, Eddie. Mi libro sobre el dinero.
Bilbao: Astiberri, 2012

The Lovely Horrible Stuff. Traducció de Santiago García
Col·lecció Sillón Orejero   i



è  Què en diu la contraportada...
Dicen que el dinero hace girar el mundo.. pero ¿cómo exactamente? El galardonado autor de cómics Eddie Campbell nos conduce a un fascinante viaje la jungla de las finanzas personales.
Combinando investigación, anécdotas, autobiografía y fantasía, Campbell explora la forma en que el dinero afecta a las relaciones humanas fluyendo a nuestro alrededor como el aire que respiramos... o el agua en la que nos ahogamos.

è  Com comença...

è  Moments...
(Pàg. 6)


(Pàg. 7)
(Pàg. 33)





(Pàg. 38)






(Pàg. 41)



(Pàg. 93)

(Pàg. 94)
























è  Altres n'han dit...
Entrecomics, FancuevaMundos en paralelo, Serie de viñetas, Forbbiden Planet.

è  Enllaços:
Eddie Campbell, l'autor sobre el llibresobre la tècnica, predres Rai, comics i economia.









dimarts, 8 de juliol de 2014

Tres vegades a l'alba - Alessandro Baricco





" Era quan tot li feia por, però encara no tenia por de res."



Baricco, Alessandro. Tres vegades a l'alba.
Barcelona: RBA La Magrana, 2013

Tre volte all'alba. Traducció de Helena Aguilà.
Col·lecció Les ales esteses, 340   i


è Què en diu la contraportada...
"En una altra vida", havia dit Mr. Gwyn, l'obscur escriptor que es va retirar al principi d'una carrera d'èxit, "m'agradaria ser el vestíbul d'un hotel". Tres vegades a l'alba és la mostra literària del talent de Baricco-Gwyn, convertit en el discret espectador d'una aventura que es busca a si mateixa. Una porta giratoria, un vestíbul ordenat i elegant però també inhòspit, un espai fora del corrent del temps on els personatges són sempre els mateixos i sempre canviants, un autèntic escenari per on passen la passió, la tragèdia i la virtut.

En aquest escenari, Alessandro Baricco hi construeix una obra de lectura àgil que, no pas paradoxalment, s'assaboreix a un ritme diferent de la voràgine diürna. Entre la nit i el dia, als afores d'una ciutat, en aquest lloc que no és privat ni públic, el curs dels esdeveniments aparentment normals esdevé una autèntica història de suspens. I és a causa de la intensitat vital dels personatges que hi circulen, del seu misteri individual, que la història va fent forat en l'esperit. El recepcionista, la dona que arriba de matinada, la parella estranya, la policia... Històries d'hotels, d'aspiracions personals, de renúncies i decisions carregades d'esperança que s'alimenten l'una a l'altra per bastir una novel·la única que amaga realitats sorprenents.

è Com comença... 
Aquestes pàgines expliquen una història que, tot i ser versemblant, mai no podria esdevenir-se a la realitat. Parla de dos personatges que es troben tres vegades, però cada vegada és l'única, i la primera, i l'última. Ho poden fer perquè viuen en un Temps anòmal que seria inútil cercar dins l'experiència quotidiana. Un temps que, de tant en tant, les narracions tenen el privilegi de construir.

è Moments...
(Pàg. 56)
(...) Quants anys diria que tinc?
Divuit. És el que ha escrit a l'imprès que ha omplert per a l'hotel.
I vostè s'ho creu?
No.
Quants me'n fa?
Digui-m'ho vostè.
Setze.
Ostres.
Tothom diu que és una edat especial.
Sí, això diuen.
Vostè creu que és una edat especial?
No ho sé, mai no la vaig tenir.

(Pàg. 57) 
(...) m'agrada, m'encanta ser dolenta, em defensa del món, per això no tinc por de res. Quin problema hi ha amb la maldat?

(Pàg. 62) 
Aquell matí d'estiu, l'alba s'estenia pel cel ras amb una seguretat que havia sorprès aquells barris sense ambicions i els havia empeltat una bellesa per a la qual ni havien estat construïts. Es veien resplendors optimistes a les finestres i l'escassa gespa que hi havia brillava amb un verd inesperat.

(Pàg. 87) 
(...) Sóc molt bonica. I ho era més. No és per dir-ho, però les meves mamelles són famoses a totes les comissaries de les Midlands.
Alça aquí!
Faig broma.
Ah.
Però és veritat, era una dona bonica, era una noia molt bonica i després vaig ser una dona molt atractiva. Ara tot és diferent.
Per què?
Perquè ja no m'importa gens.
No et crec.
Ja ho sé, no t'ho creus fins que no et passa. Com moltes altres coses.

(Pàg. 98)
(...) va sentir una fiblada que no entengué, perquè era molt difícil separar el regust nostàlgic de la sensació agradable d'haver fet una cosa bona. Potser o ets tan fracassada com et penses, es va dir. I, per un instant sentí de nou l'empenta argentada que tenia de jove, quan sabia que no era ni millor ni pitjor que els altres, sinó diferent d'una manera insòlita i inevitable. Era quan tot li feia por, però encara no tenia por de res.

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

dijous, 3 de juliol de 2014

Amors - Ovidi





"(...)Desgraciat aquell que la nit sencera la passi sols descansant, i que el son tingui pel premi millor(...)."



Ovidi. Amors.
Barcelona: Quaderns Crema, 2000

Amores.Traducció de Jordi Parramón.
Col·lecció Biblioteca mínima, 85  i


è Què en diu la contraportada...
Publi Ovidi Nasó (43 a.C.- 17 d.C.) va ser un escriptor genial, conegut universalment per Les metamorfosis, llibre en el qual l'amor hi juga un paper important. Va ser tanmateix als Amors, que avui presentem, on va tractar amb més deteniment els símptomes i les conseqüències, les alegries i les dissorts, la sinceritat i l'engany que envolten tota relació amorosa. I ho va ver amb tanta penetració que Montesquieu va afirmar que Ovidi havia estat el descobridor dels secrets més bells de la natura. Insolentment modern, aquest llibre manté amb orgull la seva vigència.


è Com comença... 
Els que havíem estat de Nasó cinc llibres un dia
ara som tres; l'autor s'ha estimat més fer-ho així.
Com que segurament no sents cap plaer de llegir-nos
si te'n treu dos ha de ser més passador el teu enuig.
Epigrama.


è Moments...
(Pàg. 23)
(...) molt més ferotge i cruel fustiga als que es mostren contraris
que no aquells que al servei volen sotmetre's, l'amor.
Doncs, ho confesso: de tu sóc l'última presa, Cupido;
les derrotades mans vinc a oferir als teus mandats.
Llibre primer, II

(Pàg. 25)
(...) No m'agraden mil; no sóc en l'amor saltimbanqui:
sempre, si em val ser fidel, posaré en tu el meu afany.
Llibre primer, III

(Pàg. 28)
Feia calor i el dia es trobava a l'hora mitjana;
vaig posar els membres al mig del matalàs en repòs.
De la finestra una part era oberta i l'altra tancada;
una llum ben semblant sol en els boscos lluir
i es transparenta semblant quan Febus marxa al crepuscle
o quan la nit se n'ha anat sense ser el dia vingut.
És la llum que cal oferir a les noies discretes (...)
Llibre primer, V

(Pàg. 37)
(...) Va lliscant d'amagat el temps lleuger i ens enganya;
l'any veloç va lliscant, desenfrenats els cavalls.
Llibre primer, VIII

(Pàg. 40)
És cada amant un soldat i Cupido en té la caserna;
Àtic, doncs, fes-me cas: és cada amant un soldat.
Llibre primer, IX

(Pàg. 43)
(...) Dels animals mancats de raó cal prendre l'exemple
(és vergonyós que el feram tingui un instint més honest):
l'egua no vol presents del cavall, ni la vaca del toro,
ni el marrà, quan l'atreu, busca l'ovella amb regals.
Sols  la dona té orgull dels trofeus que a l'home arrabassa;
sols ella lloga les nits; sols ella es lliura als postors
i fins ven el que a l'un i l'altra aprofita, i desitgen
l'un i l'altra, i un preu posa al seu propi delit.
Llibre primer, X

(Pàg. 62)
(...) Per suscitar el meu amor no existeix una única forma:
sempre se'm donen a mi, per estimar, cent motius.
Si n'hi ha una que els ulls cap a terra inclina modesta,
jo m'encenc i li veig en la vergonya un parany;
si n'hi ha una procaç, m'atrau que no es faci l'estreta
i perquè al jaç, ben tou, ser molt moguda promet.
La que se'm mostra aspriva, imitant les sabines enterques,
penso que és en el fons dissimular, el que pretén.
Si ets instruïda, em plaus pels teus dots en les arts més selectes,
si ignorant, ets plaent amb el teu aire senzill.
A la que diu que al costat dels nostres els cants de Cal·límac
són vulgars, he agradat, i ella m'agrada també;
si una, però, em blasma a mi per poeta iqual que els meus versos,
de la que em blasma ja em vull entre les cuixes posar.
La que es vincla corprèn quan es mou; aquella que és dura
s'estovarà, potser, quan se li acosti un baró.
A la que canta dolça i varia la veu amb destresa
m'agradaria, entre els cants, prendre-li uns besos furtius;
de la que amb polze expert repassa les cordes queixoses,
¿qui pots l'amor a unes mans tan instruïdes negar?
L'altra complau amb el gest mentre mou els braços harmònics
i amb un estil delicat torça el seu tendre contorn;
no parlaré de mi, que totes les coses m'afecten:
posa-li Hipòlit a prop i es converteix en Priap.
Tu, que ets tan alta, t'iguales a les heroïnes antigues
i, en ajaçar-te, el llit pots abastar tot sencer;
mes la petita es maneja millor: totes dues m'alteren:
l'alta i la baixa ensems poden complir els meus desigs.
¿No s'arregla? Pensem que més li valdria arreglar-se.
¿Va adornada? Els seus dots sap tota sola mostrar.
Com em captiva la blanca, la noia rossa em captiva:
del color fosc és també molt agradable l'encís.
Si pel clatell de neu els cabells morens es desborden,
Leda pels negres rulls molta requesta tingué;
si són falbs, pels cabells de sabrà l'Aurora agradava:
totes les faules van bé per adaptar el meu amor.
La joventut m'atrau i la maduresa em captiva:
l'una en l'aspecte és millor; i l'altra complau per l'estil.
Doncs, a la gran ciutat les noies que algú consideri,
totes aquestes, en fi, fan delerar el nostre amor.
Llibre segon, IV

(Pàg. 66)
(...) Tot i l'impuls d'estirar-lo els cabells com estaven (i estaven
ben pentinats) i d'anar contra les galtes gentils,
quan la cara li he vist, m'han caigut els braços robustos;
la nostra noia, del seu propi armament s'ha valgut.
Jo, tan cruel poc abans, llavors amb precs espontanis
li demano que a mi no em faci besos pitjors.
Tot rient i de cor me'n dóna els millors, que podrien
els projectils a l'irat Júpiter prendre, trisolcs.
Jo m'hi turmento infeliç: que no n'hagi tasta algú altre
de tan bons, i no els vull trets d'un encuny com aquells.
Eren aquests també molt millors que els que jo li ensenyava:
algun nou afegit sembla que hi hagi posat.
Massa agradable, ai las, és prendre'ns la llengua amb els llavis,
tota la meva amb els teus tal com la teva amb els meus.
¿No és d'això, tanmateix, de l'únic que em dolc, ni sols blasmo
tants petons cargolats, tot i que blasmi els petons:
són d'aquells que enlloc sinó al llit no es poden aprendre:
no sé quin mestre és aquest, doncs, que n'obté un bon jornal.
Llibre segon, V

(Pàg. 73)
Si algun déu em digués: "Tu viu i l'amor abandona",
m'hi negaria; és ben dolç d'una donzella el flagell.
Quan m'avorreixo del tot i l'ardor s'esvaeix del coratge
sento com un remolí que m'arrossega els sentits.
Tal com sacseja el cavall al seu amo, que estira debades
els escumosos frens amb el duríssim mossec;
tal com el vent sobtat, de la terra ben a la vora,
quasi tocant a port, llança la nau mar endins,
així em porta molts cops l'oreig incert de Cupido
i amb els seus dards conegut torna l'esplèndid amor.
Clava'ls, vailet! Tot nu, les armes deixant, a tu em lliuro:
tal és el teu poder, tal amb la destra l'obtens
i aquí vénen de grat les sagetes millor que obligades;
que per elles jo sóc més conegut que el buirac.
Desgraciat aquell que la nit sencera la passi
sols descansant, i que el son tingui pel premi millor.
Ximple, que el son, doncs, ¿no és de la mort glaçada una image?(...)
Llibre segon, IX-B

(Pàg. 82)
(...) ¿Per què sostreus el raïm que creix a la vinya curulla
i, encara àcids, els fruits prens amb la destra cruel?
Deixa brollar el que està madurant, i el que neix pugui créixer:
per un poc temps d'esperar paga la vida un tresor.
Llibre segon, XIV

(Pàg. 86)
(...) L'om estima la vinya i la vinya l'om no abandona;
jo, ¿per què em veig separat de la mestressa sovint?
Llibre segon, XVI 

(Pàg. 101)
(...) Certament, des de sempre que jurin en fals a les noies
els ho permeten els déus: té la bellesa un poder.
Llibre tercer, III

(Pàg. 102)
(...) O és un nom sense ens, el déu, i és temut endebades
per la credulitat simple que els pobles commou,
o si existeix algun déu li agraden les tendres donzelles
i sosl a elles de fer el que vulguin permet.
Llibre tercer, III

(Pàg. 103)
Home inflexible, posant qui vigili la tendra donzella
no en trauràs res: a tothom l'ha de vetllar el seu instint;
la que és casta quan no l'amenacen, serà sempre casta;
la que no ho fa perquè algú li prohibeix, ho farà.
Bé que li guardis el cos, el seu esperit és adúlter
i, vigilada i tot, ella, si vol, té el poder,
i no pots ni guardar-li el cos, encara que ho tanquis
tot, perquè amb tot barrat passa l'adúlter endins.
Peca menys el qui pot pecar: pel fet de permetre-ho,
de les iniquitats ja s'afebleix la llavor.
Creu-me, no excitis més els vicis així, prohibint-los;
els venceràs millor si amb complaença els admets (...).
Llibre tercer, IV

(Pàg. 130)
El que et retrec no és pas que, essent bonica, m'enganyis,
sinó que jo, dissortat, me n'assabenti després;
no t'exigeix que et tornis decent la nostra censura,
sols et suplica que un xic ho dissimulis, però. (...)
Llibre tercer, XIV

è Enllaços:
Publius Ovidius Naso, context històric i literarila poesia elegíaca, els temes, les eines, busquin al culpable, busquin a Cupido, el llegat d'Ovidi.

è Llegeix-lo:
Llatí (html)
Català (Biblioteca Bernat Metge-html no complet)
Espanyol (html)