dimarts, 26 de maig de 2015

Els nostres - Sergei Dovlatov




"El silenci és un poder enorme. L'haurien de prohibir, com les armes bacteriològiques."





Dovlatov, Sergei. Els nostres. 
Barcelona: LaBreu Edicions, 2014

Наши. Traducció de Miquel Cabal
Col.lecció La intrusa,13




 Què en diu la contraportada...
Els nostres és l'àlbum familiar de Serguei Dovlàtov, d'una nissaga que abraça tot el segle XX. Des de Vladivostok en temps dels tsars fins als emigrats russos a la Nova York de finals dels setanta. La seva parentela està farcida de personatges irrepetibles, que s'espavilen tan bé com poden, en un país caòtic i absurd. Dovlàtov recorda els avis malhumorats i feréstecs, els oncles contrabandistes, la mare sense pèls a la llengua, la tieta correctora que coneixia els secrets dels literats i les injustícies patides, el pare que admirava i defensava Stalin, la gossa Glaixa que es crià entre dissidents i per això bordava als uniformats (demostrant un esmolat sentit de la justícia). Dovlàtov rememora les estranyes circumstàncies en què va conèixer la seva dona i les converses amb la seva filla, quan ella li preguntava "I per què no pots publicar?" o bé "Papa, tu estimes Bréjnev?".
Cada capítol té un membre de la família com a protagonista, però al capdavall Dovlàtov s'explica "ell" i el seu país per mitjà d'un joc de miralls. Són històries tristes i colpidores d'un món absurd, servides amb mirada irònica, un finíssim instint pel ritme, diàlegs memorables i l'humor del mestre Dovlàtov.

 Com comença...
El besavi Moissei era un pagès del poble de Súkhovo. Val a dir que ser pagès i alhora jueu no és una combinació que es doni gaire. A l'Extrem Orient passaven coses d'aquestes.

 Moments...
(Pàg. 22)
Abans de la guerra el meu oncle ja havia decidit que aniria a la universitat i que es faria filòsof. Era un decisió del tot natural en un home que no tenia cap objectiu concret. Totes les persones amb un sentit de la vida confús i emboirat tenen el somni de dedicar-se a la filosofia.

(Pàg. 23) 
L'oncle Roman em menyspreava obertament. Jo no feia gimnàstica al matí. No em banyava en aigua gelada. En general, odiava els moviments bruscos. I si me'n feien alguna, mirava d'arribar a un acord.
De fet, no m'han ofès gaire. Tres cops a  la vida. Tots tres cops va ser el meu oncle.
- Intel·lectual!- cridava -. Neneta! Pallús! Mitja merda!

(Pàg. 25) 
Hi ha molts armenis (sobretot armenis de Geòrgia) que tenen poca simpatia pels jueus. Tot i que seria molt més lògic que tinguessin poca simpatia pels russos, els georgians o els turcs. Tampoc és que els jueus tinguin gaire bons sentiments pels armenis. Deu ser que els marginats no tenen tirada a estimar els altres proscrits. Prefereixen estimar els amos. O, encara pitjor, a ells mateixos...

(Pàg. 42) 
Vam fer una altra copa.
- No penso canviar el linòleum -va dir-. M'hi he repensat, el món està condemnat.
- Això és veritat -vaig fer.
- Els set àngels de les set trompetes ja estan a punt.
Van trucar a la porta.
- No obris - va dir en Reinhar- , és un cavall blanc. Amb el genet de duu el nom de la Mort.
Vam tornar a beure.
- Me n'haig d'anar -vaig dir-, que la mare pateix.
- Que vagi bé- va fer en Reinhard amb dificultat-, ciao. I visca el son! Perquè el són és la inactivitat. I la inactivitat és l'únic estat moral. Tota activitat vital és putrefacció... Ciao!

(Pàg. 45)
Un dia es va trobar en Mikhaïl Zósxenko pel carrer. A l'escriptor ja li havien arribat els temps difícils. En Zósxenko es va tombar i va passar de llarg, de pressa.
La tieta el va atrapar i li va preguntar:
- Com és que no m'ha saludat?
En Zósxenko va forçar un somriure i va dir:
- Perdoni'm, ajudo els amics a no saludar-me...

(Pàg. 56)
-(...) Serguei -va pronunciar l'oncle, molt fluix-, em moro...
Vaig callar.
- No em fa por la mort -va continuar.
Va fer una pausa i va tornar-hi:
- He viscut honestament perdut... He patit els meus errors com un torment... I vet aquí què he entès: les coses més sagrades, les que han marcat el signe de la meva vida, ha resultat que eren falses... He sofert una desfeta ideològica...
Va demanar aigua. Li vaig acostar la tassa als llavis.
- Serguei -va prosseguir-, t'he renyat molt. Et renyava per por. Tenia por que et detinguessin. No  et saps reprimir gens... Et criticava, però per dins estava d'acord amb tu. M'has de comprendre. Quaranta anys en aquest partit dels... (aquí l'oncle va deixar anar un renec molt fort). Seixanta anys en aquest país dels... (aquí el va repetir).
- Calma't -vaig fer.
-... m'han convertit en una puta- va concloure l'oncle.

(Pàg. 65) 
En general, cal evitar de triar oficis creatius. Si no és possible, llavors la qüestió és una altra. Llavors no tens cap altra sortida. Vol dir que no has estat tu qui ha triat l'ofici, sinó a la inversa...

(Pàg. 78)
De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n'afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n'hi ha...
Els hereus de Stalin van decebre el pare. Els faltava grandesa, esplendor, teatralitat. El pare estava disposat a sotmetre's a una tirania, però havia de ser oriental, acolorida i ensalvatgida.
Estava convençut que no haurien d'haver enterrat Stalin. Que no se'l podia enterrar com a simple mortal. Que no s'havia d'escriure sobre la seva dolència, sobre l'hemorràgia cerebral. I encara publicar una anàlisi d'orina totalment fora de lloc.
Haurien d'haver anunciat que Stalin s'havia elevat al cel. O escriure simplement que s'havia esvaït. I tothom s'ho hauria cregut. I la gran llegenda hauria perdurat. ¿En què era pitjor Stalin que aquell noi de Natzaret?

(Pàg. 79)
La vida cada vegada era més pansida i monòtona. Fins i tot la maldat tenia un caràcter trist i quotidià. El bé havia degenerat en apatia. De la bona gent deien: "aquest no delata"...

(Pàg. 83)
La vida va convertir el meu cosí en un delinqüent. Em fa l'efecte que li va anar bé. Si no, segur que hauria acabat sent un alt funcionari del Partit.

(Pàg. 105)
Finalment vaig copsar el tret més important del caràcter del meu cosí. Era un existencialista espontani sense consciència de ser-ho. Només podia actuar en situacions extremes.  Fer carrera: només a la presó. Lluitar per la vida: només des del caire de l'abisme.

(Pàg. 119)
No pateixis, ens en sortirem.
I perdona que no porti cua. (A l'URSS en duia, i més d'una). Perdona'm les sabates, els cigarrets i els relats de Faulkner.
En la resta de coses ens assemblem. Som uns estrangers de certa edat, acomplexats i irritables... I robem junts l'embotit de la nevera...

(Pàg. 129)
(...) dos elements antagònics dominaven la meva vida. A l'esquerra s'enfuria l'oceà de l'inconformisme incipient.  A la dreta s'estenia la llisor impertorbable del benestar petitburgès.
I jo arrossegava els peus entre aquests dos oceans, ensopegant per l'estreta franja de terra.

(Pàg. 130)
Vivíem en la pobresa, discutíem sovint. Jo perdia els estreps, la meva dona callava.
El silenci és un poder enorme. L'haurien de prohibir, com les armes bacteriològiques.

Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor DolentNúvol, The New York Times.

Enllaços:
Sergei Dovlatov, l'autor en context, sobre els perdedorsthe heart of the best literary comedy is tragedy.

Llegeix-lo:
Rus (txt)

dissabte, 23 de maig de 2015

La librería ambulante - Christopher Morley







"(...) Todas las grandes cosas de la vida fueron hechas por gente que no estaba conforme." 





Morley, Christopher. La librería ambulante. 
Cáceres: Periférica, 2012

Parnassus on Wheels. Traducció de Juan Sebastián Cárdenas
Col.lecció Largo Recorrido, 32



 Què en diu la contraportada...
Prepárese para entrar en un mundo único y lleno de encanto, donde el tiempo se ha detenido: estamos en la segunda década del siglo XX, en unos Estados Unidos todavía rurales y de paisajes idílicos, donde conviven los viejos carromatos y los novísimos automóviles; Roger Mifflin, un librero ambulante que desea regresar a Brooklyn para redactar sus memorias, vende su singular librería sobre ruedas (junto a su yegua y su perro) a la ya madura señorita Helen McGill, quien decide, harta de la monotonía de su vida, lanzarse a la aventura y recorrer mundo. A partir de ese momento se sucederán los encuentros y los desencuentros, y las más divertidas peripecias se darán la mano con las grandes enseñanzas que proporcionan libros y librero.

¿Cree en la literatura como forma de consuelo, pero también como invitación a la felicidad?  ?Cree en los libros como amigos y maestros? ¿Cree en el "amor verdadero"? Si es así, La librería ambulante es su novela.

Desde que este clásico de la literatura norteamericana se publicara en 1917 han sido muchos los lectores seducidos por su poder evocador, por el reconfortante humor que destila y, cómo no, por su atención a los pequeños detalles: estas páginas huelen a las hogazas de pan recién sacadas del horno; en ellas se siente el viento de otoño en los abedules.

 Com comença...
Carta dirigida al
Señor David Grayson
de Hempfield, EE.UU.

Apreciado señor:
Aunque mi nombre aparezca en la portada, el verdadero autor de este libro es la señorita Helen McGill (ahora esposa de Roger Mifflin), quien me contó su historia con una vivacidad inimitable. Y en su nombre quiero hacerle llegar estas palabras de agradecimiento.

 Moments...
(Pàg. 9)
Me pregunto si no hay un montón de creencias bobas alrededor de la educación superior. Nunca he conocido a nadie que por ser hábil con los logaritmos y otras formas de poesía fuera más ducho lavando platos o zurciendo calcetines.

(Pàg. 42) 
"¡Dios!", dijo, "cuando le vendes un libro a alguien no solamente les estás vendiendo doce onzas de papel, tinta y pegamento. Le estás vendiendo una vida totalmente nueva. Amor, amistad y humor y barcos que navegan en la noche. En un libro cabe todo, el cielo y la tierra, en un libro de verdad, quiero decir.

(Pàg. 58) 
"A juzgar por su manera de hablar" dije, "usted también debe de ser un buen escritor."
"Los charlatanes nunca escriben. Sólo hablan y hablan.

(Pàg. 63) 
Que nos llamen hombres no nos convierte en hombres. Ninguna criatura sobre la faz de la tierra tiene derecho a creerse un ser humano a menos que esté en posesión de un buen libro

(Pàg. 119)
"(...) Debo confesarle que todavía estoy un poco a la deriva. Mi deseo de aventuras me ha llevado a un terreno más profundo de lo que pensaba. Empiezo a entender que hay mucho más en este juego de vender libros de lo que me imaginaba. Para serle franca, creo que lo llevo en la sangre."

(Pàg. 132)
"(...) Herrick, Hans Andersen, Tennyson, Thoreau y una tonelada de otros buenos hombres me han precedido. Puedo escuchar sus voces a mediad que viajo por el camino. Pero los libros no constituyen un universo sustancial después de todo, y de vez en cuando anhelamos relaciones más cercanas, más humanas. He estado completamente solo desde hace ocho años, excepto por Runt, que a estas horas podría estar muerto sin yo saberlo. Esto de viajar es bueno hasta cierto punto, pero algún día tendrá que llegar a su fin. Un hombre necesita echar raíces en algún lugar para ser realmente feliz.
"¡Qué absurdas víctimas de deseos contradictorios que somos las personas! El hombre que se ha establecido en un sitio anhela la vida del vagabundo.  El hombre que viaja anhela tener un hogar. ¡Y, aun así, cuán bestial es el conformismo! Todas las grandes cosas de la vida fueron hechas por gente que no estaba conforme.

(Pàg. 161)
Es ahí cuando una mujer se encuentra consigo misma: cuando se enamora. No importa si es vieja o gorda o aburrida o simplona. Siente ese cosquilleo debajo de las costillas  y se cae del árbol como una fruta madura.

(Pàg. 162)
Una aventura que, habiendo comenzado como una mera broma o un capricho, había acabado por convertirse en l a sustancia misma de la vida. Era algo extravagante, supongo, y tan romántico como una gallina clueca, pero, ¡por los huesos de George Eliot!, me dan pena las mujeres que nunca tuvieron la oportunidad de vivir una extravagancia.

Altres n'han dit...
Bibarnabloc, NúvolEl placer de la lectura, La librería de Javier, Papel de periódico, Offuscatio, El rompehielos, Airin TakanawaFantasyMundo.

Enllaços:
Christopher Morley, llibre sobre llibres, l'Evangeli segons Mifflin, els tres personatges principals, Ull!!! material llibertari i utòpic!!!!, el valor de la senzillesa, el Parnàs.

Llegeix-lo:
Anglès (multiformat
Anglès - facsímil edició 1917 (multiformat)

Escolta'l:
Anglès (LibriVox)

dissabte, 16 de maig de 2015

El sotstinent Susdit - Iuri Tiniànov

el sotstinent Susdit - Tiniànov - Lleixes




"(...) tan aviat era vent com era pols, o bé una fatiga o una ensopegada amb la calor de l'estiu tardà. "



Tiniànov, Iuri. El sotstinent Susdit. 
Barcelona: Adesiara, 2015

Поручик Киже.Traducció de Jaume Creus
Col.lecció D'ací i d'allà, 43



Què en diu la contraportada...
Per culpa d’uns errors de còpia d’un escrivent inexpert i massa apressat a l’hora de redactar l’ordre del dia del seu regiment, un tinent ben viu és declarat oficialment mort i un personatge inexistent veu la llum, perquè un paper en dóna fe, i va ascendint en l’escalafó fins a convertir-se en general de l’exèrcit rus. Gràcies a la destresa narrativa que Tiniànov demostra en aquesta breu novel·la, un joc d’equívocs hilarant ens permet constatar que la burocràcia pot arribar a ser d’allò més calamitosa —sobretot quan tot depèn del despotisme dels governants— i que els documents oficials, els reglaments i les constitucions, per més legals que es vulguin, també poden ser una absurda enganyifa.

 Com comença...
L'emperador Pau dormisquejava al costat de la finestra oberta. A primera hora de la tarda, quan els aliments batallen lentament amb el cos, qualsevol mena de molèstia estava prohibida. Dormisquejava assegut en una butaca de respatller alt, protegida pel darrere i pels costats amb un paravent de vidre. Pàvel Petróvitx tenia l'habitual somni de la migdiada.

Moments...
(Pàg. 52)
(...) sabia que alguna cosa no anava a l'hora, que alguna cosa s'havia espatllat irremeiablement. Ni una sola vegada no va pensar que hi hagués hagut un error en l'ordre del dia. Al contrari, li va semblar que més aviat era ell qui era viu per error, per inadvertència. Per negligència alguna cosa li havia passat per alt i no ho havia comunicat a ningú.

(Pàg. 55) 
No temia ni la joia sospitosa dels ministres, ni la tenebror suspecta dels generals. No temia ni un sol dels cinquanta milions de xafaterrossos que estaven escampats per les gleves, pantans, sorrals i feixes del seu imperi, i que ell era incapaç d'imaginar-se. No els temia agafats aïlladament, d'un en un. Però junts eren un mar, en el qual s'ofegava.

(Pàg. 56) 
Li agradava d'allò més la pipa, en tots els estadis del procés: carregar, atacar, calar i fumar. Un home que fuma mai no està perdut.

(Pàg. 57) 
Assegut d'esquena a ells, distingia els refrecs dels que trepitjaven  segurs, els saltirons dels aduladors i els passos lleugers, aeris, dels porucs. De passos francs, no en sentia cap.

(Pàg. 66)
De mica en mica havien començat a pensar que escortaven un criminal d'especial relleu. Es van acostumar a parlar entre ells anomenant-lo significativament "ell" o "això".
Així van entrar al més profund de l'imperi rus per la ruta recta i fressada de Vladimir.
I l'espai buit que caminava pacientment entre ells anava canviant: tan aviat era vent com era pols, o bé una fatiga o una ensopegada amb la calor de l'estiu tardà.

(Pàg. 77)
Els pagesos feien olor de vent; les pageses, de fum.

(Pàg. 84)
Així fou enterrat el general Susdit, havent dut a terme tot el que es pot fer en la vida i ple de totes aquestes coses: joventut, aventures amoroses, càstig, deportació, anys de servei, família, sobtat favor de l'emperador i fins enveja dels cortesans.

Altres n'han dit...
Núvol, Ara.cat.
,
Enllaços:
Iuri Tiniànov, sobre l'absurditat burocràtica, sobre la literatura grotescaantiherois i homes superflus, formalisme rus, Pau I, la lectura de Prokofiev.

Llegeix-la:
Rus (html)

Mira-la:
Rus -subt. en anglès- (1934 - Director: Alexander Feinzimmer)

diumenge, 10 de maig de 2015

El cor és un caçador solitari - Carson McCullers




"No és possible viure sense acceptar passivament la mesquinesa."






McCullers, Carson. El cor és un caçador solitari. 
Barcelona: Edicions 62, 2007

The Heart Is a Lonely Hunter. Traducció de Ramon Folch i Camarasa
Col.lecció La butxaca


 Què en diu la contraportada...
El cor és un caçador solitari, publicat per primera vegada en català el 1965, és una de les novel·les imprescindibles de la literatura universal. L'autora, que va publicar la novel·la amb tan sols vint-i-tres anys, hi descriu la vida d'un grup de personatges solitaris i marginals en un poble del sud dels Estats Units,. Mick Kelly, una adolescent inadaptada i alienada, i John Singer, un sord-mut solitari amb una extraordinària capacitat per escoltar els altres, són el centre d'aquests relat, que descriu amb mestria la desolació de l'aïllament espiritual i la sempre difícil recerca de l'amor.

 Com comença...
A la ciutat hi havia dos muts i sempre anaven plegats. Cada dia, molt de matí, sortien de la casa on vivien i feien cap a la feina, de bracet. Els dos amics eren ben diferents.

 Moments...
(Pàg. 33)
(...) Blount es va asseure a la taula i s'inclinà cap a Singer:
- Hi ha gent que hi veu i gent que no hi veu. I per cada deu mil que no hi veuen n'hi ha un, només un, que hi veu. Heus ací el gran miracle: que hi hagi tants milions de persones que ho saben tot i no saben això. És com en el segle XV, quan tothom pensava que el món era pla i només Colom i quatre o cinc més sabien la veritat. Amb la diferència que cal tenir molt de talent per descobrir que la terra és rodona. Mentre que la veritat és tan òbvia que el miracle de la història és que la gent  no sàpiga. M'enteneu?

(Pàg. 78) 
Singer allargà l'ampolla al seu convidat. Jake va beure directament de l'ampolla i es rascà la coroneta.
- ¿Sabeu? És com si jo fos dues persones alhora. D'una banda, sóc un home instruït. He estat en les mes gran biblioteques del país. Llegeixo. Llegeixo constantment. Llegeixo llibres que diuen la pura veritat, honradament. Aquí, a la maleta, porto llibres de Karl Marx, de Thorstein Veblen i d'altres autors per l'estil. Els llegeixo moltes vegades, i com més els estudio més foll em torno. Em sé de memòria, paraula per paraula, tot el que diuen. Val a dir que és que a mi m'agraden les paraules. Materialisme dialèctic... Prevaricació jesuítica... -Jake sil·labejava aquestes paraules amb delitosa solemnitat- propensió teleològica...
El mut s'eixugà el front amb un mocador molt ben plegat.
- Però no era això el que volia dir. Quan una persona sap i no aconsegueix que els altres ho entenguin, ¿què pot fer?
Singer agafà un got, l'omplí fins a vessar i el posà fermament a la mà esgarrapada de Jake.
- ¿Emborratxar-se, oi? -digué Jake, movent el braç tan bruscament que es tacà de vi els pantalons blancs.
- Mireu on mireu, tot és mesquinesa i corrupció. Aquesta cambra, aquesta ampolla de vi, aquesta fruita de la cistella, tot són productes de benefici i pèrdua. No és possible viure sense acceptar passivament la mesquinesa. Per cada mos que mengem i cada punt de la roba que portem, algú s'ha hagut de pelar els colzes i els genolls..., i qualsevol diria que no ho sabem. Tothom és cec, sord i atapeït, estúpid i mesquí.

(Pàg. 94) 
Van estar un moment junts, drets, a la cantonada, i llavors el blanc li allargà la seva targeta. Ell hauria volgut parlar al blanc i fer-li unes quantes preguntes, però no estava segur que el pogués entendre. Per culpa de la insolència de tota la raça blanca, va tenir por que si es mostrava amable perdria la dignitat.

(Pàg. 108) 
(...) I constantment -fes el que fes- hi havia la música. De vegades cantussejava per ella mateixa, tot caminat, i d'altres es limitava a escoltar en silenci la música que sonava dins d'ella.

(Pàg. 127)
El locutor va dir que tocarien la tercera simfonia de Beethoven. Mick només escoltava a mitges, perquè tenia ganes de caminar una mica més i no li interessava gaire saber què tocaven. Llavors començà la música. Mick aixecà el cap, sobtadament, i es posà una mà a la gola.
¿Com havia estat, allò? Duran un minut, l'obertura es balancejà d'una banda a l'altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremà per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d'una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia rea a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i les seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.

(Pàg. 161)
- (...) Ah, quan un home sap! Veu el món tal com és i sap mirar endarrere, milers d'anys endarrera, per comprendre com s'ha anat produint tot. Sotja la lenta acumulació de capital i poder i observa com, actualment, aquesta acumulació es troba encimbellada en el pinacle. Veu Amèrica com un manicomi. Veu criatures que moren de fam i dones que treballen seixanta hores la setmana per poder menjar. Veu tot un maleït exèrcit de parats i milions de dòlar i milers de quilòmetres de terra que no s`aprofiten. Veu com, quan la gent sofreix tant, es torna mesquina i lletja, i alguna cosa hi mor. Però, sobretot, veu que tot el sistema del món és edificat damunt una mentida. I tot el que la cosa és clara com la llum del sol, els qui no sabem han conviscut tant de temps amb aquesta mentida que són incapaços de veure-la.

(Pàg. 168)
-(...) Tot allò que deien de la llibertat ho creien de cor. Van fer una revolució autèntica. van lluitar perquè en aquest país tots els homes fossin iguals i lliures. I això volia dir que tots els homes són iguals, quant a la naturalesa, i han de tenir les mateixes oportunitats. No volia pas dir que el vint per cent de la població seria lliure de robar a l'altre vuitanta per cent els mitjans de vida. No volia dir que el ric tingués dret a esprémer la suor de deu mil pobres per enriquir-se més encara. No volia dir que els tirans fossin lliures per portar aquest país a una situació en què hi ha milions de persones disposades a fer qualsevol cosa, estafar, mentir, arrencar-se el braç dret, només per poder treballar, i per una misèria. Han fet de la paraula "llibertat" una blasfèmia. ¿Em sentiu? Han aconseguit que la paraula "llibertat" pudi com una mofeta per a tothom qui sap de què va.

(Pàg. 211) 
La vaga de la qual tant havien parlat no arribà a esclatar perquè els treballadors no van aconseguir d'unir-se. Tot seguia igual. Fins i tot en les nits més fredes, les atraccions de "Sunny Dixie" seguien obertes. La gent somiava, es barallava i dormi com sempre. I, per la força de l'hàbit, encongien els pensaments perquè no se'ls extraviessin en les penombres que s'estenien més enllà del demà.

(Pàg. 217)
- (...) estem parlant de llibertat. Aquesta paraula que és com un corc que em rosega el cervell. ¿Sí? ¿No? ¿Quanta? La paraula es sinònima de pirateria, robatori i estafa. Serem lliures i llavors el més eixerit podrà esclavitzar els altres. Tanmateix... Tanmateix la paraula té un altre significat. De totes les paraules del món aquesta és la més perillosa. Els que sabem he de ser cautelosos. La paraula ens satisfà... De fet, la paraula és un gran ideal. Però és justament amb aquest ideal que les aranyes teixeixen les teranyines pitjors per atrapar-nos.

(Pàg. 227)
"Al carall la Llibertat i els pirates! Al carall el Capital i els Demòcrates!", diu l'individu del bigoti. Després es contradiu i assegura que la llibertat és el més gran de tots els ideals. "Vull aprendre d'escriure aquesta música que porto a dins, i ser música. Ho vull", diu la noieta. "No ens permeten servir", diu el metge negre. "I aquesta és la necessitat divina del meu poble." "Ah!", diu l'amo del cafè Nova York. És un tipus pensarós. 

(Pàg. 287)
Tots dos van girar alhora. Eren a tocar l'un de l'altre. Mick el sentí tremolar i encara clogué els punys amb més força.
- Oh, Déu, Déu -repetia Harry, un cop i un altre.
Mick sentia com si el cap li hagués fugit del cos. I els seus ulls miraven, fit a fit, el sol enlluernador, mentre comptava alguna cosa, mentalment. I així va anar la cosa.
Així va ser com es produí.

(Pàg. 314)
- (...) I, tanmateix, aquí, a Amèrica, ens diem lliures. I el més graciós del cas és que han aconseguit gravar aquesta idea en el cervell dels treballadors del camp i de les fàbriques de tal manera que arriben a creure-hi fermament. Però, això sí, els han de dir constantment un sac de mentides perquè no descobreixin la veritat.
- Només hi ha una sortida... -digué el doctor Copeland.
- Dues sortides. I només dues. En altre temps aquest país es trobava en plena expansió i tothom pensava que tenia una oportunitat. Però aquest període ha passat, i per sempre. Menys d'un centenar de grans societats ho han devorat pràcticament tot. Aquestes indústries ja han xuclat la sang i estovat els ossos del poble. Els vells temps de l'expansió han quedat endarrera. Tot el sistema de la democràcia capitalista és podrit i corromput. Només queden dos camins. Un: el feixisme. L'altre: una reforma de la mena més revolucionaria i permanent.

(Pàg. 349)
(...) ¿I com, els morts, poden ser morts del tot quan segueixen vivint en l'ànima dels qui han deixat en el món?

(Pàg. 373)
(...) mai no tancaria, a la nit... mentre tingués el cafè. La nit era l'hora bona. Hi havia aquells clients especials, que d'altra manera no hauria vist mai.

(Pàg. 375)
(...) Quan tancà la ràdio, el silenci es féu intens, monolític. Sentia la nit, a fora. La solitud l'engrapà amb força i els batecs del seu cor es van accelerar.


Altres n'han dit... 
Estació de servei, Sóc el què llegeixo, Llibres i més llibres, Dr. Read Good, Un libro cada día, Tuli Marquez, La veu del roure, Un libro al día, Libros en estéreo.

Enllaços:
Carson McCullers, el patiment sureny, McCullers vs Faulker, context de la novel·laingredients principals, els protagonistes  i les seves motxilles, Eroica,  sobre la comprensió.

 Llegeix-lo:
Edició bilingüe (anglès - espanyol)